Cinquanta anys després

Avui hem celebrat la Diada Nacional de Catalunya recordant Sant Boi de Llobregat ara fa cinquanta anys. Era la primera vegada que es podia celebrar després del franquisme i la il·lusió de molts catalans es reflectia a la cara. Han passat aquests anys i és bo analitzar en què hem avançat i què ens falta per recórrer. 

No tothom pensa el mateix i trobarem persones que se sentiran frustrades perquè les expectatives eren massa optimistes i som allà on som, i d'altres pensaran que tot plegat són ganes d'embolicar la troca i que ens hauríem de concentrar en els "veritables" problemes de la nostra societat. Una societat que està anant enrere en molts aspectes, malgrat l'avenç que ningú no ens pot negar.

És trist que el discurs generalitzat continuï sent la defensa de la llengua catalana, reivindicant el dret a utilitzar-la i defensar-la davant de les traves que encara es posen. Com pot ser que després de cinquanta anys encara ens estiguem discutint per la llengua? Per una cosa tan important com és la llengua pròpia d'una nació?

A vosaltres no ho sé, però a mi m'entristeix. És una lluita constant on t'has de sentir dir segons quines coses, si defenses el teu dret a utilitzar la teva llengua, i t'has d'esforçar i lluitar perquè el català estigui respectat com a llengua pròpia del meu país.

Permeteu-me que recordi que, al marge d'institucions pròpies o foranes, que posen bastons a les rodes, tenim unes lleis que no sempre som capaços de fer complir. La normalitat de la llengua passa, en primer lloc, per utilitzar-la i no canviar-la quan algú se'ns dirigeix en una altra llengua o ens fa l'efecte que no ens pot entendre. Però també demana controlar que tots els establiments de casa nostra utilitzin, com a mínim el català per anunciar-se. Això és ben visible, i no hi ha excuses a l'hora de fer complir la llei. 

Com he dit mil vegades, morirem lluitant per la defensa del català. Cal tenir-ho clar, i admetre que és una feina feixuga que no podem defallir, però que n'estem fins al monyo!

Declaracions contradictòries. Qui diu la veritat?

Si a més de tot el que s'està descobrint d'una part de polítics, que no de tots, resulta que es contradiuen a l'hora de donar la informació, com volen que tinguem confiança en ells?

Encara que una mica d'esquitllada, he sentit alguna de les declaracions de la ministra de defensa i del ministre d'interior amb relació als fets de Ceuta de finals de juliol i he quedat molt sorprès. Crec que la millor estratègia per generar confiança és anar tots a la una, encara que no diguin tota la veritat. I amb això no vull defensar la mentida, però declarar coses contradictòries dos membres del Consell de Ministres no és la millor manera d'encarar els problemes.

Són massa els fets que demostren el descontrol de la majoria dels ministeris per a sorprendre'ns del que està passant. Probablement, la ministra de defensa és qui té la raó, ja que les declaracions del ministre d'interior, des del primer dia, han generat molta desconfiança. La seva manera d'exercir la política i de controlar els seus funcionaris té molt a desitjar, i si no que li demanin al menor que aquest diumenge va ser colpejat per uns energúmens, pel simple fet de portar una estelada.

Que ho demanin també als manifestants antifeixistes quan s'encaren amb la policia que protegeix els manifestants feixistes, que cada vegada n'hi ha més. De fet, aquest senyor té un currículum abans de ser nomenat ministre que ja no desperta ni simpaties ni confiança. És el que tenim i es valen del fet que l'alternativa, que es troba a l'altra banda de la porta, encara no un any, té tots els números per malmetre encara més la convivència.

Vivim temps difícils i l'única cosa que podem dir és que només anant de la mà aconseguirem superar aquest període que es pot allargar durant anys, però que un dia o altre haurà d'acabar. De moment, però, els demanaria que a l'hora de donar resposta a les seves actuacions tinguin la delicadesa d'anar junts i no contradir-se, que això ho malmet tot encara més.

És mala fe!

El gest del jugador mataroní del Barça, Lamine Yamal, d'onejar la bandera palestina durant la rua del seu equip pels carrers de Barcelona per celebrar el títol de lliga, ha creat malestar al govern israelià, i el ministre de defensa, Israel Katz, ha demanat al club que es desmarqui del gest del seu jugador, entenent que la seva acció és una manera de fomentar el terrorisme. 

És evident que la lectura que en fa el ministre israelià és totalment esbiaixada i interessada. Defensar el poble palestí no té res a veure amb el foment al terrorisme. Uns palestins varen realitzar un acte de terrorisme cruel i tot el seu poble en va rebre les conseqüències, pel genocidi practicat pel govern d'Israel.

Onejar banderes és la cosa més habitual del món, i segur que tot té les seves explicacions, raons i també crítiques. Personalment, no soc gaire amant de les banderes i l'ús que se'n fa, encara que ho puc entendre i no ho acostumo a criticar. El que sí que avui critico són les paraules del ministre esmentat perquè la seva interpretació no només és errònia, sinó malintencionada, donant a entendre que el poble palestí és terrorista, i que els defensors dels palestins fomenten el terrorisme. Això és fals i s'ha de denunciar.

Alguns pensaran que en una rua festiva per haver aconseguit el títol de lliga no calia fer onejar la bandera palestina. De la mateixa manera n'hi haurà d'altres que diran que les estelades no hi haurien de ser, si no només les banderes del club triomfador. Aquests tampoc entenen el fet que els discursos de jugadors i entrenador acabin amb un visca Catalunya. N'hi ha per a tots els gustos i, com he dit abans, tot és opinable i criticable.

