El perill de l'eclipsi

No vull ser negatiu i només trobar pegues a les coses, però sí que convé prendre totes les mesures possibles per no haver de lamentar danys irreversibles. Arran de l'eclipsi de sol d'aquest dimecres, les autoritats sanitàries ens han advertit del perill que representa mirar-ho sense prendre precaucions. No es pot mirar directament, sinó que cal utilitzar les ulleres pertinents. Ho són totes?

La por d'alguns és tenir la certesa que aquelles ulleres que ens han venut o regalat compleixen fidelment amb tots els requisits per assegurar-nos que no patirem cap lesió ocular. Ens diuen que no podem utilitzar unes ulleres qualssevol. Que han d'estar homologades, i ens donen la referència.

Avui, però, he llegit la notícia que s'han retirat sis models d'ulleres perquè no són segurs i poden provocar lesions oculars. Segons diu el diari, tots sis models tenien el mateix defecte, amb un filtre massa fosc que podia provocar que l'usuari es tragués les ulleres en algun moment, per veure-hi millor. 

Haig d'entendre, perquè no ho he vist en el redactat de la notícia, que es tractava de models d'ulleres homologats i que per això estaven a la venda. N'hi ha d'altres, que no estaven homologats i que els han retirat abans que algú els pogués comprar. Qui no et diu que no n'hi haurà moltes que no t'asseguren la protecció? T'arriscaràs? Com en podem estar segurs?

Probablement, el més segur serà mirar-ho a la televisió, però és evident que l'efecte no és el mateix. A casa n'hem parlat i hem quedat que sortirem al carrer per veure la sensació de l'enfosquiment momentani, però procurarem no caure en la temptació de mirar el sol. Aquesta visió la podrem veure i reveure tantes vegades com vulguem a través dels canals televisius, i ens estalviem haver de lamentar una imprudència o haver estat víctimes de l'especulació d'uns subministradors d'ulleres falses.

Millor prevenir que curar!

Avui parlàvem de l'estat en què es troba el Camí de Mar, que l'havíem batejat com el Camí d'en Vicenç, per la intervenció que va fer en Vicenç Martí quan va ser regidor de la nostra vila. L'embat de les onades del nostre mar deteriora la nostra costa i d'aquí els greus problemes de la via fèrria del Maresme i la desaparició de les nostres platges. 

Encara hi ha qui nega els efectes del canvi climàtic, però el cert és que només cal fer memòria i observar els canvis que hi ha hagut a la nostra costa, per no mirar més enllà. Fa uns dies ens parlaven del Niño, aquell fenomen natural que es reprodueix periòdicament i que començava a generar-se a la costa oest del Pacífic, i que en un termini d'uns tretze mesos acabarà arribant al nostre país. Els efectes previstos són d'un extrem a l'altre, en funció dels indrets: extrema sequera, grans inundacions per pluges torrencials.

Què hem de fer amb el Camí de Mar? Ens n'oblidem i canviem de ruta, o demanem a qui té les competències per actuar-hi que ho arregli i protegeixi? És evident que el nostre Ajuntament no pot invertir-hi perquè no li correspon, però d'alguna manera ha de vetllar que ningú no prengui mal. 

En Carles ho tenia molt clar: enviar des de l'Ajuntament un burofax a la institució responsable, informant de l'estat del camí i el perill que suposa per als passejants. Caldria tancar-ho? Sabem que l'Administració és lenta a l'hora de reaccionar i no sabem si, després del comunicat, vindran a fer-hi alguna cosa, ni quan. Tancar-ho, ens limita l'accés i la possibilitat de passejar-nos-hi, però pot evitar un accident.

Prendre decisions no és una cosa que resulti fàcil, però quan tens responsabilitats, saps que ho has de fer i, per norma, sempre és millor prevenir que curar!

Anar a contracorrent és perillós

Per una vegada que sembla que hi ha un jutge, en aquest cas una jutgessa, que està per la feina i no es deixa portar pel corrent conservador, per dir-ho fi, només fa que sortir entrebancs. M'estic referint a la jutgessa de Catarroja, la senyora Núria Ruiz Tobarra, que està investigant què va passar a València amb la DANA i la falta de resposta per part de les autoritats d'aquella comunitat. 

De moment el senyor Mazón, que no va poder resistir la pressió i mantenir-se en el càrrec, continua aforat i cobrant diners públics, malgrat tot el que va passar i la suspicàcia que no va actuar correctament, però que ho ha amagat amb tot el desvergonyiment i el suport del seu partit que només té paraules per acusar els altres.

He llegit, i suposo que és cert, que la jutgessa en qüestió ha rebut tota mena d'amenaces i pressions perquè deixi córrer el cas. Fins i tot denúncies per fer-la culpable de no sé què i que hagi d'abandonar la feina i el càrrec que ostenta. Sembla, doncs, que sortir de la dinàmica que domina en el Poder Judicial, comporta massa problemes. Tot està massa lligat per a permetre que algun jutge o jutgessa se li acudeixi acusar gent de la seva ideologia.

Tot això són suposicions i conclusions a què arribes llegint les notícies de cada dia. Resulta que hi ha càrrecs del partit en el govern que varen mentir. D'altres han perdut la memòria i no recorden res del que va passar ni varen fer. I els que la llei els empara per no dir la veritat, se n'aprofiten. L'única esperança que tenim és la dita que abans s'atrapa un mentider que no pas un coix. Malgrat tot, anem tard i ja fa massa temps que va passar tot, i hi ha gent amb responsabilitats que no assumeixen el pes de la mort de tantes persones.

