Passar desapercebut

Sempre he pensat que el més trist de la vida d'una persona ha de ser passar desapercebut. Que ningú no noti la teva presència. Que no aportis res a la societat on vius. L'objectiu de tothom hauria de ser contribuir en la vida dels altres, aportant el teu gra de sorra, de coneixements, sentiments, treball, esforç, idees... Fins i tot els vegetals tenen el privilegi de motivar els humans, i això que estan fixes en un lloc i molt limitats.

Si bé és important la teva aportació a la vida en comú, no hi ha dubte que aquesta pot ser negativa i fins i tot deplorable. Tenim prou casos de persones que han estat protagonistes durant la seva vida, i que han fet més mal que no pas bé a la resta d'humans. Són personatges que tenim molt presents, ja sigui perquè hem compartit llocs i moments amb ells, perquè han condicionat la nostra vida, o perquè han esdevingut claus en el transcurs de la història.

És clar que, en referir-me a la importància de no passar desapercebut, pensava en totes les persones que sumen i no pas resten. Aquelles persones que ajuden i no destorben. La gent que genera felicitat, facilita les coses i fa avançar. En cap cas pensava en aquelles que porten a sobre la maldat, sigui per interès personal, o per afany de poder, menystenint els altres, odiant-los o martiritzant-los. En tenim uns bons exemples, i ens n'hem d'allunyar sempre que podem.

Aquests dies en què la guerra és molt present, ens adonem de la facilitat amb què uns personatges aconsegueixen el poder i només serveixen per destruir, per eliminar uns drets que han costat molt d'aconseguir. I els observem amb impotència, sense força ni capacitat de reacció més enllà de la nostra protesta, les nostres declaracions i el nostre rebuig. 

L'altre dia em preguntava què està passant?, i em costa trobar-hi un sentit. La conclusió, però, és clara: al mal, al dolor, a la barbàrie s'hi arriba massa fàcilment. El bé, el respecte, l'estima, han de fer-se lloc amb prou dificultats. Per què és tan difícil decantar aquelles persones que no passen desapercebudes, no pas per la bondat i l'esperit de col·laboració, sinó per la maldat que escampen, i el dolor que provoquen? Procurem oblidar-nos de les minúcies i centrem-nos en tot allò que és important i que cal enfrontar-s'hi amb energia. Siguem visibles, pel bé que aporti la nostra actitud, el nostre esforç de cada dia.

Feia dies que no li llegia cap acudit

Ja feia massa dies que el senyor José Zaragoza no obria la boca i m'imagino que no podia aguantar-ho més. Havia de piular i, per tant, insultar a qualsevol persona que pensi diferent d'ell. No en té prou amb criticar, sinó que ha de ferir l'altra persona i, col·locar-se alguna medalla. En aquesta ocasió li ha tocat el rebre al president.

Els que em seguiu sabeu que el president Torra no és sant de la meva devoció, i que fa molt temps que m'hauria agradat que ja hagués plegat, però això no treu que el respecti com a persona i en tot cas pateixi el fet que continuï sent el nostre president.

El senyor José Zaragoza, amb l'historial que arrossega el millor que podria fer seria callar i intentar passar desapercebut. No ha fet res per al país, sinó tot ho ha supeditat al partit, també l'entrellat que se li ha descobert. No ha estat mai aigua clara i probablement el seu cinisme el fa insultar els altres com a pròpia defensa. Ja on diuen que aquesta és una bona tàctica.

Criticar el senyor Zaragoza no és aplicar una postura partidista, encara que ell ho acostumi a fer, perquè en el seu cas les seves paraules van més enllà d'una opinió política. Tracten de desmerèixer l'altre i proclamar-se com una persona exemplar. Ell defensa els sanitaris, els altres no ho fan.

És molt trist adonar-se de quin tipus de persones es mantenen a la política del nostre país, amb una manca de valors i una aureola tan grisa.

Jo ho sóc més que tu, elis!

Com de pati d'escola hem pogut llegir les baralles entre el PDCAT i ERC per demostrar qui ho ha fet millor, o gràcies a qui estem on estem. De fet, a vegades sembla que valdria més la pena passar desapercebut i no voler ser protagonista del lloc on ens trobem.

Pere Aragonés parla de les finestres d'oportunitat i que aviat en vindran més. Que les coses no surten perquè sí. En això últim hi estic del tot d'acord, però hauria d'afegir, que és bo saber d'antuvi què pot passar si fem aquella o aquella altra acció. La impressió que tenim molts és que, sigui qui sigui qui va portar la veu cantant, no havia estudiat prou la continuïtat.

Els nostres polítics tenen la sort que el poble és al darrere, i que aguanta més del que calia suposar. A hores d'ara hi ha massa incògnites sense resoldre i les expectatives es troben en un punt mort. Només falta que els dos principals partits independentistes es tirin els trastos pel cap, només per aconseguir protagonisme.

El que convé és que defineixin estratègia, però sobretot objectiu, perquè no torni a quedar interromput a mig fer, i amb moltes persones a presó i esperant judici.

Sorpresa pel nomenament del nou director de TV3

Cal ser molt curós en la presa de decisions i no sempre es fan bé les coses. El nomenament de Vicent Sanchís com a nou director de TV3 ha provocat crítiques, no només dels partits unionistes, sinó també d'independentistes. Un nomenament amb urgència d'una persona que no deixa ningú indiferent.

