Un recital plaent

El varen batejar com a recital íntim, i en la intimitat vaig poder gaudir d'uns moments plens de bellesa. La Lucía ens va deixar bocabadats amb la seva tècnica, el seu art, la seva il·lusió, l'energia desbordant per interpretar un seguit de peces musicals de diferents autors, al piano. La seva joventut, només catorze anys, era insultant davant d'aquella interpretació tan pulcra, sense partitures.

Contemplava les seves mans, el millor que pots fer quan assisteixes a un concert de piano, i em meravellava la rapidesa amb què es movien els dits, cercant la nota justa en cada moment. La seva concentració ens deixava perplexos. 

Contemplava de reüll l'exterior de la sala, on ens havíem reunit una dotzena de persones. I a través de la finestra podia observar el xàfec que regava les teulades després de moltes hores esperant la pluja. I em venia a la memòria aquells recitals familiars que esdevenen un parèntesi al tragí diari que sembla que ens hem imposat.

Gaudia de la música, però la meva ment no s'aturava. Quin goig poder tenir l'oportunitat de viure aquests bells moments. Com si tot es paralitzés. Totes les disbauxes que es viuen no gaire lluny de casa nostra havien desaparegut per donar pas a un recital de petit format, però farcit d'elements que no sempre tenim en compte. 

Només el treball constant, de tres o quatre hores diàries d'assaig. D'aprenentatge, pràctica i concentració, compartint-ho amb la família, els amics, els estudis, el lleure. Hi ha temps per a tot allò que volem i desitgem. I els resultats són evidents. 

Gràcies, Lucía per aquella bella estona que vàrem compartir en una sala d'una casa de la vila d'Arenys, amb els teus pares, amics i professora, que estava exultant en veure de què era capaç aquesta jove pianista arenyenca.

Incivisme o delinqüència

Em preocupa que no hi ha dia que no llegeixi al diari algun fet relacionat amb una baralla de joves, o no tan joves, per motius que aparentment no són gaire importants. Es tracta la majoria de les vegades de discussions que pugen de to, ja sigui per la beguda ingerida, o per aquesta violència que cada vegada costa més de contenir. Aquest fet és el més preocupant. Per què tanta violència? 

Els nostres pares ens deien que la violència que vèiem a la televisió no era bona per a la nostra salut. Es podia encomanar. Avui les imatges de violència són més accessibles des de molt jovenets, i potser sí que provoquen aquesta violència continguda que arriba un dia que, sense cap causa específica, surt a fora.

Penso que potser ho fa que m'he anat fent gran i em costa més d'entendre la joventut. Que no tinc tanta necessitat de sortir a fora a divertir-me. Que jo mateix m'organitzo la vida sense necessitat de socialitzar-me com ells. Llavors intento pensar en la meva època de joventut i, sense necessitat de comparar, perquè els paràmetres són totalment diferents, m'adono que érem uns innocents, que ens ho empassàvem bastant tot. Respectàvem les normes, en uns moments que les volíem trencar, perquè vivíem sota el franquisme, però no recordo la violència gratuïta, aquella que no té una base que, si no la justifica, si més no l'explica.

Voldria pensar que el problema rau en què avui sabem més el que passa més enllà del nostre entorn. Abans vivíem força tancats, en uns cercles on tots érem bastant semblants. No hi havia la diversitat d'ara, i això probablement ens feia la vida més fàcil. Una incongruència, pensant que ara hi ha més possibilitats de ser feliç, però al mateix temps més angoixa i sofriment.

Escoltava les declaracions d'un responsable municipal de l'Ajuntament de Barcelona, deixant clar que els fets delictius després dels actes de la Festa Major no hi tenien res a veure, però no s'adonava que estava parlant d'uns actes que havien succeït a la ciutat i per tant, fossin relacionats directament amb la Festa o no, tenien un lligam amb la ciutat, i obligaven al govern municipal a actuar per intentar evitar-ho.

