Una opció entre dotze!

Avui m'he interessat per conèixer quines opcions tenim els votants de la circumscripció de Barcelona a l'hora de donar el nostre vot. Era pura curiositat perquè tinc molt clar quin ha de ser el meu vot, però sempre és interessant saber què hi ha més enllà dels partits polítics que surten a la tele. Als vuit partits més anomenats i que han format part dels debats electorals que s'han programat, he vist que n'hi havia quatre més, és a dir un total de 12, i que inicialment hi havia 17 candidatures presentades, però cinc d'elles no varen superar els requeriments per ser proclamades.

Els quatre partits que no en parlen les televisions són: Frente Obrero, PACMA, PCTC i Recortes Cero. La majoria d'ells, per no dir tots, són candidats habituals en les generals, i es queden sempre amb les ganes, perquè no aconsegueixen el mínim de vots per entrar a repartir-se els escons. Són uns partits polítics que tenen el seu programa i els seus dirigents i seguidors, però que no engresquen a prou gent, i el resultat és el mateix que amb els vots en blanc, i una mica semblant als vots nuls. Ho dic per allò d'aquells que defensen l'opció de protesta. No són només ells que no estan d'acord amb el sistema, però alguns creiem que és més útil votar a partits polítics, i sobretot que tinguin opció d'entrar, sense arribar a l'extrem de defensar el vot útil a un sol partit polític. A aquests se'ls veu el llautó d'una hora lluny.

Sigui com sigui, sempre hi haurà aquella persona que defensarà el testimoniatge, i aquest és més important, al meu entendre, que quedar-se a casa o votar en blanc o nul. Quedar-se a casa es pot confondre amb una actitud de mandra i desinterès per tot allò que és públic. Arribar a distingir els que s'abstenen per convicció, que segur que n'hi ha, dels que prefereixen passar el dia a la platja resulta complicat.

Però en aquesta ocasió hi ha l'elecció dels senadors, i aquí es complica una mica més. I sap greu, perquè d'alguna manera és un símil de llistes obertes, on poses la creueta a qui més bé et cau, encara que la majoria de candidats són desconeguts, i no tindràs mai l'oportunitat d'exigir-li compromís, ni ell o ella passar comptes amb tu.

El meu gran dilema, aquesta vegada, és trobar tres candidats al Senat que m'entusiasmin, i m'animi a votar-los. El dret a votar, que històricament no sempre ha estat possible, no deixa de ser també un deure de bon ciutadà, que es compromet amb el funcionament del país, encara que faci mandra, o no tinguis gens clar que les persones a qui pots votar, et representin i et mereixin un mínim de confiança.

I després d'Obama... Pim, Pam, Trump!!!

Avui no puc deixar de parlar dels resultats electorals als EUA. La victòria de Trump ha deixat tocats a molts americans, però també a milions de persones de la resta del món. Estic convençut que la majoria dels seus votants no s'acabaven de creure que poguessin atorgar la victòria a qui ha desconcertat el món de la política.

La grisor de la candidata demòcrata, la manca d'un discurs engrescador i la poca empatia de Hillary Clinton han facilitat la victòria d'un personatge que ha confós totes les enquestes i revolucionat el poble americà.

Us confesso que no em pensava que Trump aconseguiria la presidència, però al mateix temps no em feia cap gràcia que Hillary Clinton assumís el càrrec. No m'ha agradat mai i després de veure el reportatge que va emetre TV3 ahir la nit, el concepte que tenia d'ella va sortir reforçat.

EUA és un país conservador. El partit Demòcrata no el podem enquadrar de cap manera en l'esquerra europea, encara que aquesta no tingui res a veure amb l'esquerra de fa uns quants anys. El paper que jugarà Trump és una incògnita però estic convençut que no arribarà a executar moltes de les promeses electorals.

Trump ha utilitzat la campanya electoral com una performance per augmentar el seu poder mediàtic. No hi tenia res a perdre i acabat guanyant. Ara, però, amb la responsabilitat de president de la primera potència mundial, no podrà seguir jugant com fins ara, i cal esperar dels republicans del Congrés i del Senat, que trobaran la manera d'evitar més excentricitats.

Serà la capacitat dels congressistes i senadors per controlar el president el que acabarà garantint el sistema democràtic occidental.

A C's cada vegada se'ls veu més el llautó

Un tuit d'aquest diumenge, després de conèixer els resultats electorals de Galícia i el País Basc, on C's no ha obtingut representació, deia que C's havia nascut per anar en contra de Catalunya i que potser seria cert que només servia per això.

La història i la raó de ser de C's només la coneixem bé els catalans, perquè va ser aquí on varen néixer i ho varen fer en un moment que es començava a veure certs moviments radicals a favor de la sobirania del nostre país. Uns intel·lectuals catalans, només de nom, però no de sentiment, varen engrescar uns joves de passat falangista perquè encapçalessin una candidatura per fer front als catalanistes que cada vegada cridaven més fort. 

