La censura feixista

Negar la cultura és una bona manera de fomentar el feixisme, perquè aquesta ideologia es basa precisament en la incultura. Ho acostumen a ser els impulsors, però sobretot treballen les persones que, per les circumstàncies que siguin, el seu nivell cultural és més baix. No és estrany, doncs, que el PP i Vox, on han aconseguit l'alcaldia o la presidència autonòmica, es dediquin aquests dies a censurar i cancel·lar espectacles culturals. Per contra, segur que potenciaran les corrides de toros, perquè no provoquen cap malestar als autòcrates i manipuladors de la societat.

Ho insinuava l'altre dia i hi insisteixo avui: deixem de parlar d'extrema dreta o dreta extrema. No mencionem el populisme com a eina de treball de les noves forces polítiques dominants a Espanya i a molts països europeus, parlem clar i diguem-ho pel seu nom. És feixisme pur i dur, i a tot això ens hi haurem de tornar a acostumar.

Ahir, uns amics d'Arenys que em vaig trobar per la Riera, em comentaven la por que tenen per tot el que està passant, però sobretot pel retrocés democràtic que s'espera a partir del 23 de juliol. Ho estem veient a moltes comunitats autònomes on el PP i Vox han aconseguit el poder i això és el que es voldrà aplicar a tot l'Estat. No estem parlant de que ve el llop, sinó que aquest ja s'ha instal·lat i comença a dictar les seves normes.

Aquests dies he recuperat la lectura de Rob Riemen, Per combatre aquesta època, perquè esdevé descaradament actualitat, i els pensaments propis o els referits d'altres pensadors, tenen una vigència tan clara, que espanta. No és masoquisme el que practico, sinó que intento entendre la dura realitat per aconseguir afrontar-la de la millor manera possible.

Escoltar les notícies de la ràdio o la televisió avui resulta frustrant i provoca una certa depressió i ganes d'engegar-ho tot a rodar. Tinc molt clar que si hi ha una cosa a què no podem renunciar és a la llibertat d'expressió, per dir tot allò que sentim, denunciar totes les injustícies, les manipulacions, els enganys i la tortura física, però també mental, de les noves forces polítiques que ens volen portar segles enrere.

Tingueu-m'ho clar: si no potenciem la cultura al nostre país i no es revel·lem contra tanta injustícia i ignorància atrevida, el nostre futur com a societat està en perill. Fem-ho pels nostres fills, que no en tenen cap culpa.

Més sobre el diari ARA

Avui m'he entretingut a llegir els comentaris que han aparegut a les xarxes socials sobre la censura, per part del diari ARA, de l'article de qui era col·laborador seu, en Xavier Roig. Abans d'ahir ja vaig escriure sobre el tema, però no en tenia prou coneixement. Només sabia l'opinió d'una banda. Avui no és que sàpiga gaire més, però almenys he pogut constatar que realment el diari ARA havia censurat l'escrit.

Personalment em sap greu, perquè tal com deia en l'altre escrit, en sóc subscriptor des del primer número, però també deia que no em va agradar el nomenament de l'actual directora, i així vaig intentar manifestar-ho a en Carles Capdevila, encara que probablement no li va arribar el missatge.

La censura no és bona i en aquest cas considero que no ha estat encertada. No hi he trobat la gravetat dels insults que manifesta la directora de l'ARA, i en tot cas sempre queda clar que és l'opinió de qui signa l'escrit.

També em sap greu que Xavier Roig deixi de col·laborar al diari, perquè els seus escrits m'acostumaven a agradar i els podia subscriure gairebé tots. Tots sabíem que l'articulista era molt apassionat amb els seus judicis i opinions, i que era molt coherent amb tot el que deia. Qui no hi estava d'acord podia discrepar-ne o bé deixar de llegir-lo, però censurar mai és bo.

Tot i la meva opinió sobre qui està al capdavant del diari, no he pres la decisió de donar-me de baixa, i confio no equivocar-me. Hi ha bons col·laboradors encara, i tampoc tenim tanta premsa alternativa que poguem canviar fàcilment. Sí que m'agradaria, però, que els fets ocorreguts servissin per fer una reflexió i canviar la manera d'actuar. Si la tònica és la mateixa amb la resta de col·laboradors, ens trobarem amb més desercions, o bé amb articles superficials i poc crítics amb la situació política actual. 

Què ha passat amb en Xavier Roig i el diari ARA?

M'ha sobtat la informació sobre la censura del diari ARA a un article de Xavier Roig, a qui sempre he llegit. Sóc subscriptor del diari des del primer dia i em sap greu que passin coses com aquesta. Vull esperar a conèixer l'opinió i versió de la directora de l'ARA abans de pronunciar-me en un sentit o altra, però d'entrada qualsevol censura no és una bona opció i deixa en evidència el censurador.

