Lliçó apresa

He repescat l'article d'opinió de Borja de Riquer, "Aprendre del passat" i em reafirmo en la idea que és bo reflexionar sobre l'actualitat, recordant fets del passat que ja coneixíem, però que sovint oblidem i no els donem la importància que tenen. Seria bo que els nostres líders polítics hi pensessin una mica i nosaltres, que a vegades pressionem més del compte i fem naufragar, també ho tinguéssim present.

En aquest article ens recorda fets transcendents que han condicionat el futur del nostre país, amb errors que segurament només som capaços de valorar un cop han passat, però que ens aniria bé memoritzar-los per no tornar a ensopegar amb la mateixa pedra.

Vist en perspectiva tot sembla molt més ràpid, però quan t'hi trobes al mig t'adones que les relliscades provoquen una paràlisi de llarga durada. Ara som molt conscients que el fracàs del Procés l'arrossegarem durant molts anys i, molt probablement, la nostra generació ja no tindrà cap possibilitat de tornar a ser al començament d'un nou intent de recuperar el dret a l'autodeterminació.

Seria bo, doncs, que els polítics independentistes que estan preparant els congressos de la tardor, hi meditessin un xic, sense oblidar-se de quina és la situació actual, tant a Catalunya com a Espanya, amb un equilibri de forces molt feble, amb la qual cosa ho poden engegar tot a rodar molt fàcilment.

Les negociacions polítiques, quan qui governa no compta amb la majoria absoluta, són importants i s'han de planificar bé. La necessitat de pactar facilita el diàleg i obliga a qui té el poder a cedir en fets que mai hauria desitjat, però també toca cedir a l'altra part. Pensar que la suma ho permet tot és un error, i ens pot portar a camins sense sortida com hem viscut en el passat.

ERC ha cedit, més per necessitat que per convicció, i això ha reforçat l'adversari, Junts, que es considera immaculat. Que ningú s'oblidi que estirar més del compte la corda, aquesta es pot trencar, però tampoc s'ha de deixar d'estirar. Pensar que tot cau pel seu propi pes seria un altre error. És per això que necessitem pensar, reflexionar, debatre, exigir i decidir, sempre tocant de peus terra, però sense abaixar les mans.

Tenim el percentatge que ens demana, ens hi posem?

Sempre és molt important vigilar què dius perquè no se't torni en contra, però sobretot això ho ha de tenir molt present aquella persona que té algun tipus de responsabilitat que implica d'altres persones, com pot ser un cap de govern o un alcalde. L'hemeroteca està plena de relliscades i de contradiccions, perquè el temps passa molt de pressa i es diuen moltes coses en fraccions de temps minúscules.

Avui tenim molt present les paraules de Pedro Sánchez referides als nostres representants polítics, quan se'ls demana un 75% de representativitat al darrere. M'imagino que quan ho va deixar anar, pensava en el percentatge de diputats independentistes al Parlament català, o el nombre de participants en el referèndum il·legal de l'any passat. M'imagino que no tenia gens present el percentatge de catalans que reclama un referèndum pactat per esbrinar què volem ser i amb qui volem caminar junts. 

Pedro Sánchez havia de saber que un 80% de catalans vol un referèndum d'autodeterminació. Uns volen votar a favor de la independència i d'altres en contra, però tots plegats volen expressar la seva opinió. Si fos coherent, Pedro Sánchez hauria de preparar el terreny per organitzar el referèndum, però tots sabem que no ho farà. A part de les dificultats que entranya, tampoc li fa cap mena de gràcia.

Zapatero reclama més diàleg i pressiona Sánchez. Està bé, encara que podríem pensar que ell va tenir l'oportunitat d'actuar molt diferent de com ho va fer, tot i les seves promeses, però ja està bé que ho digui i contraresti la majoria de 'barons' del PSOE.

Els comentaris de Pedro Sánchez quedaran escrits en la història d'aquests temps, però no aniran més enllà. Una anècdota com tantes que no arriben a resoldre l'encaix de Catalunya en l'Espanya intransigent i obsoleta.

