Ni m'interessa ni m'aporta res

No he seguit la manifestació convocada per Feijóo a Madrid i que, segons diuen les notícies, ha reunit unes cinquanta mil persones. No l'he seguit perquè no m'interessa gens ni mica. No m'interessa perquè no aporta res. És una manera de desgastar el govern i no pas de fiscalitzar-lo, que seria la seva obligació.

El nostre sistema democràtic ofereix la possibilitat d'escollir els nostres governants cada quatre anys. No sempre la força guanyadora aconsegueix formar govern, si no obté la majoria absoluta i no és capaç de sumar amb altres partits polítics. Això, pel que fa a Espanya, li va passar al Partit Popular, i si ens fixem en l'Ajuntament de Barcelona, a les darreres eleccions, ho va patir Junts.

Quan un partit polític es queda a l'oposició té l'obligació de fiscalitzar l'obra de govern, procurant que es facin bé les coses. No li faran com ell voldria, però ha de mirar que s'actuï correctament, fent bon ús dels recursos públics i, fins i tot, observant si aquelles promeses electorals s'estan complint o no. Dedicar-se tot el temps a exigir que s'acabi el mandat o la legislatura, segons el cas, per convocar noves eleccions i a veure si s'aconsegueix canviar els papers, és una mala praxi i una presa de per als ciutadans.

S'ha dit molt que Feijóo encara no ha exposat què faria de diferent si ell residís a la Moncloa. Què podríem esperar d'ell i del seu partit polític si estigués governant. Simplement, s'ha dedicat a demanar al president del govern espanyol que plegui i convoqui eleccions. Això és una desautorització de la mateixa capacitat de governar. És paper mullat. És enredar la perdiu i només buscar el poder per al poder.

És per això que no m'interessa el que em puguin dir, al marge del que puc pressuposar que passaria si arribés a governar amb l'ajuda de Vox, si ens fixem què està passant a les autonomies que estan sota d'ells. Si afegim l'actuació esperpèntica de la presidenta madrilenya a la trobada de presidents d'aquest divendres, ja no cal dir res més al respecte.

I amb això no defenso l'actuació de l'actual govern. Estic amb desacord amb moltes coses, i la primera que em ve a la memòria és l'incompliment de la derogació de la llei mordassa, que va prometre en campanya electoral. Una cosa no treu l'altra, però el que sí que fa és que no hi dediqui ni un segon a escoltar què diuen des de la plaça d'Espanya de Madrid.

Maquillant els problemes

Llegeixo les notícies que ens arriben de França sobre les noves mesures a aplicar als instituts per aconseguir més patriotisme. Cantar la marsellesa a l'escola, imposar l'uniforme i ensenyar els valors i significat de la República com a mesures perquè els musulmans no desllueixin la identitat francesa, no poden ser la solució a tots els problemes d'integració dels nouvinguts al nostre país veí. Més aviat semblen unes mesures per contrarestar la pujança de l'extrema dreta i evitar que acabi sent la que s'instal·li a l'Elisi. 

    Darrerament ens fem un tip de veure com partits polítics de centre i dreta europeus lluiten per vèncer l'extrema dreta que els està passant pel davant. Ara que s'acosten les eleccions europees, i que tots els pronòstics apunten a una pujada important de l'extrema dreta, tot són maniobres per reduir les diferències en el discurs i aproximar-se als seus postulats. D'aquesta manera l'extrema dreta aconsegueix que els seus principis guanyin terreny, encara que no obtinguin la victòria electoral.

    A Espanya tenim l'exemple clar amb el PP i Vox. La dreta espanyola s'ha arrenglerat a l'extrem per intentar obtenir el màxim de vots. La dependència del PP respecte a Vox és clara en unes quantes autonomies, i de poc no han aconseguit sumar la majoria suficient a nivell d'Espanya per radicalitzar en els seus postulats xenòfobs, retrògrads i prepotents, però no ho deixaran d'intentar.

    I la immigració és el centre de la polèmica, tant a nivell europeu com espanyol i català. La incapacitat per regular-la de manera civilitzada, fa que el discurs sigui totalment racista i immoral. Ja no és només patrimoni de l'extrema dreta, sinó que els partits de centre i dreta estan caient en el mateix parany. En lloc de legislar correctament, evitant les desigualtats i la manca de drets, es dediquen a carregar-li tots els mals, assimilant caos i violència amb immigració.

    França arrossega el problema des de fa molts anys, i el govern del president Macron no ha aconseguit apaivagar les trifulgues i ara intenta resoldre-ho maquillant el problema i no enfrontant-se a la realitat amb solucions efectives. La diversitat és riquesa sempre i quan no provoqui desigualtats, sempre esbiaixades cap a un mateix costat. Si a això no s'hi posa remei, no hi haurà mesures descafeïnades que ho puguin parar, i els problemes greus de convivència continuaran presents al nostre món.