Recordo que en vida d'en Carles Capdevila, em vaig manifestar en contra de la decisió de nomenar Esther Vera com a nova directora de l'ARA. L'opinió que jo tenia d'ella, potser errònia, no era gaire favorable a aplaudir la decisió. No sé si ara es confirmaran els meus dubtes sobre l'encert d'aquella decisió.

En els primers anys de la meva subscripció a l'ARA la vaig compartir amb La Vanguardia, un diari que només llegia gràcies a alguns dels seus col·laboradors, però que al final ja no ho vaig poder aguantar més i em vaig donar de baixa, sobretot pel nomenament de qui en va ser director, el senyor Màrius Carol.

Cada vegada és més difícil llegir un diari amb garantia de la seva transparència. Mai he exigit objectivitat, sinó veritat. Ningú és prou objectiu com per convèncer els altres. Tots actuem amb subjectivitat, però ho hem de manifestar i no enganyar ningú. 

Em sap greu la notícia que avui llegia, i encara més després de llegir l'article de Xavier Roig, suposadament censurat per la direcció de l'empresa. Sí que és cert que em va sorprendre desagradablement l'escrit que vaig rebre com a subscriptor des de l'inici. Vaig considerar-lo com un insult a la intel·ligència. No voldria sumar això al fet de la censura periodística.

Si es confirma la censura, i això ens ho ha dir la direcció del diari, haurem de posar en dubte tot el que passa al voltant del diari ARA, i a partir d'aquí decidir què cal fer per donar o no suport a uns periodistes que se'ls espera honestos i transparents en la informació que traslladen als seus lectors.

La censura de Movistar+ a petició de Vox

Aquests dies s'ha destapat una presumpta censura de Movistar+, on Telefònica és el principal accionista, a tot tipus d'humor que pogués mofar-se de Vox. Sembla ser que aquest partit d'extrema dreta hauria pressionat a l'empresa perquè no permetés més burles.

La queixa de molts treballadors de Movistar+ ha vingut a demostrar que alguna cosa passava, i que el partit polític tenia influència suficient com per aconseguir que moltes vinyetes quedessin amagades i no es publiquessin.

En els diferents debats en què s'ha tractat el tema, ha quedat en evidència que no tothom accepta de bon grat la crítica i encara menys en forma de sàtira. Els partits de dreta acostumen a ser força l'objectiu de l'humor, i precisament no són pas els més propensos a acceptar-ho.

No cal dir que Vox ha donat prou motius per fer-ne burla, encara que al darrere hi ha una preocupació pel mal que poden fer a la democràcia d'aquest país. No podem oblidar que són presents al Congrés de Diputats, i també al Parlament català, i això vol dir que hi ha molta gent que els ha votat.

És una mala notícia que hi hagi censura a la llibertat d'expressió, sobretot quan es tracta de prohibir acudits en un marc propici per fer-los. No estem dient que estiguin fora de context, sinó que es tracta d'espais expressament escollits per a la sàtira.

Hem de denunciar qualsevol tipus de censura, que no tingui una justificació prou clara, i no pas per interessos de partit o ideologia. Qui es belluga per l'espai públic ha d'acceptar que està disposat a rebre crítiques i que davant de segons quines actuacions, se'n puguin escriure acudits. Si Movistar+ es presta a rebre pressions de l'extrema dreta, potser ens haurem de plantejar com tractar l'empresa i fer públic tot allò que calgui per descobrir què es remena pels despatxos.

Moció de censura a l'alcalde

Avui és notícia la moció de censura a l'alcalde de Badalona, en què s'ha fet fora a Xavier García Albiol, que havia guanyat les eleccions. Em recorda el que va passar a la nostra vila, en el mandat anterior. D'alguna manera s'ha produït el mateix moviment, on una força política dona suport a la moció però es queda a l'oposició.

Hi ha molta gent en contra d'aquests moviments, defensant la força guanyadora a les eleccions, oblidant-se que el sistema que funciona a casa té en compte els pactes posteriors per fer alcalde qui més suports rep del seu partit i de la resta.

En aquesta ocasió l'excusa per a la moció de censura ha estat descobrir que a l'alcalde del PP, amb  l'aparició dels papers de Pandora, el vinculaven a una societat al paradís fiscal de Belize. Diuen que un alcalde ha de donar exemple i per això calia que dimitís. En no fer-ho s'ha recorregut a la moció de censura.

A la nostra vila no va ser aquest el cas, sinó la voluntat de fer fora l'alcalde per portar a terme una política diferent al capdavant de l'Ajuntament. La veritat és que des de fora se'ns fa molt difícil valorar les diferències que hi ha entre un alcalde i l'alcaldessa. Arenys fa molt temps que hi ha coses que no funcionen i no s'acaben de resoldre.

