Ben pensat, preparat i executat

Ho vàrem poder veure l'any 1992 en la celebració dels Jocs Olímpics a la ciutat de Barcelona, i ara ho hem tingut amb l'estada del papa Lleó XIV a Catalunya. Hi ha talent, imaginació i bon gust. Val la pena ser una mica positius, sobretot tenint en compte tot el que està passant i hem d'aguantar. Quan les coses es fan bé, es nota i ens hem de felicitar.

Deixem, per un moment, al marge les opinions sobre la necessitat, idoneïtat i encert de convidar el papa en el centenari de la mort d'Antoni Gaudí. Tothom hi dirà la seva, i tot és respectable. La mateixa construcció de la Sagrada Família té els seus detractors. Qualsevol actuació té qui li dona suport i qui ho critica, però el més important de tot és que es facin bé les coses, amb gust, il·lusió i professionalitat. Ens haurà agradat o no la visita del papa, però no podem negar que els actes de dimarts i dimecres a Catalunya han estat ben pensats, preparats i executats.

No em cansaré mai de proclamar la necessitat de treballar per a l'excel·lència. Serem capaços d'acostar-nos-hi més o menys, però la intenció ja val, i si ens hi esforcem segur que els resultats seran positius. I aquest treball ha de ser arreu, en tots els àmbits i circumstàncies. Hem de desterrar la mediocritat que trobem en tants llocs. 

Avui, mirant les xarxes socials, he vist expressions i vídeos comparant els actes de Madrid i Barcelona. Segurament no s'hauria de fer, bàsicament perquè el motiu de la visita d'un lloc i l'altre era diferent. Tot i això, permeteu-me que escombri cap a casa. Pel poc seguiment que n'he fet, haig de dir que no hi ha color. 

Si som capaços d'organitzar actes tan bells i simpàtics, hem de ser capaços de redreçar el camí que seguim i aconseguir grans fites. No podem defallir i ens hem de sentir orgullosos del que som, sense creure'ns els millors.

Una mirada de reüll als Jocs Olímpics

Tot i que m'ho miro de lluny, ja que no soc aficionat a l'esport, tinc la impressió que els jocs olímpics de París estan voltats de polèmica. Segurament això és el que la premsa comenta, per fer una mica de safareig, i probablement no és representatiu del que està passant realment. Llegeixo notícies crítiques amb l'organització, càstigs a atletes, pel seu mal comportament, el Sena més brut del compte, actes xenòfobs, i molt patriotisme.

M'imagino que el context històric ajuda a radicalitzar el patriotisme malentès. Perquè una cosa és defensar un país, els seus representants, el seu treball i esforç per assolir les medalles, sempre amb esperit esportiu i net, i una altra les picabaralles i enfrontaments en defensa d'uns colors, menyspreant els altres, insultant-los i considerant-los enemics en lloc d'adversaris.

Vull pensar que tots els països estan més o menys en la mateixa situació, però els espanyols, que els tinc més a prop, tenen una gran necessitat de poder demostrar als altres que són els millors. És un orgull malaltís, perquè prioritza els resultats al treball de tota una vida, a les condicions en què es mouen els nostres atletes, a la formació i dignitat d'aquests.

Potser no ho estic mirant bé i em deixo portar per prejudicis, però la meva impressió és aquesta, i al final no sé si riure o plorar. Podríem pensar el mateix dels esportistes catalans. La nostra premsa, la pròpia, té molt interès a recalcar si els competidors, i encara més els guanyadors, són catalans o no ho són. Es pot entendre, però es porta a uns extrems que no són saludables.

No hi he perdut ni cinc minuts mirant cap competició, però trobo molt bé que una gran majoria hi dediqui hores. Res en contra de l'esport, i tot el que facin per potenciar-lo ho trobaré ben fet. Només faltaria que a tothom ens agradessin les mateixes coses i en la mateixa intensitat. Sí, però, que m'agradaria que es contemplessin els jocs sense tanta passió, valorant les actuacions dels esportistes al marge de la seva nacionalitat. I en tot cas que ens serveixi per analitzar què ens fa falta perquè al nostre país els atletes ho tinguin més fàcil per preparar-se i assolir millors marques. L'esport és sinònim de salut, però la passió desenfrenada pot comportar problemes greus.

De tornada

Després d'un parèntesi, de mica en mica torno a connectar amb l'actualitat, i m'adono que poca cosa ha canviat d'ara fa vuit dies. De fet, quan es convoquen eleccions d'alguna manera tot s'atura. La desgràcia és que nosaltres estem aturats des de fa una colla d'anys, i ara has d'escoltar totes les promeses de canvi i millores que saps que no acabaran passant. Estem parlant de les mateixes persones, i sense relleu és difícil que es creïn noves expectatives.

    A Catalunya, doncs, tot de cara a les eleccions del mes de maig, amb poques possibilitats de canvi de cromo, i per tant continuarem com fins ara, encallats o fins i tot caminant enrere com els crancs. I a Europa una mica allò que deixava anar fa uns dies, sense tenir la informació recent. La paraula guerra es fa sentir arreu, i són moltes les veus que es manifesten intranquil·les, recordant els esdeveniments del segle passat, quan es descartava la possibilitat de la guerra, i aquesta va acabar arribant.

    El panorama actual ha deixat en segona posició les eleccions europees i la dels EUA, que havien ocupat moltes pàgines dels diaris. No és que no es considerin importants, però la por a la guerra, sobretot pensant que tenim un president rus que pot fer qualsevol disbarat, ha fet que les aparquin per a més endavant. No podem oblidar, però, que els resultats electorals poden transformar la situació actual, i ho poden fer en negatiu, sobretot si l'extrema dreta guanya més terreny del previst a Europa, i si Trump recupera la presidència nord-americana.

