Nit de naps, confinats

Enguany la nit de naps arriba amb el confinament nocturn, la qual cosa afecta directament l'activitat frenètica del jovent d'Arenys. La policia avisa que vetllarà pel compliment d'aquest confinament, la qual cosa provocarà que els naps i les cols s'hagin de penjar ben aviat del vespre, o matinar demà dimecres abans no ens desvetllem per jugar amb els regals de reis.

La tradició es manté, malgrat que durant uns anys semblava que la cosa podia anar de baixa. Per una banda es reclamava suport de l'administració pública i per l'altra més permissivitat amb les bromes, algunes de les quals havien pujat de to.

Desconec quin suport rep de l'ajuntament l'entitat coordinadora de la nit de naps, però en tot cas continuo pensant que les tradicions no poden viure exclusivament del patrocini públic, sinó que hi ha d'haver la part generosa de la ciutadania. Precisament si algun problema hi ha amb en el món associatiu és que hi ha entitats que només es belluguen si hi ha diner públic al darrere, i això és el que ho fa malbé tot.

La iniciativa ciutadana sempre haurà de prevaldre i és la prova de la vivesa de les entitats i de la societat en general. És bàsic entendre que l'associacionisme només té sentit si té alguna cosa per aportar a la col·lectivitat, més enllà de distreure els seus socis. Quan les entitats s'impliquen en les festes i tradicions d'una població, és quan tenen més vida i ressò.

Tot això no treu que no haguem de reconèixer el valor i l'empenta dels seus organitzadors i, d'alguna manera, col·laborar-hi perquè no defalleixin, i es continuï amb les tradicions. El 2020 ha estat un mal any i un entrebanc per a les festes populars, i la nit de naps també en pot sortir mal parada. Desitgem que aquest 2021 sigui diferent, que puguem sortir aviat de la captivitat a què ens té sotmesos l'epidèmia, i que recuperem les nostres festes amb tota l'energia i participació de sempre.

Quan el voluntariat es converteix en modus vivendi

La discussió sobre la necessitat de professionalitzar la política davant la defensa del voluntariat existeix des de sempre i de ben segur que hi trobaríem arguments per defensar una o altra posició. La vida ens ensenya que res és fàcil i que tot té els seus pros i contres. Radicalitzar les postures és el que comporta conflictes, perquè s'allunya del debat que és l'eina bàsica d'un sistema democràtic.

Personalment he cregut en la política del voluntari que dedica una part del seu temps o de la seva vida a servir el poble, treballant pel bé comú. Tot i els exemples que coneixem i els que encara no hem descobert, sempre defensaré que la majoria de persones que es dediquen a la política estan en aquesta banda. N'hi ha però que han fet de la política la seva professió i això té els seus riscos.

En democràcia, el polític és el representant del poble, que l'elegeix perquè el representi i lideri el país, o la ciutat, en la bona direcció, és a dir, afavorint la majoria de la ciutadania, al marge de les creences, simpaties o cultures. És per això que el polític ha de ser elegible i per tant susceptible de representar una part de la població prou significativa per assumir les responsabilitats de govern. Aquesta necessitat fa que no sempre ni per sempre la persona sigui òptima per exercir un càrrec polític, i llavors ve quan ha de dimitir o no presentar-se a la reelecció. Si la política ha esdevingut llur professió, la decisió no és tan fàcil, perquè està molt condicionada.

Admiro, doncs, les persones que entren en política amb esperit de servei i que no s'hi perpetuen, deixant pas a altres ciutadans, amb idees renovades i amb ganes també de servir la col·lectivitat. Fixeu-vos per un moment en persones que varen néixer polítics i moriran polítics, i que no accepten la crítica, o si més no ho fan de molt mala gana. Parlem de persones? Duran i Lleida, Vidal Quadras, Alfonso Guerra, Miquel Iceta...

Fàcilment ens adonarem que la llista de polítics que perduren en el temps és llarga, però si a més són inútils, la cosa s'agreuja, perquè ens poden portar a perdre, i en el cas d'Espanya, que ningú no dimiteix, el problema és encara molt més greu, perquè la societat, el país, es dedica a mantenir unes persones que no s'ho mereixen, ni políticament ni moral.