Jutjaran el rei?

I jo em pregunto... jutjaran el rei (l'emèrit) per les comissions sobre la implantació de l'AVE a l'Aràbia Saudita? Els més optimistes ja es freguen les mans, però jo, que sóc més aviat escèptic en aquest tipus de coses, m'imagino que ja sortirà algun impediment perquè no sigui així. De fet, l'inici de tot era quan era rei en actiu i, per tant, ho podia fer tot. A l'hora de cobrar-ho sí que sembla que ja era emèrit, però...

Com és possible que al segle XXI hi hagi delictes comesos pel rei que no poden ser jutjats? Estem parlant d'aprofitar-se del càrrec en benefici personal, no es tracta de jutjar si ho ha fet més bé o malament, sinó que ha delinquit i no se'l pot jutjar perquè ho diu la Constitució.

Estic convençut, i m'agradaria equivocar-me, que el rei emèrit morirà tranquil sense cap tipus de judici, tot i haver fet prou mèrits perquè l'haguessin assegut davant d'un jutge. Quan dic això penso en les seves pròpies paraules afirmant que tots som iguals davant la llei. Com es pot tenir tanta barra!

Avui apareixia la notícia que el Tribunal Suprem es plantejava la possibilitat d'investigar sobre el cas de l'AVE a l'Aràbia Saudita i tota la premsa ha sortit a parlar sobre un possible judici, atesa la situació constitucional del rei, després de la seva abdicació a favor del seu fill. Haurem d'esperar uns dies per veure cap on va tot plegat, però ja dic jo que no hi confio gens.

L'herència reial esquitxada

Malgrat la força del procés viral del coronavirus, les trifulgues econòmiques del rei emèrit no han passat desapercebudes. Sí que se n'ha parlat menys que en una situació normal, però són prou greus com perquè no quedin en un sac oblidades per tots.

No ens ve de nou qualsevol corrupció procedent del rei emèrit. De fet la tradició familiar hi juga. Aquests dies que estic llegint l'últim llibre de Paul Preston, observo el nivell humà del seu avi, Alfons XIII, i no se'n pot esperar res millor. El problema és que com a rei no se l'ha pogut jutjar mai, ni tan sols esmentar-lo. Ara que es descobreixen fets posteriors a la seva abdicació, algú creu que el podríem veure assegut davant d'un jutge, però jo sóc massa desconfiat.

La corrupció i la defensa dels poderosos és una tradició massa arrelada a casa nostra. Tot l'entramat estatal sempre surt a la defensa d'ells mateixos, i el poble sempre és l'oprimit, l'enganyat i sotmès. A sobre encara els aplaudim.

El gest de Felip VI arriba tard i no queda clar que no se n'hagi beneficiat fins ara. La premsa afí recorda les seves paraules en la presa de possessió de la corona, però ometen que al nostre país les paraules se les emporta el vent.

Ara diuen que li ha tret l'assignació pressupostària, però valdria la pena exigir-li tot el que ha sostret il·legalment. Pagar per tot allò que se n'ha beneficiat de manera il·legal, això sí sempre després d'un judici just, com a qualsevol persona, ja que segons ell tots som iguals davant la llei.

Pere Navarro també renuncia al càrrec

Dic que Pere Navarro també renuncia al càrrec, perquè precisament ahir en aquest blog parlava de les successives renúncies de càrrecs polítics. Amb el rerefons de l'abdicació del Rei, citava de la dimissió de Rubalcaba al capdavant del PSOE i les renúncies a accedir a la secretaria general del PSOE, de Patxi López, Carmen Chacón i Susana Díaz. Avui, doncs, hi sumem la dimissió de Pere Navarro.

Aquests dies també parlàvem de les declaracions (amenaça) de Duran i Lleida, que han acabat, de moment, en reflexions en veu alta. Per això avui, quan es preveia que Pere Navarro havia convocat la premsa per anunciar la seva dimissió, algú apuntava que no es tractés d'un 'efecte Duran'.

D'entrada s'ha d'agrair la dedicació dels polítics i creure en la seva honradesa. El fet que hi hagi polítics corruptes, que han malmès la imatge de la política del nostre país, no pot deslluir la feina de molts. De totes maneres, això no treu que puguem valorar negativament certes actituds o considerem errònies algunes decisions.

Pere Navarro tenia els dies comptats i crec que la seva decisió ha estat encertada. El problema no és tant la dimissió de Navarro com la seva substitució. Navarro ha estat la cara visible d'un aparell socialista enrocat i amb poques ganes d'adaptar-se a la realitat. Amb poca autocrítica i pocs arguments davant d'uns corrents crítics que també caldria analitzar a fons. Tot i no creure en les estructures dels partits, entenc que hi ha unes regles que no es poden ignorar a la lleugera.

Però si Navarro feia el joc a un aparell compacte que ja li estava bé, tot fa pensar que serà el mateix aparell el qui nomeni el seu substitut. És qüestió de majories, i la majoria, en aquests moments, està de la part de l'aparell. Això farà que potser no s'aturin les baixes amb què havien amenaçat els sectors crítics. Si són minoritaris només tenen dues opcions: convèncer la majoria o acceptar la realitat. Aquesta acceptació passa per continuar treballant des de dins, a l'espera de temps més favorables, o abandonar el vaixell. Ens esperen unes setmanes força interessants.

L'afany de protagonisme de Duran és infinit

Quan es parla de la multitud de persones que no va poder votar la Constitució, per justificar la necessitat que es porti a reformar després de tants anys, hi podríem afegir els pocs catalans que recordin el món polític sense la participació de Duran i Lleida. 

La vida política de Duran és com un dia sense pa. No sé quants anys fa que hi està ficat, amb la virtut de ser sempre protagonista, ja sigui per les declaracions explosives o el seu afany per aconseguir un càrrec dins del govern de Madrid, de la mà del PP o del PSOE, això era el menys important.

Ara, amb el protagonisme dels nous partits i moviments polítics, i la del rei, amb la seva abdicació, Duran havia de sortir a dir-hi la seva, perquè les primeres pàgines dels diaris no el tinguessin arraconat. 

Ha escollit l'amenaça de la seva dimissió, però, com en el compte del pastor i el llop, ningú se'l creu. Sabem que no ho complirà. Dimitir ell? impensable! El que sí té més fonament, coneixent Duran i Lleida, és que volgués presentar-se a les eleccions catalanes per a la presidència de la Generalitat.

UDC, després del fracàs electoral de la Democràcia Cristiana a Espanya, sempre a viscut a remolc de CDC. Uns i altres varen assolir un pacte que els afavoria, encara que les baralles entre els dos partits han estat constants. Sempre s'ha dit que els polítics trepadors, la millor opció que tenien era entrar per la UDC, gràcies al percentatge establert en totes les llistes.

El moment actual a Catalunya no està per trencar aliances, sinó per anar encara més junts, si de veritat es vol aconseguir un resultat positiu en aquest darrer enfrontament amb Espanya. A la llarga, molt probablement seria un trencament positiu, que portaria a la desaparició del partit, en benefici de la pròpia Convergència Democràtica. En els seus orígens, la UDC era sobiranista, però Duran i Lleida s'ha encarregat prou de donar-li el tomb, i no fa estrany que persones com l'actual alcalde de Vic, hagin hagut de sortir per cames. El temps ens ho dirà, però... la dimissió del senyor Duran i Lleida és fa molt difícil de creure.