La pressió dels expresidents

Estem molt acostumats a les intervencions dels expresidents espanyols, sempre amb la intenció d'influir sobre la política actual, quan no els agrada o bé quan se senten interpel·lats. Els expresidents que més vegades han sortit a les pàgines dels diaris són el popular Aznar i el socialista Felipe González. De fet, malgrat hi poguessin haver diferències ideològiques, coincideixen totalment en la seva crítica cap a polítics actuals, sempre en defensa de la seva manera d'obrar i intentant amagar allò que els podria fer passar per culpables del seu passat.

Avui ho llegíem arran dels tràmits que s'estan duent a terme per a l'aprovació de la llei de la memòria democràtica. Aznar s'escuda en el pacte del PSOE amb els que ell titlla de terroristes i que consideren que no tenen cap tipus de legitimitat democràtica, i que és una vergonya que puguin influir i permetre l'aprovació d'una llei. Per la seva banda, Felipe González, que afirma no haver-se llegit el text, però que no li sona bé, tem la repercussió que l'aprovació de la llei pugui tenir sobre el GAL.

És comprensible que els expresidents segueixin la política i puguin estar més o menys d'acord amb les decisions que es prenen. La seva experiència els avala, però no els allibera de les responsabilitats que varen tenir en el seu moment. Si alguna cosa no varen fer bé, han d'acceptar que algú els demani comptes, o simplement es busqui la manera de descobrir tota la veritat.

Quan hem parlat dels socialistes, sempre hem escoltat les referències als seus barons i l'opinió que donaven a qualsevol presa de decisió dels representants de torn. Era una manera de pressionar sobre els seus successors perquè no es desviessin gaire de la línia que ells havien marcat. Eren, o són, personatges històrics o bé relegats a unes autonomies que només es justifiquen per la voluntat d'aigualir les nacions  històriques, integrants de l'estat espanyol.

Pedro Sánchez, a diferència de Rodríguez Zapatero, ha aguantat força la pressió rebuda per Felipe González i els seus afins, però no sabem què passarà més endavant, sobretot tenint en compte que es troba en uns moments difícils i amb el perill de perdre la majoria que li ha permès governar durant aquesta legislatura. El que pugui dir l'expresident Aznar no el preocupa gaire, però de ben segur que les paraules de Felipe González tenen més força, sinó per a ell directament, sí per a les persones que estan al seu costat i que potser no tenen tanta resistència a la pressió exercida per un ex que es resisteix a callar i deixar fer.

El mercadeig en política

Finalment s'ha aconseguit tirar endavant la discussió en sessió parlamentària dels pressupostos 2022 gràcies als Comuns, que han retirat l'esmena a la totalitat. Veurem com evoluciona la negociació i com acaben aprovant-se.

Davant la llei més important del Parlament, cada partit polític s'ha posicionat amb ganes de destacar i justificar el seu posicionament. De fet, mestre escric aquest post, el debat està en marxa i em fa molta mandra escoltar-los.

De totes maneres voldria fer incís en el posicionament de Ciudadanos. De fet, sigui el que sigui el que es posa a discussió, la seva posició és la mateixa. Van en contra de tot el que digui el govern, sobretot si va en benefici de Catalunya. Ciudadanos no creu ni defensa les institucions catalanes, i per tant no cal donar-hi gaires voltes. Sabem ja d'entrada què voldran.

Tampoc ens ha de venir de nou tot el que pugui dir Vox. Sabem sobradament quin concepte tenen d'Espanya i les autonomies, i què voldrien que fos. És per això que no cal amoïnar-se pel que puguin dir o votar al Parlament. Són presents en una institució que voldrien que no existís.

Juguem, doncs, amb la resta de partits polítics, i juguem amb les diferents institucions, perquè totes han d'aprovar els pressupostos. Els socialistes necessiten els vots d'ERC a Madrid, els Comuns també necessiten ERC per l'Ajuntament de Barcelona, i el govern de la Generalitat ha necessitat els Comuns per tirar endavant la negociació dels pressupostos presentats al Parlament.

Em resulta poc seriós que s'intercanviïn cromos. Jo et defensaré al Parlament si tu em defenses a l'Ajuntament. Penso que un pressupost és prou important com per analitzar-lo d'una altra manera, i no que serveixi de mercadeig. Llavors passa allò que es fa tot el contrari del que s'havia dit que es faria. L'exemple més clar és el de Maragall, amb els pressupostos municipals de Barcelona. No és estrany, doncs, que cada vegada hi hagi més gent desencisada amb la política.

