La representativitat dels sindicats

Arran de les jornades de vagues del professorat; la negociació dels seus representants sindicals amb el Departament d'Ensenyament; els acords establerts amb uns i altres, i la votació final de professors i mestres, sorgeix el tema de la representativitat dels sindicats i els deures i drets dels sindicalistes.

Sense voler entrar en el fons de la qüestió i només quedant-me en les formes i els resultats obtinguts, m'entra el dubte sobre la representativitat dels sindicats. Ho podem comparar amb els partits polítics, que són la base del sistema democràtic occidental. Hi ha militants, simpatitzants i votants. En el cas dels sindicats passa el mateix. Hi ha afiliats, crec que una minoria, simpatitzants i, en el cas que tractem, professors i mestres que han votat.

Quan un partit polític fracassa en les seves decisions, perquè no rep el suport dels votants, passen a l'oposició i alguns es retiren de la política. En el cas dels sindicats no succeeix el mateix. Ara hem tingut un exemple en què els anomenats sindicats majoritaris, perquè en el seu dia varen guanyar les eleccions sindicals, han posat a votació el preacord amb el Departament d'Ensenyament i han perdut. Què passarà ara? És cert que els partits polítics en el govern no acostumen a convocar referèndums per copsar l'opinió de la gent i, en canvi, els sindicats sí que han sigut valents, i han perdut.

Vist el que ha passat, la lògica em diria que els líders sindicals haurien de fer un pas al costat i que fossin uns altres els que lideressin la representativitat dels professors. Potser caldria fer eleccions sindicals per veure quin sindicat i quines persones prenen el relleu. Res d'això passarà. S'hauran de reinventar i desconec com continuarà. Les persones que varen pactar l'acord no han aconseguit que el professorat el ratifiqués i això s'hauria de reflectir d'alguna manera. Aquí ho deixo perquè algú m'ho expliqui.

Votar per molestar

Tenim la sensació que els partits polítics de l'oposició voten en contra les propostes del govern de torn simplement per molestar i posar pals a la roda. Això és la impressió que es té des de la posició del govern o quan ho mires des de fora sense entrar en detall. Seria bo, però que a l'hora de jutjar els vots contraris examinéssim bé si les propostes presentades estan ben pensades, a qui beneficien i, sobretot, si el resultat de la seva aplicació té un abast majoritari i satisfactori per a la societat.

Ho dic perquè en els darrers temps hem presenciat situacions esperpèntiques, algunes d'elles motivades per la mala redacció de noves lleis o modificacions de les existents. Sembla com si hi hagués un nivell baix dels legisladors a l'hora de redactar les lleis i es deixessin detalls importants que després s'ha de córrer a modificar.

Aquests dies és notícia la proposta de reducció de la jornada laboral a trenta-set hores i mitja a la setmana, i que ha caigut per manca de suport parlamentari. Sabem que el govern socialista necessita el suport d'un conjunt de partits polítics, per compensar el vot contrari sistemàtic de Vox i PP, però té a Junts com el cigró a la sabata que li fa mal a l'ull de poll.

Junts ha votat en contra, argumentant que la mesura no beneficia les petites i mitjanes empreses, que a Catalunya conformen la base econòmica. És cert que cal treballar perquè els treballadors tinguin més temps lliure, però tampoc es pot oblidar què representa la reducció d'aquesta mitja hora diària de treball a les petites empreses. S'ha d'analitzar bé i trobar la manera que tothom en surti beneficiat. 

Trobo a faltar, en defensa dels treballadors, temes tan importants o més com són l'increment salarial i les condicions dels llocs de treball. Entenc que són temes més complexos que no pas retallar hores de treball, a l'hora de plantejar-ho, però ben segur que els treballadors agrairien que els sous augmentessin, i no hi hagués una pèrdua continuada del poder adquisitiu, i que els llocs de treball tinguessin unes condicions mínimes per exercir la seva feina. També que es tingués en compte la necessitat de la formació permanent i les possibilitats de millora i ascens dins de les empreses. Em fa l'efecte que sindicats i govern estan més de cara a la galeria que no pas de resoldre els veritables problemes del món laboral.

Cal tocar de peus a terra

Podem estar d'acord que després de tant d'enrenou i fracassos continuats en la direcció del nostre país, convenia una pausa tranquil·la perquè ens ajudés a veure com havíem de continuar. Els fets del 2017 varen engrescar la gent que no ha trigat gaires anys a desenganyar-se. Els febles intents de mantenir la flama també han fracassat, i fruit d'això el pes dels partits independentistes va afluixar i el PSC se'n va beneficiar.

L'enfrontament sostingut entre ERC i Junts també ha estat clau a l'hora de cedir la presidència de la Generalitat al PSC, amb el dirigent més espanyolista de la història del partit català. ERC no es volia exposar a un fracàs electoral encara pitjor, si no s'arribava a l'acord d'investidura de Salvador Illa, però ara ho estem pagant.

