dissabte, 30 de juny del 2018

Trist, molt trist el senyor Iceta

L'altre dia Iceta es lamentava de no poder anar a visitar els jordis a la presó, pels comentaris que això desencadenaria. Trist oi? 
Sempre hem comentat que els polítics fan per al que puguin dir els altres, per obtenir més vots que els adversaris, encara que no creguin en allò que prediquen, i això em sembla trist. Jo puc entendre que es busqui el vot, el militant, el simpatitzant, però això no s'ha de fer només quedant bé, sinó expressant allò que un pensa i fent allò que un creu que ha de fer.
Si Miquel Iceta vol de veritat visitar els presos, que no deixi de fer-ho i que tothom en tregui les conclusions que vulgui. Deixar de fer-ho pel què diran els altres a mi em dóna a entendre que vol acontentar els que els agrada que estiguin presos i, per tant, per la meva banda queda totalment desautoritzat.
Avui Jordi Cuixart el convidava a visitar-lo. Segur que en Jordi i la resta d'empresonats estarien contents de rebre Miquel Iceta i poder-li explicar què en pensen de tot això, i també escoltar del primer secretari del PSC les seves paraules sobre el procés i el seu empresonament. Iceta, però, sempre ha mogut els fils dins del partit socialista, sense donar la cara, i quan finalment surt i es posa al davant de tots, deixa de fer coses pel què diran. Trist, molt trist el senyor Iceta.

divendres, 29 de juny del 2018

Borrell ja treu pit

Segons he pogut llegir, el ministre Borrell ja ha tret pit i ha volgut deixar clar que, en temes d'exteriors, qui mana és ell. El currículum de Borrell és molt clar i ja des del moment de conèixer el seu nomenament com a nou ministre d'exteriors, imaginàvem que no posaria fàcil les coses al govern català.
De moment ja es veu que vol frenar el calendari de reobertura de les ambaixades catalanes que amb tant il·lusió va tancar l'anterior govern espanyol, gràcies al famós article 155 de la Constitució. No sigui cas que Catalunya torni a la normalitat més de pressa del compte. I estem parlant d'ambaixades que tenen altres comunitats espanyoles.
Veurem en què acaba aquest estira i arronsa entre els dos governs. Espero i desitjo que tot es limiti a una pura formalitat, i que no hi hagi, al darrere, cap intencionalitat política per minvar les expectatives del govern català, en la seva lluita per fer créixer, en tots els sentits, el nostre país.

dijous, 28 de juny del 2018

No oblidarem el major Trapero

Continua el procés, post procés, de sentenciar en ferm els diferents estaments i persones implicades en els fets del 20 de setembre i de l'1 d'octubre. Es posa molt d'èmfasi en els consellers i president del govern, ara empresonats o a l'exili, i passa més desapercebudes altres sentències com la dictada contra el major Trapero, la gran víctima del procés.
Trapero tenia un paper molt complicat i sabia que fes el que fes seria criticat per ambdós bàndols, amb l'agreujant que un d'ells el condemnaria. El paper dels Mossos d'Esquadra no ha agradat mai a l'Estat espanyol, i encara menys l'actitud de les esmentades dates. El govern de Madrid i tots els seus jutges veuen bé el comportament de la guàrdia civil i policia nacional, però mai entendran la voluntat de dialogar, encara que sigui amb les persones a qui has de controlar.
Rajoy i els seus només han vist bé la garrotada, bàsicament per dos motius. Per una banda és una manera il·lustrativa del domini d'Espanya, i per l'altra s'atonyina catalans i catalanes. El més trist de tot és que personatges com Iceta ho hagin beneït des del primer dia. Això tampoc ho podem oblidar.
No sabem quin serà el final del major Trapero, però intuïm que ho té molt negre. Passi el que passi no el podem deixar oblidat, i hem de fe el que calgui perquè no pagui per tots els que un dia vàrem creure que demostrar la voluntat d'expressar-nos democràticament era legítim. A Espanya, però, anar en contra del govern i del jutge és un acte de terrorisme i rebel·lió. La llibertat d'expressió està fora de joc, i molt ens temem que Pedro Sánchez poca cosa hi farà per recuperar-la.

dimecres, 27 de juny del 2018

Mai no podrem oblidar l'1-O

Ningú amb un mínim de decència pot demanar-nos que oblidem tot el que va passar el dia 1 d'octubre de 2017. És impossible oblidar l'èxit del poble en la seva lluita per expressar-se democràticament, ni tampoc la violència amb què el govern de l'Estat espanyol va enviar la policia a atonyinar la ciutadania indefensa. 
Les imatges han estat suficientment clares i expressives de l'atac de la policia espanyola als catalans que vàrem anar a votar. Després ha vingut l'empresonament revengista una episodi més de la pressió de l'Estat contra Catalunya, la utilització del poder judicial per la seva incapacitat de negociar res políticament.
I no estem culpant només l'equip de govern del PP, perquè va ser gràcies al suport de C's i el PSOE que succeís tot el que vàrem veure, no només nosaltres, sinó també altres estats europeus i de la resta del món. 
No podem oblidar perquè l'actitud de l'Estat espanyol, de la mà dels tres poders, que actuen de comú acord, no ha estat una actitud pròpia d'un sistema democràtic, sinó autoritari, que ens ha recordat els pitjors moments del final del franquisme.
Pedro Sánchez ho té molt complicat per capgirar tot el mal provocat, perquè està en minoria, però sobretot perquè ha estat còmplice del PP i de l'extrema dreta espanyola. Pedro Sánchez té molta feina a fer, també per reprendre el diàleg amb Catalunya, però que no ens demani que oblidem l'1-O. És impossible.

dimarts, 26 de juny del 2018

Els Jocs del Mediterrani, uns jocs de pissarrí?

