Buscar d'allà on es pugui!

Llegia l'article d'en Toni Soler a l'ARA i estic d'acord que cal una renovació de polítics, menys mediocres, i que entre tots els hem de trobar, però no podem oblidar que els polítics no surten per generació espontània, ni surten del no-res. Els polítics són membres de la nostra societat i hem de tenir clar que d'on no n'hi ha no en raja.

Està bé que busquem nous líders, més capacitats per dirigir amb èxit el nostre país, i resoldre els principals problemes amb què ens hem d'afrontar, però el primer que caldrà fer és procurar que existeixin aquestes persones i, per tant, fer els possibles perquè la formació dels nostres fills i nets sigui millor, que tinguin bons resultats en competències i, sobretot, resolutius davant de les situacions imprevistes.

Recordo què comentava l'economista Xavier Sala i Martín, i que en vaig parlar l'altre dia en aquest post. Hem de procurar tenir alumnes i, lògicament, ciutadans intel·ligents i no només que sàpiguen memoritzar davant d'un examen. Persones que davant d'una situació nova, sàpiguen com actuar. 

Si millorem la cultura, el coneixement i les aptituds de la nostra ciutadania, serà més fàcil aconseguir nous dirigents amb capacitat per fer-nos avançar com a societat organitzada i com a país. Potser llavors podrem, o podran, tornar a intentar aconseguir la independència amb l'objectiu de ser governats en la proximitat, coneixent la realitat nostrada, estimant el país, la llengua i la cultura. Un fet que posem en dubte dels dirigents espanyols, siguin de dretes o d'esquerres.

Són intel·ligents els jutges?

El post d'ahir dimecres donaria per a molts capítols del meu blog. No sé si vàreu enllaçar l'entrevista a Xavier Sala i Martín. En tot cas avui em pregunto on situaríem els jutges. Són intel·ligents, o es tracta de rosegaapunts o aquells que només memoritzen?

Se sap que les oposicions a jutge es basen en la memorització de tots els temes que poden preguntar-se a l'examen i que els aspirants a jutge es passen moltes hores, dies, mesos i anys, estudiant el temari per aconseguir la plaça. No he entès mai la necessitat de posar en pràctica aquest model d'examen, sobretot ara que tens tantes possibilitats d'obtenir la informació a través d'Internet.

Crec que caldria canviar el sistema i desconec si s'està plantejant, o bé continuen pensant que la plaça de jutge és per aquella persona que té la capacitat de memoritzar tot allò que ha llegit i entès, i no tant la capacitat d'enfrontar-se a la vida, que és canviant i plena de sorpreses.

Estic convençut que si els jutges rebessin una formació diferent, els judicis anirien d'una altra manera. Probablement, el tancament obligat per memoritzar tots els textos els allunya de la realitat del món i llavors, quan han de resoldre els conflictes humans, no els acaben d'entendre, o la seva visió és molt parcial i fins i tot perillosa.

Quan em pregunto si els jutges són intel·ligents, no insinuo que puguin ser uns rucs. Cal haver llegit el meu post d'ahir, o haver escoltat l'entrevista a l'economista Xavier Sala i Martín. Es tracta de saber si davant d'un cas no previst, tenen la capacitat de trobar una solució raonada i efectiva, que sigui al mateix temps justa.

Ja veieu que en aquest post no parlo d'ideologia. Sabem on s'encasellen la majoria dels jutges espanyols i això és un problema greu, i pels independentistes catalans encara s'agreuja més. Només tenint en compte la formació que reben i la manera que tenen per treure's les oposicions, n'hi ha prou per pensar que el nostre país no funciona prou bé. Algú em pot dir com s'ho fan altres països europeus? Estan igual que nosaltres? A veure què me'n dieu.

Memoritzadors, Empollons i Intel·ligents

Aprofitant un fragment d'una entrevista a l'economista Xavier Sala i Martín on diferenciava tres tipus d'alumnes, voldria fer-hi els meus comentaris. L'entrevistat, professor universitari, distingeix els alumnes que memoritzen, dels rosegaapunts (ell en diu empollons) i els intel·ligents. Els primers són aquells que no aprenen, si no simplement memoritzen i, per tant, no els hi canviïs cap element, perquè no se'n sortiran. Els segons aprenen allò que diu el llibre de text, però només. Finalment, els intel·ligents són els que els hi poses una situació que no han vist mai, per tant, no han ni memoritzat ni empollat, i són capaços d'improvisar una solució.