En molts temes segur que amb l'actitud de l'actual president es podrà avançar, perquè estava clar que havíem caigut en el clot de la ingovernabilitat. Hi ha propostes que són prou interessants i que aniria bé que es tiressin endavant, però és evident que en temes de sobirania, i ja no diguem d'independència, aquí sí que tenim un mur ben alt. El nostre president no moure ni un dit per posar pegues al seu amic i president del govern espanyol. I d'això es queixen des de Junts, i amb la boca petita, també des d'ERC, encara que no poden dir gran cosa. Ells varen prendre la decisió que en aquests moments s'està valorant si va ser encertada o no.

ERC tindrà un nou president, molt probablement Oriol Junqueras. Una persona que no ha volgut desvelar què va votar quan el seu partit va posar en votació donar o no suport al PSC. No ho diu per intentar quedar bé amb tot. Una vegada més genera desconfiança, perquè no és aigua clara. No ho ha estat en el passat ni ho serà en el futur.

Els pactes de govern amb els socialistes, tant a Madrid com a Catalunya s'aguanten perquè no hi ha una alternativa que generi cap mena de confiança. Això, però no pot durar gaire i tard o d'hora ens haurem d'afrontar amb la realitat i fer el pas decidit per defensar els nostres drets. 

Si us plau, legislem bé!

Arran de la votació contrària de Junts, ahir al Congrés de Diputats, a la proposició de llei per regular els lloguers de temporada, que varen quedar sense regulació en la recent nova llei d’habitatge, crec que fora bo que es diguessin les coses amb claredat, sense enganyar la gent ni culpar els altres de tots els mals. Podem estar d’acord o no amb la decisió de Junts de votar-hi en contra, i analitzar les conseqüències del seu vot, però a mi m’agradaria anar més enllà, deixant de banda els colors polítics i fixant-nos, sobretot, en com s’està legislant. 

La impressió que jo tinc és que es treballa a les palpentes, errant en el text de les lleis i no aconseguint els propòsits que han motivat la seva modificació. La llei de l’habitatge no és l’única llei que ha nascut coixa i ha resultat inútil, o si més no insuficient per aconseguir el que pretenien els seus impulsors. Segurament no s’ha estat a l’altura i s’ha legislat sense tenir les idees prou clares, ni saber valorar, a priori, els efectes que podria tenir. Quan es legisla en contra d’algú s’acaba errant la jugada. Sempre cal legislar a favor de les persones.

Detesto la crítica quan es desconeix el contingut, només per interessos partidistes, i també creure’s tot el que es diu, només per proximitat ideològica. Les coses no són blanques o negres, sinó que hi ha moltes tonalitats de gris, i negar-ho és una demostració d’ignorància o mala fe.

He dit que no entrava a valorar el posicionament de Junts. Probablement havien de permetre avançar en el procés d’elaboració de la normativa i intentar consensuar un text més elaborat, però qui es quedi només en la votació i es pensi que el text presentat era prou bo per ser aprovat, s’equivoca. 

Necessitem uns legisladors més intel·ligents, que no es quedin amb l’anècdota, que no només es moguin per la ideologia i encara menys pel fanatisme. Cal valorar bé l’arrel del problema, perquè realment el tema de l’habitatge, i tal com s’està gestionant, és un veritable problema, difícil de solucionar, però que s’ha de prioritzar, sense buscar culpables. Si legislen bé i s’inverteix en habitatge social es podran resoldre moltes situacions angoixants. Si només ens quedem a veure qui són els dolents de la pel·lícula no aconseguirem res de profit i anirà passant el temps sense trobar solucions. 

Probablement, els partits de dreta no tindran interès a legislar per als menys afavorits, però l’esquerra no es pot equivocar. Menys discursos ideològics, menys dimonis i més bona feina.  

El meu alcalde hi era!

És vergonyós veure la imatge de 10 alcaldes de Junts, del Maresme, relacionant immigració amb violència. Es tracta del típic discurs de l'extrema dreta, intolerant i xenòfoba. És així com es defineixen aquests alcaldes de la nostra comarca?

    El tema és massa extens i complex com per tractar-ho en el post del dia, però em veig en l'obligació de manifestar el meu rebuig, vergonya i decepció per un acte com aquest que demostra una manca de sensibilitat i d'estima a la diversitat, i un greu error dels seus impulsors i participants.

    La immigració no és un tema senzill per tractar alegrament, i fa massa anys que reclamo una nova llei d'estrangeria. No té sentit permetre l'entrada de persones d'altres països, i no deixar-los integrar, negant-los el permís de treball i de residència, amb la qual cosa se'ls obliga a treballar en negre, o delinquir.

    La violència, la delinqüència i la seguretat també són temes sensibles i que cal treballar a fons per resoldre un seguit d'incongruències que fan difícil la convivència pacífica als nostres pobles i ciutats. Tampoc ho podem tractar a la lleugera. La reincidència és una realitat preocupant i caldria resoldre-ho d'una vegada, però lligar immigració amb delinqüència és una barbaritat!

