Tanca el menjador social dels caputxins d'Arenys de Mar

Aquests dies hem llegit que la comunitat dels frares caputxins d'Arenys de Mar ha tancat el menjador social, després d'una inspecció del Departament de Sanitat de la Generalitat de Catalunya. Segons diu la notícia, les condicions en què es feia el servei no tenien garanties de salubritat.

Podríem parlar llargament de què ha representat la tasca de la comunitat franciscana a la nostra vila, donant suport a persones sense sostre i vulnerables, de casa nostra i vinguts de fora. Una feina que ha estat possible per la seva dedicació i la gran col·laboració del voluntariat de moltes generacions. 

La tasca social, que a vegades sense sentit es critica, substitueix la mancança per part de l'administració pública, sigui la local o l'autonòmica o estatal. Quan hi ha persones que no poden alimentar-se o fins i tot mantenir la higiene, cal que la societat reaccioni i, a casa nostra, estem massa acostumats que sigui l'Església, que també critiquem fàcilment, qui entomi aquesta tasca.

A través de les xarxes socials, hem pogut llegir comentaris en un sentit i un altre, i em sap greu que a vegades es facin judicis de valor massa a la lleugera. Segur que podem trobar pros i contres en ambdós sentits, i és llavors quan cal ser curosos amb els nostres comentaris, i encara més amb les nostres sentències.

El servei d'alimentar a persones que tenen dificultats per trobar un plat a taula és encomiable, però també és cert que no es pot fer de qualsevol manera, sense tenir en compte les mesures higièniques indispensables per assegurar que no es posa en perill la salut dels usuaris i el voluntariat. És per això que cal entendre que una inspecció pugui determinar que no s'està fent de manera segura, però dit això, cal trobar la solució per no deixar d'un dia per l'altre a trenta persones sense menjar calent.

Estic convençut que el nostre Ajuntament s'arremangarà per trobar la millor solució, i en això tots hi hem de ser al costat. Cal agrair la voluntat, esforç i diners esmerçats per la comunitat dels caputxins d'Arenys i, si no es pot reformar el servei, confiar que sigui l'administració local qui es faci càrrec de les persones que fins ara han fet ús del menjador social. 

Podríem continuar, però ens estendríem massa. Que quedi dit, però, que l'Estat hauria de treballar perquè no es produeixi la necessitat d'haver de condicionar menjadors socials, la redistribució dels recursos hauria de ser la prioritat dels nostres governs.

Redistribuir la riquesa

Sembla que la moda actual i les consignes polítiques que predominen avui no estan en la línia de defensar el paper de l'administració pública com a garant d'una bona distribució de la riquesa. Defensar-ho, doncs, et posa al costat dels perdedors. Avui el que es busca és l'enriquiment i les polítiques ultraliberals van en aquesta línia. L'exemple dels EUA on les grans fortunes no es limiten a donar suport el govern, sinó que entren directament a dirigir la política del país, és prou clar per defensar el canvi de paradigma.

Ens equivocaríem, però, si ens pensem que els governs d'esquerra han complert escrupolosament els seus objectius de redistribució de la riquesa, en benefici de les famílies més vulnerables. Si analitzem bé les seves polítiques hi trobem alguns errors que, si bé s'han denunciat, no hi ha hagut manera de rectificar. Em refereixo a la política de subvencions.

No sempre les subvencions segueixen un dels principis bàsics que l'hi donen sentit, i és l'ajuda a les famílies en funció de la seva situació econòmica i social. Les subvencions universals que no tenen en compte el seu destinatari, no serveixen per redistribuir la riquesa, sinó que emmascaren una realitat que si perdura pot passar desapercebuda, però arriba un dia en què cauen les benes dels ulls.

Tenim exemples clars i que avui són actualitat arran de la votació en contra del decret òmnibus. La subvenció al transport públic per a tothom al marge dels seus ingressos i situació econòmica no està en la línia de redistribuir la riquesa. Cal millorar el servei, procurar que els usuaris en surtin satisfets, i en tot cas mirar qui necessita l'ajuda per poder-ne fer ús. Els costos d'explotació d'un servei surten d'un lloc o altre, i el més lògic és que siguin els usuaris els que se'n facin càrrec, segons les seves possibilitats. 

