La culpa és negra i ningú la vol

El pitjor que pot passar en una societat és que les nostres autoritats, les nostres institucions, es vagin llançant la culpa sense que ningú assumeixi cap responsabilitat. I això és molt greu quan al darrere hi ha víctimes mortals. A València ja en comptabilitzen més de dues-centes.

Qui no va avisar a temps? Qui sabia què passaria i no va actuar amb celeritat perquè la ciutadania prengués les precaucions necessàries per salvar la vida? Els mobles ja és una altra història.

Ha passat una setmana i t'emprenya veure com ningú vol assumir la seva part de responsabilitat. Però el pitjor de tot és que tens la impressió que si això torna a passar, ens trobarem amb els mateixos problemes. Ni n'aprenem, ni sembla que en tinguem ganes.

Els fets han estat prou greus per a parlar-ne més d'un dia. Potser ens repetim, ja em perdonareu, però seria bo que ens conscienciéssim que hem de millorar i, sobretot, analitzar què hem estat fent, per no tornar-hi, i com podem alliberar espai al territori perquè l'aigua, que arriba amb molta força, pugui desembocar al mar sense tants estralls.

Ara ens hem adonat que hi ha municipis, inundables, que no tenen a punt el pla de protecció davant d'emergències. Llavors venen totes les exclamacions. Primera actuació a fer, doncs, redactar i actualitzar els plans d'emergència, i donar-los a conèixer. Que tothom sigui conscient que viu en una zona inundable, si és el cas, i sàpiga com reaccionar en cas d'una emergència.

Ens han d'avisar a temps, però al mateix temps hem de tenir molt après com hem d'actuar després de l'avís. I aquí hi ha una feina a fer per part de totes les administracions. La local, que tenim més a prop, però també l'autonòmica i l'estatal. S'ha de fer pedagogia i insistir a la població que el risc de ser arrossegat per les aigües desbocades és alt o molt alt. 

La nostra vila és inundable, i seria bo que el nostre govern local ho recordés i programés unes sessions i uns fullets explicatius de quines són les parts més exposades a la inundació, i què cal fer quan van mal dades. 

Sisplau, deixeu de culpabilitzar-vos entre vosaltres. Busqueu solucions a la catàstrofe viscuda, i trobeu la manera d'evitar que això es repeteixi en el futur.

València està de dol

València, però també tots nosaltres, estem de dol per les tràgiques inundacions d'ahir dilluns al litoral valencià, amb seixanta víctimes comptabilitzades, a l'hora d'escriure aquest post, però que poden augmentar perquè encara hi ha persones desaparegudes que s'estan cercant.

Quan passen desastres com el viscut ahir a València i alguna altra població espanyola, el primer que cal fer és posar-se al costat de les persones afectades i oferir tot l'ajut i suport que necessiten. Fets com els d'ahir són molt durs. En primer lloc, per les víctimes mortals i els seus familiars. També per les pèrdues en patrimoni i objectes personals, i per l'enrenou que provoca un diluvi com el d'ahir. 

Deixem, doncs, per a més endavant l'anàlisi de què hem estat fent malament perquè davant de pluges torrencials que no pots gairebé ni preveure, i que no pots evitar, s'agreugin les conseqüències per a la població i els seus béns. El primer que et ve al cap, i que repeteix molta gent, és la manera de construir, probablement en llocs inundables on mai hi hauríem d'edificar, i les barreres arquitectòniques, que no naturals, que col·loquem en punts on caldria que l'aigua pogués circular lliurement.

També pensem en les previsions i en els avisos d'alarma que no sempre arriben a temps. Sé que no és fàcil, però ben segur que es pot millorar. 

Hi ha un altre tema que sí que podem treballar-hi i que podria evitar que les catàstrofes fossin més greus, i és en el manteniment de les nostres edificacions i estructures, que amb els anys es van deteriorant i es fan més febles a l'hora d'afrontar-se amb diluvis com aquest que comentem. M'han fet arribar una fotografia del pont del Remei, a Vic, que incorporo en aquest post, i em comenten el perill d'anar reduint les lleres del riu, en aquest cas s'han eliminat cinc arcs, i controlar les alçades dels ponts, i la necessitat de mantenir netes les lleres, perquè hi circuli millor l'aigua. 