És evident que si tot just ara s'està jutjant l'expresident Jordi Pujol i la seva família, trigarem temps a saber tota la veritat sobre l'amagatall i l'actuació del president de la Generalitat valenciana aquell fatídic dia.

Carreteres de tres carrils

Avui he llegit un article al diari ARA que no he acabat d'entendre, probablement perquè no tinc gaire coneixement al respecte més que no pas per culpa del seu redactat. Sí que m'ha semblat entendre que la Generalitat vol convertir trams de carretera en tres carrils, un en cada sentit, i el tercer, el del mig, per avançaments, de manera alternativa per a cada sentit de circulació.

Haig de suposar que es tracta de carreteres que actualment només tenen dos carrils, un per cada sentit, amb el perill que suposen els avançaments. Si hi ha un segon carril en la teva direcció, l'avançament és més segur i pots evitar xocs frontals. Desconec si aquest tipus d'accidents són molt freqüents, o més aviat són per sortides de la carretera, excés de velocitat, o conduir sota els efectes de l'alcohol o les drogues.

Recordo l'autovia de l'Ametlla, fa uns quants anys, que era precisament de tres carrils i no els quatre que hi ha ara. Ens queixàvem que circular per allà era una mica perillós. Això de l'alternança del carril del mig, produïa xocs frontals en els punts on s'intercanviava el sentit. 

Com ja dic, no soc expert en la matèria i vull suposar que si es pren la decisió de fer-ho d'aquesta manera és perquè estan convençuts que és una millora per a la circulació i que no posen en perill la vida dels conductors i passatgers. Potser, perquè soc una mica malpensat, temo que aquesta decisió no estigui prou meditada ni encertada. Voldria equivocar-me.

A les nostres carreteres hi ha molta feina a fer. La conducció no sempre és la més desitjable, potser perquè anem massa refiats, però tampoc és que el manteniment de les carreteres sigui l'òptim. L'altre dia ho parlava amb relació a les autopistes sense peatge, que s'han deteriorat molt des que són gratuïtes i que se n'ha de fer càrrec l'administració, sigui de l'Estat o la Generalitat.

Per acabar, només voldria afegir la pregunta si passar de tres a quatre carrils encareix massa el pressupost d'inversió, o bé es tracta de trams que l'amplada no ho fa possible. Tot el que es pugui per facilitar la conducció i evitar riscos serà benvingut.

Avantprojecte de llei de l'ocupació pública

El diari ARA publicava la notícia que el Consell Executiu aprovarà aquest dimarts l'avantprojecte de llei de l'ocupació pública. Una iniciativa del govern català per posar al dia les condicions d'accés a la funció pública i també el sistema de promoció interna, i que forma part del projecte de reforma de l'administració.

No he tingut l'ocasió de llegir el text de la proposta i, per tant, no en puc fer una valoració més enllà dels comentaris de l'article que avancen algunes de les modificacions que s'inclouen. Caldrà, doncs, esperar a tenir l'oportunitat d'estudiar el seu contingut per donar la meva opinió que, per altra banda, tampoc tindrà cap mena de transcendència.

Quant a l'accés a la funció pública, l'article comenta que es tindrà en compte que avui la memorització té menys importància i que s'ha de prioritzar les habilitats per actuar davant de les situacions en què es trobaran, pel lloc que opten a treballar. El següent aspecte que incorpora el nou model és l'avaluació dels funcionaris per facilitar la seva promoció en funció de la seva actuació i expertesa. Una avaluació que realitzarà el seu superior jeràrquic.

Quant a les modificacions que es puguin fer al sistema d'oposicions, substituint la memorització de lleis i reglaments, que tens a l'abast amb un clic, per proves que demostrin la capacitat del candidat de dur a terme les tasques per a les quals opta, em sembla bé. Sempre he trobat innecessari i absurd premiar la memòria, i més encara en aquests moments que ho tens tan fàcil per accedir a la informació.

En relació amb la promoció interna tinc els meus dubtes, i caldrà analitzar com es porta a terme. És cert que no tots els treballadors de l'administració pública actuen amb la mateixa diligència, interès i esforç, ni tenen la mateixa capacitat, i és per això que cal trobar la manera de premiar aquells que fan bé la feina i cada dia s'esforcen per millorar i formar-se, d'aquells que una vegada obtinguda la plaça es posen a jaure. Que l'avaluació la faci el seu superior jeràrquic, que té certa lògica, és un perill per allò dels amiguismes i ja no diem quan entremig hi juguen temes ideològics i de militància política. 

Insisteixo que cal analitzar el contingut del projecte de llei i que els seus impulsors tinguin clar quins són els perills de no ser prou explícits i previsors a l'hora de determinar qui i com s'avalua el treball dels altres.

Zona inundable

Aquesta tarda la Plataforma en defensa del territori arenyenc ha presentat, a l'Ateneu, l'estudi hidrològic del rial de sa Clavella. Un estudi que explica el risc d'incrementar els efectes de pluges intenses si es tira endavant la urbanització de la zona de Lourdes, la capçalera actual del rial. La nostra vila té prou experiència en inundacions de baixos i rierades, per a no tenir-ho present.

Trobar l'equilibri entre la voluntat i fins i tot la necessitat de construir nous habitatges, i la protecció del medi ambient no és fàcil. Els interessos de particulars i grans empreses passen per davant de la necessitat d'aquesta preservació, no només per estimació a la natura, sinó també de manera egoista, de protegir-nos davant d'inundacions greus.

