Primo de Rivera ja no hi és

Una de les notícies del dia és l'exhumació de les restes mortals de José Antonio Primo de Rivera, l'altra podria ser la plantada que li ha fet Clara Ponsatí al jutge Llarena. 

No he vist la televisió i per tant no tinc gaire informació de com ha anat tot plegat, però en tot cas crec que és important reflexionar sobre en quina mena de país vivim, on persones que no ho han viscut, es manifesten amb aquest fanatisme contra l'exhumació del cadàver del fundador de la Falange. I ho fan tot cantant un himne com el cara al sol.

Entenc que estem obligats a defensar la llibertat d'expressió, encara que no ens agradi el que diuen, i no sé si ens hem de fixar tant en què diu la famosa llei de memòria històrica. Sobretot ho dic perquè al nostre país les lleis s'acostumen a interpretar com volen i normalment només són els d'un bàndol els que acaben rebent les patacades.

Sobre els fets d'avui no hi voldria perdre gaire estona i en canvi pensar més en tot el que passa al món de la Justícia i també de la Política, sempre en lletres majúscules, i que ens hauria d'avergonyir i al mateix temps preocupar.

Cada vegada tinc més clar que estem fent passes enrere en el camp de la democràcia, els drets de les persones i la llibertat de moviment. És evident que no vivim en una dictadura, sinó en una democràcia, discrepant dels nostres dirigents perquè no és una democràcia plena, sinó que hi ha moltes mancances. Potser cal reprimir moviments i manifestacions com les d'avui, clarament contràries a l'esperit democràtic que hauria d'imperar al nostre país, però en tot cas és més important analitzar com s'està governant, i com es pot solucionar la involució democràtica al món de la Justícia.

Si els nostres dirigents miressin endavant i procuressin ser justos, honestos i sincers, potser amb el seu exemple aconseguirien allò que no poden a cops de porra de la policia. El problema rau, normalment, que no hi ha coincidència entre el que es predica i com s'actua. Llavors dones peu a que moviments incontrolats es sublevin i surtin al carrer a defensar allò que no hauria de ser defensable. 

I, quant a conseqüències del que hagi pogut passar avui, no n'esperem res, com tampoc del que va passar quan es va exhumar el cadàver del dictador. Tot és de cara a la galeria. S'havia de fer? Segurament que sí, però el més important és que es posin les piles i treballin per aconseguir un país més democràtic i segur per a tota la gent. I amb els catalans, tenen un deute pendent.

Polítics que et provoquen vergonya aliena

Llegia avui l'entrevista que el diari ARA fa al secretari general d'Units per Avançar, el senyor Ramon Espadaler, i m'anava tornant vermell de cara. És realment allò que diem vergonya aliena. Amb respostes com les d'Espadaler és quan t'adones de la falsedat de la majoria de polítics. Costa d'imaginar la capacitat que tenen per mentir descaradament, sabent, perquè són espavilats, que ningú no se'ls creu.

Les preguntes anaven al voltant de la seva inclusió com a número 3 a les llistes del PSC, per Barcelona, com la darrera vegada, i les respostes no podien ser més cíniques i falses. Els polítics, que s'hi dediquen professionalment, són incapaços d'acceptar que es presenten en unes llistes per conveniència personal. Hi ha alguna resposta sincera, com per exemple en manifestar que s'hi troba bé, sense el concurs de Lliures i la Lliga.

També contesta interessadament, contrari al que realment pensa, quan li demanen sobre el possible ajornament de les eleccions catalanes. Tots sabem que al PSC li interessa fer-les ara per aprofitar l'efecte ministre de Sanitat, però ell, com els mateixos socialistes, ho justifiquen per la necessitat de comptar amb un nou govern. Si us haig de ser franc, tampoc m'agrada l'actual govern, però s'ha de ser sincer, també en les entrevistes.

Aquesta manera d'actuar i de respondre les preguntes compromeses és el que marca distància entre polítics i ciutadania. Estem molt cansats de la seva falsedat, de que ens enganyin i menteixin contínuament, que ens tractin com a babaus. Tenim un sistema polític molt feble, que no ha acabat de sortir-se'n històricament, i amb uns polítics actuals molt mediocres i poc transparents ni sincers. Tots desitgem les eleccions, i ho desitgem sense pensar en qui hi surt guanyant, més enllà del poble que clama per un govern amb cara i ulls, un govern que ens tregui de la misèria política actual.

