Remoure la consciència

Hi ha notícies i fets que ens fan remoure la consciència. No sabem ni podem fer res per solucionar-ho, però, podem estar callats? Podem viure tranquils sabent el què passa i no fer absolutament res. Ningú no hi pot posar cullerada? 

La Mònica Bernabé, a través de l'ARA ens ho recorda de tant en tant. Ella hi va viure força temps i hi va sovint i ens trasllada imatges i comentaris. Entrevistes camuflades que s'escolen malgrat la repressió absoluta d'uns governants fanàtics que no haurien d'existir, però que hi són.

Els occidentals no podem tenir la consciència tranquil·la. Russos i Nord-americans hi han estat i n'han marxat deixant plantada la gent, les dones bàsicament, que viuen sotmeses a una dictadura i total menyspreu. Pitjor que les bèsties. Estic segur que tots els que llegim les cròniques de la Mònica no estem gens tranquils, i ens fa mal. Com pot ser que passi una cosa així?

Les notícies de l'entorn de Trump també ens indignen i ens fan sentir malament, però hi ha una gran diferència. A l'Afganistan les dones no poden viure amb la mínima dignitat d'una persona. No és que hi hagi desigualtat de sexe, sinó que són tractades pitjors que els animals. És molt fàcil de dir, però se't fa un nus a l'estómac.

Rellegint la història t'adones de la irresponsabilitat dels països que ens considerem civilitzats. T'expliquen la girada d'esquena davant de la repressió franquista, sense cap consideració. Però allò, malgrat els crims de la dictadura feixista, no és comparable amb tot el que està passant a l'Afganistan. I el món continua avançant, però allà la gent, però bàsicament les dones, malviuen per culpa d'uns fanàtics repressors i malvats.

L'evolució ideològica de Ramon Tamames

Aquests dies es parla molt de l'economista Ramon Tamames, de qui moltes persones n'hem estudiat les seves teories i hem seguit la seva evolució política durant els anys. Si bé és cert que hi ha qui no entén que una persona pot passar per diferents etapes, també polítiques, sí que esdevé estrany i remarcable el fet que es pugui anar a parar a un partit polític d'extrema dreta, com és Vox, quan s'ha passat per formacions com el PCE. 

Si analitzem la vida de molts polítics, sobretot del final del franquisme i primers anys de la transició, veurem que hi ha hagut força canvis. L'explicació pot venir donada per la singularitat de la situació en cada moment. En èpoques de dictadura, com va ser el franquisme, les forces discordants s'unien per tenir més força i d'alguna manera protegir-se. En el moment que els partits polítics es varen legalitzar, és lògic que es comencessin a produir diferències de matisos, a vegades prou importants, i que militants de forces com el PSUC passessin a formacions més de centre. En tenim diferents exemples, però no deixen de ser opcions democràtiques i contràries a posicionaments autoritaris. 

Personalment se'm fa difícil que militants o simplement simpatitzants de forces democràtiques d'esquerra o fins i tot de centre, puguin acabar abraçant posicionaments d'extrema dreta i, a la meva manera de veure-ho, lluny del sentit democràtic de la política i la vida en societat. Forces que s'aprofiten de la llibertat que ofereix la democràcia per combatre-la i arribar a aconseguir règims autoritaris i repressors.

Sobre Ramon Tamames hi ha qui diu que és qüestió de l'edat, i d'altres que es tracta d'un afany de protagonisme que li ha ofert una força que, malgrat no combregar-hi, no té cap mena d'escrúpols per beneficiar-se'n. Jo no sabria què dir-ne, però sí que em sap greu i voldria pensar que és una relliscada que no trigarà a adonar-se'n.

La llibertat que et dona no militar a cap partit polític és que durant la vida evoluciones sense contradiccions aparents, però haig d'entendre que sempre al voltant d'uns principis democràtics que afavoreixen la llibertat de les persones per expressar les seves idees i portar-les en pràctica, amb el respecte que es mereixen totes les opcions. Qui acaba en opcions predemocràtiques i repressores, té un problema greu, però al mateix temps el provoca a la resta de la societat. Vivim uns temps difícils, i cal estar atents a no justificar posicions intransigents per defensar-nos de realitats que no agraden i que voldríem que fossin diferents.

La justícia penal d’aquest país

Arran de la detenció i empresonament del causant de la mort de dos ciclistes a Castellbisbal, que comentava ahir, penso en el fet de privar de llibertat a una persona i el que això suposa. La reacció més immediata que tenim tots davant d'un fet com l'accident comentat, és que qui la fa la paga i que no pot quedar impune, sinó que se l'ha d'empresonar. És cert que tots som responsables dels nostres actes i quan, a més, fugim del lloc dels fets, no tenim excusa per afrontar el mal que hem provocat.

La presó és la solució a tot? Ingressant una persona a la presó queda tot resolt? Penso també amb la persona que finalment ha aconseguit l'eutanàsia i la insistència dels familiars de les víctimes perquè no se li autoritzés, per allargar la seva pena pel delicte comès. Tot és molt complicat i no es pot analitzar superficialment. Estem parlant de persones humanes, encara que hagin comès un crim horrorós.