Torra parla de convocar un altre referèndum

Hi ha titulars que em fan passar les ganes de llegir la notícia sencera. Avui llegia, referit a unes declaracions del president Torra: "Hem de tornar a convocar un referèndum per mantenir-nos units". Més o menys deia això. O sigui, ara tornarem a muntar un referèndum, ja en portem dos, per aconseguir unir ERC i JxCat, i després? Creieu que aquesta és la manera?

Ho trobo una mica ridícul. És allò de pensar que organitzar grans esdeveniments és la cosa que se'ns presenta bé, però després no sabem governar-nos en la normalitat. S'ha vist i comprovat que una vegada acabat el referèndum, no hem sabut continuar, i ara ens volen tornar a embrancar en una moguda més, per després tornar a fer el ridícul?

Avui llegia el reconeixement de Torra sobre les dificultats de comunicació durant l'episodi del coronavirus. El cert és que només l'hem sentit criticar el govern estatal per haver pres la iniciativa, centralitzat el poder i menystingut les autonomies, però quan ha estat l'hora de portar la iniciativa, tampoc ho ha sabut fer. 

Primer va fallar el conseller de Treball, però la consellera de Salut, que hi ha posat molt bona voluntat, tampoc no ha estat capaç de convèncer ningú. Reconec les dificultats en moments com el que hem passat, però s'ha de ser més pràctic i anar més de dret al gra. No els ho han posat fàcil, però hi ha hagut contradiccions.

No, ara no és hora de convocar un altre referèndum, sinó de governar. De fer avançar el país amb les capacitats que tenim i demostrar a tothom que podem anar sols, amb l'exemple, no només amb les paraules. No sé si s'ha d'eixamplar la base, però el que sí cal és convèncer a més gent que des de casa ho podem fer millor, i demostrar-ho. No em vinguin amb més referèndums, si no és el definitiu, el que pugui decidir, i no simplement formar part de l'hemeroteca.

Avui roses i llibres, i senyeres

Avui pot ser el dia que hi hagi més senyeres pels carrers i places del país. A més, si us hi fixeu bé, la majoria d'elles les presenten persones que en sa vida hauran anat a una manifestació amb la bandera al damunt. La pela és la pela, que diríem. És qüestió de revendre roses per aconseguir una arraconada, no només per als viatges de final de curs, sinó també per a la compra del dia a dia. 

M'he fixat en les persones que venien les roses i, com acostuma a passar cada any, hi ha moltes parades on s'hi concentra la família sencera, des de l'àvia a la néta més petita. Sant Jordi és una bona oportunitat per passejar (A Arenys de Mar no hi plou) i celebrar que arriba el bon temps i que cada vegada més hi haurà festes i festetes a l'aire lliure. És l'inici de la cultura popular i pública, que continua amb Sant Joan, les festes de barri, Sant Zenon i Sant Roc, per acabar amb l'onze de setembre.

Però enguany hi tenim les eleccions pel mig, i tots els partits tindran parada. Amb senyera? M'agradaria veure la paradeta de Vox amb les roses i la senyera. No hauria d'estranyar ningú, oi? Esclar que si el seu objectiu és la nació espanyola i anul·lar les autonomies, seria incoherent. El més natural, llavors, seria veure-hi la bandera espanyola. No sé si amb 'pollastre' o sense.

Confio que a Arenys no hi siguin, però avui a casa he trobat propaganda electoral del seu partit a sota la porta. Es tracta de sumar vots per tal de formar part del Congrés de Diputats. Quan aquests tipus de partits polítics hi entren, costa molt que marxin. Ni amb aigua calenta!

C's i PP sí que mostren el seu projecte d'Estat

Meritxell Batet, la candidata del PSC per Barcelona al Congrés de Madrid, crec que s'equivoca quan afirma que C's i el PP no donen a conèixer el seu projecte d'Estat més enllà de la crispació. Té raó que el seu interès és buscar la confrontació a través de la crispació que generen, però sí que ensenyen quin projecte d'Estat tenen. Crec que ho ensenyen de manera prou evident. El seu projecte d'Estat és la recentralització, la pràctica anul·lació de l'Espanya de les autonomies, amb un atac visceral a la cultura i llengua que no sigui el castellà.

Les pallassades de l'Arrimadas i la performance de la Caietana poden distreure el personal, però el problema i perill és que al darrere hi ha un retrocés important de la democràcia a Espanya. Algú de Vox ja ha confessat que ells no són demòcrates, sinó que creuen en la dictadura. Després ho ha dissimulat una mica. El PP de Casado i C's no es troben tan lluny de Vox i per això són més perillosos, perquè intenten dissimular la seva voluntat. Hem de confiar que no siguin molts els que caiguin en el seu engany.

