diumenge, 30 de setembre del 2007

La humilitat de l'èxit

Us aviso d’entrada que no hi entenc ni tampoc ho segueixo massa de prop, simplement és el conjunt d’informacions i notícies que apareixen als diaris i altres mitjans de comunicació que m’han fet prendre aquest exemple per parlar del tema que us proposo.

Parlo de Fernando Alonso i les seves relacions professionals amb la premsa, els espectadors, els companys d’equip, els dirigents del seu equip... Desconec el passat d’Alonso, i per tant no puc saber si la manera d’actuar d’ara és diferent d’abans de ser famós, o si ja funcionava de manera semblant. Això és bàsic per entendre i valorar l’efecte de l’èxit sobre el seu temperament.
Quan no ets res especial o rellevant és fàcil passar desapercebut. Si el que vols és fer-te notar, te les has d’enginyar per aconseguir-ho, i no tothom té l’habilitat suficient per no fer el ridícul. Les persones que ocupen un càrrec en la vida social, política, esportiva... i que les seves decisions, accions, resultats... tenen repercussió en els altres, no tenen tan fàcil la possibilitat de ser transparents i passar d’incògnita. La fama, l’èxit, el ressò mediàtic fan que la seva vida professional i la privada tinguin massa aspectes en comú, i que les persones no ho sapiguem (o vulguem) diferenciar.
Alonso, pel que he escoltat, té un caràcter difícil, amb molta facilitat per barallar-se o causar rebuig. És cert que la vida esportiva és altament competitiva, i això propicia els enfrontaments crispats entre els mateixos aspirants al títol. Això, però, no hauria de ser motiu per semblar antipàtic i, quan es guanya, aparèixer com a prepotent.
Ja sé que hi haurà qui em dirà que el rebuig d’una bona part de catalans és pel fet de ser espanyol, però jo no m’ho crec del tot. Una part potser si, però també n’hi ha que no l’estimen per la manera de fer, de relacionar-se. Ho sé perquè en conec i ho entenc.
El gran perill de l’èxit no és tant l’adversari a qui has deixat en segon lloc, sinó la teva pròpia personalitat, la teva manera d’actuar i compartir l’èxit. En política hi ha milers d’exemples, i això fa que moltes vegades no es parli de qui ha guanyat sinó de qui ha perdut. Del per què de la derrota.
I arribem on volia anar a parar: la humilitat és la clau de l’èxit, de l’èxit absolut que no podem confondre amb l’èxit dels diners i els afalagaments. Aquest èxit és efímer, passa que ni es veu, i és un èxit fals, perquè falla el factor principal: l’estima dels altres, per sobre de l’admiració.

dissabte, 29 de setembre del 2007

Amb les associacions de veïns

Avui m'he mogut amb associacions de veïns, a Mataró i Arenys. A la inauguració del nou local d'una de les associacions de veïns més joves de Mataró, a la via Europa, i amb la gent de l'AVANA, en el seu tradicional sopar "compartit", amb qui estic compartint, a més del menjar, una col.lecció de cançons "anys seixanta", barrejades amb altres una mica més actuals (això penso perquè no les tinc presents).
La música un xic alta de volum que posa difícil la conversa. Suposo que és la falta de costum.
Els organitzadors es lamentaven de la coincidència del sopar amb la retransmissió televisiva del Barça, però com en tot cal buscar la part positiva i en aquest cas s'ha de dir que la gent s'ho està passant bé.
Un detall a destacar: els organitzadors han previst els contenidors de la brossa perquè es pugui reciclar, una pràctica poc freqüent a la nostra vila, però que ens hi hem de començar a entrenar perquè l'any vinent es posarà en pràctica a nivell de vila.
Agraeixo la feina de l'AVANA, i els avanço que compto amb ells, com entitat, per posar en marxa el Pla Participatiu d'Arenys de Mar, junt amb l'Associació de Veïns Arenys Nou i tot el teixit associatiu de la vila.

divendres, 28 de setembre del 2007

Ibarretxe 2008 - Carod-Rovira 2014

Encara que aparentment pot semblar que la victòria és d'en Carod-Rovira, realment passa tot el contrari, o no!
Avui es feien públiques les paraules del lehendakari basc, durant el debat de política general del Parlament basc, en què informava de la convocatòria d'una consulta popular sobre el futur del País Basc, el 25 d'octubre de 2008.
Els ritmes no són els mateixos ni tampoc els resultats que s'obtenen. Nosaltres acostumem a parlar-ne molt, abans de fer el primer pas. Ells decideixen aviat, potser fins i tot massa precipitadament, però assumeixen el ris. Nosaltres planifiquem, discutim, dialoguem i ens costa posar-nos d'acord. Ells, a la seva manera també planifiquen, però sense massa embuts.
Ells disposen del Concert econòmic, i nosaltres hi somniem des de fa anys; anem fent passes força insignificants, per aconseguir arribar a l'horitzó que ells estan a punt de deixar enrere. El seu Estatut va ser primer. Seran també primers a ratificar una consulta popular sobre què volen ser?
N'estic convençut, però no ens equivoquéssim. Que ells vagin primers no és cap garantia perquè els segons ho tinguem més fàcil. No passa allò tan típic de les famílies, en què el germà gran trenca barreres i tabús, que els germans que el segueixen no necessiten lluitar-hi. Ells varen ser primers, però el Concert Econòmic només se'l varen quedar ells.
És bo aquest anunci del lehendakari? Ens beneficia o perjudica? Deixaran de parlar de la crema de fotografies, uns, i de cremar-ne, els altres?
Els diaris necessiten vendre, i massa dies amb la mateixa notícia no ven. S'han de buscar nous titulars i, a poder ser, polèmics; que hi hagin d'intervenir els màxims dirigents del PP i el PSOE. Els polítics són uns bons generadors de notícies-bomba, també els més casolans, els del municipi. I els periodistes són bons transmissors d'aquestes notícies, sinó creadors a vegades. També els de petit abast, els del municipi.
Tenim assegurat un bon sideral, i la reacció a casa també valdrà la pena. Les declaracions del lehendakari no passen mai desapercebudes a casa nostra. A vegades hi mirem de reüll, fins i tot amb cara de ganyotes, però hi mirem. Sabem que diguin el que diguin, pensem el que vulguem pensar, en el fons no deixem de mirallar-nos-hi, encara que després ens disfressem amb moltes capes de maquillatge, perquè... no és massa ben vist.

dijous, 27 de setembre del 2007

De compra o lloguer

L'altre dia hi havia una discussió sobre la necessitat de prioritzar o no el lloguer davant de la compra. El tema no és nou i les opinions són diverses. La solució no és fàcil, però el problema és greu.
Cada vegada hi ha més gent que creu en la necessitat de potenciar el lloguer, però no em queda tan clar que aquesta sigui l'opinió dels que es troben davant el dilema d'escollir. El sentiment de propietat està molt arrelat a la nostra societat, i el lloguer es considera com si es tractés d'una fase provisional, un primer pas a l'espera d'una situació més estable. Mentre aquesta sigui la sensació predominant, ho tenim mal parat per girar la truita.
Durant molts anys, amb la davallada del preu del diner i la conseqüent rebaixa del cost de les hipoteques, la gent es va animar a comprar l'habitatge, sobretot perquè la bossa d'habitatge de lloguer era molt baixa i els pocs lloguers resultaven molt cars. No era gens estrany que la quota de la hipoteca fos inferior al preu del lloguer mensual, i llavors el comentari que seguia: "és més barat i et queda teu".
El factor mobilitat podria condicionar l'elecció de compra o lloguer. Un país o una societat amb un alt grau de mobilitat residencial, facilitaria l'alternativa lloguer, per la temporalitat de l'estada en un i altre lloc. La nostra societat es mou poc; més que abans, però molt poc comparant-ho amb altres entorns. Els que més es mouen són els joves, però els preus de lloguer i la precarietat laboral de la majoria d'ells, els condiciona a l'hora de fer l'operació.
Aquests dies es parla de mesures per fomentar el lloguer, mesures que han d'afavorir la rebaixa del preu del lloguer, però també n'hi ha d'haver per la banda del llogater, perquè no tingui por de llogar el seu pis i no prefereixi deixar-lo buit. Per què? per la dificultat de treure's de sobre mals lloguetaires; perquè no pateixi desperfectes...
La solució, com deia al començament, no és fàcil, però cal buscar-la i trobar la manera que uns i altres tinguin, amb el lloguer, la solució personal i, en conseqüència, la solució general. Hem de sortir de l'absurditat de no parar de construir nous habitatges mentre cada dia n'hi ha més de buits. No s'ha de buscar una solució puntual, sinó que s'ha d'acompanyar d'una campanya que afavoreixi el canvi de mentalitat i no deixar-ho només a mans del preu del diner que, per cert, darrerament ha pujat i ha eixamplat la distància entre la quota mensual de la hipoteca i el preu del lloguer.