Casualment he estat veient la retransmissió de la competició de natació dels Jocs del Mediterrani, pensant que es tractava d'una realització televisiva en directe. Després he sabut que es tractava d'una retransmissió de les finals de natació d'ahir dilluns. He vist com la Mireia Belmonte lliurava la medalla de bronze a la nadadora portuguesa, crec, després d'esperar inútilment que alguna patum esportiva ho fes.
Sembla ser que aquesta no és la primera pífia dels Jocs de Tarragona, que ja varen començar malament quan es varen ajornar un any. Això ha fet que coincidissin amb el Mundial de Rússia i que el ressò se n'hagi ressentit força. Sigui el que sigui, però, no hi ha excusa per les fallades que sembla ser que hi estan havent.
La inauguració, amb la presència del rei espanyol i el president del govern de l'estat, també va resultar polèmica. Sembla ser que, amb l'excusa que s'havien exhaurit les entrades, se'n varen denegar al govern català, i a federacions i entitats esportives. Per les imatges que es varen poder veure, l'estadi es trobava força buit, però, això sí, amb moltes banderes espanyoles. Per què serà?
Desconec els diners que haurà costat la celebració d'aquests Jocs de Tarragona a l'erari públic, i tampoc sé els beneficis que se n'hauran tret. Ja sé que no tot s'ha de jutjar pels beneficis econòmics, però sí que és bo tenir-ho en compte i que no ho haguem de sumar a tot el reguitzell d'obra pública ineficient i absurda, que només serveix per posar-se medalles els polítics de torn. Em ve a la memòria l'informe del Tribunal de Comptes Europeu sobre l'AVE: car, ineficient i sense passatgers.

dilluns, 25 de juny del 2018

Emulant l'extrema dreta per vèncer-la

L'escrit d'avui me l'ha inspirat l'acudit de Ferreres a la contraportada de l'ARA. Malauradament els partits polítics arriben a emular els adversaris perquè no els prenguin vots. Per desgràcia sempre es va a pitjor. En el cas de l'acudit de Ferreres, és preocupant que per evitar que els partits d'extrema dreta prenguin força, els altres partits els imitin i els copiïn els seus principis. Així és com actua l'autocensura. Per por a ser censurat, tu mateixes te la imposes, per la qual cosa el censor s'estalvia feina i n'obté els mateixos resultats. 
A Europa l'extrema dreta avança de manera preocupant. Cada vegada el seu discurs té més seguidors, probablement perquè té un grau de demagògia i populisme molt alt. Culpar els altres de tots els teus mals és la manera més fàcil de viure, encara que sigui enganyat i que al final no et soluciona res.
Avui promoure la defensa dels drets humans sembla una quimera. Ho trobàvem un objectiu que justificava tots els esforços que calguessin. Ara et miren com una bèstia rara. Què diu aquest que defensa? Pensar que hi pugui haver persones insensibles a l'atac als drets humans et desmoralitza, però no podem perdre energia i hem de continuar lluitant.

diumenge, 24 de juny del 2018

Una festa de Sant Joan diferent

Mig dissimulat en un cap de setmana de juny, hem celebrat la festa dels Països Catalans, la festa de Sant Joan, més d'incògnita que de costum. Acostumats amb els ponts o aqüeductes, el fet de caure en diumenge ens ha passat més desapercebuda, malgrat els actes que són tradicionals amb l'arribada de la flama del Canigó com a punt àlgid.
La festa de Sant Joan és la porta d'entrada a l'estiu i a tot el que representa. Des d'un punt de vista festiu, a tot el conjunt d'actes que celebrem al carrer, amb revetlles, festa major i vot de vila, en el cas d'Arenys. Acostuma a passar, que venim d'un període més o menys llarg de mal temps i de fer més vida casolana, i comencem a sortir al carrer per celebrar amb els amics i coneguts, diferents actes festius.
Enguany, però, la festa de Sant Joan ha vingut precedida per uns actes que no són habituals. Des de fa molts mesos la vida al carrer és més activa per tots els moviments i conseqüències del procés independentista. Fa molts mesos, massa mesos, que sortim a denunciar l'empresonament d'unes persones que encara no han estat jutjades i que són a la presó com a venjança per la derrota del dia 1 d'octubre passat.
La incapacitat del govern de l'estat espanyol, amb totes les seves forces polítiques i judicials al costat, d'evitar la celebració del referèndum, va provocar que de manera barroera i forçada, s'empresonessin unes persones acusades de violència quan ha quedat palesa la seva actuació pacífica en la reivindicació del dret a decidir.
Aquesta necessitat de sortir al carrer a denunciar la situació en què viuen els nostres presos polítics, ha fet que la festa de Sant Joan no hagi estat, enguany, la primera sortida massiva al carrer amb un únic objectiu.

dissabte, 23 de juny del 2018

Hem banalitzat la democràcia

Entre tots hem banalitzat la democràcia i això ens afecta més als que vàrem viure els anys de la dictadura franquista i que somiàvem en desempallegar-nos-en, que no pas a aquelles persones que han nascut dins d'un sistema democràtic. 
Si ens fixem en tot el que passa a diferents estats declarats demòcrates ens adonem que no tots actuen de la mateixa manera. No en tots aquests estats la democràcia té les mateixes connotacions, ni són les mateixes les sensacions de llibertat, participació i transparència. 
Hem arribat a un punt en què definim un estat democràtic aquell que convoca eleccions per escollir els seus dirigents. És per això que considerem estats demòcrates Turquia, Rússia, Alemanya, Grècia... per què no ho han de ser si el poble ha escollit lliurement Erdogan, Putin, Merkel...?
Hem oblidat que no només convocant eleccions podem declarar un estat com a democràtic. No tenim en compte la llibertat dels seus ciutadans per formar una candidatura i presentar-s'hi, ni les facilitats per donar-se a conèixer... però també deixem de fixar-nos en la independència dels poders judicial i legislatiu, de l'executiu. Potser alguns catalans som especialment sensibles a aquests elements, però caiem en el perill de la generalització o de només mirar-nos el melic.
Avui parlar de democràcia no ens diu res, perquè hem arribat a la conclusió que no és garantia de res. Se sobreentén que l'estat és democràtic i a partir d'aquí es construeix tot, encara que s'entri en contradiccions amb la pròpia definició de democràcia. És per això que molts hem perdut la il·lusió, i hem obert els ulls i ens hem adonat que havíem idealitzat la democràcia. Sens dubte que havíem de sortir de la dictadura, però una vegada fora, ens trobem desemparats i amb pocs recursos per avançar per a un món més just i igualitari.

divendres, 22 de juny del 2018

Cal educar els jutges!

