El costum de mentir

Avui estava fent una llegida en diagonal a les xarxes socials i m'he adonat que estava farcit de mentides. Es tracta de mentides detectables a les quals caldria sumar totes aquelles que no has tingut manera de contrastar, o bé que per manca d'interès no t'hi pares a mirar.

Aquesta allau de mentides fa que desconfiïs de tot el que llegeixes. Ho poses en dubte i probablement la majoria de les coses són certes, però... És allò del gat escaldat. Perquè hi ha fonts de qui no te'n fies, però et trobes amb persones i entitats que reprodueixen informacions sense contrastar. D'elles te'n podries refiar, però com que no són curoses a l'hora de penjar una notícia, al final també en desconfies.

No obstant això, no podem pensar que només a les xarxes socials es menteix. Tots hem pogut comprovar mentides arreu. N'hi ha en seu plenària d'ajuntaments i parlaments. També en trobes davant dels tribunals de justícia, i a la boca de dirigents i magistrats que, en principi, haurien de ser molt escrupolosos, ja que la seva imatge embruta les institucions.

I és per això que trobo força inútil que es convoquin aquestes comissions d'investigació parlamentàries, perquè tots sabem que els compareixents no diran la veritat. Penso en l'operació Catalunya, però no només en aquesta. Podeu fer una repassada a l'hemeroteca i ja em direu a quina conclusió arribeu.

Si el nostre alcalde, o el nostre president, o el jutge suprem menteix descaradament, què en podem esperar? No parlo de mentides pietoses, sinó d'engany manifest, per exculpar-se de qualsevol responsabilitat, o per justificar un posicionament que, d'entrada, podria comportar polèmica.

Potser tots tenim la tendència a mentir, però si no vigilem aconseguirem crear un món fals, sense valors ni interès. No sé si vivim un moment gris de la història o aquesta és la tendència a seguir. A veure si sabem rectificar a temps, abans no sigui massa tard. 

En plenes facultats, físiques i mentals

Arran de la cimera del G7 a Itàlia, s'han fet virals unes imatges d'un president dels EUA desorientat que han creat més alarma entra la gent que dubta que Biden sigui un bon candidat per renovar la presidència, i encara més pensant que el seu rival és Trump, que utilitzarà totes les trampes que pugui per deixar-lo en evidència. Sembla que moltes de les imatges i seqüències que es poden veure a Internet, sobre lapsus del president Biden, són muntatges preparats precisament per ridiculitzar-lo i procurar treure-li vots a les eleccions de finals d'any.

    Ja he comentat en altres ocasions la meva estranyesa que el partit demòcrata dels EUA no sigui capaç de presentar un candidat amb millors condicions i amb prou capacitat per guanyar les eleccions a un expresident, Trump, amb el currículum que té, però amb molt poder de seducció. Trump no és jove, però, a diferència de Biden, la imatge pública que ofereix no fa angúnia. Sí que porta una motxilla de corrupció i autoritarisme que fa feredat, però sembla que això no és obstacle perquè molts el desitgin novament com a president.

    Està vist i comprovat que perdonem la corrupció, l'engany i la manipulació, però és més difícil acceptar que les persones ens fem grans i perdem facultats. Tot i això, considero que tots hauríem de ser prou espavilats i saber fins on podem arribar. Nosaltres per un cantó, però també els altres que tenim al costat. El partit demòcrata hauria de veure que contra Trump s'hi ha d'anar molt reforçat en tots els aspectes, i que potser la imatge que dona l'actual president no és la millor per entrar en competició, amb un mínim de garanties per guanyar.

    Tot plegat, doncs, em fa pensar que voluntàriament o no, els líders demòcrates americans han renunciat a fer-li veure a Biden, que el millor que hauria de fer és deixar la política activa i donar pas a un altre candidat, amb més condicions físiques, però també amb més possibilitats d'enfrontar-se a un rival poderós i perillós, el que està en joc és massa gran per deixar-ho en mans de la sort. 

Najat El Hachmi, contundent

L'escriptora Najat El Hachmi té les idees molt clares i les defensa arreu amb contundència. Una manera de pensar que discrepa del discurs que una bona part de l'esquerra catalana ha assumit en relació a l'Islam i  la manera de tractar les dones i la seva vestimenta. Fa temps que la segueixo en la distància i rarament opino sobre el tema perquè reconec la meva ignorància. Tot el que sé és a través dels escrits i discursos que puc llegir, i es fa difícil trobar prou arguments per defensar una posició o una altra, sense el perill d'equivocar-me. Puc tenir la meva opinió, però soc incapaç d'aconsellar ningú al respecte. Ella, ho ha viscut personalment, i com a mínim se li ha de tenir en compte l'opinió. 

