Excés de tacticismes

Puc entendre que en el món de la política els partits que governen o aspiren a poder-ho fer, utilitzin diferents tàctiques per aconseguir guanyar adeptes esperant el moment de les eleccions. Si féssim un paral·lelisme amb el futbol veuríem que els bons equips estudien diferents tàctiques per aconseguir fer entrar la pilota a la porteria contrària més vegades que el seu adversari. La tàctica és important, però no ho és tot.

Sovint ens trobem que s'abusa del tacticisme fins al punt que ens avorreix o, el que encara és pitjor, ens decep i provoca desconfiança. La fiscalització que fa l'oposició a l'obra de govern pot utilitzar diferents tàctiques que li siguin favorables i aconseguir deixar en evidència el govern. Aquest també n'utilitzarà per confondre l'oposició i justificar la seva política de govern. El problema està quan tot plegat és un conjunt de tàctiques que només pretenen confondre l'altre i seguir governant, o bé embolicar la troca per intentar fer caure el govern, sense una alternativa clara i positiva que beneficiï la ciutadania.

Aquesta setmana hem tingut un exemple que, al meu entendre, és fruit d'un tacticisme equivocat i que no ha aconseguit millorar la situació ni resoldre res beneficiós per a la ciutadania. Em refereixo a la llei òmnibus que ha presentat el govern de l'estat al Congrés de Diputats i que ha estat rebutjada. Què pretenia el govern? Deixar en evidència els partits dretans davant la negativa d'aprovar l'augment de les pensions? 

És cert que molts ciutadans, entre ells molts pensionistes, s'han enfadat amb el vot del PP, Vox i Junts, però probablement no s'han adonat dels motius del vot contrari d'aquests partits polítics. Realment estan en desacord amb l'increment de l'import de les pensions, o el que no els agrada és tot el que el govern havia afegit al darrere per intentar colar-ho?

Crec que l'honestedat és molt important, també en política. Si vols aprovar un augment de les pensions, presenta-ho sense farciment i segur que ho aconseguiràs. Si pretens aprovar més coses, sigues valent i lluita-ho per aconseguir-ho. Llavors deixaràs realment en evidència els altres, no pas ara.

El concert econòmic i la llengua

Avui els mitjans de comunicació s'han fet ressò de la intervenció de Jordi Pujol, ahir en un debat organitzat pel diari ARA i amb la participació de quatre consellers d'Economia dels darrers anys. Jordi Pujol estava assegut entre el públic i va demanar la paraula per rectificar una afirmació de l'exconseller Castells, i que molts hem escoltat en més d'una ocasió.

Castells va dir que la Generalitat va desestimar la possibilitat de comptar amb el concert econòmic, com sí que va obtenir el País Basc. Jordi Pujol va manifestar que això no era cert, si no que en cap moment el govern de l'Estat volia concedir el concert econòmic a Catalunya, pel gran pes que tenia sobre el total de l'economia de l'Estat. Segons va dir Pujol, el govern de Madrid estava disposat a defensar el concert econòmic per al País Basc i la llengua per a Catalunya.

Ens hem de creure les paraules de Jordi Pujol, i a més tenen lògica. També és cert que, tal com va dir Pujol al final de la seva intervenció, Madrid prefereix negociar amb el País Basc que amb Catalunya, i que ara continuem tenint problemes per defensar el català.

Aquests dies també s'ha parlat molt de llengua, i una vegada més ens adonem que resulta molt cansat negociar amb Madrid per defensar la nostra llengua. No és cert que el català estigui sobre protegit pel govern català, en detriment del castellà, sinó que calen molts esforços per protegir la llengua feble que és el català. Les dades que han aparegut darrerament, ho confirmen i animen al govern català a trobar la manera de recuperar els percentatges d'ús del català que teníem fa uns anys i que ara han anat perillosament a la baixa.

No sé si els catalans no en sabem prou, però sí que és un fet que en les negociacions amb Madrid sempre hi sortim perdent, i en canvi observem que el País Basc va obtenint millores i un tractament digne per part de Madrid. Potser ens ho hauríem de fer mirar i canviar la tàctica, o potser és que som l'esca del pecat i no ens mereixem res de millor.

Feia dies que no li llegia cap acudit

Ja feia massa dies que el senyor José Zaragoza no obria la boca i m'imagino que no podia aguantar-ho més. Havia de piular i, per tant, insultar a qualsevol persona que pensi diferent d'ell. No en té prou amb criticar, sinó que ha de ferir l'altra persona i, col·locar-se alguna medalla. En aquesta ocasió li ha tocat el rebre al president.

Els que em seguiu sabeu que el president Torra no és sant de la meva devoció, i que fa molt temps que m'hauria agradat que ja hagués plegat, però això no treu que el respecti com a persona i en tot cas pateixi el fet que continuï sent el nostre president.