    Manifestacions com aquesta dels alcaldes del Maresme només poden comportar odi cap a un col·lectiu, que acostuma a ser maltractat pels mateixos dirigents polítics. Què pretenen fer? Que malmirem aquells convilatans que han vingut de fora, pensant que són uns delinqüents en potència? Hem de discriminar les persones en funció del seu país d'origen?

    L'evidència de l'error en aquesta equivalència és que les persones amb diners que han vingut de fora no són tractades de la mateixa manera que els pobres. Aquells immigrants que han trobat feina, perquè ho han tingut tot a favor, no reben el mateix suport que aquells que no poden treballar legalment perquè se'ls hi nega el permís de treball i de residència. 

    Demanaria als nostres dirigents que es tenen per demòcrates, que no caiguin en el parany de l'extrema dreta, que diferencia la gent en funció de la procedència, de la raça, de la cultura, de la religió, de la manera de pensar, i els posen en el mateix sac de la marginalitat i l'exclusió social.

    Espero que el meu alcalde, que ha estat present en aquesta desafortunada trobada, reflexioni sobre el fet, i demani disculpes pel greu error. A la seva vila, que tan orgullosament presideix, hi ha immigrants que no tenen res a veure amb la delinqüència, que no estaran gens contents amb el manifest. Potser és conscient que la gran majoria d'aquestes persones no han tingut l'oportunitat de votar el nom del seu alcalde, perquè la legislació del nostre país no els ho permet. Abans de fer segons quines declaracions, sisplau mirem què està fallant a la nostra societat, i què podem fer per millorar-ho. Perquè tots volem viure segurs, i demanem que les nostres autoritats treballin per aconseguir aquesta tranquil·litat, però això no passa per estigmatitzar un col·lectiu de persones que conviuen amb nosaltres i que han de tenir els mateixos drets i deures.

El descrèdit dels partits polítics

És evident que ja fa temps que la confiança que els partits polítics poguessin oferir a la ciutadania ha desaparegut i cada vegada hi ha més desafecció. Hi ha un desencís en el sentit que es veuen tots per igual i això no hauria de ser així. No és normal que la majoria de les persones col·loqui tots els partits polítics en el mateix sac, i això només s'explica per l'incompliment de les promeses i la incapacitat per resoldre els problemes de la majoria dels ciutadans.

Davant d'aquest panorama no és estrany que sorgeixin propostes com la de Sandro Rosell, que s'està plantejant la possibilitat de presentar-se a l'alcaldia de Barcelona, sense cap partit polític al darrere, considerant-se un grup de gestors. Diu que no té cap ideologia, i no és ni d'esquerres ni de dretes.

Tots tenim una ideologia més o menys latent i per tant es fa difícil d'entendre que una persona faci aquestes afirmacions, però s'entén que es vulgui desmarcar dels partits polítics, encara que el nostre sistema de democràcia es basa en ells, i a més ho fa d'una manera clara i contundent. Els polítics que figuren a les llistes no ho fan a títol individual, i els votants han d'escollir una llista, amb tots els seus integrants, encara que n'hi pugui haver alguns que no siguin del seu gust.

Barcelona ja va viure una experiència semblant en les passades eleccions, amb la participació de Manuel Valls per aconseguir l'alcaldia. És cert que hi havia un partit polític al darrere, però era clar que només era l'excusa per competir en aquella campanya. Es tractava d'una proposta individual amb la intenció d'aprofitar-se de la imatge del personatge. El resultat va ser un fracàs personal, i em temo que el senyor Rosell ho té molt present i ho tindrà en compte a l'hora de la decisió final.

De tant en tant hi ha persones que escriuen sobre la llei electoral i el seu suport a un sistema diferent a l'actual, amb la possibilitat que els partits polítics presentessin llistes obertes perquè la ciutadania pogués escollir les persones a qui dona la seva confiança. El tema no és senzill, però ha quedat demostrat que els partits polítics no mereixen la confiança que és tan necessària a l'hora de motivar la ciutadania a participar en les eleccions. Des de sempre hi ha hagut els militants que han estat lluitant per arribar al capdavant trepitjant molts ulls de poll. L'esperit de servei que cal exigir als representants polítics que opten a un càrrec, no és gaire present, i més aviat s'hi veu ànsies de poder i ganes de viure de la política per interès personal. 

No sé si arribarem mai a trobar un sistema alternatiu a l'actual, amb un pes menys important dels partits polítics, i posant més èmfasi en la capacitat personal de les persones que volen optar a liderar un projecte polític, sigui de ciutat o país. El cas és, però, que en aquests moments els partits polítics han caigut en desgràcia, i això és una mica culpa de tots. Veurem si finalment Sandro Rosell fa el pas i intenta superar tots els seus contrincants, que tindran un suport valent del partit polític corresponent.

