Ni amb aigua calenta!

N'hi ha que no se senten al·ludits per més insistència que hi pugui haver. D'una manera prou explícita, importants dirigents d'ERC, i també històrics, demanen a l'actual direcció que s'ho pensi dues vegades i faci un pas al costat. Cal renovar les persones, sobretot després del fracàs. I si l'únic dirigent que ha manifestat que vol tornar-hi és Oriol Junqueras, queda clar que el manifest va dirigit a la seva persona. No se n'adona?

    Sempre he pensat que era molt cregut i que actuava per sobre del bé i del mal. Són apreciacions a la distància i, per tant, poden ser equivocades. Són sensacions. Ara, però, veien el que està passant i la manera de reaccionar, gairebé que m'ho corrobora.

    Ens queixem molt de personatges que teòricament han desaparegut, però no deixen de fer la punyeta i amargar tothom. Els dos grans exemples són els presidents Aznar i Felipe González, però n'hi ha més. I en tenim de molt a prop, com és el cas del senyor Junqueras, però tampoc no està sol. 

    Les persones hauríem de ser prou llestos i adonar-nos quan fem nosa. I això no vol dir que no s'hagi de reconèixer tots els mèrits, la feina ben feta, els sacrificis personals i dedicació, i les conseqüències, com poden ser la presó o l'exili. Hi ha un moment, però, que un ha de saber retirar-se i donar pas a altres persones que segur que també ho faran bé. Això ho trobaríem arreu, però en política crec que és més evident que enlloc més.

    El manifest signat per molts càrrecs i militants d'ERC hauria de fer reflexionar el president en hibernació, i pensar-s'ho dues vegades si el 30 de novembre ha de presentar candidatura, o bé es queda al costat, ajudant a qui agafi el relleu, que ben segur li serà molt útil. 

    És una qüestió de partit i, per tant, han de ser els militants qui acabin decidint quin és el futur. Seria una llàstima que un excés d'ego fer perdre posicions a un partit polític que ha liderat el govern català durant els darrers anys, i que ha patit tota la repressió del nacionalisme espanyol. Cal renovar el partit, i recuperar tot el que s'ha perdut, en el seu benefici, però també en el de tot el país.

Cedir sense que sigui vist

ERC i PSOE volen els indults, però ningú vol passar per haver cedit davant l'adversari. Ambdós voldrien que arribessin de manera natural sense que ningú pogués dir que aquest o l'altre han cedit. No és fàcil, perquè la dreta espanyola té molt clar que els indults no s'han de concedir, i la Justícia hi és al darrere per fer-ho impossible.

Les paraules amables dels presidents català i espanyol, i la carta de Junqueras des de la presó semblen anar en aquesta línia. Alguns socialistes ja han dit que els ha agradat la carta de Junqueras, entenent que és un pas al costat, per facilitar la solució.

A ningú se li pot escapar que l'indult té un alt cost polític per al PSOE, però també és l'única sortida viable per mantenir la majoria que li permet governar Espanya. Aquests esforços per mantenir l'equilibri no son puntuals, sinó que s'han de veure com una solució a llarg termini. La dreta espanyola ho té difícil mentre els nacionalistes catalans i bascos es mantinguin forts. Aquests sempre estaran més a favor de l'esquerra espanyola que no pas de la dreta intransigent.

Si el PSOE és capaç d'adonar-se d'aquest fet, procurarà afavorir la situació dels nacionalistes que li han d'aguantar la majoria parlamentària. Una altra cosa és com es veu des de Catalunya. ERC sembla que ho té clar, però no li passa el mateix a JxCat. Una bona solució seria que es deixés treballar ERC a nivell intern, i que JxCat continués guanyant batalles a nivell europeu. No podem oblidar que la veu d'Europa farà molt per a la futur de Catalunya.

Pedro Sánchez es queda els fons europeus

Solemnement el president del govern espanyol ha anunciat als presidents autonòmics, tots menys el català, que els fons europeus se'ls queda ell i ja els administrarà. Algú informava ahir que el govern espanyol havia beneït l'encàrrec de no sé quin vaixell que costa un ull de la cara, i que ho deurien pagar amb els fons europeus. No sé si anirà ben bé així, però els presidents autonòmics obedients, han quedat amb un pam de nas.