Els promotors es situaven a segona fila perquè no volien assumir el fracàs en el cas que el seu projecte no funcionés, però va funcionar millor del que havien sospitat. Després ha vingut la propagació a Espanya i aquí no ho han tingut tan bé com s'esperaven. Fet i fet, però, tot el que sigui posar pals a les rodes a les aspiracions de Catalunya són un èxit a les seves vitrines.

Avui llegia que aquest partit que a Espanya s'ha presentat com a regeneracionista ha quedat en evidència amb el suport que dos dels seus senadors del grup mixt han avalat que Rita Barberá fos nomenada portaveu en una de les comissions. La cosa no ha anat més enllà pels vots contraris de la resta de senadors.

A C's ja se li ha vist el llautó i molt probablement el seu futur és anar a la baixa a l'estil de UPyD, encara que Ciudadanos vénen de més amunt. L'únic que pot esmorteir la caiguda és la trencadissa que hi ha dins del PSOE, fins fa pocs anys els únics amb capacitat per fer front al PP i succedanis. 

El PSOE dóna la mà a ERC i DL al Senat

El PSOE cedeix dos senadors a ERC i a DL perquè ambdues formacions es puguin constituir com a grup propi. Una vegada constituïts cadascú tornarà al seu grup. No ho veig bé. Independentment de quin sigui el grup beneficiat, considero que és una pràctica absurda i una manera de burlar la normativa del Senat. Si això és permès, valdria més que no s'exigís un nombre mínim de senadors per formar grup.

El fet que hagi estat el PSOE qui hagi fet el gest per beneficiar ERC i DL, ha desencadenat un munt de crítiques per part del PP i sobretot el món periodístic de Madrid, que ho han titulat com la cessió als independentistes.

Algú demana a canvi de què s'ha fet. Jo em vull creure que es tracta d'una acció per trencar el gel que ha provocat el PP i la casa reial amb les darreres actuacions en relació a Catalunya. Jo sempre he pensat que el pitjor per solucionar un problema és augmentar la crispació entre les parts, i això és el que ha estat fent el govern de majoria absoluta del PP, amb l'ajuda dels tribunals de justícia i la premsa casposa espanyola.

Una altra cosa és pensar que amb la decisió presa pel PSOE se solucionaran els problemes existents entre Catalunya i Espanya. Si es vol continuar evitant el diàleg i demonitzant tot allò que es fa des de les institucions catalanes, l'única sortida és el trencament, amb les conseqüències que a hores d'ara encara no tenim clares. 

Tinguem confiança en el proper govern de Madrid, que si continua essent del PP, malament rai!

Més que traslladar el Senat el que s'ha de fer és donar-li sentit o liquidar-lo

La preocupació dels catalans no és si el Senat es troba a Madrid o en algun altre lloc, sinó la utilitat que té i el sentit que continuï existint. No sé quantes legislatures fa que sento a dir que el Senat ha de ser la Cambra de representació territorial de les Corts Generals, i ens quedem amb aquesta musiqueta. Per a què serveix el Senat? De què en traiem de tenir dues cambres si la segona és la repetició de la primera i per tant totalment inútil?

La ciutadania demana sentit comú, eficiència i transparència. Un Senat, que és incapaç de donar comptes amb què es gasten els diners els seus senadors, no aporta res a la qualitat democràtica del sistema polític. Un Senat que s'utilitza per col·locar-hi polítics descartats de la primera línia política, abans d'enviar-los a Brussel·les, ja que retornats al món privat no sabrien què fer, no aporta res profitós i només despesa pública.

Si el govern de l'Estat vol fer operatiu el Senat que el reformi i li doni el sentit que preveu aquesta Constitució que tant defensen, o bé que el liquidi, però que no ens l'enviï a Catalunya, que no aconseguirà fer-nos més contents. Esclar que... si tinguéssim el Senat a Barcelona, Rajoy ja sabria on anar quan ens visita i no hauria de quedar en el local de la seva sucursal catalana. 

Puc entendre que mantinguin el Senat perquè hi ha molts polítics dels dos grans partits que no saben on posar-los ni com agrair-los la seva abnegació, però...  si arriba Podemos ja en saltarà una bona colla. Aquesta és la por que tenen de Podemos, i aquesta pot ser també l'oportunitat de renovar el personal i no haver-los d'aguantar 37 anys com al senyor Guerra, perquè de regeneració... cada dia que passa veig menys clar el seu missatge. Avui ERC els demanava que es posicionessin, però això no ho faran, perquè ja n'han après dels partits polítics tradicionals.