Opinió diversa i plural

Sovint trobem afirmacions gratuïtes sobre la capacitat de la gent d'emetre el seu vot, des d'una posició prepotent i de possessió de la veritat absoluta. Posar a votació unes opcions de govern o decisions sobre actuacions a realitzar vol dir confiar en les persones convocades i tot allò que posi en dubte la seva consistència va en contra del sentiment democràtic que ha de presidir qualsevol societat que es tingui per demòcrata i plural.

Hi ha persones, més de les que ens creiem i que es retraten, que no creuen que les persones tinguin criteri a l'hora de decidir, i d'aquí la resistència a sol·licitar l'opinió oberta a la gent. Hi ha països que de la pràctica dels referèndums n'han fet la base de la seva vida en comú. Tots coneixem el cas de Suïssa on tot sovint se'ls demana que opinin sobre temes ben diversos, abans de posar-ho en pràctica. A casa nostra són rares les ocasions que podem opinar, i quan ho fem encara se'ns qüestiona.

Aquests dies hem pogut sentir una de les persones que es creu viure per sobre del bé i del mal. Com molt bé deia un articulista, potser pel fet de ser premi Nobel pensa que està per sobre dels altres i que la seva opinió és millor que no pas la de tot un país. L'escriptor Vargas Llosa en més d'una ocasió ha afirmat que els opinadors o votants, com és el cas de Colòmbia, han votat malament. S'han equivocat. Ho va dir en relació al Perú i també a casa nostra.

Malauradament hi ha massa condescendència vers aquests personatges que es creuen Déu, i se'ls fa massa cas. Tot i que obtenen fracassos, com seria el cas del seu suport a Valls, a Barcelona, o a Ciudadanos, a Espanya, continuen a les primers pàgines dels diaris, i la seva opinió és respectada i fins i tot considerada com a tesi a tenir en compte. S'arriba a posar en dubte l'encert de la voluntat de tot un país, en contraposició del que pensa l'escriptor.

Cadascú de nosaltres, en algun moment ha tingut la temptació de voler interpretar el vot dels altres i les ganes de poder-hi incidir com per voler-los fer veure clarament la realitat. Acceptar que els altres puguin opinar diferent de tu és clau per a qualsevol persona que es tingui per demòcrata, i aquesta sensació de tenir la raó sempre, és molt negativa per a la convivència de tots, donada la gran diversitat. És cert que la població és manipulada, però això no vol dir que les persones no tinguem criteri i puguem discrepar d'aquells que per el motiu que sigui esdevenen personatges notables, que els mitjans de comunicació en parlen, destacats de la resta de mortals.

No saben ni emetre el seu vot

Ahir parlava de la Reforma Laboral que es votava al Congrés de Diputats, però encara no se sabia quin seria el resultat final, atès que hi havia dos vots dubtosos, els d'Unió del Poble Navarrès, que la direcció del partit els obligava a votar-hi a favor, però els diputats no ho tenien prou clar. Després de la votació han sorgit molts comentaris, perquè el cert és que tot plegat és vergonyós.

Finalment els dos diputats navarresos hi varen votar en contra, però la reforma va tirar endavant per l'error que va cometre un diputat del PP, que va votar telemàticament i es va equivocar. Ho podríem titllar de ridícul, però jo penso que és més greu. Tenia sis hores per votar, des de casa, i es va equivocar, encara que després el partit polític ha denunciat que va ser un error informàtic.

El cas és que, segons he llegit, el diputat va sortir corrent de Càceres fins a Madrid, per intentar votar presencialment i anul·lar el vot erroni telemàtic. Va arribar tard i les portes del Congrés estaven tancades, perquè ja havia començat la votació, i així ho marca la normativa interna de funcionament.

Els ciutadans s'indignen, perquè el PP, en lloc de culpar el diputat pel seu error, i fer-lo fora, donen la culpa als altres i fins i tot a la informàtica, abans d'assumir l'error. És possible que un senyor diputat sigui tan calamitat com per no votar correctament una votació tan important per al seu partit?

No és estrany que cada vegada hi hagi més desconfiança i desmotivació de la ciutadania vers els polítics i la política. Estem mantenint una colla d'inútils que no saben fer la seva feina, fins i tot la més simple, com és la de votar. Avui a Planta Baixa de TV3 han ensenyat com funciona el programa de votacions i dona una segona oportunitat abans d'enviar el vot emès, per comprovar que ho estàs fent bé.

Si va agafar el cotxe i va marxar de Càceres fins a Madrid, no va ser perquè el programa informàtic estava malament, sinó perquè posteriorment es va adonar del seu error. La jugada li va sortir malament, i ara el PP diu que es queixarà al Tribunal Constitucional. Suposo que es refien que una vegada més, els doni la raó. El ridícul, però, ja està fet.

El ridícul de la mesa del Parlament català dona per a un altre article.

Què passa amb la recollida selectiva?

