Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Unilateralitat. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Unilateralitat. Mostrar tots els missatges

dijous, 13 de gener del 2022

Un nou partit polític a la vista

Si aquesta setmana es presentava un nou partit de dretes català, Centrem, avui es pot llegir a la premsa digital l'anunci de la creació d'un nou partit, en aquest cas més oposat als independentistes, i que surt de les entranyes del PP, un partit que es veu decebut per la iniciativa de la diputada Eva Parera, amb el suport de qui fou militant del partit, el mataroní Juan López Alegre.

Centrem és un partit impulsat per Chacon, del PDeCat, que vol deslligar-se dels lligams del passat de Convergència, i que pretén aconseguir el que no va ser, a les passades eleccions al Parlament de Catalunya. És un intent de distanciar-se de Junts per Catalunya, eliminant qualsevol idea de unilateralitat, amb un discurs una mica ambigu per així poder incorporar persones de diferents perfils.

El nou partit que avui s'anuncia, Valents, és fruit de la desesperació del PP català, que cada vegada ha anat més de baixa, i que en les darreres eleccions catalanes va veure com Vox sorgia amb molta força, triplicant els seus resultats. Amb l'aparició de Valents, es posa en dubte el lideratge d'Alejandro Fernández, que està enfrontat amb Pablo Casado, però que no ho exterioritzen gaire per no posar més en perill els resultats electorals del partit, sobretot ara que s'acosten diferents eleccions autonòmiques, i ja s'està treballant per a les generals del 2023.

En aquests moments a Catalunya ens trobem una gran divisió de partits polítics, tant en el cantó dels independentistes, com dels unionistes. Aquesta diversitat d'oferta no sé si ens beneficia o ben al contrari posa més problemes per a una sortida del conflicte i de la polarització regnant al país.

No cal dir que de moment, si es confirma el naixement de Valents, el PP és qui en surt més perjudicat, i caldrà veure si realment Juan López Alegre és capaç de convèncer Vox per integrar-se en aquesta iniciativa i plantar cara de veritat als altres partits polítics del Parlament. 


dissabte, 6 de novembre del 2021

Les dificultats per dialogar

Es fa molt difícil l'actuació dels partits catalans que tenen representació al Congrés de Diputats, a l'hora de donar o no suport al govern socialista. L'alternativa al govern socialista ja sabem quina és, i ara ve reforçada per un partit d'extrema dreta que ho fa tot més perillós.

En aquests moments s'estan debaten els pressupostos per a l'any vinent, i el PSOE necessita el suport d'ERC, que de moment és el partit polític català més proper i disposat a negociar. Aquesta setmana va permetre que la negociació tirés endavant en no presentar una esmena a la totalitat. La raó, segons ERC, és que el govern s'ha compromès a estudiar una manera que el català tingui una presència en els audiovisuals, encara que s'ha resistit a parlar de quotes.

La crítica a ERC és molt fàcil, perquè tots sabem com falta als seus compromisos el president del govern espanyol. N'ha donat prou proves. Tancar-se en banda i afeblir el govern socialista té també els seus perills, sobretot pel que deia al començament de quina era l'alternativa.

Avui tot és molt complicat. També a casa nostra, després del fracàs del moviment independentista, hi ha organitzacions socials que reclamen un tornar a insistir en aconseguir la independència, però el govern no ho veu clar i ERC aposta per la taula de diàleg, sabent amb qui se les ha d'haver. La postura de JxCat tampoc és clara i la seva negativa a dialogar tampoc no porta enlloc. Paral·lelament hi ha el Consell per a la República, que ara ha escollit els seus representants, i que no s'acaba d'entendre quin és el seu paper, i on ens portarà. Un consell on ERC no hi figura i la CUP hi té només una part de representants.