Tant en el cas de Badalona com en el d'Arenys, si ambdós alcaldes es tornen a presentar, han de procurar obtenir majoria absoluta, perquè del contrari els altres partits polítics es posaran d'acord per impedir l'alcaldia. És un joc democràtic totalment legal, i que cal acceptar. Els vilatans no voten l'alcalde, sinó que aquest és escollit pel ple municipal amb la representativitat aconseguida el dia de les eleccions.

El mal ús de la comunicació de les televisions privades

No calia que arribés el coronavirus per adonar-nos de les diferències entre televisions privades i públiques, però sí que ens ha ajudat per veure qui està fent bon ús dels mitjans de comunicació i qui hi busca només l'enriquiment a base de sensacionalisme, i amb el risc d'alarmar la població innecessàriament.

Ahir vaig escoltar qui deixava anar una frase important que probablement molts descuidem i és el fet que les televisions privades són concessions públiques, la qual cosa hauria de servir per regular millor la manera de fer d'aquestes privades que no contribueixen a resoldre situacions problemàtiques, sinó que les utilitzen per cridar l'atenció desfigurant la realitat, fins i tot en casos com el del coronavirus on hi podrien haver morts també a casa nostra.

Reconec que a casa no acostumem a mirar la televisió privada, però en tens referències a tot arreu, i t'adones que hi ha uns programes amb uns conductors que només busquen el sensacionalisme. Només cal veure els tipus de concursos programats, la seva poca categoria ètica, i les tertúlies amb protagonistes que no tenen cap aportació interessant, més enllà de les anècdotes escandaloses o dramàtiques.

Crec que el control, que no vol dir censura, de les emissions televisives hauria de ser més exhaustiu, i condemnar tot allò que no compleixi amb un codi deontològic consensuat i que estigui d'acord amb els valors d'una societat lliure i democràtica. A vegades ens inventem molts organismes, però la seva actuació no està a l'altura. Ens queixem de l'educació dels nostres fills, però no ens preocupen prou les barbaritats que ens arriben des dels mitjans de comunicació, on sembla que si no hi ha denúncia, tot s'hi val.

El temps no ho cura tot

Aquest mes de juliol es commemora el cinquantè aniversari de l'arribada de l'home a la lluna. Els que tenim una edat ho recordem. S'havia assolit un repte que feia anys que era un objectiu perseguit. Semblava que s'obrien les portes a molts més descobriments i aventures. Ens ho miràvem en blanc i negre, a través d'uns televisors que tenien pocs anys d'història. Començava una nova època?

Vivíem en la grisor del franquisme, amb moltes ganes de sortir d'aquest reducte autoritari, somiant poder entrar a Europa i deslliurar-nos de la dictadura del general Franco. Amèrica arribava a la lluna i nosaltres continuàvem sotmesos en la censura política, social i cultural.

Han passat cinquanta anys i es parla de Mart, però llavors, quan s'arribà a la lluna semblava que era l'inici d'un no acabar. Anys més tard vàrem deixar de sentir-ne a parlar. No és que desaparegués la NASA, però sí de les portades dels diaris. Fins fa poc, quan ha sortit la notícia de l'anada a Mart. Ho veurem?

Contrastar aquesta notícia amb la realitat política que vivim a casa nostra t'entristeix. Estem perdent el temps miserablement, només per l'ambició d'uns quants. Què hem fet malament que ens toqui aguantar aquest govern? Ens adonem suficientment que les nostres converses giren sempre sobre el mateix tema. És això una vida agradable i interessant? Quina importància té si el president el jutgen per haver mantingut el llaç groc al seu balcó? 

El més trist de tot plegat és que creiem que el temps ho cura tot, però no és del tot cert. Quina cara li queda a qui va ser president del Barça, en ser alliberat sense condemna després de gairebé dos anys de presó preventiva? Quina cara els queda als mestres de l'institut de Sant Andreu de la Barca quan s'arxiven les seves causes, després d'haver passat la vergonya de veure les seves fotografies a les primeres pàgines dels diaris grocs espanyols? Què passarà amb els nostres presos polítics i exiliats? Respondrem que el temps ho cura tot?

Rajoy s’emmiralla en Erdogan

I Pedro Sánchez li fa costat. La discrepància esdevé delicte i, per tant, reprimida i castigada. Només són permesos els dictats del govern popular, que rep el suport del principal grup de l’oposició i de tota la maquinària judicial.

Allò que ens pensàvem que havíem deixat en sortir del franquisme, retorna i ens fa anar enrere una pila d’anys. La democràcia està en perill i entre tots estem construint una dictadura de fet, encara que li amaguem el nom.

