On són les oficines bancàries?

Avui m'he aturat a la notícia del diari ARA on diu que Catalunya ha perdut 6.000 oficines bancàries des de l'any 2008. Les persones de la meva edat tindran molt present el canvi sofert durant els darrers anys. Vàrem viure una època que ens preocupava l'excés d'oficines bancàries als carrers i places cèntriques de la nostra ciutat, perquè les tardes i els caps de setmana tot eren persianes abaixades. Fins i tot ens vàrem inventar uns reglaments municipals que limitaven les seves obertures. Uns reglaments que varen ser declarats il·legals.

La desaparició de les caixes d'estalvi catalanes, absorbides per uns pocs bancs, la gran concentració bancària, i l'augment dels moviments en línia han estat elements claus pel tancament d'oficines i estalvi de llocs de treball. La pregunta que ens fem és si això va en detriment de la qualitat del servei que la banca ofereix als seus clients.

Perquè, tal com ja he dit més d'una vegada, encara que la banca sigui privada, ofereix un servei que podem considerar públic. El fet que les nostres nòmines, les pensions, les transaccions econòmiques s'hagin de fer a través d'un banc, t'obliguen a tenir un compte obert. No esdevens un client voluntari, sinó obligat, i per això caldria qüestionar moltes coses, entre elles les comissions.

Puc entendre la reducció d'oficines. Segur que si ho analitzem ens adonarem que cada vegada en podem prescindir més. La majoria de tràmits els fem per Internet, sense necessitat d'anar a l'oficina, i alguns de nosaltres amb prou feines utilitzem diners en metàl·lic, per la qual cosa ni els caixers automàtics necessitem.

Tot això pot estar molt bé, però ens hem d'assegurar que tothom està ben atès i no hi ha perdut amb els canvis. La banca mòbil que ha posat en marxa la Generalitat, per aquelles poblacions que no disposen d'oficina bancària és un pas important en la línia de donar un bon servei, però no ens podem adormir i si hi veiem especulació i menysteniment a la clientela, ho hem de denunciar.

OPA hostil

És molt difícil destriar la política de l'economia. La línia que hauria de separar-ho és molt fina i hi ha massa interrelacions. De fet, la política ho abasta tot i, si no, fixeu-vos què passa entre el món judicial i el polític. Allò de la separació de poders ja no s'ho creu ningú. Els polítics pressionen tant com poden per influir en les decisions judicials, i els jutges, al nostre país sobretot, es dediquen a fer política. La imparcialitat ha desaparegut i les sentències tenen a veure amb la ideologia predominant dels jutges.

En el cas de les relacions econòmiques i les decisions que es prenen també hi ha una influència política important. En el cas l'OPA del BBVA al Banc de Sabadell, digueu-me si no hi ha una base política, sigui en la decisió de forçar-la, o en els arguments per anar-hi en contra. La darrera baralla la tenim entre Junts i ERC, pel vot favorable del representant de Junts a la Comissió Nacional dels Mercats i la Competència (CNMC).

Tota la política que desenvolupa Trump en el seu segon mandat es basa en interessos econòmics de qui té el poder i els diners. No hi ha moviment que no hi tingui a veure i això ho veurem durant els quatre anys de la seva presidència.

Tornant al tema de l'OPA, podríem estar parlant de tots els moviments dels darrers anys, amb la desaparició de la xarxa de caixes d'estalvi, que era una singularitat del nostre país. El seu desmantellament ha estat, per a molts, una manera de desmantellar el país, treure-li poder econòmic i, en conseqüència, poder polític. Hi sabeu veure millores per a la ciutadania?

I aquí és on ens hem de fer les preguntes. Amb la fusió dels dos bancs, quins beneficis en traurem? Per una banda, els accionistes d'ambdues entitats, ja que no podem oblidar que són entitats privades que busquen el benefici, encara que desenvolupin activitats que entrarien en l'àmbit de servei públic. Oi que no podem prescindir de la banca? I és per això que caldria veure si els ciutadans, i les petites empreses en sortiran malparades. I això, en cas que hi hagi perill de sortir-ne perdent, ha de ser la justificació perquè el govern, com administració pública, encarregada d'equilibrar les disfuncions, intervingui d'una manera o altra. És evident que, faci el que faci, la interpretació sempre serà política.

Quina lectura en fem?

Avui llegíem a la premsa la decisió de Repsol d'invertir vuit-cents milions d'euros a Tarragona, després de saber que no es renovava l'impost a les energètiques. Una decisió que ha estat polèmica aquests dies i que els diferents partits polítics s'hi han posicionat, a favor o en contra, amb moltes discussions entre ells. Els contraris a l'impost podran defensar la seva postura pel benefici que els tarragonins en trauran. Segons s'informa, la posada en marxa d'una Ecoplanta (jo no hi entenc res), generarà 340 nous llocs de treball, i la fase de construcció d'aquesta planta en generarà 2.800 més.

Vist això t'adones que no es poden fer afirmacions a la lleugera i que cadascú en pot fer la lectura que més li convé. Els detractors, que probablement defensarien la construcció d'aquesta planta, diran que no és just que la inversió quedés supeditada a la decisió de mantenir o no l'impost.