Quan fas públic els teus pensaments i idees, esdevens vulnerable. Ella, per la manera de ser i d'escriure, s'ha creat enemics, però en el cas de la dona a l'Islam penso que hi té molt a dir, i nosaltres molt a aprendre. Evidentment que és la seva opinió, i altres dones del mateix món i procedència pensaran totalment diferent.

Tot això ens porta a reflexionar sobre el perill de simplificar massa les coses. Jo puc entendre que partits polítics com ERC tinguin interès d'incloure a les seves llistes a dones musulmanes amb vel. El partit i elles hi tenen tot el dret. Llavors, però, no cal pontificar sobre el tema, oblidant que hi haurà altres persones que pensaran de manera diferent, com és el cas de l'escriptora Najat El Hachmi.

La vida és prou complicada i a vegades difícil de païr, com per anar plantejant discursos sense arguments suficients, i moltes vegades amb total desconeixement. Crec que els partits polítics catalans, que incorporen a les seves llistes persones immigrants, de cultura i procedència diferent a la nostra, contribueixen a millorar la nostra societat, que és plural en tots els sentits. Això no treu, però, que s'haurien d'oblidar de jugar amb els símbols, per davant del fons que és el que interessa. Es tracta de treballar per a la nostra comunitat, intentant resoldre tots els problemes que tenim plantejats, partint de la base que som diversos, amb diferents gustos i preferències, però que al final tots busquem o hauríem de buscar l'anar bé de tots, al marge de les nostres creences, cultura, raça, origen, llengua i sensibilitats. Si ens dediquem massa en la superficialitat de les imatges tenim el perill de perdre'ns en els objectius que realment tenim plantejats. Si dediquem massa esforços en fixar-nos si porten vel o no en porten, probablement deixarem de treballar per assegurar que la seva integració sigui total i justa.

Tots els matins del món

Acostumo a escoltar l'emissora Catalunya Música mentre faig el meu exercici diari de gimnàstica que coincideix amb el programa 'Tots els matins del món', que presenten els mataronins Joan Vives i Esther Pinart. Un programa d'unes tres hores de durada que jo acostumo a sentir durant una hora, gairebé sempre coincident amb el moment del seu esmorzar, una entrevista amb una persona lligada al món de la música.

Haig de dir que m'agrada sintonitzar l'emissora de ràdio per poder escoltar música, més que no pas sentir gaires parlaments, malgrat puguin ser d'interès. En aquest cas, però, sempre m'agrada sentir explicar experiències de joves músics, i de no tan joves, alguns dels quals estan vivint a l'estranger, ja sigui estudiant o exercint la seva professió. 

Les experiències de les persones entrevistades són agradables d'escoltar, perquè sempre aprens alguna cosa, o si més no t'adones de la riquesa que hi ha dins de molta gent, la seva virtut i les ganes d'aprendre i viure de la música allà on sigui. També t'adones de la necessitat de conèixer noves ciutats i països, no tant pensant que a casa nostra no es fan bé les coses, sinó per descobrir-ne de noves i adaptar-les a la teva formació i coneixements personals. Quan, uns moments abans, anuncien qui sera el protagonista de l'esmorzar, intento imaginar l'interès que em despertarà la seva entrevista. Sempre resulta més interessant del que he imaginat que seria.

Aquesta setmana un dels entrevistats era en Lluís Gual, de Berga i molt implicat amb la festa de la Patum. Ell afirmava que va ser el seu amor a la festa que el va animar a estudiar música. Cridava l'atenció el seu entusiasme a l'hora de respondre les preguntes que li feien els dos presentadors. Se li notava que vivia plenament de la música i encomanava il·lusió. 

A vegades, a través de les xarxes socials, veig alguna fotografia de les persones entrevistades i que he escoltat prèviament i no sempre la imatge és la que m'havia format mentre escoltava l'entrevista. Aquest és el poder de la ràdio que no fa necessari veure qui et parla i et concentres més en el que t'està dient. En el cas de Lluís Gual la imatge explicava ben bé la idea que m'havia fet del personatge entrevistat. Coincidia plenament amb l'empenta i dinamisme de la persona i l'entusiasme que despertava mentre l'escoltaves. Això no passa sempre.

Felicito en Joan Vives i l'Esther Pinart per la manera com condueixen el programa, i em sap greu pensar que durant unes setmanes hauré de continuar exercitant-me sense poder gaudir-ne. No deixaré d'escoltar l'emissora, però estaré esperant la nova temporada de després de l'estiu.