No podem perdre el temps intentant justificar la nostra responsabilitat i oblidar-nos que hi ha una necessitat imperiosa de lluitar contra aquest descontentament generalitzat, aquesta violència sense motiu, aquesta gresca mal entesa per part d'unes persones, siguin joves o no tan joves, que es comporten de manera incívica, sinó delictiva.

Treure profit de la jubilació

A mesura que l'esperança de vida s'ha anat allargant cada vegada són més les persones que una vegada acabada la seva vida laboral gaudeixen de força anys de vida, amb la seguretat de cobrar una pensió que els permet fer front a les despeses que no són poques. És cert que no tothom està en les mateixes condicions, començant per les persones que, amb edat avançada, han quedat sense feina i que la pensió que poden arribar a cobrar és insuficient. 

El cert és que durant els anys d'exercici de les diferents professions s'adquireixen uns coneixements i una experiència que amb la jubilació es trenca de cop, i en algunes empreses això fa mal. Els joves cada vegada tenen més problemes per trobar una feina estable i agafar l'experiència que s'exigeix d'entrada en moltes convocatòries de feina. El relleu, doncs, no sempre és fàcil, i probablement no s'hi ha treballat prou, per fer-ho fàcil.

S'ha de reconèixer que darrerament la revisió de les pensions ha estat significativa, i en això el PSOE s'ha desmarcat de la seva alternativa de govern, el PP, que tenien fixats uns augments anuals ridículs i molt lluny de l'encariment real dels preus dels productes de consum. De totes maneres, caldria estudiar a fons l'equilibri entre la jubilació, que alguns voldrien que es retardés, amb l'entrada al món laboral dels joves.

Però hi ha un tema que trobo interessant i que, amb algunes excepcions, s'hi ha pensat poc, i és l'aprofitament de l'experiència i coneixements de les persones jubilades per a projectes socials, pedagògics i d'oportunitat. Seria bo trobar una manera reglada perquè les persones jubilades, i que es trobin en bones condicions de salut, poguessin aportar aquests seus coneixements en benefici de la societat. 

Hi ha iniciatives particulars, i totes elles són benvingudes i d'agrair, però caldria reglamentar-ho d'alguna manera, perquè fos més freqüent i se'n pogués treure més profit. Havent arribat a l'edat de jubilació, ho estic vivint i m'adono de la importància de ser útil als altres, aprofitant la disponibilitat de temps lliure. 

És bo enriquir-se intel·lectualment, inscriure's en aules de gent gran, cursos i xerrades organitzades per ateneus i entitats del tercer sector, també d'institucions oficials, però hi hauria d'haver una mica d'aportació personal pensant en els altres, ja siguin empreses, organismes oficials, tercer sector... 

És per tot això que, aprofitant els meus coneixements i experiència en l'administració local, opto a presentar la meva candidatura per, de manera desinteressada, ajudar en la governabilitat del meu municipi, pensant principalment en les persones més vulnerables, les que necessiten més ajuda i recursos, també humans, i d'aquesta manera fer una vila més humana, participativa i convivencial. I ho faig a través d'una formació política, perquè així funciona el nostre sistema democràtic representatiu, plena de joventut engrescada en canviar la manera de fer política. Aquest és el gran repte!

Avui la relació intergeneracional és més important que mai

Ahir escoltava una conversa on es criticava els polítics Ernest Maragall i Xavier Trias perquè, a la seva edat, optaven a l'alcaldia de Barcelona. Em va semblar una crítica sense cap tipus d'argument que justifiqués que no poden ser unes persones vàlides per liderar un projecte polític a la capital catalana.

No hi vaig voler intervenir perquè d'alguna manera si els defensava podia semblar que justificava la meva decisió de figurar a les llistes electorals del proper mes de maig a la meva vila d'adopció, tot i la diferència d'edat amb els dos al·ludits. 