La brutícia als carrers d'Arenys de Mar resulta endèmica. No fem més que parlar-ne i no hi ha manera de trobar-hi solucions. Culpar només als polítics de torn no seria just, perquè hi ha una part molt important que no està funcionant, i és la col·laboració amb un comportament cívic de la població. No podem carregar totes les culpes als responsables de gestionar el servei de recollida de la brossa o de la neteja dels carrers i places de la vila, si nosaltres no ens comportem correctament, si deixem la brossa on no toca o no tenim cura de no llençar papers al terra.

Malgrat tot, és molt preocupant la incapacitat de gestionar el servei de neteja i recollida de la brossa per part de l'equip de govern. La seva gestió és nul·la i la resposta als problemes que sorgeixen és molt lenta i no sempre eficaç. No podem valorar positivament la gestió que des de l'Ajuntament s'està fent de la recollida selectiva de la brossa. Fa massa temps que el problema persisteix i no valen excuses. No pot ser que es trigui tant temps a resoldre els temes pendents.

Tot plegat queda demostrat que no tothom és vàlid per gestionar una administració pública. No n'hi ha prou amb bona voluntat i ganes, sinó que també cal capacitat de gestió, i està vist i comprovat que aquesta no existeix en aquest equip de govern.

Fins quan haurem d'esperar perquè entri en funcionament la nova concessió administrativa? Fa molt temps que sentim dir que s'estan elaborant els plecs per a la contractació. Quina és la dificultat? Si realment els tres grups municipals que governen tenen clar el sistema que volen portar a terme, per què triguen tant a posar-ho en pràctica?

Un grup de veïns ha reclamat una votació per decidir el sistema a implementar en la recollida de la brossa. Jo penso que no és tan important el fet, com que l'equip de govern desplegui el sistema i comencem a veure el fruit del mateix. Nosaltres hi haurem de col·laborar, però el govern municipal s'ha de posar les piles d'una vegada i desencallar-ho urgentment.

Un dia molt positiu

Encara que avui ha estat la votació al Parlament del nou president de la Generalitat, no parlaré de política, sinó del bon dia d'avui. Hi ha dies que tot surt malament, però sortosament n'hi ha d'altres que tot surt bé, tot són bones notícies i el dia es fa agradable al costat dels qui estimes.

Avui era el meu primer dia de vacances d'aquest any. Vacances al mes de maig, la qual cosa no és normal, però és que la situació no ho és. Avui també és l'aniversari de la mestressa i això sempre és important. I avui hem anat a Vic, la meva ciutat de naixement i que sempre portaré al cor, malgrat hagi passat més anys vivint fora d'ella.

Hem rebut una trucada que sembla desencallar un tema que portàvem arrossegant des de fa més d'un any, i el més important de tot és que tots ens trobem bé de salut i amb moltes ganes d'afrontar els canvis que vindran ben aviat. Amb un dia clar i assolellat, un bon dinar i un bon viatge de tornada, s'ha de dir que el dia ha estat complert i satisfactori.

No ens calia seguir l'actualitat política, sinó que ens n'hem ben desconnectat, i només arribant a casa ens hem volgut assegurar que ja teníem president i que confiem que la mecànica comenci a rutllar i a fer-nos sortir de la paràlisi que arrosseguem des de fa molts mesos. A Vic sentíem converses parlant d'anades a la platja. Nosaltres la tenim a casa i a vegades no ho sabem apreciar prou. Com diu el meu cunyat: "Quin país!".

Canvi de cues

Sembla ser que arran de la pandèmia del coronavirus i la por d'anar a votar presencialment, les cues que presumiblement s'han de muntar davant l'urna s'han canviat per cues a les oficines de Correus. Molta gent ha demanat poder votar per correu i això ha fet que no sigui una, sinó dues les cues que s'han hagut de fer per poder votar. La primera per fer la sol·licitud, i la segona per lliurar el vot.

No és aquesta l'única manera per votar anticipadament, però sí que sembla que és la que ha tingut més seguidors. La solució més fàcil ha estat fer-ho amb signatura digital i després lliurar el vot al mateix carter que et porta les paperetes a casa. Jo ho he fet d'aquesta manera, i la veritat és que ha resultat molt còmode.

La solució, però no és fàcil. El vot còmode t'obliga primer a disposar de signatura digital, una cosa que encara no té gaire gent, i la segona, potser més restrictiva, ser present a casa quan el carter reparteix els sobres. O fas teletreball o ets jubilat, sinó és complicat ser present a casa en horari laboral.

Entre tots hem de trobar la manera de simplificar els tràmits. No pot ser que encara sigui tan complicat. Hem de procurar que no hi hagi tanta gent que estigui al marge de les noves tecnologies i no disposi de signatura digital, però també hem d'incorporar més tràmits digitals i evitar haver de presentar-te a les oficines de Correus.