dimecres, 26 de setembre del 2007

Marcel Marceau i la força del mim

Dissabte moria l'entranyable Bip, caracteritzat amb la cara blanca i un barret amb una flor al damunt. Tenia 84 anys i era admirat arreu, encara que tinc dubtes sobre el grau de coneixement al nostre país. Potser perquè no miro massa la televisió, però se'm fa difícil recordar algun programa relacionat amb ell. Tampoc sé si n'han parlat gaire arran de la seva mort, però el cas és que sempre he recordat la vegada que vaig assistir a una de les seves representacions. No era a França sinó a Londres, al The Old Vic Theatre, i fa força anys. És fantàstic! ho he trobat a Internet: l'any 1984. (Permeteu-me aquest parèntesi, però he quedat sorprès de la troballa a Internet.)
¿No és sorprenent observar les trifulgues dels comerciants, els polítics, els conferenciants... per explicar-se, esgargamellant-se sense parar, i trobar-te amb un mim, que sense paraules t'ho diu tot? És la màgia del gest, la força del mim, la capacitat de dir molt sense dir res.
Sempre m'ha atret el mim. Recordo l'any 1979, a Luzern, a la trobada de Europa Cantat, que una de les activitats organitzades per entretenir el cantaires reunits va ser una representació d'un circ. No sé quines actuacions hi havia, però sí que guardo memòria del mim que servia de fil conductor de tot l'espectacle, i d'alguna manera també recordo la melodia que se'ns va enganxar durant tota la setmana. És curiós que fos precisament en una trobada musical. Però no continuo per aquest camí perquè m'està entrant la... gairebé trenta anys!
La mort de Marcel Marceau m'ha retornat imatges, records, anècdotes... i moltes ganes de tornar a veure un espectacle de mim. Avui sobren moltes de les paraules que sonen a través de la ràdio, la televisió, també als parlaments, plens... i en canvi falta sensibilitat, expressió i silenci.

dimarts, 25 de setembre del 2007

Inauguració del curs escolar 2007/08

Pares i mares del col·legi La Presentació estàvem convocats a la conferència inaugural del curs escolar 2007/08, i a la primera reunió de pares amb les tutores dels nostres fills. Una manera de conèixer l'aula on adquireixen coneixements i són educats.
La xerrada d'avui, a càrrec del salesià Francesc Riu, sense voler-la desmerèixer, no ha tingut el ganxo de l'any passat. Si feies l'exercici de situar el conferenciant, resultava interessant la seva exposició, la seva lògica i la seva parcialitat raonada. Francesc Riu és autor del llibre "LOE: desafio y oportunidad", una anàlisi crítica de la Llei Orgànica de l'Educació (LOE)
M'ha interessat la comparativa entre ensenyar i educar, i també entre formar i educar. És cert que utilitzem els verbs indistintament quan el seu significat no és el mateix, i això és rellevant si la confusió arriba al nivell legislatiu.
Ha estat crític amb els diferents governs espanyols, incapaços de pactar un sistema educatiu durador: cinc projectes en menys de trenta anys, i ha defensat l'educació en el sentit de la vida, amb l'accepció de sentit de "la raó de ser". Ha insistit en la idea que l'educació es pot fer des de diferents criteris, des diferents sentits de la vida, perquè no tothom té el mateix concepte de la llibertat, ni el mateix posicionament sobre els drets de l'home i la dona, o les creences religioses.
La xerrada ha acabat posant èmfasi en l'educació integral, que no deixi fora cap dimensió dels fills, dels alumnes, cap capacitat, sinó que les puguin desenvolupar totes sense límits.
Ara la pregunta que em faig és si hem de parlar de regidoria d'ensenyament o d'educació, o bé si és correcte parlar de formació d'adults.

dilluns, 24 de setembre del 2007

Banderes, estàtues, fotografies i ofrenes florals

Fotografies, banderes, himnes, escuts, ofrenes... símbols que aquests dies estan de moda, per uns quants episodis ocorreguts des de l'onze de setembre, arran de l'ofrena dels partits polítics i societat civil al monument a Rafael Casanova, i a la crema, en dues etapes, de fotografies de membres de la casa reial espanyola.
Què faríem sense símbols? la societat els necessita per creure en alguna cosa, o poder-hi anar en contra. Les institucions civils, religioses o polítiques utilitzen símbols per identificar-se, i a vegades hi ha el perill de confondre el símbol amb la institució.
Tots hem vist la crema de la bandera dels Estats Units d'Amèrica, en mans de ciutadans de l'Iraq, Afganistan... amb la intenció de demostrar públicament l'odi vers la força invasora, o bé la penjada de la senyera als nostres balcons, per commemorar la Diada de 1714. Les dues situacions col·loquen un drap de coloraines, que és símbol d'un país, d'una nació, amb una acció provocadora, la primera, i reivindicativa la segona.
Abans de l'execució del dictador Saddam Hussein, la imatge simbòlica de la seva destitució fou l'enderrocament d'una estàtua amb l'ajuda de tancs americans. L'estàtua era el símbol, perquè Hussein estava amagat. A Romania, en canvi, el dictador Nicolae Ceausescu i la seva esposa varen ser penjats a la via pública. En aquest cas no es va tractar de cap símbol, o en tot cas el símbol va ser el propi dictador.
No ens creurem que amb la crema d'una fotografia no hi hagi implícita la voluntat de manifestar un rebuig contra la seva persona i el que significa, com també passaria amb la crema d'una bandera, però com ho hem de valorar i/o jutjar? L'acte en sí mateix, deixant de banda el personatge, no representaria més que la crema d'un tros de paper o teixit, però pot un acte així incitar i provocar-ne d'altres sense límit? Perseguir actes com els descrits, és una manera d'evitar mals pitjors?
Al marge de tots els nostres sentiments i creences, considero que cal actuar amb respecte, que no vol dir submissió ni renúncia a allò que estimem i sentim nostre. Quan es remenen símbols no valen els jocs. És preferible lluitar per defensar els nostres ideals, que no perdre's trepitjant els dels altres.