He llegit la frase: "No n'hi ha prou amb canviar el codi penal, cal educar els jutges". Ho deia Viviana Waisman, presidenta de l'ONG Women's Link Worlwide. I té tota la raó, i no és una afirmació gratuïta, sinó que té molt de sentit i explica moltes de les coses que estan passant.
Els jutges no es comporten com un robot que té introduïdes totes les casuístiques i genera automàticament la sentència, sinó que és una persona humana que examina més coses que el simple comportament de les persones jutjades. El jutge interpreta i sentencia, i és per això que es pot equivocar. No ens concentrem només en el cas de "la manada", sinó que ho podem generalitzar.
És just i encertat que 12 persones, per més ben instruïdes que siguin, puguin tombar una llei aprovada per totes les institucions implicades i referendada pel poble? És el cas de l'Estatut. No creieu que hi ha components més enllà de la causa que hi intervenen?
En el cas de la violació múltiple a Pamplona, que crea alarma i inseguretat entre la població, no creieu que s'ha de tenir en compte més coses que les considerades per l'Audiència de Pamplona?
Com diu la Viviana Waisman a l'entrevista del diari ARA, "Cal examinar el Codi Penal, però sobretot el que cal és educar les persones que tenen la responsabilitat d'aplicar la llei". "L'ONU ha recomanat a l'estat espanyol la formació dels jutges en perspectiva de gènere".
Malgrat aquesta manca de visió que s'hauria de resoldre, hi ha el sentit comú i el concepte "alarma social" que moltes vegades es té en compte a l'hora de prendre decisions que poden provocar més problemes dels existents.
Continuo pensant que la Justícia no s'aplica de la mateixa manera a totes les persones, i això és un problema que només es pot resoldre si en són conscients.

dijous, 21 de juny del 2018

La tortuga babaua de Mataró

Avui hem après una mica més sobre la vida de les tortugues marines, sobretot des del moment de la nidificació fins a l’eclosió. Ens ho han explicat tècniques de la Fundació per a la Conservació i Recuperació d'Animals Marins (CRAM) i de la Xarxa de Recerca de la Fauna Marina (XRFM), de la Generalitat de Catalunya. La xerrada formativa a persones voluntàries s’ha organitzat arran de la nidificació d’una tortuga babaua a la platja de Sant Simó, de Mataró, amb una posta de 173 ous, molt per sobre de la mitjana.
La Generalitat, responsable del seguiment del procés d’eclosió, ha encarregat a l’ajuntament de Mataró la coordinació dels torns de custòdia del niu de la tortuga babaua fins a l'eclosió dels ous i retorn a l'aigua de les cries.
Ha estat interessant les dades aportades i és quan t'adones que al teu voltant estan passant coses que no en tens ni idea, o un coneixement molt superficial. La tortuga que la nit de dijous a divendres, ara fa una setmana, va pondre els 173 ous a la platja de Mataró, ha provocat un moviment de persones amants de la natura, i sensibles a la vida animal. Una sensibilitat que trobem a faltar en altres ambients, però que al mateix temps ens fa descobrir que encara hi ha persones que es commouen per la senzillesa i al mateix temps bellesa de la naturalesa. Diríem que no tot està perdut!
Ara del que es tracta és d'estar alerta perquè el procés d'incubació sigui un èxit i en surtin el més gran nombre de tortugues possible, i en òptimes condicions per a sobreviure. La naturalesa és sàvia, i és per això que les tortugues ponen tants ous, sabedores que la gran majoria de les seves cries no reeixiran. Diuen que de cada 100 tortugues que neixen només una arriba a l'edat d'adult. Aquí rau la necessitat de col·laborar en l'èxit d'aquesta nidificació.

dimecres, 20 de juny del 2018

Al rei no el deixen dialogar

Hem llegit la notícia de la negativa de la Moncloa a la petició del nostre president per parlar amb el rei. De què tenen por? Suposo que el tràmit és aquest: el president català sol·licita reunir-se amb el rei, aquest demana permís al president del govern espanyol i aquest decideix si poden o no. En aquesta ocasió Pedro Sánchez no ho ha autoritzat, i el rei vindrà divendres a Catalunya, ens farà un discurs, i se n'anirà cap a casa sense parlar amb el president del país visitat.
Ho trobo ridícul, però ja em sembla bé. De fet per a molts, siguem o no independentistes, el rei no ens fa ni fu ni fa. Si no vol o no el deixen parlar amb el nostre president, doncs que no parlin. Després del discurs del 3 d'octubre passat, ja no és el mateix, ni per aquells que no ens hem considerat mai monàrquics, ni tampoc per a molta gent que no hi tenien cap inconvenient. Aquell 3 d'octubre el rei es va definir perfectament i va deixar de ser rei per a molts.
Puc entendre que si el nostre president demana al rei espanyol que es disculpi pel discurs del 3 d'octubre, a aquest no li faci gaire gràcia. Ell ho va llegir molt convençut i a més tenia tot el suport de la majoria dels grans partits espanyols. Els catalans ens havíem torejat la guàrdia civil, els polítics espanyols i els jutges. Havíem celebrat el referèndum prohibit i els varen pujar els colors a la cara. Després han actuat amb tota la ràbia del món i amb l'objectiu de venjar-se de tanta humiliació.

dimarts, 19 de juny del 2018

Lluita interna per succeir M. Rajoy

Avui que es coneix oficialment la presentació de les dues candidates a dirigir el PP, les senyores Cospedal i Santamaria, avui parlaré de la successió de Rajoy. Ahir vàrem conèixer la baixa del president gallec i l'alta de l'exministre García-Margallo i el diputat Casado a la carrera per aconseguir el lloc de l'amo. N'hi ha algun més, però aquests quatre serien els que s'han sentit més en els mitjans digitals. 
Les dues exministres, que tothom diu que estan a matar, lluitaran per guanyar posicions i acabar liderant el partit. Si hagués de dir alguna cosa, penso que cap d'elles es quedarà amb el lloc de Rajoy, sinó que s'optarà per una alternativa gens conflictiva. Penso en el senyor Pablo Casado. 
Haig de dir que no veig en els candidats i candidates uns posicionaments tan contradictoris entre ells, com per sumar tantes candidatures. Hi veig més una ànsia de poder, i en el cas de les dues exministres, l'aconseguir dilucidar qui té més suport entre la militància. Tot plegat, doncs, es tracta d'un tema d'interessos personals, gens altruista, amb ganes d'assolir el poder.
Per alguns, aquesta lluita entre les candidatures només s'explica per les ganes de salvar el partit i no desaparèixer. La història del partit, plena de taques, no els ajuda a defensar el partit com a l'idoni per recuperar les rendes de la política espanyola, mantenint la disbauxa en la inexistent separació dels poders. No veig en cap d'ells la capacitat de passar pàgina a tots els esdeveniments polítics, però sobretot a la corrupció del partit, perquè tots han tingut un paper protagonista acompanyant Rajoy, i la seva alternativa no deixa de ser el mateix del mateix, amb un canvi de cromos a dalt. Quin paper hi farà Aznar? Continuarà burxant des de fora? Els deixarà plantats? Aquestes preguntes poden tenir unes respostes molt sucoses. No crec que triguem gaire a conèixer-les. Aznar pot continuar sent una pedra a la sabata, però no crec que se la jugui canviant de socis i acostant-se a Rivera. Ja li agradaria, però no és persona per rebaixar-se d'aquesta manera.