Nous plecs i més civisme

He llegit que la voluntat del nostre govern municipal és portar, com a molt tard el mes de maig, l'aprovació en Ple del nou plec de clàusules per a la licitació del servei de recollida de la brossa. Haurà estat un part molt més llarg del que caldria i cal confiar que s'haurà treballat correctament i que no neixi malament com ja ha passat en altres ocasions.

Arenys de Mar necessita tenir clar quin és el sistema de recollida de la brossa, però necessita encara més un comportament cívic de tota la població. Darrerament la cosa ha anat a pitjor, però ja fa massa temps que no se segueix el protocol establert per treure la brossa als nostres carrers i places, i el que fa és que la imatge de la nostra vila sigui deplorable.

Cada vegada és més bruta, sense parlar de les acumulacions de deixalles en segons quins punts, que és la gota que fa vessar el got. Només amb civisme i responsabilitat podem aconseguir un Arenys net i polit. És una llàstima que s'hagi d'arribar a la denúncia i sancions, per aconseguir que els vilatans es comportin com és d'esperar, però si aquesta és la solució, demano al nostre govern que no li falli el pols i que posi tots els esforços per detectar quins són els veïns que incompleixen la normativa.

Confiem que el mes de maig s'aprovin els nous plecs i que el procés de licitació del servei sigui el més ràpid possible. Entretant, però, hi ha prou motius com per analitzar què està passant amb els incívics i trobar la manera de denunciar el seu mal comportament.

La renovació del Mercat municipal

He llegit que el govern municipal està treballant per tenir un avantprojecte del Mercat municipal. De ben segur que hi ha un conjunt d'actuacions que s'han de tenir en compte perquè el Mercat tingui cobertes les mínimes necessitats amb un mínim de qualitat. Fa molts anys que està deixat de la mà de Déu, amb algunes actuacions puntuals, però que no han evitat que la sensació que es tingui sigui de degradació progressiva.

És important la qualitat de l'espai, però no podem oblidar que un dels grans problemes és el propi funcionament del Mercat. La gestió actual no és la desitjable i cada vegada hi ha menys parades i amb un horari que no és el que caldria, perquè fos aprofitable per a més vilatans. 

És bo que es plantegi un concurs públic per ocupar les moltes parades buides, però caldria comptar primer amb un model de mercat que s'avingués a la realitat d'avui dia. Recuperar el mercat dels nostres avis, no té sentit, perquè la vida ha canviat molt i les necessitats també. Cal estudiar a fons què demana la societat avui, els consumidors i clients del Mercat municipal.

Em fa por que només s'intenti buscar una millora de la imatge, però no es vulgui solucionar els problemes que han portat al mercat a la situació d'aquests darrers anys. La possibilitat d'incorporar-hi un supermercat i un aparcament, que facilitarien l'embranzida que necessita el mercat, varen fracassar, però hi ha altres opcions que segur que es podrien prendre i tenir en compte. La franja horària, la tipologia de productes a vendre, la digitalització de la compra, el servei a domicili... són algunes de les variables que s'haurien de contemplar, per tal que el mercat pugui ser viu i competir amb la realitat que hi ha a l'altra banda de la Riera.

Animo el govern municipal a estudiar a fons, no només el rentat de cara, sinó la gestió del Mercat municipal, perquè recuperi la vitalitat necessària i pugui ser un referent del comerç de la vila.

Canvi de cromos al PSC

Avui hem conegut la notícia de canvi de presidenciable a les llistes del PSC. Iceta fa un pas al costat i cedeix l'honor a l'actual ministre de Salut, el senyor Salvador Illa. S'especula que Iceta ocupi un ministeri en una propera remodelació del govern espanyol. Canvi de cromos.

De fet trobo encertat el canvi des d'un punt de vista estratègic. El PSC, que té tots els números per incrementar el nombre d'escons del Parlament, ha d'esforçar-se per posar-ho fàcil, i Iceta ja està molt gastat i un canvi sempre va bé, sobretot ara que el ministre té molt bona imatge i està molt ben situat dins del partit, amb grans col·laboradors que li fan la feina.

Al meu entendre és un pas important del PSC i una aproximació més al PSOE, amb pèrdua de pes de l'essència història del PSC. És una manera de rematar C's, ara que estan de baixada i amb més problemes a partir de l'anunci de Lorena Roldán, que s'ha passat al PP. Aquesta baixada prevista de C's pot anar molt dirigida al PSC, tret dels quatre que Roldán es pugui endur cap al PP.