És el govern més progressista possible, segons afirmaven ells mateixos, però també deu ser el més centralista, amb permís d'Aznar i Rajoy. No avancem en autonomia, sinó tot el contrari. Llavors no entenen perquè el govern català no vol passar per l'adreçador. I el senyor Iceta clamant el cel per l'actitud del nostre president!

No sóc el defensor del president Torra, a qui he desitjat fa molt temps que deixés la presidència, però tal com deia ahir en el meu post, en aquesta ocasió li dono la raó. Ja està bé de tanta tonteria!

I el president basc? Ahir ho volia escriure, quan encara no havia decidit presentar-se a la reunió. Jo estava segur que al final hi aniria, encara que fos per intentar deixar en evidència a Torra. A la manera de pensar d'alguns, el fet que Torra no fos l'únic president absent a la reunió, el disculpava una mica, però amb la jugada de darrera hora d'Urkullu, com ha fet sempre, ara era Torra la nota discordant.

No ens ha de saber greu. Els bascos sempre han fet el mateix. Ells aconsegueixen anar per davant nostre. Els diners ja els tenen, per això els és tan fàcil jugar fins a darrera hora sobre si faran una cosa o l'altra. Amenacen el govern de torn, però al final són tan amics, i amb els objectius assolits. Nosaltres sempre hem de quedar com els dolents, i el problema és que no ens en sortim mai. Malgrat tot, no crec que seguint els consells d'Iceta anéssim millor. Claudicar és l'únic que persegueix.

La radicalitat de la dreta extrema

Hi ha moments que em pregunto si l'actitud de la dreta espanyola beneficia o no la feina del PSOE ara que forma govern en coalició amb Podemos. Una actitud tan radicalment en contra i sense gaires arguments a vegades és bo pel govern de torn, perquè s'ha de ser molt radical i poc intel·ligent de no veure de què va.

A qualsevol govern se li pot fer una bona feina d'oposició, perquè la demagògia acostuma a ser gran i a vegades difícil de detectar, sobretot per part de la gran massa. Quan un es radicalitza, però, és fàcil que la gent se n'adoni.

Aquests dies tot s'ha concentrat en la reunió entre els presidents de govern espanyol i de la Generalitat. En aquest aspecte hi ha molt a dir i a pensar, i també és fàcil treure'n rèdit, però el govern socialista farà bé de no deixar-se entabanar i no concentrar tot l'esforç en aquesta taula de negociació, precisament per no provocar el seu fracàs.

Entenc que aquest període que s'ha iniciat ha de tendir a la normalitat. No donar-hi més importància de la que té, que en té molta, però no donar elements on s'hi aferri l'oposició de la dreta extrema que en aquests moments destaca per sobre d'una dreta que tots voldríem moderada i capaç de contrarestar els errors que puguin venir de l'actual govern, que és un govern experimental, pel fet de ser el primer de coalició després del franquisme.

Una actitud assenyada i intel·ligent del govern de PSOE i Podemos que mantingui la dreta en aquesta actitud radical, li permetrà governar més temps i amb més credibilitat que mai. Però que no li doni motius!

Haurà servit la trobada Torra-Sánchez?

La pregunta que ens fem molts és si la trobada d'ahir dijous entre els presidents dels governs de Catalunya i Espanya haurà servit per a alguna cosa. De lectures en trobem moltes i diverses, totes elles interessades. Les més surrealistes són les del PP i C's. Critiquen que la trobada s'ha muntat com si es tractés de dos presidents d'Estat. Ambdós partits continuen amb el mateix discurs, reclamant l'aplicació de l'article 155 de la Constitució, i anul·lant competències de Catalunya. Reclamen una aplicació rotunda que inclogui els mitjans de comunicació, l'ensenyament i els mossos d'esquadra.

Crec que en aquest cas el partit del govern espanyol en surt beneficiat, que no vol dir que li vagi bé de cara a obtenir bons resultats electorals, però mirat fredament dóna entendre que malgrat no acceptar la demanda d'un referèndum d'autodeterminació, està disposat a parlar fins quan calgui. Ja sé que molts direu que al final de tot, això no serveix per a res, però penso que hem de demostrar que sí que volem el diàleg, i que no ho diem perquè sí.

