La CUP és l'opció del canvi eficient

Hem preparat un equip per treballar per Arenys amb moltes ganes d'encomanar la il·lusió per participar del mateix projecte al màxim nombre de persones possible per construir una vila on la convivència sigui el principal objectiu a assolir, escoltant a tothom, totes les seves problemàtiques, però també els suggeriments, l'opinió i les idees que ens han de permetre assolir el nostre objectiu.

Ho fem des de la humilitat, però amb fermesa, sense prometre res que no sigui factible, encarant els grans reptes que no ens espanten sabent que requereixen temps i esforç. Sempre amb la veritat per davant, sense enganys, amb molta transparència i diàleg, buscant l'eficiència i assumint la responsabilitat que ens atorguen els vilatans que han confiat en nosaltres, però també totes les persones amb qui compartim un mateix territori, en la diversitat ideològica, però amb el degut respecte a totes les opinions i maneres de pensar.

Creiem fermament que podem canviar la manera de fer política dels darrers anys, sense personalismes que ofeguin les iniciatives de tots els col·laboradors, amb un lideratge renovat, jove, dinàmic i molt il·lusionat per aconseguir treure Arenys de la desídia, l'opacitat, la rutina avorrida, la manca d'idees i la ineficàcia que ha presidit els darrers anys.

Som conscients de les limitacions que pesen sobre un ajuntament com el nostre, amb una dependència desmesurada respecte a institucions supramunicipals i totes aquelles que tenen responsabilitat directa sobre bona part del nostre territori, ja sigui Ports de la Generalitat, Costes, Renfe, Carreteres, Agència Catalana de l'Aigua. No obstant això tenim clar que entrem a l'Ajuntament per defensar els interessos de tots els vilatans, i que ens hi haurem de trencar les banyes per aconseguir-ho.

Prioritzarem la defensa del territori, a disposar de veritat d'habitatge social assequible a tothom, d'obrir les portes a la participació en tots els àmbits de competència municipal, a facilitar els tràmits administratius, amb una especial atenció a les persones que hi tenen més dificultats, a atendre a tothom en tot moment i des de tots els racons de la vila, a sensibilitzar per aconseguir una vila més neta, endreçada i cívica, perquè tothom se la senti com a pròpia, l'estimi i respecti, i se n'enorgulleixi. 

Cau el secretari general del PP

En el recorregut d'aquests darrers dies al voltant de la crisi del PP, avui s'ha arribat a la dimissió de qui s'ha emportat totes les culpes, la mà dreta de Casado, el secretari general del partit, Teodoro García Egea. Feia dies que Casado rebia molta pressió perquè el fes dimitir, i m'imagino que tirava llargues perquè la conseqüència més lògica és que després d'ell hi vagi el propi Casado.

En moments com aquests, en què un home es resisteix davant la pressió de la majoria del seu partit polític és quan t'adones que encara funcionen els personalismes. És cert que cada persona imposa la seva manera de fer i pensar, però no té sentit que tot es mogui al voltant d'una sola persona, sobretot quan la resta de dirigents s'hi posen d'esquena.

Entenc que ha de ser molt dolorós per a una persona com Casado, que somiava en ser el proper cap del govern espanyol, que ara hagi de dimitir i quedar-se amb les ganes. Que vegi com la seva adversària interna li passa la mà per la cara i se'n surt amb la seva. En un món com la política, en què un es menja els altres per anar escalant posicions, cal adonar-se que es fa difícil acceptar el fracàs. Si bé és cert que tota persona que entra en política hauria de ser capaç d'imaginar finals tràgics com aquest, suposo que un s'ho treu del cap com un mal pensament i només pensa en la victòria.

Tot polític que té ganes de liderar un partit, s'envolta d'amics fidels que el protegeixen de les enveges i crea un espècie d'escut per evitar quedar-se amb el cul a l'aire. És per això que guardava el roc a la faixa del seu secretari general, l'última defensa a la seva pròpia destitució. Els fets han anat massa enllà, i encara que continua allargant-se l'agonia, tot fa preveure que la història no durarà gaires dies més, i el desenllaç més probable és la dimissió del president Casado.

L'altra incògnita és saber qui el substituirà. Molts parlen del president gallec, però ell va despistant. No vol fracassar abans d'hora, sobretot veient la força que té Ayuso, animada per uns militants i simpatitzants que la voldrien a la Moncloa. Ayuso diu que només aspira a liderar Madrid, però tots sabem com de llaminera és la política i el poder que genera. Qui s'ha d'acontentar amb una comunitat autònoma si té la possibilitat d'assolir el govern del país?

Amb la col·laboració especial de... Víctor Camón

Avui llegíem la notícia de la col·laboració del regidor socialista a l'oposició, el senyor Víctor Camón, en temes de Promoció Econòmica. És curiós el fet que el PSC, a petició de la CUP, quedés a l'oposició i ara es convidi un dels seus regidors a treballar conjuntament amb el govern municipal, aprofitant la seva formació professional. 