En un mateix dia es retira un llibre, es suspèn una exposició i s’empresona un cantant, i tot per dir i expressar la realitat que vivim. La censura ha tornat, amb tota la força que li permet un govern corrupte i una oposició dèbil i solidària amb el govern.

Aquesta és l’Espanya del segle XXI, la que desfigura la història, reprimeix la voluntat del poble i li retira el poder de decidir el seu futur. L’Espanya on qui governa decideix què es pot dir i què s’ha d’amagar sota l’estora. L’Espanya on el principal partit de govern és el més gran corrupte de la història del país i de la zona europea.

En una Espanya com aquesta no hi volem viure i, amb el nostre compromís i la nostra dignitat, ens erigim per dir prou i fer fora del govern espanyol, democràticament, aquelles persones que tenen postures autoritàries i menyspreen la voluntat ciutadana per als seus propis interessos.

Què passa a estapassanttv3?

No sé si se m'ha escapat, però no he sabut trobar queixes o comentaris sobre el canvi sobtat del programa "Està passant" de TV3, quan després del monòleg inicial en Toni Soler ens recordava que teníem quatre presos i cinc exiliats a Brussel·les. Se n'ha dit res que jo no hagi escoltat?

No es tracta d'un detall perquè només recordant les pressions actuals podem aspirar a aconseguir alguna cosa més que tornar on érem com si res no hagués passat, amb una colla d'imputats que els hi va la llibertat dels propers anys.

Per la trajectòria d'en Toni Soler, puc imaginar-me que es tracta, com en tantes altres coses, de l'aplicació de l'article 155 de la Constitució, que no ha tancat TV3, però l'ha censurat. Tampoc podria imaginar-me que fos una autocensura.

Si tot això és cert, trobo que se n'hauria de fer més ressò, per evitar que es normalitzi aquesta pràctica i perdem la sensibilitat. Ja hem vist que si no ets independentista o simpatitizant dels partits polítics que la propugnen, el fet que hi hagi persones empresonades sense judici, per raons polítiques, no commou. Tanta insensibilitat hi ha? O es tracta que si són els altres, que els fotin?

Sense entrar, que ho podríem fer, a comparar situacions de condemnats en llibertat i presos sense sentència, aquest fet és totalment injust i il·legal. Queda demostrat que la Justícia a Espanya s'imposa en lloc de practicar-se. Si estàs a favor del govern de torn, no tens els mateixos problemes judicials que si hi estàs en contra. Això no és un estat democràtic, sinó un sistema autoritari sense garantia de drets. No és estrany que molts tinguem ganes de marxar-ne. En lloc de convèncer-nos que val la pena quedar-s'hi, ens apallissen i obliguen a creure.

Encara espanyols malgrat el cor ens situï molt lluny

Escriure avui per ser llegit demà és una pràctica que en aquests moments pateix el síndrome de la caducitat portada a l'extrem. El que digui ara, d'aquí a un quart pot ser totalment obsolet i sense interès. L'única cosa que se salva són els pensaments, les reflexions i les opinions situades en el seu propi context.

Som o no som independents? On som en aquests moments? Mentre escric continuem dins d'Espanya, però quan es llegirà l'escrit hi continuarem sent?

El que tinc molt clar és que al llarg dels meus seixanta i escaig anys de vida, mai m'he sentit estimat per Espanya, i no em refereixo als espanyols, perquè no tothom pensa i actua de la mateixa manera, sinó estimat pels seus governs i institucions judicials i legislatives. Ni en temps del dictador, on se'm prohibia parlar i expressar-me en català, ni ara que cada vegada tenim més problemes per defensar la nostra llengua, després d'un miratge fruit de l'aprovació de la Constitució i l'Estatut d'Autonomia.

No m'he sentit estimat, sinó forçat a acatar les seves ordres fossin legítimes o no, encara que siguin legals. En cap moment m'han ajudat a estimar-los ni a sentir-me agraït. Sempre m'ha semblat que com a molt em feien concessions amb la llengua i la cultura, sempre però, amb un seguiment i l'amenaça de la censura en tot moment.

Per sentit comú i formació, m'han explicat que les amistats i les correspondències s'obtenen gràcies al bon tracte i respecte als que potser no pensen com tu, però mai amenaçant-los i molt menys empresonant-los i a cops de garrot. Aquesta ha estat, sobretot, la política del PP, tant del PP espanyol com del PP català, i des de la seva constitució, encara amb més radicalitat de C's.

És per tot això que no em sento ni em podré sentir mai espanyol, per més que estimi molts espanyols que són víctimes també de la mala praxi dels nostres governants. Creia en la possibilitat d'una Espanya federal, però amb aquests polítics és impossible. Podré continuar essent espanyol, però el meu cor mai se'n sentirà.