Si una cosa ha fet guanyar punts a l'independentisme ha estat l'actitud, tant a l'hora de manifestar-se, com a l'hora de demanar diàleg. No és bo tancar-se en banda i la prova la va donar M. Rajoy, i així li ha anat. No podem caure en aquest parany, i és per això que hem sigut molt crítics amb l'actitud i les paraules forassenyades del nostre president. Malgrat tot ell és president perquè així ho va decidir el Parlament català que entre tots vàrem confeccionar. L'actitud de PP i C's de menysprear-lo no deixa de ser un senyal del poc nivell democràtic que respiren ambdós partits polítics.

Hi haurà trobada o no?

Tan difícil és quedar per dialogar? Pel simple fet que ho demanin presoners polítics ja és motiu suficient com per acceptar la reunió entre presidents. Què carai espera el president Torra? Si no pensa dimitir, la qual cosa uns quants independentistes agrairien, que segueixi els consells de persones que són a la presó per defensar la independència de Catalunya.

Es tracta d'estratègia? No s'han fet prou disbarats al llarg d'aquest any de presidència de Quim Torra? No se li demana que accepti les propostes del president del govern espanyol, sinó que es trobin i parlin, i si poden desencallar alguna cosa, millor. Si no poden, cadascú a casa seva i tan trempats.

Als catalans se'ns ha batejat amb molts adjectius, però n'hi ha un que encara no s'ha dit, o si més no és poc popular. Em refereixo a masoquistes. Som masoquistes perquè escollim presidents com Quim Torra i encara somiem en solucionar marrons. 

La credibilitat era positiva abans de l'1-O de 2017, però des de llavors hem perdut molts punts i necessitem recuperar-los. Fins llavors els únics que pixaven fora de test eren els diputats i diputades de C's, però darrerament s'hi ha afegit els del PDeCat i ERC. Defensàvem el prestigi del nostre Parlament i ens feia molta ràbia que uns impresentables de C's actuessin d'una manera tan barroera, com si es tractés d'una bancada futbolera de baix nivell. Ha passat el temps i tampoc és que els diputats i diputades que donen suport al govern de la Generalitat tinguin un paper gaire lluït. Se saben comportar, però no han fet els deures i suspenen a cada Ple.

Desitjo que la reunió dels dos presidents acabi realitzant-se, i que no sigui per culpa del nostre president que no hi hagi el diàleg que tant demanem.

Un diàleg amb limitacions no és un veritable diàleg

Segons el govern espanyol, la impugnació de la moció sobre el 9-N aprovada pel Parlament català no ha de suposar cap obstacle perquè la reunió dels dos presidents, prevista per a dilluns, no hagi d'anar bé. Jo també crec que la reunió s'ha de fer, al marge de la impugnació i la conseqüent suspensió per part del Tribunal Constitucional, una altra cosa és si, coneixedors de les dues realitats, encara tenim confiança en aquesta reunió.

No ens hem cansat de repetir que el diàleg és imprescindible i ningú no l'hauria de negar, tot i la presumpció que serà el que en castellà consideren "un diálogo para besugos". Com a mínim s'ha d'intentar, i amb ganes d'arribar a acords, encara que no sigui el primer dia, però no es pot anar a fer la comèdia.

Si el govern de Madrid considera que allò que hagi d'anar per la via judicial seguirà el seu camí, però en paral·lel hi ha voluntat de dialogar políticament, no s'ha de desaprofitar l'ocasió, encara que només sigui per confirmar que el diàleg no existeix o bé no és possible. Si Madrid no entén que molts catalans es volen expressar sobre el seu futur, estigui o no previst en la Constitució, i no vol fer res per solucionar-ho, quedarà palès que el concepte de diàleg que tenen no és el mateix que el nostre, i a partir d'aquí podrem continuar el nostre camí.

Quin paper tan trist el dels dirigents del PSC!

Quina pena que em fa en Salvador Illa (PSC). Sabeu qui és? Quin càrrec té? Ho dic perquè suposo que molts no sabeu de qui us parlo, i potser, utilitzant el seu estil, hauria de dir que no us perdeu res! Sabeu perquè ho dic? Pel tracte a l'ara exconsellera d'Ensenyament, la Clara Ponsatí, que considero que li dóna mil voltes, i el cínic del secretari d'organització del PSC la pretén desqualificar, però tots sabem que no ofèn qui vol sinó qui pot!