És cert que la nostra trajectòria en aquest món transcorre a través d'unes etapes on acostumem a col·locar-hi les coses i quan surts de la norma ets criticat i incomprès. Limitar-nos en el temps és un error, però sí que convé analitzar quin pot ser el nostre paper en cada moment de la vida, i sobretot en el camp de la política no professional, valorar què hi pots aportar per millorar-la. L'experiència és un grau i això s'oblida. Una experiència que no és sinònim d'eternitzar-te en les coses. A vegades va bé un decantar-te temporalment per després tornar amb més força.

També és cert que la joventut aporta empenta, decisió i ganes de revolucionar allò que sovint queda amorteït i caduc. La il·lusió per la novetat i les ganes d'obrir-te camí en un nou món, poden afavorir els resultats. En política es peca sovint de l'estancament, la rutina i el deixar-se anar. És molt fàcil dir que la burocràcia és feixuga i que no et deixa fer allò que voldries, allò que has promès que faries. Els joves poden trencar aquesta dinàmica amb més facilitat.

És per tot això que la combinació d'experiència i coneixement amb la il·lusió de la joventut per fer coses noves pot ser una proposta interessant en uns moments on la desconfiança cap als polítics és important. Caldrà, però, treballar perquè la distància entre el polític i el ciutadà no es vagi eixamplant, sinó tot el contrari. Per implicar el vilatà als temes de la vila, animar-lo a participar i que vegi útil la seva col·laboració en la gestió del municipi.

L'encaix d'experiència i joventut pot ser una solució a la paràlisi actual. Els joves volen fer moltes coses, però desconeixen el funcionament de l'administració. Aquelles persones que s'han apalancat al poder, han perdut la il·lusió i qualsevol excusa és bona per no fer res. Trobar aquest equilibri ha de ser l'objectiu de la nostra candidatura.

Nicolás Redondo, un vell sindicalista

Arran de la mort del sindicalista de la UGT, Nicolás Redondo, em ve al cap aquella idea que es repeteix sovint, potser més a mesura que et fas gran, que abans hi havia millors polítics o sindicalistes que no pas ara. Aquesta és la impressió que tinc i lluito per ser objectiu i no deixar-me portar per la inèrcia de pensar que abans tot era millor.

L'altre dia, en una conversa agradable de darrera hora de la tarda, em varen comentar que els joves no vivien amb la por que els que ja no ho som tant ens aclapara una mica. Mirem el futur amb preocupació i ens agradaria deixar un món millor per als nostres fills. No sé si l'afirmació és exacte, ja que sempre he pensat que avui els joves no ho tenen fàcil. Trobar feina i habitatge digne són dues coses prou difícils d'aconseguir.

Nosaltres no ho vàrem tenir fàcil, però érem fills d'una generació que va passar la guerra i la postguerra. La repressió del franquisme, la manca de llibertats i la prohibició de la llengua i la cultura. Amb tot això, que nosaltres també vàrem experimentar, encara que una mica d'esquitllada, consideràvem que ho teníem millor. Potser ara els nostres fills pensen el mateix, i el futur que veiem tan negre és només amb els nostres ulls.

En aquesta mateixa sintonia podria pensar que també ara hi ha bons polítics com abans, però se'm fa difícil. Observo els diferents partits polítics que hi ha hagut a casa nostra i les persones que els lideraven, i continuo pensant que abans eren unes persones més sòlides, amb uns missatges més clars i unes actituds més responsables. Gent valuosa i disposada a donar-ho tot per fer avançar el país.

Probablement hi havia corruptes i no teníem tanta informació com ara. A tots ens va sorprendre la deixa a Jordi Pujol i tot l'entremat familiar que encara cueja, fóssim o no seguidors o admiradors del polític. Potser pecàvem d'innocència i ara ja som gats escaldats. Tot i així, contemplant els discursos i les intervencions dels polítics actuals al Parlament o al Congrés de Diputats, la impressió que tens és que no donen la talla, que són molt lluny del nivell dels polítics d'anys enrere, de l'inici d'aquesta transició a la democràcia, que també ens ha desencisat.