dilluns, 18 de juny del 2018

Iñaki Urdangarin té la suite a punt

Podria parlar de la tortuga que ha post 170 ous a la platja de Sant Simó, a Mataró, just a un metre del xiringuito. Un fet insòlit i que ha mogut moltes persones a visitar el lloc protegit per aconseguir que d'aquí a un parell de mesos en puguin sortir les tortugues.
Podria parlar de la llista de candidats a substituir M. Rajoy al capdavant del PP, que avui ha caigut un dels que inicialment semblava el més que probable nou president, però he escollit comentar que avui ha ingressat a presó el cunyat del rei, el marit de la infanta de Barcelona, a qui se li va ratificar la culpabilitat i la sanció de més de cinc anys de presó.
També es pot considerar un fet insòlit. En primer lloc que una persona de la família reial hagi estat jutjada i castigada a presó, i per altra banda que aquest familiar entri a la presó. Perquè estem parlant d'Espanya on força anys després de Franco podem continuar afirmant que és "different".
El que no tenim tan clar és el temps que s'hi estarà, però sí que hem sabut les comoditats que tindrà. A casa no em creien quan els he dit que entraria en una presó de dones. Sí, en una presó de dones, però amb un mòdul masculí, fins ara en desús, i habilitat expressament per al cunyat del rei.
En moments així continuo recordant les paraules del seu sogre quan ens deia que la Justícia era igual per a tothom. Nosaltres rèiem, i sabem perquè ho fèiem. Espanya continua avergonyint-nos i el que fa més ràbia és que es vulgui blindar personatges o institucions, i es reprimeixi la llibertat d'expressió, la que vàrem exigir quan defensàvem l'actual bufó del rei, el senyor Boadella, i que ara, l'hem de tornar a exigir, en aquest cas als amics del bufó per evitar que empresonin artistes innocents que han gosat dir mal del rei o de les forces armades. 

diumenge, 17 de juny del 2018

Tots pendents de l'Aquarius

Avui diumenge està prevista l'arribada de l'Aquarius a València. Finalment hauran estat tres les embarcacions que han transportat els emigrants rescatats al Mediterrani i que Malta i Itàlia es negaven a desembarcar a les seves costes. El canvi en el govern espanyol ha permès que aquestes persones poguessin arribar a València i acabar el seu primer malson.
I dic primer, perquè les seves peripècies no hauran acabat una vegada posin peus en terra ferma. Cap d'ells pot estar segur de què li passarà en els propers dies. Seran acollits a Espanya? Els tancaran en un CIE? Els deportaran als seus països d'origen?
Estem parlant de persones i no pas d'objectes, i això vol dir que hauríem de ser més curosos. No podem estar jugant amb éssers vius com si es tractés d'objectes. Cal tenir molta cura, sensibilitat i respecte per a unes persones que han estat patint fins al punt de jugar-se la vida per sortir dels seus països. No es tracta de frivolitzar ni jugar a veure qui queda més bé davant dels ulls del món.
Vull pensar que el govern espanyol és conscient de tot plegat i no utilitzarà els pobres emigrants per posar-se cap medalla, en la seva cursa per escalar posicions i obtenir més mèrits davant d'unes possibles eleccions generals.
Aplaudeixo la decisió del govern de Pedro Sánchez, però li demano seriositat i consciència que estem parlant de persones. El seu principal objectiu ha de ser trobar una solució per a aquestes persones i no un rèdit personal.

dissabte, 16 de juny del 2018

Miquel Buch i els mossos d'esquadra

No sé si a vosaltres us passa, però jo, a vegades, tinc uns pressentiments que no sé d'on em vénen ni perquè, i s'acaben complint. Normalment hi ha poca base, perquè si no fos així ja no tindria gràcia, sinó que no en saps ben bé els motius, però veig que allò, o tal persona, no acabarà de rutllar, que no acabarà bé, vaja!
Aquest és el cas del conseller d'Interior, el senyor Miquel Buch, que no conec personalment, ni tinc prou coneixement del seu currículum personal ni polític com per opinar, però que des del primer dia m'ha estranyat el nomenament. No sé què em passa, però no li veig una bona fi.
Dit ara, pot semblar que tot em ve pel malestar dels mossos d'esquadra per la decisió d'apartar qui ha estat el màxim responsable del cos, després de la destitució del major Trapero. No és això, sinó que aquesta notícia m'ha recordat la sensació que vaig tenir el moment de conèixer el seu nomenament com a conseller.
Voldria no estar encertat i que la seva tasca al capdavant de la conselleria sigui tot un encert. No ens podem permetre relliscades després de tot el que ha passat, però continuo pensant que no haurà estat la millor decisió.
La política no és agraïda, i no sempre el millor gestor en surt victoriós. A vegades són els més foscos, els més "putes", que en solem dir, els que millor se'n surten, i això pot resultar molt desagradable per a les persones honestes que han decidit entrar en el món de la política. Li desitjo tot l'encert al conseller, però li recomano molta humilitat i també molta sensibilitat a l'hora de tractar les persones, sobretot aquelles de qui depenen moltes de les seves decisions.

divendres, 15 de juny del 2018

La derrota de Rajoy ha d'obrir la porta a les mesures socials pendents

Rajoy abandona el Congrés de Diputats i se'n va al Registre de la Propietat. Una decisió que hauria de ser més normal del que acostuma a passar en política al nostre país. Mai he cregut en l'ofici de polític i sempre l'he considerat una ocupació temporal. Probablement el mal que pateix la política a Espanya (Catalunya inclosa) és l'excessiu professionalisme de la política.
Us imagineu que Felipe González, Zapatero o Aznar, quan varen perdre les eleccions o es varen retirar de la primera línia de la política, haguessin pres la mateixa decisió que Rajoy?
Ara Espanya ha de recuperar aquelles lleis, sobretot les socials, que el PP es va encarregar de frustrar, a Catalunya a través del Tribunal Constitucional, i a Espanya per la seva majoria el Congrés de Diputats, sempre amb el suport de C's, el partit polític que havia de regenerar la política i fer fora la corrupció, cosa que s'ha acabat demostrant que no era cert, i això els pot fer molt mal de cara a futures eleccions.
Si Zapatero, amb majoria suficient, no va ser capaç de contrarestar la regressió d'Aznar, ara ha de servir d'exemple per no caure en el mateix error i aprofitar l'oportunitat per aprovar lleis progressistes i fer sortir els colors a la cara de C's, perquè es vegi clar que és un partit de dreta extrema i no allò que ens volen fer creure amb un populisme que ratlla l'autoritarisme. 