La planta en qüestió reduirà l'emissió de milions de tones de CO₂ i té la benedicció de la Comissió Europea. Però el tema està en el joc o xantatge de la companyia. Des d'un punt de vista purament econòmic i de beneficis empresarials té la seva lògica. El problema està en la capacitat dels governs de controlar o dirigir les inversions en benefici de tots. Si entenem que al darrere hi ha un interès general a protegir, no seria correcte aquesta pressió de l'empresa vers els polítics.

Si anem rascant arribarem al lloc de sempre. Ens plantejarem el dilema entre permetre que tot funcioni segons la llei del mercat o bé acceptem i valorem la intervenció de l'Estat en temes com són de vital transcendència.

Aquests dies, o mesos, estem veient la pressió que fa el BBVA amb una Opa hostil al Banc de Sabadell, i tot gira al voltant de la protecció dels usuaris, per l'efecte de la competència. Posar en mans d'uns pocs tota la política bancària et pot deixar indefens. En el cas de Repsol podríem pensar que el passat ens ha castigat de mala manera i s'han creat uns monopolis que et lliguen de mans i peus. L'explotació de les elèctriques, el gas o l'aigua, que són béns essencials, està en mans de qui probablement prioritza els beneficis empresarials al servei a la ciutadania. I aquí rau tot el problema i les discussions que se'n deriven.

 

Eliminar la cita prèvia obligatòria

L'anunci del conseller de presidència, aquest dilluns, de l'acord per transformar el sector públic, m'ha obert els ulls. Tant de bo que tot això que ha dit el conseller es posi en pràctica i millorem d'una vegada l'atenció pública, que amb l'excusa de la pandèmia i per la mala praxi de l'administració, ha degradat fins a uns límits que no haurien de ser permesos.

Destaca l'anunci de l'eliminació de la cita prèvia com a tràmit obligat per ser atès per l'administració pública. Aquí és clar que, amb l'excusa de la pandèmia, s'ha imposat una pràctica que maltracta el ciutadà, provocant molta desatenció i complicacions per aconseguir ser escoltat. Totes les administracions, la local i les supramunicipals, s'han acostumat a la cita prèvia com a sistema obligatori per ser atès, la qual cosa dificulta l'atenció per a moltes persones. No veig cap inconvenient en compaginar-la amb l'atenció presencial, sense avís previ. Espero i desitjo que, la decisió del govern català, en aquest aspecte, sigui real i efectiva, i ens oblidem de la cita prèvia obligatòria. 

L'ajuntament de la vila té algun tràmit que requereix cita prèvia, però la majoria de tràmits es poden fer acudint, sense previ avís, a les oficines d'atenció ciutadana. No és el cas de l'oficina de la Diputació, que té assumits tràmits municipals que no en podem prescindir. En aquest cas es practica molt estrictament. Espero que l'acord del govern tingui efecte i puguem acudir a l'oficina recaptatòria sense necessitat de demanar hora.

No sé si caldria estendre aquesta decisió o acord, per llei, a l'àmbit privat, sobretot quan es tracta de serveis que tampoc en pots prescindir. Penso en la banca, on hi ha alguna entitat que té implantada la cita prèvia obligatòria, amb el consegüent perjudici pels seus clients. 

Està vist i comprovat que tothom mira d'estalviar costos, encara que sigui en perjudici dels seus usuaris i clients. És bo que l'administració doni exemple i eviti un tracte desfavorable als seus administrats.

L'anunci del conseller, però, va més enllà i també hi ha previstes altres reformes que tenen per objectiu millorar l'atenció als ciutadans. Tot el que estigui en aquesta línia serà benvingut. A veure si recuperem empatia i millorem el servei públic d'aquest país.

Hipotecats alleujats!

La notícia econòmica del dia és el valor de l'euríbor d'aquest mes d'agost que ha experimentat una baixada sensible. Estem molt acostumats que tot s'encareix molt ràpidament, però a l'hora d'abaratir-se el moviment és més que lent. A partir del 2022 l'euríbor va fer una pujada molt important i sobtada que va provocar molts maldecaps a les famílies que tenen una hipoteca. Algunes persones varen optar per transformar la seva hipoteca de tipus variable a fix, més que tot perquè no estava gens clar quan s'acabaria l'increment. Ara, potser algú se n'ha penedit, ja que les expectatives són que continuï baixant el referent bancari, i es redueixi la quota mensual que s'ha d'afrontar.

Ahir parlava de l'OPA del BBVA al Banc de Sabadell i intentava fer veure que no ens havíem de fixar tant en la catalanitat del segon, sinó de quina manera el govern s'encarregava de vigilar que les famílies no surtin més malparades del compte. El monopoli bancari és un perill que cal evitar i, si l'OPA és una amenaça, farà bé el govern d'impedir-la. 