ERC no només haurà de lluitar perquè JxCat no el torni a guanyar, sinó per marcar distàncies amb el PSC, que competeix amb ell en l'espectre esquerrà, encara que, si em permeteu, ni uns ni els altres tenen massa res d'esquerres. Qui ostentaria aquesta etiqueta té encara massa problemes interns i es limita a barallar-se per mantenir-se dins del Parlament, amb un pes prou significatiu per no ser considerats testimonials.

Iceta, que no va poder ser nomenat president del Senat, pel bloqueig que va patir al Parlament català a l'hora de designar els seus representants, podrà ara ocupar el càrrec de ministre, si Pedro Sánchez li vol premiar la seva fidelitat.

El govern balear i el turisme desenfrenat

Llegia les mesures del govern balear sobre la prevenció de rebrots del coronavirus, i concretament a la zona de turisme més desenfrenada que corre el risc de veure's afectada per aquests rebrots. És molt difícil aconseguir que la gent es comporti i prengui precaucions, potser perquè en anar beguts el descontrol és total, o potser simplement perquè es tracta de persones inconscients.

Davant la decisió de tancar uns dels carrers més problemàtics de Palma, ja han sortit empresaris afectats a protestar. Diuen que és la decisió més fàcil, i que caldria no ser tan dràstic. Jo els entenc, però també penso que ells no fan la seva feina. Si el govern balear no tanca aquests locals, què faran ells per controlar els seus clients? S'encarregaran de que respectin les mesures de seguretat?

Arribo a la conclusió que només es busca el benefici fàcil, i es pensa poc en la salut i conseqüències de no respectar les mesures que se'ns dicten des de Salut. És clar que tothom es preocupa pels seus negocis, però no s'hi val a fer trampes. És clar que s'ha de donar una imatge a l'exterior que aquí està tot controlat, però qui ho fa? 

Ja fa massa anys que el turisme que arriba a poblacions com Lloret i potser ara no tant, a Calella, s'havia d'haver reeducat. El cas de Palma és un altre exemple de mal aprofitament del turisme. S'ha buscat un turisme de masses, amb pocs diners a sobre i que comporten molts mal de caps. Canviar això no és fàcil i fer-ho gaire ràpid encara menys, però hem d'intentar millorar el tipus de turisme, per evitar que en situacions com l'actual, s'hagi de procedir amb mesures dràstiques de tancament dels negocis i fer fora el turista. No sé si amb l'experiència d'ara n'aprendrem, però valdria la pena reflexionar-hi una mica i dedicar-hi una mica d'esforços.

Una tardor electoral?

Si ens fixem en les últimes dades del CEO observem un estancament dels dos grups, els independentistes i els unionistes, al Parlament català. Els canvis que s'hi observen són un repartiment diferent dels escons entre JxCat i ERC, que aconsegueix el primer lloc, i entre el PSC i C's, amb un increment important dels socialistes i una pèrdua encara més significativa de C's.

Els dos grups es mantenen si fa o no fa amb el mateix suport i per tant no hi ha un avenç dels independentistes que aporti més arguments per exigir el referèndum d'autodeterminació. Entenc que les dades s'han extret abans de les decisions preses en el debat d'investidura fallida del president espanyol, i per tant el comportament d'ERC no sabem encara si el beneficiarà o bé li restarà suports. S'han sentit moltes crítiques des del bàndol independentista i no sé si entre aquests hi havia votants d'ERC.

El Parlament català fa molt temps que necessita un canvi d'imatge. El discurs independentista ha monopolitzat massa la seva activitat i ha frenat que es tractessin més temes importants per al país. Per altra banda, l'actitud de C's amb una manca total d'educació i respecte a la pròpia institució, li ha fet mal. La imatge és molt depriment i confio que això castigui el partit, que s'està desinflant per moments.

A l'espera de la sentència del judici al procés, estarem també atents a si finalment es convoquen eleccions a la tardor que, vist el desenllaç del Congrés de Diputats, podrien acompanyar a les eleccions espanyoles.

La imatge d'Espanya

S'ha acusat els independentistes de crear una mala imatge de l'Estat espanyol a la resta del món, com si es tractés d'una invenció amb ganes de fer mal, però tots sabem que això no és cert. En tot cas podríem dir que arran del procés independentista s'ha donat a conèixer una mica més la realitat de l'Estat espanyol. S'ha descobert què hi passa i com actuen els poders polític i judicial. 

La mala imatge que s'ha creat a fora ha estat obra del propi Estat. Només cal veure què ha passat en els dos darrers dies amb el Consell General del Poder Judicial i el Tribunal Suprem. Digueu-me sinó quina imatge s'ha donat amb el pacte entre PSOE i PP per nomenar els vocals del Consell i fins i tot decidir qui havia de ser-ne el president.