En aquest blog he tret el tema quan he parlat dels peatges de les autopistes. Ja sé que a ningú li agrada haver de rascar-se les butxaques, però la solució adoptada pel govern de l'Estat d'eliminar-los no té cap mena de sentit ni justificació. Els únics que hi surten guanyant són els estrangers que transiten per les nostres carreteres, ja que el cost del manteniment el paguem tots els contribuents espanyols, tant si hi circulem com no.

És per tot això que la defensa de la tarifació social té sentit perquè té en compte el beneficiari de la subvenció o ajuda. Podríem discutir la seva aplicació i control, però això seria tema per a un altre post.

Mesures econòmiques de primers d'any

Una de les notícies d'aquest inici de l'any és l'encariment dels productes de consum, alguns d'ells molt habituals i necessaris. També la repercussió que tindrà en la factura de la llum el fet que s'apliqui novament l'IVA del 21%. Ens havíem acostumat a uns preus energètics moderats i ara ens despertarem d'aquest somni.

Quan es bonifiquen els preus no penses que vindrà un dia que t'ho trauran, sobretot quan són productes de primera necessitat. En el cas de l'electricitat tot queda molt clar. Les factures reflecteixen bé els diferents conceptes i pots comprovar què estàs pagant i què t'estan abonant, però en altres casos la cosa no està tan clara i hi trobo a faltar més control. Em refereixo, per exemple, en el cas del pa, que ja n'he parlat en alguna altra ocasió. Un dia el govern va decidir treure l'IVA del pa, i els consumidors no vàrem notar cap diferència. En el moment que es va recuperar l'impost, llavors sí que es va notar l'augment del preu. Què vol dir això? Que la rebaixa de l'IVA va ser profitosa pels industrials, les fleques, i, per tant, poc profit en vàrem tenir els consumidors.

Molts dels problemes econòmics són deguts a una mala política governamental, amb un control nefast o nul sobre el funcionament del sistema. El problema el pateix el més feble, que té pocs recursos per poder protestar i beneficiar-se de les mesures fiscals que un govern fort i progressista ha de dictar per redistribuir la renda. 

I després està tot el tema dels sous. Per més que el govern actual estigui movent a l'alça el salari mínim interprofessional, el tenim tan avall que s'hauria d'incrementar ostensiblement per poder ser més justos i aconseguir que el poder adquisitiu de les famílies no s'estanqui o fins i tot vagi a la baixa. Caldria anar de pressa, perquè quan torni la dreta, això ja no ho tocaran. El mal que patim en aquest país és que l'esquerra, quan governa, és molt lenta en aplicar i legislar a favor de la gent amb menys recursos. 

Una de les mesures que s'aplicaran a partir d'avui és la limitació de l'augment del preu del lloguer dels habitatges, quan toca revisar el contracte. Caldria també que el govern trobés la manera de fer efectiva la seva promesa de construcció d'habitatges de preus assequibles i evitar que l'estoc d'habitatges protegits desaparegui, passant al mercat lliure. Un fet massa habitual i que condemna als més necessitats.

La pagesia i la banca, el gran contrast

Les manifestacions dels pagesos que hem pogut seguir a través dels mitjans de comunicació ens haurien de servir per reflexionar sobre el món que hem estat construint. Em preocupa molt que Espanya tingui un govern socialista, el més progressista de la història -diuen ells-, i que ens trobem amb un tracte tan desfavorable vers un sector, l'agrari, quan en paral·lel estem veient cada dia els beneficis de la banca, un sector que amb diner públic es va rescatar, un diner que no han tornat ni ho faran mai.

    Certament hi ha moltes situacions immorals i moltes polítiques equivocades que caldria revertir, però aquesta injustícia és digna de ser considerada, i ens ha de servir per posar en dubte la capacitat del govern per redistribuir la riquesa contrastant els efectes perversos del lliure mercat, però també per exigir que es posi fi a una diferència de tracte en funció de qui hi ha al darrere. Sabem que el poder econòmic defensa el capital i la banca és un dels seus artífexs principals. 