Quina pena l'actitud del PSC, que no té nassos de defensar què pensa i només mira què diu i no diu per no perdre més votants. Heu llegit la consigna enviada als grups municipals socialistes? Es creuen que els ciutadans som estúpids? Jo no puc votar un partit que només mira què em dirà, encara que m'enganyi, per tal que el voti. Sisplau PSC, sigueu honestos, valents i defenseu alguna cosa perquè hi creieu! No continueu amb aquesta tàctica tan barroera que no us portarà enlloc!

Em sap greu, perquè tot això ho fa el que queda del PSC. No estem parlant d'un partit polític qualsevol, sinó del partit socialista que en aquests darrers quaranta anys ha donat dos presidents a Catalunya i un parell més a Espanya. Quina llàstima!

Si el PSC no canvia de tàctica i no treu de la direcció gent tan mediocre i insultant com Salvador Illa, o tan cínica com l'Eva Maria Granados, aquest partit acabarà com el rosari de l'aurora. És trist!

En què es basen els 300 acadèmics espanyols?

Llegeixo que uns 300 acadèmics espanyols han escrit als presidents Juncker i Tusk afirmant que la manifestació del dia 20 de setembre va ser violenta i que el govern de l'Estat ha fet bé de reprimir el poble català. I qui els hi ha explicat? El delegat al govern a Catalunya? El senyor Rivera, que tant ens estima? Els policies que varen actuar el dia 1 d'octubre convidant els catalans a sortir dels col·legis electorals? Qui són aquests acadèmics? Es tracta de corporativisme de magistrats? 

Permeteu-me que m'indigni per aquesta mostra de nacionalisme espanyol arrogant. Ho he dit aquests dies, perquè ho penso, no hi tenim res a fer. Probablement en som els primers responsables, però hi ha un fet que és simptomàtic: és des de dins on rebem més atacs a les nostres institucions, a la nostra llengua i cultura. Ho és el PP català, C's, i una bona part del PSC. Per a la majoria de militants, però sobretot líders, d'aquests tres partits, viurem més contents si el català fos residual, parlat en família, i desaparegués qualsevol signe identitari català. Si a casa no hem estat capaços d'il·lusionar-los, com podem pensar que convencerem a la resta de l'Estat!

A l'entorn europeu tampoc no ens ho posen fàcil. Els estats es protegeixen mútuament per defensar l'statu quo. Temen els canvis i els reprimeixen, i llavors no entenen per què sorgeixen partits d'extrema dreta, i es posen a tremolar. Les raons no els preocupen, les esclafen amb la força que ostenten, però es mostren dèbils davant la violència dels radicals. Heu vist quin paper juga el Tribunal Constitucional amb els ultres de Blanquerna? On és la Justícia? Per què la corrupció i la prevaricació aconseguir sotmetre la ciutadania tan fàcilment?

Existeix encara un pla B, C o D?

No ens podem avançar als esdeveniments perquè avui més que mai el futur immediat és incert. Cada dia passen coses, algunes d'elles imprevistes, que et poden tirar per terra totes les teves hipòtesis i previsions. Malgrat això, em pregunto si realment el Pla B del govern de la Generalitat era permanent i cobria tot el període mínim necessari per aconseguir la independència, o bé només arribava a la celebració del referèndum.

In crescendo vàrem anar observant com la Generalitat anava burlant totes les intervencions del govern de l'estat, via policia o poders judicials, amb molta agilitat, fins aconseguir que el dia 1 d'octubre s'obrissin molts col·legis i al final de la jornada es recomptessin més de 2.200.000 paperetes. Tot un èxit malgrat les condicions adverses i l'atac furibund de policia nacional i guàrdia civil.

Des de la jugada parlamentària, que molts no varen entendre, aplicant o no la independència de Catalunya, suspenent els seus efectes setze segons després, les respostes del govern català a la continuada pressió de l'Estat espanyol, empresonant els presidents d'Òmnium i de l'ANC, i qüestionant l'actitud dels mossos d'esquadra els dies 20 i 21 de setembre, i també el mateix dia del referèndum, no ha estat tan contundent com abans, comportant que cada vegada hi hagi més dubtes sobre els efectes que això pot comportar de cara el futur del nostre país.

Avui són moltes les persones que, sentint-les parlar o llegint els seus escrits, deixen entreveure com a molt factible que l'Estat espanyol aconsegueixi frenar el deliri sobiranista, amb la por de patir tots els mals de la venjança estatal. Què hi ha de cert? Continua el govern català guardant l'As dins de la màniga? Existeix encara un pla B? Si no és així, què ha fallat?