Construir en zones inundables, com és palès a molts llocs del litoral mediterrani és una temeritat que només s'entén si penses que al darrere hi ha un profit econòmic de particulars que han prioritzat el seu benefici a la protecció de les persones que hi aniran a viure. En el cas que ens ocupa, no és un perill per a les persones que puguin adquirir els habitatges que s'hi puguin construir, perquè aquella zona no és inundable, sinó per a qui viu més avall, i que una crescuda del rial i amb més força, els pot afectar. 

Com han dit els membres de la Plataforma, la zona d'aquest rial, com també passa al Bareu, està plena d'equipaments escolars i esportius i, per tant, amb molt moviment de persones amunt i avall. Quan baixa l'aigua el risc per als vianants és alt. 

L'estudi visualitza les probabilitats de riuades al llarg dels anys, segons la mateixa Agència Catalana de l'Aigua, i calcula l'augment del cabdal de l'aigua i empenta si es construeixen habitatges en aquella zona i vials pavimentats. 

Tots tenim molt present què va passar no fa tant al País Valencià, amb més de dues-centes víctimes mortals. És cert que no es va gestionar bé, però el terreny urbanitzat d'aquella zona no reuneix les característiques ni la seguretat que caldria tenir en compte a l'hora de desenvolupar els plans territorials d'urbanització. 

Al final de l'exposició i de les intervencions del públic assistent et preguntes: què podem fer per no empitjorar la situació? Sabem que vivim en una conca inundable i hem viscut escenes fortes, amb alguna mort. Hi ha coses difícils de resoldre, encara que no impossibles, però el que sí que podem fer és no continuar agreujant la situació. Algú hi ha de fer alguna cosa, i les institucions públiques han de fer el primer pas.

EUA ataca Veneçuela

No cal dir que la notícia del dia d'avui és l'atac dels EUA a Veneçuela i el rapte del seu president i esposa que, a hores d'ara, desconeixem on es troben. És massa aviat per parlar gaire del tema, i hem de suposar que anirem coneixent tots els esdeveniments. De totes maneres és prou important per a no esmentar-ho en el meu post diari.

Segur que no tothom pensa el mateix i l'anàlisi que es pot fer dels fets és prou complex per no enllestir-ho amb quatre paraules. Estem parlant de l'atac d'un país estranger i la captura del president d'un país sobirà. Això no és poca cosa. Deixem de banda de qui són els personatges, tant d'un país, l'atacant, com de l'altre, l'atacat. És la incursió d'un exèrcit a dins del territori d'un altre país. Imagineu-vos per un moment que Rússia ataqués Ucraïna i capturés el seu president. Què diríem?

No tinc gens de simpatia pel president veneçolà, com tampoc no en tinc pel president dels EUA. La informació que tinc d'un i altre m'arriba per conductes que no sempre puc contrastar. Vaig comentar, el seu dia, que l'atorgament del Premi Nobel de la Pau a la líder de l'oposició veneçolana era un error. El paper que jugarà a partir d'ara pot ratificar les meves sospites. 

Per altra banda, tenim un president nord-americà que aspirava a obtenir l'esmentat Premi Nobel, i que en les seves primeres declaracions, després de ser nomenat president per segona vegada, varen ser d'apartar els EUA de qualsevol guerra. És evident que les seves paraules se les emporta el vent i una vegada més queda demostrat que menteix i enganya tothom, començant per totes aquelles persones que li varen donar el seu vot.

Seguirem atentament tot el que succeeixi les pròximes hores, i en farem el cas que considerem, tenint en compte que el principal protagonista de tot plegat ens té massa acostumats a enganyar-nos. Cal suposar que la vida del president veneçolà no està en perill, però no podem oblidar que ha estat capturat violant tots els drets internacionals. Hi haurà qui estarà content i qui se sentirà traït, però en tot cas no podem restar indiferents. Els fets són massa greus per no tenir-los en compte.

Drons, què hi ha del cert?

Darrerament, llegim que diferents països europeus s'han vist sorpresos per la invasió de drons prop dels seus aeroports provocant que s'haguessin de cancel·lar vols i fins i tot tancar per unes hores tota l'activitat. En tractar-se de països més o menys fronterers amb Rússia, i passant el que està passant amb la invasió a Ucraïna, que sembla no tenir aturador, totes les mirades són cap al Kremlin, que nega qualsevol implicació.

Què està passant? Qui hi ha al darrere? És Putin que intenta posar nerviosos els països de l'OTAN? Què es pretén amb aquests moviments? Despistar-nos d'altres objectius més importants i perillosos?

M'imagino que al final sabrem la veritat, però, com sempre, trigarem a conèixer el fons de la qüestió. A qui interessa entretenir-nos d'aquesta manera? Com a simples mortals ens passegem per aquest món desconeixent la majoria de les coses. Intuint, a vegades, què ens volen dir i fer, però molt innocents i víctimes del poder, que sempre queda lluny de nosaltres.

Aquests dies he parlat d'Europa i el paper gairebé de ridícul que està fent davant de Rússia, la Xina o els EUA, que sembla haver-nos deixat de la mà. Ara, amb aquestes incursions de drons sembla que es vol insistir en el paper de víctimes incapaces de posar ordre a casa nostra, essent la burla d'un president, Putin, que fa quatre dies el donàvem per acabat, però que fa i desfà sense que ningú li pugui parar els peus, ni tan sols el poderós i bocamoll Trump.