Ens falta confiança, però també entendre quin és el recorregut que els nostres polítics volen traçar, i quina és la seva predisposició a avançar en l'obtenció de la independència. Alguns descarten la unilateralitat, que no va funcionar, però d'altres no la descarten, i davant d'aquests dubtes i embolics, molt ens temem que la casa quedi sense escombrar.

dimarts, 26 d’octubre del 2021

Un partit polític de centre i sobiranista

El PDECat va rebre una bufetada en les eleccions del 14 de febrer, que el varen deixar fora del Parlament. La seva dirigent i exconsellera Àngels Chacon va treballar molt per poder evitar el que va acabar passant. L'opció que defensava o bé no es va entendre o va quedar eclipsada pel president Puigdemont.

Ara, després d'uns mesos de les eleccions, sembla que es belluga alguna cosa i s'intenta trobar una escapatòria per a un conjunt de ciutadans que no es puguin sentir motivats per cap de les forces polítiques presents al Parlament. Chacon es postula per liderar un nou partit polític, de centre i sobiranista, perquè considera que és un buit existent a l'arc parlamentari.

Chacon fa una crida als escindits de Convergència i Unió, per conformar aquest partit que pugui presentar-se en les properes eleccions amb suficient força com per sortir representada al Parlament i els ajuntaments de Catalunya. Refusa la unilateralitat i el populisme i defensa el liberalisme, una reducció d'impostos, a l'estil de Madrid, eliminant els impostos de Patrimoni i de Successió.

Més d'una vegada ens hem preguntat si el canvi que han fet els dirigents de JxCat en relació amb el pensament i manera de fer de Convergència Democràtica, ha estat entès i volgut per la majoria de votants de CIU. Segons les declaracions de Chacon, la resposta seria que no, que els votants de CIU han quedat orfes i per això cal constituir aquest nou partit polític de centre i sobiranista.

En un primer moment, Chacon ho va intentar i no se'n va sortir. Ara, amb més calma, pot planificar el futur amb més suport i més publicitat. Cal que expliciti més bé quins són els seus principis i objectius, i ho sàpiga contrastar del discurs de JxCat, per així aconseguir tenir veu a les institucions catalanes.

dijous, 10 de juny del 2021

Canvi d'estratègia a ERC?

Un dels temes de què més es parla aquests dies és del canvi de discurs del dirigent d'ERC Oriol Junqueras. Alguns defensen la coherència i especifiquen que es tracta simplement d'una priorització d'actituds. Ara no és hora de defensar la unilateralitat, sinó que cal esforçar-se per aconseguir mantenir un diàleg amb l'Estat.

És cert, però, que no fa tant temps que el mateix Oriol Junqueras afirmava que intentar negociar amb l'estat espanyol era una pèrdua de temps. Al final no sabem massa què va passar els dies claus de la proclamació de la independència de Catalunya. Què pensaven uns i altres, i què va provocar la decisió presa de suspendre la independència segons després.

El president Pere Aragonès ha defensat aquests dies la negociació amb Madrid, i ho ha visibilitzat davant del mateix president del govern espanyol. M'imagino que és una tàctica per aconseguir donar suport al president estatal, davant la pressió de la dreta espanyola contra els indults. Per altra banda, també podem parlar d'estratègia política quan ens referim al govern espanyol, amb algunes opinions sobre la previsió que tenen que els tribunals europeus acabin tirant per terra les sentències del Tribunal Suprem i l'aval del Tribunal Constitucional.

Les paraules d'Oriol Junqueras no han agradat a molta gent. S'ha vist com una traïció als objectius defensats fins ara, i una marxa enrere que menysté tot el treball i suport que hi ha hagut des de la societat civil. Jordi Sánchez ho ha criticat directament i sense fer-se esperar. Pot això posar en perill el pacte de govern? Vull suposar que no, que s'ha optat per anar junts i no tirar-se els plats pel cap, si més no abans dels dos anys de consens.

dissabte, 3 d’abril del 2021

Jugant amb la inhabilitació

Arran d'unes declaracions del diputat Jaume Alonso-Cuevillas al diari digital VilaWeb, s'ha discutit la seva opinió sobre la conveniència o no de posar fàcil la seva inhabilitació, com seria el cas de permetre el debat al Parlament d'una reprovació del rei o el debat sobre l'autodeterminació. Alonso-Cuevillas defensa que no cal posar en risc la inhabilitació per una acció que no porta enlloc, que no serveix de res, i en això hi estic d'acord.