Aquesta vegada ha anat d'aquesta manera, però em temo que no millorarem i seguirem sense llei electoral pròpia i sense posar-la al dia d'acord amb les circumstàncies i les possibilitats tècniques de què disposem. Tenim una empresa catalana líder en el tema de les votacions digitals, amb totes les precaucions que això obliga, però som incapaços de posar-ho en pràctica. Fins quan? Fins quan haurem de continuar fent cues?

Incertesa electoral

Tot i que els partits del govern s'han cregut que les eleccions seran el 14 de febrer, la situació que vivim d'incertesa predomina entre la gent. Tothom espera que el TSJC decideixi definitivament que és aquesta la data de les eleccions a tenir en compte i que la mecànica es posi en marxa. Aquest cap de setmana, però, ja hem començat a veure actes de precampanya amb dos objectius importants. Per una banda lluitar contra l'amenaça de l'abstenció, i per l'altra aprofitar l'avinentesa de l'efecte Illa per reclamar la votació dels independentistes per fer-hi front.

Qui aporta un missatge dubitatiu són els de C's. Per una banda critiquen ERC i PSC i els culpen de tramar d'amagat un tripartit, però per l'altra part es posen a disposició del PSC per sumar. És clar que es temen el que tothom s'imagina, és a dir, una gran davallada, i intenten que aquesta sigui la més lleu possible.

Un altre fet insòlit ha estat el de Vox, que totes les estadístiques els fan dins del Parlament, i algunes amb una gran força, i que diuen que votaran a favor d'Illa per fer-lo president. Qui s'exclama són els Comuns, que voldrien anar de la mà del PSC i es poden trobar que acompanyin els de Vox. Li demanen a Illa si estaria disposat a rebre el suport de Vox, però s'obliden gràcies a qui govern l'Ajuntament de Barcelona.

En política tot és possible, i malauradament també la incoherència, els interessos de partit i la poca empatia amb la ciutadania. Tenim ganes que arribi el dia de les eleccions i que ho passem de la millor manera possible. Esperem que el resultat no sigui impugnat i que en surti un govern reforçat. Portem massa desgavell polític!

Un ple del Congrés de pur tràmit

Pràcticament no he seguit el debat del Congrés de Diputats, perquè el guió estava escrit i es tractava de pur formalisme. En vaig asseure davant del televisor just en el moment que parlava el portaveu d'ERC, el senyor Gabriel Rufian, i m'hi vaig quedar fins a la rèplica del president en funcions, el senyor Pedro Sánchez, després ja vaig desconnectar. Haig de reconèixer que varen ser dues intervencions assenyades, però previsibles. Si hagués enganxat un altre moment del debat, per exemple la intervenció de la senyora Arrimadas, segur que hauria tancat el televisor.

Diuen que la senyora Arrimadas va fer riure els diputats quan va parlar de la gran pèrdua d'escons del PSOE i Podemons... És ben bé allò de la palla a l'ull de l'altre.

Com que ja està tot escrit, ara només cal esperar la votació de dimarts i la proclamació de Pedro Sánchez com a president del govern, després de molts mesos interí. L'altra cosa a veure serà els canvis d'actitud del PSOE respecte al pacte amb ERC, i els moviments que faran des de l'extrema dreta, que sembla que se la discuteixen els tres partits de dreta. Qui és més extremista?

Cadascú farà el que voldrà, però crec que faria bé el senyor Casado d'escoltar unes paraules que li va adreçar el president en funcions, en relació a buscar la línia del centre-dreta per aconseguir recuperar els vots que ha perdut durant el seu trànsit a l'extremisme. Jo també penso que en trauria més bon profit. De fet, seria tornar al bipartidisme, ara desempallegats de l'extrema dreta del senyor Abascal.

C's i la creuada amb els barons socialistes

Com a últim intent, i veient que ERC estarà disposada a abstenir-se en la votació, la dirigent de C's empaita els barons socialistes perquè evitin la proclamació de Pedro Sánchez com a president del govern espanyol format per PSOE i Podemos.

C's va patir una reculada espectacular que obligà Rivera a dimitir, però el partit no ha llançat la tovallola, i Arrimadas, a qui tothom considera la substituta de Rivera, es baralla per no quedar definitivament desplaçada i sense cap paper al Congrés de Diputats.

C's, que s'excusa amb el pacte amb ERC, podria jugar un paper si donés el govern a Pedro Sánchez sense la necessitat de l'acord amb els temibles destructors de l'Espanya única! Per què no ho fa? Quina és la seva estratègia? Si realment fos un partit a tenir en compte, lluitaria per afrontar la realitat actual, però el seu nivell és molt proper a VOX i és per això que no s'hi pot confiar.

Tot fa pensar que C's es manté en el mateix biaix que en el moment de perdre tres quartes parts dels seus escons al Congrés, i que a l'espera del seu congrés no pensa canviar de rumb. No s'entén que podent ser clau, simplement es dediqui a bloquejar el govern, un fet que ja hi ha algun baró socialista que li ha retret. Veurem la consistència dels socialistes i l'actitud que prenen els seus barons. Pedro Sánchez ja va perdre una batalla, però ara sembla que la guerra caurà del seu cantó.