    He intentat posar-me al dia en poques hores, i no ha estat difícil, ja que gairebé arreu tot es concentra amb les dues notícies que he esmentat, i això m'ha permès dedicar temps a recordar l'experiència d'aquests dies, visitant una part del continent que desconeixia, i retornant a la capital francesa, una mica de potes enlaire a l'espera dels Jocs Olímpics d'aquest estiu. 

    Són moltes les coses que podria destacar del viatge, però avui em quedo amb l'aigua. Cada vegada som més conscients de la importància d'aquest líquid que a casa escasseja tant, i quan veus paisatges ben remullats, amb uns rius de gran cabal, et venen ganes de dir-los que no saben la sort que tenen. Que al sud l'aigua és escassa i que hem de fer moltes cabrioles per aconseguir unes reserves que evitin la sequera extrema. També et servei per pensar en països de més al sud que fa molts anys que la pateixen. Decididament hem de concloure que els humans no ho estem fent gaire bé.

Un nou fracàs del govern

Tot fa pensar que finalment no hi haurà candidatura per a l'organització dels jocs d'hivern del 2030 a Catalunya i l'Aragó. Si més no aquesta és la sensació que es té en aquests moments, en no haver-se posat d'acord en el repartiment de les seus entre els dos territoris. 

Suposo que hi ha moltes coses a dir i opinar al respecte, i hi ha gent que té molta informació i que ens ho pot explicar molt bé. De totes maneres hi ha una cosa que penso i és que, al final, s'haurà fet el ridícul més sonat. No tant perquè no es portin a terme els jocs a Catalunya, sinó per la manera com ha anat tot plegat.

Voldria pensar que hi ha serietat en els nostres polítics, i que s'ha tractat més aviat d'una estratègia del govern de l'Aragó per deixar en ridícul Catalunya. Sabem que l'Aragó havia intentat presentar-se sola temps enrere i que mai ho havia aconseguit, si més no això és el que vaig arribar a llegir. Seria, doncs, la manera de dir que si ells no han pogut, Catalunya tampoc.

Però hi ha moltes més coses al respecte. Una part dels catalans no volíem l'organització dels jocs, perquè no ens sembla el més adient. El govern català havia tirat endavant una proposta de consulta a una part del territori, quan d'alguna manera tots en quedàvem afectats. Encara no hi havia data fixada pel referèndum que el govern ja havia iniciat una campanya mediàtica a favor dels jocs. Un resultat en contra era un fracàs del nostre govern, i per això calia fer el que fos per evitar-ho.

Finalment els jocs no es faran, no perquè l'organisme internacional consideri que la proposta no és prou atractiva i hi ha altres candidatures millors. No perquè els catalans que haurien tingut el privilegi de votar-ho en referèndum hagin dit que no, sinó simplement perquè els dos governs, o tres, no s'han posat d'acord i han estat incapaços de consensuar una proposta unitària.

La no organització dels jocs, que personalment no em comporta cap disgust, és un detall més de la incapacitat dels nostres governants de fer política, de fer créixer el nostre país i aconseguir no deixar-nos a la cua del món occidental. Ahir ho parlava sobre les renovables, però és que estem quedant enrere en tot, i no tot és culpa de Madrid. Potser sí que amb la independència aniríem millor, però molt probablement necessitaríem uns altres polítics que demostressin la seva vàlua. Els actuals tenen molt que desitjar.

Jocs olímpics d'hivern

Coincidint amb l'article de Germà Bel al diari ARA apareix la notícia de l'aval del govern català a la candidatura de Barcelona-Pirineus per als jocs olímpics d'hivern de 2030. En aquesta proposta hi té molta importància el paper de la ciutat de Barcelona, però també del territori dels Pirineus, i segons diu la notícia, el govern vol demanar l'opinió de la ciutadania abans de fer efectiva la seva candidatura.

Bel, en el seu article es pregunta si val la pena organitzar aquests jocs olímpics. Saber quins beneficis en trauríem i quins inconvenients i costos patiríem. La CUP ja va dir en el seu moment que no hi estava d'acord, perquè ho considerava una activitat especulativa. Barcelona diu que no ho vol liderar, encara que sí hi estaria d'acord amb la seva organització.

Aparentment l'organització dels jocs olímpics de Barcelona 1992 va ser l'oportunitat per donar a conèixer al món la capacitat del nostre país per organitzar un esdeveniment d'aquesta magnitud, i la ciutat de Barcelona es va obrir al mar, amb tot el conjunt d'inversions que s'hi varen produir. A vegades sembla que aquesta és la manera d'aconseguir fer avançar un país i millorar-ne la infraestructura.

No sé si el cas que ens ocupa és una bona ocasió per millorar les comunicacions entre la capital i el territori pirinenc. De ben segur que hi ha mancances que s'haurien de solucionar, però no ara amb motiu d'uns jocs olímpics d'hivern, sinó des de fa molt temps per respecte a la població afectada i al desequilibri territorial del nostre país.

La meva opinió no té cap interès, però sí que voldria dir que qualsevol cosa que impliqui una millora de les condicions en què vivim, sempre és benvinguda. La llàstima és si això és a costa d'inversions que després no es puguin amortitzar. El perill seria malbaratar els recursos i també la sostenibilitat mediambiental. Crec que si es decideix presentar la candidatura, caldrà anar molt en compte en no deteriorar més el país. Si l'organització dels jocs comporta destrossar el territori, és preferible oblidar-nos del projecte i dedicar tots els esforços a millorar-lo sense necessitat d'organitzar res.