Conec poc el sindicalista que ens ha deixat, ni de la seva etapa al capdavant del Sindicat, ni de després quan es va jubilar. Malgrat tot, recordo el carisma i la credibilitat que proporcionava, al marge dels teus pensaments i ideologia. És bo reconèixer la vàlua de la gent al marge de com penses, i això ho trobo a faltar avui. Tot es mou per sectes sense reconèixer l'adversari, per més personalitat i honestedat que pugui tenir. Ai, que això també pot ser signe del fer-se gran. Què hi farem!

L'estiuet de Sant Martí

Amb els anys són moltes les coses que canvien, fins i tot els costums i les tradicions. Sempre he pensat que els adults tenim l'obligació de recordar i explicar fets i anècdotes de la nostra joventut perquè no desapareguin de la història, més enllà dels llibres. Personalment sempre m'ha agradat explicar com vivien els meus pares, com pensaven i en què s'entretenien. Quines eren les seves aficions i com era el seu dia a dia, sobretot en tot allò que avui ha canviat.

És per això que quan escric també m'agrada introduir frases fetes, si venen una mica a tomb, perquè he notat que se n'ha perdut la mena. Crec que tot el que ajuda a recordar és important i fa que no simplifiquem tant la nostra vida. De la mateixa manera que en l'ús de la nostra llengua convé no reduir gaire el vocabulari, també és important saber d'on venim i fins i tot retenir allò que en algun temps havia estat d'actualitat. 

Ara em ve al cap l'encant del peix, que precisament aquests dies s'ha fet algunes sessions tal com es feia abans, arran dels actes del Calamarenys, i penso que és bo que ens ho recordin perquè això ens ajuda entendre el nostre passat d'on venim.

A tot això hi ha necessàriament un component de sensibilitat que al meu entendre està a la baixa. Crec sincerament que la nostra societat és menys sensible que abans i per això hi ha més gent que viu amb moltes dificultats al costat d'una majoria que ho té tot força de cara. Sempre hi ha hagut gent pobre i gent rica, però potser ara les diferències són més grans, i hi ha un factor que abans probablement no passava. Avui no només hi ha pobres que ho han estat tota la vida, sinó que n'hi ha que han passat d'una situació estable a la pobresa, i això és un tema que ens hauria de preocupar molt.

Però el títol de l'escrit no lliga amb res amb tot el que he dit fins ara, sinó hi afegeixo els efectes del canvi climàtic, que a diferència de la presidenta de la Comunitat de Madrid, jo sí que em crec. De jove i no tan jove, recordo que a primers de novembre parlàvem de l'estiuet de Sant Martí, perquè després d'unes setmanes de fred i pluja, teníem un parèntesi on la temperatura es recuperava i es feia menys feixuga l'arribada del dur hivern. Ara, hem celebrat Sant Martí, sense haver patit ni un dia de fred. Ens diuen que ja vindrà l'hivern, però no ens ho acabem de creure. Serà veritat que hem perdut dues estacions de l'any? 

Els joves també se separen

He llegit que està a punt de néixer una nova organització juvenil escindida de la JNC. Encara no hi ha res decidit, però sembla ser que l'actual JNC es posicionaria al voltant de JxCat, i els escindits crearien el Fòrum Demòcrata, a l'empara del PDECat. Tot això si es confirma el trencament definitiu i ambdues formacions es presenten a les eleccions del mes de febrer.

Segons les declaracions de qui lideraria aquesta escisió, el diputat a Madrid, Sergi Miquel, les raons de la seva marxa de la JNC no és pel fet independentista, sinó per la ideologia, molt més centrada o fins i tot cap a la dreta. En l'escrit el diputat Sergi Miquel es queixa del posicionament de JxCat, que titlla de populista i proper a l'esquerra, i posa com exemples la llei, recentment aprovada al Parlament, que limita el preu del lloguer, o la defensa sense complexos de l'escola concertada.