El senyor José Zaragoza, amb l'historial que arrossega el millor que podria fer seria callar i intentar passar desapercebut. No ha fet res per al país, sinó tot ho ha supeditat al partit, també l'entrellat que se li ha descobert. No ha estat mai aigua clara i probablement el seu cinisme el fa insultar els altres com a pròpia defensa. Ja on diuen que aquesta és una bona tàctica.

Criticar el senyor Zaragoza no és aplicar una postura partidista, encara que ell ho acostumi a fer, perquè en el seu cas les seves paraules van més enllà d'una opinió política. Tracten de desmerèixer l'altre i proclamar-se com una persona exemplar. Ell defensa els sanitaris, els altres no ho fan.

És molt trist adonar-se de quin tipus de persones es mantenen a la política del nostre país, amb una manca de valors i una aureola tan grisa.

L'actitud d'Arrimadas evidencia l'objectiu de C's

No vull pecar d'innocent i pensar que amb Pedro Sánchez de president del govern espanyol s'hauran acabat els mals de Catalunya, però sí que crec que podem avançar tots plegats, també Espanya, en posar una mica d'ordre en la gestió política, havent decantat el PP, però sobretot havent clavat una bufetada a C's.

La moció de censura ha situat C's en una posició molt complicada. Els obliga a canviar de tàctica, però a Catalunya encara no han reaccionat, ni sembla que en siguin capaços. El nomenament de Sánchez com a president del govern espanyol, i si s'acompanya d'un bon treball d'Iceta, facilitaria que C's reculés en expectatives de vot i el socialisme català recuperés posicions que no havia d'haver perdut.

Que ningú s'imagini que el PSC canviarà de bàndol, si això estàvem pensant, però sí que pot superar la tendència a esdevenir un partit residual i plantar cara al seu adversari polític, C's, que només sobreviu a base de la crispació, encara que s'hagi demostrat al llarg de la història, que aquesta pràctica no té futur.

C's, i Arrimadas, s'adonaran que la seva tàctica és infantil i absurda. Que no es pot estar enganyant la ciutadania amb rebequeries sense sentit. No es pot acusar els altres del mateix que ells fan. Si, segons ells, el president no ho és de tots, tampoc la cap de l'oposició ho és. Anar per aquest camí no porta enlloc.

Hi ha prou temes a debatre i a discutir com per realitzar una bona gestió d'oposició al govern de la Generalitat. Encallar-se en els símbols i en la falsa retòrica només vol dir una cosa: no es disposa de cap programa alternatiu per governar Catalunya. L'únic interès de C's és la confrontació i el menysteniment del país i les seves institucions. Confiem que el canvi a Madrid, recol·loqui tothom al seu lloc.

El fiscal general entretingut amb el president català

No hi ha dubte que el fet que el president sigui a Brussel·les i no a la presó, amb Oriol Junqueras, li permet fer-se veure i sentir per Europa. En canvi, el vicepresident ha quedat silenciat i només nosaltres podem fer possible que la seva veu es faci sentir. Si la decisió va ser presa de manera individual i personal, hi ha prou motius per defensar-ne una o l'altra posició, i en cap cas podem criticar-los a la lleugera.

No sabem com acabarà tot plegat i no podem oblidar que la paraula la té Europa. Si la resposta ha de venir pel cantó espanyol ja podem llogar-hi cadira. L'orgull del president Rajoy és massa fort i pervers com per reconèixer que cal dialogar. La seva solució, convocant noves eleccions, no l'hi ha servit per canviar l'equilibri de forces del Parlament, i la possibilitat que novament sigui Puigdemont qui presideixi el govern català no està gens descabellada o, com a mínim, li farà prendre més mesures judicials.

Sóc dels que opinen que caldria buscar una solució a curt termini, sense renegar dels polítics que han donat la cara per defensar el que molts catalans els han demanat, cal nomenar un govern perquè recuperi les institucions catalanes i defensi els nostres drets com a poble, per fer front a l'embranzida que ha pres C's en el seu camí cap a la recentralització d'Espanya i la pràctica desaparició de les comunitats i nacions d'Espanya.

No sé si la decisió del jutge Llarena de no plantejar una nova euroordre contra Puigdemont, tal com li demanava el fiscal general de l'Estat, és una mesura tàctica o simplement evitar fer el ridícul una vegada més. Sap greu que tot això es fa jugant amb les persones i, sobretot, jugant amb tot el poble català. Fa temps que reclamàvem estimació per part del govern espanyol per treure'ns la idea de sortir d'Espanya, ara veiem que això és impossible. Ens volen per la força.