La CUP, un posicionament aparentment còmode

En la moció de censura presentada per l'oposició municipal al fins llavors alcalde de la vila, l'Estanis Fors, el posicionament de la CUP va ser donar-hi suport sense entrar a formar part del nou govern. A primera instància la CUP ens manifestava que era contrari al govern de Junts per Arenys, però que no se sentia a gust a formar part d'un govern amb tantes forces polítiques, diferents entre elles.

Per alguns podia semblar-nos que era una posició còmode, en no voler implicar-se en la gestió de l'ajuntament, quedant-se tranquil·lament a l'oposició, i veure-les venir, sobretot calculant que el govern defenestrat no en deixaria passar ni una.

Fa massa poc temps per treure'n conclusions i és cert que en el darrer Ple municipal la CUP va renunciar a plantejar preguntes al govern, tenint en compte els pocs dies que portaven al front de l'ajuntament. Caldrà, doncs, esperar com es desenvolupa el seu treball de control al govern des de l'oposició, sobretot tenint en compte que no es disposa de majoria absoluta.

Tot i aquest marge de temps que ens imposem, voldria manifestar els meus dubtes sobre la sensació de comoditat que atorguem al posicionament de la CUP, no sigui el cas que els comporti un desprestigi i, a la llarga, un càstig electoral en les següents eleccions municipals.

Quan el protagonisme està a les mans de qui governa i de qui n'ha quedat despenjat, caldrà treballar de veritat des de l'oposició i ser capaç de donar-li visibilitat si no es vol caure en l'oblit dels vilatans. I el treball des de l'oposició no és fàcil. Dedicar-se només a criticar el que fa el govern no genera simpaties ni vots, aportar valor afegit a vegades no dóna els rendiments que un espera, si més no a curt termini, però aquesta ha de ser l'actitud d'una bona oposició, i això és el que voldríem esperar de la CUP a la vila d'Arenys de Mar.

Cal exigir responsabilitats als gestors municipals

No n'hi ha prou en demanar perdó quan es tracta del malversació de recursos públics. En el cas d'Arenys i la pel·lícula Laia no sé com catalogar-ho, però penso que caldria que s'expliqués bé, per què va poder passar? Qui en són responsables? i Quin és el perjudici per a les arques municipals.

En cap moment m'he posicionat en contra de la pel·lícula. Es tracta d'esbrinar quina responsabilitat hi ha en el fet que l'Ajuntament atorgués una subvenció sense tenir-ho previst pressupostàriament. Les subvencions via conveni, com deu ser el cas, s'han de preveure amb temps i en forma. Encara que tots estiguéssim d'acord que l'Ajuntament havia de subvencionar el projecte en 60.000 euros, el que no es pot fer és actuar sense respectar la normativa.

Avui llegeixo que la Diputació no farà efectiva la subvenció, per la qual cosa l'Ajuntament haurà de treure'ls de la caixa. Hi ha hagut molt rebombori arran de la moció de censura que ha deixat l'anterior equip de govern a l'oposició. En tot cas, actuacions com la que comento, que sembla ser que no és l'única, són prou preocupants com per fer fora els responsables d'aquestes actuacions.

Atès que la majoria ens deixem portar per les imatges i sovint per la pena i la compassió, desconeixent la realitat dels aparentment màrtirs, és bo que de tot es doni a conèixer el fons, perquè no ens deixem entabanar una altra vegada. Els encantadors de serpents són perillosos.

La regidora Soraya Real per a un bon control al govern

Escoltant, per Internet, el darrer Ple municipal, em reafirmo en l'opinió que vaig manifestar en aquest mateix blog que l'ajuntament no necessita tant un cap de gabinet com un gerent que posi ordre a la casa i es comencin a fer bé les coses. 

És molt trist escoltar les diferents intervencions dels regidors i regidores del nostre ajuntament. Ni el nivell, ni el contingut estan a l'alçada que caldria esperar d'un consistori d'una vila de 15.000 habitants.

Estic preocupat perquè no veig clar que amb el nou govern, fruit de la moció de censura, aconseguim posar ordre en la gestió municipal. Fa un parell de mandats es va crear el servei de Recursos Humans, que mai havia existit tot i ser un ajuntament amb un nombre important de treballadors, tenint en compte que hi ha un ampli servei de Brigada i un Geriàtric. En aquells moments hi havia un percentatge molt elevat de treballadors en situació d'interinatge, encara es feien proves amb màquina d'escriure i no s'havia regularitzat situacions anòmales des de feia molts anys.