A vegades penso que el trencament entre Unió Democràtica i Convergència Democràtica no s'ha acabat de païr, i que d'alguna manera, tot i les crítiques, sobretot per part de Convergència, el matrimoni funcionava i s'abarcava un ventall ampli del centre-dreta català que ara es troba molt desorientat, amb tot el reguitzell de formacions polítiques que s'han anat creant.

Els partits polítics necessiten unes plataformes per assegurar el seu futur, i les organitzacions juvenils els van molt bé. No és estrany, doncs, que el PDECat vegi amb bons ulls i animi la creació d'aquesta nova organització.

Esperant la neu en plena ventada

Avui diumenge hem constatat que el vent pot provocar destrosses en el mobiliari urbà, però també a la natura i als nostres immobles. A Arenys de Mar, no hi estem gaire avesats i sempre que hi ha un temporal de vent ens ve de nou. Avui ha estat un d'aquests dies que et crida l'atenció i t'adones de quina manera la climatologia pot condicionar el dia. Els gats de casa han quedat ben esverats i sorpresos.

Les notícies del temps ja ho varen preveure, però malgrat això sempre et sorprèn, i ara estem a l'expectativa de què passarà amb l'aigua i la neu els dos propers dies. Arribarà a nevar a cotes tan baixes que arribi fins i tot a la línia del mar? Parlen de 200 metres d'altitud, però...

Haig de confessar que la neu m'agrada, encara que no he anat mai a esquiar. M'agradava quan la neu acostumava a caure lleugerament, en silenci i cobria la ciutat amb un mantell blanc, que et convidava a guaitar sense dir ni piu. Semblava que tot es paralitzés i quedés supeditat als flocs de neu escampats per terra i teulats.

D'Arenys només en tinc una experiència a destacar, la de 1984, potser la darrera vegada que hi va nevar amb ganes i que ens va glaçar els tubs dels dipòsits de l'aigua, que els tenim a la intempèrie. Des de llavors ens hem quedat amb les ganes, més enllà d'alguna ocasió que hem arribat a veure flocs de neu voleiant, sense més conseqüències.

Ara, al captard el vent entra en calma i el cel es torna grisós. És quan diem: a muntanya això és neu. Però la temperatura no és prou baixa. Ja no fa el fred de la nostra adolescència i juventut.

Catalunya necessita el relleu dels nostres polítics

Cada vegada resulta més evident que Catalunya necessita unes eleccions, i el que és més important: nous polítics i jubilar els actuals. Necessitem bons polítics que sàpiguen gestionar el país, d'acord amb la realitat actual i mirant el futur del nostre país. 

És una necessitat que el govern actual dimiteixi i es convoquin eleccions al Parlament, però sobretot cal que noves persones més intel·ligents i operatives entrin a la política per trencar aquest estancament des de fa tant de temps. La paràlisi política que vivim perjudica el país, la seva economia, la seva productivitat, però també les persones, la seva ment, la seva esperança d'aconseguir un país millor.

Ens trobem amb la petició de molts d'aconseguir una independència i sortir de l'Espanya que no ens vol bé, però davant dels fets dels darrers dies, queda clar que la prioritat és aconseguir un estat democràtic i fer fora aquest aire antidemocràtic que es respira després de la sentència del Tribunal Suprem. Una sentència que no castiga només els líders independentistes, sinó que aporta mesures no democràtiques a les possibles reivindicacions socials de tots els espanyols.

Com llegia avui a la premsa, els jutges han substituït els polítics en la definició i creació de noves lleis que ho són tot menys demòcrates.

La joventut ha sortit al carrer i lamentem la violència emprada, però no podem oblidar que la provocació judicial i política espanyola ha engendrat un moviment revolucionari que resulta difícil de decantar-ne els nostres fills i néts.

Fem-nos les preguntes que Jordi Muñoz es planteja avui al diari ARA, i en les respostes veurem per què hem anat a parar on som ara. Cal seny i força de gent capacitada, i a la política catalana actual ens fan falta nous elements capaços de liderar el nostre projecte de país.