La figura de Sanchís és polèmica vagi on vagi i el fet de ser nomenat per dirigir una entitat pública de relleu, com és la televisió catalana, no passa desapercebut i provoca reaccions de sorpresa i també d'indignació. Que Sanchís dirigeixi TV3, en un moment convuls i de seguiment escrupolós per part de qui la critica de parcial i plataforma d'independentistes, no era, al meu entendre, la millor opció.

A les tertúlies on s'ha fet popular és un provocador que acostuma a animar-les, però no té res a veure amb dirigir una televisió pública que ha d'abastar tota la ciutadania, que és plural i diversa.

Tot i les diferències, he recordat el nomenament de l'actual director de La Vanguardia, Màrius Carol, que acostumàvem a veure a les tertúlies de TV3, amb un paper que no té res a veure amb el càrrec que ostenta. En el cas de Sanchís no es tracta d'una empresa privada, sinó pública, i d'alguna manera el canvi d'actitud que se li espera hauria de ser més radical.

La notícia ha sorgit en el mateix moment que es coneixia la sentència del cas 9N, i l'inici del judici del cas Pretòria. Això li ha tret relleu, però estic segur que no quedarà en un pou mort, sinó que en continuarem sentint a parlar. Serà capaç de dirigir la televisió que el nostre país necessita? Desitjo que el futur de TV3 sigui pròsper. Avui la televisió pública i privada a l'Estat espanyol té moltes mancances i no serveix pel que molts desitjaríem. No podem permetre que l'única televisió que es fa a casa nostra passi a engruixir el grup de la televisió brossa. 

En Jordi Canal ens ha deixat

Avui és un dia molt trist. Ningú es podia imaginar el que acabaria passant. En Jordi, el nostre company de feina, amb qui hem compartit tants anys la tasca diària de fer funcionar una part de l'administració, ha mort víctima d'un infart.

És molt dolorós pensar que ja no el tindrem més amb nosaltres, i que ha marxat tan de sobte, que no l'hem pogut acomiadar. La vida es manifesta injusta quan s'emporta persones vitals que encara tenien molta feina per fer.

Se'm fa molt difícil expressar tot el que sento. Amb en Jordi hem discutit i rigut alhora. En Jordi era únic i per tot allà on ha passat ha deixat empremta. No era del tot fàcil treballar amb ell, perquè era una mica dispers, o almenys això era el que semblava. La seva taula era un aparent desordre, però que tenia controlada fins al darrer paper. Jo me'n refiava molt d'en Jordi.

En Jordi procurava per la seva gent, defensant-los on calgués, donant la cara amb l'aparença d'aquell que no s'immuta, però ho vivia intensament i més d'una vegada l'havíem advertit que no podia agafar-s'ho a la tremenda. 

Avui tots plorem la mort d'en Jordi Canal. Seran molts els mataronins que sentiran la seva mort, perquè ha participat en moltíssimes entitats, sobretot culturals, de Mataró. En Jordi mai passava desapercebut tant si es tractava de fer gresca com d'enfrontar-se amb els problemes que es presentaven. 

La mort d'en Jordi em recorda la mort de la Pilar, la meva companya de feina a qui encara enyoro i ploro la seva mort. És molt dur, per nosaltres i sobretot per la seva família, que han perdut un gran pare i un gran marit.

Pere Navarro ni carn ni peix

Ha passat molt temps des del darrer congrés del PSC, però la cosa continua sacsejada. Allò que tothom esperava, és a dir, que la calma tornés al partit després dels fracassos electorals continuats, no s'ha aconseguit, i no s'ha aconseguit perquè la solució que es va aprovar no acontentava a cap dels dos fronts més destacats. Era una solució transitòria que s'està veient que no porta enlloc.

Pere Navarro pretén ser un líder de consens, i així podia semblar quan els seus adversaris varen entrar a l'executiva. La realitat ens ha fet veure que estaven equivocats, i que es mantenen diferents maneres de pensar dins el PSC, i tot fa l'efecte que acabarà en fracàs. Pere Navarro no és ni això ni allò, ni carn ni peix, i difícilment aconseguirà un PSC fort i capaç de recuperar la posició que li correspon en el conjunt dels partits polítics catalans.

No és estrany que en trobades com la d'avui, de presentació del moviment Avancem, Navarro quedi desencaixat, sense saber gaire quin paper fer-hi. Hi ha assistit per allò que no diguin que és un moviment al marge de la direcció del partit, però una vegada allà ha quedat desconfigurat, i a la meva manera de veure, qüestionat.

Pere Navarro no ha aconseguit ser el líder del principal partit de l'oposició, el líder del partit de la categoria del PSC, i això és el pitjor que li pot passar al partit, quan aspira a recuperar tot el prestigi i el poder perduts. No sé què es pot fer en aquests casos, però el millor que podria passar és que el PSC expliqués clarament què pretén fer i aconseguir, que dissenyi el trajecte que vol seguir, i doni mostres de convenciment i de claredat de les idees. Sinó, el PSC continuarà movent-se en aquest tram obscur i gens influent a la política catalana del moment. Precisament un moment prou delicat per a Catalunya.