Una de les preguntes que en els
darrers temps molts ens repetim és si ens hem d'acostumar a conviure amb la por
i la mort de víctimes del terrorisme. Durant molt anys hem observat a través de
la premsa i la televisió els efectes del terrorisme a diferents parts del món,
lluny normalment d'Occident. Ara, però el terror el tenim aquí i ningú s'acaba
de sentir segur en el moment que surt de casa o participa en actes
multitudinaris.
L'atac
terrorista d'ahir a Manchester ha colpit potser encara més, per la joventut de
moltes de les víctimes. Ja sé que al cap i a la fi són morts, però veure-hi
entre elles criatures de set o vuit anys fa mal, molt mal.
No ens
entretindrem a analitzar quin és l'origen de l'existència d'Estat Islàmic ni
els seus crims, perquè semblaria que els exculpem o fins i tot justifiquem. Res
justifica el terrorisme, sigui d'un cantó o l'altre, però sí que convé tenir
present que a vegades els nostres actes imprudents i temeraris poden comportar
mals pitjors.
Avui ha mort un home de 81 anys,
a Madrid, després que rebés un cop de puny a la cara per part d’un conductor a
qui li recriminava no respectar el pas zebra. No em direu que no és molt trist
que els humans haguem arribat a aquests extrems.
El meu condol als familiars de
les víctimes i ferits de l’atac terrorista de Manchester, i el prec als
governants a buscar la pau per sobre dels interessos personals.