Pausa en les negociacions ERC-PSOE

Cada vegada són més les veus que defensen la negociació d'ERC i les ganes de que s'arribi a un acord, que de ben segur no serà del tot satisfactori, però que ha d'ajudar a desencallar la situació en què ens trobem. El PSOE, sobretot el govern, fa gestos que l'honoren, encara que tots sabem que d'un dia a l'altre les coses poden canviar. Avui et defensen això i demà t'ho ataquen.

ERC necessita sentir-se forta i que una gran majoria d'independentistes li donin suport. ERC no té un únic objectiu, com seria l'acord d'investidura, sinó que també treballa per avançar JxCat en unes hipotètiques eleccions, més properes ara que s'ha inhabilitat el president Torra i no sabem quan arribarà a ser efectiu, després dels recursos que de ben segur es presentaran.

Llegia que ERC vol veure l'actuació de l'advocacia de l'Estat, després de la sentència del Tribunal de Luxemburg, per decidir si continua amb les negociacions, i tot fa pensar que es mourà al so de la música que es vol escoltar, si més no fins a obtenir l'abstenció d'ERC en la votació per al nou president del govern espanyol.

Realment la sentència favorable a Junqueras, no sé si en traurà profit, però com a mínim ha fet trontollar els pilars on se sustenta el Poder judicial espanyol, que té esquerdes per totes bandes, defensant el que seria indefensable en qualsevol democràcia. Alguns voldríem pensar que la bufetada rebuda pel Tribunal Suprem servís per canviar el rumb i aconseguir un sistema judicial just i imparcial.

La CUP a les eleccions espanyoles

Sorprenentment, o no, la CUP ha decidit, en aquesta ocasió, presentar-se a les eleccions al Congrés de Diputats de Madrid. Ho fa "per impedir la governabilitat" en un moment en què "algunes forces independentistes" estan disposades a garantir-la. Afirmen que "en cap cas la candidatura té l'objectiu de normalitzar l'activitat política institucional a l'estat espanyol", i acaben dient que el seu objectiu és "impugnar des de l'arrel la consolidació del règim del 78 i impedir qualsevol governabilitat a l'Estat, fins que no es reconegui el dret a l'autodeterminació".

A les darreres eleccions generals una part de la CUP s'hi va presentar amb Pirates, dins del Front Republicà, després que la CUP votés en contra de presentar-s'hi. Ara, però la votació ha fet un tomb i finalment han aprovat ser-hi. Caldrà veure si, a diferencia de les anteriors eleccions, en aquesta ocasió sí obtenen algun representant en el Congrés.

Per què votar la CUP? Aquesta és una pregunta que molta gent s'hauria de fer i treure'n conclusions. S'ha demanat d'entrada i sortida fer una llista unitària amb tots els moviments independentistes, però ni JxCat ni ERC hi estan interessats. La CUP, doncs, entra en joc amb uns militants i simpatitzants molt més dràstics en la seva lluita per a la independència de Catalunya. És ben cert que no poden aspirar a obtenir prou vots per ser decisius en res, però si aconsegueixen representació, la seva veu serà present a Madrid, i es podran dir i denunciar moltes coses que fins ara s'han ocultat.

De ben segur que hi ha tot un col·lectiu de votants que la decisió de presentar-se, de la CUP, els ha obert els ulls i solucionat la papereta sobre si votar o no, i per qui fer-ho.

Deu anys del primer sí a la República Catalana

Els nostres veïns de munt, celebren avui els deu anys de la collonada que ningú podia imaginar-se'n la seva repercussió. Deu anys de la primera votació en referèndum, no vinculant, sobre la independència de Catalunya. No les tenien totes i no sabien si serviria per caure en el ridícul extrem. La senyora Eva Granados ens diria que aquesta pregunta és massa important com per deixar que la població la pugui votar.

Deu anys que han canviat la manera de fer política a casa nostra, però també a l'Estat. Veníem d'una transició tranquil·la i parsimoniosa, i de cop i volta a algú se li acudeix posar en solfa el referèndum d'autodeterminació. Uns vilatans d'una població d'encara no deu mil habitants.

Han estat uns anys difícils políticament, d'unes conseqüències que encara desconeixem definitivament, de moment amb polítics catalans presos i a l'exili, però en fa dos que s'ha encallat la maquinària i només fem passes endavant i endarrere, sense aconseguir moure'ns del fangar on hem caigut. Parlem molt del futur, però no tenim clar com hi podem arribar. Sense reforços consistents no hi ha manera de trencar, perquè ningú ho vol fer a les armes, i ningú està disposat, tampoc, a dialogar a fons.

Però avui Arenys de Munt està de festa, molt contents d'haver iniciar aquest camí cap a la República catalana, que cada vegada està més embolicat. Deixem que ho celebrin, que el president hi digui la seva, però exigim que demà els nostres polítics es posin a treballar per aconseguir desencallar la situació que estem patint des de fa massa temps.