Més arguments per a la desconnexió

A mi no m'han agradat mai les curses de toros o com n'haguem d'anomenar, com tampoc m'agraden els correbous de la Catalunya nova. Considero que el joc sàdic amb animals s'hauria de prohibir, com ha passat també amb el circ. Tot i així no m'indigna el fet que el Tribunal Constitucional permeti que l'espectacle retorni a Catalunya, sinó que una vegada més tregui competències al Parlament català.

En un tuit llegia que seria més senzill que ens diguessin què pot aprovar el Parlament català, i és que no hi ha dia que no llegim una sentència en contra de qualsevol decisió d'ens catalans, sempre amb l'excusa de que envaïm competències de l'Estat.

Jo el que crec és que en el fons desitgen que prenguem la decisió d'abandonar l'Estat espanyol, perquè, sinó no s'entén la tàctica que segueixen prohibint-nos-ho tot. Estem, doncs de ple en el període de la desobediència, com a única arma per poder continuar fent algunes coses, i anar dissenyant l'estratègia de la desconnexió.

A molts catalans els sorprendria veure's amb els seus propis ulls d'ara fa uns quants anys i adonar-se que estan a favor de la independència. Aquest ha estat el gran mèrit del govern del PP i dels seus col·laboradors en els tribunals judicials de tot tipus. Sense ells no hauríem arribat on som, i molts continuaríem pensant que l'encaix de Catalunya amb Espanya és viable. Ara el PP no només té el suport fidel dels jutges, sinó que també compta amb el PSOE, tot sigui per assegurar l'estatus quo dels corruptes i predemòcrates que ens governen.

L'ajuntament s'ha de fer càrrec del cost de treure els pneumàtics

En relació a aquest tema dels pneumàtics jo em pregunto, si finalment ha de ser l'ajuntament qui es faci càrrec del cost de treure'ls, no seria just que el terreny passés a propietat de l'ajuntament? Perquè, si una vegada eliminats els pneumàtics els hereus accepten l'herència, hauran de pagar els diners a l'ajuntament o bé es quedaran el terreny sense el cost dels pneumàtics? Algú m'ho pot explicar?

Si creguéssim fermament en la Justícia potser entendríem què pot passar, però com que la Justícia No és igual per a tots, podem malfiar-ne tant com vulguem.

Tot això ho escric mentre esperem el resultat de la segona votació al Congrés de Diputats, i em ve a la memòria la gran pensada de Felipe González, de fer retirar Rajoy i permetre la presidència del PP amb una altra persona. No havíem quedat que era tot el PP el corrupte? Si no governa Rajoy s'haurà acabat la corrupció? Tant per tant que nomenin com a president l'impresentable ministre de l'Interior!

Demà ens explicaran quina és la nova tàctica... perquè suposo que Rajoy i Rivera ja la tenen pensada, oi?

Per cert!, ha tornat la Clara, ja hi som tots! S'han acabat les vacances!

Mentir en campanya és menyspreable

Que un líder polític arribi al punt de mentir i enganyar la ciutadania per tal de guanyar vots és menyspreable i diu molt poc de la persona que pretén governar el país. Em direu que tots els polítics enreden, però una cosa és exagerar en les promeses i una altra de molt diferent és mentir descaradament per guanyar-se la gent.

Albert Rivera no té cap tipus de credibilitat quan se'n va a Sevilla a mentir sobre Catalunya. Hi ha alguna persona que no pugui viure en castellà a Catalunya? I encara diria més: Es pot viure únicament en català a Catalunya? Si som sincers convindreu amb mi que Rivera menteix i ho fa per arreplegar vots dels enfurismats per Susana Díaz.

La presidenta socialista andalusa critica els catalans a Andalusia perquè sap que és la millor manera de comptar amb aliats. Anar en contra dels catalans dóna vots. Els populars catalans també utilitzen la mateixa tàctica, però no s'adonen que a dins de casa això no funciona igual.

El que no li podem dir a Rivera és que s'hagi canviat de jaqueta. El seu partit, i ell el primer, va néixer per atacar el català des de Catalunya. Ara ho fa des de fora, encara que els seus companys de partit que es mouen per casa ho dissimulen una mica més.

S'ha de dir que si en aquestes eleccions els catalans ho tenim complicat per l'esquerra, no ho tenim més fàcil per la dreta. Qui ens defensarà millor? Qui ens promet un referèndum, sabent que cap força política espanyola ho permetrà? Qui ens parla d'una modificació de la Constitució, quan el seu mateix partit, on té més força, ens acusa d'insolidaris? Qui defensa el referèndum, però des de fora aparca el corredor del Mediterrani? Ens queden poques opcions i en cap cas podrem refiar-nos de qui ha governat amb majoria absoluta i atacant-nos des del primer dia. 