Encara que no ho sembli, ens governa el PSOE

Avui tenim dos exemples més de què és el PSOE i que no en podem esperar gaire res de bo. Em sorprèn la paciència i optimisme d'aquells que esperen la taula de negociació, mentre per l'esquena t'apunyalen. No diré que no sigui millor tractar amb el PSOE que amb la dreta espanyola, però quan es tracta de Catalunya, molt poca diferència hi ha, si és que n'hi arriba a haver.

Avui hem conegut que el TSJC dóna la raó al govern del PSOE i fa tancar tres delegacions de la Generalitat a l'estranger, perquè poden perjudicar Espanya. Sublim! També hem vist com el Congrés de Madrid aprovava la llei mordassa digital. Amb la complicitat de Podemos. Mireu si anem bé a Espanya, que els "comunistes", que bateja Aznar, permeten que s'aprovi una llei repressora com és la llei que permet tancar Internet quan al govern li plagui.

Vox només cal que hi sigui, no ha pas de governar, perquè la seva presència ja força l'adopció de mesures antidemocràtiques per part dels partits que es creuen tan demòcrates. 

Ens queda molt camí per aconseguir assentar la democràcia al nostre país, i hem descobert que aquells partits que es creien tan progressistes i així ens ho deien a la cara, estan aplicant unes mesures polítiques molt poc democràtiques. No em crec que els dirigents del PSC, si fossin sincers i transparents, puguin avalar les decisions del PSOE. Només les acaten perquè ja no tenen autonomia i estan a mercè del que diu l'amo.

Si et reivindiques dividiràs la societat

Si d'una cosa ens hem d'alegrar de molts polítics del PP o de la mateixa Susana Díaz, futura líder del PSOE, és que hagin perdut la vergonya i siguin sincers i oberts, i ens insultin a la cara i no des del darrere, com s'havia fet fins ara. I no només això, sinó que també ho siguin quan justifiquen l'ocultació del delicte per preservar-se de les conseqüències electorals si s'hagués denunciat.

La senyora Susana no ve a Catalunya a demanar-nos el vot dissimulant tot allò que ens ha criticat des d'Andalusia, sinó que ens ho plantifica a la cara. Per què? Doncs perquè som tan burros que no només no ens enfadem, sinó que li riem les gràcies. Però no ho fa només ella, sinó que qui fou president espanyol i que ens havia de defensar l'Estatut, i ens el va retallar, també ens insulta dient-nos que tenim perjudicis vers les dones i andaluses, però insulta als mateixos militants i amics del PSC!

I fa quatre dies que el president Rajoy ens va venir a vendre que invertirien tants i tants diners, i l'endemà ja havia tancat l'aixeta, un fet que ha denunciat la Cambra de Comerç de Barcelona.

I és que amb els catalans tothom s'hi atreveix, també el xeic de Qatar que presideix el Club de Futbol de Màlaga. Ho han vist a fer tantes vegades i de manera tan natural que s'han arribat a creure que d'això es tractava, i nosaltres obligats a parar l'altra galta, perquè... Ai! de nosaltres que se'ns acudeixi reivindicar-nos, que ens acusaran de dividir la societat!

El govern municipal incomplirà una promesa

Què passa quan es promet alguna cosa i s'acaba incomplint? Hi ha qui és molt fidel als compromisos assumits, però cada vegada són més excepcionals i en política el fet s'agreuja. Tots recordem les promeses del PP durant les campanyes electorals i què ha passat quan ha obtingut la majoria que els permet governar.

També ho trobem a prop. Quantes coses no s'han promès i s'han incomplert en els nostres ajuntaments? Arriba un moment que ja no en fem cas, ja no ens ve de nou. Hi estem massa acostumats.