    No podem prescindir de la banca, que s'ha convertit en una eina necessària per a la gestió de la nostra economia. No només ens faciliten els diners per hipotecar-nos, sinó que la nòmina o la pensió ens ve obligatòriament a través d'ella. No podem pagar les grans factures si no és a través del sistema bancari, i estem a la seva mercè, amb tota la protecció governamental, per a la seva conveniència. La banca obté grans beneficis a costa nostra, i els nostres pagesos, per situar-nos en el context d'aquests dies, tenen greus dificultats per comercialitzar els seus productes, sense patir pèrdues econòmiques.

    I el govern europeu, ho hem llegit d'anada i tornada aquests dies, posa tots els entrebancs a la pagesia comunitària, subvencionant, directament o indirecta, aquells països extracomunitaris que no compleixen les estrictes normatives internes i que per tant poden oferir els seus productes a preus reduïts. Una competència deslleial, amb suport institucional.

    Si l'esquerra, quan governa, és incapaç de resoldre aquesta situació, què podem esperar de la dreta quan recuperi el poder polític? El poder econòmic ja el té, perquè no l'ha perdut mai, i l'esquerra governamental ha estat incapaç de contrarestar-ho tot defensant els interessos de la ciutadania. Què entenen per progressisme? Hem de deixar perdre la nostra agricultura i ramaderia? Quin futur ens espera com a país?

    Tots hem de contribuir en la defensa de la nostra pagesia. Hem de ser conscients de què comprem i què mengem, i quin treball hi ha al darrere, però el nostre govern ha de canviar la legislació per fer viable el treball del camp i reduir diferències amb altres sectors que han esdevinguts els privilegiats de l'Estat.

La nostra aigua de cada dia

Vaig llegir un dia que la gran preocupació d’aquest món no seria la falta de minerals fòssils, sinó la manca d’aigua. Tots som conscients de la importància de disposar d’aigua en qualsevol moment del dia, ens trobem allà on siguem, però no fem res per evidenciar-ho. Intentem estalviar llum i gas, probablement perquè el cost és alt, però l’aigua? 

Si mirem la relació de factures de tot un any ens adonarem que l’import de l’aigua consumida representa un percentatge prou baix. Potser és això el que fa que no tinguem gaire interès en estalviar-ne el consum, sobretot quan deixem que corri l’aigua mentre ens ensabonem les mans, ens raspallem les dents o esperem que arribi prou calenta a la dutxa. Quan obrim una aixeta i no surt aigua, llavors sí que ens lamentem que ens hagin tallat el subministre, encara que només sigui per reparar una avaria.

Portem molts mesos parlant de la sequera que pateix el nostre país. Hem vist moltes imatges del nivell dels nostres pantans. Gairebé no recordem el dia que va estar plovent de manera sostinguda unes quantes hores. Malgrat això no hem canviat els hàbits i ara ve quan ens diuen que hauran de reduir la pressió i qui sap si també ens tallaran l’aigua unes hores al dia. Serà aquesta la manera de reduir el consum?

L’aigua és un bé essencial i com a tal tothom n’ha de poder disposar per satisfer les seves necessitats de consum, però ja va sent hora que ens comportem de manera responsable i no la malbaratem. No sé si cal incrementar-ne el preu. Potser no seria una mala idea, sempre i quan fem possible que ningú es quedi sense per dificultats econòmiques. És perquè creiem en un Estat fort i amb finalitats redistributives que podem continuar amb la cara alta i criticar aquests corrents ultraliberals que volen privatitzar-ho tot, afeblint l’administració pública i posant en risc una vida digna i de ple dret per a una bona part de les famílies que per elles soles no se’n poden sortir.