L'actitud del govern d'Israel és denunciable i les declaracions del ministre de defensa estan en la línia d'atacar el poble palestí, que fa massa anys que paga els plats trencats. No ens confonguem!

Un punyal a la butxaca

Avui he llegit una notícia que segur portarà cua, molts comentaris i posicions contràries. Es tracta de la mort d'un presumpte delinqüent quan intentava robar a una persona que anava en cadira de rodes i que es va defensar amb una arma blanca, apunyalant-lo i causant-li la mort. La notícia afegeix que la víctima mortal tenia antecedents per robatoris semblants.

M'imagino els comentaris perquè cada vegada que detenen un delinqüent la gent protesta perquè està convençuda que després de declarar sortirà al carrer fins a la següent temptativa. Davant la inseguretat que patim, segons per quins carrers circulem i quines hores, hi ha molta pressió perquè qui delinqueixi no li surti tan barat.

En aquest cas, la persona robada es va defensar apunyalant el delinqüent, i algú dirà que no és culpable perquè va actuar en defensa pròpia. Anar pel carrer amb una arma blanca no és gaire normal, sobretot si no tens intensió d'utilitzar-la. Si, per contra, penses que potser l'hauràs de fer servir has de ser molt conscient què significa atacar a una persona, encara que sigui per defensar-te.

Entenc la por de molta gent davant les notícies que apareixen de robatoris i assalts, però no podem anar armats i treure el ganivet a la primera oportunitat. No soc ningú per jutjar la situació i ho deixo als jutges que se n'hauran d'encarregar, però en tot cas caldria pensar en una altra manera d'anar per la vida.

Intentaré no llegir els comentaris que apareixeran, perquè ja hi ha prou violència física arreu per a haver de suportar violència psicològica en la seva lectura. Hi ha molts problemes de violència que no es poden resoldre policialment, sinó intentant dignificar la vida de tots, pensant en les persones més vulnerables, que acostumen a haver viscut una vida molt desestructurada. Això no els justifica, però t'ajuda a entendre quina ha de ser la missió dels nostres polítics dirigents.  

Nascut a Granada

Aquests dies de Setmana Santa he seguit les notícies molt d’esquitllada. Tot i això, vaig veure que el TSJC continua posant bastons a les rodes a la llei de Política Lingüística, quant a l’ensenyament en llengua pròpia. És una mica la cançó de l’enfadós i, tal com ja he comentat alguna altra vegada, morirem lluitant per la nostra llengua. I no podem defallir.

Tinc la sort, també perquè m’hi he esforçat, de mantenir el català quan el meu interlocutor parla en castellà. No m’és gens difícil seguir la conversa en la meva llengua, parli com parli l’altre, amb el benentès que em comprèn i podem seguir la conversa. 

Avui m’he trobat amb una persona que feia algun esforç per contestar-me en català. Jo, si veig que pateixen gaire, els dic que em parlin en castellà sense cap problema, però en més d’una ocasió em responen que ja els va bé fer l’esforç. L’interlocutor d’avui m’ha dit que li costava un xic parlar-lo, fent èmfasi que havia nascut a Granada.

Si no ho lluitem nosaltres, ningú no ho farà per nosaltres. Això ho recalco als meus fills. Parlar en català arreu no és mala educació. És defensar la nostra llengua, que hem mamat i que ens fa expressar amb naturalitat els nostres sentiments, idees i opinions. Ens ha tocat viure-ho d’aquesta manera i ho hem d’acceptar sense claudicar.

Exercir de català no és fàcil!

Avui ho he experimentat. Una vegada més. Haig de dir que tothom ha estat molt amable i que algú, des de fora, podia pensar que l’impertinent era jo. Si vols defensar el teu dret a expressar-te en la teva llengua sempre t’has d’enfrontar amb mil obstacles. No és estrany que moltes persones cedeixin i es passin al castellà. No és el meu cas.

Necessitava contactar amb una empresa de serveis, que en soc client. Tot i que l'app que tinc d'ells et permet utilitzar el català, quan t'hi poses en contacte no és tan fàcil que t'entenguin. Si, com és el meu cas, no canvies de llengua, la comunicació es complica i necessites més temps. Val la pena? Sí!

He començat escrivint en un xat de l'empresa, però el meu interlocutor s'ha excusat. No m'entenia. M'ha demanat que li confirmés el meu número de telèfon i m'ha comentat que en pocs minuts es posarien en contacte amb mi. Ha trigat una mica, però al cap d'una estona una noia, molt amable, m'ha trucat per dir-me que em transferia a un seu company, que m'atendria en català. 

Crec que aquesta és la manera d'actuar. Amb amabilitat i empatia, però sense claudicar. Sense passar-se al castellà, perquè si no defensem la nostra llengua nosaltres, està vist i comprovat que els altres no ho faran. Alguns per odi i ganes de perjudicar-nos. D'altres, per ignorància o poca voluntat.

Aquesta empresa, que té un abast internacional, instal·la unes plaques informatives a les façanes dels seus clients. N'he vist a Suècia, en suec. També a Alemanya, en alemany. I al nostre país acostumen a ser totes en castellà. A casa nostra, però, no! A casa la tenim en català, perquè en tenen disponibles, però l'has de demanar expressament. Malauradament, he pogut comprovar que la majoria, per no dir totes les plaques que he vist, són en castellà. Per què no demanem que les volem en català? Varen trigar uns dies més del compte, però ens les varen proporcionar.

