Notícies que impressionen

Certament, hi ha notícies que t'impressionen i et fan pensar. Avui he llegit la notícia de l'accident d'una avioneta que havia sortit de l'aeroport de Pisco, al Perú, per sobrevolar les línies de Nazca. La nostra família va tenir la sort de fer el mateix trajecte ara fa dos estius i en guardem un gran record. Sortosament, mentre volàvem no vaig pensar en cap moment la possibilitat de patir un accident.

Darrerament, se'm fa molt pesat volar, encara que només siguin distàncies curtes. Acostumes a volar amb companyies de baix cost i, per tant, el tracte és simplement el correcte. Res a veure amb el que passava abans, amb les companyies convencionals i les atencions que rebies. Encara que en algun moment em pugui venir la imatge al cap, no acostumo a pensar en la possibilitat de patir alguna emergència. No podem anar per la vida amb la por al cos, però hem de ser conscients que pot passar.

M'atreveixo a dir que les tretze persones que han mort en l'accident de l'avioneta no tenien pas al cap el pensament d'un possible accident. Es varen enlairar, com ho vàrem fer nosaltres, amb les ganes de poder veure des del cel aquelles misterioses imatges que et plantegen molts dubtes. Els més escèptics poden pensar que tot és un muntatge per atraure turistes. Altres diran que la història ens presenta molts fets insòlits i misteriosos. No em direu que no resulta curiós observar obres faraòniques com són les piràmides d'Egipte, no?

Avui, quan he llegit la notícia de l'accident m'ha vingut una esgarrifança. M'he posat a la pell de les famílies dels accidentats i he manifestat interiorment tot el meu suport i condol. Unes famílies que no conec ni coneixeré mai, però que per uns instants m'hi he sentit molt proper.

Mals que es poden evitar

Arran de l'accident ocorregut al pati de l'escola Joan Maragall i que ha fet públic la revista L'Agenda d'aquest mes de juny, voldria fer una reflexió, amb l'única intenció que serveixi per canviar la manera d'actuar de l'Administració, però també de tots nosaltres. Massa sovint acabem actuant quan ja és massa tard i no ens avancem als esdeveniments.

Per qui no hagi llegit la notícia es tracta d'una porteria d'hoquei que es trobava al pati de l'escola, sense fixar, i que va caure sobre la mà d'una nena i es va lesionar un parell de dits. L'equip d'hoquei tenia permís per entrenar al pati, en hores no lectives, amb el compromís de lligar les porteries una vegada acabat l'entrenament, per tal d'evitar accidents.

Segons diu la notícia, la direcció del centre havia avisat més d'una vegada de l'incompliment de la condició exigida a l'equip, i al final hem hagut de lamentar els fets. I això m'ha recordat un fet luctuós, molt més greu que no pas aquest i que va succeir a Vic, a l'Escola de Música, on una gran portalada de ferro es trobava abandonada al pati. El director de l'escola ho va denunciar insistentment a l'Ajuntament de la ciutat i un dia va caure damunt d'un alumne. Els professors que se'n varen adonar varen intentar aixecar la porta de sobre el noi, però no varen poder evitar que aquest morís ofegat.

Sortosament, no són gaires els casos dramàtics com aquest que he esposat, però sí que hi ha accidents que es podrien evitar si actuéssim més ràpidament davant l'amenaça. La desídia o la poca empatia poden ocasionar danys irreparables o, com en el cas d'Arenys, molèsties i dolor innecessari.

No hem de viure alarmats ni esporuguits, però sí que hem de fer més cas de tot allò que ens denuncien i avisen, per valorar ràpidament que cal actuar per evitar lamentar-nos-en després. Una reflexió que hem de fer tots, cadascú segons les responsabilitats assumides.

Millor prevenir que curar!

Avui parlàvem de l'estat en què es troba el Camí de Mar, que l'havíem batejat com el Camí d'en Vicenç, per la intervenció que va fer en Vicenç Martí quan va ser regidor de la nostra vila. L'embat de les onades del nostre mar deteriora la nostra costa i d'aquí els greus problemes de la via fèrria del Maresme i la desaparició de les nostres platges. 

Encara hi ha qui nega els efectes del canvi climàtic, però el cert és que només cal fer memòria i observar els canvis que hi ha hagut a la nostra costa, per no mirar més enllà. Fa uns dies ens parlaven del Niño, aquell fenomen natural que es reprodueix periòdicament i que començava a generar-se a la costa oest del Pacífic, i que en un termini d'uns tretze mesos acabarà arribant al nostre país. Els efectes previstos són d'un extrem a l'altre, en funció dels indrets: extrema sequera, grans inundacions per pluges torrencials.

Què hem de fer amb el Camí de Mar? Ens n'oblidem i canviem de ruta, o demanem a qui té les competències per actuar-hi que ho arregli i protegeixi? És evident que el nostre Ajuntament no pot invertir-hi perquè no li correspon, però d'alguna manera ha de vetllar que ningú no prengui mal. 

En Carles ho tenia molt clar: enviar des de l'Ajuntament un burofax a la institució responsable, informant de l'estat del camí i el perill que suposa per als passejants. Caldria tancar-ho? Sabem que l'Administració és lenta a l'hora de reaccionar i no sabem si, després del comunicat, vindran a fer-hi alguna cosa, ni quan. Tancar-ho, ens limita l'accés i la possibilitat de passejar-nos-hi, però pot evitar un accident.

Prendre decisions no és una cosa que resulti fàcil, però quan tens responsabilitats, saps que ho has de fer i, per norma, sempre és millor prevenir que curar!