La renúncia de Marchena al càrrec que li havien ofert, sense necessitat de ser votat, ha provocat un trencament entre PSOE i PP. De totes maneres aquests dos partits, acostumats a repartir-se el pastís, ja pactaran altres coses i després tornaran a trencar el pacte. És la manera que tenen de protegir-se entre ells i mantenir-se a dalt, anar fent bullir l'olla.

Amb l'exemple que donen els nostres polítics, no és estrany que qui ens mira des de fora pugui pensar que Espanya és un país de pandereta. La imatge que dóna és realment la realitat que patim tots plegats, uns més que d'altres i, sobretot, la vergonya aliena de ser considerats súbdits d'aquest regne caspós.

Preocupat per la imatge d'Espanya a l'exterior

Borrell afirma que la imatge de l’Estat a l’exterior és molt dolenta per culpa dels independentistes. Caldria matisar les seves paraules i més aviat dir que la imatge d’Espanya, arran del procés és pèssima, però no per culpa dels independentistes, sinó de l’actuació de l’Estat a través de la policia, el govern corrupte del PP i el revengisme del Poder Judicial.

Si avui llegiu l’article de Miquel Sàmper a l’ARA, veureu què està passant en veu d’un advocat de prestigi, ex-president del Consell de l’Advocacia de Catalunya.

El senyor Borrell, que és intel·ligent, no hauria d’actuar tant amb la sang calenta i adonar-se que la situació que ens va deixar el PP, amb el seu suport, no pot continuar i, sense fer miracles, hauria de procurar millorar per a bé, no només dels catalans independentistes, sinó de tot l’Estat. Hauria d’aprofitar els regals dels senyors Casado i Rivera i els seus partits, per millorar en prestigi i demostrar que la política a Espanya encara no està del tot perduda.

Algú pensarà que sóc massa càndid, i probablement tindrà raó i jo mateix me’n puc adonar, però són tantes les ganes que tot plegat faci un tomb que fins i tot somio despert.

S'ha de mantenir el pacte de govern a Arenys de Mar?

Una pregunta que es fa molta gent és si a Arenys de Mar s'ha de mantenir el pacte de govern amb el PSC o bé se l'ha de convidar a sortir-ne. La resposta no és fàcil i cal analitzar-la a fons. Abans de respondre a qui m'ho hagués demanat, jo li faria una altra pregunta: Si l'actual govern no quedés en minoria, continuaria el pacte?

Malauradament en política una de les virtuts que escasseja és la coherència, i també podríem afegir-hi la seriositat. Per què molesta que el PSC formi part del govern que presideix l'alcaldessa d'ERC? Per la posició del PSC en les decisions contra les institucions catalanes, oi? Si mirem les formes, molts convindríem a dir que avui un pacte municipal entre ERC o PDeCAT amb el PSC no té sentit. Per acció o omissió, el PSC s'ha posat al bàndol de qui ha cessat els nostres legítims representants polítics. La imatge d'Iceta amb Millo i la ministra Montserrat és dura i, com ja comentava l'altre dia, no s'oblidarà fàcilment.

Arenys de Mar hi pot perdre amb la sortida del PSC del govern municipal? S'està fent bona feina? Els dos regidors del PSC es compenetren amb la resta de regidors de govern? Si aquestes respostes són positives, per què s'hauria de fer-los fora?

Personalment em dol molt el paper que ha jugat el PSC i en aquests moments no acceptaria formar-ne part com a independent. L'experiència va ser molt positiva i en guardo un bon record, però el que ha passat aquests dies m'ha fet mal i em serà difícil perdonar-los. En Ramon, però, ha estat un bon alcalde i també un bon regidor. Deixar-lo perdre com a regidor de govern, seria una llàstima, i cap benefici per a la nostra vila.

És difícil la resposta, eh? No sé com se m'ha acudit plantejar aquesta pregunta que em resisteixo a contestar alegrement.

Si ens reformen la Constitució serà a pitjor

L'estira i arronsa del procés és tan avorrit per reiteració sense punts de sortida, com poden ser les demandes de l'excandidat a la presidència del Barça, en Benedicto, les exigències del govern d'Aragó sobre els béns de Sixena, o les picabaralles entre el PSC i el PSOE. Tot això és el pa de cada dia, però la setmana vinent és juliol i comencen moltes vacances.

Molts esperem aquestes setmanes de vacances per tallar amb tot, però gairebé més amb tot l'entramat polític i succedanis, que no pas amb la mateixa feina. De fet, durant els darrers mesos hem arribat a desconnectar de tant de guirigall, centrant-nos encara més en l'empresa que ara ens fa por si no ho sabrem fer en període de vacances.