És una entrevista que us recomano que recupereu perquè és interessant. Parla de la intel·ligència artificial i, precisament argumenta que la intel·ligència artificial no és intel·ligent. Són màquines dissenyades per dir textos els més semblants als que troben a Internet, però fàcilment diuen mentides i ho diuen de manera convincent, i per tant ens posa en alerta. Sala i Martín situa la intel·ligència artificial en el grup dels empollons.

Dit això, i gairebé no em queda espai, si fem una anàlisi de la situació política i també social dels nostres dies, t'adones que ens fa falta molta intel·ligència. Persones intel·ligents que sàpiguen resoldre els problemes i situacions que apareixen cada dia, sempre diferents i de manera sobtada.

Sempre he dit que una de les grans qualitats, i que demostra la intel·ligència d'una persona, és la capacitat de reaccionar bé davant d'un problema sobrevingut. Pots tenir molt coneixement de les coses. Haver vist molts exemples, i haver analitzat les solucions emprades, però si no ets intel·ligent, seguint el raonament del professor, no seràs capaç de resoldre allò que probablement no havies vist mai ni imaginat.

Ara, si voleu, fixeu-vos en els dirigents polítics que hi ha al món i feu l'exercici de col·locar-los en el model de persones rosegaapunts o els que memoritzen, o en el grup dels intel·ligents. Estic convençut que en aquest darrer grup n'hi trobareu ben pocs, i això és un problema si partim de la base que són aquests dirigents els que fan o haurien de fer avançar el món.

Quin futur ens espera a Arenys de Mar?

L'entrevista a l'economista i sociòleg Josep Maria Pascual, al diari ARA, resulta interessant. De fet n'hi ha més d'una que m'ha agradat llegir i pensar-hi. Pascual, segons diu el diari, és un especialista en estratègies urbanes que ha assessorat més d'un centenar de ciutats, i ja m'agradaria que assessorés el meu govern local, però potser és una vila massa petita com per pretendre tenir un expert com a assessor. De moment tenim un cap de protocol que, a part d'indicar on s'han d'asseure els regidors i regidores a la missa de Sant Zenon, deurà vetllar per quines portes s'han d'anar a tocar perquè no ens quedem gestionant només el migrat pressupost municipal.

Quan li pregunten a Pascual en què consisteix dissenyar estratègies urbanes respon "en conèixer la dinàmica de la ciutat, veure les oportunitats i amenaces que té de cara el futur, i identificar els projectes més interessants".

Jo em pregunto si el meu govern ho té clar, o si més no si s'ho ha plantejat. Fa molts anys que els diferents governs locals de la meva vila s'han dedicat, amb més o menys encert, a tapar forats, viure del passat i no crear expectatives de futur. Si ara els demano un pla estratègic se'm posaran a riure. Una altra vegada? Si ja se n'ha fet molts! I què s'ha posat a la pràctica? Res!

Si hem estat incapaços fins i tot de consensuar un Pla d'Equipaments, o donar sortida a un Mercat municipal que està hivernant, més enllà d'organitzar tastets una vegada al mes! Ens apuntem a la moda, ara toca els emprenedors, però tot queda de cara a la galeria, i tant de bo m'equivoqui aquesta vegada!

Quants anys fa que parlem de desviar el trànsit de la Riera, d'una nova ubicació de la Biblioteca, de solucionar els problemes del clavegueram... Si hem estat incapaços de resoldre tot això i més, com podem pretendre treballar un pla estratègic per a Arenys amb un mínim de garanties de posar-ho en pràctica?

Continuem fent bullir l'olla, sense condiments que facin el caldo una mica gustós i ens animi a tastar-lo. Ah! Les solucions també poden venir de l'oposició, que en són molts ara!