Regular el món de la banca és una necessitat imperiosa, ja que la dependència de les famílies respecte a la banca i la seva política és cada vegada més gran. No podem quedar indefensos davant de segons quines decisions. Per aquestes mateixes raons criticàvem la política monetària de la Unió Europea quan vàrem entrar en crisi, i el tracte que varen tenir les entitats bancàries, rebent diner públic, que mai no tornaran, malgrat els beneficis.

Caldrà veure, d'ara endavant, si la baixada de l'euríbor incrementa la demanda d'hipoteques per a la compra d'habitatge. Convé estar alerta i no confondre les coses. La necessitat d'habitatge social no deixa d'existir perquè sigui més fàcil hipotecar-se. L'administració pública ha de canviar la seva dinàmica i construir més habitatge assequible per a totes les butxaques, sigui de propietat o de lloguer. De moment, però, per a les famílies que es troben empantanegades, el mes d'agost els pot alleugerir la càrrega i encarar millor el nou curs. Esperem que ara la inflació continuï a la baixa i no faci un gir inesperat. Sovint penses que tot està massa ben calculat.

La pagesia i la banca, el gran contrast

Les manifestacions dels pagesos que hem pogut seguir a través dels mitjans de comunicació ens haurien de servir per reflexionar sobre el món que hem estat construint. Em preocupa molt que Espanya tingui un govern socialista, el més progressista de la història -diuen ells-, i que ens trobem amb un tracte tan desfavorable vers un sector, l'agrari, quan en paral·lel estem veient cada dia els beneficis de la banca, un sector que amb diner públic es va rescatar, un diner que no han tornat ni ho faran mai.

    Certament hi ha moltes situacions immorals i moltes polítiques equivocades que caldria revertir, però aquesta injustícia és digna de ser considerada, i ens ha de servir per posar en dubte la capacitat del govern per redistribuir la riquesa contrastant els efectes perversos del lliure mercat, però també per exigir que es posi fi a una diferència de tracte en funció de qui hi ha al darrere. Sabem que el poder econòmic defensa el capital i la banca és un dels seus artífexs principals. 

    No podem prescindir de la banca, que s'ha convertit en una eina necessària per a la gestió de la nostra economia. No només ens faciliten els diners per hipotecar-nos, sinó que la nòmina o la pensió ens ve obligatòriament a través d'ella. No podem pagar les grans factures si no és a través del sistema bancari, i estem a la seva mercè, amb tota la protecció governamental, per a la seva conveniència. La banca obté grans beneficis a costa nostra, i els nostres pagesos, per situar-nos en el context d'aquests dies, tenen greus dificultats per comercialitzar els seus productes, sense patir pèrdues econòmiques.

    I el govern europeu, ho hem llegit d'anada i tornada aquests dies, posa tots els entrebancs a la pagesia comunitària, subvencionant, directament o indirecta, aquells països extracomunitaris que no compleixen les estrictes normatives internes i que per tant poden oferir els seus productes a preus reduïts. Una competència deslleial, amb suport institucional.

    Si l'esquerra, quan governa, és incapaç de resoldre aquesta situació, què podem esperar de la dreta quan recuperi el poder polític? El poder econòmic ja el té, perquè no l'ha perdut mai, i l'esquerra governamental ha estat incapaç de contrarestar-ho tot defensant els interessos de la ciutadania. Què entenen per progressisme? Hem de deixar perdre la nostra agricultura i ramaderia? Quin futur ens espera com a país?

    Tots hem de contribuir en la defensa de la nostra pagesia. Hem de ser conscients de què comprem i què mengem, i quin treball hi ha al darrere, però el nostre govern ha de canviar la legislació per fer viable el treball del camp i reduir diferències amb altres sectors que han esdevinguts els privilegiats de l'Estat.

Els grans beneficis de la banca

Aquests dies els diferents bancs espanyols informen als seus accionistes sobre els beneficis obtinguts el darrer exercici. La majoria d'ells es vanaglorien dels resultats assenyalant en molts casos que es tracta de rècord de beneficis. Una noticia que de ben segur es valora positivament per part dels accionistes, però que no deixa de sorprendre i molestar a moltes persones, sobretot les que més problemes estan tenint per subsistir, degut, bàsicament, a l'encariment dels productes i sobretot del cost de les hipoteques.

Sense oblidar que la banca és una activitat privada i que per lògica ha de buscar els beneficis, també és cert que la nostra relació amb la banca no es del tot lliure i voluntària. Si treballem amb els bancs és en bona part per obligació. Imagineu-vos la vostra vida sense contactes bancaris. Com pots cobrar la nòmina o la pensió? Com pots gestionar la majoria de pagaments a l'administració?

Anys enrere era possible prescindir dels bancs, però ara no ho és. I això ens porta a preguntar-nos si la pròpia administració fa obligada aquesta relació amb la banca, no hi hauria d'haver algun tipus de contraprestació? No caldria considerar-la com una empresa bàsica i com a tal tenir certes prestacions socials que la diferenciessin d'una empresa totalment privada?

No entro a parlar dels diners públics que es varen utilitzar per salvar la banca. Si entréssim en detalls potser acabaríem dient que l'Estat ens ha estafat, beneficiant una empresa privada, que no tenim cap més remei que treballar-hi i pagar-ne els costos que se'n deriven.