La nova síndica de greuges és una gran defensora d'un canvi en la justícia penal d'aquest país, advocant per models de presó menys repressors, apostant per mesures penitenciàries com els tractaments en llibertat, els centres de dia i el control telemàtic del condemnat. M'imagino que no és fàcil acceptar segons quines concessions quan has estat víctima directa o bé un familiar teu, però estic convençut que hi ha d'haver alternatives a tancar una persona molts anys sense cap garantia que això serveixi per reparar els danys ocasionats.

No es tracta de no castigar qui no s'ha comportat com calia i ha atemptat contra la vida i la seguretat d'una altra persona, sinó de treballar la manera de reinserir aquesta persona a la societat de la millor manera en benefici de tots. Jo mateix deia que s'havia de castigar més rigorosament una persona que després de cometre el delicte fuig del lloc, i continuo pensant que la pena ha de ser més gran. Una altra cosa és defensar o no el sistema actual. 

Sempre és més fàcil prendre decisions genèriques i exemplars davant de qualsevol atac a la llibertat o vida de les persones, però entenc que hem de fer un esforç per estudiar cada cas i ser capaços de trobar una solució apropiada per a cada persona implicada. Desitjar que una persona es podreixi a la presó pel que ha fet, no és bo, encara que és evident que la irresponsabilitat dels actes requereix d'unes mesures correctores que poden afectar la llibertat de moviments, però que cal analitzar a fons i aplicar la justícia que sigui un bé per a tota la societat, també per al causant del delicte.

El ridícul d'Espanya i la democràcia

Permeteu-me que posi tres exemples que podem considerar demostracions del ridícul del poder polític, però també els podríem col·locar al sac de la supèrbia i l'autoritarisme. Una de les situacions més comentades ha estat l'entrevista d'un mitjà televisiu alemany al ministre d'Exteriors espanyol. Podríem dir que els polítics espanyols estan mal acostumats, amb una premsa que els riu les gracietes, i quan surten a fora s'adonen de la crua realitat. Es troben amb un periodista molt professional i ben informat, que no es deixa intimidar per l'actitud prepotent del ministre. Un ridícul estrepitós que li hauria de servir d'escarment, però...

La segona situació ridícula ha estat protagonitzada pel rei espanyol en el discurs inaugural del Congrés de la Llengua espanyola a l'Argentina, on s'ha referit a l'escriptor José Luís Borges. Ni se n'ha adonat del canvi de nom i ha continuat tan tranquil. Algú podrà pensar que criticar-ho és filar molt prim, però considero que en situacions tan oficials i que els agrada tant de participar-hi, caldria ser molt curós i no demostrar que s'està llegint un discurs amb complet desconeixement de qui es parla.

Per acabar un ridícul no pas pel que s'hagi puc dir, sinó perquè a Espanya ha estat i és impossible que es pugui jutjar. Em refereixo a la investigació a l'exministre Rodolfo Martín Villa, per la mort de cinc obrers a Vitòria l'any 1976, que no té lloc a Espanya, sinó a Argentina. El nostre país ha perdonat oficialment tots els crims del franquisme i post franquisme, simplement perquè els que tallen el bacallà son els hereus del repressors de la dictadura.

Per cert, jo que ho puc dir: són presos polítics i exiliats. Visca la llibertat d'expressió!

No és qüestió d'independència, sinó de dignitat i democràcia

Cada dia es fa més evident que, passi el que passi el dia 1 d'octubre, la situació política del nostre país no serà la mateixa. Qui cregui que prohibint la celebració del referèndum haurà solucionat el "problema" està molt equivocat. Es voti o no es voti, s'arribi a un escrutini favorable o no, el camí emprès pel Parlament català i el govern del país no té aturador, i aconseguirem una nova realitat.

Qui també es cregui que creant una comissió i debatent la possibilitat de millorar l'encaix de Catalunya amb la resta d'Espanya n'hi ha prou per aconseguir-ho, també s'equivoca. Si s'arriba a pactar alguna cosa amb Madrid no haurà estat per l'actitud del PSC i alguns comuns o d'ICV, sinó pel cop de força del govern i la majoria del Parlament.

Per què ho dic? Doncs perquè sempre hi ha aquell qui et ve i et diu: Ja ho deia jo! aprofitant-se de la feina que han fet els altres. Amb el govern de Rajoy no hi ha debat que hi valgui, i només ensenyant les dents es pot arribar a aconseguir alguna cosa. El model federal? I per què no! però no hi arribarem només asseguts en una taula, i la demostració és palpable des de fa molts anys.

Ara, però estem lluitant per la llibertat d'expressió, i això va molt més enllà de la independència sí o no. Em sap greu que no hi hagi més queixes socialistes per la manera d'obrar del PP. Callant i beneint l'actuació de Rajoy, es posen al costat dels autoritaris i repressors, i la seva actitud dista molt de la democràcia.