dijous, 14 de juny del 2018

Ens hem d'aferrar als canvis per anar a millor

Aquesta darrera setmana la situació política a Espanya ha canviat. Algú pensarà com un mitjó, i els més escèptics consideraran que tot segueix igual, que els presos continuen a la presó i que la capacitat de diàleg del nou president, en el tema que interessa als independentistes catalans, no és diferent d'abans. Per la meva part intento buscar les diferències, i a poder ser que siguin millores.
Hem de partir de la base que el pensament sobre el referèndum o la independència no es pot canviar d'un dia per l'altre, sigui quina sigui la força política que governi a Madrid, ni la Constitució tampoc, perquè el concepte d'Espanya es veu diferent des del centre, i es governa en minoria i amb un Senat amb majoria absoluta del PP. A partir d'aquí podem començar a analitzar els canvis.
D'entrada ha estat important que tots els ministres del govern del PP i el seu president hagin saltat de la poltrona i que la seva prepotència els hi hagi fotut un clatellot. Tenim noves cares i amb ganes de fer-ho millor. No tots, que ja ens coneixem algun personatge.
Els presos polítics no han de continuar a la presó i això s'ha de resoldre el més aviat possible, però entretant és bo que com a mínim es redueixi el dolor, apropant-los a casa. Atenció! han de recuperar la llibertat que injustament se'ls va arravatar.
La destitució del ministre de cultura, encara que pressionat pels fets, és una bona decisió del nou president i això li fa guanyar adeptes. No perquè se sentís acorralat s'ha de deixar d'agrair-li. Venim d'un temps de màxima supèrbia i comportament quixotesc, que no els feia moure ni un pèl. Esperem que això canviï.
No li he dipositat grans esperances, però tinc una lluita interna que em vol fer creure que el canvi servirà per millorar. Ningú no ens regalarà res, ni tan sols allò que ens pertany, el dret a decidir, però ho hem de continuar lluitant i, si pot ser, amb més intel·ligència i unitat.

dimecres, 13 de juny del 2018

L'actuació del ministre de Cultura l'obliga a dimitir?

Sovint ens renyen, o fins i tot ens autorenyem, quan generalitzem en dir que els polítics són tots uns corruptes. Continuo pensant que no tots ho són, però hem de concloure que n'hi ha una bona colla, i no afavoreixen gens els honestos, que també n'hi ha.
Avui ha sortit la notícia del frau a Hisenda del flamant ministre de Cultura. Els seus el disculpen dient que no deu res a ningú. Esclar, ja va pagar la multa, i ho va fer perquè el varen enxampar. No es tracta de si s'ha pagat o no, sinó com ha actuat. Una persona que estafa no és de fiar.
És cert que ningú, o probablement quasi ningú, pot assegurar que mai, però mai, no ha estafat, tampoc a l'Estat, però això no justifica que s'hagi de permetre que càrrecs públics, que han defraudat puguin continuar en el govern. Cal donar exemple, sobretot quan es tracta de membres d'un govern que hi són perquè han fet fora l'anterior govern, acusat de corrupció.
Ja sé que fa mal acceptar que tu també has enganyat i actuat fraudulentament, però no hi ha excusa que valgui, i el més honest és dimitir. A més, les declaracions del president Sánchez, quan no era president, per justificar l'atac al PP, el deixen fora de joc. Si no cessa el ministre, tindrà sempre més la xacra al damunt, i no podrà exigir als altres el que ell no haurà estat capaç de fer.
El cas del ministre de Cultura i Esports no és el mateix que els casos que s'han anat succeint en els diferents governs del PP. Ell no s'ha aprofitat de la política per estafar Hisenda, sinó que ho ha fet a títol personal, però... Quan tens un càrrec i has estat nomenat servidor públic, s'ha de tenir un currículum exemplar, i aquest no seria el cas del ministre Huerta.

dimarts, 12 de juny del 2018

L'alternança política s'utilitza per fer neteja

Amb la caiguda de l'aplicació de l'article 155 i el canvi del govern espanyol, aquests dies estem veient com es planifica la recuperació de lleis vetades pel PP, o l'anul·lació d'altres d'aprovades aprofitant la seva majoria; aturar actuacions i decisions preses pel PP, ara a l'oposició, i que deixaven sense efecte lleis aprovades per unanimitat al Parlament català... L'alternança política s'ha convertit en això, perquè quan es governa es pensa poc en la ciutadania i massa en els propis interessos, però no hauria de ser així.
Quan un partit polític aprofita que està governant amb majoria per fer fora tot allò que el perjudica com a classe social, queda demostrat que quan es perd el control, l'adversari té la feina de recuperar la situació inicial. Aquest anar i venir no és cap demostració del bon funcionament d'una democràcia, sinó d'una incorrecta aplicació de la mateixa. 
Una cosa és la ideologia d'un partit polític i el to i tendència de les lleis que s'aproven, i una altra de molt diferent és aprofitar l'avinentesa per fer passar la piconadora. En el cas del 155 també s'ha pogut comprovar que s'ha actuat amb venjança i gens d'acord amb el funcionament en altres autonomies no intervingudes, i sinó que m'expliquin el tema ambaixades.
Ens ha sorprès molt la decisió de Pedro Sánchez, que ho té complicat, de plantar cara al PP, a M. Rajoy, i la seva valentia li ha aportat el suport de fins i tot els independentistes catalans. Ell sap, o hauria de saber, que els vots s'han utilitzat per fer fora el PP i rescabalar-nos de l'atac venjatiu pel ridícul sofert el dia del referèndum. Si ho aprofita per dialogar i escoltar què diem des de Catalunya, pot ajudar-lo a consolidar una posició que dos mesos enrere no es podia ni imaginar. Amb intel·ligència ha de fer possible pensar que no sempre anar contra Catalunya és sumar simpaties a Espanya, si més no això voldríem creure.

