Recuperant el compositor noruec de Bergen

He recuperat, per casualitat, el compositor Edvard Grieg, de qui gairebé tothom li reconeix l'autoria de l'obra musical Peer Gynt, del dramaturg, noruec també, Henrik Ibsen. Grieg va néixer el 1843 a la ciutat noruega de Bergen, que tal com ens la presenten és una joia digna de ser visitada. Aquesta ha estat la casualitat que m'ha fet tornat escoltar les suites del Peer Gynt. Per poc que us agradi la música clàssica, us les recomano.

De Grieg, però podeu escoltar altres obres meravelloses, entre elles el concert per a piano en la menor, op. 16.
M'imagino que la visita a la seva ciutat natal vindrà acompanyada de la seva música i això sol ja val la pena, encara que no només. Glaceres, saltants d'aigua, fiords... història d'un poble molt diferent del nostre i a voltes idealitzat.

Ens acostuma a passar als catalans. Tenim molts prejudicis del sud i vivim amb l'esperança d'assemblar-nos amb els nòrdics. De ben segur que tenim moltes coses a aprendre, però no n'hi ha prou en llegir-los, sinó que cal començar per nosaltres mateixos en valorar-nos i adonar-nos que, si volem, podem anar molt lluny, però amb voler no n'hi ha prou, sinó que cal esforç i perseverança, i d'això ens en falta un xic.

Un barret de palla d'Itàlia

Aquest cap de setmana vaig assistir al Teatre Principal, a la representació de l'obra del dramaturg francès Eugène Labiche, Un barret de palla d'Itàlia, sota la direcció de Jordi Pons, que atesa la gran expectació creada, va obligar a allargar les representacions inicialment previstes.

Des que vaig aparèixer per Arenys de Mar, he seguit totes les obres que en Jordi ha dirigit, i no me n'he volgut perdre mai cap. Sempre he pensat que Arenys comptava amb un enamorat i enginyós del teatre, amb una capacitat extraordinària per fer parlar els diferents personatges tal com ell vol, amb el permís dels autors de les obres, i fent ressaltar tots els missatges subliminars que el text pugui portar.

Haig de confessar que en aquesta ocasió tenia certs dubtes interns, perquè no les acabava de tenir totes. Per res del món volia que aquella sensació de trobar a faltar un nou muntatge quedés desdibuixada per un cert regust a poc.

Reconec que a mi m'agrada llegir més enllà del que em diuen. Potser per l'experiència del món franquista en què t'obligaven a llegir entre línies, ha fet que sempre esperi alguna cosa més del moviment escènic que em regalen.

Sigui pel que sigui, l'obra no em va entusiasmar, i no culpo ni els actors ni el director, més enllà d'haver-la escollit. Sé que no gaire lluny de la meva butaca hi havia persones que s'ho passaven d'allò més bé. Aquesta és la sort de viure en societat, que no tots pensem el mateix, ni ens delectem amb les mateixes coses.

Fa dies que no coincideixo pel carrer amb en Jordi, i si en tinc l'oportunitat m'agradaria que em comentés allò que signa en el programa de mà, que "aquest és el quart intent, al llarg de més de quaranta anys, de posar en escena" aquesta obra i que l'any 1969, jo en aquella època era molt lluny d'Arenys, l'Agrupació Artística Arnau (A/3) es varen plantejar representar-la, però al final es varen decantar per l'Òpera dels tres rals. Crec que la decisió va ser molt encertada, encara que potser en aquella època, l'obra d'aquest diumenge no m'hauria provocat els sentiments que ahir vaig percebre.