La unanimitat ho bloqueja tot

Soc molt pessimista sobre el futur de la Unió Europea. He dit moltes vegades que l'entrada a Europa era per a molts de nosaltres un somni que es va fer realitat quan vàrem poder-nos treure de sobre la dictadura franquista. D'alguna manera ens va semblar que entràvem a la glòria i que es resoldrien tots els nostres mals, fruit de la repressió viscuda. 

Han passat els anys i cada vegada estem més desanimats amb el funcionament del nostre entorn europeu. Es va avançar en molts aspectes, però des de fa un temps ens trobem encallats i més aviat anem enrere. Tenim la sensació que som més febles i irrellevants. Hem viscut sota l'empara dels EUA i ens hem adormit. Ara que Trump ens gira l'esquena, ens ha enganxat amb els pixats al ventre.

Més d'una vegada he parlat de la unanimitat imposada a la Unió Europea per decidir com avançar en tots els temes que es debaten, i he deixat clar que ho considerava un destorb a l'hora d'aprovar resolucions que ens permetin sortir de l'atzucac. La unanimitat ho bloqueja tot. Amb l'ampliació dels estats membres ens hem trobat amb diferents sensibilitats i això fa impossible que tothom estigui d'acord amb tot.

Ens queixem de les majories absolutes i no parlem gaire de la unanimitat. Si les primeres posen traves al diàleg i l'enriquiment que suposa rebre inputs de diferents opinions, la unanimitat tampoc ajuda a l'hora de prendre decisions. Hi ha molt debat, això sí, però situat en un bucle infinit.

La solució exigeix eliminar la clàusula de la unanimitat i buscar la majoria, amb totes les reserves i proporcions que es considerin adients. Mentre tot s'hagi d'acordar unànimement no avançarem i més enviat anirem fent passes enrere. Totes les altres potències mundials ens passaran la mà per la cara. Ens creiem molt demòcrates, però no aconseguim resoldre res. 

El debat sobre la cessió de poder dels estats a la Unió és molt interessant i necessari, però mentre no ens deslliurem d'aquesta condició no ens en sortirem. És per això que deia al començament que els meus sentiments són poc optimistes i em preocupa quin serà el nostre futur.

Atenció amb les ajudes!

Llegia avui la decisió del govern espanyol de subvencionar, de manera universal, la quantitat de cent euros per a despeses d'ulleres o lentilles als menors de setze anys. A partir de l'any vinent, totes les famílies que necessiten adquirir unes ulleres per als seus fills rebran l'import de cent euros per abaratir-ne el cost. Ho rebrà tothom, sigui quin sigui el seu nivell econòmic.

D'entrada, no em sembla justa, ni gens progressista la universalitat de les ajudes públiques. La tasca d'un govern que es diu d'esquerres és la de reequilibrar la riquesa, ajudant a les persones més vulnerables. Una ajuda universal no té cap sentit i només ho poden defensar des de posicions ideològiques dretanes.

Si analitzem les ajudes públiques dels diferents àmbits ens adonarem que cada vegada s'estila més aquesta universalitat. Entenc que és la manera més fàcil de gestionar-la, però no la més justa. A la nostra vila, l'ajuntament regala bosses pels excrements dels gossos, sense importar-li si els seus propietaris poden assumir el seu cost, repercutint-lo a tots els vilatans tinguin o no tinguin animals de companyia. Hi ha més exemples. Tants, que no hi cabrien en aquest post.

El tema està en la gestió pública dels recursos que són de tots. S'ha d'analitzar molt bé què implica subvencionar a famílies que tenen prou recursos per viure tranquil·lament, i no poder ampliar les ajudes a altres que tenen dificultats per arribar a finals de mes.

Queda, doncs, retratat aquest govern socialista amb mesures que no li correspondria prendre. Haurien de treballar millor la redistribució de la renda, afavorir els més febles i minorar tant com sigui possible les diferències socials i econòmiques. 

Europa s'ensorra?

Segueixo molt de lluny la política europea i no pas perquè no m'interessi o no la consideri important per a tots nosaltres. Simplement, estic una mica cansat, per no dir fart, veient com van totes les coses. Malgrat això, no puc dir que hi visqui d'esquena i, encara que sigui d'esquitllada, llegeixo les notícies que arriben de Brussel·les. 

Haig de dir que, potser per desconeixement, estic força desanimat amb els dirigents actuals. Començant per la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, i continuant amb el secretari general de l'OTAN, Mark Rutte, estem veient una baixada dels pantalons davant la pressió del president dels EUA, que tots consideren mig boig, però que ningú no s'atreveix a contradir-lo. Té massa poder, i nosaltres som massa febles.