Precisament si d'un mal ha pecat l'independentisme és d'entossudir-se en posicions que no serveixen per res, més enllà de guanyar-se una inhabilitació. Penso en el cas de la retirada de la pancarta del Palau de la Generalitat. Crec que s'ha de guardar els esforços per denunciar la repressió de l'Estat, més que no pas en barallar-se quan se sap que en sortirem escaldats.

Crec que el govern que resulti de les negociacions entre els diferents partits independentistes i el paper d'aquests al Parlament ha de ser estratègic i intel·ligent. No cal renunciar als objectius finals, però tampoc caure en la trampa de cremar-ho tot a la més petita. No sé si amb un treball de formigueta es pot arribar a cap lloc, però el que s'ha vist és que amb la unilateralitat no s'arriba enlloc.

Ens agradi o no, el panorama espanyol és el menys dolent possible, que no vol dir que sigui bo. Discutir amb ells la possibilitat de marxar-ne ja se sap que no és fàcil. Es tracta de pactar la millor manera de conviure, amb el màxim respecte als nostres drets i singularitat social i política, i esperar millors moments per plantejar decisions més agosarades.

No acabo d'entendre la posició de JxCat en la situació actual. Continuo pensant que no ha paït quedar per sota d'ERC, encara que també comprenc que la posició d'aquests no ha estat sempre la més desitjable, com a mínim dels seus representants a Madrid. De moment els fets no els avalen, i fa quatre dies que ho hem patit amb la resolució sobre el castellà a l'escola, i la inutilitat de la Llei Celaá.

diumenge, 21 de febrer del 2021

Catalunya no tindrà presidenta a la Generalitat

L'efecte Puigdemont que fins ara havia funcionat no ha estat suficientment fort com per mantenir JxCat per davant d'ERC i també, com ja va passar l'any 2017, un tercer partit n'ha sortit vencedor. La possibilitat d'aconseguir una dona com a presidenta de la Generalitat s'ha esvaït, i Laura Borràs ha vist com el seu adversari, Pere Aragonès, l'avançava i es proclamava com a gran candidat a presidir el nou govern.

Hem pogut pensar que el trencament amb el PDeCAT hagi pogut ser la causa d'aquesta derrota, però també ens hauríem de preguntar si tots els vots que va obtenir el PDeCAT haurien anat a la bossa de JxCat. Em fa l'efecte que la configuració de les llistes, amb Canadell de tercer, i les proclames d'unilateralitat de Borràs no hi haurien ajudat i per tant no tot és culpa de l'equip de Chacón, sinó que s'ha de fer un xic d'autocrítica.

També caldrà veure si el fet de perdre la presidència representa per a JxCat una patacada que els deixi en un segon terme a partir d'ara. Caldrà veure si ERC ho sap aprofitar i aconsegueix un lideratge seriós i convincent. Hi ha dipositades moltes esperances, fins i tot per part de qui no els ha votat, però que accepta de bon grat aquest primer lloc per davant de JxCat.

Quin paper jugarà Puigdemont ara que el seu partit està en un segon pla? Ja no podrà jugar el paper de president a l'ombra, donant instruccions al president titella, com en el cas de Torra, i haurà d'aprendre a estar en un segon nivell. Es podrà concentrar en el seu propi cas, de persona exiliada, batallant per mantenir el seu escó al Parlament europeu. Per la seva part, qui passarà a jugar un paper de president a l'ombra serà Junqueras, des de Lledoners. Els papers s'han intercanviat i haurem de veure si el país se'n surt millor.


dimarts, 1 de setembre del 2020

Escòcia ho torna a provar

Mentre aquí cada dia som més lluny d'una solució pactada, sobretot perquè no ens entenem ni entre nosaltres mateixos, a Escòcia la seva primera ministra ho vol intentar novament. Després del fracàs de l'anterior primer ministre, en què va guanyar el no a la independència, ara que les estadístiques son més favorables al sí, es vol tornar a convocar un referèndum. Ho deixarà fer el govern britànic?