La banca no és l'única empresa privada amb qui ens relacionem sí o sí. Podem pensar en les empreses de subministrament elèctric, del gas, o l'aigua. Unes empreses que exerceixen un poder i una pressió sobre la població que els governs haurien de controlar amb més força. No n'hi ha prou en pensar amb les famílies vulnerables, sinó també recordar que els beneficis que aquestes empreses obtenen són a costa d'un servei que els seus clients no tenen cap possibilitat d'abstenir-se'n.

Centrant-nos en la banca, considero que els nostres governants haurien de ser més estrictes a l'hora de valorar el servei que ofereix a la gent, i sobretot els costos que imputen a la gent, la majoria dels casos per serveis que no en podem prescindir.

És bo per un país que les empreses obtinguin beneficis. Cal ser positius, però convé tenir en compte d'on surten i com poden revertir millor a la població, perquè la satisfacció dels banquers i accionistes pugui ser compartida per més gent.

Pensar en la gent

Una de les coses que em preocupen és el fet que sovint ens oblidem dels altres, i no som prou conscients de tot allò que els pot ajudar o els impedeix de realitzar-se, ja sigui perquè formen part d'un col·lectiu vulnerable, o simplement perquè no compten amb els recursos necessaris per desenvolupar-se, sobretot pensant en la cada vegada més freqüent digitalització dels tràmits per sol·licitar algun servei o ajut.

Posar-se a la pell de l'altre t'ajuda a adonar-te de quins són els seus problemes, que a vegades ens passen desapercebuts, que fan difícil la vida dels altres, de la gent que potser vols ajudar, però que inconscientment no li poses fàcil.

Quan tens voluntat de servei i prens la decisió d'arremangar-te i implicar-te als altres, has de tenir molt clar que no tothom té les mateixes possibilitats que tu, ja sigui per edat, situació econòmica, salut, procedència, entorn familiar, i així moltes més característiques que conformen una persona. És per això que necessites conèixer l'altre, entrar dins seu i analitzar com pot afrontar aquells reptes que no sempre endevinem el grau de dificultat.

Hem de posar fàcil la mobilitat pels nostres carrers, l'accessibilitat als serveis, ja sigui físicament, o també virtualment. Cada vegada hi ha més tràmits administratius que no es poden fer presencialment, sinó que s'han digitalitzat, i no tothom està preparat ni en condicions per poder-ho fer, ni tampoc tothom té al costat amics i familiars que els puguin ajudar.

Hi ha hagut reaccions contra la desconsideració que la banca, per posar un exemple, ha tingut amb la gent gran, i la reacció ha estat positiva, encara que no ho hagi resolt tot de manera definitiva. L'administració pública ha de vetllar perquè tothom tingui accés a totes les tramitacions, al marge dels seus coneixements i aptituds, i no pot ser que sigui la mateixa administració la que posi entrebancs o dificultats per relacionar-s'hi.

Els nostres ajuntaments no sempre presten prou atenció en aquestes dificultats, i és per això que cal més sensibilitat i mesures per solucionar-ho. L'administració ha de ser un facilitador i no un mur infranquejable, que ho podem fer molt bonic, però que no ens soluciona la vida. Volem i necessitem canviar l'estil i la manera de fer les coses, sense grans promeses i més realitats. Fer fàcil la vida dels altres ha de ser la principal consigna. 

La caiguda de Caixa Catalunya

He estat llegint el reportatge de l'ARA sobre la caiguda de Caixa de Catalunya, que encara no ha lliurat totes les entregues, i penso que és molt bona feina i interessant de conèixer, ja que malgrat molts pensem que hi ha joc brut al darrere d'aquestes empreses bancàries, no sempre tens la informació necessària per donar suport a aquestes afirmacions.

Amb la lectura del reportatge t'adones de la importància de la manera de ser i obrar dels protagonistes. La cobdicia, sobretot, fa que algunes actuacions siguin clau per a la fallida de les entitats. Un excés de confiança per una banda, i una manca d'escrúpols per l'altra, possibiliten actuacions que perjudiquen les empreses, però no els causants del desastre.

Sempre se sap tard, quan ja no hi ha res a fer, i la Justícia no sempre encerta en el seu judici. L'article és molt clar en les seves explicacions i no cal ser gaire expert en la matèria per adonar-te de tot com funciona i què hi ha al darrere de tot.

La poma podrida ho enverina tot i fa que persones que aparentment actuen de bona fe i amb professionalitat, caiguin en la trampa d'aconseguir una posició social més alta, deixant de banda tots els principis i valors. 

El gran problema de l'actuació fraudulenta és la prescripció del delicte. A vegades coneixem els fets massa tard, quan els culpables ja no han d'assumir la seva responsabilitat i la situació és irreversible. Només ens queda el consol de conèixer la veritat dels fets i els motius que han desencadenat el desastre.

Primer és Adif, després Vueling, qui vindrà després?