Aquesta constància i insistència és l'única manera d'aconseguir que el català sigui present al nostre país. Cal tenir-ne consciència i no defallir. Ens constarà un mica, i potser algú ens dirà talibans, però hi tenim tot el dret. No us desanimeu. És molt el que podem aconseguir!

Què ha de fer l'OTAN?

Davant les darreres amenaces del president rus, Putin, quina ha de ser la resposta de l'OTAN? No crec que sigui una pregunta fàcil de respondre. Algú, probablement, ho tindrà molt clar, però el perill que les amenaces de Putin es converteixin en una realitat, no ens pot deixar indiferents. És evident que molts pensaran que ell, i només ell, és el culpable d'haver iniciat les hostilitats. Potser no està tan clar els motius, ni la pressió que pogués tenir, ni l'entorn on viu, però va ser Putin qui va iniciar la guerra contra Ucraïna. Això, però, és suficient motiu per continuar endavant en la defensa d'Ucraïna?

Els màxims dirigents dels EUA i el Regne Unit es reuneixen per decidir si Ucraïna pot utilitzar els míssils de llarg abast en territori rus. Això significaria una escalada important en el conflicte. Sembla que aquest armament només es pot utilitzar amb el suport logístic de l'OTAN. Té el dret Ucraïna de defensar-se atacant Rússia? Qui posa els límits? Pot, el president rus, decidir quines armes utilitza el seu enemic?

Només em fixo en les víctimes civils del conflicte. La gran majoria, per no dir totes, són ucraïneses. De moment no hi ha previsió que el conflicte s'aturi i, per tant, que disminueixin les víctimes mortals. Posar en marxa aquest nou armament és agreujar el conflicte? Quins drets tenen o han perdut les víctimes ucraïneses?

A simple vista semblaria que les amenaces de Putin són una excusa per culpar els altres de tot l'enrenou. És posar pressió als altres, intentant evitar que l'enemic es rearmi i esdevingui més perillós. Des d'aquest punt de vista, no hi hauria cap motiu per limitar els mitjans bèl·lics ucraïnesos per combatre. Si analitzem les conseqüències que poden tenir fer realitat les amenaces de Putin, potser sí que requereix analitzar-ho a fons.

Sortosament, no estic en la situació d'haver de decidir res. I això ens fa pensar que és molt fàcil criticar les decisions dels altres, quan nosaltres podem quedar lliures de qualsevol culpa. Les guerres s'han d'evitar i aturar, quan aquestes estan en marxa. Decidir qui ho atura i com ho fa, no és senzill. Espero i desitjo que els dirigents mundials que han de prendre decisions al respecte, ho facin amb intel·ligència, valorant tots els pros i contres. La guerra és massa present a la nostra història mundial, per no tenir-ho en compte i anar amb peus de plom a l'hora de fer cap passa.

Culpables

La culpa és molt negra i ningú no la vol. No ens costa gaire culpar els altres, però no passa el mateix a l'hora d'acceptar-la. Algunes vegades no en som conscients, però normalment ho sabem, però intentem dissimular-ho i, sobretot, reconèixer que no hem estat encertats, que hem estat els culpables que allò funcionés malament. I a l'hora de determinar qui n'és el culpable és quan tot trontolla. Semblaria que és la Justícia l'encarregada de descobrir-ho, però tenim tan males experiències i poca confiança, que al final ja no saps qui pot decidir-ho.

    Hi ha molts tipus de culpes i de conseqüències. Cada dia podem trobar motius per fer aquesta anàlisi, però de ben segur que es tractarà de fets insignificants, que no perjudiquen els altres. Potser més a nosaltres mateixos. Hi ha, però, situacions que comporten un greu perjudici per a la societat i segur que hi ha culpables a qui responsabilitzar-ne. I arribat aquí em pregunto: hi ha culpables de les dificultats i pocs avenços de la llengua catalana al nostre país? Els que vàrem viure el franquisme no ens imaginàvem que el català patís un retrocés com el que estem vivint actualment. Tot feia pensar que havíem superat el desert i que plantaríem les arrels per no tornar mai més enrere. Les xifres canten i tots són lamentacions.

    En campanya electoral el català surt sempre i ara hem de sentir a dir, d'aquells que no han fet mai res per defensar-lo, o si més no ja fa molt temps que ho han oblidat, i d'aquells que l'han atacat des del primer dia, perquè aquest era els seu objectiu fundacional, que els governants dels darrers anys són els culpables del retrocés en la parla de la nostra llengua. PSC i Ciutadans, cadascú des del seu posicionament, són protagonistes d'aquest repartiment de culpes. 

    Estic convençut que ens hem adormit en la defensa del català. Ens pensàvem que tot anava sobre rodes i que no calia grans esforços per potenciar-lo. Els nostres governants, a qui vàrem confiar la nostra representació a l'hora de gestionar el país han fallat, però i nosaltres? Hem sabut defensar la nostra llengua en tot moment i circumstàncies? 

    Segur que la política que ha seguit el govern català en matèria lingüística no ha estat l'encertada, i no cal que ara ens facin grans promeses, quan no ho han fet fins ara. Tampoc podem acceptar el joc polític, només pensant en recaptar vots, d'aquella oposició que no ha ajudat en res, o fins i tot ha contribuït a menystenir el respecte al català. Però nosaltres hi tenim una gran responsabilitat i no podem delegar-ho tot als polítics. Al nostre entorn, familiar, professional, lúdic i de tot tipus, hem de protegir la nostra llengua, i la millor manera és parlant-la i exigint que se'ns permeti fer-ne ús a tots els àmbits del nostre país.