Vaig sentir en més d'una ocasió durant el mandat passat que hi havia problemes amb Recursos Humans i que les competències s'havien traslladat a Secretaria. Tornàvem a situacions anteriors sense cap sentit comú. Desconec com està la situació ara, ni si hi ha voluntat de normalitzar un servei tant important per al bon funcionament de l'ajuntament com és Recursos Humans.

Em preocupa la gestió del govern, però també la capacitat dels grups municipals de l'oposició per fer un seguiment i control del govern, més enllà de les picabaralles.

No podem continuar essent governants per uns regidors i regidores que desconeixen els principis bàsics de la gestió local, sense una organització administrativa adient, amb distribució de responsabilitats i coordinació tècnica efectiva. Algú em sap dir quants regidors i regidores han seguit algun tipus de formació en gestió pública? Podria una empresa que gestionés el mateix nombre de treballadors i pressupost funcionar amb una alta direcció de les característiques del nostres regidors?

Permeteu-me que salvi, per ara, la regidora Soraya Real. Pot fer una bona feina de control al govern.

Les notícies sobre l'Ajuntament fan pena

Us asseguro que el que acabo de llegir sobre la gestió municipal del nostre poble fa plorar. No sé si es tracta d'una transcripció errònia del redactor del web de Ràdio Arenys, o bé tot el que explica és cert i per tant penós i preocupant.

Llegiu-vos la notícia sobre el contenciós que presenta COPCISA al nostre ajuntament, arran dels conflictes sorgits en la construcció de les grades del camp de futbol. Jo fins ara tenia entès que l'incompliment per part de l'empresa d'acabar les obres a la data fixada representava una penalització econòmica per a l'empresa. Ara, segons llegeixo, és l'empresa qui reclama 400.000 euros a l'ajuntament.

A la notícia de Ràdio Arenys posa que el trasllat de la gespa antiga al col·legi La Presentació anava a càrrec de l'ajuntament, segons el primer tinent d'alcalde, i a càrrec de l'empresa, segons l'alcalde, ambdós a l'oposició després de la moció de censura.

I afegeix que Xavier Masgrau afirma que l'empresa els va obligar a signar que l'ajuntament pagaria el trasllat i que són uns taurons. Qui ho va signar, doncs? l'alcalde no ho crec, ja que segons diu la notícia, li varen dir que ho feien gratuïtament. Potser ho va signar sense mirar què signava... Des de quan una empresa obliga un ajuntament a signar un pagament?

Al web de Ràdio Arenys n'hi ha més! Ara diuen que potser no es cobraran els 60.000 euros que sembla ser que l'ajuntament va pagar sense tenir signat el conveni, encara que l'exalcalde afirmi que la Diputació els hi va prometre, de paraula. Així no es treballa a l'administració pública!

I no continuo amb el tema retribucions i nomenament del nou cap de gabinet amb els informes desfavorables de Secretaria i Intervenció. Ho deixo perquè ho tracti L'Agenda.

Penso que els regidors de la CUP tenen molta feina a fer, i si no s'espavilen, tiraran per terra totes les expectatives que varen crear abans de les eleccions municipals. Cal tenir en compte que quan el govern no té la majoria absoluta, les abstencions representen un vot favorable a la seva gestió en gairebé totes les votacions.

Canvi de cromos a l'alcaldia d'Arenys de Mar

Aquest migdia s'ha produït el canvi de cromos al govern municipal de la nostra vila, tal com estava previst des del dia 23 de març quan es va entrar per registre la petició de moció de censura a càrrec de  tots els grups municipals de l'oposició excepte el PP.

El canvi és tan recent que els responsables del web municipal no han tingut temps de substituir la fotografia de l'alcalde, on hi continua figurant el ara regidor a l'oposició, Estanis Fors. Si envio un correu electrònic a l'adreça d'alcaldia, qui el rebrà?

He llegit al web de Ràdio Arenys que la tensió ha estat present durant el Ple de la moció de censura, sobretot en les intervencions del ja exalcalde i del regidor Ramon Vinyes. L'alcaldessa, com ja va dir la setmana passada, ha recalcat que s'hi deixarà la pell. Algú li continua recriminant el fet de no viure a Arenys de Mar, però això és una anècdota i l'important és que treballi a fons per la vila que l'ha nomenat, a desgrat d'uns quants, alcaldessa.

L'alcalde sortint, que sembla ser no ha desitjat sort a l'alcaldessa entrant, ha manifestat que han fet molta feina i n'ha relacionat alguns exemples. Només faltaria que no haguessin fet res! sobretot perquè temes com el viver d'empreses vénen de molt lluny. No sé si ha parlat de la renovació del clavegueram d'una part del Rial Sa Clavella, o potser no ho ha fet per la vergonya que li deu fer si algun cop hi passa per casualitat!