Jo vaig seguint les notícies i espero que un dia sabrem la veritat. Entretant, confio que només siguin ensurts i lluny de casa nostra. Volar té els seus riscos i no cal afegir-hi entrebancs ni posar més por al cos. A veure si ens espavilem i trobem uns dirigents que es facin respectar d'una vegada!

A vegades, calen condemnes severes

Conduir ebri amb un cotxe sense assegurança i no havent passat la revisió de la ITV des de fa tres anys no és fet puntual, sinó que forma part de la manera de ser i obrar d'una persona i, per tant, davant del risc d'haver pogut provocar una desgràcia, la condemna ha de ser severa, si no volem que ara tothom faci el que li roti posant en perill la vida dels altres.

Desconec els càrrecs que se l'imputaran a aquest jove de vint-i-dos anys, que conduïa pels voltants d'Alcarràs, però m'agradaria pensar que la pena serà prou severa per fer-lo reflexionar. Estic convençut que no és la primera vegada que actua d'una manera incorrecta. Potser de no tanta evidència com ara, en conduir contra direcció i alarmant els cotxes que ho feien correctament.

Considero que hem perdut l'autoritat i tothom es veu en cor de prendre'ns el pèl. Una cosa és actuar al teu aire incomplint les normes que ens hem fixat per a una bona convivència, però l'altra és posar en risc els altres. Esdevenir un perill per a la salut i la vida de tots els altres. Si això no és motiu per una condemna exemplar, ja em direu què cal fer perquè tot el pes de la justícia caigui sobre un incívic i delinqüent?

Deu ser la meva manera de pensar i estar educat que quan llegeixo notícies com aquesta em desespero. No puc entendre que hi hagi persones tan salvatges, si em permeteu l'expressió. Un mal dia el pot tenir tothom, i sempre hem d'acceptar la nostra responsabilitat i acatar-ne les conseqüències, però com deia al començament, aquest jove no estava fent un acte aïllat. No disposar d'assegurança o no haver fet la revisió del vehicle més de tres anys enrere, no són actes d'un dia, sinó que s'allarguen en el temps. En algun moment tenen la ment clara i són conscients que no es comporten com caldria. És per això que la pena ha de ser més severa.

I amb vint-i-dos anys no estem parlant d'un adolescent. Ja ha tingut prou temps per adonar-se de què és la vida i de quines són les seves obligacions com a ciutadà. Si no ho ha après, caldrà fer-li aprendre d'alguna manera, encara que sigui a la força. Hi ha perdó possible, però després del penediment i la reparació dels mals. Estem massa acostumats a la reparació dels danys i poc a preveure'ls.

Atenció a les onades!

Aquest estiu vaig passejar-me per una platja islandesa, la platja de sorra negra de Reynisfjara, que no sempre té la bandera verda atès el perill de cops de mar descontrolats. Hi vaig ser precisament deu dies després que una nena alemanya, de només nou anys, desaparegués dins del mar, enduta per unes onades traïdores. Hi vaig pensar mentre m'hi passejava. Molt atent a no aproximar-m'hi massa, tot i que el dia estava encalmat i les onades no inspiraven desconfiança.

El record de la desaparició de la menor em va fer pensar en les persones que cada any s'ofeguen a les nostres platges. Unes platges que, en un principi, no presenten cap mena de perill, però no cal anar desprevingut i s'ha d'estar sempre vigilant.

Ahir escoltava les notícies i deien que enguany ja hem superat el nombre de víctimes de l'any passat, i la temporada encara no s'ha acabat. Les morts, segons s'explicava, són majoritàriament persones grans, quan la bandera està en verd, i joves quan és vermella. S'interpretava que les morts dels adults podien tenir causes naturals, i les dels joves eren més aviat fruit de l'atreviment i de no respectar l'avís de perill.

Com a persona de terra endins, no soc un assidu de les platges, encara que la tinc a deu minuts de casa. Potser per això quan hi vaig, soc molt curós i respectuós. No m'allunyo de la vora i malfio de les fortes onades. Quan està massa esvalotada no m'hi fico, sense necessitat de mirar quina bandera hi ha penjada.

Segurament les morts a les nostres platges continuaran augmentant, com també passa amb les morts per accident de trànsit, on cada vegada hi ha més motos implicades. Tot i això, seria bo que s'advertís d'alguna manera del risc de no obeir els avisos de perill, i recordar què està passant quan un passa de tot i s'aventura a ficar-se a l'aigua. El perill és arreu, però hi ha llocs on tens més números per rebre.

El Rial del Bareu, un tema pendent

Arrosseguem la canalització del rial del Bareu des de fa dècades. S'han elaborat diferents projectes, però encara el més calent és a l'aigüera. La seva canalització té una difícil solució, però això no ha de fer que les obres s'endarrereixin, amb tots els problemes que comporta a la gent que hi viu, i a les que s'hi desplacen, sobretot per anar a l'escola i a la bressol.

Des de fa temps que es demana que, esperant la solució final, s'executin les obres necessàries de manteniment del vial, que no posin en perill la vida de les persones ni del patrimoni. Una demanda que no té resposta, més enllà que hi ha un projecte en estudi. I això s'eternitza.