80 anys del desembarcament

 El 6 de juny es commemorarà el vuitantè aniversari del desembarcament de Normandia, una data que ha quedat fixada a la història mundial, i molt especialment al continent europeu. L’entrada dels aliats per les costes de Normandia va significar l’inici del final de la segona guerra mundial. L’estratègia va funcionar bé i, segons hem pogut saber, el treball dels serveis d’espionatge varen ser la clau.   

    Tot això ens ve a la memòria mentre sonen campanes d’una possible tercera guerra mundial, la qual cosa ens demostraria que els humans no hem après res. De què hauran servit tantes morts? No som capaços d’entendre'ns sense fer servir el fusell?

    Putin ha insinuat la possibilitat d’haver d’iniciar una guerra nuclear, que no tindria res a veure amb les guerres del segle passat. Des d’Europa també han arribat veus alarmants, i la ministra de defensa espanyola també s’hi ha referit. No sé si els darrers dies hi ha hagut novetats al respecte, però en tot cas les coses no acaben de funcionar a Occident.

    Seria interessant recordar tot el que va passar i el temps que es va necessitar per reconstruir tot el que la guerra va destruir. Seria suficient per aturar qualsevol intent d’encendre la metxa?

    Falten poc més de dos mesos per arribar a la data fatídica d’un número rodó, 80, que ès el que acostuma a servir per recordar fets històrics. Serem capaços de capgirar la tendència dels darrers mesos i posar seny? Disposem de suficient informació com per pensar-hi una mica. El problema és que les persones que hi podrien fer alguna cosa per evitar el desastre són les que més fàcilment burlarien el perill. Malauradament sempre paguen justos per pecadors.

Perdent bous i esquelles

La premsa es feia ressò avui del canvi de portaveu socialista al Senat, en detriment de la militant del PSC, Eva Granados, i en concret el diari ARA ho titulava com un altre càrrec perdut a l'Estat. Els socialistes catalans continuen dient que no és qüestió de càrrecs i que la seva representativitat i pes dins del partit es manté intacte. Desconec si realment hi ha una voluntat manifesta de reduir el nombre de representants del PSC dins de les altes estructures de l'Estat, per part del PSOE, però en tot cas haig de dir que Catalunya, amb el canvi d'Eva Granados no hi perd res, sobretot tenint el compte el poc que ens ha defensat la senadora des de tots els llocs que ha ocupat.

No podem confondre el lloc de residència o procedència amb defensar els interessos del país. Tenim prou exemples de càrrecs electes catalans que han fet ben poc per a nosaltres, sobretot a les llistes de la dreta, on més aviat han posat pals a les rodes a l'hora de defensar Catalunya, però també en el cas dels socialistes en què hem constatat que el fet de tenir ministres catalans no ens ha beneficiat pas en res. És per això que, en tot cas, hem d'estar parlant de pes del partit català dins del conjunt del partit socialista, i no pas del territori, que sempre és l'última cosa que es té en compte.

També m'ha cridat l'atenció la defensa a la unió dels partits catalans, que ha fet la portaveu d'ERC Raquel Sans, com a base per aconseguir més fàcilment els objectius pretesos. No sé si a algú li ve de nou, després de tants mesos, per no dir anys, reclamant als nostres polítics que no es tirin els plats pel cap, ni busquin el seu protagonisme, sinó que treballin per al bé del país, per als interessos de tots els catalans. A vegades no saps si et prenen el pèl o és que no saben què dir ni què fer per tal de sortir als diaris.

La mala consciència no em deixaria dormir

Podríem estar discutint molta estona sobre la utilitat de les mocions de caràcter polític i d’abast supramunicipal que es presenten en un Ple municipal. Hi ha partits polítics més disposats a presentar-ne que d’altres, alguns dels quals es tanquen en banda avançant que el seu vot serà sempre l’abstenció, sigui el que sigui el que pensen sobre el tema, pel fet de sortir de l’abast municipal, diuen. Alguns pensem, però que és la manera d’evitar significar-se sobre temes delicats i haver de justificar segons quin posicionament, sobretot quan hi ha temes que els cremen als dits.

Donem o no importància a les mocions de caràcter nacional o internacional, el vot dels nostres regidors deixa clar com pensen, i poden argumentar el seu vot per evitar segons quines crítiques que els vindran d’un lloc o un altre.

Feta aquesta prèvia voldria referir-me a la moció que la CUP d’Arenys de Mar, amb el suport d’Arenys en Comú, va presentar al Ple municipal del mes d’octubre passat, i que no va comptar amb suficients vots positius perquè es pogués aprovar. Era una moció a favor del poble palestí que està patint un setge terrible per part de l’exèrcit d’Israel, com a resposta a la cruel matança de Hamàs, el dissabte 7 d’octubre.

Observant tot el que està passant a Gaza i de rebot a Cisjordània, se’m fa molt difícil posar-me dins de la consciència dels regidors i regidores que hi varen votar en contra, sobretot pels motius argumentats.

Podem discutir el text d’una moció, millorar-ne el contingut i redactat, però no sé si hi pot haver cap persona amb un mínim de moralitat que no estigui d’acord en què l’actuació d’Israel no és l’exercici del dret a defensar-se, sinó l’execució d’un genocidi més que evident.