Batet es presenta com la moderació, i és cert que al costat dels tres partits de la dreta, ho pot afirmar ben bé. Això no vol dir que siguin la solució per a Catalunya. Aquesta ha de venir en primer lloc de nosaltres mateixos, i en aquests moments no ho tenim gens clar. El futur del govern català està més negre que mai, i la culpa no és dels altres.

La dreta busca la uniformitat de tots els espanyols

Què ven més la defensa de la dona, de la llibertat d'expressió, dels drets fonamentals de les persones... o bé la unitat d'Espanya? Aquesta és una de les preguntes que ens hauríem de fer ara que comencen uns mesos de campanyes electorals. Vox ha deixat clar que la seva posició ultradretana dóna suport a la recentralització del país i l'eliminació de l'Espanya de les autonomies. L'objectiu final és la unitat d'Espanya sense privilegis ni drets diferenciats entre els espanyols.

Fins ara la dreta espanyola, representada pel PP i C's, tot i que defensava la unitat espanyola acceptava de més o menys grat les comunitats autònomes, encara que els donaven més un caire folklòric que no pas polític. Al mateix temps no eren descaradament bel·ligerants amb posicionaments feministes i LGTBI, si més no hi passaven de puntetes, procurant no fer gaire soroll per no esverar el galliner. La irrupció de Vox, però ha donat ales que sortissin de l'armari i a cara descoberta es posin a criticar allò que fins ara mig tapaven.

És una llàstima que les paraules se les emporta el vent, i que el dia de dipositar el nostre vot a les urnes, hi hagi massa gent que es deixi portar per l'engany i falses promeses, en lloc d'haver reflexionat seriosament què hi ha al darrere de cada líder i partit polític. Això és un avantatge per als partits populistes i demagogs, que fan molts esforços per enredar tothom i poder després fer i desfer desentenent-se de totes les promeses.

Em crida especialment l'atenció la confecció de la llista de C's a l'ajuntament de Barcelona. No és només la persona de Manuel Valls, exsocialista francès, sinó ara també el número tres, l'exalcalde socialista de l'Hospitalet, que per cert va ser molt criticat i deixat per inútil per part d'Albert Rivera. Quan interessa una cosa, però, ningú recorda el passat, perquè tots tenim una memòria efímera de la política al nostre país.

Com vaig llegir un dia d'aquests, qui vulgui la unitat i uniformitat d'Espanya que voti directament a Vox, perquè són els originals, els altres, PP i C's, són còpies mal fetes. 

Un tuf en les exigències de Vox a Andalusia

Davant l'auge de l'extrema dreta a Espanya, que ha començat a Andalusia i tot fa pensar que continuarà, el mes de maig, en municipis i autonomies, cal ser molt prudents en l'anàlisi que en fem, que no sigui massa a la lleugera, ni els considerem quatre beneits. Una cosa és el que es veu i una altra el que hi ha al darrere.

Avui, llegint les 19 exigències de Vox per donar suport a la presidència del PP a Andalusia, per un moment he pensat que dins de la desgràcia podríem estar una mica de sort que siguin tan animals. Fins i tot han escandalitzat el PP, al mateix Casado!
Dels moviments, els grups radicals, els extrems d'un signe o altre, cal témer aquells que no fan gaire soroll, però piquen pedra. No són sempre els pitjors aquells que més criden, la qual cosa no vol dir que no haguem d'estar alerta, perquè bé no en fan.
Ha estat una sort que l'experiment de Vox en un parlament no hagi estat a casa nostra, sinó en una comunitat fins ara governada pel PP. No els desitjo cap mal als andalusos, i hauria preferit que Vox no hagués obtingut tants vots, però una vegada passat, els haurem d'observar per veure cap on van i com hi van, i d'aquesta manera evitar més mals a la resta d'Espanya i Catalunya. No sé si el document de Vox se'l creuen seriosament o volen espantar la gent. Potser és una presa de pèl al PP, però sigui el que sigui, no ens ho agafem en broma, que les bromes porten aigua.

L'extrema dreta substitueix el procés en protagonisme

Qualsevol persona sana socialment parlant s'avergonyiria de seguir les proclames d'exacerbats de VOX prohibint avançar en la llei contra la violència de gènere. Només pot sortir de gent malalta que amb el seu discurs perjudiquen la convivència i provoquen una fractura de la societat molt més gran que no pas pugui arribar a fer el procés d'independència de Catalunya. 

Cada dia que passa ens adonem de la magnitud de la bogeria dels líders de VOX i aquells que els impulsen. No és només la voluntat de recentralitzar Espanya, eliminar les autonomies, les llengües pròpies, la societat pluricultural, imposant tradicions superades en algunes comunitats, com és el cas de les curses de braus, sinó que entren en temes tan sensibles com és la violència de gènere, on encara calen molts esforços per eliminar aquests paràsits. Com és possible que Europa amb l'experiència del segle XX pugui alimentar aquestes ideologies feixistes, autoritàries i repressores? 

