Vint anys del domini .cat

Avui m'he fixat en una crònica de l'Albert Cuesta al diari ARA, que parla dels vint anys del domini .cat. D'entrada haig de dir que m'ha sorprès que estiguem parlant de fa vint anys i m'he adonat, una vegada més, que el temps vola, i per això tenim l'edat que tenim.

Ho recordo com si fos ahir mateix. Aquells intents perquè internacionalment s'acceptés aquest domini, que no identificava un estat, que no tenim, sinó una cultura, una llengua. El que demanaven els seus impulsors semblava una quimera i que no ens ho concedirien. Potser, tal com estan les coses avui, ara tindríem més problemes, i si no mireu com està el tema de la immersió lingüística i les decisions dels tribunals de justícia en contra.

És interessant llegir l'article perquè acostuma a passar que ens oblidem de la història recent. Tot i que han passat uns quants anys, no deixa de ser un fet força recent i també desconegut per a molts. Els nostres fills poden pensar que aquest domini ha existit des del principi i no s'imaginen que va ser fruit de negociacions, pressions i concessions polítiques.

Si llegiu l'escrit estic convençut que no us passarà desaparegut el retrocés experimentat en l'ús, i segurament que no us vindrà de nou, perquè està en la línia del que succeeix amb la nostra llengua i el seu ús a l'espai públic. El mateix podríem dir si parlem de drets i democràcia. La impressió que tens és que hem reculat i avui hem de lluitar per uns drets que crèiem que ja havíem consolidat, o un sistema democràtic de justícia i respecte, que cada vegada posem més en dubte.

I la conclusió a què pots arribar és que només treballant amb esforç per aconseguir aquells objectius que et proposes arribes a aconseguir-ho, i al cap dels anys queda com la cosa més natural i lògica. Res a veure amb el que passava quan algú s'esgargamellava per obtenir-ho i normalitzar-ho.

El valor afegit de la CUP a l'Ajuntament d'Arenys de Mar

Ha passat mig any des que es varen constituir els nou ajuntaments i en el cas d'Arenys es va produir el canvi del PSC per la CUP en l'equip de govern, assolint la majoria absoluta. Com que no tenim encara Pla de Mandat (PAM) no podem veure si el govern actual ha complert amb els seus propòsits. És una llàstima que hagi de passar tant temps per conèixer quin és aquest pla per aquest mandat. En aquest tema l'entrada de la CUP no ho ha millorat.

Aprofitant que he llegit la revista l'Agenda d'aquest mes de gener, m'ha refrescat alguns temes que crec important comentar. Passa sovint que es parla molt de pressa i s'actua molt a poc a poc. El tema dels enterraments a càrrec de personal de l'Ajuntament està trigant molt, i tampoc hi ha ajudat que els impulsors, la CUP, ara formin part del govern municipal, o sí?

Tampoc hem vist millores en la recollida de la brossa i la netedat dels carrers d'Arenys. La CUP tampoc ha aconseguit millorar-ho. Ja sé que no és fàcil, però quan una persona assumeix una responsabilitat s'hi ha de fer molt per aconseguir-ho. Diuen que posen multes, però jo veig que els punts que s'infringeix la normativa continuen sense millorar.

El tema del camp de futbol el desconec, però si hi ha tants experts que diuen que s'ha de regar més sovint la gespa artificial, potser que la regidora s'ho faci mirar. Observo que la seva actitud és molt semblant a la de la nostra alcaldessa, que continua barallant-se amb tots els veïns on hi fa obres.

Si em permeteu, i a l'espera de conèixer què ens té preparat el govern per aquests quatre anys, posaré un "necessita millorar" a la influència de la CUP a la gestió del nostre govern.

El clàssic menys clàssic

En el món del futbol, quan parles de clàssic parles del Barça-Madrid, que desperta molta expectació ja que són els dos millors equips, temporada rere temporada, i amb una gran rivalitat. En aquesta ocasió el clàssic no ha resultat tan clàssic per la intervenció del Tsunami Democràtic que ha acaparat l'atenció de tots els mitjans de comunicació i també de les forces i serveis de seguretat. Què passarà?

Parlo de futur perquè en el moment d'escriure el post, les 18h, encara no sabem com anirà tot plegat. Fins ara els jugadors han pogut entrar a l'estadi i la policia ha bloquejat l'accés a totes les persones concentrades seguint la convocatòria de Tsunami Democràtic. Quina és la incògnita que es manté viva en aquests moments? "Tots els concentrats podran seguir el partit de futbol". Com ho faran?

Passi el que passi, els impulsors del Tsunami Democràtic ja han guanyat. Han aconseguit acaparar els mitjans de comunicació i que tothom parli d'ells. Si, com ens tenen acostumats, el moviment és no violent, deixaran amb un pam de nas a molts, sobretot a aquells que els agradaria que hi hagués merder, i que es pogués batejar els seus promotors, de violents.