De ben segur que no us ve de nou, perquè ja fa massa temps que passa el mateix, i el cas és que, sempre que hi ha problemes, qui els pateix són els mateixos. Som els pobres 'pringats' que ens hem de refiar de tothom, sense poder evitar que les companyies privades o públiques ens deixin amb el cul a l'aire.

Vueling va planificar malament l'estiu i va oferir uns serveis que no pot atendre per manca d'avions i tripulants. Una companyia del volum i responsabilitat de Vueling no pot ser dirigida per quatre inexperts, o potser hauríem de nomenar-los irresponsables.

Resulta que vivim en un món on els dirigents i el capital posen pegues a la gestió pública i ens valem d'unes empreses super protegides per l'Estat i les diferents administracions, però que són incapaces de gestionar correctament els serveis encomanats. Al final tenim que ens quedem amb els problemes de l'administració pública i els problemes de l'empresa privada.

Què podem esperar d'un país on la classe política és tan mediocre i les empreses subvencionades i protegides són tan negligents? Per què no hi ha res a fer? Ens queixem d'Adif, amb raó, ens queixem de Vueling, també amb raó, i podria anar donant exemples. La banca ens ha enganyat, però l'Estat els ha solucionat els problemes.

És evident que el país ha de canviar d'estratègia i de dirigents, però sembla ser que no en sabem prou, i que fins i tot donem suport als corruptes perquè res canviï. És allò de pensar que mal per mal quedem-nos igual. Ja no confiem en ningú i per tant no veiem alternatives al que existeix ara.

Unes quantes enrabiades, alguns càstigs monetaris menors... i d'aquí un temps ningú no se'n recordarà. Som així de babaus i per això sempre ens tocarà el rebre.

La utilització política de l'agressió a Pere Navarro

Les declaracions de Pere Navarro no m'han agradat, i no només això, sinó que demostren molt poca intel·ligència política. Podria pensar una altra cosa, però no volia creure que fos capaç d'aprofitar l'avinentesa per beneficiar-se'n políticament, o sí?

És tan fàcil com absurd voler justificar l'agressió per la situació de crispació que, segons Navarro, viu Catalunya. Segurament té raó en dir que hi ha crispació i, sinó, fixeu-vos en les famílies desnonades, les famílies sense feina, les famílies que han perdut els estalvis per culpa de la banca... Hi ha una bona colla de motius per justificar la crispació, i també el joc polític, no cal descartar-ho.

Fins i tot en el cas que la dona de 50 anys hagués agredit Pere Navarro per intencionalitat política, no podríem dir que Catalunya viu un moment de crispació per culpa de l'anhel dels sobiranistes. A més, és ser molt pretensiós donar per fet que algú pensi que Navarro crea crispació i que per això cal agredir-lo. Potser, seguint el mateix criteri, qui hauria de ser agredit seria el president català, ja que per a molts és el culpable d'aquesta crispació. Perquè, esclar, si continuéssim com sempre no passarien aquestes coses. Simplement estaríem pagant els plats trencats i suportant les agressions lingüístiques i socials del govern de Madrid...

El que li ha passat a Pere Navarro és reprovable i caldria castigar la persona que ho ha fet, com també totes les persones que agredeixen ciutadans a la via pública o a les seves llars. El primer que cal és descobrir qui ho ha fet i els mòbils que tenia. Després podrem situar l'agressió en el lloc que correspon. Fer-ho abans és d'una intencionalitat política molt barroera, que no deixa gens bé qui ha gosat plantejar-ho.

Qui hi ha darrere Forcades i Oliveres?

He llegit que el proper cap de setmana es presenta a Arenys de Mar la iniciativa de la monja Teresa Forcades i l'economista Arcadi Oliveres, el Procés constituent, que té com objectiu la creació d'una Assemblea constituent que alhora ha de fer possible la creació d'una "banca pública i ètica, salaris, pensions i habitatges dignes, una democràcia participativa amb una reconversió ecològica de l'economia".

A qui no li agradaria tot això? Hi ha algun partit polític que no hi estigui d'acord? probablement trobaríem alguna formació política que tots aquests elements o bona part d'ells no entrarien dins dels seus objectius prioritaris, encara que per ser políticament correctes, tampoc no els discutirien públicament.

Sense que el meu escrit pugui semblar contrari a la iniciativa d'aquestes dues pers

ones mediàtiques, sí que voldria que reflexionéssim si no estem creant un excés de plataformes i assemblees, amb el perill de perdre energia en l'intent.

Hem de cremar els partits polítics i anar per les assemblees que els substitueixin? què hi ha de diferent en el discurs de Forcades i Oliveres, respecte al que ens pugui dir ICV o la CUP? Cal anar creant coses noves? no en tenim prou amb el que tenim?

Diuen que Oliveres, en una trobada amb ICV va dir que eren dels seus. Això vol dir que és una nova versió d'ICV? es convertiran Forcades i Oliveres en un corrent dins d'ICV, o en la mateixa línia dirigent? De fet, ICV ja té una parella dirigent, per què no n'hi pot haver una altra?