Em preguntareu, veient com estan actuant l’ONU, la UE, l’OTAN, o els EUA, per posar alguns exemples, per què m’haig d’anar a fixar en què diuen 10 regidors d’una vila de menys de vint mil habitants. Però resulta que són els representants polítics escollits pels meus convilatans, i que, si ens representen, alguna implicació hi ha per part de tots nosaltres, sobretot d’aquelles persones que els hi han donat el seu vot.

Tornant al començament, diré que desconfio de la utilitat de les mocions que es presenten al Ple municipal de la meva vila, també d’aquelles que són de competència municipal, però que, com el Codi Ètic, queden en un calaix sense que serveixin de res.

El tema de Palestina, però, clama les nostres consciències i, si alguna cosa podem fer, és manifestar el nostre rebuig i repulsa a la barbàrie que s’està cometent.

El dret a defensar-nos

A què dona dret el dret a defensar-nos? Tot s'hi val? El que està fent l'exèrcit israelià és defensar-se? No ho entenc!

Ho vaig escriure el primer dia de l'atac de Hamàs a Israel. Res no justifica els crims perpetrats per Hamàs en territori d'Israel. Dit això, la revenja contra la població civil indefensa, on està escrit que formi part del dret a defensar-se? 

El conflicte entre Palestina i Israel no és simple. Qualsevol opinió al respecte necessita molta reflexió, també contrastar la informació que ens arriba, i sentit comú. Els crims, siguin d'un costat o l'altre no tenen cap justificació ni es poden aplaudir, com alguns fan. Massacrar la població civil és un acte criminal que no pot defensar ningú, i això que critica el senyor Putin, s'ho hauria d'aplicar en el cas d'Ucraïna.

Vivim un temps on les imatges poden ser falses, manipulades intencionadament, però és molt difícil no creure que l'exèrcit d'Israel està destruint la Franja de Gaza, matant tota la seva població, amb l'excusa de derrotar el grup terrorista Hamàs. No és això!

He llegit que el Parlament tenia la intenció d'aprovar una declaració institucional a favor del dret a defensar-se d'Israel. Potser ja ho ha fet (?). Hi estaria d'acord, però no a qualsevol preu. Una cosa és defensar-se i l'altra cosir a trets totes les persones d'un país. No són danys col·laterals, sinó actes criminals intencionats. Quan bombardegen la població de Gaza són conscients que estan matant víctimes innocents. Tan se val que siguin nens, joves, dones o persones grans. Estan segant vides humanes que han tingut la dissort de néixer en un país amb un conflicte permanent i que ara s'ha agreujat per l'atac del passat 7 d'octubre.

Que algú m'expliqui en què consisteix defensar-se perquè pugui entendre les barbaritats que està fent Israel amb la població palestina. No tinc necessitat de posicionar-me en cap bàndol, simplement critico i rebutjo els assassinats que s'estan cometent, amb l'excusa d'una defensa, que seria legítima, si no es tractés d'una matança sense límits.

Occident ha ensenyat les vergonyes. Ni l'ONU, ni la UE, ni els diferents països europeus i nord-americans han demostrat estar a l'alçada de les circumstàncies. És una vergonya que tots hem d'assumir. Estem destruint la poca credibilitat del món occidental.

El gran testimoni de Carme Junyent

Arran de la mort de Carme Junyent són moltes les reflexions que hauríem de plantejar-nos al voltant de la llengua i del nostre dret a expressar-nos en català, i que se'ns entengui quan en fem ús. 

El gran problema polític i social a Espanya sobre la llengua és que no es vol entendre la importància que té per als catalanoparlants el respecte a la nostra llengua. Ens resulta molt difícil fer entendre que no parlem en català per una obsessió malaltissa, o un caprici, sinó simplement perquè és la nostra llengua. No el parlem per diferenciar-nos dels altres, o perquè ens puguem creure millors i més intel·ligents. Parlem en català perquè és la llengua que hem mamat, la llengua amb què ens hem expressat des de la infantesa, la llengua que ens és pròpia i d'ús normal.

I perquè vivim en un Estat amb una llengua obligatòria, com és el castellà, tenim la sort de parlar una segona llengua, i si hem pogut estudiar, probablement ens expressem en altres llengües del món, però la nostra llengua, la que ens és pròpia i que tenim el dret a ser respectats i compresos a casa nostra és el català.

Quan escoltava Carme Junyent pensava que era molt pessimista sobre el futur del català. Malauradament el seu discurs era realista i ens volia fer entendre el perill per a la supervivència de la nostra llengua. El meu entorn actual no té res a veure amb l'entorn de la meva infantesa. No només per tractar-se d'una part del territori diferent, sinó perquè estic parlant de fa més de seixanta anys. I algú podria pensar que hem millorat, ja que fa seixanta anys el català estava prohibit, però al meu entorn era la llengua que es parlava. D'amagat, si tu vols, però era la llengua que utilitzàvem entre els amics, els familiars, els coneguts i els saludats. Tots els tràmits oficials, els mitjans de comunicació, i les nostres relacions amb el Sector Públic s'havien de fer en castellà, però nosaltres ens sentíem plenament catalans i la nostra llengua era indubtablement el català, i només per això va aconseguir superar totes les traves i prohibicions del franquisme.

Carme Junyent ha recalcat el greu problema que patim, perquè cada vegada es parla menys en català. Discutim molt sobre la immersió lingüística. Ens barallem perquè es permeti aplicar-la a l'ensenyament, però a la pràctica no es fa. Només cal passejar-te per les aules, els patis de les escoles, i escoltar la llengua que parlen els alumnes i els professors.