diumenge, 23 de setembre del 2007

Estrena de la tardor

L'apunt 750 del meu blog el dedico a l'estrena que aquest matí hem fet de la tardor, al bell mig del Montseny. Un paratge ideal per a qui estima la muntanya i s'ho passa bé caminant per dins les seves entranyes.
Hem recuperat el nostre conductor i narrador, en Ramon Verdaguer, un xic desentrenat, segons manifestava ell mateix, però heu de pensar que no és fàcil caminar i superar desnivells de certa categoria, sense parar de parlar. En Ramon té necessitat de poder parlar i explicar llegendes, dites, anècdotes... però els que l'acompanyem no sabríem caminar sense poder-lo escoltar.
Us puc explicar què hem fet i per on hem anat, però us convido a que visiteu la web d'en Ramon que us resultarà més amena i aprendreu nou vocabulari. Avui ens ha explicat el significat de "tempir" (Saó, aigua de pluja que és absorbida per la terra).
Deixeu-me, però, que us comenti de manera més prosaica i entenedora per als mortals que ens perdem en el món de les metàfores, que quan diu "les bèsties de bast modernes ens vénen de Casablanca, allà on En Bogart va descobrir el principi d'una gran amistat" es refereix a una màquina voluminosa que ens hem trobat durant el trajecte i que, segons es podia deduir, obria una rasa, enterrava uns tubs conductors, i en deixava constància amb una tira de plàstic, tot això avançant sobre el terreny. A la màquina es podia llegir, en francès, la procedència de Casablanca. Ens hem quedat amb les ganes de saber si l'empresa constructora i els seus treballadors també tenien la mateixa procedència.
En Ramon no explica en el seu blog que ens hem ficat al mig d'una batuda del senglar, rodejats de gent armada i gossos de caça, al so del cornetí, i per tant no diu que en algun moment no les teníem totes, pensant en la possibilitat de ser envestits per una d'aquestes bèsties o confós per un caçador maldestre.
Hem fet el cim més cansats del que esperàvem, però la falta d'entrenament es fa notar, i ens fa apreciar la importància de regularitzar les nostres caminades. Això no li expliqueu a en Toni Salomó, perquè ell no para de caminar; està en plena forma i no l'arribaries a cansar mai. És un exemple a tenir en compte, però no a seguir, perquè hi deixaries la cansalada.

dissabte, 22 de setembre del 2007

Corrupcions i enganys a l'alt nivell polític

Estic segur que convindreu amb mi que els temes judicials s'allarguen massa en el temps, fins al punt que quan es tracten ja gairebé no recordem quina en va ser la causa. Això passa a tots nivells, sobretot, però, en temes de grans estafes econòmiques i en casos de prevaricació o corrupció de presidents o caps de govern.
Suposo que endevinareu que estic pensant en el cas de Fujimori, antic president del Perú, i que avui ha estat extradit des de Xile perquè sigui jutjat per violació dels drets humans i corrupció. A mi em passa que la indignació que recordo haver tingut ara fa uns anys per la manera que Fujimori governava despòticament el seu país, se m'ha esfumat i només em queden sensacions. M'imagino que la premsa s'encarregarà de fer memòria dels detalls que formen part de la causa per a la qual serà jutjat, però la llàstima és que ha passat massa temps i, tal com va succeir amb el dictador xilè, han pogut gaudir massa anys impunement.
Les discussions aniran centrades en el grau de la pena imposada. Una vegada coneguda la sentència, hi haurà qui pensarà que és excessiva mentre que els altres la trobaran insuficient. Creieu que la distància en el temps afavoreix o perjudica les persones jutjades? Els crims contra la humanitat es veuen de la mateixa manera mentre s'estan cometen o al cap dels anys?
Fujimori torna a ser notícia després d'haver desaparegut de les primeres pàgines dels diaris, però què li passa al poble peruà? en quina situació es troba i com ha viscut aquests anys? quin deute pendent els té Fujimori? Hi hem pensat més en el darrer terratrèmol?
En el fons de tot resulta que els perjudicats sempre són els mateixos i, amb judicis o sense, amb condemnes o descàrrecs, les víctimes no hi surten mai guanyant, i s'han de limitar a aplaudir les sentències que els retorna la dignitat. Res més.
Ho acabava amb el paràgraf anterior, però rellegint el text se m'ha acudit una nova pregunta: com veiem el present de països com Venezuela? Hi ha molta contradicció entre les diferents opinions. Creieu que el poble ras, les classes mitjanes i baixes poden aplaudir la seva política? Jo sóc incapaç de jutjar-ho.

divendres, 21 de setembre del 2007

102 arenyencs a l'Alguer

Avui ens han reunit a la Biblioteca Popular P. Fidel Fita d'Arenys de Mar per explicar-nos alguns detalls del nostre viatge a l'Alguer. No hi érem tots, però si la gran majoria. Era l'ocasió per acabar de conèixer amb qui compartiríem quatre dies d'octubre, de viatge a l'illa de Sardenya.
Els nostres guies: en Pep Quintana i l'Àngela, si no ho he entès malament, i com no podia ser d'una altra manera, en Pep s'ha convertit en protagonista amb el to que li és característic, i que en el fons li esperes. Amb ell tenim pendent una sortida al Marroc, que hi té la mà trencada; de moment, però, anirem a l'Alguer.
Són cinquanta anys de Biblioteca i durant l'any s'han organitzat diferents actes culturals commemoratius. La sortida a l'Alguer ha estat, al meu entendre, un encert, per diferents motius. Si creiem que la relació entre veïns és important per a la vida d'un poble, el fet que ens reunim 102 arenyencs per viatjar a l'Alguer, i conviure, encara que sigui en pla vacances, forçosament ha de ser positiu per a les nostres relacions veïnals. A més, el lloc escollit no és una ciutat qualsevol. En alguns moments de la història els nostres pobles han estat molt units i encara ara podem presumir de compartir una mateixa llengua, amb diferent intensitat d'ús, evidentment. A més, però, encara hi ha un altre element a destacar: hi anem el pont del Pilar, una festa que no tothom veu amb bons ulls. Nosaltres l'aprofitem per anar a comprovar amb els nostres ulls i les nostres orelles, que el català encara és possible escoltar-lo més enllà del principat.

dijous, 20 de setembre del 2007

El núvol negre d'Occident

Avui hem assistit a la presentació del primer llibre de Xavi Vilanova, que alhora és el primer llibre de l'editorial Frama Edicions, que dirigeix Isabel Sarmiento. L'acte, que ha tingut lloc a la sala d'actes de la Biblioteca Popular P. Fidel Fita, l'ha presentat la regidora de Cultura, Isabel Roig.
La Isabel Sarmiento es mostrava feliç i nerviosa al mateix temps, en presentar davant d'una bona audiència el que serà el primer llibre de l'editorial que, fins ara, concentrava el seu treball en la revista mensual l'Ametlla d'Arenys. En Xavi hi escriu cada mes, i la Isabel ha confessat que des del principi va creure en l'oportunitat d'editar-li el llibre. La Isabel considera molt important contribuir a donar veu a nous valors, perquè el primer pas és molt difícil, ja que només els personatges mediàtics i els autors consagrats ho tenen fàcil, i s'ha mostrat molt convençuda de l'èxit que de segur tindrà el núvol negre d'Occident.
En Xavi ha estat acompanyat per dues madrines, la Núria Cot i la Teresa d'Arenys, les quals s'han referit a l'obra i a l'autor, sense escatimar elogis.
La veritat és que de tot el que s'ha dit, i que he escoltat amb molta atenció, m'he quedat amb dos detalls:
En Xavi és un gran lector.
És una obra que combina la sensibilitat i la crítica.

i una reflexió:
Ser capaç d'expressar allò que penses i que resulti interessant, fins i tot a persones com la Núria Cot o la Teresa... és un do que fa enveja. Enveja sana!