Sense Rodalies

Avui s'ha suspès el servei de Rodalies i això, al nostre país, té una repercussió molt important. Són moltes les persones que diàriament utilitzen aquest mitjà de transport per anar a la feina, a l'escola, al centre sanitari i altres serveis que a vegades ens veiem obligats a assistir. Aquest país de pandereta volia lluir davant del món i va dedicar tots els esforços i diners per construir una gran xarxa de tren d'alta velocitat, oblidant-se de la xarxa bàsica per desenvolupar les tasques diàries de la majoria de la població.

Aquesta manca d'inversió ha provocat el deteriorament de Rodalies, amb problemes diaris i, de tant en tant, accidents amb resultat de mort. El tancament del servei per veure com es troba la xarxa després de la darrera llevantada té un sentit i s'ha de fer, però el manteniment, l'observació i les reparacions s'han de fer abans que passin les desgràcies.

Puc entendre que hi ha fets imprevisibles i que hem d'assumir, però no podem acceptar la manca de manteniment i inversió per fer fiable tot el recorregut i evitar al màxim els successos com els d'ahir a Gelida o Tordera.

Sortir avui a criticar el servei de Rodalies seria una irresponsabilitat si no estiguéssim parlant d'aquests problemes un dia sí i l'altre també. No se'ns pot acusar d'oportunistes, sinó de gota malaia reivindicant la necessitat d'invertir per millorar la xarxa bàsica de transport del nostre país. 

La línia R1, la que tinc més a prop, és un perill que es va agreujant a mesura que avancen les conseqüències del canvi climàtic. Una xarxa de tren al costat mateix del mar no reuneix les mesures de seguretat que requereix una infraestructura de transport amb tant de moviment. L'anhelat desviament de la línia per l'interior, a la zona del Maresme, no és una bajanada. És cert que es tracta d'un projecte molt ambiciós i costós, però no podem oblidar què està passant cada vegada amb més freqüència.

El traspàs de competències a la Generalitat ha de representar una millora per al bon funcionament del transport de Rodalies sempre que vagi acompanyat dels diners necessaris per adequar la infraestructura tan deixada de la mà. Lamentem la mort de les víctimes dels accidents ferroviaris, i animem a l'Administració a arremangar-se de veritat per evitar aquests accidents, motivats en gran part per la manca de manteniment.

Més sobre el senglar

La setmana passada arribava a Arenys, passades les onze de la nit i sortint del giratori del polígon industrial em vaig trobar amb la sorpresa d'un senglar travessant la carretera. Sortosament, només el vaig veure i no vàrem topar. Vaig pensar que eren un perill per a la circulació i, de fet, hem llegit en més d'una ocasió accidents de trànsit per culpa d'ells.

El senglar, com els conills o els cabirols, en funció del territori, han estat els grans depredadors dels camps dels nostres pagesos. N'he parlat en aquest blog i potser em repeteixo. Ha estat ara, arran de la infecció d'alguns exemplars prop de Collserola, que s'han disparat totes les alarmes. El perill de la pesta porcina no és menor i les conseqüències per als pagesos que tenen porcs a les seves granges poden ser desastroses. Més elements per col·locar al sac dels perjudicis que reben.

Alguna cosa s'ha de fer des de l'administració per tal d'erradicar aquesta plaga. No poden deixar els pagesos de banda i només preocupar-se quan el mal es generalitza i pot donar la imatge d'un país deixat de la mà de Déu. 

He llegit que encara estan pendents dels darrers resultats per conèixer l'origen de la infecció dels senglars, amb la vista fixada a un laboratori, que de moment sembla que estan fent bé les coses. En tot cas es podria tractar d'un accident fortuït i no una pràctica errònia i perillosa.

Avui el diari ARA publicava les xifres del mapa europeu dels senglars que determina que a Catalunya i a l'Estat la seva densitat és extrema, amb més de 200.000 exemplars a Catalunya i més de 2,4 milions a tot l'Estat. Com deia abans, alguna cosa s'ha de fer. No només per evitar la propagació de la pesta porcina, sinó també per protegir els nostres pagesos.

Caldrà veure si les conclusions sobre l'extrema densitat de la població del senglar a casa nostra serveixen per a alguna cosa, si més no per prendre consciència de la necessitat d'actuar per evitar que continuï creixent i arruïni la nostra pagesia.

Transport per carretera

Aquesta setmana he parlat de transport públic i carreteres. Una setmana en què hi ha hagut un accident important entre tres camions, amb el resultat d'un conductor mort. Hem escoltat l'opinió de transportistes i també de l'administració catalana i haig de dir que m'han deixat una mica preocupat.

L'AP-7, que jo definiria com a l'eix principal de la xarxa de carreteres del nostre país, cada dia va més plena, amb molts camions. Suposo que la manca d'una xarxa ferroviària de mercaderies en té una bona part de la culpa. La gratuïtat de les autopistes, que també he comentat més d'una vegada en aquest blog, fa que s'hagi incrementat el nombre de vehicles que hi circulen.

I si hi ha més trànsit, també hi ha més probabilitat d'accidents. Però la raó de la meva preocupació és la informació que ens arriba sobre les dificultats de trobar professionals de la conducció, que se supleix amb la incorporació de conductors sense l'experiència o el coneixement necessari per conduir per les nostres carreteres. Un problema d'homologació de llicències de conducció sense haver de fer cap mena de formació.

També es comenta que hi ha poc control policial, per evitar avançaments incorrectes i deixar una distància de seguretat entre els camions. Tot això, sumat a eventualitats i distraccions, fa que els accidents hagin augmentat. Què es pot fer?