Carme Junyent ha deixat molt clar com ho hem de fer per aconseguir que la nostra llengua es perpetuï, s'enforteixi i no sucumbeixi per la pressió del castellà. Els polítics ens ho poden posar molt difícil, però nosaltres tenim la clau de l'èxit, i això passa per parlar sempre en català i no canviar de llengua. 

El testimoni de Carme Junyent, la seva saviesa, els seus coneixements, el seu exemple de vida ens ha de servir per lluitar per la nostra llengua. Només nosaltres la podem salvar.

El PSC no hi pinta res!

Ara que encara hi som a temps, abans no decidim a qui donem el nostre vot el proper diumenge, és bo tenir present el paper que fan els nostres polítics i la seva incidència a Madrid. Si ha quedat clar que ERC, tot i ser necessaris perquè els socialistes espanyols continuïn governant a Espanya, no ha aconseguit res més que els indults als seus dirigents, no podem deixar d'observar els socialistes catalans, que una vegada rere l'altra queden desautoritzats pels seus amics espanyols. El PSC tampoc no compta per a res!

Avui llegia la premsa i he vist que el govern espanyol del PSOE vol presentar recurs d'anticonstitucionalitat a una llei aprovada al Parlament català, amb els vots del PSC. Es tracta de la llei que ha de fer front a la sequera. No estem parlant de declaració d'independència, ni de reclamacions a les inversions promeses i que no arriben, sinó d'una llei tan bàsica i urgent com és la de combatre la sequera.

Indigna veure com els nostres amics del PSC s'esgargamellen demanant el vot per Pedro Sánchez mentre aquest passa solemnement de nosaltres i no ens té en compte per a res. Davant d'aquesta posició, només podem anar a Madrid a cantar les veritats i deixar de donar suport inútil a canvi de res.

Ja ho sé que ens preocupa molt l'arribada del feixisme a la Moncloa, i que hauríem d'ajuntar esforços per evitar-ho, però no podem deixar de dir que els socialistes no ens beneficien en res. Si en algun moment el PSC va tenir protagonisme a Espanya, amb ministres i diputats que tenien influència a Madrid, això ja és història. Ho és per la manca de lideratge escaient, amb persones de vàlua contrastada, però també per un desinterès descarat cap al fet català. Al PSC sempre hi ha hagut dirigents que no tenien cap estimació al país, i no em refereixo a la independència, sinó a tenir cura perquè el nostre tracte des de Madrid fos just. Ara, però, sembla que són la majoria els que des de dins del PSC tenen un desinterès total cap al nostre país, la nostra llengua i la nostra cultura. I això queda palès a l'hora de defensar les lleis que el nostre Parlament aprova, fins i tot amb el vot favorable dels socialistes catalans. A què juguen?

Sabem que el PSC guanyarà les eleccions a Catalunya i que serà un bon puntal per a Pedro Sánchez, a qui volen de president, però no tingueu cap dubte que per al nostre país no seran garantia de res. Cal que les forces independentistes, úniques defensores de la nostra cultura i el nostre país, tinguin veu pròpia i força a Madrid, si més no per deixar clara la injustícia que pateix el nostre poble. 

Defensant el català tota la vida

Avui a les xarxes socials circulava un vídeo on una infermera de la Vall d'Hebron menyspreava el fet que per presentar-se a unes oposicions d'infermer s'exigís el títol C1 de català. Una vegada més la nostra llengua ridiculitzada i acusats d'exigir allò que no és exigible, sempre segons els detractors de la nostra llengua.

Com ja he repetit mil vegades, els catalanoparlants ens veiem obligats a posicionar-nos de manera antipàtica i violent en defensa de la nostra llengua, amb una sensació de culpables per no poder viure amb normalitat, sense que ningú no ens acusi d'imposar res als altres. 

Demanar el nivell C1 de català avui no suposa gairebé res, tenint en compte que les persones que acaben els seus estudis l'assoleixen al marge de l'ús que en fan i de la comprensió que tenen. Els de la meva generació vàrem haver d'examinar-nos per aconseguir el títol, encara que el català era la nostra llengua materna, l'havíem emprat sempre i ho continuàvem fent. És cert que ho vam poder superar sense gaire esforç, però el repte el vàrem tenir. Avui això ja no cal.

Demanar un nivell de català és el mínim que es pot fer en un país demòcrata amb cultura i llengua pròpia. Després, el que et pots trobar quan et dirigeixes als treballadors d'un hospital o un jutjat, ja és tota una altra cosa, però entenc que l'exigència és totalment raonable i no podem caure en el parany d'abaixar el cap un cop més i claudicar davant d'actituds com la d'aquesta infermera a les xarxes socials.

Però el problema no s'acaba amb un possible expedient disciplinari que li puguin obrir a l'infermera en qüestió. Ara vindrà tota la colla espanyolista defensant la dissortada infermera, criticant-nos a nosaltres i a les institucions que s'atreveixin a sancionar-la, cosa que estic segur que no passarà, i tampoc tinc cap interès especial que això passi. Un toc d'alerta, però, sí que seria bo, per fer veure que no ens poden estar tot el dia atacant per culpa de la llengua.

Han passat més de quaranta anys i les reminiscències feixistes continuen ben presents a casa nostra. Els nostres governants no han aconseguit fer foc nou i entrar plenament en un sistema democràtic de respecte a la cultura de tothom. Em fa molt l'efecte que aquesta situació perdurarà en el temps, i estem condemnats a aguantar-la tota la vida.