A la nostra vila aquests darrers anys s'han promès diferents processos participatius, diferents consultes. La participació està de moda, encara que pocs se la creuen, i els governants els qui menys. Una de les promeses va ser poder decidir on volíem ubicar la Biblioteca. Diumenge el PSC, soci de govern, va donar a entendre que la consulta no es realitzaria, perquè la decisió ja estava presa: la Biblioteca anirà a les Clarisses.

Que quedi clar que personalment no ho veig pas malament. Probablement és el millor equipament on situar la Biblioteca de la vila, el que em sap greu és la manera de fer dels nostres polítics. La manera com fan i desfan com si ens tinguessin molt en compte. Probablement hem d'acceptar que el PSC ha estat molt honrat, per treure'ns la il·lusió d'opinar, perquè ja estava decidit.

Tampoc penso que tot s'hagi de consultar. Crec seriosament que els nostres governs, també el local, tenen la legitimitat d'actuar segons creuen, sobretot si actuen de manera coherent amb el que han defensat. Si volem anar més enllà d'una democràcia representativa, sí que hem de trobar la manera que la ciutadania pugui incidir directament en temes que l'afectin, sobretot si som capaços d'explicar molt bé quins són els objectius dels temes a decidir. Cal ser coherents, sincers i no anar fent promeses alegrament, per evitar crear més desafecció i frustració entre la població.

Dos-cents independentistes per a En Comú Podem

Encara que la majoria són o han estat militants i simpatitzants d'ICV o de Podemos, crida l'atenció i fa enfadar a alguns el fet que unes persones es titllin d'independentistes i no demanin el vot per CDC o ERC, sinó per Podemos. I això com s'entén?

Convé tenir clar que cada institució té les seves característiques i àmbit de govern. No és el mateix parlar del Parlament català que de l'ajuntament tal o del Congrés de Diputats o Senat. I si això és així, no totes les eleccions es poden posar de costat ni analitzar-les de la mateixa manera. 

No és gens difícil de veure-ho i un petit exemple seria el fet que les CUP no es presenten en les eleccions estatals, i una prova molt evident és que ni CDC ni ERC tenen el mateix paper i protagonisme al Parlament català o al Congrés de Diputats.

La gran majoria de persones acostumen a votar un mateix partit sigui quina sigui la convocatòria electoral, però cada vegada hi ha més gent que ho té en compte i reparteix el vot segons les circumstàncies. Jo ho he fet sempre.

Els que s'escandalitzen pel titular i suport d'independentistes a En Comú Podem, haurien de valorar què podrà fer CDC o ERC a Madrid, i què seran capaços de fer tots els grups que conformen Podemos. Si realment són sincers i actuen d'acord amb el que prometen, és més fàcil aconseguir-ho a través de Podemos que no pas amb CDC i ERC sols. Una altra cosa, important, és tenir la certesa que En Comú Podem mantindrà el pols i serà correspost per Podemos. Aquest dubte pot frenar vots independentistes i engrandir el feix de crítiques.

Actuar justament en política no és fàcil

Avui em demanaven quin dia començava la campanya electoral. Santa innocència! on ens trobem des de fa cinc mesos? Les campanyes electorals formalment duren quinze dies, però a l'hora de la veritat sembla que estiguem sempre en campanya. Fins i tot quan hi ha govern, aquest actua pensant en la pròxima campanya, i sinó que algú m'expliqui la pràctica populista dels diferents partits polítics.

Al llarg dels anys la gestió pública ha acumulat molts vicis i la política encara més. S'ha confós el benestar de la gent amb els favors als més cridaners. Qui calla es queda al racó i qui es belluga rep, encara que no s'ho mereixi.

Ens queixem de les institucions judicials, però nosaltres tampoc no som sempre justos en les  decisions que prenem. Per por o per evitar mals de cap prioritzem aquells que més criden per sobre dels que es resignen en l'espera. 

Ho podem comprovar si reflexionem sobre com reaccionem davant els altres. És cert que les repercussions no són les mateixes, però és bo que ho tinguem en compte a l'hora de jutjar els polítics. Això no treu, però, que en el moment d'atorgar el vot... ens decantem per als més honestos i coherents, els més sincers, els que no es venen, els que no et compren el vot. Ho provem?