És absurd dir que les properes hores i dies són transcendentals per al futur de Catalunya, perquè ja en portem una bona colla de dies i tots sabem que la cosa encara ha de durar, tant si es guanya com si es perd la partida.

Un pacte de perdedors, victimisme polític

Aquesta expressió s'ha posat molt de moda impulsada, sobretot, per aquelles persones que no han estat capaces de pactar res amb ningú. És una frase victimista que intenta agrupar les ànimes caritatives que, sense cap culpa, es creuen allò del pobre innocent que tothom li vol mal.

Convindria explicar bé a totes les persones que en el nostre país no votem ni presidents ni alcaldes, sinó llistes de partits polítics que hauran d'aconseguir liderar el seu projecte polític a partir de la confiança dels electors, en primer lloc, i de la resta de representants escollits, en segon terme. Ignorar això o procurar que els electors no ho entenguin d'aquesta manera és un mal servei a la política i al país.

Tenim una colla d'exemples practicats per diferents partits polítics, tant a nivell local com estatal. El PP que acostuma a guanyar a nivell estatal i és incapaç d'aconseguir cap pacte, per no practicar el diàleg ni demostrar cap senyal d'empatia, n'és un bon exemple. Rajoy i els seus se n'han fet un tip de proclamar-ho als quatre béns, però mai han acceptat la seva nul·la predisposició al diàleg i al pacte.

A casa nostra n'hem tingut uns bons exemples amb CDC i succedanis. La moció de censura que va patir l'exalcalde n'és una bona mostra i el recurs a la frase va estar als llavis del seu govern i simpatitzants.

Avui llegia que a la població del Catllar l'oposició a l'alcalde socialista havia guanyat una moció de censura a favor d'ERC. Les primeres declaracions dels regidors socialistes han estat declarar la moció com un pacte de perdedors, i d'aquesta manera es queden tan tranquils. Els partits de l'oposició han declarat haver perdut la confiança en la gestió del seu alcalde, una cosa similar al que va passar a Arenys de Mar no fa gaires setmanes.

Qui no entengui que això pot passar té molt poc sentit democràtic, on el poble confia en unes persones i aquestes han de correspondre. Si el govern escollit no gestiona bé l'administració pública calen mesures per exigir responsabilitats i, si és el cas, fer saltar el govern per substituir-lo per un altre que ho faci millor.

La visita de Rajoy no ens fa sentir més espanyols

Rajoy ha vingut a Catalunya amb totes les forces vives del PP, presidents autonòmics, ministres, alcaldesses de Madrid i València... i ens ha dit que ens estima i que farà el que calgui per nosaltres, sobretot per als quatre milions i mig de catalans que el dia 9 no varen sortir a votar.

Ha lloat la feina desagraïda de l'Alicia Sánchez-Camacho, i aquesta li ha demanat que passi del president Mas. Sánchez-Camacho, que no serà mai res a Catalunya, voldria ignorar l'existència de la Generalitat, del Parlament català i de totes les institucions catalanes, perquè ella és una espanyola que accidentalment va néixer a Blanes, com ho podia haver fet a Pozuelos. Alicia Sánchez-Camacho s'oblida que a molts catalans ens importa molt haver nascut aquí, i a molts d'altres, que no hi varen néixer, se senten molt orgullosos de viure-hi, perquè s'identifiquen en la manera de ser i de viure del poble català.

Jo no arribaré a l'extrem de parlar com ho fa avui a La Vanguardia Luís Racionero, però sí que li diria a la líder catalana, que Rajoy pot enganyar a molts espanyols, però ella, que viu aquí, no pot enganyar els catalans, a ningú. A l'única cosa que pot aspirar és a que uns quants catalans la segueixin i la votin, encara que esdevingui la líder d'un partit residual a Catalunya, un partit que no té cap possibilitat de retornar-nos a l'època franquista en què els catalans érem menystinguts per un dictador amb qui uns quants militants del seu partit varen tenir responsabilitat de govern.

Li agradi o no li agradi a Sánchez-Camacho, Artur Mas és el meu president, com ho va ser José Montilla, Pasqual Maragall, Jordi Pujol i Josep Tarradellas, els hagi votat o no, m'hagin agradat o no. A ella ni l'he votat ni, per sort, ha tingut mai cap possibilitat de ser presidenta del meu país.