Els catalans estem immersos en un atzucac sobre el procés que no hi ha manera de sortir-ne, i no ens adonem del gran perill que representa una extrema dreta amb poder de decisió. El PP i C's tenen a les seves mans atorgar-los tot el poder i iniciativa, i provocar una regressió a l'època franquista que tant enyoren els militants de VOX.

Seguirem atentament la trajectòria de la política andalusa, per avançar pronòstics de com pot acabar la transició democràtica espanyola. Caldria que el govern català obrís bé els ulls i fos intel·ligent a l'hora de prendre decisions sobre el nostre futur, no sigui que els actuals dirigents ens acabin enfonsant en lloc de portar-nos a ser més lliures.

En què canviarà Andalusia amb la dreta extrema?

Una de les preguntes que toca fer-nos, si es compleixen tots els pronòstics que els partits de dreta i extrema dreta deixen fora de la Junta al PSOE, és en què canviarà Andalusia respecte a tots aquests anys del PSOE.

El primer que em ve al cap, per l'experiència que hem pogut veure en ajuntaments on sempre havia governat un mateix partit polític, tots els canvis de persones amb carnet socialista que durant tants anys han anat treballant per a l'administració autonòmica. Els primers mesos ens farem un tip de veure cessions i nomenaments de càrrecs a diferents nivells. On aniran a parar els cessats? D'on sortiran els nous nominats?

A part d'aquests canvis, en què canviarà la política del nou govern? Quines lleis aprovarà el nou parlament, i quines derogarà? I una de molt important: quin pes hi tindrà Vox? A nivell espanyol també podríem afegir: quins efectes tindrà el pacte de PP i C's amb Vox?

S'ha acusat i hi ha proves de la corrupció socialista a Andalusia, però no tenim clar que amb els nous governants es solucioni. O potser sí, però amb un canvi de cromos. Vox diu molt clar què pretén, i per tant caldrà veure quin pes tindrà en el nou pacte de govern. 

Una de les coses a destacar és, per si algú encara no ho tenia clar, que C's s'alinea amb la dreta, i no amb una dreta qualsevol, sinó amb l'extrema dreta. S'han acabat els dubtes per aquells que no sabien on situar-los si a la dreta o a l'esquerra. Aquesta decisió també simplifica la feina a C's, que sovint intentava amagar la pota, o si més no se l'enfarinava per confondre.

Seria desitjable que aquest mig any d'avantatge respecte a les altres autonomies, servís de mostra de a qui han de votar a finals de maig, i de qui no es poden refiar, perquè no els vingui de nou, tal com ha passat a Andalusia. 

L'encaix de Catalunya a Espanya

A vegades em pregunto qui és que realment no l'interessa treballar per a l'encaix de Catalunya a Espanya. Moltes vegades s'acusa els independentistes de ser els causants de tots els mals, de no acceptar la pertinença a l'Estat i no voler dialogar per millorar les relacions entre la Comunitat autònoma i l'Estat.

Probablement el problema resideix en no posar-nos d'acord en què entenem per 'encaix'. Per a molts polítics espanyols l'encaix l'entenen com la submissió de Catalunya a la voluntat estatal, amb més o menys competències, però amb la caixa ben controlada. Per alguns polítics catalans l'encaix vol dir una altra cosa, ja sigui un sistema federal o bé confederal. És evident que els polítics independentistes i els seus votants ja no creuen en l'encaix, sinó que ja es vol la independència.

He acabat de llegir el llibre de Sergi Vicente, Xina Fast Forward, que de passada us aconsello la seva lectura, i m'he fixat en la relació de la centralitat amb les províncies de la perifèria. Després he llegit la notícia de l'informe d'Exteriors sobre les ambaixades catalanes i... he recordat conceptes que havíem comentat ja fa molt temps, com la manera de tractar de l'Estat les autonomies, i concretament Catalunya.

Estic convençut que amb el PSOE al govern de l'Estat, no hauríem arribat a la situació actual. Sense voler donar tota la responsabilitat al PP, i alliberar-ne als partits polítics catalans i al propi PSOE, sí que entenc que la manera com ha obrat el PP respecte als catalans, amb prepotència i segurs que no els destruiria mai ningú, no ha estat la millor manera de fidelitzar-nos, sinó més aviat fer-nos entrar ganes de marxar d'Espanya.

L'actitud del ministre socialista d'Exteriors és el model exacte de com ha actuat el PP durant aquests darrers anys. El senyor Borrell encara no ha entès res de res. Ell continua obsessionat a atacar els catalans, potser per amagar el fracàs polític que arrossega des de fa molts anys.