Continuar treballant en defensa del català

Estic convençut que aquesta batalla serà permanent. Per més esforços que hi dediquem, per més suport institucional que tinguem, que tot sigui dit de passada no podem engegar coets, mai aconseguirem descansar i poder dir que ho tenim guanyat.

Quan vaig néixer, en plena dictadura, el català estava prohibit, però vaig tenir la sort de moure'm en un entorn molt reivindicatiu i contestatari, que tenia molt clar que no podíem abaixar els braços. Tot i que els llibres de text eren en castellà, les classes les vaig rebre en català, i ningú ho qüestionava.

A fora el carrer havies de controlar-te, però ni la forta repressió del franquisme va aconseguir anul·lar una llengua que continua en perill. Han passat més de quaranta anys i encara llegim dia rere dia notícies sobre atacs a la nostra llengua. Sortosament tenim persones que vetllen per defensar els nostres drets lingüístics, però tot plegat comporta un desgast que podríem estalviar-nos i dedicar les nostres forces a altres assumptes prou importants i necessaris.

Avui m'he trobat novament en una situació que es repeteix massa sovint. Tot i que probablement cada vegada hi hagi més empreses que et deixen escollir l'idioma que vols utilitzar a les trucades, no sé com s'ho fan, però al final acabes parlant en castellà. Ja bé que selecciones l'opció del català, però al final et surt una persona parlant en castellà, i com a molt es disculpa dient que els operadors catalans estan tots ocupats, i que si vols mantenir-te ferm amb la teva llengua, ho intentis més tard.

La pregunta que et fas és si realment l'opció 'català' és operativa, si hi ha tanta demanda per parlar en català, o bé si hi ha menys operadors que hi parlen i per això et resulta tan difícil aconseguir-ne un.

Comencem un nou any i com és costum ens proposem molts objectius i desitgem moltes coses que fins ara no hem aconseguit. En relació a la nostra llengua m'agradaria no haver de lluitar tant ni haver-me de justificar perquè parlo català. Sí que voldria encomanar a tothom el meu costum de no canviar de llengua, encara que el meu interlocutor em respongui en castellà, sempre i quan estigui clar que m'entén. Hi ha vegades que no tens altre remei que fer el canvi, però seria convenient que no ho féssim tan alegrament com acostuma a passar. M'agradaria pensar que els meus nets ja no hauran de dedicar tants esforços i temps a defensar la seva llengua, però em temo que ja farà prou que el català el tinguin prou normalitzat, com perquè no estigui a punt de desaparèixer.

Hem de ser més exigents amb la nostra llengua

Dissabte, després d'un recorregut literari i una agradable visita al Museu del Cau Ferrat, vàrem decidir anar a dinar. Havíem de recuperar forces ja que el matí havia estat intens, encara que molt interessant. 

Desconeixíem els llocs més preparats per fer un bon dinar, ni quins eren més assequibles econòmicament, de manera que no ens prenguessin el pèl ni els diners. Havia estudiat bé on deixar aparcat el cotxe, però no havia previst on anar a dinar. 

Quan et trobes en una situació com aquesta et dediques a passar per davant dels restaurants i mirar la carta. Sobretot la seva varietat, les preferències, i els preus. Alguns llocs ja els descartes, doncs, no tots estan a l'abast de totes les butxaques. Però hi ha un element que no me n'oblido mai, i és la llengua o llengües que utilitzen a les seves cartes. Hi ha el català?

No soc molt radical, és a dir, no miro si el català és la llengua preferent de la carta, però sí que hi sigui present. Això va fer que alguns dels restaurants els descartéssim, perquè a Sitges encara hi ha restaurants que no utilitzen el català. No demano que em parlin en català, sinó que m'entenguin en la meva llengua, i que aquesta sigui present, si més no per escrit.

Amb això vull dir que la nostra actitud és molt important a l'hora de defensar la llengua. Tenim molts problemes per la pressió que ens ve de la resta d'Espanya, amb una forta radicalitat de les institucions estatals, però també d'institucions i poders que resideixen dins de Catalunya. La policia nacional, els jutjats..., però també empreses privades, siguin multinacionals o de petit volum.

No sempre tens la possibilitat de forçar que et deixin expressar-te amb la teva llengua, però el que no podem fer és no revel·lar-nos-hi i no exigir que ho puguem fer. I el més fàcil és a l'hora d'escollir què compres, on ho compres, on menges.

Si cadascú de nosaltres ens esforcem en defensar el català, i que aquest hi sigui present, farem un gran favor a la llengua i al país. Jo no canvio de llengua, i al mateix temps exigeixo que se'm respecti la meva llengua. Quan aquesta és absent, surto per la porta i busco una altra parada. Per cert, vàrem dinar molt de gust!

El sorprenent exèrcit espanyol

La notícia curiosa d'avui, per no dir ridícula, és la que ha proporcionat la ministra espanyola de defensa, la senyora Margarita Robles, anunciant que finalment no s'enviarien a Ucraïna els carros de combat Leopard perquè una vegada se'ls han mirat han observat que es trobaven inservibles.

Aquesta notícia, en un país normal i corrent, faria estralls perquè demostra una deixadesa inexplicable. Però Espanya és diferent, i no passa mai res. Tot és d'allò més normal i excusable. Amb aquest detall, que el govern voldrà passar per alt, demostra que el nivell de defensa del nostre exèrcit és llastimós. Sort que no hem d'entrar en guerra, perquè el ridícul que faríem seria estrepitós.