dilluns, 11 de juny del 2018

Les declaracions de Borrell el defineixen

Haig de confessar que Josep Borrell sempre m'ha caigut malament, i és per això que se'm fa molt difícil parlar d'ell amb objectivitat. El rebuig que em mereix en veure'l i sentir-lo a parlar és superior a les meves forces. No ve d'ara, sinó des de fa molts anys, quan encara no fou ministre per primer cop. Tot i que s'ha d'acceptar l'afany d'una persona per escalar posicions, t'agradaria que es fes sense necessitat de trepitjar els altres ni insultar els que no pensen com tu, ni tampoc mentir.
Borrell ha estat per a mi la mala notícia del nou govern socialista, i hem d'esperar moltes intervencions desagradables, no només contra els nostres polítics, sinó també les nostres institucions, perquè Borrell viuria feliç si desapareguessin les autonomies i Espanya fos i actués com un estat totalment centralista.
Però, fins i tot acceptant la seva manera d'actuar, hi ha afirmacions que ja no es tracta d'estar-hi d'acord o no, o de voler atacar els adversaris o fer-los mal, sinó que hi ha declaracions que són descaradament inapropiades i perilloses. Afirmar que Catalunya està a la vora d'un enfrontament civil és d'una insensatesa tal que se l'hauria de cessar per provocador i inconscient. Només se li pot ocórrer a una mala persona, i això penso i he pensat sempre que és la millor definició de l'actual ministre d'exteriors.

diumenge, 10 de juny del 2018

Sense cobertura telefònica a una part de la vila

Ahir el cotxe ens va deixar tirats al Rial de les Canalies, a Arenys de Mar. Tot i formar part del nucli de la vila, en un extrem, no hi acostumo a anar i és per això que em va sorprendre tant el fet que em quedés incomunicat. No podia utilitzar el telèfon mòbil perquè no tenia cobertura. Ho vaig provar amb més d'un mòbil, de companyies diferents, i gairebé no rebia senyal.
M'ho varen ratificar persones que hi viuen, que tenen la casa allà i que han de sortir al carrer i buscar on els arriba el senyal per poder parlar per telèfon. Insòlit!
Sembla ser que a Arenys de Mar no és l'únic indret que això passa. A casa tampoc és que tinguem gran cobertura, però no arribem a aquest extrem. I a Canet de Mar els passa una cosa semblant. Llavors és quan arribes a la conclusió que ens discutim a l'hora de decidir qui volem que ens governi, però al final, sigui qui sigui, aquests problemes els superen, perquè són problemes a l'abast de les grans companyies que són les que tallen el bacallà.
Creieu que és normal que a la segona dècada del segle XXI, quan tenim tant tecnologia que ens permet tantes coses, hi hagi nuclis de la població que no els arribi el senyal telefònic? No ho trobeu ridícul? O potser hauríem de dir que és injust que ens parlin de tantes possibilitats tecnològiques quan part de la població no arriba als mínims.
Em va quedar pendent de parlar de quines gestions han fet per aconseguir millorar les condicions. Suposo que s'han mogut, que l'Ajuntament n'està al cas i també s'ha bellugat, però de moment no han aconseguit la cobertura necessària per fer una trucada telefònica.

dissabte, 9 de juny del 2018

L'actitud d'Arrimadas evidencia l'objectiu de C's

No vull pecar d'innocent i pensar que amb Pedro Sánchez de president del govern espanyol s'hauran acabat els mals de Catalunya, però sí que crec que podem avançar tots plegats, també Espanya, en posar una mica d'ordre en la gestió política, havent decantat el PP, però sobretot havent clavat una bufetada a C's.
La moció de censura ha situat C's en una posició molt complicada. Els obliga a canviar de tàctica, però a Catalunya encara no han reaccionat, ni sembla que en siguin capaços. El nomenament de Sánchez com a president del govern espanyol, i si s'acompanya d'un bon treball d'Iceta, facilitaria que C's reculés en expectatives de vot i el socialisme català recuperés posicions que no havia d'haver perdut.
Que ningú s'imagini que el PSC canviarà de bàndol, si això estàvem pensant, però sí que pot superar la tendència a esdevenir un partit residual i plantar cara al seu adversari polític, C's, que només sobreviu a base de la crispació, encara que s'hagi demostrat al llarg de la història, que aquesta pràctica no té futur.
C's, i Arrimadas, s'adonaran que la seva tàctica és infantil i absurda. Que no es pot estar enganyant la ciutadania amb rebequeries sense sentit. No es pot acusar els altres del mateix que ells fan. Si, segons ells, el president no ho és de tots, tampoc la cap de l'oposició ho és. Anar per aquest camí no porta enlloc.
Hi ha prou temes a debatre i a discutir com per realitzar una bona gestió d'oposició al govern de la Generalitat. Encallar-se en els símbols i en la falsa retòrica només vol dir una cosa: no es disposa de cap programa alternatiu per governar Catalunya. L'únic interès de C's és la confrontació i el menysteniment del país i les seves institucions. Confiem que el canvi a Madrid, recol·loqui tothom al seu lloc.

divendres, 8 de juny del 2018

A Arrimadas li falta sentit democràtic i respecte a les institucions

Diu Arrimadas que no assistirà a una reunió amb el president mentre es mantingui, al balcó de la Generalitat, la pancarta reclamant la llibertat dels presos polítics. El President farà molt ben fer de no entrar en el joc d'Inés Arrimadas, perquè la pancarta expressa una demanda completament justa i que té tot el sentit del món. Els presos hi són per venjança dels jutges i polítics espanyols.
Arrimadas fa un discurs fals que, o bé és una ignorant o una mala persona. Dir que Torras és el president de la meitat de catalans és no acceptar el mandat democràtic de les urnes. Si fos ella la presidenta de la Generalitat, ho seria de la totalitat dels catalans? Seguint el seu criteri, no seria la meva presidenta ni la de molts catalans, de l'altra meitat. Tenint en compte, però el que penso jo de la democràcia, sí que ho seria, encara que no l'hagués votat, com ho varen ser Pujol, Maragall, Montilla, Mas i Puigdemont, que foren escollits per la majoria del Parlament sorgida de les urnes.
Jugar com ho fa Arrimadas i el seu partit polític a l'enfrontament perquè sí, no beneficia el país que hauríem de creure vol defensar. La seva visió de Catalunya és totalment contrària a la visió del nostre president, però és ell qui ha obtingut els vots necessaris per a la seva designació, encara que sigui per un marge tan escàs. 
El dia que el Parlament de Catalunya nomeni presidenta de la Generalitat Inés Arrimadas, si aquest és el cas, ella serà la meva presidenta, malgrat ho sigui a contracor. El problema d'Inés Arrimadas és un problema d'incapacitat democràtica per acceptar les regles del joc. No pot acusar els altres d'allò que ella faria en el seu cas. Necessita moltes lliçons de democràcia i, pel que hem pogut veure des del seu escó al Parlament, de dignitat per ocupar un lloc de tan alta consideració institucional.

dijous, 7 de juny del 2018

El groc no és independència, sinó llibertat!