L'alternança política s'utilitza per fer neteja

Amb la caiguda de l'aplicació de l'article 155 i el canvi del govern espanyol, aquests dies estem veient com es planifica la recuperació de lleis vetades pel PP, o l'anul·lació d'altres d'aprovades aprofitant la seva majoria; aturar actuacions i decisions preses pel PP, ara a l'oposició, i que deixaven sense efecte lleis aprovades per unanimitat al Parlament català... L'alternança política s'ha convertit en això, perquè quan es governa es pensa poc en la ciutadania i massa en els propis interessos, però no hauria de ser així.

Quan un partit polític aprofita que està governant amb majoria per fer fora tot allò que el perjudica com a classe social, queda demostrat que quan es perd el control, l'adversari té la feina de recuperar la situació inicial. Aquest anar i venir no és cap demostració del bon funcionament d'una democràcia, sinó d'una incorrecta aplicació de la mateixa. 

Una cosa és la ideologia d'un partit polític i el to i tendència de les lleis que s'aproven, i una altra de molt diferent és aprofitar l'avinentesa per fer passar la piconadora. En el cas del 155 també s'ha pogut comprovar que s'ha actuat amb venjança i gens d'acord amb el funcionament en altres autonomies no intervingudes, i sinó que m'expliquin el tema ambaixades.

Ens ha sorprès molt la decisió de Pedro Sánchez, que ho té complicat, de plantar cara al PP, a M. Rajoy, i la seva valentia li ha aportat el suport de fins i tot els independentistes catalans. Ell sap, o hauria de saber, que els vots s'han utilitzat per fer fora el PP i rescabalar-nos de l'atac venjatiu pel ridícul sofert el dia del referèndum. Si ho aprofita per dialogar i escoltar què diem des de Catalunya, pot ajudar-lo a consolidar una posició que dos mesos enrere no es podia ni imaginar. Amb intel·ligència ha de fer possible pensar que no sempre anar contra Catalunya és sumar simpaties a Espanya, si més no això voldríem creure.

Les declaracions de Borrell el defineixen

Haig de confessar que Josep Borrell sempre m'ha caigut malament, i és per això que se'm fa molt difícil parlar d'ell amb objectivitat. El rebuig que em mereix en veure'l i sentir-lo a parlar és superior a les meves forces. No ve d'ara, sinó des de fa molts anys, quan encara no fou ministre per primer cop. Tot i que s'ha d'acceptar l'afany d'una persona per escalar posicions, t'agradaria que es fes sense necessitat de trepitjar els altres ni insultar els que no pensen com tu, ni tampoc mentir.

Borrell ha estat per a mi la mala notícia del nou govern socialista, i hem d'esperar moltes intervencions desagradables, no només contra els nostres polítics, sinó també les nostres institucions, perquè Borrell viuria feliç si desapareguessin les autonomies i Espanya fos i actués com un estat totalment centralista.

Però, fins i tot acceptant la seva manera d'actuar, hi ha afirmacions que ja no es tracta d'estar-hi d'acord o no, o de voler atacar els adversaris o fer-los mal, sinó que hi ha declaracions que són descaradament inapropiades i perilloses. Afirmar que Catalunya està a la vora d'un enfrontament civil és d'una insensatesa tal que se l'hauria de cessar per provocador i inconscient. Només se li pot ocórrer a una mala persona, i això penso i he pensat sempre que és la millor definició de l'actual ministre d'exteriors.

Tractar d'iguals els desiguals és injust

Aquest frase de Guillem López Casanovas en relació a les negociacions dels representants autonòmics amb el ministre Montoro per a un nou sistema de finançament, ho diu tot i em pregunto què pensen Iceta i els seus quan ens prediquen a tort i a dret que la solució de Catalunya i Espanya és un estat federal.

Puc estar d'acord amb la teoria, però no en la possibilitat que això s'acabés implantant, i no només perquè el PP vol recentralitzar-ho tot i fins i tot eliminar l'estat de les autonomies, sinó perquè l'alternativa de govern, que encara és el PSOE, tampoc ho vol. Una mostra ben clara és on té més força, a Andalusia.

En tota la negociació sobre el finançament el problema no és tècnic, sinó polític. El govern de l'Estat i la majoria d'autonomies no tenen cap intenció de canviar el sistema com es financen els diferents territoris espanyols. No pensen en la seva capacitat fiscal, sinó, com molt bé diu López Casanovas, en les transferències d'altres comunitats via l'Estat espanyol. 

Ja no és només discutir sobre el principi d'ordinalitat, defensable en el món sencer, sinó la pressió i voluntat ferma d'aprofitar-se de la rendibilitat econòmica catalana per viure bé a base de subvencions.