La pluja sobtada d'aquest divendres ha aixecat una part de l'asfalt, impossibilitant la circulació. No hi ha hagut desgràcies personals, i això és important, però ha deixat clar que cal actuar ràpidament per posar en condicions aquest rial, sense esperar a tenir el projecte de canalització, que desconeixem quan serà una realitat.

El creixement en nombre d'habitatges els darrers anys, la ubicació de l'escola de primària Sinera i l'escola bressol Els colors, i el fet que sigui gairebé un cul-de-sac, amb doble direcció de vehicles, havent-hi un tram on no passen alhora, obliga a prendre una decisió clara al respecte i, entretant, condicionar la superfície del rial, perquè vianants i vehicles puguin circular-hi sense perill.

Voldria pensar que els fets d'ahir divendres, i que s'hagi hagut de tallar provisionalment un tram del rial, seran la gota d'aigua que permetrà que s'arreglin els problemes actuals, i puguin accelerar l'elaboració del projecte final de canalització que està resultant una quimera. 

Inconsciència, fatalitat, irresponsabilitat...

Aquests dies hem llegit que en pocs dies s'han succeït una colla d'accidents de trànsit amb resultat de mort o ferides greus, i et posa la por al cos perquè, vulgues o no, el risc que això et passi a tu existeix, ja sigui per inconsciència i irresponsabilitat en la conducció, o per la fatalitat de coincidir en el moment i lloc inoportú per culpa d'un altre.

És per això que quan condueixo em fixo en els altres conductors i m'adono que no hi ha més accidents perquè Déu no ho vol. Tots hi estem exposats, sigui per imprudència o distracció pròpia o de l'altre, però estic convençut que si en el moment d'agafar el volant tinguéssim la consciència que amb aquell vehicle podem arribar a fer molt mal, probablement el nombre d'accidents disminuiria.

Sempre dic als meus fills que en conduir has de vigilar què fas, però també què fan els que passen pel teu costat. No ens podem jugar la vida per una distracció o una actuació incorrecta, conduint massa de pressa, amb son o beguda acumulada.

I em pregunto sovint, com és que en una autopista amb tres carrils hi ha conductors que no es mouen del mig? Ho fan a consciència? Saben que és una anomalia, sancionable? Al final arribo a la conclusió que la majoria d'ells ho saben, però no tenen gens d'interès a fer-ho bé. El volum de sancions per aquest motiu és ben baix. Caldria posar-hi remei, amb més control i sancions.

Però la principal causa dels accidents és l'excés de velocitat. A les carreteres es corre massa, i els avançaments són massa arriscats. Topar de cara amb un cotxe que va en sentit contrari al nostre, comporta un risc massa alt de desenllaç fatal.

Caminar a peu pel costat de la carretera, o bé sortir del vehicle aturat al costat, són dues situacions de risc que succeeixen massa sovint. Això s'ha dit sempre, però sembla que no ens escarmentem.

No hem de conduir amb por ni pensant que ens pot passar una desgràcia, però sí que ho hem de fer amb totes les precaucions possibles, respectant els senyals de perill, i pensant que no estem sols a la carretera.

Els nostres plàtans

Els arenyencs ens sentim molt orgullosos de la nostra riera, que és el centre neuràlgic de tota l'activitat lúdica, social i comercial. I amb la riera, dues fileres de plàtans que formen part del patrimoni natural a protegir. La concentració de tanta activitat també comporta els seus maldecaps, i obliga a un manteniment i ordenament, que no sempre es porta a terme, provocant moltes queixes entre el veïnat.

    La convivència entre el que es passeja per la riera i qui hi té el seu negoci, no sempre és fàcil, i obliga a dictar unes normes, algunes de les quals venen donades per organismes supramunicipals, perquè tothom pugui fer ús d'aquest espai públic en les millors condicions. Botiguers i restauradors han de poder desenvolupar la seva activitat professional, i els vilatans també han de poder gaudir de les passejades.

    Els plàtans, que estan patint tant o més que nosaltres els efectes del canvi climàtic, necessiten un tractament constant, per a la seva protecció, però també per evitar danys a les persones i el mobiliari urbà. La caiguda d'un plàtan ahir el vespre, després del temporal de pluja que ens va afectar de manera contundent, és un toc d'alarma. Un avís perquè ningú s'adormi, i les persones que tenen responsabilitat en la gestió i organització de la vila, han de tenir-ho en compte i posar-se a treballar.

    No soc gens entès en la matèria i aquí moltes persones, amb coneixement, podrien explicar-nos moltes coses, però crec no equivocar-me si dic que després dels mesos de sequera viscuts, podem témer que la salut dels nostres plàtans no és la millor, i la possibilitat que es debilitin i acabin caient, tampoc no ens hauria d'estranyar. És per això que animaria al nostre govern municipal a encarregar a especialistes en la matèria que analitzin la situació de la resta de plàtans de la nostra riera i puguin valorar el risc de noves caigudes, amb el perill que això comporta.

    En el nostre afany d'urbanitzar-ho tot, especulant i construint en excés, impermeabilitzant el terreny i eliminant bona part de l'entorn natural, encaixem algunes espècies, com per fer-nos veure que existeixen, ens facin ombra i ens alegrin una mica la vista. Tot això, però no és gratuït, i obliga a un manteniment i cura que, ja sigui per desmanec o pels problemes de poc abastiment d'aigua, probablement hem deixat una mica descuidat. Conviure amb les persones no és fàcil, però tampoc ho és amb la natura. Hi ha un seguit d'obligacions que no es poden deixar de banda si volem evitar episodis com el d'ahir, que sortosament no va ocasionar cap dany físic.