Són moltes coses les que van sumant i que fan que la ciutadania cada vegada estigui més farta dels nostres polítics. No pots confiar en ningú, i l'única cosa que salva als partits polítics és que tots pequen del mateix i per això no hi ha qui generi més expectatives que un altre. Simplement van girant i ara toca a un i després tocarà a l'altre, i així anirem seguint sense cap tipus d'esperança per a la millora del país.

Ja em direu què podem esperar d'uns i altres en un futur proper, quan veus el peu que calcen. Tots són promeses i mentides, que encara que s'atrapen no passa mai res. Si un partit és dolent l'altre encara el supera, i no tens ganes d'anar a votar, encara que al final, per sentit democràtic i de responsabilitat, col·loques una butlleta a l'urna. Immediatament després ja et penedeixes del que has votat, però ho has fet per a l'opció que et semblava menys dolenta.

Llegint la notícia he vist algun comentari que en demanava la dimissió. He pensat que en el fons som molt il·lusos. Al nostre país la gent no dimiteix. Se l'ha de fer fora i això no és tan fàcil. Ho hem vist aquesta setmana passada amb la presidenta del Parlament català. D'acord amb una llei aprovada per ells mateixos, havia de saltar, però no ho volia fer. Se l'ha hagut de fer fora, i després encara diu que la culpa és dels altres. Això és desesperant. Som adults, però a vegades no ho sembla. Quin país!

En defensa del català, cada dia i en tot moment!

Aquests dies que tots parlem tant del català a l'escola i del conjunt de mesures i pressions que reben per introduir el castellà, amb l'excusa que és la llengua a protegir, hauríem de fer un parèntesi i, mentre observem quina és la reacció del govern a la darrera interlocutòria del TSJC, fixar-nos com podem contribuir a defensar la llengua, no a l'escola, si no hi som, sinó a la vida diària, al nostre entorn.

Sempre em ve a la memòria una anècdota que va passar fa molts anys, al començament de viure a Barcelona per qüestió d'estudis universitaris, quan un meu company de pis, també d'Osona, es va adreçar en castellà a una botiga de barri, de l'Eixample. El seu raonament era que allà gairebé tothom començava parlant-te en castellà. Això no és un fet actual, sinó de cinquanta anys enrere.

Amb això està tot dit. Avui la presència del castellà a bona part de Catalunya és predominant, sobretot entre els joves, i són molts els joves catalanoparlants que canvien de llengua a la que algú se'ls adreça en castellà. Aquests dies veiem a les xarxes comentaris sobre la resistència a mantenir el català encara que l'interlocutor se'ns adreci en castellà, i aquest és un bon exercici per defensar el català a casa nostra.

No es tracta de ser maleducat o d'impedir que l'altre ens entengui. Si estem segurs que l'altra persona entén el català, encara que no el parli, tenim l'obligació de continuar parlant-hi en català, per respecte i consideració, i per defensar la nostra llengua. Respecte i consideració en tant que donem per entès que no considerem l'altre poc intel·ligent com per no entendre'ns en català, i que l'integrem al nostre nucli.

Sé que per a moltes persones no és fàcil mantenir un diàleg amb dues llengües diferents, però tot és practicar-ho. Personalment no tinc gaires problemes per mantenir-me en català, perquè és un exercici que he fet sempre, i mai he cregut que menyspreava el meu interlocutor. És per això que, a l'espera de què decideix fer el nostre govern, des de fa massa temps en hores baixes, nosaltres hem de contribuir en la defensa del català a casa nostra. Hem de saber valorar la importància de tenir dues llengües plenament consolidades, però on la nostra, la llengua pròpia del nostre país, necessita el nostre suport per poder subsistir amb un mínim de dignitat.

L'espionatge per etapes

La trama de l'espionatge, inicialment centrat en nacionalistes catalans, va passant per diferents etapes, algunes d'elles amb missatges contradictoris, i qui dia passa any empeny. Si al principi Espanya va fer el sord, i els mitjans de comunicació ni en parlaven, ara que diuen que l'espionatge afecta a més gent, entre els quals destaquen el president del govern espanyol i la ministra de defensa, s'ha començat a publicar, però traient importància al fet català.

Hi ha molts dubtes sobre la veracitat de les escoltes als representants del govern espanyol, i hi ha qui hi veu la manera de girar-li la volta. Els botxins es converteixen en víctimes, i d'aquesta manera no se'ls pot acusar de res.

Estem massa acostumats a la guerra bruta de l'estat espanyol, i el govern socialista, el més progressista de la història, no és cap excepció en aquesta especialitat. Si repassem els missatges de la ministra de defensa ens adonarem que l'explicació més plausible és que es tracti d'un conjunt de mentides, una rere l'altra, per intentar tapar la veritat. Primer negava l'espionatge i després el justificava.

El dubte que podem arribar a tenir és si realment el govern socialista és tan incompetent com per desconèixer que està essent espiat, o bé que prefereix jugar al victimisme, per no haver de donar la cara a uns fets greus que en qualsevol país democràtic provocarien més d'una dimissió.

És ben clar que contra l'independentisme tot s'hi val, i això ho hem de tenir molt present. No ens ha de venir de nou tot el que ens puguin dir ni fer. Ja fa cinc anys que parlem de venjança, repressió i autoritarisme. La sort que tenen és que nosaltres ens hem desinflat, i el govern català de torn, des de llavors, ha estat incapaç de donar la cara, d'una manera conjunta i assenyada, i hem quedat en terra de ningú. La trama de l'espionatge és un episodi més d'un procés de fracassos i inseguretat. El nostre futur continua molt negre.