Hi ha fenòmens que no podem evitar, però sí que podem estar més ben preparats per resistir a la gran força que té l'aigua i que queda demostrada en situacions com les d'ahir. Des d'aquí, doncs, el meu prec als responsables de les institucions públiques perquè s'eviti més construccions en llocs que no són els apropiats i una mica anti natura, que es corregeixin aquells errors comesos fins ara, i que es repassi bé les infraestructures actuals, per assegurar que estan en condició de fer front a temporals tan forts com el d'ahir a València, encara que només ens hi trobem cada trenta anys.

Saltant-se la normativa

Recordo els meus pares dir més d’una vegada: “No passen més desgràcies perquè Déu no ho vol”. Avui aquesta expressió no deu ser gaire habitual, no està de moda, però el significat sí que és actualitat, malauradament en massa ocasions.

Aquest cap de setmana hi hagut un tràgic incendi en unes discoteques de Múrcia, amb el resultat de 13 víctimes mortals. Hem sabut que les sales no tenien permís per funcionar, si més no una d’elles, i he llegit que un dels propietaris presideix una entitat en pro de la qualitat al món de l’oci. Com és possible?

Sovint llegim notícies d’incendis o ensorrament d’edificis a països llunyans per incompliment de normatives i desmanec, i ens sembla que aquí no podria passar. Doncs sí!

Quan llegeixo aquestes notícies em pregunto si a casa nostra estem fent bé les coses, i m’entren molts dubtes. Podem estar tranquils? Els equipaments amb concurrència de públic compleixen amb totes les normatives de seguretat? En clau local, estic segur que en Carles Pérez, que un dia d’aquests es jubilarà, ens en podria explicar moltes de coses. Jo li demanaria si puc estar tranquil quan els meus fills surten de casa per assistir a algun acte en aquests tipus d’establiments. M’agradaria saber que sí.

No sé si a Múrcia es buscaran responsabilitats entre els propietaris i les autoritats públiques que no han vetllat suficientment per evitar la catàstrofe. Probablement va ser un fet casual, però no tenien permís. Se saben les raons? Permeteu-me que malfiï dels resultats de la investigació i de les possibles conseqüències. De moment ja n’hi ha una: tretze famílies que han perdut un ser estimat. Senyor alcalde, faci repassar tota la vila, no sigui el cas que tinguem anomalies que després ens n’haguem de lamentar.

El franquisme continua viu

Durant les feines de trasllat de les restes mortals del dictador Franco, per fer-lo fora del Valle de los Caidos, ha quedat demostrat que el franquisme continua viu en l'Espanya constitucional. La cerimònia ha donat protagonisme a les forces franquistes que enyoren els anys de la dictadura, encara que molts d'ells hagin nascut després.

Precisament, el fet que hi hagi persones joves que es considerin franquistes i enarborin la bandera preconstitucional, resulta curiós. No estem parlant de persones que varen viure felices i afavorides per la dictadura del general, sinó en tot cas els seus descendents. Joves que van en contra la democràcia, avui trontollant, reclamant mà dura contra aquells que desafien el poder central.

Pedro Sánchez ha complert la seva promesa, però són molts els que esperen més resultats. Són moltes les persones que hi tenen enterrats els seus familiars, que amb nocturnitat i traïdoria varen ser-hi traslladats. Com deia algun comentarista de televisió, el problema del PSOE és que evoluciona molt lentament, reacciona tard i massa a poc a poc.

La pregunta que ens fem és si el trasllat de les restes de Franco beneficiarà el PSOE en les eleccions del proper 10 de novembre, o més aviat espavilarà els defensors del dictador, representats per VOX. Sigui com sigui, l'acte d'avui era convenient, potser sense tanta transcendència mediàtica, però volem la segona part, i confiem que si Pedro Sánchez manté la presidència, després de les eleccions, posi la directa i faci justícia als familiars de les persones enterrades sense cap tipus d'autorització.

Recordant les víctimes d'ara fa dos anys

Tots, en algun o altre moment del dia, hem tingut un record pels fets d'ara fa dos anys a Barcelona i Cambrils. Va ser un cop que va colpir a molta gent i que encara ens manté d'alguna manera afectats. El fet en sí és suficient per trasbalsar-nos, al marge de tenir en compte les circumstàncies i tot allò que encara no hem pogut saber, ni nosaltres ni les persones més properes a les víctimes mortals i les ferides.