Temps enrere el primer ministre britànic va deixar clar que no ho permetria, però tampoc semblava possible l'altra vegada i es va acabar convocant. Segur que és molt més fàcil que Escòcia pugui celebrar un referèndum pactat que no pas Catalunya. Aquí la unitat d'Espanya és sagrada i ningú, des de Madrid, sigui del color que sigui, permetrà mai la independència catalana.

Parlant de no entendre'ns entre nosaltres, avui hem sabut que l'expresident Mas es queda com a militant del PDECat, la qual cosa fa veure que la seva desaparició no queda tan clara com podia semblar. No he llegit els arguments a favor, si és que els ha donat a conèixer, però entenc que marca un distanciament important entre ell i Puigdemont. No sé si avui Mas es penedeix d'haver proposat Puigdemont com al seu successor. Probablement ara no ho faria.

A la meva vila el PDECat transitarà cap a JxCat, per fidelitat a Puigdemont. S'està dibuixant una divisió entre unilateralistes i dialogants. Potser a hores d'ara Marta Pascal no hauria fugit del PDECat ni amb els seus amics haver fundat el nou partit. Sempre poden participar aliats en les anhelades eleccions.

Seguirem els avenços escocesos en la seva voluntat de convocar un nou referèndum abans del mes de maig de l'any vinent, i l'actitud que prendrà el primer ministre britànic, després d'haver aconseguit sortir de la Unió Europea.

diumenge, 30 d’agost del 2020

Desgavell entre PDECat i JxCat

Sembla que la nau del PDECat va a la deriva i està a punt de naufragar. La seva picabaralla amb JxCat, portada ara als jutjats, preveu un desenllaç de ruptura, que tant han intentat d'evitar. Amb la decisió de presentar la denúncia als jutjats, han començat a desfilar un seguit de militants, començant pels senadors a Madrid.

No sé quan tindran lloc les eleccions, però de moment el panorama dels simpatitzants i militants al voltant del PDECat, JxCat i les altres escissions que hi ha hagut, no son gaire afalagadores i dona ales a ERC a esdevenir la primera força catalana, encara que no passi pel millor moment.

Tot plegat és molt trist perquè jo no hi sé veure res més que ganes de protagonisme a tots plegats. Com volen fer arribar un missatge únic al país, amb aquest desgavell i aquests atacs entre les formacions? Ja no estem parlant de les baralles amb ERC, sinó dins del propi sector, que ja no sé si anomenar partit o no.

Avui, si algú ens pregunta què se n'ha fet de l'antiga CDC, només podem dir que s'ha desintegrat en mil bocins. Alguns es mantenen a l'entorn de l'autonomisme i d'altres s'han passat al sobiranisme. Uns prediquen el diàleg, d'altres defensen la unilateralitat. De tots plegats no en fan un, i això es notarà a les eleccions que estem esperant des de fa tant temps.

Segurament els fets d'aquests dies provocaran que la convocatòria s'ajorni, pel propi interès partidista, i no pas per l'interès de la nació. Convocar-les ara seria un desastre per aquestes formacions i m'imagino que confien en redreçar el camí, que podria passar per la pràctica desaparició del PDECat, que de fet ja va néixer de manera estranya.