Desitjo molta sort a en Xavi, i em comprometo a comentar-vos les meves sensacions quan li hagi llegit el llibre.

dimecres, 19 de setembre del 2007

Les formes, en política, també són importants

Avui s'ha fet palès, en el Ple Municipal, que als meus escrits en aquest blog li donen més protagonisme del que pretenen, ja que una de les preguntes del grup municipal a l'oposició, CIU, em demanava explicacions sobre uns comentaris al meu blog, del dia 27 de juliol d'enguany.
La meva resposta ha estat clara, evidentment d'acord amb la meva opinió, però en cap cas faltant el respecte, cosa que no es pot dir de la resposta que obtingut per part de l'anterior alcalde d'Arenys de Mar.
No els ha agradat la meva resposta, i això ho puc entendre, però resulta més difícil de comprendre com es poden perdre les formes, si no és per una predisposició a no acceptar qualsevol explicació que vingui d'una persona determinada.
No vull posar més llenya al foc, perquè em sap greu que s'arribi a situacions com la d'avui al Ple Municipal, o les que vàrem poder viure els membres de la comunitat d'arenyautes. Em sap greu no tan pel que se m'ha dit, sinó per la persona que ho ha dit. No vull imaginar-me que durant les quaranta sessions plenàries i les corresponents comissions informatives, pugui existir una tensió que ens faci malaltir.
Una cosa m'agradaria deixar clara: mai m'he sentit superior als altres. La gent que em coneix bé ho pot constatar. És cert que sóc una persona molt exigent, però també amb mi mateix. I si afirmo sovint que he entrat a l'Ajuntament per treballar de valent durant quatre anys, és perquè ho crec i m'ho recordo, ja que és l'única cosa que dóna sentit a la meva decisió de presentar-me a les eleccions municipals.
Estic a disposició de tothom i receptiu de totes les crítiques, suggeriments i consells.

dimarts, 18 de setembre del 2007

Siguem comunicatius

La informàtica a vegades fa males jugades, potser em passa a mi que no en sóc un gran expert, encara que bona part del dia la passi davant d'un ordinador. Ara mateix he acabat d'escriure un correu que m'interessava, i que l'havia pensat força, perquè digués allò que realment volia dir, i s'entengués allò que pretenia que s'entengués. La dissort ha fet que quan he fet l'acció d'enviar l'escrit, ha desaparegut i no l'he trobat per enlloc. Després ja no he tingut ganes de tornar-ho a escriure. Demà ho faré de paraula.
La comunicació és bàsica i fer-ho bé és el gran objectiu. Quan hi ha falta de comunicació, les relacions es compliquen. Això ho podem veure en la família, en la feina, en la política. Un exemple d'aquesta darrera situació és el que podem observar entre polítics i vilatans. No sempre la comunicació és directa, sinó que es canalitza a partir dels diaris, les ràdios, les televisions... També Internet.
De la xerrada de l'altre dia, al Calisay, podria reproduir els elogis que feia l'Oriol Ferran a l'Internet, i un d'aquests era la possibilitat de comunicar-se directament amb molta gent, i les dificultats de ser censurat.
Serà per això que en època de campanyes electorals, els polítics han optat per obrir els seus blogs. Després, molts se n'obliden, probablement perquè ja no senten la necessitat de comunicar-se amb els seus lectors i abans potencialment votants.
Els votants volen accions i no paraules, però és important actuar i explicar bé per què s'actua d'aquella manera. Hem de comunicar-nos, per entendre'ns, per créixer. Podem ser agosarats, però si ho fem en silenci, sense comptar amb els altres, els resultats probablement no seran els pretesos, i tots hi perdrem. Si arrisquem, expliquem-ho bé.

dilluns, 17 de setembre del 2007

Fixada la inversió de l'Estat a Catalunya

Avui es coneixien detalls de l'acord a què han arribat el ministre Solbes i el conseller Castells, sobre el volum d'inversió de l'Estat a Catalunya, també en aquest exercici 2007. No he pogut escoltar declaracions, sinó tan sols he llegit les notícies que els diaris digitals treien aquesta tarda-nit.
És important conèixer que l'aportació de l'Estat serà superior als càlculs que fins ara s'havien fet, basant-se ara en la lletra del nou Estatut d'Autonomia, però el pas següent és escoltar les diferents posicions dels partits catalans. No m'estranyaria que més endavant vinguessin les campanyes contra Catalunya, vehiculades pel Partit Popular, Basta Ya o Ciudadanos, que sembla que juguen a qui la diu més grossa.
Felip Puig, que és l'especialista a CDC de formalitzar les primeres declaracions crítiques sobre qualsevol decisió del govern (cada partit té el seu encarregat), ja ha manifestat que la xifra de l'acord és insuficient i ho ha justificat en la quantitat que s'ha deixat d'invertir en el Pressupost 2007. M'imagino que les seves dades són contrastables i per tant no cal posar-ho en dubte, ja hi haurà qui s'encarregarà de discutir-li i demostrar-nos que no té raó.
De tot plegat el que vull fer notar és la nostra actitud davant dels esdeveniments. Podem ser optimistes i agraïts; veure-hi la part positiva, o només la negativa. A part, però, hi ha la intencionalitat política. No és dolent, d'entrada, ser molt exigent, perquè cal buscar allò que és just, o com a mínim que és legal. No seria tan bo si el que es busqués fos simplement el desgast polític de l'adversari. Això, a més, és el que no agrada a la gent i que condueix al passotisme i a la desconfiança als polítics.

diumenge, 16 de setembre del 2007

Festa de carrer al Pla dels Frares

Aquest cap de setmana els veïns del Pla dels Frares han celebrat la seva festa "de carrer", o de barri. Des de fa una pila d'anys, diferents carrers d'Arenys de Mar celebren la seva festa particular. Una festa que acostuma incorporar un sopar a la fresca, amb tots els veïns i les persones que aquests conviden. El sopar és amenitzat amb algun grup musical, i no hi sol faltar les tradicionals rifes de lots-obsequi de diferents comerços de la vila.
El cap de setmana es complementa amb jocs per a la mainada, pica-pica, xocolatada, cantades d'havaneres o mercat del trasto vell. És, a criteri dels organitzadors, una manera de posar en contacte els veïns que durant l'any moltes vegades amb prou feina es veuen.
Un amic que no és arenyenc, però que hi té un cert interès especial, em comentava satisfet, entre plat i plat, que la festa era molt interessant perquè acostava els veïns i els feia compartir moments d'organització i gaudi de la festa. Jo li posava un "però", una mica al meu estil, amb la intenció d'anar més a fons. No concretament al Pla dels Frares, que ho desconec, sinó en general, pensava que no tothom hi participava de la mateixa manera, i hi havia el perill que cada família estigués més pendent dels seus convidats que no pas dels veïns de l'escala. Això, però, no vol treure mèrit a la iniciativa, ni ganes de continuar-ho celebrant als seus organitzadors.
En el sopar d'ahir al Pla dels Frares hi havia una qüestió que em tenia preocupat i que volia conèixer de primera mà: com s'integraven els nous veïns del Pla. Per poca voluntat que hi hagi, quan una família canvia el seu domicili i arriba en un nou veïnat, s'arrela al seu nou àmbit, hi fa amics, i celebra les festes, però en aquest cas estem parlant d'una arribada en bloc i força massiva - més de seixanta habitatges - i la situació és diferent.
Segons em varen comentar, els nous veïns no hi han participat massa. Una mica més els nens i nenes que ja s'han fet amics. És un procés que pot ser lent, però important que avanci, per aconseguir que l'any vinent la festa sigui de tots els veïns del Pla dels Frares. Tots els que vulguin compartir un cap de setmana amb els seus veïns.

dissabte, 15 de setembre del 2007

Arenys per un estat propi

Avui us convido a visitar la pàgina de Vilaweb i el bloc d'en Xavi Mir, perquè pugueu seguir el que s'ha fet i dit durant un parell d'hores, a la Sala Josep M. Arnau del Calisay.
Han quedat moltes coses a dir i molts matisos a fer. Hi havia força unanimitat en segons quins objectius i sentiments, però també s'han fet afirmacions i reivindicacions que ratllaven els drets democràtics que sempre hem de respectar. I no podem confondre'ns: no perquè hi hagi un estat que no els respecti, ja és excusa per no fer-ho o desitjar-ho nosaltres.
La segona aportació que us deixo: mirem d'anar-hi plegats, els més radicals i els més escèptics. Evitem més fractura social i reduïm la fractura política.
Us deixo, me'n vaig a sopar amb els amics que avui celebren la festa del seu barri.