M'imagino que la solució no és fàcil i cal tenir en compte moltes casuístiques. Probablement caldria ampliar el nombre de carrils, que en alguns trams és només de dos per direcció. S'hauria de comprovar la capacitat dels conductors novells o forans, i obligar-los a la formació específica per conèixer les característiques del territori. I tornaria a parlar sobre la gratuïtat de les autopistes, que va en detriment dels pressupostos nacionals, beneficiant els vehicles que només hi són de passada.

Encara veus molts vehicles circulant pel carril del mig o el de l'esquerra, quan el de la dreta està buit. Falta, doncs, més control policial i sancionar els infractors. Però el més important seria que el transport de mercaderies es realitzés a través de la xarxa ferroviària. I això és un tema pendent que arrosseguem des de fa massa anys. La cosa no pinta bé!

Les coses mal fetes

Arran de les notícies dels accidents ocorreguts a la sortida de l'autovia del Maresme, al límit del terme municipal de la nostra vila, he intentat sense èxit trobar els escrits que vàrem presentar al síndic de greuges per sol·licitar que intervingués en insistir a la Generalitat que havien de millorar el nus de l'encreuament de carreteres en aquesta sortida de l'autovia, pensant sobretot en les persones que es mouen entre les dues poblacions veïnes. Fa molts anys, i el problema continua.

Les coses, quan es fan malament, costa molt que s'arreglin. Des del despatx no s'aprecien els problemes reals i això és un problema. Caldria que els encarregats de dissenyar els projectes analitzessin totes les casuístiques i es presentessin als llocs per evitar decisions que perjudiquen els usuaris.

Aquests dies ens comenten que hi ha hagut més d'un accident de cotxes i estic segur que la culpa és dels conductors que no han respectat els senyals de trànsit. Tot i això, si l'encreuament estigués ben fet, s'evitarien molts dels accidents.

Sabem que el projecte de millora està en algun despatx de la Generalitat. El que no sabem és la prioritat ni la previsió dels terminis per executar-la. Temo que la cosa vagi per llarg i, per tant, continuarà havent-hi més accidents i els vianants hauran de fer la gran volta si volen arribar al municipi veí. 

Aquesta és una prova més de la lentitud amb què actua l'administració pública i fa entenedor el rebuig d'una part important de la població que acaba caient sota el paraigua del populisme que practica l'extrema dreta, i així ens va.

La mobilitat al Maresme està en estudi, però s'avança a pas de tortuga. Els responsables de tirar endavant els projectes no ho pateixen personalment i això fa que s'eternitzi. Vivim, doncs, de projectes i promeses que no arribem a veure, i és per això que perdem la il·lusió i la confiança amb els nostres polítics. No s'estranyin, doncs, que la deriva populista vagi agafant més embranzida. No anem bé!

Inconsciència, fatalitat, irresponsabilitat...

Aquests dies hem llegit que en pocs dies s'han succeït una colla d'accidents de trànsit amb resultat de mort o ferides greus, i et posa la por al cos perquè, vulgues o no, el risc que això et passi a tu existeix, ja sigui per inconsciència i irresponsabilitat en la conducció, o per la fatalitat de coincidir en el moment i lloc inoportú per culpa d'un altre.

És per això que quan condueixo em fixo en els altres conductors i m'adono que no hi ha més accidents perquè Déu no ho vol. Tots hi estem exposats, sigui per imprudència o distracció pròpia o de l'altre, però estic convençut que si en el moment d'agafar el volant tinguéssim la consciència que amb aquell vehicle podem arribar a fer molt mal, probablement el nombre d'accidents disminuiria.

Sempre dic als meus fills que en conduir has de vigilar què fas, però també què fan els que passen pel teu costat. No ens podem jugar la vida per una distracció o una actuació incorrecta, conduint massa de pressa, amb son o beguda acumulada.

I em pregunto sovint, com és que en una autopista amb tres carrils hi ha conductors que no es mouen del mig? Ho fan a consciència? Saben que és una anomalia, sancionable? Al final arribo a la conclusió que la majoria d'ells ho saben, però no tenen gens d'interès a fer-ho bé. El volum de sancions per aquest motiu és ben baix. Caldria posar-hi remei, amb més control i sancions.

Però la principal causa dels accidents és l'excés de velocitat. A les carreteres es corre massa, i els avançaments són massa arriscats. Topar de cara amb un cotxe que va en sentit contrari al nostre, comporta un risc massa alt de desenllaç fatal.

Caminar a peu pel costat de la carretera, o bé sortir del vehicle aturat al costat, són dues situacions de risc que succeeixen massa sovint. Això s'ha dit sempre, però sembla que no ens escarmentem.

No hem de conduir amb por ni pensant que ens pot passar una desgràcia, però sí que ho hem de fer amb totes les precaucions possibles, respectant els senyals de perill, i pensant que no estem sols a la carretera.

La inconsciència que et destrossa la vida

Per una estupidesa desgracies la vida d’una família i et destrosses la teva. Conduir begut pot canviar-te la vida. Una insensatesa que et pot fer desgraciat la resta de la teva vida, a part de provocar un mal irreparable a una família que ha tingut la dissort de trobar-se en el teu camí.

Avui llegíem sobre el tràgic accident que ha ocasionat la mort d’un jove de 23 anys, víctima d’una conductora que anava beguda. La família del jove, que ha vist estroncada la seva trajectòria, han perdut un fill, un germà, la parella, sense poder fer res per evitar-ho, i ho recordaran la resta de la seva vida i el ploraran. Però la culpable de l’accident, com ho podrà aguantar mentre visqui? Com patirà la irresponsabilitat de la seva acció?