Avui calia fer un acte de manifestació de dolor per la mort de persones innocents, víctimes d'un atac terrorista que no havia de succeir. Que no es justifica, per més cridòria que vulguin fer, aquelles persones malaltes mentalment, ofuscades i manipulades. Avui no era dia de reivindicacions, encara que les tinguem presents perquè la nostra societat necessita explicacions, necessita respostes d'aquestes institucions, d'aquest Estat que diu fer tan bé les coses.

Han passat dos anys i encara cueja el mal afegit per interessos. La premsa espanyola, la policia espanyola i el mateix Estat es varen preocupar per trobar culpables més enllà de la seva responsabilitat. Els mossos varen estar al punt de mira. Tot per justificar que no estaven preparats i que la millor sortida era la gestió central de la policia. Qualsevol excusa és bona per voler recentralitzar el poder. Vergonya!

Avui recordem l'atac d'uns nois venuts, enganyats i manipulats per qui només s'alimenta d'odi vers els altres, vers aquells que són diferents. Hem de continuar creient que no tothom és igual, i que només en són uns quants els que estan afectats i impregnats d'aquest odi que els fa actuar d'aquesta manera. Hem de continuar lluitant per aconseguir una convivència rica en la diversitat.

Què li passa a la dreta?

Un país no es pot construir a partir de l'odi i la venjança, sinó de la justícia, l'empatia i la solidaritat. La diversitat d'un país no pot manifestar-se en baralles, insults i guerres, sinó en el respecte a qui pensa diferent de tu, en la humilitat de qui està segur que no només ell té la raó.

L'alternança política és bona si serveix per millorar allò que es considera que l'altre no ho fa prou bé, ja sigui per desídia, cansament o rutina, però mai com a revenja fruit d'uns resultats electorals que un dia et seran adversos.

Si repassem la situació actual a Espanya ens adonarem que la rivalitat entre els líders dels diferents partits no és una rivalitat sana, ni democràtica, sinó tot el contrari. La seva actitud passa per insultar l'adversari, difamar sense prova i mentir al poble per aconseguir guanyar adeptes.

Avui, que es commemoren els 15 anys de l'atemptat de Madrid, amb gairebé dues-centes víctimes mortals, encara hem hagut de sentir unes declaracions repugnants del líder del PP, el senyor Casado. Com es pot configurar un lideratge d'un dels grans partits espanyols a partir de la difamació, la mentida i la ràbia? Què li passa a la dreta espanyola que sembla no tenir límits, es radicalitza i tot li val per aconseguir la majoria que li permeti governar?

I per extensió, què li passa a la dreta europea? I a la catalana? En aquest cas sembla que s'entretinguin fent-se l'harakiri. No crec que es pugui fer pitjor. Què vol dir imposar una llista per sobre d'altres d'un mateix partit? Què se n'ha fet dels hereus de Convergència Democràtica?

Llegint tot el que passa dins del conjunt de partits i subpartits que s'han desencadenat, no ho acabo d'entendre. És ben bé que ara podria ser l'hora dels partits d'esquerra, no només a Espanya, sinó també a Catalunya. El problema, però és que mai s'ha sabut aprofitar suficientment els regals de la dreta desorientada, i molt em temo que en aquesta ocasió no serà pas gaire diferent.

Un món injust basat en la mentida i la corrupció

Entenc que en el món de la justícia no es pot anar amb la sang calenta perquè la majoria de mortals sentenciaríem de seguida qui se'ns posés al davant, a la primera que veiéssim que ha actuat de manera corrupta. Ho entenc, però tampoc cal caure a l'altre extrem on sembla que els jutges tinguin la sang glaçada.

Quan llegeixo que el senyor Rodríguez Rato presenta un recurs al Suprem a la seva condemna per les targetes black, se'm fa difícil acceptar-ho després d'haver llegit tota la seva història de blanqueig de diner mentre dirigia el Fons Monetari Internacional. A mi em sembla que amb això ja n'hi ha prou com per condemnar-lo per tot.