divendres, 14 de setembre del 2007

Pressupost per programes

N’he parlat sovint i no em resisteixo a deixar-ne de parlar. Ho considero prou important com per anar-hi insistint fins a aconseguir-ho. No cal ser cap entès per poder comprendre els motius que em porten a defensar-ho. Es tracta de pura lògica després d’una petita reflexió.
Imagineu una família formada per un matrimoni i dos fills, i intenteu escriure una història al llarg del temps, per poder anar introduint variables que modifiquin la situació inicial. Els nois es faran grans, i els pares també, i probablement voldran estudiar alguna carrera, o iniciar-se en algun ofici.
Podríem improvisar totes les situacions i anar resolent els problemes i entrebancs, i anar prenent les decisions a mesura que es presentessin. Una altra manera seria planificar què volem fer, sense que això esdevingui una servitud inamovible, però sí una previsió i orientació que et porti cap allà on vols anar. La situació econòmica familiar condiciona les decisions que puguem prendre. És per això que quanta més previsió fem, més fàcilment podrem encaixar els nostres recursos econòmics amb els projectes de vida.
L’administració local és una gran família, amb grans i petits projectes, amb més o menys recursos econòmics i humans, on el poder de decisió ve donat per la voluntat popular, però molt condicionada per la situació econòmica. De la mateixa manera que podíem parlar de Pressupost familiar, també ho fem del Pressupost Municipal.
A ningú se li escaparà que qualsevol govern voldria fer quantes més coses millor, però una de les principals limitacions són els diners, encara que la capacitat d’iniciativa també hi té un pes important. Si depenem tant dels diners, la millor manera de créixer serà rendibilitzant al màxim els costos de funcionament i inversió. Si acceptem que tot no es pot haver, per la qual cosa s’ha prioritzar, i tenim clar què volem aconseguir, els resultats s’acostaran a l’òptim.
Prioritzar vol dir decidir l’ordre en què volem assolir els objectius, però es fa necessari conèixer quin és el cost de cadascun d’ells i també els ingressos amb què podem comptar. El Pressupost per programes és ben bé això. Presentar el Pressupost en funció dels programes que es volen realitzar, és una manera molt transparent i entenedora, que allibera al vilatà i la vilatana d’haver de conèixer el significat de les diferents classificacions pressupostàries i les corresponents partides.
La gestió pública necessita, com la privada, directrius clares, eficàcia en el procés i eficiència en els resultats. La diferència entra la gestió pública i la privada es troba sovint en el grau de responsabilitat i en les conseqüències personals per una mala gestió. Als directius de la privada se’ls fa directament responsables de la gestió i ho paguen amb el seu càrrec i sou, a la pública tot queda molt confús, i només s’acostumen a sancionar les corrupcions, però no les males gestions. Seria bo que els polítics no només haguessin de passar la revàlida de les eleccions, sinó que també haguessin de donar compte, dels resultats empresarials per la seva gestió. Probablement la seva credibilitat pujaria i tots aniríem molt més bé.
Uns han de donar compte, però els altres han de vetllar perquè la gestió sigui bona, i això no es fa amb els ulls clucs, sinó que cal implicar-se com a vilatans compromesos.

Article publicat a l'Ametlla d'Arenys de Mar, aquest mes de setembre

dijous, 13 de setembre del 2007

Reivindiquem de bracet

Deu ser l'acumulació de cansament, que demà ja és divendres o que no estic inspirat, el cas és que avui m'està costant més que mai poder escriure el meu apunt. El tema elegit era la campanya "Per un aeroport intercontinental a Barcelona", i intentava comparar els diferents motius reivindicatius, sense desmereixa'n cap.
Intentava explicar que m'agraden més aquells que poden quantificar, demostrar o constatar, i malauradament a Catalunya en tenim prou exemples. No ens cal anar a buscar motius històrics, sentimentals o nacionalistes, que els tenim, sinó que ens podríem posar tots d'acord que una cosa és la solidaritat i l'altra que et prenguin el pel.
Ho hem vist i patit amb qualsevol tipus d'infrastructura, sobretot viària i ferroviària. El model centralista espanyol no ha estat només polític sinó també comercial i de disseny, i en això hauríem d'anar plegats, tinguem o no sentiments o voluntat nacionalista, perquè és un greuge que patim tots. Aquí doncs, és on hauríem de fer pinya per reclamar que la gent que vivim a la nació catalana, o a l'extrem nordest de la península, cadascú que ho defineixi com vulgui, hem de poder comptar amb el nivell d'infrastructures que ens mereixem.
Barcelona i per extensió tot Catalunya, necessita un aeroport que faciliti l'activitat econòmica i cultural que generem; necessitem poder gestionar una xarxa ferroviària que cohesioni el territori, i amb això no hi ha excuses que valguin. Ningú que visqui a Catalunya, se senti més o menys català, pot acceptar l'asfíxia que patim des de fa molts anys, governi el color que governi a Madrid.
Però tot fa pensar que la vida continuarà, i les nostres reivindicacions hauran de seguir, i si pot ser de la mà dels col·lectius i persones normalment poc predisposades a manifestar-se, però que en la campanya de l'aeroport que us comentava, s'hi han afegit.
No sé si us heu adherit a la campanya, però en tot cas us animo a fer-ho, i que em sapigueu disculpar el desordre en què he escrit l'apunt d'avui.

dimecres, 12 de setembre del 2007

Començar per un mateix

Tal com acostumo a fer, abans d'escriure el meu post diari, llegeixo diferents notícies i a altres bloggers. És una pràctica sana perquè evites limitar-te als propis pensaments i sempre aprens. És cert que també en treus conclusions i alguna vegada motius per escriure l'article del dia. Això és el que m'ha passat avui.
He trobat molts apunts parlant de la diada de l'onze de setembre, ja sigui a nivell local o nacional, amb diferents comentaris, més o menys positius. N'he trobat un que es queixava enèrgicament per la inclusió, dins dels actes del Parc de la Ciutadella, de la interpretació musical en llengua castellana.
Entrar a discutir si era un encert incloure aquesta interpretació en els actes de la Diada Nacional de Catalunya, estaria a l'alçada de la discussió sobre la conveniència o no de participar a la Fira de Frankfurt amb escriptors catalans en llengua castellana. L'opinió que jo en pugui tenir no és important ni tampoc és aquest l'objectiu del meu apunt, sinó la manera com està escrit l'apunt reivindicatiu.
Tot i que sóc força maniàtic amb les faltes d'ortografia, no acostumo a fer-ne massa crítica. Avui, però, tenint en compte que es criticava expressament el fet de cantar en castellà a l'acte de la Diada, i tenint en compte que hi havia una alta concentració de faltes ortogràfiques per línia escrita, no me n'he pogut estar.
He volgut identificar l'autor de la crítica, que signava amb pseudònim, i he comprovat, si no ens enredava, que es tracta d'un jove de 20 anys amb nom i cognom català. En cap moment se m'acudiria negar la llibertat d'expressar les seves opinions a ningú, però crec que és important recordar que la mateixa exigència que es reclama a l'altre, és la que un mateix s'ha d'exigir. Fer l'esforç d'escriure correctament el català és una bona manera de defensar la nostra llengua i el fet diferencial de la nostra nació. (per cert, he connectat la televisió i veig que juga en CECS, però això és un altre tema).

dimarts, 11 de setembre del 2007

La intolerància mobilitza la gent

Ho veiem a la televisió i ho veiem lluny, distant, molt diferent d’aquí, i ho deixem com una anècdota, perquè això no passa ni pot passar aquí, però estem equivocats, molt equivocats. La intolerància és a tot arreu encara que es disfressi de manera diferent, agafant matisos i nivells distints, però al cap i a la fi és intolerància.
Avui ho vèiem a Brussel·les: una manifestació prohibida contra la islamització d’Europa. La demagògia humana és tan gran que s’invoca a la fe cristiana per negar el pa als que professen una altra religió.
Bèlgica i concretament
Vlaanderen tenen un Parlament amb representació de partits xenòfobs que avui lideraven la manifestació, encara que també hi havia moviments pseudofeixistes d’altres països europeus.
Arenys és molt lluny de Brussel·les, però els vicis s’encomanen massa de pressa, i tots estem exposats a caure sota la influència d’actituds poc respectuoses i excloents. És per això que convé estar preparats per teixir una societat cohesionada que respecti tots els costums, vigili pel compliment de les nostres obligacions i garanteixi els drets de tots.
En aquesta tasca hi hem de ser tots, amb el lideratge i exemple de les persones i institucions que en tenen responsabilitat, però de la mà de tots, perquè sinó és impossible. La lliçó de Brussel·les ens arriba avui dia 11 de setembre, diada en que commemorem la derrota davant les tropes de Felip V, però també tenim present el desastre de les Torres Bessones d’ara fa 6 anys. El mal arriba fàcilment, però el bé s’ha de treballar amb ganes.