Tots estem exposats a un moment de distracció, que pot resultar fatal, però conduir begut no és una distracció, sinó un delicte que es podia evitar. Que cal evitar!

No pot ser que hàgim de lamentar actes com el d’avui, que no ha estat el primer ni serà l’últim. Hem de ser responsables dels nostres actes i no haver d’esperar el resultat dels fets per adonar-nos de la imprudència i el delicte. Tothom té dret a gaudir de la festa i els amics, però això no els deslliura de la responsabilitat d’actuar amb seny i ser capaços d’acceptar que no s’està en condicions de fer una vida normal, si s’ha begut més del compte. 

És absurd haver d’emborratxar-se per passar una bona estona de gresca, però si no sabem gaudir de la vida serenament, com a mínim hem d’evitar posar en perill la vida dels altres.

El mal és irreparable, i la causant de l’accident i mort del jove, no podrà viure mai més tranquil·la sabent que és la culpable de la mort del jove i el dolor de la família. Aquest és el primer càstig a arrossegar.

Hauríem de ser capaços de legislar de manera que les persones que, per inconsciència, provoquen la mort dels altres ho paguessin amb un servei a la societat en pro d’evitar altres accidents, amb conseqüències tan funestes com les que hem viscut amb la mort d’aquest jove. 

Una vegada més...

Una vegada més hem de lamentar l'atropellament i fuga d'una persona en estat de borratxera, matant o malferint una víctima innocent que es trobava en el pitjor lloc en aquell moment. És imperdonable que passin aquestes coses i no ens esquincem les vestidures, fora que la víctima sigui coneguda nostra.

Tots estem exposats a cometre un error i causar dolor als altres. No sempre estem prou atents amb tot el que fem i podem patir una distracció que resulti fatal. El que no té perdó és provocar la situació conscientment. Quan una persona ha begut més del compte ha de tenir la precaució i sensatesa de no agafar el cotxe. Si a tot això hi afegim menor d'edat i sense carnet, la cosa encara es complica més i té menys excuses. I el que encara és pitjor és que una vegada causat l'accident, arrenquin a córrer despreocupant-se de l'estat de salut de la persona que han atropellat.

Estem parlant de delicte i com a tal s'ha de sancionar, però al mateix temps estem parlant de sentit comú, sentit del deure i responsabilitat. Quan ens equivoquem ho hem d'assumir i no fugir. És per això que les persones que desapareixen del lloc dels fets haurien de tenir un càstig exemplar. No pot ser que permetem aquesta inconsciència, falta de valors i irresponsabilitat. Si volem aconseguir una societat més humana i digna, hem de fer molta pedagogia, però, arribat el moment, cal ser durs amb la condemna.

No tot passa per la presó, però la impunitat o eximents gratuïts no ajuden al fet que escenes com la que podíem llegir avui d'Avià es repeteixen massa sovint.

Espero i desitjo que el noi atropellat es recuperi de les lesions, i tot pugui quedar en un ensurt, però al mateix temps confio que el causant de l'accident pugui reflexionar durant tota la resta de la vida sobre la seva mala actitud i potser un altre dia tindrà més cura. És una llàstima haver d'aprendre dels fets consumats, sobretot quan hi ha conseqüències irreversibles, que espero que en aquesta ocasió no sigui el cas. 

I permeteu-me que insisteixi en la necessitat que a la família s'eduqui correctament en la responsabilitat. Primer dels pares i després dels joves. Aquests no es poden controlar permanentment, però encara crec que els valors que es conreen dins l'àmbit familiar, sempre sobresurten al llarg de la vida. Si més no en això hi hem de confiar.

Trist accident mortal a Calella

Aquest matí hem conegut la notícia de la mort d'una persona, per atropellament del tren, quan creuava un pas a nivell amb les barreres abaixades. L'home circulava amb patinet, i segons diu la notícia, estava fent ús del seu mòbil. No s'ha adonat que el tren s'acostava i malgrat no respectar els senyals, no ha estat prou atent per evitar el xoc.

Davant de fets com el d'avui és molt fàcil opinar a la lleugera. Cal, primer de tot, lamentar la mort i analitzar com ha pogut passar. La vida és massa important com per prendre-se-la a la lleugera. La nostra línia ferroviària és notícia massa sovint per atropellaments. La majoria de vegades es tracta de persones desesperades que no veu futur i volen acabar amb la seva vida. Avui no. Avui ha estat una imprudència, de les moltes que es cometen, però amb resultat fatal.

El patinet ha arribat per quedar-s'hi, i cal treballar fort per redactar unes bones ordenances, i també la manera de fer-les complir. La culpa no és del vehicle. La culpa, si hi ha una desgràcia, és de la persona que l'utilitza. 

Estem farts de veure patinets circulant en contra direcció, sense llum, quan fosqueja, i també per la zona reservada als vianants. La normativa, on està vigent, deixa molt clar com s'ha de conduir, per on es pot fer, i les mesures de seguretat que s'han de prendre, entre elles l'ús del casc. Pocs usuaris ho tenen en compte, i l'aprovació d'una normativa que ho reguli no és garantia de res. La sanció tampoc hauria de ser el remei, però, malauradament, quan ens toquen la butxaca sembla que fem més cas de les coses.