Una vegada més prevalen els interessos de partit a les necessitats del país, i això és el que fa més necessari que mai canviar la llei electoral i prioritzar el pes de les persones, les que estan disposades a treballar per la nació catalana.

diumenge, 2 d’agost del 2020

La gestió dels diners europeus

Segons puc llegir en diferents diaris digitals, el fet que Pedro Sánchez centralitzi la gestió dels diners europeus que arribaran a Espanya és un altre exemple del seu costum de no complir els pactes. No ens ve de nou la seva actitud perquè ja hi estem acostumats, no només d'ell, però potser en el seu cas és més descarat.
Probablement el PP sempre ha estat més lleial a les seves promeses. Encara que podria ser que em relacionéssiu un seguit d'exemples que em farien rectificar, però si més no la impressió que tens és que del PP ja saps d'entrada que no hi pots confiar, cosa que no passa amb el PSOE que promet molt i et pot arribar a engrescar, però al final tampoc ho compleix. Tots recordem les promeses de Zapatero.
Pedro Sánchez hauria pactat amb ERC de donar-los la gestió dels diners a Catalunya, a canvi de donar-los suport a l'estat d'alarma. Tenim experiència en les promeses d'inversions que mai s'acaben complint, sinó una mínima part. La gestió financera és descaradament deficitària i ara, amb els diners europeus, no hi ha cap garantia que es destinin als objectius fixats, ni es reparteixin de la manera acordada.
Que surti algú a defensar-ho i em justifiqui per què s'ha de fer d'aquesta manera, i quina esperança hem de dipositar-hi perquè es compleixi. Estic d'acord que la no presència del president Torra a la trobada dels presidents autonòmics no serà, segons deia el ministre Illa, motiu per perdre finançament. Aquest ja vindrà escamotejat d'entrada. 
El problema de no complir mai les promeses és que aquestes, quan es fan, ja se sap que no es compliran. Ja no hi posen interès, i no els costa gens prometre, perquè no s'hi veuen obligats. És per això que la taula del diàleg és una absurditat de la qual no cal esperar-ne res de positiu per a Catalunya. Això porta a la desitjada unilateralitat, que ha estat un fracàs fins ara, però que s'ha vist com a única solució per treure'n alguna cosa de profit. Fem memòria de la situació actual, i que ho puguem contrastar quan s'hagi decidit en què i on es destinen els diners europeus. La conclusió a què arribarem serà que no estàvem tan desencaminats.

dilluns, 6 de juliol del 2020

La fixació d'Elisenda Paluzie

He llegit l'entrevista de l'ARA a l'Elisenda Paluzie, presidenta de l'Associació Nacional Catalana (ANC), perquè el titular es fixava en el risc que l'independentisme no vagi a les urnes. És cert que estem tots molt cansats i desanimats. És molt possible que hi hagi persones que ja no vulguin sentir a parlar més d'eleccions ni manifestacions. Això podria fer que els resultats electorals no fossin els que molts esperen i, sobretot, no s'aconseguís superar el 50% de vots independentistes i justificar la fixació que té la presidenta de l'ANC en la unilateralitat.
No sé perquè aquesta mania de pensar que en superar el 50% s'acaben els problemes, quan tots sabem que per més que pugi aquest percentatge, la part contrària no estarà disposada a negociar un referèndum, i els que s'ho miren en distància, per exemple Europa, haurien d'observar un augment poc creïble en aquests moments i per a molts anys.
Considero que és una pèrdua de temps i d'esforços, però té més sentit en una organització cívica i privada, que no pas quan això passa en el marc públic, en formacions polítiques que ens representen. M'agradaria, però que la senyora Paluzie m'expliqués què pot fer de diferent si els resultats electorals donen un vot independentista per sobre del 50%. Quina estratègia pensa seguir per convèncer els partits polítics elegits que actuïn contra el marc legal, sabent que ells mateixos tenen presos polítics de llarg recorregut. 
Penso que hi ha una feina a fer important, i és la lluita contra la injustícia que es practica a Espanya quan es jutja independentistes. L'ús de la Justícia per escarmentar qui pensa contra la unitat d'Espanya. El diferent tracte rebut si ets independentista o no. Hi ha prou camí per recórrer per solucionar uns problemes que seran sempre letals davant de qualsevol intent de revolucionar el país, de manera pacífica. Una altra cosa, és tornar a caure al mateix parany, i no aconseguir cap pas endavant.