La Guàrdia Civil continua treballant el pla 'por al cos del funcionari' amb l'esperança que el dia 1 d'octubre sigui un fracàs dels sobiranistes. La primera partida l'han guanyat i de moment no hi ha urnes, però el que és més important, amb la imatge que Rajoy ha guanyat Puigdemont.

Per cert, si es confirma la voluntat de C's d'iniciar el procés de reforma de la Constitució tornant de vacances, potser que ens afanyem a marxar, perquè millor no ho serà. Si ens hem de refiar de Rivera i els seus, ho tenim pelut, perquè ja fa temps que ens va ensenyar les cartes i si és coherent tot anirà a la baixa.

Cop d'efecte fastigós per dissimular les pròpies misèries

Em pregunto si el trencament de relacions diplomàtiques amb l'estat de Qatar és una decisió ben argumentada o un cop d'efecte de l'Aràbia Saudita per demostrar als EUA que volen continuar essent amics. Fins ara sempre se'ns ha presentat el regne saudí com el gran protector dels jihadistes i ara amb les acusacions a Qatar semblen voler rentar-se la cara i donar una imatge molt diferent.

M'imagino que els experts en la regió asiàtica ens explicaran detalls de tot plegat i ho podrem entendre millor, però no deixa de sorprendre'm la decisió presa pels diferents estats que s'han sumat a la iniciativa saudí.

Mai he confiat en els EUA per aconseguir la pau al món, però en aquests moments, amb Trump a la presidència, encara és menys creïble. Hem criticat els polítics, i ho continuem fent encara, per la seva manera d'obrar, per exemples que ens han demostrat que buscaven massa els seus propis interessos, però en el cas de Trump no el podem posar en el mateix sac. Es tracta d'un personatge sense escrúpols i molt ignorant que no farà res de bo de cara els altres.

Estem carregats de prejudicis, però els fets hi ajuden. Ni Qatar ni l'Aràbia Saudita són estats que ens mereixin confiança per la seva manera de tractar els seus súbdits. Fa molta ràbia pensar que no som capaços de tallar les relacions amb els estats potents, per interès. Espanya fa quatre dies que va anar a vendre armament a un país on la dona està maltractada i també els immigrants que hi treballen. No és qüestió de religió, sinó d'autoritarisme i menyspreu. 

Si fóssim coherents i valents, no voldríem saber res d'aquests estats que no respecten els drets més elementals de les persones, però no ens ha de venir de nou. Tots recordem quina va ser la reacció de la majoria d'estats del món respecte la dictadura franquista al nostre país. Ni valors ni moral ni res més que interessos econòmics i hipocresia diplomàtica. Tot plegat un fàstic.

Marxa enrere a l'hotel de la plaça Lloveras

Feia molt temps que no em trobava malament com avui, amb mal de cap i poques ganes de no fer res. Penso en les persones que s'hi troben sovint. A mi em serveix d'alguna manera per pensar en el bé que ens trobem i la sort que tenim, perquè la feina la fas igualment, però se't fa més carregosa i vas veient que perds energies.

He llegit la notícia de Ràdio Arenys, sobre el Ple municipal d'avui, que aprovarà tirar enrere el Pla Especial Urbanístic que permetia la construcció d'un hotel a la plaça Lloveras. El motiu que dóna el govern municipal és que ara ja tenim un hotel a la Riera i altres allotjaments. 

La idea inicial tenia el seu interès, encara que tingués els seus detractors, sobretot per qüestió d'imatge. Esclar que no podem pas dir que la imatge de la primera línia de la vila sigui fantàstica. Suposo que ens hi hem acostumat, però mirem de no fixar-nos-hi gaire. La façana de l'Ateneu, que no sé si hauríem de parlar de façana, és molt trista i els diferents blocs intercalats amb cases baixes...

Sempre he pensat que, amb algunes excepcions, les poblacions de la nostra costa han patit una malaltia urbanística que les ha destrossat, si més no estèticament, a diferència dels pobles de l'interior, on l'especulació urbanística no els ha fet tan mal. Som una mica destralers.

Doncs, bé, la plaça Lloveras continuarà com ara (?) amb una sala d'exposicions que es va tancar perquè amenaçava de caure (?), i així van passant els anys. I l'antiga caserna de la Guàrdia Civil, amb finestres i portes tapiades, també continua igual, com la Raureta, o l'antiga Casa de les Aigües, l'Stella Maris... i ara comprarem les Clarisses.