Dic que és curiós que no vol dir que sigui estrany, i encara menys que ho trobi malament, sinó tot el contrari. Sovint trobem entre els regidors i regidores d'un municipi més voluntarisme que no pas expertesa i coneixement, i per tant tot allò que afavoreixi la incorporació de talent professional ha de ser ben rebut. El cas és que no hi estem acostumats, perquè normalment prima la lluita entre ideologies o simplement entre personalismes, a través de sigles de partit.

El PSC va demanar que no se'ls deixés a l'oposició perquè consideraven que tenien coses a aportar al govern. La CUP va forçar que això no acabés passant, i ara es troba una fórmula que no acaba d'acontentar del tot, però que pot ser beneficiosa per a la vila. S'incorpora un regidor, però el seu grup municipal continua a l'oposició.

La decisió tampoc deu haver agradat al grup majoritari, que es queda sense entrar en aquest pacte de govern que reclamaven, pensant en els problemes sobrevinguts per l'epidèmia del coronavirus. Les seves propostes no s'han acceptat, o bé, com diu el govern, només s'ha tractat de preguntes sense propostes de solució.

Analitzarem les millores que es poden produir en un sector, l'econòmic, que ha patit una bona sotragada amb l'epidèmia i la conseqüent aturada del sector. Veurem si ha valgut la pena la incorporació del regidor socialista, i que es demostri que per sobre de les sigles d'un partit, hi ha la necessitat de resoldre els problemes de la vila.

Per què votar Errejón a Catalunya?

Aquesta és la pregunta que em faig i no acabo de veure-hi la resposta. Errejón diu que és per desbloquejar l'esquerra, un bloqueig per la manca d'acord entre PSOE i Podemos, els seus rivals per a les eleccions del 10 de novembre. I a Catalunya?

El seu interès és mobilitzar l'abstenció d'antigues eleccions i treure gent del PSC i Comuns per engrescar-los en el seu projecte. Un projecte que d'entrada sembla dedicat a Madrid, però que pretén no excloure-hi la resta de l'Estat. 

No acabo de veure que a Catalunya hi hagi necessitat d'un nou partit d'esquerres, i més aviat opino que serà negatiu per al global. El fraccionament mai és bo, i difícilment servirà per sumar. Es tracta d'una picabaralla entre Iglesias i Errejón?

De fet Errejón vol pactar amb el PSOE per donar-li el suport perquè pugui governar. Em pregunto si no hauria estat més encertat de presentar-se dins les sigles del PSOE i no haver d'esperar els resultats per sumar vots.

Al final et creus que la política és actualment una cosa d'egos i d'ànsies de poder, de personalismes que no ens porten enlloc. Veurem com acaba tot plegat i a qui afavorirà el fet de presentar-se a les eleccions del 10 de novembre. 

2.418 inscrits de Podemos decideixen no sumar-se als comuns

Amb tot el que està passant aquests dies entre Podemos i els Colaus, no sé si coincidirem, però jo només hi sé veure actituds patètiques que no fan cap bé a la política, i encara menys si ens vénen a dir que són cridats a regenerar-la.

Podríem parlar de moltes coses, però ho limito a dues que reparteixo entre els dos bàndols. La senyora Colau, alcaldessa de Barcelona, avisa al senyor Fachin que no admetrà personalismes! Ella que és tan modesta i que curiosament va imprimir les butlletes electorals amb la seva fotografia!

L'altre element que comento és la participació dels inscrits a Podemos a la consulta sobre quina havia de ser la seva actitud davant dels comuns. Una participació del 7%, i un resultat del 62% a favor del senyor Fachin. Visca la participació!

Senyors, si aquests partits, i aquestes persones són les que han de regenerar la política, ho tenim clar! Que ningú no s'estranyi que els partits de sempre, aquells que han anat tan de baixa, continuïn sobrevivint, a penes i treballs, això sí, però continuant liderant l'espectre polític.

No sé si finalment Podemos i la resta de forces polítiques al voltant de la senyora Colau s'avindran a caminar junts, o bé, com és típic a Catalunya, cadascú anirà pel seu cantó. Catalunya sí que es pot va obtenir un resultat discret, diuen però, perquè Colau s'hi va posar d'esquena. Seria això el motiu per anar junts la propera vegada?

Els personalismes a l'esquerra catapulten els corruptes

Els personalismes en els partits polítics afavoreixen els governs dels partits més reaccionaris i piramidals de les democràcies dèbils com és la nostra. Mentre l'esquerra catalana i l'espanyola tinguin tants problemes de personalismes per aconseguir el comandament del seu partit polític, la dreta ho aprofitarà per continuar en el poder, malgrat la corrupció.

La ciutadania s'allunya de les lluites personalistes dels partits i tria la calma i tranquil·litat dels partits que no discuteixen el seu lideratge. En el cas d'Espanya és evident. Malgrat els atacs de l'expresident Aznar, Rajoy ha aconseguit mantenir el seu lideratge i fer fora totes aquelles persones que li podien fer ombra. Per contra a l'esquerra els líders han estat, des de ja fa molt temps, qüestionats per la pròpia militància. 

¿Qui no veu, en els atacs de la presidenta andalusa al líder del PSOE Pedro Sánchez, un senyal de feblesa i debilitat que els deixa en desavantatge davant del PP?