A veure si ho entenem tots. Els llaços de color groc i tots els altres elements, de color groc, utilitzats aquests dies, no són una reivindicació de la independència, sinó l'exigència que es faci justícia i es tregui de les presons uns polítics que encara no han estat jutjats, i que estan en presó preventiva simplement com a venjança de l'Estat (poders polític i judicial) pel referèndum del dia 1 d'octubre, que és la vergonya d'Espanya arreu.
Podem entendre que s'està demanant que deixin d'estar empresonades unes persones que no han estat jutjades? Sobretot tenint en compte que a Espanya hi ha persones condemnades a presó i que en no ser sentència ferma, es troben lliures pel país o fins i tot a Suïssa.
Qui no vulgui entendre que es tracta d'una injustícia que tard o d'hora es reconeixerà arreu, fins i tot a Espanya, és que pensa com aquells polítics i jutges que s'han venjat dels nostres polítics independentistes. D'aquí es pot endevinar per què hi ha tants catalans que volen independitzar-se d'Espanya, mani el PP, el PSOE o C's. 
Hem fet fora uns polítics que no qualifico, però no estem contents dels que vénen ara. Ens agradaria pensar que seran millors, però com a mínim no són els que hem hagut d'aguantar durant els darrers set anys.
El groc no és independència, sinó llibertat. També llibertat d'expressió, que avui es troba assetjada per l'Estat espanyol.

dimecres, 6 de juny del 2018

El govern de Sánchez compassadament

Com en un sorteig de Loteria, van sortint els i les ministres afortunades i anem coneixent el nou govern socialista. A les xarxes, i de manera pausada, van apareixen els noms dels i de les ministres de Sánchez. El primer, que acostuma a ser el que t'il·lusiona o bé et descarta el premi, va ser Josep Borrell. Per la meva part va ser una mala notícia i ja no tenien sentit la resta d'elegits que poguessin anar sortint.
De fet haig de confessar que no conec la majoria d'elles i per tant no puc opinar sobre l'encert o no de les premiades. Malauradament, els pocs que conec no em mereixen gaire confiança i només puc desitjar equivocar-me en les meves expectatives.
Ni Borrell, ni Batet, ni Ábalos són sants de la meva devoció i no crec que ens beneficiï gaire als catalans que somiem en canvis importants en la gestió política. L'experiència de tot aquest temps no ens fa ser gaire optimistes. De fet, el mateix president del govern espanyol ja ens ha deixat testimoni de la seva estima vers el nostre govern i les nostres institucions. És per això que no ens ve de nou.
Entretant veiem que els jutges continuen treballant carregant-se cada vegada més la llibertat d'expressió. Ens adonem que fets i acudits que fins ara havien estat, si més no tolerats, en aquests moments són motiu de judici i possible sentència condemnatòria. Penso que no tenen ni sentit de l'humor, que sempre va bé, ni respecte a la llibertat d'expressió, que hauria de ser d'obligat compliment. Parlar malament del rei, dels jutges i de les forces armades no hauria de ser mai considerat un delicte ni motiu de judici. Mentre el país funcioni i pensi d'aquesta manera, no aconseguirem la normalitat democràtica que ens crèiem tenir.

dimarts, 5 de juny del 2018

Borrell, el primer ensurt del govern català

Després d'alegrar-nos per la coça al cul a M. Rajoy, i sense esperar-ne grans avenços, el govern català i molts de nosaltres vàrem rebre el primer ensurt del canvi de president a Madrid. Em refereixo a la designació de Josep Borrell com a ministre d'Exteriors.
Penso que és la pitjor persona que el PSOE podia col·locar, i en el pitjor lloc. Tots recordem les últimes setmanes del nou ministre, insultant els nostres polítics i totes les persones que ens sentim profundament catalanes. Si en alguna cosa el PSC ha destacat en aquests darrers mesos és en el seu posicionament favorable al 155 i la seva crítica insultant als que no pensen com ells. Una de les veus més escoltades i que ho ha expressat amb més èmfasi ha estat el senyor Josep Borrell.
Col·locar Borrell de ministre d'Exteriors és la manera que té Pedro Sánchez d'avisar-nos que no ens les prometem tan felices, perquè el sentit de Pàtria i de Nacionalisme espanyol persisteixen, ara en mans del PSOE, de qui ja tenim bones o no tan bones referències en temps de Zapatero.
Encara que celebràvem la derrota de M. Rajoy i no la victòria de Pedro Sánchez, alguns crèiem que no ens ho posarien tan malament. Penseu que Borrell és la persona ideal per sembrar porqueria per Europa i aconseguir contrarestar la propaganda que fins ara s'ha fet des del bàndol independentista. 
Col·locar Borrell a Exteriors és gairebé el mateix que posar Boadella a Cultura. Ambdós personatges, amb diferències, s'han encarregat de parlar malament de Catalunya, els seus dirigents i les seves persones. Ells saben que, sent catalans, el mal que poden produir és més gran. Són dues persones amb molta supèrbia, que destrossen de la manera que sigui tothom que no pensi com ells.
La designació de Borrell farà que no baixem la guàrdia i continuem lluitant per aconseguir la República catalana, i fer-ho, senyor CGO, amb intel·ligència i obrint de veritat la base.