80 anys del desembarcament

 El 6 de juny es commemorarà el vuitantè aniversari del desembarcament de Normandia, una data que ha quedat fixada a la història mundial, i molt especialment al continent europeu. L’entrada dels aliats per les costes de Normandia va significar l’inici del final de la segona guerra mundial. L’estratègia va funcionar bé i, segons hem pogut saber, el treball dels serveis d’espionatge varen ser la clau.   

    Tot això ens ve a la memòria mentre sonen campanes d’una possible tercera guerra mundial, la qual cosa ens demostraria que els humans no hem après res. De què hauran servit tantes morts? No som capaços d’entendre'ns sense fer servir el fusell?

    Putin ha insinuat la possibilitat d’haver d’iniciar una guerra nuclear, que no tindria res a veure amb les guerres del segle passat. Des d’Europa també han arribat veus alarmants, i la ministra de defensa espanyola també s’hi ha referit. No sé si els darrers dies hi ha hagut novetats al respecte, però en tot cas les coses no acaben de funcionar a Occident.

    Seria interessant recordar tot el que va passar i el temps que es va necessitar per reconstruir tot el que la guerra va destruir. Seria suficient per aturar qualsevol intent d’encendre la metxa?

    Falten poc més de dos mesos per arribar a la data fatídica d’un número rodó, 80, que ès el que acostuma a servir per recordar fets històrics. Serem capaços de capgirar la tendència dels darrers mesos i posar seny? Disposem de suficient informació com per pensar-hi una mica. El problema és que les persones que hi podrien fer alguna cosa per evitar el desastre són les que més fàcilment burlarien el perill. Malauradament sempre paguen justos per pecadors.

El gran testimoni de Carme Junyent

Arran de la mort de Carme Junyent són moltes les reflexions que hauríem de plantejar-nos al voltant de la llengua i del nostre dret a expressar-nos en català, i que se'ns entengui quan en fem ús. 

El gran problema polític i social a Espanya sobre la llengua és que no es vol entendre la importància que té per als catalanoparlants el respecte a la nostra llengua. Ens resulta molt difícil fer entendre que no parlem en català per una obsessió malaltissa, o un caprici, sinó simplement perquè és la nostra llengua. No el parlem per diferenciar-nos dels altres, o perquè ens puguem creure millors i més intel·ligents. Parlem en català perquè és la llengua que hem mamat, la llengua amb què ens hem expressat des de la infantesa, la llengua que ens és pròpia i d'ús normal.

I perquè vivim en un Estat amb una llengua obligatòria, com és el castellà, tenim la sort de parlar una segona llengua, i si hem pogut estudiar, probablement ens expressem en altres llengües del món, però la nostra llengua, la que ens és pròpia i que tenim el dret a ser respectats i compresos a casa nostra és el català.

Quan escoltava Carme Junyent pensava que era molt pessimista sobre el futur del català. Malauradament el seu discurs era realista i ens volia fer entendre el perill per a la supervivència de la nostra llengua. El meu entorn actual no té res a veure amb l'entorn de la meva infantesa. No només per tractar-se d'una part del territori diferent, sinó perquè estic parlant de fa més de seixanta anys. I algú podria pensar que hem millorat, ja que fa seixanta anys el català estava prohibit, però al meu entorn era la llengua que es parlava. D'amagat, si tu vols, però era la llengua que utilitzàvem entre els amics, els familiars, els coneguts i els saludats. Tots els tràmits oficials, els mitjans de comunicació, i les nostres relacions amb el Sector Públic s'havien de fer en castellà, però nosaltres ens sentíem plenament catalans i la nostra llengua era indubtablement el català, i només per això va aconseguir superar totes les traves i prohibicions del franquisme.

Carme Junyent ha recalcat el greu problema que patim, perquè cada vegada es parla menys en català. Discutim molt sobre la immersió lingüística. Ens barallem perquè es permeti aplicar-la a l'ensenyament, però a la pràctica no es fa. Només cal passejar-te per les aules, els patis de les escoles, i escoltar la llengua que parlen els alumnes i els professors.

Carme Junyent ha deixat molt clar com ho hem de fer per aconseguir que la nostra llengua es perpetuï, s'enforteixi i no sucumbeixi per la pressió del castellà. Els polítics ens ho poden posar molt difícil, però nosaltres tenim la clau de l'èxit, i això passa per parlar sempre en català i no canviar de llengua. 

El testimoni de Carme Junyent, la seva saviesa, els seus coneixements, el seu exemple de vida ens ha de servir per lluitar per la nostra llengua. Només nosaltres la podem salvar.

La por de Putin

Un home atemorit és perillós, sobretot si té poder. Putin fa dos mesos va rebre una sotragada que encara no l'ha superat. La revolta del líder de Wagner el va fer trontollar. No s'ho esperava. El president rus està massa acostumat a donar ordres i que tothom l'obeeixi. Això no vol dir que no tingui les seves pors i estigui d'alguna manera amagat per evitar qualsevol disgust irreversible.

Prigojin era un problema i calia fer-lo fora de circulació. Tenia massa admiradors i seguidors com per defenestrar-lo civilitzadament, i la mort en accident ha estat la millor solució. Hi ha qui posa en dubte la seva responsabilitat, però coneixent com les gasten a Rússia, i en concret el mateix president rus, amb tota la història que hi ha al darrere amb líders opositors, qui no es pot creure que hi estava al darrere?