Reflexionem si ho estem fent bé. Apliquem totes les eines de què disposem per assegurar l’aigua a totes les llars, però al mateix temps controlem-ne el mal ús. La tarifació social per una banda i la regulació del consum en funció del Padró poden ser dues mesures que ens ajudin a racionalitzar el consum de l’aigua i combatre les dificultats que la greu sequera ens comporta, i que no sembla pas que hagi de millorar en un futur. 

La idoneïtat de l'impost de successions

L'article de Fernando Trias de Bes al diari ARA, "La casa dels pares", estic segur que generarà molts comentaris i també crítica. L'articulista sempre dona la seva opinió de manera franca i això acostuma a provocar recels i opinions contràries. Ell no se n'amaga, i penso que és d'agrair. Hi ha altres articulistes que procuren no definir-se del tot i evitar l'allau de crítiques. 

En aquest article critica l'impost de successions amb l'argument que els immobles que els fills reben dels pares ja han pagat tots els impostos haguts i per haver, i no té cap sentit haver de pagar pel simple fet de rebre'l en herència.

Hi ha persones que tenen molt clar que els propietaris han de pagar, sigui el que sigui, però han de pagar, i per tant els nous propietaris també, però no entren en l'anàlisi del fet impositiu. Els nous propietaris ja pagaran els impostos corresponents quan gestionin la propietat, però pagar per rebre-ho?

Sempre he defensat que l'Estat ha de tenir recursos suficients per fer una de les tasques més importants, segons la meva manera d'entendre la vida, i que és la redistribució de la riquesa. La manera d'obtenir aquests recursos és una altra història i s'ha d'estudiar bé i trobar-hi una lògica, que amb l'impost de successions som molts que no li sabem trobar, sobretot quan estem parlant de l'habitatge principal.

És cert que molts municipis tenen rebaixes considerables quan es tracta dels habitatges on residien els pares difunts, però no sempre és així, ni tampoc en la totalitat dels impostos a satisfer en el moment de registrar la nova propietat, per parts dels hereus.

La discussió pot ser llarga i es poden trobar molt matisos, però m'agradaria que la gent opinés amb arguments sòlids i no amb plantejaments ideològics que a vegades no s'aguanten amb res. No caiguem en la trampa de rics i pobres, perquè l'impost no ho té en compte. Podem discutir si l'Estat ha de cobrar més o menys impostos per poder tenir els recursos necessaris per actuar. Ja sabem que hi ha qui voldria un Estat feble i que les diferències entre la població continuessin augmentant, però això ja és un altre tema que dona per a un debat encara més llarg i profund.

La discussió sobre l'impost de successions no és nova d'ara i em temo que tindrà un recorregut llarg. Algú hi veu competència deslleial per part de les comunitats autònomes que l'han suprimit. Puc entendre que la nostra Generalitat està mancada dels recursos suficients per donar un servei d'acord amb les necessitats creades al nostre país, però cal veure d'on han de sortir aquests recursos i si l'opció de l'impost de successions té lògica o no. Sempre, al marge de les ideologies, i sense entrar a valorar particularitat de si els hereus tenen recursos per fer-hi front. Parlem en genèric i raonadament.

Descartem Sumar

La senyora Díaz, que pretén ser el puntal del nou govern del PSOE després de les eleccions d'aquest mes, ha promès lliurar 20.000 euros a cada ciutadà i ciutadana que arribi a la majoria d'edat. A partir d'aquesta proposta podem llegir molts comentaris i arguments per estar-hi d'acord o en contra. La pretensió és ajudar els joves, que es troben en situació precària, amb un cop de mà, que de ben segur no els hi solucionarà la vida, però que no li faran un lleig.

Aquestes ajudes universals, per a tothom igual, sense tenir en compte les condicions de cadascú, no són, al meu entendre, la millor manera d'utilitzar els diners públics, sobretot si estem d'acord que l'Estat té l'obligació de minorar les desigualtats, que per altra banda cada vegada són més grans.

Si lliures uns diners a tothom, el resultat no canvia. Hi haurà joves que no tindran cap necessitat de rebre aquesta ajuda, i d'altres que probablement faran curt. Un govern que es titlli de progressista hauria de tenir en compte el punt de partida i redistribuir els diners d'una altra manera.