Un Euro mal planificat pot suposar el caos a la UE

Diversos temes són notícia, però potser la situació de Grècia ocupa el lloc destacat. Es parla molt de la seva situació econòmica i de la possibilitat de que deixin l'euro. Molts internautes preocupats, però... són solidaris o tenen por dels efectes que ens pugui ocasionar la seva sortida de la moneda europea?

¿Tenim prou coneixement del què passa a Grècia, de per què s'ha arribat fins aquí i quines són les millors eines per resoldre el tema amb el mínim cost? Penso que desconeixem el fons. Tenim informacions superficials i esbiaixades, depenent dels mitjans que consultem. És bo per a Grècia, i els grecs, sortir de l'euro? És aquesta l'única sortida possible? Per què la troica no ho vol?

El Nobel d'Economia Paul Krugman anima els grecs a votar 'no' en el referèndum, i el seu govern a preparar la sortida de l'euro. Segons l'economista, l'euro és la causa de tota aquesta situació, perquè es va unificar monetàriament els països europeus sense unificar la política fiscal i bancària. A més acusa les autoritats europees de continuar en una política equivocada d'austeritat que en el cas de Grècia no tindrà fi i la situarà en una depressió sense que se'n pugui sortir mai més.

Fa anys, sí, anys que uns quants economistes de reconegut prestigi han predicat que la política d'austeritat imposada als estats europeus era un greu error, i encara continua aquesta dèria. No és estrany que Paul Krugman sigui mal vist pels polítics que marquen les directrius econòmiques de la Unió Europea, i se'm fa difícil entendre la seva obsessió per continuar predicant l'austeritat, a no ser que hi hagi uns interessos molts clars que no se'ns expliquen.

No diré mai que la situació de crisi europea sigui fàcil de resoldre, però continuaré pensant que la política de l'austeritat no és el millor camí per trobar la solució. Des dels meus petits coneixements d'economia, defenso clarament la posició del Nobel Pau Krugman.

Ernest Urtasun queda en evidència

Suposo que queda molt clar que es tracta d'una percepció, que vaig tenir ahir durant el debat televisió de .cat. Recordo haver escrit, durant la campanya electoral de les europees, la bona imatge que m'havia causat Ernest Urtasun, i em feia pensar que, a diferència de la majoria de partits, ICV portava a Europa els millors elements. 

Ahir, en el debat de TV3 sobre Grècia, vaig veure-hi, però, el polític d'ICV d'aquests dies, molt tocat per l'efecte Podemos, que els ha fet perdre els estreps. Les bones argumentacions d'Urtasun havien desaparegut i es limitava, com un polític mediocre, a criticar el president Mas, posant-lo com el malvat de la política, l'esca de tots els pecats, i l'enemic a batre.

Entenc que quan se li esquerda el perfil sobiranista i li passa la mà per la cara una força d'esquerra i més trencadora del model obsolet i corrupte actual, i que a més se'l culpa d'haver contribuït a arribar a la situació actual, ser capaç de mantenir-se ferm i amb bons arguments és molt difícil i, sovint, la sortida més fàcil és atacar l'adversari més vulnerable, tot buscant complicitats.

No em va agradar i crec que no sóc l'única persona que pensa així. El representant de la CUP en aquest debat, ho va treure molt més bé, sense que ningú li pugui dir que sigui devot d'Artur Mas. L'economista, articulista de l'ARA, Miquel Puig va desarmar Artasun, que no tenia cap altre recurs que repetir-se intentant ofegar les paraules de qui el deixava en evidència.

Aquí no hi ha bons i dolents, sinó que tothom té prou feina per tirar endavant, d'acord amb la seva ideologia. Donar totes les culpes als altres és una estupidesa. No adonar-se'n és una debilitat. Cada vegada queda més clar que l'única sortida d'ICV és ajuntar-se amb alguna altra força, perquè el temporal amaini, o si més no, el puguin combatre plegats.

I quan fou mort el combregaren

Recordeu que fa mesos parlàvem de la devaluació fiscal? doncs, ara sembla que algú pensa que potser seria bo aplicar-ho al país. No hi ha dubte que els nostres governants actuen sempre tard i a vegades quan ja no hi ha possibilitat de recuperar-se.