Passaran dos anys més i arribarà un nou govern, i al cap de quatre anys un altre... i res no es mourà, i recordarem el tema dels equipaments com ara recordem el desviament per Valldegata, i no ens adonarem que després de molts anys no hem sabut solucionar cap dels problemes que venim patint, i que ens fan perdre posicions respecte a d'altres municipis que sí que han tingut l'encert de posar-se a treballar més enllà dels records del passat. Tot plegat és molt trist.

Rajoy pretén defensar-nos dels dolents

Ens preguntem per què els partits corruptes com el PP a nivell estatal tenen tants vots i arriben a guanyar les eleccions. Per sentit comú caldria pensar que els electors els haurien de castigar i deixar de votar-los, però no és així. Desgasta més la ineficiència política que la corrupció, i fa que els polítics corruptes tinguin menys por del que els pugui arribar a passar.

Si la corrupció no espanta ho tenim més difícil de fer-la fora de la política. Per què cal ser honestos si et voten igual quan robes a l'administració pública? Només cal fer bona cara i passar per ser la persona més simpàtica, treballadora i resolutiva, encara que sigui fent trampa i corrupció.

Tots en coneixem casos i tenim clar que és molt difícil fer veure als aduladors que estan equivocats i que aquell a qui admiren, defensen i voten és un corrupte que només procura per a ell, fent veure que fa un servei al país i a les persones.

Davant de tant corrupció al país i de no tenir la clau per fer-los fora, se'ns presenta una tasca important per aconseguir canviar la imatge d'aquests polítics i guanyar la desconfiança dels enganyats que continuen votant-los. En aquesta tasca hi estem tots obligats a treballar-hi, per salvaguardar l'administració pública i de retruc la nostra societat. No pot ser que el cara dura se'n surti de tot i qui és escrupolós amb les lleis i els principis, pagui els plats trencats. 

Hem d'aconseguir que els nets de culpa liderin aquesta iniciativa de depuració de la política i dels polítics corruptes, per més bona cara que facin, sovint fent-se passar per unes víctimes mal tractades quan realment són uns corruptes i estafadors.

Afloren les contradiccions en la campanya electoral

D'aquesta campanya electoral destaco les contradictòries declaracions de polítics d'un mateix partit, en funció del públic de torn. Abans es dissimulava un xic, per allò de la imatge, però darrerament sembla com si donés punts i es proclama amb absoluta normalitat i sense passar vergonya.

El més coherent sempre ha estat el PP que ha predicat sempre el mateix missatge, contrari als interessos de Catalunya, tant si es tractava de polítics madrilenys, extremenys o catalans. Ja he comentat més d'una vegada que l'actitud dels populars bascos respecte al País Basc no ha tingut mai res a veure amb l'actitud dels populars catalans respecte a Catalunya.

El PSOE seria el posicionament contrari. No diu el mateix el PSC que els socialistes andalusos, sobretot des que els presideix la Susana Díaz. El problema és que el PSC no hi pinta res i accepta totes les humiliacions dels companys estatals.

En el cas de C's, que són tant o més centralistes que Rajoy, no tenen contradiccions entre ells, però sí que el seu missatge és diferent quan parlen a Catalunya de quan ho fan a la resta de l'Estat. Encara no tenen grans conflictes interns, o si més no els mantenen força amagats.

Finalment, dels quatre grans partits espanyols hi ha Podemos que, al meu entendre, ha variat des de l'inici, amb un Pablo Iglesias molt centralista, però que les circumstàncies l'han modulat una mica, sense que puguem donar-li cap premi a la descentralització. En tot cas ho dissimula, més que tot perquè necessita els vots de la perifèria. El corredor del Mediterrani, però, el deixa en evidència.

Ernest Urtasun queda en evidència

Suposo que queda molt clar que es tracta d'una percepció, que vaig tenir ahir durant el debat televisió de .cat. Recordo haver escrit, durant la campanya electoral de les europees, la bona imatge que m'havia causat Ernest Urtasun, i em feia pensar que, a diferència de la majoria de partits, ICV portava a Europa els millors elements. 

Ahir, en el debat de TV3 sobre Grècia, vaig veure-hi, però, el polític d'ICV d'aquests dies, molt tocat per l'efecte Podemos, que els ha fet perdre els estreps. Les bones argumentacions d'Urtasun havien desaparegut i es limitava, com un polític mediocre, a criticar el president Mas, posant-lo com el malvat de la política, l'esca de tots els pecats, i l'enemic a batre.

Entenc que quan se li esquerda el perfil sobiranista i li passa la mà per la cara una força d'esquerra i més trencadora del model obsolet i corrupte actual, i que a més se'l culpa d'haver contribuït a arribar a la situació actual, ser capaç de mantenir-se ferm i amb bons arguments és molt difícil i, sovint, la sortida més fàcil és atacar l'adversari més vulnerable, tot buscant complicitats.