I la CUP? Veig que en l'acte d'Arenys, s'anuncia la presència de Pep Riera. No es presentava en una llista de la CUP?

No voldria equivocar-me, però aquestes iniciatives, totes elles lloables, poden aconseguir un més gran desengany quan arribi l'hora de demostrar la seva eficàcia i resultats. Com a grups d'opinió i defensors de valors, poden estar complint un bon paper a la societat, però com alternativa política, potser no són la millor opció. Som capaços de millorar l'estructura dels partits polítics sense necessitat d'arraconar-los i començar de zero? Li podem dia a ICV que aculli els impulsors de la nova iniciativa, i que treballin per dins, que segur que trobaran aspectes a millorar.

No és estrany observar reaccions violentes a la impotència

El president Mas ha anunciat que demà dimarts, després de la reunió del Consell Executiu, presentarà el Pla de Govern. Estaria bé perquè després de mig any encara no sabem massa cap on anem. Sabem què no funciona, i també ens ha dit que es manté ferm en la voluntat de convocar una consulta per decidir què volem ser. No sé si ha estat aquest compromís, amb tot el que l'ha envoltat, o bé perquè no té ni un duro a la caixa, que ja va sent hora de saber què passarà en aquesta legislatura.

Aznar ha tornat a aparèixer, recordant que els catalans no som res al marge d'Espanya, i ho ha dit aquests dies que es començava a sentir que qui tindria problemes, amb el trencament de l'Estat, seria més aviat Espanya que no pas Catalunya. La raó de la força, l'única que ha conegut Aznar, és la que s'imposa, per sobre de la força de la raó.

Tot això passa al mateix temps que augmenta el nombre de famílies en estat crític, amb molts nervis perquè no es veu el final del túnel. No és estrany doncs, i no tinc pa

s ganes d'alarmar ningú, que cada vegada s'observin més reaccions i actituds violents, de persones que no saben què fer per tirar endavant llur família.

Avui llegia la notícia d'una agressió a un director de banca per part d'un jove desesperat, sense feina i anant de finestra en finestra per buscar solucions. No lluny d'aquí, no fa gaires dies, també va passar el mateix, i sense que això ho justifiqui, és comprensible i fa témer el pitjor.

No siguem alarmistes, però tampoc neguem l'evidència. Si no som capaços d'obrir portes, la violència s'apoderarà de més i més persones, creant pànic a la societat. És per això que resulta tan important el que ens pugui dir el president Mas. Si el seu discurs no aporta res de nou, serà com si ens clavés un cop de porta als nassos. 

Thatcher se'n fot del pobre fins al darrer moment

Avui canviaré d'escenari, però no serà pas per millorar. És una prova més de que no som els únics que fem pena, ni els únics en mantenir un estat injust. Em refereixo a l'enterrament de la que fou Primera ministra de la Gran Bretanya, la senyora Margaret Thatcher. Segons he pogut llegir, el cost és d'uns dotze milions d'euros, i no ho paga la família, que s'endú una bona fortuna, sinó l'Estat, és a dir, tots els contribuents i persones a l'atur, també.

Si això no és una injustícia i un escàndol, ja no sé què és. L'Església, en aquest cas suposo que l'anglicana, s'hauria de negar a participar en una festa tan injusta. No pot ser que el país tingui una classe de nivell baix, cada vegada més gran, i es permeti aquesta despesa per dir adéu a una sola persona, per important que hagi pogut ser.

En aquesta nostra societat tot s'hi val. Una representant política de primer nivell pot anar fent comparacions sobre el nazisme, amb tota la ignorància del món i sense sentit, i no passa res. A Londres enterren una persona amb un cost que en podrien viure unes quantes famílies durant força temps, i tampoc passa res. Llavors no els sembla bé que apareguin indignats del 15M o grups de persones practicant l'escrache, que a mi no m'agrada, però que no em ve de nou que passi.

A la feina no em canso de dir-ho i riuen, però... no anem bé! No pot ser que haguem d'aguantar aquesta situació tan injusta, en què uns pocs viuen a l'esquena de molts. Ens pensàvem que era qüestió passada, de l'època dels esclaus, o de l'Edat Mitjana, o dels inicis de la revolució industrial. En cada etapa n'hi ha hagut uns quants que han viscut feliçment. Ara deu ser l'edat d'or dels banquers, que durant anys han anat acumulant patrimoni

Hi ha algú que pronostica que el pitjor encara ha de venir. Que explotarà tot i no sabrem on agafar-nos. Sapigueu que no gaire lluny de casa vostra hi ha una família que passa gana, els seus fills no poden fer tots els àpats, i no paguen ni el lloguer ni els consums, però que tots són a l'atur. No és una excepcionalitat, sinó que ho trobarem més fàcilment del que ens pensem. Aquí un record per a en Manel, que dedica bona part del seu temps per fer costat als que no tenen on agafar-se. No ho oblidem!