diumenge, 28 de juny del 2020

Deu anys de la sentència de l'Estatut

Es commemoren deu anys de la sentència del Tribunal Constitucional contra l'Estatut aprovat l'any 2006. Una sentència que va tenir l'origen en la recollida de signatures del PP, no només del senyor M. Rajoy, sinó també del que va ser ministre Josep Piqué. Més que tot perquè li posem nom a les persones i ho recordem, que a vegades ho oblidem.
Es varen recollir les signatures com a venjança per haver quedat arraconats en totes les negociacions del nou Estatut, que cal recordar també que no hem referendat, perquè la sentència posterior ens el va retallar de tal manera que poca cosa té a veure amb el que vàrem votar.
A partir de llavors el percentatge d'independentistes va anar en augment. Cada vegada hi va haver més catalans que es varen atipar d'aguantar estoicament i es varen manifestar a favor de la independència. Això ho vàrem poder comprovar a les manifestacions anuals de l'onze de setembre. I d'aquí va néixer el Procés.
Una decisió jurídica que es va carregar la política d'aquest país. Dotze jutges varen decidir en contra de la voluntat del poble català, i de l'acord del Congrés i Senat espanyols. Això, que deu ser molt constitucional, no té cap sentit, però no hi ha res a fer. No hi ha manera que la política pugui fer front al poder judicial, que no és imparcial, sinó que té una aberració potent contra els catalans i al nostre dret a decidir.
Ahir parlava del nou partit polític català, el PNC, i comentava que no estan per la unilateralitat. Volen negociar amb Espanya. El problema és que no es tracta de posar-se d'acord amb el govern de l'Estat espanyol, ni tan sols amb el Congrés i Senat espanyols, sinó que han d'aconseguir que el poder judicial ho vegi bé. I aquí ja no hi ha res a fer. És important que quedi clar!

diumenge, 17 de maig del 2020

Partit Nacionalista de Catalunya

Fins ara tots els hereus i desnonats de Convergència Democràtica de Catalunya anaven creant partits polítics sense estripar els carnets. Era una acumulació de carnets que feia que les mateixes persones participessin en els diferents partits, sense acabar d'entendre què diferenciava uns dels altres, ni a les eleccions a qui realment representaven. La ciutadania anava a votar-los sense saber ben bé quin era el seu programa ni la gent que en formava part, més enllà dels que figuraven a les llistes.
El nou episodi post CDC ha estat la creació d'un nou partit, el Partit Nacionalista de Catalunya, amb la referència del PNB molt present. Un partit polític que deixa ben clar que no creu en la unilateralitat, la qual cosa és el mateix que dir que no pensa en la independència. No és estrany doncs que l'exconseller Ramon Espadaler, amb tota la seva colla, es pugui presentar de la mà en les properes eleccions.
En aquesta ocasió, una de les dirigents que ha manifestat de manera més clara el seu pas al nou partit, la Marta Pascal, ha informat que ha trencat el carnet del PDECat, cosa que marca una diferència a tot el que havia passat fins ara. Pascal ja no formarà part ni de CDC, ni del PDECat, ni de la Crida, sinó únicament i exclusiva del PNC. Caldrà veure, però si tots els membres d'aquest nou partit polític trencaran els lligams amb els partits anteriors, o bé si els estatuts permetran que continuïn sent militants d'altres partits com ha passat fins ara. Seria bo que definitivament deixessin clares les coses i ens expliquin les diferències respecte als partits que han abandonat.