Molts economistes que criticaven la política econòmica del govern espanyol, davant la crisi, i no només del govern espanyol, demanaven una apujada de l'IVA al mateix temps que es reduïssin els costos de les empreses, per aconseguir llocs de treball i ser més competitives en l'exportació. El govern va apujar l'IVA, però no va reduir costos, amb la qual cosa va perjudicar el poder adquisitiu dels consumidors i no va generar llocs de treball. Ara en parlen.

No puc entendre que hi hagi plantejaments que són tan evidents, que no vol dir fàcils d'aplicar, i que no s'afrontin per aconseguir millorar la situació econòmica d'un país. Europa ha evidenciat que la seva capacitat de reacció és molt dolenta i a més massa lenta. No és estrany, doncs, que hi hagi qui vulgui sortir-ne. Ja veurem els resultats electorals del mes de maig.

En aquestes eleccions europees caldrà observar el pes que tenen els partits proeuropeus, i si són capaços de convèncer els seus ciutadans. En moments de crisi, quan falta la capacitat de resposta, la tendència és a tancar-se i guanya la insolidaritat. És per això que ciutadans de països amb millor situació econòmica, demanin de sortir de la Unió Europea, a qui acusen de protegir els països més pobres en detriment dels més rics.

El discurs de partits europeus contraris a la Unió, acostuma a ser despectiu vers els altres països, i els culpa de tots els mals. No s'adonen que els països rics també necessiten els més pobres, que són els consumidors dels seus productes. És per això que Espanya necessita una bona política econòmica, per competir en el mercat exterior, i la devaluació fiscal és una bona arma per aconseguir beneficis. A veure si encara hi serem a temps.

Jo també sóc de l'ARA

Avui es compleixen tres anys de l'aparició de l'ARA, en un moment en què s'estava discutint si el paper moria en mans del digital. Sortia a competir amb tres diaris d'àmbit nacional, també en català, i per tant obligats a trobar el secret per diferenciar-se de la resta i ser prou atractiu per fer-se un lloc al mercat.

L'ARA ha triomfat i assolit, en poc temps, nivells que pocs podien imaginar, però que segurament ha estat possible perquè els seus creadors han cregut en el projecte i han estat capaços de vendre il·lusió.

Catalunya en pocs anys havia passat de tenir un únic diari en català, l'Avui, amb caràcter gairebé testimonial, a veure la versió en català de dos diaris ben arrelats, la fusió de l'Avui amb el Punt Diari, i el naixement d'un nou diari fet en català, per catalans i per a catalans.

Són moltes les opinions favorables al diari, però vull destacar la professionalitat dels seus periodistes i el talent dels seus col·laboradors. Potser ha tingut la sort de cara, pels esdeveniments polítics d'aquests anys, però en tot cas ho ha sabut aprofitar i documentar-se suficientment.

L'ARA també ha desenvolupat la tecnologia digital, amb molta força i atractiu, aprofitant l'explosió de les noves tauletes i les xarxes socials, i estic convençut que ha engrescat primers lectors de diari, que això sempre és bo.

Sóc de l'ARA des del primer dia, i penso que el llistó continua ben alt. També és cert que no és l'únic diari a què estic subscrit, perquè m'agrada la diversitat i analitzar diferents versions de les notícies, o llegir col·laboradors de diferents maneres de pensar. 

Probablement la notícia internacional és la més fluixa, encara que ho reforcen i complementen amb seccions traduïdes de personatges, polítics, economistes i periodistes internacionals.

Felicito l'ARA i els desitjo molts anys d'èxit, ens mantinguem o no dins d'aquest Estat que encara no ens ha acabat d'entendre.

Inaugurat el nou edifici del Col·legi d'Economistes

Aquest vespre hem assistit a la inauguració de la nova seu del Col·legi d'Economistes a Barcelona, amb la participació del president del govern català, economista, que ha presidit l'acte, i el conseller Mas-Colell, també economista...

Una reunió de moltes americanes i corbates, amb molta història en balanços i moviments comptables. Hi he vist també a professors de la meva etapa universitària, en Martí Perellada, en Joan Hortalà i en Joaquim Muns. No hi he sabut veure la Núria Bosch, catedràtica d'Economia Pública i companya de curs a la Facultat de Ciències Econòmiques de la Universitat de Barcelona.