Les misèries del PP, ara contra la PAH

Diuen que la millor defensa és un bon atac. No sé si això és el que ha pensat avui la delegada del govern de Madrid, la senyora Cristina Cifuentes, però el cas és que s'ha de ser molt miserable per fer les declaracions que ha fet. En lloc d'amagar-se per la vergonya que hauria de tenir per tot el que el seu partit està fent, cobert de merda fins al coll, es dedica a insultar i calumniar a qui, amb més o menys encert, reclama justícia per a unes víctimes del sistema.

La democràcia del Partit Popular no s'aguanta per enlloc. Obtenir la majoria absoluta no li dóna dret a fer el que li roti. La legitimitat no garanteix la justícia, i en el cas del PP hi ha una gran divergència. La prepotència no és bona per a ningú, i el PP més que ningú hauria d'haver après la lliçó. Encara recordem el prepotent Aznar que, ara fa deu anys, va justificar la guerra contra l'Iraq amb una mentida, i que una altra mentida va fer que el PP perdés les eleccions.

Em sap greu per persones, militants i simpatitzants del PP, que conec i que m'estimo i respecto, però estic segur que entendran la meva indignació per una estratègia que considero mesquina. No hi ha dret que per defensar-se dels atacs argumentats d'unes persones que es troben en una situació molt crítica i sense empara, es recorri a la difamació i l'insult, en l'ànim de desacreditar qui critica la postura del partit en el govern.

Des del primer dia he manifestat que tota persona és responsable dels seus actes i que la culpa no és només dels bancs. El problema és que el govern ha sortit a defensar els bancs, tant en el cas de les hipoteques i desnonaments com en el cas de les preferents, i ha deixat a l'estacada a la ciutadania. Ja només falta que, com a Xipre, ens robin els nostres estalvis, per més ben protegits que ens pugui semblar.

Una sentència esperançadora per a les preferents

Avui s'ha conegut que un jutjat de Mataró ha dictat sentència anul·lant el canvi d'unes obligacions subordinades de Caixa Laietana per accions de Bankia, i obliga a retornar el 100% dels diners invertits per una senyora, vídua, de 78 anys. Si, segons tinc entès, la sentència crea jurisprudència, seria la solució per a més de 6.000 persones de Mataró i Maresme que varen ser enganyades per la banca.

Llegint les notícies que ens arriben de Xipre, pensava que era injust que els estalviadors xipriotes patissin aquest atracament, amb nocturnitat i traïdoria. Us imagineu que passés al nostre país? Després que l'Estat ha protegit els grans banquers, que s'han omplert les butxaques, sigui la població qui perdi els seus estalvis.

A Xipre, la gent està indignada, i ho entenc. Què pot passar a casa nostra? Sempre he dit que mentre tinguem molt a protegir, ens mourem poc, però si arriba el moment que ho podem perdre tot, no hi haurà ningú que ens aturi.

És per tot això que la ciutadania està tan cansada dels polítics, per les notícies de corrupció política, que una amaga l'altra. Es van destapant nous casos, i no se'n tanca cap. Qui hi ha a la presó per ser corrupte? S'ha recuperat el diner robat?

La notícia de la sentència del jutjat de Mataró, posa un bri d'esperança per a una bona colla de maresmencs que es varen veure doblement enganyats. Caldrà agrair l'esforç de molts per denunciar aquesta injustícia, i que, d'alguna manera, ha sensibilitzat a partits polítics i, qui sap si, també, als jutges.

El poder judicial espanyol segrestat per l'executiu

Una de les meves preocupacions és pensar quin model de país es vol construir amb la independència de Catalunya. És important desfer-se d'aquesta llosa que representa Espanya, però no ho és menys definir un model democràtic de país, molt diferent al model espanyol.

Espanya ha perdut el nord democràtic, destruint l'essència de la separació dels poders, per convertir-se gairebé en una democràcia autoritària on el poder judicial està segrestat pel poder executiu, que ja fa front comú amb el legislatiu.

Espanya, al mateix temps, compta amb un grapat de personatges polítics que són impresentables. Sense arguments ataquen tot aquell que pensa diferent, i en el cas de Catalunya, els desperta un odi que no poden dissimular.

Avui llegia les declaracions de l'expresident extremeny, que feia dies que no sortia als diaris, comparant Mas amb Hitler i Mussolini. El problema de tot plegat no són unes declaracions d'un personatge com Rodríguez Ibarra, sinó que aquestes idees són molt presents en molta més gent de l'Espanya casposa.

És fastigós que en funció del bàndol de qui declara es reaccioni d'una manera o altra, o millor dit, es reaccioni, o es miri cap a una altra banda. Quan un fiscal veu bé que el poble es pugui expressar, se'l destitueix, però quan un general anima a reprimir el poble, no passi res.

El model polític espanyol és molt proper a una república bananera, on a part de segrestar el poder judicial, l'executiu incompleix totes les promeses electorals, retalla serveis bàsics i defensa la banca i les grans fortunes. Aquesta democràcia no la desitjo a ningú i no la vull per al futur estat català.

Qui ens traurà de la recessió? El PP? La senyora Merkel?