dissabte, 7 de març del 2020

Tants caps i tants barrets

Mai més ben dit parlant de les opcions polítiques de la dreta catalana. Si ha estat impossible la unitat entre ERC i JxCat a l'hora de fer front el constitucionalisme, ara se'ns presenten multitud de propostes gairebé tantes com polítics a l'atur.
Hem conegut que la gent que es va reunir a Poblet, exmilitants de CIU que no han acabat de veure clar on havien de continuar, finalment han decidit constituir-se com a partit polític o plataforma de partits per presentar-se a les properes eleccions.
Noms com Pascal, Recoder, Xuclà, Campuzano o el mateix Ramon Espadaler podrien formar part d'aquesta nova opció política que podríem sintetitzar com a catalanistes que renuncien a la unilateralitat, el missatge que predicava Unió Democràtica abans de fer fallida, on s'hi afegeixen exdirigents de Convergència que grinyolaven al començament de la moguda independentista dins de la formació.
M'imagino que la notícia deu caure bé entre els militants d'ERC perquè d'aquesta manera, amb el fraccionament del vot de la dreta catalanista, veuen més fàcilment que puguin arribar a ser, per primera vegada, la primera força del catalanisme independent, que no vol dir necessàriament la primera força del Parlament.
En aquesta nova formació política, pensant en les properes eleccions, s'hi podrien sumar la gent de Lliures, Demòcrates i la Lliga Democràtica, totes elles coincidents en la idea del catalanisme no trencador.

dilluns, 26 d’agost del 2019

I si no ens manifestem aquest onze de setembre?

Què passaria si enguany no organitzéssim la manifestació de l'onze de setembre a l'espera de millors circumstàncies? Ahir ja comentava que hi havia menys inscrits i, malgrat les excuses que hi dóna l'ANC, és comprensible que n'hi hagi menys i que el dia onze també hi assisteixi menys gent. És per això que, davant del possible fracàs, per què no ho deixem per a l'any vinent?
Aquests dies només veiem con es tiren els trastos al cap els dirigents del PDECat i ERC. Els primers també s'esbatussen entre ells i els moviments que s'han inventat. Ara un ja no sap si està parlant amb un membre de la Crida, del PDECat o bé de JxCat. Per altra banda ERC fa marxa enrere i ja no parla de la unilateralitat, sinó del diàleg, però no ens explica com ho farà, si ni el PSOE hi està interessat.
I la CUP? Ja s'han dissolt? Fa dies que no en sentim a parlar. Amb qui estan més d'acord?
L'ANC ha dit que és la societat civil qui es manifesta, al marge dels partits polítics, però vivim en un sistema democràtic basat en els partits polítics. Ja podem anar-nos manifestant si no tenim interlocutors vàlids. 
Quan haguem acabat la manifestació d'enguany i ens diguin quants érem, què farem? Estarem igual que abans, o potser pitjor, perquè ja hi haurà qui ens tirarà a la cara la baixa participació. Continuarem a l'espera de conèixer quina és la sentència als nostres presos polítics, després de la qual tindrem motius suficients per tornar a sortir al carrer. Així què? La desconvoquem i ens trobem després de la sentència?

dimecres, 14 de novembre del 2018

En condicions de modificar Constitució i Estatut?

Estem en condicions de modificar la Constitució i l'Estatut d'Autonomia? Si se'ns ofereix aquestes modificacions a canvi de renunciar a la unilateralitat, estem segur que la composició del Congrés de Diputats, Senat i Parlament català ho pot fer possible?
A mi no em surten els números i potser estic confós, però crec que per més interès que hi pugui tenir el PSC, la suma de diputats en les diferents institucions no és suficient per aprovar aquestes modificacions. Si és així voldria dir que ens estan enganyant, ens volen fer callar fent-nos creure que ens ho solucionaran.
No em fio de ningú i molt menys de l'Estat espanyol amb totes les seves institucions i organismes. Com que tenen la paella pel mànec fan i desfan i a sobre ens prenen per babaus. El PSC juga en aquest joc? També ens pretén enredar? Jo puc entendre que no vulguin la unilateralitat, però que ens vulguin fer creure que ho solucionarem modificant l'Estatut... més aviat penso que les modificacions, vist el panorama espanyol, si s'arribessin a produir seria a pitjor. Espero més intel·ligència per part del govern de la Generalitat. Ja fa temps que l'estem exigint.