També és cert, però, que caldria valorar on ens porta tot això. Quin rèdit en treu l'independentisme, més enllà d'una trobada gairebé de nostàlgics, per expressar que encara persisteix el somni? M'agradaria que els partits independentistes es manifestessin sobre el tsunami i coneguéssim la seva opinió al respecte. Continuo pensant que ens agrada molt la performance i ens enlluerna suficientment com per no veure-hi clar.

Espanya defensa la seva unitat

Aquestes manifestacions de suport a la unitat d'Espanya que veiem aquests dies que tenen lloc a diferents punts de l'Estat, al marge de Catalunya, em fan reflexionar sobre el sentit que hi donen els diferents manifestants quan reclamen la unitat. Em pregunto si es tracta d'un acte de suport als catalans perquè ens quedem amb ells compartint penes i alegries plegats, perquè ens estimen, o bé hi ha interessos amagats, com poder rebre uns diners que deixarien de tenir en cas que ens independitzéssim.

Aquesta és la pregunta del milió, no pas perquè no coneguem quina és la resposta que hi ha al darrere, potser no de tothom, però sí dels impulsors de les manifestacions. Digueu-me malpensat, però em costa de creure que sigui per amor que el president Rajoy, el seu partit polític, la gent del PSOE i C's, ens estimin de manera desinteressada. Hi ha també bona port de l'orgull quixotesc, que no vol tornar a patir com quan varen perdre les darreres colònies.

Com que no hi ha sinceritat, no és normal que a nosaltres ens l'exigeixin, però en canvi, per la manera de ser, i perquè no tenim cap més remei, nosaltres hem ensenyat sempre les cartes, la qual cosa no vol dir que no haguem amagat l'estratègia per aconseguir sorprendre'ls i fer-los enrabiar encara més, com ha estat el referèndum d'autodeterminació, en què estaven convençuts que no hi hauria urnes, ni paperetes, ni sistema informàtic capaç de coordinar-ho. Un referèndum escapçat i amb material requisat, però que en cap cas creien que podríem realitzar. Per això tant d'odi!

El 4Cordes de Rocafonda a l'ARA

Estem tan acostumats al periodisme sensacionalista, també en diaris que fins fa poc et mereixien tota la confiança, que sembla impossible poder llegir una noticia amable i positiva, i quan això passa ens sorprèn i la celebrem amb tots els nostres.

Celebro que el diari ARA, que no es prodiga tant com d'altres en les notícies territorials, quan ho faci busqui aspectes que ens alegren la vida, perquè ens fan adonar que s'està treballant bé. Que no tot és política, ni corrupció, ni eleccions. Que hi ha treball de formigueta que és important tenir-la present, perquè és la que donarà fruits en un futur proper, si no ho està fent ja en el present.

Si llegiu l'ARA veureu que parla del projecte 4Cordes a Mataró, que ha implicat moltes famílies en els pocs anys d'existència, i que desenvolupa la sensibilitat musical amb persones que en altres circumstàncies no hi haurien pogut anar a parar. Felicitats a l'ARA i felicitats als impulsors i responsables del projecte 4Cordes.

A veure si aquesta notícia fa que s'encomani a altres diaris a buscar elements interessants, que n'hi trobaran, i no es dediquen només a parlar de les desgràcies i problemes, que també n'hi ha. De fet és evident que és el fons de les persones i de les empreses o institucions el que es deixa veure, i quan una persona només escup porqueria és ben clar que no hi ha res més a dins.

Una nit amb canvis importants i un segon més de vida

Demà 1 de juliol, d'aquí a poc més d'una hora, entra en vigor la llei de seguretat ciutadana, coneguda per llei mordassa. És una llei que ha sofert retallades o marxa enrere en algunes de les limitacions i càstigs que el ministre Jorge Fernández Díaz havia volgut instaurar, però tot i així redueix la llibertat d'expressió. Un fet que està en consonància amb la manera de ser i de fer del pitjor Partit Popular que hem patit.

Les manifestacions seran molt més controlades i si es convoquen sense permís o variant el contingut i recorregut, els impulsors seran multats. No es podrà fotografiar la policia amb l'excusa que posa en perill la seguretat i els integrants dels moviments de la PAH davant de desnonaments també tindran la seva multa.

Va ser la indignació popular el que va fer tirar enrere algunes de les restriccions democràtiques, però el PP no ha entès res i així li ha anat en les darreres eleccions i res fa pensar que puguin millorar en les properes.

Avui llegia que el PP ha confirmat Alícia Sánchez-Camacho com a candidata a la presidència de la Generalitat. És una bona notícia per a Unió Democràtica si es decideix a presentar-s'hi. El PP amb Sánchez-Camacho no aturarà el seu descens i d'això se'n podrà beneficiar l'Espadaler.

Aquesta nit del 30 de juny també expira la pròrroga del rescat grec i el venciment del pagament de 1.600 milions d'euros al Fons Monetari Internacional, uns diners que el govern grec ja ha dit que no té. El primer ministre ha demanat una pròrroga per poder celebrar el referèndum aquest diumenge i decidir què vol el poble grec.

I personalment salto a una altra desena, un fet que m'ha fet pensar molt més que en els dos anteriors canvis de desena. Serà la crisi dels seixanta? existeix? Salut!