dilluns, 10 de setembre del 2007

Sense embuts, però amb respecte

Si em seguiu us haureu adonat que darrerament escric sobre la premsa i els mitjans de comunicació. No sé si es tracta d'una obsessió, d'una moda o una casualitat, però el cas és que hi ha prou elements per escriure dia si dia també sobre els nostres mitjans locals.
Ahir us vaig parlar del programa de ràdio dels diumenges; un programa que no acostumo a escoltar, més aviat perquè o sóc fora de casa, o estem en família, o per falta de costum. En cap cas és premeditat, encara que ho pugui semblar després de llegir l'apunt d'avui.
Vaig escoltar una part de la intervenció dels membres del grup municipal del PP, en què es referien als problemes de la neteja i la situació de la platja, i un moment més tard quan entrevistaven a representants de les escoles d'Arenys. Avui, però, m'he assabentat d'una part del programa que no vaig sentir, i de diferents bandes, totes coincidents, m'han parlat de l'acusació que es va fer sobre una persona.
La veritat és que arriba un moment que ja no et ve res de nou, però em cou i se'm genera un sentiment de rebuig i indignació, difícil de pair. Em dol que d'una crítica obsessiva es caigui tan fàcilment a la calúmnia. Això és el que passa en aquests programes televisius que el públic i els propis protagonistes, amb la complicitat dels presentadors, es dediquen a insultar i escridassar, sota el lema de "Tot per l'audiència". La diferència és que les suposades víctimes televisives cobren, que no és el cas de Ràdio Arenys.
Resultarà que allò de la premsa groga la tenim a casa nostra? Què passarà si la víctima presenta una querella contra el programa? qui en serà responsable? el director del programa? el director de la ràdio? el regidor de Comunicació? l'alcalde?
Es pot dir que el govern no fa bé la feina o no fa res; que tal i qual regidors no hi entenen res i que són uns inútils; que tanquen la Riera sense permís i no deixen passar l'autobús d'Arenys de Munt; que la platja està contaminada perquè el govern no treballa bé... però acusar de robar diners a una treballadora, sense tenir cap prova (!) Potser l'esmentada treballadora va ser tan agosarada de multar el director del programa? Seria aquest un motiu suficient per generalitzar la conducta de la persona? És lícit aprofitar-se de tenir un micròfon a la boca i una audiència fidel?
Tot això ho dic a títol personal, i sense estar esquitxat per cap tipus de difamació ni acusació. Ho dic com a vilatà molest per un mal ús d'un mitjà de comunicació que paguem tots els contribuents.
Em podran dir que sóc valent o bé agosarat, o que em poso a la boca del llop, però jo només pretenc fer reflexionar a oients i responsables del programa sobre la conveniència de seguir amb aquesta dinàmica. És això una bona pràctica del periodisme? On és el compliment del codi deontològic? Aquesta és la ràdio municipal que volem? Aquests són els periodistes que volem? Jo no.
No hi vulgueu veure res més del que hi ha. Cadascú que reflexioni sobre el seu comportament, les seves paraules, les seves insinuacions, els seus insults, i si ho considera oportú que rectifiqui i accepti reconèixer que també a vegades s'equivoca, i això no és sinònim de flaquesa sinó un signe de maduresa i intel·ligència. Perquè massa sovint resulta que apliquem la presumpció de culpabilitat i no la d'innocència. Després quan es comprova que no hi havia falta, ja és massa tard, ja s'ha ferit i perjudicat a l'altre.

diumenge, 9 de setembre del 2007

L'autocrítica, la nostra gran companya de viatge

Aquest migdia he sintonitzat Ràdio Arenys per escoltar la informació sobre el començament de curs, amb les entrevistes a representants de les tres escoles d'Arenys de Mar: Maragall, Sinera i Presentació, i he pogut escoltar algunes de les intervencions de la regidora Rosa Zaragoza i el seu company de grup municipal, Santi Herce. Tal com calia suposar i atès que la regidora, ara a l'oposició, havia estat al capdavant de la regidoria de serveis en l'anterior mandat, s'ha centrat força en aquest tema, encara que, com ja he dit, no he escoltat tota l'entrevista.
Arenys ha estat brut durant quatre anys de govern CIU+PP i continua brut, i això no és perquè l'anterior govern o l'actual no hagin fet res, sinó en tot cas per dos motius: no s'ha actuat suficientment i els arenyencs som bruts. I això s'ha de dir sense por, encara que no quedi bé, encara que et creis enemics.
Si l'ascensor del final de la Riera fa pudor de pixats, encara que es neteja cada dia, vol dir que hi ha algú que s'hi pixa. Clar i català. Si els passos subterranis per accedir a la platja i el port pateixen el mateix mal és que el comportament d'algun o alguns individus no és l'apropiat. Si les passarel·les de fusta de la sorra per acostar-te al mar es trenquen o cremen, no és per mal servei d'aquest i l'anterior govern, sinó per incivisme, i aquí és on hem d'actuar i treballar junts: millorar el civisme dels nostres convilatans.
No hem arribat al número màgic dels 100 dies de govern, i no se'ns pot dir que no hem actuat, encara que podíem haver fet més, i aquesta reflexió ens d'acompanyar sempre, perquè ens ajudi a superar-nos durant el mandat. Malament anirem si ens creiem que hem fet tot el que calia; l'esperit crític, l'autocrítica ens ha d'acompanyar sempre.
En tot projecte hi ha la fase de diagnosi, la d'execució i la d'avaluació. En aquests moments ens trobem en la primera fase en la majoria de nous projectes, alguns dels quals ja simultanieja amb els primers passos d'execució. Ara és l'hora de valorar si el diagnòstic és encertat i si es considera el camí adequat per trobar solucions; encara no es pot avaluar res, perquè no seria consistent, però perquè l'oposició i la ciutadania en general pugui jutjar l'encert o no de les nostres anàlisis hem de ser transparents i oberts, o sinó farem un mal servei a la vila.
Està molt bé això dels 100 dies, o la valoració a mig mandat, o la del final, però nosaltres hem de tenir la capacitat d'analitzar diàriament, sigui festiu o feiner, si la feina segueix el rumb fixat, si és millorable i en què flaqueja. Si no ho fem així fracassarem i la ciutadania ens retirarà la seva confiança.

dissabte, 8 de setembre del 2007

El Dalai-lama a Barcelona

Demà arriba a Barcelona el Dalai-lama que dilluns té previst fer una conferència davant d'unes deu mil persones que hauran pagat vint euros per poder-lo escoltar. No hi ha dubte que el personatge no és qualsevol i ve voltat d'història, llegenda, religiositat i política.
Us haig de confessar que el Dalai-lama sempre m'ha inspirat respecte i admiració. Respecte perquè l'he considerat màxima autoritat i cap visible d'una cultura i una manera d'entendre la vida completament oposada a la nostra, lluitant contra corrent en una societat cada vegada més opulent, envejosa i insatisfeta. Admiració pel seu valor, la seva lluita diària per aconseguir la llibertat del seu poble, el seu carisma, l'elegància i personalitat.
No sé quin és l'atractiu que mourà tanta gent aquest dilluns al Palau Sant Jordi, m'imagino que hi haurà qui tindrà raons espirituals, per altres seran polítiques, n'hi haurà que voldran formar part de la història, allò de dir "jo hi era". Personalment, poc amant a assistir a actes amb massa concurrència de gent, seguiré les notícies que m'arribin i ho guardaré a l'arxiu de la memòria que dedico al Dalai-lama.