Si ara fa vuit anys iniciava el compte enrere per arribar a l'alcaldia, de ben segur que avui ha iniciat un segon compte enrere pensant en el mes de juny de 2019.

Una oposició dura i responsable

L'alcalde d'Arenys de Mar ha manifestat que a partir de demà, quan el Ple municipal de la nostra vila nomenarà alcaldessa a la representant d'ERC, exercirà una oposició dura i responsable. Si entén dura com a exigent, sistemàtica, seriosa... ens trobarà a molts vilatans al seu costat, perquè això és el que demanem sempre a l'oposició, i també mentre ell ha estat alcalde.

De les declaracions de l'actual alcalde vull pensar que està dolgut i no entén la moció de censura si no és per motius personals. Tanmateix, i ja ho vaig dir un dia, crec que s'equivoca. No puc imaginar-me que els grups de l'oposició, que potser no han realitzat una bona feina com a oposició, presentin una moció de censura perquè no els agrada l'alcalde. Haig de suposar que el motiu o motius són una sèrie de gestions del govern municipal que no han estat encertades, per no entrar a valorar-les d'il·legals.

No em val tampoc justificar el dret de continuar essent alcalde per la quantitat d'adhesions rebudes. Sempre he cregut que les persones som bones i ben pensades, i és lògica aquesta reacció. Cal, però anar a fons de la qüestió si es vol analitzar la justificació de presentar o no una moció de censura.

Assumir la responsabilitat de govern vol dir també exposar-te a ser fiscalitzat en totes les gestions i és per això que parlem tant de la transparència, per això és tant important la feina que fa l'oposició, i que ara ens promet fer.

El nou govern té un gran repte, i és el de demostrar amb fets que aconseguirà treure'ns d'aquesta immobilitat, d'aquesta apatia, desídia. Arenys de Mar necessita un bon cop timó, i atacar a fons els problemes reals de la vila i no quedar-nos només amb els ornaments. Necessitem confiar en els nostres polítics, que no divaguin, ni menteixin, ni ignorin què passa a la vila. 

El nou govern municipal promet transparència i participació

Transparència, participació i govern obert són els pilars en què se sustenta la política que el nou govern municipal ens ha promès per als propers quatre anys. Segons la futura alcaldessa, la moció de censura és un acte de responsabilitat política que no podien defugir.

Com que la moció de censura és una eina legítima i la música que vàrem escoltar ahir al Calisay sonava bé, no puc fer res més que concedir-los un marge de confiança i esperar que se'n facin mereixedors.

Confesso que em vénen a la memòria molts moments del passat que em fan ser pessimista. Me'ls trec com mal pensaments i procuro mirar el futur, reflexionar sobre les promeses del nou govern i creure que el canvi en la gestió municipal es produirà.

Avui es parla molt de transparència, de govern obert, de participació ciutadana, però no n'hi ha prou en parlar-ne, sinó que s'hi ha de creure i s'ha de tenir voluntat per dur-ho a terme. Ser transparent i admetre la participació no és fàcil. Transparència vol dir ensenyar-ho tot, fins i tot allò que a vegades voldríem amagar, i facilitar l'accés a la informació. Optar per un model participatiu representa informar molt bé els vilatans de tot allò que es gestiona, demanar l'opinió, acceptar el debat i la crítica, decidir amb arguments i retre comptes de la gestió.

Vaig prendre nota d'algunes promeses dels protagonistes de la moció de censura: portes obertes, atenció en horari de tarda, retiment de comptes del pressupost executat, resposta a totes les instàncies,  reorganització de la plantilla municipal amb l'establiment de comandaments. Són exemples que podrien passar desapercebuts per la seva obvietat, però que malauradament no s'estaven complint.

Els vilatans tenim la responsabilitat de fer costat als nostres dirigents polítics i vetllar perquè la seva gestió sigui eficient i transparent, per aconseguir sortir d'aquest atzucac de més d'un mandat. 

Unes lleis injustes per a una convivència en perill

Tot i que començo escrivint aquest post des del Calisay on té lloc la presentació de l'acord polític de la moció de censura a l'alcalde d'Arenys de Mar, avui no en parlaré, sinó que em centraré en els fets d'aquest cap de setmana quan un mosso d'esquadra va ser agredit per un jove que anaven a detenir per estar robant a vehicles aparcats prop del port.

Ha acabat l'acte del Calisay i ja sóc a casa per continuar escrivint el meu post. Tot i que me'n vénen ganes, he dit que avui no parlaria d'aquest acte, sinó dels fets del cap de setmana.

Lluitem contra l'incivisme, ideem maneres d'incidir en les persones que no es comporten cívicament i deterioren la convivència, però les lleis no ens hi ajuden, sinó tot el contrari. La sensació que tens i que molta gent et manifesta és que els incívics, els delinqüents se'n surten i qui viu malament és qui compleix la llei.