El debat electoral de Ràdio Arenys

Un any més l'emissora de Ràdio Arenys va organitzar el debat electoral que decidirà qui serà el nou alcalde o alcaldessa i l'equip de govern que li donarà suport. Els vuit candidats i candidates es varen presentar per debatre els principals pols d'interès de la vila. El diumenge era el dia que els arenyencs havíem d'escoltar els diferents programes electorals i les promeses per als propers quatre anys.

No hi ha més cera que la crema i no podem esperar impossibles. Som el que som i aspirem a allò que podem aspirar. És una llàstima que, en línies generals, el debat va ser pobre, amb poques aportacions més enllà de l'equipament de les Clarisses, seguretat, el sistema de recollida de la brossa, i la brutícia dels carrers i places de la vila. 

Només d'esquitllada algun comentari sobre mobilitat, pla d'equipaments i serveis socials. No volem grans promeses que no s'acaben complint. Varen tornar a sortir les escales mecàniques per pujar al Pla dels frares, com ara fa 12 anys. També es va parlar de la variant, famosa des del 1979, i es varen deixar temes redundants com el Mercat municipal. 

L'actual alcaldessa va tornar a dir que havia fet més feina en tres anys que durant els darrers quinze, i es va haver de defensar que ella no menteix mai, tal com l'acusa el principal adversari en la lluita per a l'alcaldia.

No sé la impressió que en va treure el públic presencial i els qui ho vàrem escoltar per antena, però la meva va ser de desencís i amb poques esperances per aconseguir un govern diferent que treballi de veritat per al poble i no només per posar-se medalles. 

Probablement Arenys necessiti el revulsiu que alguna formació ens promet. Jo hi crec en aquesta necessitat i voldria somiar que tots plegats som capaços de girar la truita i afrontar el nou mandat amb il·lusió, força, joventut i serietat, per aconseguir d'una vegada resultats que ens tornin a col·locar com a vila capdavantera.

Caldria fer balanç de sintonia entre govern i vilatans

En aquest mandat que s’acaba s’ha pres algunes decisions que han estat polèmiques, algunes d’elles totalment polítiques, com pot ser la moció de censura, i d’altres de més tècniques encara que en el fons han estat els polítics els que les han pres. Poso per exemple la retirada de zones d'emergència de contenidors de la brossa o bé convertir la zona industrial en un calaix de sastre, que finalment l'oposició ho va poder evitar.

Sobre les decisions preses cadascú en tindrà la seva opinió, i se’n despendran les responsabilitats que calgui. Acaba el mandat i es hora de fer balanç. La meva impressió és que no s’ha fet prou i que un ajuntament poc endeutat com el nostre hauria d’haver estat més actiu. Comentava dies enrere les tristes valoracions d'uns membres del govern sortint, on es podia observar poca iniciativa i empenta. Ahir parlava dels problemes de la recollida selectiva i d’exemples, com el d'Argentona, que ho tenen molt més enllestit. 

Hem pogut observar discrepàncies entre el govern, constituït per quatre forces polítiques i la CUP, la cinquena que no va entrar al govern després de donar suport a la moció de censura, i que caldrà valorar, sobretot si es pensa que aquests partits polítics poden configurar un nou govern municipal de coalició.

La CUP ha destacat poc en la gestió municipal, en part per haver decidit quedar-se a l'oposició sense assumir cap responsabilitat de govern, i també perquè com a oposició s'han limitat a defensar els seus criteris, d'una manera massa feble, al meu entendre. Sembla que ara volen ser més protagonistes i això podria ser positiu per al futur de la nostra vila. Cal joventut, idees i fermesa, unes qualitats que no sempre s'han donat a l'hora, ja que no n'hi ha prou en ser jove, per tenir vitalitat i defensar els objectius, encara que en un primer moment puguin trobar molta resistència. Això no vol dir no saber escoltar els vilatans i esdevenir-ne els clars representants. Aquí rau bona part de la manca de sintonia entre vilatans i el govern de coalició que ara acaba el seu mandat.