divendres, 7 de setembre del 2007

Se m'ha acabat la corda

Ens hem trobat per parlar de l'estiu, de diferents temes relacionats amb la vila, de la feina que fem a l'Ajuntament, de la que encara queda per fer, i també del futur del grup, del programa per aquest curs.
Hi ha ganes de continuar, ja que les trobades resulten interessants. Avui hi havia l'afegit de l'àpat en que tothom hi ha col·laborat.
Trobada interessant, aportacions valuoses, experiències divertides... però se m'ha acabat la corda i demà no podem fer el mandra, i aquí ho deixo.
El mes d'octubre el Grup de Debat i Tertúlia parlarem de Cuba, amb un cubà. Si tot va bé, podrem escoltar la visió de Cuba d'un ciutadà cubà.
Demà serà un altre dia, i espero haver carregat les piles.

dijous, 6 de setembre del 2007

Luciano Pavarotti, una veu en el record

He arribat tard, massa tard per veure els fills desperts, però ja ho podia saber quan vaig prendre la decisió. Cal racionalitzar l'esforç per evitar que es converteixi en una rutina, en un costum. La feina m'engresca i la possibilitat d'executar-la encara més. No he tingut temps d'escoltar les notícies, ni llegir el diari. Només, aquest matí, anant a la feina en cotxe i escoltant Catalunya Música, m'he assabentat de la mort de Luciano Pavarotti.
Perquè el matí acostumo escoltar la música que més m'agrada: la clàssica. No sóc, però, gaire fan de l'òpera i encara menys de la veu de tenor. M'agraden sopranos i contratenors, encara que on més plaer trobo és en els corals, els de Bach per exemple, o els de Monteverdi.
Pavarotti ha estat u difusor de la música operística, com han estat Plácido Domingo o Carreras, els reconeguts tres tenors. Han fet arribar aquesta modalitat musical a un gran nombre de persones que potser mai haurien dedicat ni cinc minuts. No ha faltat qui els ha criticat com si estiguessin vulgaritzant la coneguda com música culta. És un error, probablement fruit de l'enveja quan no es té prou entitat per aspirar a arribar ben amunt.
La mort d'un artista, d'un personatge conegut, sempre deixa una mica de buit, i alhora s'aprofita per recordar la seva petja en aquesta terra que hi som de pas. Avui tot el món ha parlat de Pavarotti, o això és el que ens pensem. N'hauran parlat els habitants de l'Iraq? i els de l'Afganistan? i els de Pisco, al Perú? recordeu que hi va haver un terratrèmol fa poc? sabeu quants morts hi va haver? no serà que ja hem passat pàgina?
La veu de Pavarotti s'ha apagat, però el recordarà força gent durant anys, com encara molts recorden a Caruso, Maria Callas, Alfredo Kraus... o com a mínim n'escolten enregistraments; una llista que els catalans podem completar amb Victòria dels Àngels o Francesc Viñas. Que passeu bona nit!

dimecres, 5 de setembre del 2007

Joc d'ous joc de pilotes

S'acaba l'estiu i retornen vells costums de casa nostra, un d'ells la tradicional picabaralla sobre les seleccions nacionals. Permeteu-me que us digui que tot plegat ratlla la ridiculesa. No puc acabar d'entendre com hi pot haver gent amb tan poc autoestima que es presta a jugar el paper de dolent, m'imagino que per pressions polítiques nacionalistes. S'entén del nacionalisme espanyol.
El senyor Angel Maria Villar, president de la Federació Espanyola de Futbol, és d'aquelles persones que sembla que li toca fer tots els papers de dolent, però que li van com l'anell al dit. Aquesta manera de ser pot molt ben ser la garantia per perpetuar-se al capdavant de la Federació, com a personatge fidel a les voluntats de l'estat centralista.
Una vegada més la Federació espanyola actua contra els interessos de la catalana, i en definitiva contra l'anhel de molts catalans de poder veure actuar la seva selecció. Ridícul perquè ha deixat de ser original, perquè no aporta res de positiu, ni té cap justificació que no sigui política, disfressada de tot allò que vulgueu, però que no enreda a ningú.
Tinc els meus dubtes que l'esdeveniment es mereixi massa dedicació fins i tot en el meu blog, ni crec que, en cas de jugar-se el partit, em quedés davant la televisió per veure'l, però aquests dies que els ànims sobiranistes passen una bona ratxa, la posició de la Federació espanyola encara els dóna més força i més motius per justificar les accions reivindicatives.

dimarts, 4 de setembre del 2007

El nou a tocar ratlla al carrer

Avui ha aparegut el nou "atocarratlla", ple de notícies d'Arenys. Segur que recordareu què vaig escriure arran del número de setembre de l'Agenda. Estic convençut que alguns pensaran el que m'estic imaginant ara: tot són flors i violes. Doncs sí, però no.
És evident que no hi trobareu cap menció als vessaments incontrolats, o la baixada de material per la Riera, per les obres que es fan més amunt... la publicació municipal té la pretensió d'explicar allò que s'ha fet i el que s'està fent. Ho vol fer en clau positiva que no vol dir que tot sigui encertat i vàlid per a tothom. La crítica es fa cada dia, i la veu de l'oposició apareixerà cada mes, perquè és molt important per a una bona gestió municipal.
ATR ensenya allò que no és notícia pel fet que no és extraordinari, o no crea polèmica ni esquitxa a ningú. ATR parla de la feina que es fa dia a dia, el treball de formiga, que no sempre es valora suficientment, però que al final és el que sedimenta les grans mogudes.
Parla de l'Aula de Formació d'Adults, que potser no serà mai notícia de primera plana, però que realitza una tasca molt important per Arenys; de l'Aula d'Extensió Universitària i l'Escola de Música. També parla del Pla d'Acollida que avui ha iniciat els treballs de diagnosi i de la bústia municipal que tant d'èxit ha tingut. I parla de la reforma integral de les cases de Sant Elm, gràcies a la concessió de l'ajut de l'anomenada Llei de Barris, que l'anterior govern va sol·licitar de participar-hi. Parla del CAP, que en aquest mandat es podrà ampliar amb nou serveis, i la possibilitat d'escollir hospital (Calella o Mataró). I parla de fets més vistosos: la gespa artificial del camp de futbol...
Es dóna la importància que es mereixen les decisions que s'adopten al Ple Municipal, amb una breu explicació de cadascun dels punts de l'ordre del dia, i més notícies i informacions.
Tot és en positiu? doncs, és part del treball que hem fet durant els mesos de juliol i agost. Ha estat positiu el tancament de la Riera, els diumenges a la tarda? S'ha actuat amb suficient celeritat davant dels problemes de la Riera? S'ha actuat amb suficient contundència davant d'obres irregulars? Ha estat encertat no malbaratar recursos econòmics, desembussant un pas subterrani quan les previsions meteorològiques anunciaven més aiguats?
Crec que el número de setembre d'ATR no serveix per posar-nos medalles, però potser algú ho creu així, i seria bo que ens digués per què. Jo estic satisfet de la feina que he anat fent, sense que ningú m'ho hagi de dir, perquè sé el que he fet. És per això que només cal explicar-ho, sense cap valoració. Aquest ha de ser, al meu entendre, el treball d'ATR.

dilluns, 3 de setembre del 2007

El temps tot ho cura, de veritat?