No m'estic apuntant al carro. Fa molt temps que ho he anat dient per activa i per passiva. Jo diria que no només fa mesos, sinó que potser anys. L'obsessió malaltissa per l'austeritat porta la recessió, i ara algú sembla que vingui de l'hort, però continuarem escanyant i no resoldrem el problema.

Aquests dies es torna a parlar del mal de l'extrema austeritat, com si ho acabéssim de descobrir ara mateix. Hem estat reduint la despesa fins al punt de no retorn. L'atur s'ha enfilat a cotes impensables fins ara, i tot són lamentacions, però ningú fa res per evitar que les mesures inadequades continuïn aplicant-se, i fent més grossa la recessió.

De tot això no hi haurà ningú que se'n faci responsable. Una cosa semblant a les armes de destrucció massiva de l'Iraq. Quan no les varen trobar, van dir que s'ho havien imaginat, però ningú va assumir la responsabilitat de les morts civils, "danys col·laterals".

No sé si per sort o per desgràcia, encara tenim molt a perdre i això evita que més gent surti al carrer. El doble frau de Caixa Laietana, ara Bankia, no té nom, i encara menys que hi hagi partits polítics que no facin res per solucionar-ho. Queda demostrat que els partits viuen d'esquena a la realitat del carrer, sobretot quan governen. Només quan necessiten el vot, acudeixen als mercats a saludar clients i venedors. Potser en la propera campanya electoral es trobaran les portes dels mercats tancades i les residències de la gent gran, buides per defunció.

Les preferents i els desnonaments

Dins del conjunt de problemes que estan sorgint per la crisi econòmica que patim des de fa uns cinc anys, hi ha l'estafa a petits estalviadors amb "les preferents" i els desnonaments de famílies que no han pogut fer front a la hipoteca del seu habitatge o dels seus familiars. Dues problemàtiques diferents, però injustes.

Cal diferenciar, però, les dues situacions. En un cas estem parlant de famílies, moltes d'elles matrimonis grans, que el seu dia varen seguir els consells del seu banquer per dipositar els seus petits estalvis en un fons que mai es podien imaginar que no podrien cancel·lar alegrament. En situació de bonança trobarien possibles compradors, però actualment ningú està disposat a comprar-les i per tant el seu valor és zero.

En el cas dels desnonaments estem parlant d'unes persones que es varen arriscar massa i ningú els ho va fer veure. Els bancs estaven interessats en oferir crèdits i gens disposats a posar-hi traves, encara que el seu retorn perillés. Els clients estaven obsessionats amb comprar un pis, i fer l'esforç que calgués per retornar el préstec. Molts tenien feina, encara que alguns arriscaven massa. Quan s'ha acabat la feina, el banc els ha reclamat el pis i el deute pendent.

Al marge de consideracions particulars, el primer cas és una estafa en tota regla, perquè es va enganyar l'estalviador. En el segon cas podríem estar parlant de culpa compartida, encara que la majoria dels casos viuen situacions dramàtiques.

La societat ha de donar solucions a ambdós casos. No pot ser que estiguem perdonant els bancs i castigant les persones. On és l'ètica? El PP, amb majoria absoluta al Congrés de diputats i al Senat, no està gens sensibilitat. Va acceptar que entrés a tràmit la ILP sobre les hipoteques i desnonaments, per la pressió que varen suportar, però això no vol dir que les famílies que estan en perill de ser desnonades puguin estar tranquil·les. Amb el govern que tenim, els bancs en sortiran beneficiats, i amb aquests tots els seus accionistes.

Us imagineu Duran i Lleida de president?

El diari La Vanguardia d'avui publicava una entrevista al líder d'UDC, partit federat amb CDC, i que des de fa molts anys es presenten com a CIU, però són diferents. Ja sé que una persona no fa un partit, però en el cas d'UDC, que és el partit amb el percentatge més alt de càrrecs per nombre de militants, el seu líder sí que defineix el partit i qui no hi està d'acord se'n va al carrer.

Doncs aquest líder, que provoca anticossos, acostuma a fer unes declaracions que es converteixen en titulars als diaris. Li agrada ser protagonista, encara que sigui per quedar bé. Des de sempre s'ha manifestat espanyolista, amb aspiracions de ser ministre del regne, però no s'ha adonat que està en el partit equivocat. Probablement hauria d'haver fet com el diputat, ara del PP, Enric Millo.

L'entrevista del diari no és massa interessant. Penso que n'han publicat d'altres amb molt més contingut. Sí que m'ha cridat l'atenció la seva opinió d'Ada Colau i la ILP acceptada al Congrés de Diputats. Dóna com un fet que no es pot aprovar de cap manera. La dació en pagament és, per al senyor Duran, un disbarat, ja que tothom ha d'assumir les seves responsabilitats, no només els bancs.

Al final de l'entrevista es parla de la seva jubilació. Algú creu que Duran i Lleida plegarà mai? No, el senyor Duran i Lleida espera que Mas compleixi la paraula de no tornar-se a presentar, i oferir-se com a candidat. Potser per això té tantes ganes que els imputats es retirin de la política, no fos cas que Oriol Pujol no li ocupés la cadira!