És una llàstima que durant tants anys de construcció de la Unió Europea, no hàgim sigut capaços d'enfortir els lligams entre nosaltres i definit una política exterior forta, tant des del punt de vista econòmic, com social i militar, per què no? Ara, que van mal dades, tot són plors i cruixits de dents!

M'imagino que la mediocritat dels polítics actuals no és una cosa només nostra, sinó que afecta arreu. La prova és si mirem qui ens està governant i liderant les institucions internacionals. No és estrany, doncs, que el populisme, de la mà de l'extrema dreta, vagi pujant graons. Fins on arribaran?

Sap greu que per solucionar les coses hàgim d'esperar a espatllar-les del tot. No som prou intel·ligents per veure-les venir, sense acabar arrossegant-nos com ara estem fent? M'agradaria ser més optimista, però avui, si més no des del punt de vista econòmic i social, no ho soc gens. Tant de bo recapitulem aviat i ens adonem que així no podem anar enlloc. 

Algú confia encara en l'ONU?

L'escrit de Nadia Ghulam que reprodueix el diari ARA, "A l'ONU se li escapa el món de les mans", ajuda a fer una reflexió sobre el món, en general, i d'aquesta institució que hauria de ser la garant de la pau i la justícia social al món. Un compromís de tots els països membres que cada vegada està més en dubte. Confiem en l'ONU?

Les guerres, que no s'aturen, són una demostració clara de la nostra incapacitat de compartir la vida en aquest planeta. Unes guerres que s'eternitzen en uns territoris molt castigats, i que van rebrotant arreu del món en detriment dels més febles i indefensos. 

En parlava l'altre dia quan considerava cínic el president Putin parlant de Palestina mentre el seu exèrcit continua matant civils a Ucraïna. I aquests països que tenen la capacitat de vetar qualsevol resolució, mai permetran la signatura d'acords que defensin els més castigats per l'odi i la venjança.

Resulta frustrant veure com disposem d'institucions que treballen per la pau i la millora del món, en tots els aspectes, i que hi ha l'absència de les principals potències, o bé aquestes poden evitar qualsevol sanció per incompliment dels acords acceptats per la majoria dels països del món. Aquesta frustració és la que posa en dubte l'eficàcia d'institucions com l'ONU. Què està fent per aturar la mortaldat a la Franja de Gaza? Què ha aconseguit en la guerra declarada per Rússia a Ucraïna? Què està fent per aturar la repressió contra les dones a l'Afganistan?

Hi ha evidència de la violació dels drets humans a molts països i l'ONU és incapaç de fer res per evitar-ho. Per què serveix una institució com aquesta si té les mans lligades i no pot resoldre tots els problemes que se succeeixen al món? Què podem esperar del treball, les discussions, les converses i les proclames que es fan a l'ONU?

Quan una institució creiem que no funciona només cal que fem l'anàlisi de què passaria si aquesta no existís. Si arribem a la conclusió que tot seguiria igual, sense resoldre els conflictes que ens dominen, hem de concloure que és molt millor tancar la paradeta i no viure d'il·lusions falses. Voldria pensar que l'ONU és necessària i que ens porta solucions, però cada vegada se'm fa més difícil confiar-hi. Algú em pot convèncer del contrari?

La manca d'ètica entre els polítics

Un dels greus problemes que envolten el món de la política al nostre país és la manca d'ètica en molts polítics amb responsabilitat de govern, ja sigui municipal, autonòmic o estatal. Parlem de corrupció i trobem prou casos indecents que corroboren la seva existència en el nostre sistema polític, però tampoc no hi ha ètica.

L'actuació del ministre d'exteriors espanyol, el senyor Borrell, a qui l'han condemnat a pagar una multa de 30.000 euros, és un exemple del que no hauria de passar i que, si tingués un mínim d'ètica, el faria dimitir. Al nostre país això no succeeix. Hi ha massa casos de corrupció que ni tan sols han estat jutjats, ni els culpables han dimitit. 

I això passa perquè els corruptes i els mancats d'ètica es troben arreu, entre els diferents partits polítics, i aquests es protegeixen entre ells. Això passa perquè el poder judicial no és independent, sinó que fa conxorxa amb el poder executiu, però al mateix temps, perquè també està corromput. En tenim prou exemples.

El nostre país no anirà bé mentre la classe política actuï més per interessos personals i de partit que no pas per al bé de la població a qui diuen servir. Si no som capaços de trobar uns polítics nets i amb ganes de trencar amb aquesta corrupció permanent, encara que aconseguíssim la independència, no aconseguiríem un món just, un país on es respectin els drets dels més febles.

Per què un boig pot governar un país?

No sé si us heu fet mai aquesta pregunta, però jo sí que m'ho qüestiono i em resulta difícil entendre aquesta possibilitat. Tenim, però prou exemples que avalen el fet. Uns estats que tenen un president o primer ministre que no té les facultats idònies per a tanta responsabilitat, i els afectats són els ciutadans d'aquell estat i, fins i tot, de la resta del món.