A Arenys de Mar, la nit de dissabte a diumenge, un parell de nois estava robant les pertinences dels cotxes aparcats prop del port i una patrulla, avisada per veïns, s'hi va presentar per intentar detenir-los. Un dels joves va apedregar un dels mossos i ja a terra el va agredir violentament. 

Tot i que els nois van acabar detinguts, aquests ja són al carrer mentre el mosso d'esquadra continua ingressat. Això, que deu seu tot el legal del món, no s'entén ni s'accepta. Si els delinqüents saben que poca cosa els passa, qui els frenarà en les seves accions delictives? No em val que em diguin que a mesura que els vagin detenint acumularan punts que els pot portar a la presó més endavant. Entretant tindrem uns delinqüents lliures amb el perill que la pedregada un dia sigui mortal.

Critiquem la policia, critiquem els jutges, però a qui hem de criticar són els polítics que tenen l'oportunitat de canviar les lleis perquè no siguin tan permissives per als delinqüents i tan inoperants per a les víctimes.

La passió d'Estanis Fors, alcalde d'Arenys de Mar

Aquests dies de Setmana Santa el nostre alcalde viu la seva pròpia passió, però amb un final gens amable per a la seva persona, si més no a curt termini. Qui no sigui capaç de posar-se en la seva pell és que no té sentiments. A ningú desitjaria que es trobés en una situació com la del nostre alcalde, però també voldria dir-li que no s'ho prengui com un descrèdit ni menyspreu a la seva persona, sinó com un acte polític en contra de la seva manera de gestionar el seu govern municipal.

Ell és conscient que el càrrec li va perillar ara farà un any, després que no obtingués prou suport per confeccionar un govern estable. En aquella ocasió la dispersió de la resta de vots no va fer possible un pacte de govern com ara passarà amb la moció de censura. Aquest acte és un acte polític i no li hauria de doldre personalment.

Comentava l'altre dia que la política és desagraïda, perquè hi entres amb ganes de fer bé les coses i no ho fas bé per a tothom. A vegades és enveja dels altres, maneres de pensar diferent o incapacitat pròpia per fer bé les coses. Governar un ajuntament com el d'Arenys de Mar no és fàcil. És una empresa amb molt personal i des de fa molts anys, massa anys, té un dèficit formatiu i de lideratge important, i no és tant culpa dels propis treballadors com de les persones que els han dirigit al llarg del temps.

El nou govern es trobarà amb una realitat complicada, encara que sembla ser sanejada, la qual cosa no és pas poc important. Serà un govern amb moltes sensibilitats diferents i amb el perill que cadascuna vagi pel seu compte. No seria pas la primera vegada que això passaria. 

Confio que l'alcaldessa tindrà clara la necessitat de liderar un govern compacte i que treballi pels mateixos objectius. Penso que en aquesta ocasió li serà més fàcil de comprendre-ho, i així ho desitjo. Espero que els regidors del PSC tinguin clara la seva posició ja que d'ells depenia que la moció de censura triomfés o no. Tenen experiència de govern de coalició i desitjo que ho sàpiguen aplicar per al bé de la vila.

A l'actual alcalde li recordaria que el succés és propi de la política i no és un atac personal. Qualsevol mobilització en contra de la moció de censura li pot fer més mal que bé, tot i que els vilatans són lliures de prendre les decisions que creguin més escaients. I finalment recordar a tothom que, malgrat que l'agrupació Junts per Arenys va obtenir una gran majoria dels vots, la suma de la resta de vots és superior i això és una realitat que respecta la legitimitat política del nostre sistema democràtic.

I la setmana vinent més

Aquest cap de setmana pasqual servirà una mica de pausa després dels fets succeïts a primers de setmana i a l'espera de desenllaços propers. En el cas d'Arenys de Mar hi ha previst que dimecres els grups de l'oposició presentin el seu pla de govern després d'haver decidit presentar la moció de censura a l'alcalde.

No tan decisiva serà la setmana, penso jo, en relació al govern de Madrid. La cosa va per llarg. I seguirem les notícies sobre les repercussions dels atemptats de Brussel·les. A casa, seguint la tradició, assistirem a la vetlla pasqual a la parròquia i demà menjarem la mona.

Aprofito aquests dies per posar ordre a coses que el dia a dia no t'ho permet fer i llegir més a fons el diari, que a vegades passes les pàgines molt de pressa. Avui, però, amb tots els meus respectes al gran futbolista, Cruyff acaparava totes les pàgines dels diaris. És curiós com persones i entitats que es varen allunyar del mestre del futbol, ara se'l fan seu. Ja sol passar.