A mi no m'agraden els patinets. Penso que la majoria de persones que els utilitzen no els caldria. A algú li pot fer un bon servei, però no tothom ho necessita. Però hi ha més coses que no m'agraden i la qüestió està en l'ús que es fa d'elles. Si no en fem bon ús, tard o d'hora en rebrem les conseqüències. Nosaltres personalment, o altres persones amb qui hi toparem.

Per bé de tots caldrà no carregar-nos els patinets com a culpables de tot, ni els seus usuaris com els irresponsables de torn. El fet que n'hi hagi que no els utilitzin correctament, no ens permet generalitzar-ho. Però els nostres polítics, amb el suport de la policia local, hauran de vetllar perquè tothom compleixi les normes, encara que només sigui per seguretat i supervivència. Hem de lamentar la mort d'avui, i desitjar que sigui la darrera. No ens podem permetre aquesta desgràcia als nostres carrers.

La por de Putin

Un home atemorit és perillós, sobretot si té poder. Putin fa dos mesos va rebre una sotragada que encara no l'ha superat. La revolta del líder de Wagner el va fer trontollar. No s'ho esperava. El president rus està massa acostumat a donar ordres i que tothom l'obeeixi. Això no vol dir que no tingui les seves pors i estigui d'alguna manera amagat per evitar qualsevol disgust irreversible.

Prigojin era un problema i calia fer-lo fora de circulació. Tenia massa admiradors i seguidors com per defenestrar-lo civilitzadament, i la mort en accident ha estat la millor solució. Hi ha qui posa en dubte la seva responsabilitat, però coneixent com les gasten a Rússia, i en concret el mateix president rus, amb tota la història que hi ha al darrere amb líders opositors, qui no es pot creure que hi estava al darrere?

El següent pas a resoldre era l'enterrament. Pels mèrits militars tenia dret a honors d'Estat, però això comportava possibles revoltes dels seus amics i seguidors. Putin no es podia permetre la llicència de provocar unes manifestacions de suport al líder desaparegut, i és per això que ha forçat un enterrament íntim, sense avís previ per evitar aglomeracions de gent.

Tot fa pensar que Prigojin és mort i enterrat, però la certesa no sé si la tindrem mai, si més no mentre Rússia sigui presidida per Putin. Totes les pel·lícules al voltant de la guerra freda, amb protagonistes els russos i els americans, contemplaven aquest secretisme que les feia interessants. La realitat supera la ficció, i a Rússia tot és una incògnita.

La por del president no és bona per a ell, però tampoc per a ningú. Una persona amb por té problemes per mesurar les seves forces, la seva reacció davant del perill. Putin ha demostrat que no té escrúpols i que cegament lidera un atac contra tothom que posi pals a la roda per aconseguir recuperar la Unió Soviètica. S'ha demostrat internament amb els líders que s'hi han oposat, i externament amb els atacs a altres repúbliques o la col·locació de líders titella per continuar decidint el futur d'aquests pobles.

El capítol Prigojin s'haurà tancat, amb molts dubtes, però sense deixar respirar a cap contrincant. Caldrà veure com continuarà tot plegat, i sobretot quina serà la reacció dels països de la seva òrbita i Occident, pensant que a dins ho té força controlat. De totes maneres, de la mateixa manera que Prigojin no devia dormir tranquil, tampoc Putin pot tancar els ulls, i aquesta por ens la pot transmetre a tots plegats, encara que estiguem vivint molts quilòmetres lluny.

Què passarà amb els mercenaris de Wagner?

Aquesta setmana ens anunciaven que l'aparell on viatjava el cap de Wagner, el senyor Ievgueni Prigojin, s'havia estavellat. Un accident molt dubtós, on desapareixia, si això es confirmava, la persona que va gosar enfrontar-se al president rus, amb qui tenien unes relacions que els no entesos no acabem d'entendre.

Feia temps que coneixíem l'existència dels mercenaris de Wagner, i els consideràvem uns col·laboradors valents de Putin en la seva guerra contra Ucraïna. Havíem llegit crítiques del seu líder pel poc suport rebut, i moltes queixes per com dirigien la guerra des de Moscou. No vàrem acabar de comprendre què va passar amb la seva marxa cap a Moscou, on semblava que hi hauria una espècie de cop d'estat, que finalment no va existir. I deprés un perdó tot estrany i l'exili a Bielorússia.

Moltes persones havien escrit que la vida de Prigojin corria perill i la notícia de l'accident de la seva avioneta privada ho confirmava. Això si es confirma que hi viatjava i que finalment hi va morir. 

S'em fa molt difícil entendre la situació i agafar-ne la idea correcta de tot el que ha passat, la intencionalitat real del líder desaparegut, i també del propi Putin. Llegeixo tot el que surt a la premsa sobre els mercenaris, ara desemparats, i el Kremlin, per intentar entendre-ho. No és fàcil.

Biden, el president dels EUA, va afirmar que tot el que passava a Rússia hi havia Putin al darrere, i jo m'ho crec. Les casualitats en aquell país són massa estranyes quan es refereixen a morts d'opositors i persones que han suposat algun obstacle a l'actual mandatari. D'escrúpols ja sabem que no en gasta, i per tant tot és possible.

La incògnita ara és saber què passarà amb tots els mercenaris. Tornaran a Rússia, sense que la seva vida corri perill? En són molts, i per tant, és possible que Putin s'encarregui de fer-los desaparèixer a tots, o bé els reconvertirà perquè formin part del seu exèrcit? Sabem que el grup Wagner feia molt bona feina a Rússia, i de ben segur que Putin n'estava orgullós. Què passarà ara? Probablement la feina que Prigojin duia a terme estalviava a Putin molts disgustos i ara... ho haurà de liderar ell directament? No crec que tot el que ha aconseguit al continent africà es deixi perdre, però qui hi haurà al capdavant?

