Seguint el fil del cas Rubiales

Arran dels fets provocats pel màxim dirigent del futbol espanyol, el senyor Rubiales, han anat apareixent actituds i pràctiques habituals en aquest entorn i semblants, que d'alguna manera ens han escandalitzat. El cas del president de la federació catalana de futbol, el senyor Soteras, en seria un exemple. Desconeixem què passarà, i si fruit de la investigació de diaris com l'ARA, s'aconseguirà arraconar uns personatges que tenen una manera d'actuar molt poc edificant.

Amb situacions com l'actual t'adones que si rasquéssim una mica més trobaríem coses que no ens imaginem. A vegades donem per entès que l'aigua no és clara, però ho deixem passar fins que no hi ha alguna cosa que surt a la premsa i es fa viral. Llavors tots correm al darrere.

Tot això em confirma que la nostra societat és massa permissiva amb segons quines pràctiques. Ens costa molt poc criticar al carrer o Internet, però iniciar un procediment de denúncia i fer-ne el seguiment fins a les últimes conseqüències no és habitual.

És cert que moltes persones que ostenten poder, no només polític, sinó també social, tenen l'habilitat de crear un entorn favorable que els riu les gràcies perquè en el fons hi surt guanyant. La reacció primera de l'assemblea de futbol, aplaudint el senyor Rubiales quan afirmava que no dimitiria, és una demostració clara de com es fan les coses, i per què aconsegueixen mantenir-se al poder.

Em ve a la memòria la notícia que sortia l'altre dia sobre la contaminació dels reactors dels avions, i el fet que el combustible que utilitzen no té la càrrega d'impostos que sí patim els conductors d'automòbils. L'explicació és la força del lobby corresponent a Europa. Desconec el tema i per tant no hi puc aprofundir, però és una demostració més que la nostra societat és poc transparent i que hi ha uns quants que dominen els fils i els altres anem dient Amen a tot.

No es tracta de mantenir el pols a tot, però sí que seria bo que no ens empasséssim tan fàcilment les coses. La solució, però no és reaccionar amb insults i queixes que no porten enlloc, sinó treballar perquè els organismes que hi poden posar remei, lluitin per erradicar les males pràctiques. Això passa per confiar en aquestes institucions i els seus representants, i probablement ja hi trobem el primer obstacle. 

Soc força crític amb la premsa actual. No tenim uns exemples gaire bons ni saludables, però, fet i fet, potser haurem de confiar-hi una mica més, probablement no amb els ulls clucs, però insistir perquè dediquin temps i esforços a revelar-nos què passa al món i com podem denunciar aquestes males pràctiques.

La ciència i el dia a dia

Llegint notícies com la de l'allunatge d'una nau de l'Índia se'm generen molts dubtes i em faig moltes preguntes. És evident que l'evolució científica és important i estimulant, i que és bo que no tot quedi a mans dels de sempre. De totes maneres, quan veus aquests èxits, i t'imagines el cost que deu haver tingut, i llavors mires com viu la gran majoria de la població del seu país, no ho acabes de veure clar.

D'acord que hem d'anar endavant i fer més que menjar i dormir cada dia, però no hi ha manera d'eradicar la pobresa? No es podrien fer més esforços perquè la gent visqués dignament? Mires el que t'arriba d'aquell país i hi veus molta misèria. També molta injustícia, on uns pocs viuen molt bé i la gran majoria amb prou feines pot sobreviure.

També és cert que als Estats Units d'Amèrica, que han liderat les exploracions a l'espai, també hi ha misèria, i per tant també podem criticar la despesa per arribar a l'espai mentre hi ha gent del seu país que no en té prou per viure. Amb aquestes reflexions, probablement la ciència no hauria avançat gaire, però humanament què? No seria un gran èxit que ningú patís fam, guerra ni misèria?

Ja he dit al començament que se'm desperten dubtes i preguntes. No és clar i sempre hi ha el risc de moralitzar-ho tot, però és molt preocupant com vivim, a esquenes de la misèria i els problemes d'una gran part de la població mundial.

L'Índia ha aplaudit l'èxit de l'allunatge i es sentirà orgullosa de ser una de les quatre potències que han aconseguit arribar-hi. De ben segur que el treball que ara puguin realitzar serà en benefici de tots, i no només del seu país. Rússia, una vegada més, haurà de claudicar i entendre que les coses tenen sempre un perquè. A Putin li hauria anat molt bé l'èxit ara fa unes setmanes, per fer oblidar, encara que només sigui per uns moments, tot el mal que està causant a Ucraïna des de fa un any i mig. L'Índia probablement també aprofitarà l'avinentesa per amagar una realitat que no voldríem a casa nostra.

En tot cas celebro l'èxit de l'Índia, però els hi demano que no oblidin que aquí a la Terra, tenen encara molta feina a fer per tal de sentir-se orgullosos com a poble. Han de resoldre els problemes mundans i aconseguir que tots els seus habitants puguin gaudir dels èxits, sobretot si tenen prou diners per viure, i fer-ho d'una manera digna.

L'autocensura és viva

A l'entrevista a Carles Sans, al diari ARA, es fa palès un canvi en la manera que té l'audiència d'acceptar la sàtira, que obliga als protagonistes a autocensurar-se per no complicar-se la vida. Avui ens trobem que qualsevol comentari passa per la censura de polítics, jutges i societat civil, i fa més difícil que els artistes es puguin manifestar.

Si analitzem què passava fa uns anys estarem d'acord amb l'opinió d'en Carles Sans. Hi ha discursos que avui no s'acceptarien i en canvi, quan es varen produir, feien gràcia i els aplaudíem. La pregunta que em faig és si ens trobem en una situació millor o pitjor que abans.

L'autocensura no és bona perquè limita l'originalitat i l'espontaneïtat, però és cert que no es pot dir qualsevol cosa i cal pensar-ho una mica, sobretot si el que vas a dir pot ferir un col·lectiu determinat. Què passava abans? Ho acceptàvem tot? Permetíem riure'ns de tothom i tot?

La grolleria és inacceptable, per decència i bon gust, però enriure's del mort i de qui el vetlla no hauria de comportar cap sanció, ni haver de passar per davant de cap jutge, encara que es mofin d'un rei o un president de govern. En aquests moments, però, tenim rapers a la presó o a l'exili. Un senyal que al nostre país no acaba de funcionar.