El següent pas a resoldre era l'enterrament. Pels mèrits militars tenia dret a honors d'Estat, però això comportava possibles revoltes dels seus amics i seguidors. Putin no es podia permetre la llicència de provocar unes manifestacions de suport al líder desaparegut, i és per això que ha forçat un enterrament íntim, sense avís previ per evitar aglomeracions de gent.

Tot fa pensar que Prigojin és mort i enterrat, però la certesa no sé si la tindrem mai, si més no mentre Rússia sigui presidida per Putin. Totes les pel·lícules al voltant de la guerra freda, amb protagonistes els russos i els americans, contemplaven aquest secretisme que les feia interessants. La realitat supera la ficció, i a Rússia tot és una incògnita.

La por del president no és bona per a ell, però tampoc per a ningú. Una persona amb por té problemes per mesurar les seves forces, la seva reacció davant del perill. Putin ha demostrat que no té escrúpols i que cegament lidera un atac contra tothom que posi pals a la roda per aconseguir recuperar la Unió Soviètica. S'ha demostrat internament amb els líders que s'hi han oposat, i externament amb els atacs a altres repúbliques o la col·locació de líders titella per continuar decidint el futur d'aquests pobles.

El capítol Prigojin s'haurà tancat, amb molts dubtes, però sense deixar respirar a cap contrincant. Caldrà veure com continuarà tot plegat, i sobretot quina serà la reacció dels països de la seva òrbita i Occident, pensant que a dins ho té força controlat. De totes maneres, de la mateixa manera que Prigojin no devia dormir tranquil, tampoc Putin pot tancar els ulls, i aquesta por ens la pot transmetre a tots plegats, encara que estiguem vivint molts quilòmetres lluny.

El naixement d'Arenys de Mar

Avui ha tingut lloc la tercera conferència sobre patrimoni, que organitza l'Ateneu arenyenc, a càrrec de l'historiador Francesc Forn i Salvà. Si el primer dia ens varen parlar de patrimoni natural i el segon de patrimoni urbà, avui era el torn del patrimoni històric i en concret sobre el naixement de la nostra vila.

L'explicació ha estat mol amena i s'ha centrat en comentar quan i com es va fundar Arenys de Mar, i la seva separació d'Arenys de Munt. Si ve el naixement d'Arenys de Munt es remunta a l'any 878, si més no quan es menciona per primera vegada la Parròquia de Sant Martí, les primeres construccions del que seria la vila d'Arenys de Mar són el segle XVI. El perill que representava trobar-te arran de mar, per les incursions que feien pirates procedents del nord d'Àfrica va fer que es trigués a ocupar aquesta franja de terreny, i que s'hi construïssin torres de defensa, alguna de les quals encara podem contemplar.

Cal destacar el descobriment que va fer el ponent de la ubicació de l'església de Sant Telm, a través de la lectura de més de 600 testaments, on hi figurava els encàrrecs de celebració de misses a diferents esglésies, una de les quals era Sant Telm, a la torre que va existir al final de la Riera, molt a prop del mar.

Una vegada més vull agrair la Junta de l'Ateneu l'encert en organitzar actes com aquest, per l'enriquiment cultural que suposa, d'una manera tan fàcil i plaent.

L'amenaça d'un atac nuclear

Tot i que no ha desaparegut mai, des de la invasió russa a Ucraïna i el fracàs del que havia de ser una passejada per les seves terres, arribant a la seva capital i instaurant una presidència amiga, la por a l'ús de les armes nuclears ha augmentat i gairebé ningú està tranquil. Cada vegada que els president rus fa declaracions surt el tema de les armes nuclears i tothom està atent per veure què en diu.

Avui tots els mitjans de notícies ens han explicat la conferència de Putin a les dues cambres del Parlament, i han posat èmfasi en l'anunci de la suspensió del tractat de no proliferació nuclear. Tothom ha volgut saber si això era una amenaça a l'ús d'aquestes armes en el conflicte obert amb Ucraïna. Putin ha dit només que suspenia l'acord, i que no seria el primer a utilitzar les armes nuclears.

És bo saber que no té intenció d'iniciar la guerra nuclear, però havent observat les mentides continuades i la tergiversació dels fets, a què ens té acostumats el president rus, tampoc seria tan estrany pensar que, acusant l'OTAN d'haver-ho iniciat, no les arribi a utilitzar.

Des del 24 de febrer de 2022, a punt de fer un any, hem escoltat i llegit milers de comentaris sobre la decisió de Putin d'envair Ucraïna. Putin sempre ha afirmat que la seva acció era defensiva veient què estava passant al Donbass, i en el seu discurs d'avui ho ha tornat a dir. Segons ell, Rússia va sortir en defensa del seu territori i l'entorn d'influència, i desitjava salvar Ucraïna dels nazis.

Qualsevol dictador, i així és com jo el considero, necessita disfressar la veritat perquè els seus súbdits li donin la raó i el mantinguin en el poder. La seva capacitat d'enlluernar la seva gent és gran, i l'entremat organitzat per salvar-li els mobles és considerable. El seu posicionament no li permet febleses, i per tant necessita continuar amb el mateix discurs perquè no té alternativa.

Tot això no ens ha de distreure i encara menys enganyar-nos en un pla cinematogràfic de bons i dolents. Occident oblida aviat les seves pròpies misèries i, tot i el perill d'una guerra nuclear, d'alguna manera ja li va bé tot el que li passa al president rus, i la manera que té per enlluernar els seus.