Són moltes preguntes que no en sé la resposta, i em tocarà anar seguint tot el que s'escrigui a partir d'ara, confiant que les fonts siguin fidedignes. És el que passa quan t'has de refiar d'allò que t'arriba de fora. Et diuen la veritat? Tota la veritat? 

La solidaritat a les xarxes socials

Sovint critiquem les xarxes socials perquè d'alguna manera han esdevingut una vàlvula d'escapament a la pressió que rebem, i que no sempre s'utilitzen de manera raonada. Massa vegades l'anonimat permet insults contra les persones sense cap mica de respecte, o bé s'aprofiten per enganyar amagant la realitat. 

Malgrat tot jo sempre penso que la gent és bona, fins que no es demostra el contrari. No m'agrada partir de la base que les persones actuen de mala fe, però això no treu que al cap del dia et puguis trobar amb algunes d'elles que, de manera descarada, no diuen la veritat, sent-ne conscients.

Tot i així, a les xarxes socials també podem veure-hi mostres de solidaritat, i probablement seria bo entretenir-nos-hi una mica i valorar-ho positivament. Com totes les coses, en pots fer un bon ús o no, i per això és bo reconèixer els casos en què el seu ús pot resultar beneficiós per a la gent.

Aquests dies a Arenys i el Maresme en general, s'ha publicat la desaparició d'una noia, sense que se'n coneguin les causes. La família ha demanat publicitat de la notícia per intentar trobar-la sana i estàlvia el més aviat possible. L'escampada ha estat espectacular i t'ha arribat per multitud de bandes, ocupant bona part de les pàgines web i xarxes socials per on et bellugues.

En el moment d'escriure aquest post la Carla encara no ha aparegut, malgrat que ja han passat un parell de dies, i tothom desitja que tot pugui acabar bé. Aquest neguit que es respira entre la població que la coneix i la que ha rebut la notícia, fa evident la bondat de la gent, i les ganes que el sofriment de la família sigui el menor possible.

No sabem com han succeït els fets i en el fons desitjaries que es tractés d'una decisió personal, sense la intervenció de cap altra persona que li hagi pogut ocasionar cap mal. T'entra el dubte sobre la llibertat personal de moviments i de prendre decisions, i la precaució de no intervenir en els fets de les altres persones, però davant la possibilitat que la Carla hagi pogut patir alguna agressió, segrest, o accident fortuït, deixes de banda els prejudicis, i en tot cas ja seràs a temps de valorar si la teva actuació ha estat l'apropiada o no.

Des del meu racó virtual desitjo el millor per a la Carla i la seva família, i m'agradaria que no tingués ni temps de penjar aquest escrit a la xarxa, que ja es conegués la seva troballa en perfectes condicions de salut.

Què passa amb els patinets?

Llegia que ahir va ser atropellada per un camió, una noia que circulava en patinet a la C-17, una via interurbana on està prohibit transitar-hi amb aquests aparells. No sé com va anar l'accident, però en tot cas entenc que el camioner va passar per un mal moment, tement el pitjor. Ningú, amb dos dits de front vol implicar-se en un accident, i encara menys quan l'altre té les de perdre. No es tracta només de qui té la culpa, sinó de les conseqüències que hi poden haver.

Trobo que, a diferència dels accidents de motoristes, es parla poc d'accidents de patinets, però en canvi observo moltes infraccions, o si més no, ja que no està clara la seva regulació, l'ús de molts d'ells no sembla el més apropiat. 

Deixant de banda la circulació interurbana, que està prohibida, els moviments de patinets dins dels pobles i ciutats són un perill per a les persones que van a peu, però també pels motoristes o conductors de vehicles de quatre rodes que han d'obrir els ulls més del compte.

No puc entendre la lentitud a l'hora de regular la circulació d'uns vehicles que cada vegada n'hi ha més, i que posen en risc la vida de les persones, les que van a sobre del patinet, i les que se'ls troben al girar la cantonada.

Des de circular per la vorera, sortejant la gent que camina, a fer-ho en contra direcció, hi ha mil casuístiques que algú hauria de vetllar perquè no passés. Només quan hi ha una topada o accident, llavors tothom a córrer i mirar de sortir-ne de la millor manera possible. Probablement és la manera de ser nostra, que fins que no hi ha la garrotada no fem cas de res.

Des d'aquí demanaria a qui correspongui que posi ordre amb la circulació de patinets, pensant en la integritat física d'uns i altres. No pot ser que estiguem sempre patint a veure què pot passar, i que els conductors de patinet ignorin les normes bàsiques per fer-los circular. Ignorància que pot ser deguda per una manca de regulació clara sobre què es pot fer i què no. Circular per la vorera? Portar casc? Anar més d'una persona a sobre del patinet? Circular en direcció contrària al sentit de la via?

Hi ha moltes preguntes que necessiten resposta, i que cal exigir que algú les pugui respondre, i després que els conductors dels patinets ho respectin pel bé de tots.

Accident mortal a la Capadòcia

Avui m'ha colpit la notícia de l'accident que hi ha hagut a la Capadòcia, d'un globus amb turistes i on han mort dues persones del nostre país. I m'ha colpit perquè m'he posat al seu lloc i al de les seves famílies, ja que aquest estiu, en el viatge que vàrem fer a Egipte, també ens vàrem enlairar en un globus, en aquell cas per contemplar la vall dels reis, a Luxor.