En els parlaments molts agraïments a les juntes anteriors i a tots els col·legiats i, sobretot, una menció especial al moment de crisi i el mèrit d'haver construït l'edifici en aquestes circumstàncies. Ho ha dit el president Mas, dirigint-se al conseller d'Economia i Coneixement: "ells construint edificis i nosaltres els tanquem".

Pastes salades i cava a la sortida, menys per als conductors que havíem de tornar a casa. I la satisfacció d'haver vist que la derrama ha valgut la pena. Per cert! De la mateixa manera que el president Mas, jo també he estat un bon col·legiat, pagant la quota des del primer dia, sense haver-me'n beneficiat en res. Diguem, per ser més exactes, en cap cost per al Col·legi.

Tota la misèria per un excel erroni

Quants anys fa que una bona colla d'economistes han estat argumentant que no podia ser bo portar l'austeritat tan a l'extrem? Que tantes retallades ens portaria a la recessió... Eren crits al desert, sense que ningú en fes cas. Els que prenien i continuen prenent les decisions seguien la teoria de dos economistes de reconegut prestigi, que asseguraven haver demostrat que el creixement econòmic patia una forta reculada en països amb un deute per sobre del 90% del PIB.

Suposo que ja ho haureu llegit, però en tot cas dir-vos que un jove estudiant ha descobert que la teoria en que es basaven els eminents economistes estava plena d'errors. Al full de càlcul hi faltaven dades significatives i una vegada corregit, no quedava demostrada la relació entre nivell de deute i decreixement econòmic. És més, es demostrava que tot i superar el 90% del PIB hi continuava havent creixement.

Podem afirmar que hem mal viscut per culpa d'un excel mal dissenyat? Hem engegat milers de persones a la misèria per uns errors de càlcul? Què ens deia el sentit comú? Ja sé que no queda bé venint de mi, però em pregunto per què no ens hem deixat portar per la intuïció i no per un model econòmic que ha resultat erroni?

Ara que s'ha comprovat l'error, es flexibilitzarà el nivell d'endeutament?  Podrem respirar i sortir del pou de l'agonia en què ens trobem? Faran cas als defensors de racionalitzar el nivell de deute i el de la despesa? Aquesta obsessió per reduir el deute a base de no deixar ni un euro a la butxaca de la gent, ens ha portat on som. Ho podem canviar? Cal més proves?

Sampedro, Thatcher, Carrasco i Formiguera, tres morts diferents

Avui hem conegut la mort de l'escriptor i economista José Luís Sampedro. Va morir precisament el mateix dia que Margaret Thatcher i Sofia Loren, tres personatges prou coneguts i ben diferents entre ells. Sampedro, un indignat, segons ha comentat algun diari, estava totalment en contra de l'actual política econòmica espanyola. Un intel·lectual, humanista, professor i novel·lista. Un polifacètic molt volgut i molt vital, que ha mort als 96 anys amb plena forma.

Avui també es commemoren els 75 anys de la mort de Carrasco i Formiguera, assassinat pel dictador Franco, un assassí beneït per l'Església Catòlica d'una Espanya marcada pel dolor i la injustícia. Una Espanya que setanta-cinc anys després continua negant el dret d'autodeterminació dels pobles.

Lucerna, entretant, afirma que el PSC és el pont entre Catalunya i Espanya. Jo em pregunto quin tipus de pont deu ser quan no és capaç de defensar el dret a decidir davant els seus amics i socis del PSOE. Quin pont es creuen que volem i amb quina Espanya? 

Seguint el documental de TV3 sobre la figura de Carrasco i Formiguera, t'adones que en el fons no estem tan lluny. Evidentment el marc no és el mateix, però aquella ràbia contra tot allò que es resisteix a la uniformitat continua vigent. No tenim un dictador assassí, però tenim una Constitució que ens va en contra i esdevé un mur infranquejable.

Després de recordar Carrasco i Formiguera, encara hi ha militants d'UDC que es resisteixen a la consulta sobiranista? Tant ha canviat el partit? No serà que era Duran qui havia de marxar i no pas Vila d'Abadal?