És en aquest sentit que entenc que no es pot anar pel món amb la sang calenta, però és injust que els que han robat diners puguin pagar-se les defenses més cares per estalviar-los anar a la presó, i si hi acaben anant, és després de molts anys i, a més hi estan quatre dies.

Aquesta és l'explicació de perquè la majoria estem convençuts que la Justícia no és igual per a tothom. Els desgraciats que no tenen on raure ho tenen molt difícil per salvar-se de la condemna, cosa que no podem dir el mateix de la gent adinerada. 

I aquesta queixa que abans podies posar en boca d'un socialista del PSOE ara ja no li trobes. Ens hem aburgesat de tal manera que fins i tot els sindicats hi passen xiulant pel costat. Serà Podemos qui vetllarà perquè això no passi? Ho tenim difícil, perquè passen l'estona criticant i tractant minúcies, i s'obliden del pecat de la nostra societat: hem construït una societat injusta!

51 morts més a la Turquia kurda

Com que sóc un malpensat i no em refio gens de l'actual líder turc, el primer que he pensat quan he conegut la notícia de la bomba que ha produït 51 víctimes mortals i més d'un centenar de ferits, en un casament kurd, i veient que Estat Islàmic no ho reconeixia i en canvi el govern turc de seguida els acusava, ha estat que potser no es tractava d'un acte d'Estat Islàmic, sinó d'algú que no estima gaire els kurds.

Ja dic que sóc un malpensat i que probablement els causants d'aquesta nova tragèdia per a la població civil haurà esta el grup terrorista Estat Islàmic. Sigui com sigui, però les persones innocents, que en aquest cas estaven de celebració, són les víctimes que pateixen la guerra i el terrorisme amb la seva pròpia vida i la dels seus familiars.

Llegia avui la crònica de Bel Olid, per al diari ARA, des del camp de Vasilika, a Grècia, on entre altres coses explicava que no podia entendre que no obríssim les portes a tots aquests refugiats que malviuen en aquests camps i que l'única alternativa que se'ls ofereix és tornar al seu país que està en guerra. I acabava dient "No entenc que, molt tranquil·lament, puguem dir 'aquests no són dels nostres, aquests no són com nosaltres', i obrir la nevera, fer una cervesa. Fer com que no ens importa que morin en vida, a Grècia, ara".

Què podem fer nosaltres atès que el nostre govern i la majoria de governs europeus giren l'esquena a aquestes víctimes de la guerra? Una guerra que descaradament utilitza l'atac a civils. Ja no es tracta de víctimes col·laterals, sinó dels objectius dels atacs, tant de Rússia com del govern sirià.

Ja sé que el nostre govern té molta feina amb tot això del procés, i que tampoc no en té competències, però alguna cosa s'ha de fer, no? No podem continuar tan tranquils mentre hi ha tantes morts injustes!

El menyspreu de Duran i Lleida als catalans que no el varen votar

Realment, si hi ha un polític català que destaqui per l'excés de supèrbia, aquest és Duran i Lleida. Jo sempre havia sentit a dir, també dels polítics, que els electors mai no s'equivocaven. Que si no els votaven no era error dels votants, sinó del partit que no aconseguia atraure'ls. Duran i Lleida, però, una vegada més demostra el seu menyspreu cap a la resta de mortals, pel simple fet de no haver-lo votat. 

Jo sóc un d'aquests catalans que no el vaig votar i en cap cas em culpo de no haver-ho fet, ni accepto que ell em culpi. Per mi feria molts anys que estaria retirat de la política, perquè no he conegut mai un polític més orgullós i interessat en ell mateix, com Duran i Lleida. En tot cas, si n'hi ha d'altres, es troben en el seu mateix nivell.

En les meves porres informals, pronostico que sortirà elegit diputat, no pas perquè consideri que s'ho mereixi, ni que ens pugui fer cap bé als catalans, sinó perquè els números li seran favorables. Per les seves declaracions, però, mereixeria que la sort no l'acompanyés i quedés també fora del Congrés espanyol.

I tot això ho dic sense tenir gens clar quina ha de ser la meva opció en les eleccions del 20 de desembre. Sempre decideixo en funció de l'estratègia que considero que més m'interessa, però en aquesta ocasió no ho tinc gens clar. Només estic convençut de qui no votaré, i un d'ells és el senyor Duran i Lleida.