Una mort sempre és trista i dol, i diàriament ens podríem estar lamentant pel desenllaç dels nostres veïns, amics o familiars. No sempre la repercussió o l'efecte és el mateix, en funció del grau de coneixença, però també, en el cas d'avui, per haver viscut una experiència semblant. Llavors, no temíem per la mort, per patir un accident, encara que prenguéssim totes les precaucions. Tampoc les víctimes de la Capadòcia podien imaginar aquest final tràgic.

Posar-te a la pell de l'altre és un exercici que avui dia practiquem poc. Ja no parlo de situacions extremes on la hi va la vida en risc, sinó simplement en el dia a dia, amb les petites coses que ens van passant i que no sempre són agradables. Conviure té això, i t'adones que no pots prescindir dels sentiments, a no ser que siguis una persona molt freda.

Aquests dies a la nostra vila es parla molt de l'incivisme, i llegeixes comentaris que et preocupen. No sempre som capaços d'acceptar que tenim unes obligacions, al marge dels nostres drets, i que aquelles s'han de complir i respectar si realment volem mantenir una societat rica i agradable. És en la pràctica del civisme que fem l'exercici de posar-nos a la pell de l'altre. Allò que no volem per a nosaltres, tampoc no ho hem de voler per al veí.

Em sap greu que aquestes persones, que varen decidir anar a la Capadòcia, de ben segur amb molta il·lusió i amb ganes de passar-s'ho bé, hagin tingut aquest lamentable accident i portin la tristesa als seus familiars que els esperaven per reviure la seva experiència.

No en va, sempre hem d'agrair a Déu tenir la sort de tornar a casa i poder recordar tot allò que hem descobert i ens ha ajudat a passar un temps de lleure i vacances, abans de tornar a la vida de sempre, a la feina, l'escola o a les obligacions que tenim assignades, ja sigui per pròpia iniciativa, o per les circumstàncies que ens han situat en un lloc i un temps determinat.

L’obligació moral de socórrer els accidentats

Arran de l'accident d'aquest cap de setmana on han mort dos ciclistes i un altre ha quedat greument ferit, som moltes les persones que ens indignem pel comportament d'alguns conductors després de la topada. D'entrada hem de pensar que tots podem participar en algun d'aquests accidents, ja sigui provocant-lo nosaltres mateixos o essent víctimes d'algú altre. El problema s'agreuja quan una persona, que és culpable de la tragèdia, fuig sense voler socórrer les víctimes i pretenent passar desapercebut.

Sortosament el culpable s'acaba descobrint i ha de donar comptes del seu comportament. La pega és que la víctima no té remei. El mal és irreparable. Malgrat tot la societat ha de trobar la manera d'humanitzar la nostra vida i no permetre que culpables d'un accident fugin tranquil·lament del lloc dels fets sense donar la cara ni intentar salvar la vida dels afectats.

He vist que està prevista una condemna més dura quan el causant de l'accident fuig sense aturar-se i és posteriorment detingut, però també m'ha semblat entendre que a la pràctica aquesta manca d'humanitat no acaba d'augmentar la condemna, encara que es demostri la culpabilitat.

Cal millorar les condicions de les nostres carreteres per aconseguir la compatibilitat de ciclistes i automòbils, però també els conductors hem de vigilar com conduïm, i ja no parlo de les persones que estan sota els efectes de l'alcohol o les drogues. Una distracció la podem tenir tots, però després hem de ser responsables dels nostres actes i assumir aquesta responsabilitat amb totes les conseqüències.

Fugir del lloc de l'accident és la cosa més miserable que pot passar en una societat que es diu civilitzada. Hi ha vegades que es tracta de persones que reaccionen sense gaire sentit de la responsabilitat, però la majoria de vegades són persones que tenen tot un historial, si no delictiu sí amb moltes ombres. Això fa que la policia tingui més oportunitats de trobar aquests causants dels accidents, i en aquesta tasca hi hem de col·laborar tots, aportant tota la informació que puguem tenir, si hem coincidit en el lloc de la topada.

Cada vegada que, circulant per la carretera, observo algun ciclista, se m'encongeix el cor i penso que no pot ser que s'estigui jugant la vida. Hi ha massa gent que surt de bon matí amb la bicicleta i no pot tornar sa i estalvi a casa seva. Això no pot ser una constant a la nostra vida, i entre tots hem de trobar la manera de posar-hi remei.

Inconsciència i poc control

Aquest altre dia hi havia un reportatge al diari ARA on es parlava de dues persones que varen tenir uns greus accidents mentre circulaven amb patinet. Es tractava de dues persones que circulaven sense casc i que varen patir una caiguda que els va deixar a punt de perdre la vida, una de les quals té unes seqüeles que no li permetrà fer una vida normal. L'altra sembla que se n'ha sortit, però els metges inicialment la donaven per morta. L'esposa d'aquest accidentat comentava que sempre que veia una persona circulant sense casc, els aturava i els explicava el risc que corrien i què li havia passat al seu marit.

Farà una setmana, quan passejava per la Riera d'Arenys, em va cridar l'atenció un cotxe de la policia local seguit, en fila índia, per tres patinets, tots ells sense casc. No vaig saber si seguien els policies perquè aquests els ho havien indicat, per trobar un bon lloc on aturar-se i comentar la jugada, o es tractava simplement d'una casualitat que algú podria batejar de còmica.

No sé si és inconsciència, però el cert és que no hi ha suficient control per part de les nostres autoritats a l'hora d'exigir els conductors de patinets que respectin les normes i, entre altres coses, es posin el casc de protecció. És la seva vida que corre perill, però també la dels vianants que sovint se'ls troben tot de cop de cara.