Les declaracions que fa el president Trump no són precisament les que caldria esperar del president dels EUA. No es tracta ja d'estar a favor o en contra d'un posicionament polític, sinó de la mínima decència i bones formes d'un cap d'estat que, en el cas de Trump, té un abast més enllà de les seves fronteres.

Erdogan, Putin, Baixar al-Àssad, Trump... i per què no Rajoy, són exemples de dirigents autoritaris, en certs casos disfressats de demòcrates, i amb una nul·la sintonia amb els seus administrats, que provoquen situacions de fins i tot guerra, però en tot cas d'injustícia, corrupció i despotisme.

La nostra societat ha estat incapaç d'organitzar-se d'una manera civilitzada, amb respecte a les persones, utilitzant els càrrecs polítics per servir la població, sobretot la més feble. En contra hem pogut observar que els dirigents, que en molts casos es perpetuen en el poder, l'utilitzen per a benefici propi i el dels seus. Això fa que les relacions humanes estiguin tan deteriorades i que es faci tan difícil conviure en aquesta societat d'interessos particulars i menyspreu als altres.

Cal una revisió global del sistema polític, i hem de poder creure que aquest segle XXI serà un període de reflexió i canvi en la manera de governar, si no volem acabar de malmetre el nostre món i la nostra societat.

No ens mereixem l'ajut d'Europa si no formem govern

El procés català està traient els draps bruts al descobert, més ràpidament i amb més claredat del que seria normal. L'actuació del govern de l'Estat, els mitjans de comunicació i el poder judicial espanyol ha deixat ben clar quina és la seva ideologia, que molts ja denunciàvem, però que s'ha fet transparent en l'atac a les institucions i el poble català.

En aquests moments ens trobem en un segon estadi de la descoberta de la veritat, i és el fet de donar-ho a conèixer a Europa. Cada dia hi ha més elements que permeten descobrir els països europeus que la democràcia a Espanya no existeix, o si més no es tracta d'una democràcia malalta amb moltes mancances. El respecte als drets fonamentals de les persones, no només les catalanes, està qüestionat després d'haver observat com actuen els poders de l'Estat.

Els europeus estan descobrint no només com actua l'Estat, sinó també els mitjans de comunicació. Espanya ha aconseguit crear un clima predemocràtic per interessos d'unes elits que des del franquisme han continuat movent els fils, però que ara, amb el procés català, han evidenciat descaradament de quin mal pateixen.

Ens hem queixat que Europa no ens ha ajudat prou. No ens ha de venir de nou, perquè sempre ha costat donar la cara a favor dels febles i els estats s'han defensat uns als altres. Caldrà veure, però la força de la població europea, les seves institucions, els seus mitjans de comunicació, al marge dels governs. 

Hem de confiar que tard o d'hora rebrem el suport que necessitem, però no podem oblidar que els primers passos els hem de fer nosaltres. Si no som capaços d'organitzar-nos, formar govern i lluitar tots junts, no cal esperar l'ajuda de fora, perquè ni ens servirà ni ens la mereixerem.

Un pacte contra Catalunya

Avui ens han fet saber que PP i C's han pactat definitivament el suport a la investidura de Mariano Rajoy com a president del govern espanyol. De tot allò que havia dit Rivera i els seus amics de frenar la corrupció i de no permetre que persones corruptes tinguin càrrecs polítics, no se n'ha parlat més. Finalment el tema estrella ha estat atacar la immersió lingüística per decret llei.

Aquestes són les maneres de fer de la gent retrògrada que van de progres. Una dreta ultraconservadora i irrespectuosa amb la llibertat dels altres. Una posició que només pot salvar el PSOE si actua amb seny i es fa valdre. El perill és que estigui tan tocat que sigui incapaç de denunciar allò que sempre havia defensat: la immersió lingüística.

El títol d'aquest post no és cap error, perquè el pacte no va contra els catalanistes, sinó contra tots els catalans, perquè ens fa més febles, més ignorants, amb l'excusa que potencien l'anglès. Vergonya haurien de tenir aquells polítics només coneixen el castellà i necessiten traductors arreu on van. La gran solució és convertir les comunitats amb llengua pròpia en trilingüe, quan s'ha demostrat que la immersió lingüística en català ha estat un èxit per a les dues llengües oficials, i que si hi ha una llengua que necessita ser protegida és precisament el català.

Però el pacte és irracional i només aboca odi i ganes d'ensorrar tot allò que la transició va fer de positiu, per quedar-nos només en aquells vicis i privilegis que no hem estat capaços d'anul·lar. Avui és un dia trist per a la democràcia en aquest nostre país, que està ara més que mai en mans del PSOE.