Quina lectura en fem?

Avui llegíem a la premsa la decisió de Repsol d'invertir vuit-cents milions d'euros a Tarragona, després de saber que no es renovava l'impost a les energètiques. Una decisió que ha estat polèmica aquests dies i que els diferents partits polítics s'hi han posicionat, a favor o en contra, amb moltes discussions entre ells. Els contraris a l'impost podran defensar la seva postura pel benefici que els tarragonins en trauran. Segons s'informa, la posada en marxa d'una Ecoplanta (jo no hi entenc res), generarà 340 nous llocs de treball, i la fase de construcció d'aquesta planta en generarà 2.800 més.

Vist això t'adones que no es poden fer afirmacions a la lleugera i que cadascú en pot fer la lectura que més li convé. Els detractors, que probablement defensarien la construcció d'aquesta planta, diran que no és just que la inversió quedés supeditada a la decisió de mantenir o no l'impost.

La planta en qüestió reduirà l'emissió de milions de tones de CO₂ i té la benedicció de la Comissió Europea. Però el tema està en el joc o xantatge de la companyia. Des d'un punt de vista purament econòmic i de beneficis empresarials té la seva lògica. El problema està en la capacitat dels governs de controlar o dirigir les inversions en benefici de tots. Si entenem que al darrere hi ha un interès general a protegir, no seria correcte aquesta pressió de l'empresa vers els polítics.

Si anem rascant arribarem al lloc de sempre. Ens plantejarem el dilema entre permetre que tot funcioni segons la llei del mercat o bé acceptem i valorem la intervenció de l'Estat en temes com són de vital transcendència.

Aquests dies, o mesos, estem veient la pressió que fa el BBVA amb una Opa hostil al Banc de Sabadell, i tot gira al voltant de la protecció dels usuaris, per l'efecte de la competència. Posar en mans d'uns pocs tota la política bancària et pot deixar indefens. En el cas de Repsol podríem pensar que el passat ens ha castigat de mala manera i s'han creat uns monopolis que et lliguen de mans i peus. L'explotació de les elèctriques, el gas o l'aigua, que són béns essencials, està en mans de qui probablement prioritza els beneficis empresarials al servei a la ciutadania. I aquí rau tot el problema i les discussions que se'n deriven.

 

Les pretensions de Milei

Ahir us parlava de l'habituació, arran d'un article publicat al diari ARA, i avui em pregunto si el recent elegit president argentí aconseguirà l'habituació de la seva gent a la nova política econòmica i social que pretén impulsar, amb un trencament absolut, rotund i immediat del que venia funcionant fins ara. Un funcionament molt problemàtic que, potser per això, va permetre que els antics dirigents fracassessin i sortís victoriós en les darreres eleccions.

    Sembla evident que Milei pretén aplicar el seu programa electoral, convençut que la gent l'ha fet guanyador per tot el que prometia, més que no pas moguts pel desencís amb els anteriors dirigents. I és per això que, malgrat no tenir majoria absoluta al Congrés vol aconseguir tirar-lo endavant, passi el que passi.

    Des de la distància i segons les informacions que ens arriben, i que cada vegada has de posar més en dubte per desconfiança amb els mitjans de comunicació, tot sembla indicar que la pretensió del nou president és reduir el poder de l'Estat, en benefici de les classes dominants i mes afavorides per la llei del lliure mercat. Allò que des de l'esquerra es defensa, per compensar els desequilibris que es produeixen, és un anomalia a combatre i anul·lar.

    Segurament que alguns dels objectius a assolir són positius. Si realment vol combatre la corrupció, o els favoritismes endèmics, estaria bé. El perill el trobem a l'hora de confiar sincerament en les seves paraules, i que no ens estigui enganyant. L'aparença és poc creïble, però també és cert que els dirigents argentins de la història recent tampoc mereixien gran confiança, i al final són els mateixos de sempre els que acaben pagant els plats trencats.

    Em preguntava al començament si els argentins s'habituarien a la nova situació, més que tot perquè, per definició d'aquest terme, s'explica com la tendència a reaccionar cada vegada menys davant de coses que no varien o ho fan a poc a poc. Uns canvis lents que no produeixen traumes immediats i aconsegueixen que a la llarga la gent ho acabi acceptant tot, encara que hi perdin drets i llibertats. Com que els canvis de Milei són tan grans i els pretén forçar de manera immediata, m'entra el dubte de si la societat argentina no es farà forta i combatrà amb totes les forces aquestes pretensions restrictives de drets. El temps ens ho dirà.

La pagesia i la banca, el gran contrast

Les manifestacions dels pagesos que hem pogut seguir a través dels mitjans de comunicació ens haurien de servir per reflexionar sobre el món que hem estat construint. Em preocupa molt que Espanya tingui un govern socialista, el més progressista de la història -diuen ells-, i que ens trobem amb un tracte tan desfavorable vers un sector, l'agrari, quan en paral·lel estem veient cada dia els beneficis de la banca, un sector que amb diner públic es va rescatar, un diner que no han tornat ni ho faran mai.

    Certament hi ha moltes situacions immorals i moltes polítiques equivocades que caldria revertir, però aquesta injustícia és digna de ser considerada, i ens ha de servir per posar en dubte la capacitat del govern per redistribuir la riquesa contrastant els efectes perversos del lliure mercat, però també per exigir que es posi fi a una diferència de tracte en funció de qui hi ha al darrere. Sabem que el poder econòmic defensa el capital i la banca és un dels seus artífexs principals. 

    No podem prescindir de la banca, que s'ha convertit en una eina necessària per a la gestió de la nostra economia. No només ens faciliten els diners per hipotecar-nos, sinó que la nòmina o la pensió ens ve obligatòriament a través d'ella. No podem pagar les grans factures si no és a través del sistema bancari, i estem a la seva mercè, amb tota la protecció governamental, per a la seva conveniència. La banca obté grans beneficis a costa nostra, i els nostres pagesos, per situar-nos en el context d'aquests dies, tenen greus dificultats per comercialitzar els seus productes, sense patir pèrdues econòmiques.

    I el govern europeu, ho hem llegit d'anada i tornada aquests dies, posa tots els entrebancs a la pagesia comunitària, subvencionant, directament o indirecta, aquells països extracomunitaris que no compleixen les estrictes normatives internes i que per tant poden oferir els seus productes a preus reduïts. Una competència deslleial, amb suport institucional.

    Si l'esquerra, quan governa, és incapaç de resoldre aquesta situació, què podem esperar de la dreta quan recuperi el poder polític? El poder econòmic ja el té, perquè no l'ha perdut mai, i l'esquerra governamental ha estat incapaç de contrarestar-ho tot defensant els interessos de la ciutadania. Què entenen per progressisme? Hem de deixar perdre la nostra agricultura i ramaderia? Quin futur ens espera com a país?

    Tots hem de contribuir en la defensa de la nostra pagesia. Hem de ser conscients de què comprem i què mengem, i quin treball hi ha al darrere, però el nostre govern ha de canviar la legislació per fer viable el treball del camp i reduir diferències amb altres sectors que han esdevinguts els privilegiats de l'Estat.