Penso també que molt probablement la majoria de conductors de patinets ignoren les normes que han de complir i potser fora bo que es divulguessin i es fes una mica de pedagogia. No cal pensar només en sancionar la gent, però sí que convé posar-hi ordre i evitar mals que poden resultar fatals.

M'imagino que els policies locals saben com han de circular els patinets per la vila, i podrien fer una gran tasca pedagògica explicant als usuaris quins requisits han de complir. Hi ha uns elements que penso que són imprescindibles de regular i fer conèixer. A part de portar casc i la prohibició d'anar escoltant música, saber per on han de circular. Les voreres no és el lloc adequat, i en canvi acostuma a ser força habitual veure-hi passar els patinets. Sisplau, que cadascú assumeixi les seves responsabilitats, i que no haguem de lamentar desgràcies personals, d'uns i altres. Si ho podem evitar, tothom hi sortirà guanyant.

Dolor i ràbia pel tràgic accident d'aquest matí

Avui ens hem despertat amb una tràgica notícia que ha ocorregut a la nostra vila. Un accident mortal a la carretera nacional, al mig d'Arenys de Mar, davant de l'estació de tren de Rodalies. Un conductor que anava begut ha envestit un motociclista que ha mort a resultes del cop. El conductor ha estat detingut acusat d'homicidi imprudent, però el motorista és mort, i la seva família l'ha perdut per culpa d'una persona que alguns titllaríem d'assassí.

Tots, quan conduïm un vehicle, tenim el risc de perdre el control i fer alguna maniobra que pot resultar tràgica. És el risc que assumim quan ens posem a la carretera. Pot ser culpa nostra o bé de l'altre, i les conseqüències poden ser fatals, com ha estat el cas d'avui a Arenys de Mar.

El risc l'hem d'assumir, i per això hem d'estar sempre molt atents a tot el que fem, i a tot el que els altres conductors puguin estar fent. No podem abaixar la guàrdia i hem de posar-hi tots els cinc sentits. No podem conduir distrets i pensant en altres coses, encara que el recorregut el coneguem de memòria. Dit això, però, no trobo cap justificació quan la persona que condueix un vehicle no està serè, sinó que ha begut i va drogat i, per tant, no és conscient del que està fent, posant en risc la seva vida i la dels altres.

Em fa molta ràbia i m'haig de contenir per no dir tot el que penso en situacions com les d'avui al matí. No puc entendre ni accepto que hi hagi tantes persones que siguin inconscients i assassins en potència, quan es posen al davant del volant sense tenir totes les seves facultats per fer front a qualsevol incidència, ja sigui pròpia o d'altres conductors.

Aquest matí hem patit una estona perquè a la mateixa hora el nostre fill sortia amb moto cap a la feina. Fins que no hem pogut parlar amb ell, les nostres pulsacions anaven disparades. Sortosament no hem estat nosaltres la família afectada, però n'hi ha hagut una altra que sí. Una família que recordarà sempre la data d'avui, com a tràgica per la pèrdua del seu ésser estimat. Una família a qui no se li ha donat cap opció per evitar la tragèdia. Una tragèdia provocada per un inconscient que haurà de pagar el delicte la resta de la seva vida, perquè ell haurà estat el causant de la mort del malaurat motorista. 

Vull manifestar el meu dol i ràbia pel succés d'aquest matí, i demanar que siguem tots plegats més conscients de la nostra responsabilitat quan agafem un vehicle. No podem jugar amb la nostra vida i amb la dels altres. El dolor que podem arribar a causar és immens i, a vegades, com avui, impossible de reparar.

De tornada a casa

La gran afluència de cotxes a la carretera fa que una averia o petit accident produeixi grans retencions i males cares entre els conductors. M'imagino que hi ha famílies molt acostumades a patir-ho un diumenge o altre. Són aquelles famílies que tenen una segona residència i viuen en una gran ciutat o als voltants de Barcelona, o bé que tenen el costum de sortir el diumenge per esbravar-se i canviar d'aires. A casa, que no acostumem a moure'ns els caps de setmana, quan ho fem, sempre ens ve de nou.

Avui, que hem celebrat la trobada familiar de l'any, també hem patit una retenció d'uns quants quilòmetres. Sortosament no es tractava de cap accident, sinó d'una averia que ha bloquejat el trànsit de tornada a la capital. La sort, però, que no teníem pressa, i que ho hem pogut suportar amb estoïcisme i sense esverament.

Viure en societat, comporta aquests mal de caps, sobretot si et trobes en la direcció de grans concentracions de població. Les carreteres, molt millorades respecte a anys passats, no són prou resolutives quan hi ha alguna anomalia. És en aquestes ocasions quan t'adones del tarannà dels conductors i la seva capacitat d'entomar les circumstàncies, sense posar-se nerviosos. Haig de dir que avui no he observat cap situació estressant, ni cap reacció digne de ser comentada. Potser som més civilitzats del que ens pensem.

La retenció, a les fosques, ens ha proporcionat una visió lumínica de la cua de cotxes que es dirigien a la capital, i ho hem aprofitat per constatar el cost que provoca un petit incident, com el d'avui, tant econòmic, per l'excés de gasolina utilitzada, com ecològic, per la generació augmentada de CO2. El millor de tot, però, és el record de la trobada del dia, amb la possibilitat de veure els més petits, a qui no sempre els preparem el millor camí per fer ruta, en un món cada vegada més electritzant i crispat. De moment, ells no se n'adonen, o bé això és el que ens sembla. El futur són ells.