dilluns, 4 de juny del 2018

No tot s'hi val en política

El joc polític ha arribat a un nivell tan alt de degradació que ja et pots esperar qualsevol cosa. No es tracta simplement de sorprendre qui encara entén la política com un servei, sinó a les persones que ja saben que la carrera política és una cursa d'obstacles amb trampes i trampetes, però que probablement no havien arribat a imaginar-se que es pogués anar tan lluny.
La moció de censura ha fet mal al PP, i probablement el suport rebut pel PNB, després de la negociació i aprovació dels pressupostos, ha estat el que més els ha dolgut. S'havien venut a canvi de privilegis al PNB i aquests els han deixat glaçats. Per què ha passat? Què han fet de malament que el PNB no els hagi correspost?
Una vegada més veurem que la qualitat política i l'ètica del PP brillen per la seva absència, i faran tot el possible per venjar-se dels bascos. Com? Una primera acció, que ja han anunciat, és presentar esmenes als seus pressupostos, aprofitant la seva majoria absoluta al Senat. És legal? Sí. És ètic? No.
Deixant de banda a qui beneficia o perjudica una modificació dels pressupostos, l'actuació només s'explica per venjar el que el PP considera una traïció. Com sempre, s'utilitza la política per jugar brut, i el que menys importa són els ciutadans. Es tracta d'actuar per aconseguir mantenir-se en el poder, utilitzant les eines que calguin. 
Aquesta mala praxis que no només realitza el PP, fa que temem una possible victòria de C's, perquè aquests ho practiquen i difonen encara que no hagin manat mai. Imagineu, si ens manipulen aquells que ens han enganyat en període electoral, què no faran aquells que ja t'amenacen a l'hora de demanar-te el vot!
Vull pensar que la història condemna qui obra malament, perquè en el fons de tot, no tot s'hi val en política.

diumenge, 3 de juny del 2018

El virrei destronat

S'havia anat fent fort. Cada vegada se sentia més valent i esperonat. S'havia arribat a creure el poder que tenia i això se li reflectia a la cara. Havia canviat la manera de ser, la seva actitud ratllava la supèrbia i començava a mirar-se els altres per sobre les espatlles.
Ell no era així. En un principi havia assumit el seu càrrec amb il·lusió i amb ganes de fer-ho bé. La seva antecessora havia mal utilitzat les seves responsabilitats i ell ho volia fer millor. Parlava del diàleg i no es volia ficar en tonteries en contra dels ajuntaments. Pensava que ho podia fer molt millor.
Les circumstàncies en què l'ha tocat viure, l'han transformat. El to pervers i prepotent dels seus superiors de Madrid, l'ha canviat. Potser fins i tot en contra de la seva voluntat, però l'ha fet impopular, no només per pertànyer al partit en el govern d'Espanya, sinó perquè li ha canviat el caràcter.
La imposició del 155 l'ha assumit com la gran victòria personal. Ara era ell qui tallava el bacallà. Un somni erroni que l'ha acabat de malmetre i de fer-se odiar per aquells que com a molt l'ignoraven. 
El seu regne s'ha acabat. S'haurà de veure on el portarà aquest reset de la seva trajectòria. No ho tindrà fàcil, malgrat que en política hi ha regals, alguns d'ells enverinats, però d'altres que immerescudament es reben. Ha desenvolupat el paper de dolent davant del sobiranisme, davant dels catalans que han lluitat contra les prevaricacions del PP i la injustícia dels tribunals judicials que no han actuat amb parcialitat, sinó en ànim de venjança contra els catalans independentistes.
Millo deixa el seu despatx a les ordres del govern del PP, i haurà de buscar un lloc on poder continuar lluitant per no quedar a la cuneta de la història. La mateixa cuneta que la guerra civil va deixar-hi molts republicans, i que feren plorar Pablo Iglesias, donant lloc a la imatge real d'un fanàtic del feixisme que aspira un dia governar Espanya.

dissabte, 2 de juny del 2018

Sense Bíblia ni crucifix!

Avui han pres possessió dels seus càrrecs els consellers de la Generalitat i també el nou president del govern espanyol. Tot això ha passat i jo no ho he pogut seguir. De fet no ha estat cap novetat, però sí que m'ha cridat l'atenció un twit que he llegit a mitja tarda, crec. Un diari digital escrivia com a gran notícia el fet que el president del govern no havia jurat, sinó promès el càrrec, i ho havia fet sense Bíblia  ni crucifix. Gran notícia!
No he acabat d'entendre on era la gran notícia, a no ser que la mentalitat del país encara sigui la del segle passat. Potser tenia sentit pel fet que tot és depenent una cosa de l'altra. De la mateixa manera que la justícia no és independent de l'executiu, tampoc ho és, o ho era, la política de la religió.
Com a creient em fa més nosa que servei la barreja entre religió i política, entre fe i poder. M'agradaria pensar que som molts que tenim la mateixa opinió, i que no ens representa cap notícia rellevant el fet que en una presa de possessió d'un càrrec públic no hi hagi ni Bíblia ni crucifix, sobretot tenint en compte que l'Estat espanyol es defineix com a laic. L'altra cosa és com actua i quin poder encara té l'Església sobre segons quins polítics. 

divendres, 1 de juny del 2018

M. Rajoy perd la moció de censura que fa Sánchez president

Amb la caiguda del president M. Rajoy per la corrupció del PP, semblaria que alguna cosa hauria canviat a Espanya. La curiositat vindria pel fet que C’s, que es va presentar prometent fer neteja, és l’únic partit que ha donat suport al president del govern i del Partit Popular, sentenciat com a corrupte. Han estat la resta de partits polítics, tot i la gran discrepància ideològica i d’objectius, els que han possibilitat que M. Rajoy caigués derrotat.
Ara tindrem un nou president de govern, amb uns quants vots de regal, d’uns partits que no hi estan a favor, però que han jugat a fer fora M. Rajoy, l’única manera que ho feia possible en aquests moments. Això voldrà dir que Sánchez estarà molt vigilat de prop, i no ho tindrà fàcil per avançar. El passat recent no l’afavoreix. Les dures crítiques i insults al procés català i els seus dirigents, no li auguren grans acords. Haurà d’estar molt alerta i procurar diferenciar-se de M. Rajoy, convocant de seguida el president de la Generalitat a dialogar.
Pedro Sánchez ha gaudit dels vots contra M. Rajoy per aconseguir la majoria absoluta, però sobretot ha comptat amb el mutis dels barons del seu partit, que en altres moments no haurien actuat de la mateixa manera ni li haurien consentit, perquè això ja va succeir fa uns quants mesos.
Caldrà, doncs, veure quina és la seva actitud i com afronta el problema latent de les relacions amb Catalunya i la vigilància sense treva dels seus barons socialistes, que no li permetran cap tipus de relliscada. 
Catalunya i Espanya en general s’ha tret un mort de sobre i ara estarem a l’expectativa de si el recanvi no fa bo a qui hem deixat a la cuneta.