La por fa que PP i PSOE critiquin Podemos

El fet que l'aparició d'un partit com Podemos posi tan nerviosos a PP i PSOE és un mal senyal. Qui està convençut de fer bé la feina, no tem la competència, sinó que la respecta i procura treure el millor d'un mateix per superar-la. Quan un té dubtes és quan li fa por tot allò que es belluga.

En lloc de Podemos, el PP hauria de tenir por de tots els seus militants corruptes que van sorgint dia rere dia, i no pas els últims monos del partit, sinó personatges que han ostentat alts càrrecs, com seria el cas de Rodrigo Rato. El PP ha de témer les relliscades dels seus ministres de sanitat, interior, justícia... El PP ha de tremolar en veure l'actitud del seu president davant les dificultats, de com pateix i evita enfrontar-se a la realitat, esperant que les coses caiguin pel seu propi pes.

El PSOE abans d'atacar Podemos el que hauria de fer és construir un veritable discurs de política d'esquerres que va perdre ja fa molts anys i legislatures. Hauria de concentrar totes les energies per convèncer els seus simpatitzants que l'època Zapatero ja ha desaparegut i que estan iniciant una nova etapa del socialisme. Hauria de convèncer que és una alternativa de govern, al costat del poble amb una nova manera de fer política.

Si aquests dos partits polítics fessin bé la feina, no tindrien cap por d'un partit, Podemos, que s'acaba de constituir i ja discuteixen lideratge. Un partit que volia anar de baix a dalt i ara el seu impulsor vol fer i desfer sense competència. Un partit que va sorgir amb molta força en les primeres eleccions que es va presentar, les europees, però que pot acabar com el rosari de l'aurora. Perquè les coses no es fan soles ni surten del no-res, sinó hi ha un treball continu i un esforç per mantenir les formes, però també els continguts. 

Si els dos grans partits espanyols tenen por de Podemos, i per això el critiquen tant, és perquè la seva consciència no està tranquil·la i saben que han enganyat els votants durant molt temps i ara els hi estan exigint canvis i resultats, després de tantes decepcions. La sort que han tingut és que no tenen alternativa i Podemos tampoc ho ha de ser si rectifiquen a temps. Un acció que potser ja és massa tard.

El president ens ha convocat

Avui el president del govern català ha convocat la consulta del dia 9 de novembre per conèixer que vol ser de gran la població catalana: independent d'Espanya, federal, o bé ja li està bé com ara. Una consulta que el govern de Madrid ja fa molts mesos que ens recorda que no es podrà fer, perquè tenen la paella pel mànec. El PSC, que va votar a favor de la llei de consultes, diu que la llei no es pot utilitzar per aquesta consulta, perquè es tracta d'un referèndum dissimulat.

El president Rajoy ha declarat que dilluns presentaran els recursos al Tribunal Constitucional i aquest es reunirà en sessió extraordinària per admetre'ls a tràmit i suspendre cautelarment la llei i la convocatòria. Algú creu que aquí acaba la història?

Ningú no s'ho creu, però és una incògnita què passarà. Per una banda hi ha el convenciment que la legalitat vigent no permet cap tipus de consulta i molt menys un trencament de la unitat d'Espanya, i per l'altra banda es confia en el suport de bona part de la ciutadania catalana que, després de molts desenganys, no s'acontenta en quedar-se com fins ara, sobretot perquè les decisions que continua prenent el govern espanyol són de més retallades de les competències estatutàries i del finançament.

La postura tossuda i provocadora del govern espanyol pot facilitar el trencament final, ja que no admet cap tipus de dubte de que el govern espanyol està fent la vida impossible a Catalunya. Quan t'ofeguen tothom entén que et defensis amb totes les forces i ho justifica més fàcilment. Això vol dir unitat, pas ferm i no cometre relliscades infantils ni absurdes. Seguirà...