Llegeixo afirmacions molt dràstiques en un sentit o l'altre, que jo no seria capaç de signar. Com en tot, una i altra banda tenen prou motius de penedir-se de les accions realitzades. El problema de sempre és la incapacitat d'asseure's en una taula a dialogar, però el pitjor de tot són els interessos ocults que, treballant de manera opaca, són l'esca del pecat. Desgraciadament, la guerra continua.

La incendiària Ayuso

Ara feia dies que no parlava de la presidenta de la Comunitat de Madrid, la senyora Isabel Díaz Ayuso. De fet em fa una mica de mandra perquè poca cosa en positiu es pot dir d'ella i això no és bo per a la nostra salut. La senyora Ayuso no para de fer declaracions on, digui el que digui, sempre ho fa tot bé, els altres són els dolents, i només ella pot salvar-nos del mal. 

Darrerament no para d'insistir que el president del govern espanyol és il·legítim, que no hauria d'estar al capdavant del govern, i que se l'ha de fer fora en benefici de tots. Per això s'inventa qualsevol cosa, el més dramàtic i contundent possible, per convèncer els indecisos que votar PSOE és votar contra la sagrada unitat d'Espanya.

I tot això ho fa no només per perpetuar-se en el poder i potser aconseguir arribar més lluny, sinó per amagar tot allò que fa malament, però que mai reconeixerà. Per dissimular els molts problemes que té, entre els quals destaca la gestió de la sanitat pública a la seva comunitat, però no només.

El comportament polític de la presidenta madrilenya està en línia amb la d'alts mandataris de règims autocràtics, però també democràtics com poden ser els EUA o el Brasil, per posar dos exemples on la democràcia està en perill, i tot per culpa d'uns polítics que han posat per davant el seu anar bé, i ho han fet mentint descaradament, però amb la suficient intel·ligència com per enganyar a persones que en el fons són les més perjudicades per la seva manera de governar.

El PP no pot aguantar més temps a l'oposició, i encara menys si perd pistonades dins del món judicial. Sort en té del món mediàtic, on la majoria de diaris i televisions són de la seva colla i treballen no pas per donar-nos informació de què passa al món, sinó per intentar convèncer-nos que tenim un govern corrupte, il·legal i perillós.

La senyora Ayuso és una columna important dins del PP, amb un tarannà d'extrema dreta que utilitza per mantenir-se a dalt, i que manipula i condiciona altres polítics del seu partit que estaven cridats a representar una dreta moderada i civilitzada, com podria ser el cas del mateix president del partit, el senyor Feijóo.

Vivim uns moments complicats per a la democràcia al món occidental i Espanya no és una excepció. La lluita pel poder ja no es busca només a les urnes, sinó que s'intenta revertir els resultats a partir de proclames incendiàries i falses, posant en dubte el valor de l'opinió del poble. La senyora Arrimadas aniria pel mateix camí, però el seu entorn, el seu partit polític, no l'acompanya.

Continuar treballant en defensa del català

Estic convençut que aquesta batalla serà permanent. Per més esforços que hi dediquem, per més suport institucional que tinguem, que tot sigui dit de passada no podem engegar coets, mai aconseguirem descansar i poder dir que ho tenim guanyat.

Quan vaig néixer, en plena dictadura, el català estava prohibit, però vaig tenir la sort de moure'm en un entorn molt reivindicatiu i contestatari, que tenia molt clar que no podíem abaixar els braços. Tot i que els llibres de text eren en castellà, les classes les vaig rebre en català, i ningú ho qüestionava.

A fora el carrer havies de controlar-te, però ni la forta repressió del franquisme va aconseguir anul·lar una llengua que continua en perill. Han passat més de quaranta anys i encara llegim dia rere dia notícies sobre atacs a la nostra llengua. Sortosament tenim persones que vetllen per defensar els nostres drets lingüístics, però tot plegat comporta un desgast que podríem estalviar-nos i dedicar les nostres forces a altres assumptes prou importants i necessaris.

Avui m'he trobat novament en una situació que es repeteix massa sovint. Tot i que probablement cada vegada hi hagi més empreses que et deixen escollir l'idioma que vols utilitzar a les trucades, no sé com s'ho fan, però al final acabes parlant en castellà. Ja bé que selecciones l'opció del català, però al final et surt una persona parlant en castellà, i com a molt es disculpa dient que els operadors catalans estan tots ocupats, i que si vols mantenir-te ferm amb la teva llengua, ho intentis més tard.

La pregunta que et fas és si realment l'opció 'català' és operativa, si hi ha tanta demanda per parlar en català, o bé si hi ha menys operadors que hi parlen i per això et resulta tan difícil aconseguir-ne un.

Comencem un nou any i com és costum ens proposem molts objectius i desitgem moltes coses que fins ara no hem aconseguit. En relació a la nostra llengua m'agradaria no haver de lluitar tant ni haver-me de justificar perquè parlo català. Sí que voldria encomanar a tothom el meu costum de no canviar de llengua, encara que el meu interlocutor em respongui en castellà, sempre i quan estigui clar que m'entén. Hi ha vegades que no tens altre remei que fer el canvi, però seria convenient que no ho féssim tan alegrament com acostuma a passar. M'agradaria pensar que els meus nets ja no hauran de dedicar tants esforços i temps a defensar la seva llengua, però em temo que ja farà prou que el català el tinguin prou normalitzat, com perquè no estigui a punt de desaparèixer.