He pogut llegir comentaris a favor, que consideren que és bo ajudar els joves en un temps que no ho tenen fàcil, amb precarietat laboral i dificultats per emancipar-se. De totes maneres torno a dir el mateix: no tothom es troba en la mateixa situació. Les ajudes de fons públic han d'anar dirigides a aquells col·lectius menys afavorits, que tenen més dificultats per sobreviure, i d'aquesta manera reduir les desigualtats existents en un món capitalista, on la llei del mercat, i la seva força, no actua de la mateixa manera per a tothom.

No és l'únic exemple d'ajuda universal sense criteris. N'hem vist més exemples, i penso que el resultat ha estat sempre prou evident com per evitar repetir els mateixos errors. Quan convoques unes subvencions, marques uns criteris per regular qui hi té dret. Tothom hi ha de poder accedir, en funció dels seus recursos, la seva situació econòmica, les seves possibilitats de moure's en un món prou competitiu.

Al meu entendre, la promesa de la senyora Díaz no és encertada, i això junt amb el menysteniment a la situació catalana, respecte als nostres drets, fa que no li puguem fer propaganda ni desitjar-li gaires èxits. Si els catalans no ens protegim, ningú vindrà a resoldre els nostres problemes. Descartem, doncs, aquesta opció política, i anem a plantar cara a Madrid.

La rehabilitació de les antigues adoberies de Vic

Una administració pública sanejada i amb recursos és una garantia per redistribuir la riquesa i no deixar-ho tot a mans del mercat de l'oferta i la demanda, que ha quedat clar que no actua d'una manera justa i crea unes bosses de pobresa que perjudiquen la convivència. Fins i tot per pur egoisme, les classes més riques haurien de beneir que l'Estat disposi dels recursos per aconseguir minorar el desequilibri econòmic i social.

Però també amb recursos és possible millorar el patrimoni arquitectònic, fer més agradable l'existència i redescobrir la història. D'això en trobaríem molts exemples, però avui em fixo en la ciutat de Vic, on hi he fet una escapada aquest matí. Fent temps he contemplat les obres que s'estan realitzant al peu del pont de Queralt, on s'ha descobert una antiga muralla de la ciutat, més antiga que la muralla que es pot visualitzar, a la part del Portalet.

Les obres varen començar amb la rehabilitació de les antigues adoberies, on s'hi pensa instal·lar un centre d'interpretació per explicar la tradició de la indústria adobera. L'Ajuntament de Vic, ja fa uns anys, va comprar uns antics edificis molt degradats amb la intenció de restaurar-los i d'alguna manera millorar un barri molt degradat de la ciutat, i amb molta història. Conèixer el tractament de la pell és encara una assignatura pendent per a molts que hem nascut a la ciutat, i que hi hem passat de puntetes.

Segons he pogut llegir, l'Ajuntament voldria donar exemple amb aquests dos edificis, i animar els propietaris de la resta d'antigues adoberies perquè inverteixin en el projecte i les rehabilitin. La idea crec que és interessant, però m'imagino que els propietaris han de poder-ne treure un rendiment, perquè avui no s'inverteix si al darrere no en pots treure un benefici. Si es fa bé, hi pot sortir guanyant tothom.

Avui ho contemplava des de l'altra banda del riu Méder, i em reafirmava en la creença que és bo que l'administració pública disposi de recursos suficients per millorar la ciutat, però també li cal molta imaginació i creativitat. És important que els nostres polítics tinguin la ment oberta, aportin idees i moltes ganes de treballar per a la ciutat. 

La ciutadania acostumem a ser molt crítics amb els nostres polítics. Normalment perquè considerem que treballen poc per a la ciutat, i no ho fan de la millor manera possible. Nosaltres, però hi hem de col·laborar i, si ens deixen participar, intentar aportar-hi aquesta imaginació que és tan necessària, i també treball. És cosa de tots. Podem exigir, però hem d'arremangar-nos quan convé.