Constitució, res a celebrar!

Els pocs que podem dir que vàrem votar la Constitució i que ho férem favorablement constatem que ens va moure la necessitat i desig de sortir d'un règim dictatorial per anar a un model de democràcia com el que funcionava a la resta d'Europa. Per a molts de nosaltres la Constitució marcava l'inici d'aquesta transició, la bondat de la qual ara posem en quarantena.

La meva adolescència i joventut la vaig viure en un règim autoritari que no em permetia parlar la meva llengua, expressar les meves opinions i en definitiva parlar clar contra la manca de drets i llibertat. El canvi de sistema polític s'orientava cap a la meta desitjada i qualsevol millora era benvinguda.

Després de quaranta anys el text ha quedat obsolet, per a uns, els nostàlgics, voldrien tornar enrere, limitar les competències dels territoris autònoms i prohibir la llibertat d'expressió. Per a uns altres desitjaríem que el text s'adeqüés a la realitat actual del món, millorant el respecte als drets de totes les persones i permetent un sistema de govern federal. Potser és cert, com diu un dels pares de la Constitució, en Miquel Roca, que una modificació de la Constitució, observant el panorama polític que tenim, probablement seria a pitjor.

Vaig votar favorablement en el referèndum de la Constitució que ara no em representa i que voldria canviar. És per això que davant dels fets que s'estan produint i la lectura restrictiva del seu text, no tinc res a celebrar i molt a demanar i exigir. Espanya es troba molt lluny d'un model de democràcia real, per més que digui el nostre insigne ministre d'exteriors.

Coincidíem també als anys 70 reclamant la fi de l’autoritarisme

Corria per les xarxes socials un escrit on es deia que bona part de la nostra generació, que ara tenim entre 60 i 70 anys, som els que ens manifestem en defensa de la llibertat d'expressió, i que molts érem els que ens vàrem manifestar els darrers anys del franquisme. 

M'imagino que som més que no pas nosaltres, però sí que és cert que entre les persones que ens trobem i parlem de la situació política actual, coincidim en recordar tot el que vàrem viure en la nostra joventut, reclamant la fi de la dictadura i exigint un sistema democràtic per a Espanya.

Els joves, que sortosament també n'hi ha, poden entendre a mitges les nostres vicissituds, ja que per molt que ens estiguin maltractant i limitant els nostres drets, no hem arribat a la situació que teníem amb el dictador. De totes maneres, mai ens hauríem imaginat, els primers anys després de la mort del dictador, que a ple segle XXI ens trobaríem en una situació semblant.

Poc podíem imaginar que un partit polític, per més dretà que pogués ser, arribaria a actuar de la manera que ho fa el PP, ni que podrien sorgir altres partits més extremistes, com C's, batallant per retallar els nostres drets. Tots confiàvem que estàvem fent passos per a una societat més justa i democràtica, i que mai més tornaríem a ser governats per gent tant autoritària. Pensàvem que Europa no ho permetria.

Segur que Europa podria i hauria de fer més per salvar la nostra democràcia, però estic convençut que sense aquesta Europa que observem entristits, la nostra situació seria encara molt pitjor.

No estem parlant d'independència, sinó de llibertat, de democràcia, de respecte als drets fonamentals de la persona, d'una Justícia sana i imparcial, i d'uns governs al servei de la població. Tot un conjunt de fets que haurien de ser normals, i que en aquests moments es troben desapareguts o críticament malalts.

El que deixem perdre en la joventut no ho recuperem en la vellesa

Suaument la pluja ha arribat a la capital d'Osona, i ho ha fet després de detectar una falsa alarma, quan al voltant de la plana estava carregat de núvols amenaçadors i desapareixien com no voler saber res de nosaltres. Ha trigat un xic més, però ha arribat, encara que amb poca traça.