I no em considero insolidari, tal com ens volem fer creure. La insolidaritat en tot cas la practiquen ells que no hi posen esforç i a canvi en reben els beneficis a costa nostra.

Si algú em pot convèncer que el model federal a Espanya és possible d'aconseguir, deixaré de somiar en una Catalunya independent. Entretant, però, deixeu-me ser feliç i imaginar un futur lluny de la tirania i menyspreu que es respira més enllà de l'Ebre.

La revolució de les autonomies

S'ha dit d'anada i de tornada que el sistema instaurat de les comunitats autònomes va servir per aigualir les aspiracions de Catalunya. D'alguna manera ens varen prendre el pèl, que potser en aquells moments no estàvem per gaires coses més. Han passat molts anys, massa anys, i l'invent ha servit perquè si des de Catalunya protestàvem i aconseguíem alguna cosa, les altres també se'n beneficiessin, encara que no els interessés. 

Les autonomies han servit de coixí als successius governs espanyols, en funció del color polític, és a dir, de la coincidència de color. Qui desentonava era bàsicament Catalunya que, als ulls de tothom, no estàvem mai contents.

En cap moment les comunitats autònomes ens han donat suport, ni el País Basc, amb qui podíem tenir trets en comú, i encara menys les comunitats que configuren els Països catalans, on el PP s'ha encarregat de maltractar la seva llengua i cultura fins a límits inimaginables en ple segle XXI.

Darrerament, però, amb un govern espanyol en funcions, sembla que algunes autonomies treuen pit amb la pressió del ministre Montoro, en temes fiscals, i ens podríem trobar que aquest divendres, quan els diferents consellers d'economia han estat convocats a Madrid, unes quantes de les autonomies clavessin un cop de puny a la taula i es neguessin a seguir les instruccions de l'Estat. El cinisme del ministre Montoro ha arribat a un grau que facilita que pugui rebre cops de porta successius. 

Caldrà veure quina és la reacció final de les autonomies que han aixecat la veu, si només ha estat això, o bé van més enllà, i sobretot què dirà Catalunya. Després vindrà la reacció del govern de l'Estat que no les té totes després que Europa li hagi enviat algun avís i que l'Autoritat Fiscal Independent hagi declarat que l'excés de dèficit no és culpa de les autonomies, que pateixen un mal finançament, sinó del mateix govern de l'Estat, sobretot de la Seguretat Social.

La transparència de C's és nítida i prometedora

Si al final resulta que C's té alguna cosa a dir després de les eleccions del 20 de desembre, ningú no podrà dir que ens han enganyat. A diferència del PP, que promet allò que agrada i després fa tot el contrari, C's ha deixat ben clar que vol reforçar l'Estat, traient competències a les autonomies, també el Concert econòmic de Navarra i el País Basc, i forçant la veneració de la bandera i himne espanyols.

És important que ho tinguem clar, perquè C's no té res a perdre i sí molt a guanyar. El PP, aquests darrers dies, dóna peixet a la gent. Parla de rebaixar l'IRPF, millorar el finançament econòmic... però tots tenim memòria i sabem que això ho promet cada vegada i llavors troba mil excuses per no posar-ho en pràctica, o simplement diu que no.

Probablement els resultats de les properes eleccions generals dibuixaran un panorama diferent en l'equilibri de forces. Sortirem de tenir tan sols dos grans partits, a tenir-ne un tercer (C's) i qui sap si fins i tot un quart (Podemos). Rivera diu ben clar que s'ha acabat el temps en què els partits nacionalistes (CIU i PNB) forçaven acords als grans partits quan no disposaven de majoria absoluta. Ara aquest paper el vol fer ell. Rivera pactarà amb el partit que li doni més protagonisme i que accedeixi en més propostes del seu programa. 

La força que pugui tenir C's xocarà directament contra les aspiracions catalanes. Recordem que C's va néixer per atacar l'autonomia catalana (en aquell temps encara no es parlava d'independència). No es definien ni de dretes ni d'esquerres. Això no els importava. Només tenien l'obsessió d'Albert Boadella, Francesc de Carreras (fill del franquista Narcís de Carreras), Arcadi Espada, Félix Ovejero, Félix de Azua..., els grans ideòlegs del partit, d'anar en contra de la singularitat catalana. És per això que encara algú ens vindrà a dir que el PP és el mal menor.

Montoro amenaça de tancar l'aixeta dels calers

Ja em corregirà qui hi entengui més que jo, la qual cosa és fàcil, però em sembla que si el govern de l'Estat amenaça Catalunya de no transferir els diners que ens correspon, és que no s'està enfocant bé el 'problema català', la rebel·lia. Crec que les mesures a prendre per part del govern espanyol s'han de limitar a recórrer les lleis i actuacions anticonstitucionals, sense caure en l'error de prendre mesures il·legals, per no posar-se en el mateix nivell.