Javier Nart surt de C's, però es queda a Europa

L'anunci de Javier Nart de donar-se de baixa com a militant de C's, sense abandonar l'escó d'eurodiputat, i continuar defensant el programa electoral de C's, em despista una mica, no sé si es considera més a la dreta o més a l'esquerra. Ja sé que no cal apuntar-se en un altre partit i que pot funcionar com a independent, amb trampa perquè no deixa de ser un trànsfuga.

Pel poc que he seguit el personatge al llarg dels darrers anys, més aviat em decantaria que s'aproxima més a VOX que no pas a cap altre partit. Potser m'equivoco, però no combrego gens amb la seva manera d'entendre la democràcia representativa. Més aviat el veig un dirigent que ordena i mana i que poc escolta els administrats. És per això que l'acosto a Vox.

Caldrà veure què farà dins del Parlament europeu. A la darrera votació ja va destacar per votar de manera diferent a la resta dels seus companys de partit, ara excompanys. El que tinc molt clar és que el trobarem sempre on s'ataqui la singularitat de Catalunya, la nostra llengua i cultura. En aquest aspecte no es diferenciarà del partit que l'ha acollit fins ara.

Els fets succeeixen molt de pressa i la memòria és efímera

Tot fa pensar que a la manifestació que s'espera multitudinària avui a les 6h de la tarda, hi haurà provocadors, en forma de policia espanyola de paisà, per intentar aconseguir aquelles imatges que fins ara s'han hagut d'empescar, que justifiqui la seva actuació i al mateix temps la necessitat d'aplicar l'article 155 de la Constitució.

Semblaria una actuació inútil perquè de tots és sabut que el govern espanyol no necessita cap excusa per trepitjar-nos socialment, econòmicament i a garrotades. No sé perquè es pren tantes precaucions amb el perill que se'ls descobreixi. 

La situació a Catalunya és greu i no podem agafar-nos-ho a la lleugera ni sortir a manifestar-nos com si estiguéssim de festa. És bo que no hi anem disposats a trencar res, sinó expressant la nostra indignació, sense oblidar-nos que el nostre futur penja d'un fil, i no serà Europa qui ens vindrà a salvar.

Han passat unes quantes hores i ja hi ha qui ha oblidat les imatges salvatges de la policia espanyola agredint la ciutadania que defensava el seu vot i les urnes. Una prova és el mateix cap de l'oposició espanyola, el senyor Pedro Sánchez, tan amic de l'Iceta, que considera un despropòsit que sortim al carrer a queixar-nos de l'actuació de la policia espanyola. És d'ell que els catalans ens n'haurem de refiar? Anem llestos!

Tinguem el cap fred i les idees clares. No podem permetre que els fets d'aquests dies, amb la votació del referèndum i les lleis i decisions preses pel govern de la Generalitat, ens portin a una situació encara pitjor de la que teníem. Si no actuem bé, ciutadans i polítics, el nostre futur pot convertir-se en un calvari. Ara ningú desconeix el tracte que rebem d'Espanya en tots els sentits. Siguem llestos i no fem res més del que ens n'haguem de penedir.

Rajoy no té cap interès en retirar les restes del dictador

No sé si és molt important el fet que les despulles del dictador Franco reposin al Valle de los Caidos o no, en tot cas la simbologia és clara i les persones que opinen en un sentit o l'altre tenen molt clar què significa per a elles que hi continuï descansant o es desenterri i donin les restes a la família.

Una cosa sí que és ben clara i és reconèixer qui ha mantingut viva la història del dictador i l'ha defensat en tot moment. Han estat els descendents dels feixistes i la seva política infiltrats en el sistema democràtic dins del Partit Popular. Negar aquesta evidència és una rucada.

La discussió i posterior votació al Congrés de Diputats sobre el futur de les despulles de Franco no deixa de ser una pantomima amb la intenció de rentar-se la cara uns polítics que quan han tingut majoria absoluta no han fet res per resoldre-ho. Aquest ha estat el gran error del partit socialista espanyol, una alternativa en fals del Partit Popular. 

Durant tots aquests anys de transició hem estat governats per una dreta nostàlgica del franquisme i d'una esquerra indecisa i gens determinant, que no ha sabut aprofitar les seves majories per practicar una veritable política progressista i d'esquerres. No és estrany, doncs, que el PSOE es trobi en la situació actual, víctima de la seva pròpia indefinició.

Per què s'ha plantejat la retirada de les restes del dictador d'aquesta manera, sabent que el PP no s'hi veu obligat ni en té cap tipus d'interès ni intencions de fer-ne cas? És una prova més de la incertesa i desorientació del PSOE que necessitarà molts anys per tornar a ser un partit amb capacitat de governar Espanya. Tenim, doncs, molts anys per endavant de PP, el partit que aglutina l'extrema dreta espanyola.