Bush diu que seria possible reduir el nombre de tropes a l'Iraq si l'èxit continua. No he pogut seguir. Fa mitja hora he vist un fragment molt curt d'un documental sobre Salvador Allende, al 33. Just he pogut escoltar com un exambaixador dels Estats Units afirmava que Nixon va demanar a la CIA que no permetés que Allende fos nomenat president de Xile.
No ve res de nou, però posant les dues notícies de costat resulta prou interessant. Els Estats Units d'Amèrica vetllant per la pau al món; evitant que règims comunistes o dictatorials puguin fer patir estats veïns o amb interessos econòmics.
No pretenc fer cap tesina sobre la política exterior dels Estats Units ni tampoc fer cap dissertació sobre el capitalisme americà, però em fa certa basarda que puguem estar tan tranquils escoltant afirmacions que en el seu dia varen ser negades. No és un rebrot d'innocència el que tinc, sinó mala llet perquè el temps tot ho cura... vol dir això que deixa lliures els torturadors i ajuda a ben morir les víctimes?
És clar que si mirés més la tele_escombraria, anés al futbol i només llegís diaris esportius, en lloc de dedicar-me a llegir els diaris, i a reflexionar sobre les actituds de les persones i el funcionament de la societat, i d'interessar-me pel què passa més enllà de les parets de casa, probablement no tindria tants mals de cap, viuria més tranquil, sense cabòries i ni recordaria que l'Afganistan encara hi ha morts i es continua produint bona part de l'opi que es comercialitza, o bé que a l'Iraq continuen morint víctimes innocents, que a bona part de l'Àfrica diàriament hi mort gent de gana... i probablement desconeixeria que a la casa de la cantonada, o al pis de davant hi ha una família que amb prou feines pot viure amb el sou que guanyen.
Estaria més tranquil i feliç. És la felicitat de l'inconscient, de l'insolidari. Una felicitat buida i sense sentit, que només et consumeix veient com el temps avança, sense cap tipus d'estímul que et faci sortir d'una rutina improductiva i inútil.
Recordo que fa força temps, conversant amb una persona que també és a l'equip de govern, ens lamentàvem d'estar sempre barrinant i complicant-nos l'existència, però en el fons ho agraíem, perquè la nostra ment era viva i fèrtil. Avui compartim la il·lusió de treballar per a la nostra vila, dedicant el nostre temps lliure a la gent que ens ha dipositat la seva confiança.

diumenge, 2 de setembre del 2007

mem de la catosfera

Fa uns dies la Maribel Illescas em va passar el mem de la catosfera i fins avui no m'hi he parat a pensar, una mica perquè darrerament la feina no em deixa massa més temps que escriure el meu apunt diari i badar en algun dels blocs que m'agraden, però sobretot perquè després es tracta de passar-ho a uns quants blocaires més.
Recomana’m un bloc en català: n'hi ha força i un d'ells seria el de waropa.
Recomana’m un bloc en un altre idioma:haig de confessar-vos que pràcticament tots els blocs que llegeixo són en català. N'hi ha tants d'interessants que no dónes l'abast. De totes maneres podria citar el de thejiwon (bé, reconec que he fet trampa, doncs l'he buscat a l'atzar.
Recomana’m un post d’especial interès: he recordat l'estiu d'ara fa dos anys que amb la M. Àngels ens passejàvem per la ciutat blanca Faralai.
Recomana’m un web: http://www.marxadelsvigatans.cat/ per allò de fer país.
Recomana’m una eina d’Internet: no sóc massa original, però jo us recomano el firefox i que us el baixeu des de softcatala.
Recomana’m un vídeo: aquí em perdo, però aquest dies toca veure el d'Èric i l' exèrcit del Fènix (f1, f2, f3, f4, f5)
Recomana’m un àudio: us recomano escoltar la veu de Renée Fleming
Passo aquest mem a uns blocaires que acostumo a llegir, algun dels quals no tinc el gust de conèixer, però els hi dono total llibertat per no seguir la cadena: dessmond, geordinadesynera, marcsic, lluís blanchar i sabaterdevell.

dissabte, 1 de setembre del 2007

Oposició, sí gràcies

No descobreixo res quan afirmo que la tasca dels grups de l'oposició és important per un bon funcionament de la gestió pública. Al mateix temps, ningú pot oblidar que si s'ha d'exigir una gestió responsable a l'equip de govern, s'ha de fer el mateix amb l'oposició.
Des del mes de juny hi ha un nou govern municipal i una nova oposició, i hem d'entendre que tant govern com oposició han aprofitat els mesos d'estiu per anar dissenyant el treball que duran a terme en aquest interessant mandat. S'ha dissenyat, però també s'ha hagut d'actuar, perquè la maquinària administrativa no s'atura, ni la vida d'un municipi es congela, encara que el ritme sigui diferent.
Si els grups de l'oposició no reclamessin més actuacions i més solucions, no s'entendria. El municipi té prou problemes que reclamen solucions urgents, com per estar amb els braços plegats i esperar que es solucionin. Han estat quatre anys molt negatius quant a gestió eficient, i el municipi se'n ressent. L'alternança política fa que l'oposició de torn tingui massa recent el seu paper protagonista, i la intel·ligència política obliga a mesurar el to de les crítiques, cosa que no ha de voler dir una desatenció de la tasca fiscalitzadora.
El VIA, plataforma independent que va aconseguir que entrés un regidor a l'Ajuntament, s'ha organitzat des del primer dia, per seguir de prop la gestió de l'equip de govern, una activitat que mereix el meu reconeixement. Malgrat tot, i tenint en compte l'experiència de govern del seu cap de llista i actual regidor, no és bo confondre la gent i pretendre reclamar al govern que tot funcioni en un parell de mesos. Si que cal recordar tot allò que no va bé, i demanar i per què no, exigir que el govern treballi per resoldre tot allò que no funciona, però amb seny.
Deia més amunt que calia un treball responsable, i pretendre que el govern faci miracles no ho seria. Girar l'esquena al tocs d'atenció de l'oposició també seria una mostra d'irresponsabilitat per part del govern, i no tindria cap tipus de justificació. És per això que en tot moment tindré molt present les aportacions que faci l'oposició, i estaré obert a qualsevol tipus de col·laboració que sigui raonada i ben intencionada.
Si els grups de l'oposició tenen l'obligació de reclamar allò que no s'ha fet, el govern ha d'informar d'allò que ha solucionat, i avui primer dia de setembre és el millor moment per relacionar uns quants programes i actuacions de la meva responsabilitat que o bé ja s'han iniciat o tindran lloc els primers dies de setembre:

- Bústia municipal a Internet i als diferents equipaments municipals
- Pla d'Acollida
- Pla Integral de Ciutadania
- Pla Participatiu d'Arenys de Mar
- Primers tràmits administratius per Internet
- Futur dels organismes autònoms i els consells municipals
- Organització interna de l'administració: maquinària de mailing, circuit intern de correus, ús de paper reciclat i reducció de les impressions i fotocòpies, aplicatius informàtics per a la gestió de personal, convocatòria d'oposicions de places vacants, impuls a l'Intranet...
- Reunió amb les associacions de veïns
- Reunió amb els veïns del Rial Sa Clavella, per la consolidació del mur d'un tram del Rial
- Reunió amb la junta de l'Associació de Veïns AVANA, per al seguiment de les obres de canalització del Bareu.
- Reunions amb diferents persones del món de les tecnologies de la informació i la comunicació.
- Incorporació al web municipal dels reglaments i ordenances vigents, i també de la informació de tots els tràmits administratius.
- Adhesió a la Xarxa Local per a la Diversitat i la Ciutadania.

i no s'acabaria aquí, perquè al ritme actual podrem avançar en el nomenament del defensor del ciutadà; la creació del servei de Recursos Humans i Organització; la creació de l'Oficina d'Atenció Ciutadana, i si disposéssim de recursos suficients, potser també en el tema de la centraleta municipal, que encertadament reclama el VIA.
Batejava el present mandat com a interessant i és que jo m'ho crec, però això serà possible si govern i oposició fem bé la feina i busquem el millor per Arenys, amb el que tenim i el que podem aconseguir.