Cándido Méndez no ha pogut amb Josep Maria Àlvarez

Ho ha intentat de totes les maneres. L'ha acusat de defensor del dret a decidir, com si això fos un pecat. Ha intentat posar tothom en contra del candidat català, però no ho ha aconseguit. Josep Maria Àlvarez ha guanyat les eleccions i s'ha convertit en el nou secretari general de la UGT.

És curiós observar com en uns moments en què l'Estat espanyol està tan esverat per l'actitud del govern català i tota la gent que li dóna suport, dedicant-se a provocar enfrontament entre espanyols i catalans, són persones catalanes les que ocupen càrrecs a nivell nacional, com Rosell a la patronal CEOE i ara Àlvarez a la UGT. Ambdós han hagut de lluitar contra la tàctica dels seus adversaris, d'acusar-los de ser catalans.

Felicito a Josep Maria Àlvarez i li desitjo tota la sort del món. En una legislatura amb majoria absoluta del PP, el sindicat no ha tingut prou força per encarar-s'hi. L'objectiu primer és aconseguir la derogació de la reforma laboral i, entenc que també, clarificar què hi ha de la corrupció dins del sindicat.

Aguantarem el pols del govern espanyol?

Si el fred pot causar estralls en la nostra pell, les batzegades del govern espanyol poden ser un bon remei a la disbauxa política que estem vivint aquests dies al nostre país. Certament no ho acabo d'entendre. Llegeixo escrits que trobo encertats, que no veuen tampoc clares les darreres decisions dels protagonistes del full de ruta independentista. 

El més important, però, no és tant si jo ho comprenc o no, sinó què en pensen els que tenen el poder de decisió, i si estan segurs del camí que segueixen, un camí que ens fan recórrer tant si volem com no, i que pot no portar-nos enlloc. 

La gran incògnita és saber quantes persones continuen interessades en el full de ruta, i encara més, quantes persones estan disposades a donar la cara per continuar el full de ruta, amb totes les traves jurídiques, econòmiques i socials que el govern espanyol anirà col·locant davant del camí. 

Ara ja es tard per analitzar de quina força es disposa. Això es calcula abans de començar, i a vegades em temo que l'anàlisi no s'ha fet suficientment. Donar pals de cec no és la millor manera d'avançar, i sovint aquesta és la impressió que tenim dels nostres governants.

Les decisions, els comentaris, els articles periodístics, les declaracions polítiques... poden ser totalment interessades i per això no cal fer-ne gaire cas, sobretot individualment, però sí que és important d'analitzar quina és la tendència, quin és el resum final, i com ho vivim nosaltres, per adonar-nos si estem gaire equivocats. 

La unió fa la força i és per això que la millor victòria passa per aconseguir que els altres es barallin entre ells. Aquesta tàctica la té molt clara el govern espanyol, i l'ha començat a emprar. Veurem quina és la capacitat de resistència, i si el frec i frec entre la CUP i CDC els ha deixat massa tocats.

Què estarà tramant el govern espanyol que es mostra tan complaent?

Ha canviat l'estratègia el govern espanyol? Estarà exercint aquella actitud intel·ligent que trobàvem a faltar? Em refereixo a suavitzar el tracte, si més no aparent, perquè ens passin les ganes de marxar. Serà una pauta a seguir a partir d'ara? Tots els ministres ho posaran en pràctica? Wert també?

Mas-Colell informava que la reunió d'avui a Madrid havia anat molt bé. Que hi ha voluntat de flexibilitzar el deute. A la darrera reunió, Mas-Colell va plantar el ministre, ara el conseller sembla que ha quedat molt satisfet. Qui ha canviat de tàctica el govern espanyol o el català?

La vicepresidenta del govern espanyol i el ministre d'interior han assistit a la xerrada de Duran i Lleida. Recordareu que quan Mas va anar a parlar a Madrid, no hi va assistir cap representant del govern. És que Duran cau millor que Mas, o bé han canviat realment d'actitud?

Ho anirem seguint, però caldrà preveure possibles desercions de l'ímpetu sobiranista. Ahir, abans de quedar ben adormit, vaig seguir un moment un debat de BTV, on el representant del PP acusava Agustí Colomines d'estar parlant en nom de CIU, i li va contestar que hi hauria sorpreses. Avui Colomines ha dimitit com a director de la Fundació de CDC, CatDem. Què l'ha fet dimitir? Ha estat l'actitud d'ERC, com sembla ser que ha denunciat? Ha deixat de creure en el projecte sobiranista? I els quatre consellers que dissabte passat, a Pedralbes, demanaven a Mas que ralentís el projecte sobiranista, volen baixar del tren? Volen evitar el xoc de trens? Que ningú s'equivoqui. No ens podem  adormir.