De totes maneres, qualsevol cosa es pot esperar d'un govern, l'espanyol, que s'ha dedicat a establir murs a qualsevol tipus de negociació, incomplint acords i compromisos, tant econòmics com d'inversió. Un govern que s'ha dedicat a legislar en contra de l'Estatut, que ha recorregut lleis del Parlament, no només de caire polític, sinó social, com el cas de la llei sobre pobresa energètica.

És cert que nosaltres ho mirem des del nostre cantó, però hi ha temes que no tenen justificació, i només s'expliquen per la voluntat evident de recentralitzar el poder decisiu, traient competències a les autonomies, especialment de Catalunya. Llavors, no és estrany que la tendència a la independència vagi a l'alça, ja no és per nostàlgia història, sinó també per supervivència.

C's es desemmascara

Em sorprenen certes reaccions de persones que tenen un bagatge important en política, com si s'adonessin tard d'allò que els més neòfits hem entès des del primer dia. Em refereixo a aquells que ara semblen adonar-se de qui són realment Ciudadanos.

Amb tots els meus respectes als simpatitzants i militants de C's de la meva vila, les persones que mouen els fils per sobre de Rivera saben molt bé el que volen, a Catalunya i a Espanya. Suposo que tothom recordarà com va néixer C's. Al darrere hi havia uns quants intel·lectuals i professors universitaris espanyolistes que es varen valdre de desconeguts perquè els fessin la feina bruta. 

S'ha de reconèixer que ho varen saber fer, amb l'ajuda d'uns inofensius radicals catalans que els varen popularitzar. Albert Boadella va trobar-hi també l'eina per continuar la seva guerra personal contra Pujol i, en aquells moments, el moviment autonomista. Va trobar dins de Catalunya allò que havia anat a buscar a Madrid.

En alguna ocasió ja he dit que C's eren molt més radicals contra el fet català que el mateix PP, perquè C's va néixer per portar la contrària, no pas als independentistes, que en aquells moments n'eren quatre, sinó als defensors de la llengua i cultura catalana. El gran dilema dels seus seguidors era saber si eren de dretes o d'esquerres. 

El creixement de C's no és bo per als interessos de Catalunya, perquè no creuen ni en federalismes ni en autonomies. C's creuen en una grande y libre Espanya. Resultarà que el bipartidisme espanyol era millor per als interessos independentistes, que no pas ara que en són quatre, també Podemos, a la contra.

Ens pot preocupar i fer témer el pitjor, però mai sorprendre'ns, perquè si una cosa ha deixat clara C's ha estat el seu posicionament sobre Catalunya, exercint una pressió sobre el PP que l'ha radicalitzat, com també en el tema xenòfob li ha fet PxC.

El pressupost d'inversions del govern Rajoy, una altra porta tancada al diàleg

El president del govern espanyol Mariano Rajoy no es cansa de dir que està disposat al diàleg, però no hi ha dia que no aprofundeixi en el tancament de portes al diàleg, fent visible la seva voluntat d'asfixiar el govern català, a base de reduir el finançament, recentralitzar competències i posar pals a les rodes en qüestió de llengua i cultura.

Tot i que em repeteixo una vegada més, voldria que el PP català m'expliqués com justifica l'actuació del govern espanyol. Només ho entenc si parteixo de la base que el PP català no té cap interès en la realitat catalana, i li fa nosa tot allò que la pot diferenciar de l'espanyola. Quan es parla de diversitat cultural i de realitat plurinacional és pura mentida. El PP català, com també C's i una bona part del PSC, el que defensen és la uniformitat.

Al País valencià, on governa amb majoria absoluta el PP, i també a les illes balears, ha quedat demostrat el tarannà del partit regional. És simplement això, un partit regional amb dependència absoluta de Madrid.

La política recentralitzadora del govern espanyol té com a objectiu convertir les autonomies en simples administracions de gestió descentralitzada, amb dependència total al centre, sense capacitat de gestió particularitzada, sense recursos suficients i sense empara legal.

Aquest és el panorama de futur del PP que no té gaire més bona imatge en l'alternativa del PSOE, encara que s'ompli la boca de reforma constitucional cap a la via federal. En el fons el que defensa Pedro Sánchez és reconvertir el cafè per a tothom de les autonomies en cafè per a tothom dels estats federals, amb les competències més insignificants, per no buidar de contingut cap delegació central.

Amb aquest panorama no és estrany que molts catalans vulguin marxar. No hi ha alternativa i d'això també se'n lamenten la patronal catalana Foment del Treball i la Pimec.