Podemos ha estat víctima del mateix mal. Les lluites internes els ha afeblit, i els ha fet perdre la credibilitat que necessitaven per esdevenir una alternativa de govern. Ara a Catalunya, la coalició Catalunya sí que es pot afronta lluites internes de poder i lideratge que amenacen amb la ruptura. Aquestes situacions impossibiliten que es converteixin en alternatives, perquè els ciutadans se n'allunyen tant com poden. Mentre no canviïn de xip, el poder polític continuarà en les mateixes mans i ens haurem d'oblidar de qualsevol intent regeneracionista. Només així es pot entendre que partits corruptes com el PP continuïn acaparant vots de la ciutadania.

Ja tenim 9 alcaldables. Qui en dóna més?

Finalment s'ha confirmat que l'actual alcalde, militant d'Unió Democràtica i rebutjat per aquest partit per repetir com a alcaldable de CIU, es presentarà amb una nova llista amb la il·lusió de continuar dirigint la política municipal d'Arenys de Mar.

Ara he entès el comentari que em va fer uns dies enrere. Tenia clar que no serien vuit si no nou les persones que optarien a l'alcaldia de la vila, amb el permís de Podemos, que encara no ha dit l'última paraula. Amb aquest pas ens podríem trobar amb 10 llistes per assolir 17 butaques del Ple municipal.

Amb aquestes circumstàncies, qui pretengui obtenir més de 3 regidors en les properes eleccions municipals ha de ser molt optimista. Comptant que CIU es divideix en dues llistes, i no tres, com alguns han aventurat a dir, cal pensar que els votants també es dividiran i la fragmentació pot fer fàcilment que no sumin els actuals cinc regidors.

Difícilment el PSC conservi els quatre regidors actuals, ni tampoc crec que ICV en guanyi cap més dels que ara té, sinó que més aviat tendirà a perdre'n algun. El PP també patirà una davallada amb la participació de la Rosa Zaragoza amb C's, i resultaria molt estrany que els tres partits que ara només tenen un regidor o regidora, poguessin superar la barrera del 3. És per això que veig difícil que cap partit polític obtingui més de 3 regidors. Tot i així, la decisió és nostra i podem decidir sorprendre els mateixos polítics i decantar-nos majoritàriament per alguna de les opcions que es presenten.

El panorama que se'ns presenta comporta molts dubtes i fins i tot desconfiança sobre la capacitat de constituir un govern estable amb garanties per governar i fer avançar un municipi que es troba encallat des de fa uns quants anys, veient com altres municipis veïns han jugat millor les cartes. Sens dubte que dependrà de l'encert en els pactes i en saber deixar en segon terme l'orgull i els personalismes.

De totes maneres, veient els enfrontaments que ja hi ha abans de començar la campanya, es fa difícil d'imaginar que en siguin capaços. Potser seria interessant que els vilatans ens reuníssim, sense els polítics, i pactéssim una estratègia per al dia 24 de maig. Qui sap si no seria una bona solució i una lliçó per als nostres polítics locals.

Pedro Sánchez qüestionat des de dins

La política està plena de personalismes. Tot i que estem parlant de partits polítics, i per tant de col·lectius, grups, assemblees... en  el fons el que acaba succeint és una lluita entre candidats a liderar una massa dòcil que els fa la vida fàcil per aconseguir sortint-ne beneficiats.

El PSOE no se n'escapa i aquests dies s'ha fet més palès que mai. De fet no és la primera vegada perquè ja ho vàrem viure en la lluita entre Alfredo Pérez Rubalcaba i Carmen Chacón. No es tractava d'una pugna entre dos candidats, sinó més aviat d'una lluita a mort per aconseguir el tron i desterrar el vençut. Ara és el cas de Pedro Sánchez i Susana Díaz.

Qui hagi seguit més de prop l'ascens de Susana Díaz i Pedro Sánchez que no pas jo, entendrà més fàcilment què passa, però jo hi veig la continuació de la lluita entre candidats a liderar el PSOE des de l'època esmentada de Rubalcaba i Chacón, que malgrat haver-se decidit en votacions, ningú s'ha donat per entès.

Aquesta lluita interna no beneficia la ciutadania i encara menys el partit i les seves aspiracions a governar. La gent apostem pels guanyadors i quan el que ens presenten són personatges debilitats i insegurs, girem el cap a una altra direcció. La pugna entre Sánchez i Díaz, alimentada per l'expresident Zapatero, dóna ales a Podemos i al mateix Partit Popular. Aquestes baralles per aconseguir la cadira els poden condemnar a una derrota encara més clara de la que ja tothom preveu.

I el PSC de rebot rep per dues bandes. El fet d'haver apostat per l'actual dirigent, pot provocar-los problemes amb una Susana Díaz que té molt clar que no vol cap canvi que beneficiï Catalunya. En segon lloc, les declaracions de Pedro Sánchez sobre federalisme i Catalunya, tampoc li fan cap bé a Iceta i al PSC, que acumula disgustos de cara les properes eleccions del mes de maig i el setembre.