No em va agradar i crec que no sóc l'única persona que pensa així. El representant de la CUP en aquest debat, ho va treure molt més bé, sense que ningú li pugui dir que sigui devot d'Artur Mas. L'economista, articulista de l'ARA, Miquel Puig va desarmar Artasun, que no tenia cap altre recurs que repetir-se intentant ofegar les paraules de qui el deixava en evidència.

Aquí no hi ha bons i dolents, sinó que tothom té prou feina per tirar endavant, d'acord amb la seva ideologia. Donar totes les culpes als altres és una estupidesa. No adonar-se'n és una debilitat. Cada vegada queda més clar que l'única sortida d'ICV és ajuntar-se amb alguna altra força, perquè el temporal amaini, o si més no, el puguin combatre plegats.

ICV, a la desesperada, busca un soci per no fer el ridícul

No és estrany que les enquestes donin per fet que ICV baixarà, no ja tant per l'entrada de Podem, com per la seva indefinició sistemàtica i progressivament accentuada. El gag de Polònia on la imatge d'Herrera era difusa és la millor explicació de qui és i què està fent darrerament.

Si bé l'experiència política de govern d'ICV no estat mai brillant, d'alguna manera havia passat dissimulada. Ara, però es veu quina és la realitat d'ICV i la gran distància que els separa del PSUC. I ho dic de mala gana, doncs prefereixo criticar altres partits que no pas els ecosocialistes. El discurs d'Herrera, però no permet grans floretes i sentencia el partit a continuar davallant.

No és estrany, doncs, que llegim que ICV busca pactar amb Podem o amb el Procés Constituent, que és la seva marca sobiranista i transparent. Tampoc resulta estrany veure que les CUP no vulguin saber res d'ICV, i això s'agraeix i els fa guanyar punts entre la població catalana més sobiranista, i al mateix temps antisistema, entenent com a sistema l'entramat que els partits majoritaris han construït i que no saben com sortir-se'n.

Aquesta setmana no es pot parlar massa de partits ni coalicions perquè el tema estrella és el 9N, però fins i tot parlant d'aquest procés participatiu, Herrera clava l'estucada al partit. Em sap greu per als amics sobiranistes que encara circulen en l'òrbita d'ICV. Herrera els ha deixat en una situació complicada, que em fa pensar, salvant les distàncies, amb els crítics del PSC.

L'esquerra catalana passa per uns moments prou complicats. ERC, que al meu entendre té poc d'esquerra, s'enfila per la seva aposta per la independència, i cada vegada li posen més fàcil la victòria. Caldrà analitzar si els sobiranistes d'ICV es decanten per ERC o bé per les CUP. David Fernàndez, al Parlament català, ha jugat un paper molt decidit i transparent, que no ocasiona cap dubte. Hi estàs d'acord o totalment en contra, però mai t'enganya. Aquesta pràctica convindria que fos seguida per més partits polítics, si de veritat volen que la ciutadania continuï confiant en ells.

Jordi Martí també plega

Encara que amb més calma les estripades de carnets del PSC es van produint i això no és bo. Potser sí que algú pensarà que millor que els crítics surtin del partit, però jo prefereixo la diversitat a dins, encara que sigui difícil i produeixi maldecaps. Hi ha persones que ho volen tot quadrat, que tothom pensi igual i que tothom faci cas al de dalt sense objeccions. Així és més fàcil de governar, però no s'ajusta a la realitat, perquè la societat és diversa, fins i tot entre les persones que han escollit la mateixa opció política.

Avui ha estat Jordi Martí, l'exportaveu socialista del PSC a l'Ajuntament de Barcelona, qui ha decidit sortir del partit, després d'haver-se enfrontat amb Jaume Collboni, entre altres, en les eleccions primàries a l'alcaldia de Barcelona.

La imatge que dóna Martí amb aquesta sortida és una mica borrosa. Costa una mica d'entendre i dóna la impressió que és arran de no haver aconseguit guanyar les primàries. Desconec si té un pla B, si anirà a Nova Esquerra Catalana, d'Ernest Maragall, o bé deixarà la política.

Tots plegats n'hem d'aprendre i tenir clar que ni només hi ha una veritat, ni aquesta és la nostra. Parlem molt de diàleg, però ens oblidem que a dins dels partits polítics també cal tenir-ho en compte. Les discrepàncies no són necessàriament dolentes, més aviat les considero positives, però s'han de saber portar. Plegar quan es perd em recorda quan jugàvem de petits i no sabíem perdre, llavors dèiem 'plego!'.