Avui, festiu al Nepal, he tingut una conversa amb el meu fill, amb qui ens comuniquem per escrit i rebem informació a través del seu blog. Està essent una gran experiència, que de ben segur recordarà tota la vida. Conèixer un món tan diferent, i a unes persones amb tanta necessitat d'amor, respecte i recursos, segur que té la seva influència en el cor de les persones, i en l'Ignasi encara més.

Aquests dies, doncs, he pogut compatibilitzar l'experiència de viure de prop la descoberta d'un món diferent per part d'un jove, amb la lentitud que transcorren les hores d'una persona gran, que després d'una llarga trajectòria, amb tota mena de vicissituds, espera l'hora de partir. 

Viure no és fàcil, però saber morir, quan la mobilitat, la il·lusió, la trempera t'han deixat, encara ho és menys. Esperar que arribi el final i que no estiguis sol, sinó acompanyat d'aquells que t'estimen. És per això que té tanta importància saber viure el moment, en plenitud, donant la cara, treballant sense deixar-te portar per les circumstàncies, amb visió de futur, però sense oblidar ni el passat ni el present.

El temps que perdem quan som joves i ens podem valdre per nosaltres mateixos, no el recuperem més tard, sinó que el trobarem a faltar i maleirem els moments en blanc, l'haver deixat perdre l'oportunitat inútilment. La nostra vida necessita reflexió continuada, per anar rectificant tot allò que no estem fent prou bé.

Passejant per Tavertet i Cantonigròs

Avui hem anat terra endins, però no molt. Vull dir que hem deixat de divisar el mar que ens acompanya cada dia, i ens hem voltat de muntanyes i valls, tal com ha estat durant la meva infantesa i joventut. La plana de Vic rodejada de muntanyes de nord a sud. I on teníem més tirada, l'est, Cantonigròs i Tavertet. Dos municipis que han tingut un gran significat en la meva vida.

Quan hi vaig la meva actitud no pot ser la d'aquell que visita un entorn per primera vegada, on tot li sorprèn, encara que, si t'ho proposes, per més vegades que hi hagis anat, sempre pots trobar-hi alguna cosa desconeguda, alguna cosa que et crida l'atenció.

Si em permeteu algun suggeriment, encara que potser ja ho he escrit en alguna altra ocasió, us aconsello que visiteu Tavertet un cap de setmana i us allotgeu a El Quintà, una casa rural agradable, impecable en netedat i acollidora. Tot i que el fet d'estar allotjats en una casa rural us permet fer tots els àpats a casa, un dia podeu fer una excepció i anar a dinar a Can Baumes, al mateix carrer de baix. Segur que ho agraireu. 

Cantonigròs no té el glamur de Tavertet. És un municipi, de fet no és municipi, sinó que forma part de l'Esquirol, encara que sempre s'ha considerat una cosa a part. Cantonigròs té molta tradició de poble d'estiueig, no de passavolants, sinó de qui té la seva segona residència i que ha establert lligams amb els altres estiuejants, a vegades només amb els estiuejants.

Tavertet va tenir la sort de ser descobert molt més tard i va ser a temps de preservar la imatge de les noves construccions. Perquè a Tavertet s'ha construït molt. No té res a veure de quan hi vaig ser per primera vegada, fa més de cinquanta anys. Llavors pràcticament tots els seus habitants hi vivien tot l'any.

S'ha parlat molt del camí a Rupit, i en algun moment va semblar que s'arranjaria perquè fos transitable, de manera que Tavertet deixés de ser un cul-de-sac. Finalment tot ha quedat en converses sense cap resultat. A qui no interessa? El fort atractiu de Rupit podia posar en perill el despertar de Tavertet. No dic pas que no, però en aquests moments Tavertet té prou personalitat i atractiu per no témer ningú més. Si mai us animeu a passar unes vacances a les Guilleries, per poc que us agradi caminar, segur que podeu fer el recorregut fins a Rupit i gaudir de tot el seu paisatge.