Tenim dret a queixar-nos?

Em pregunto si els espectadors o radiooients tenim dret a queixar-nos de les anomalies dels serveis públics de televisió o ràdio. Si estem parlant d'emissores públiques vol dir que el cost de funcionament i les inversions que s'hi destinen les paguem tots. Potser, doncs, que hi diguem alguna cosa.

Aquests dies la televisió catalana ha canviat d'imatge i continguts. No en puc parlar gaire, ja que fa temps que gairebé no la miro. Sí que he pogut llegir algunes crítiques on es diu que el resultat no és prou satisfactori. També és cert que el més important és el contingut i aquí caldria veure si ha millorat o s'ha quedat amb les ganes.

Acostumo a escoltar l'emissora de música clàssica de la mateixa corporació i en aquest cas sí que he patit, si ho puc dir d'aquesta manera, canvis en un dels programes que segueixo habitualment. Em refereixo a Tots els matins del món, que fins al curs passat conduïen en Joan Vives i l'Esther Pinart. Ara en Joan ha deixat el programa, si més no la seva conducció, i han canviat força el seu contingut.

Contra gustos no hi ha res escrit, però haig de dir que el nou format no m'agrada. Puc presentar una queixa o simplement haig de sintonitzar una altra emissora? Aquesta qüestió no és menor, ja que els costos de la seva realització també els pago amb els meus impostos, encara que apagui l'aparell de ràdio.

La pregunta que em faig és si els canvis, en el disseny i format de la televisió catalana, o d'aquest programa de ràdio, es pensen prou, o bé s'improvisen? Haig de suposar que al darrere hi ha un conjunt de professionals que ho han estudiat a fons. Sobretot pel que fa a la televisió. Quant al programa de ràdio esmentat, m'imagino que també s'ha treballat el canvi, potser amb no tant deteniment i, estic segur, sense consultar els radiooients. Esclar que, potser només soc jo que no m'agraden els canvis, però en tot cas sí que deixo la pregunta a l'aire: En què s'ha millorat quant a propostes musicals? No hi ha un excés de xerrameca de temes poc relacionats amb una emissora de música clàssica? 

Tant de bo que ho vagin polint, a mesura que s'adonin de la reacció de la gent. En tot cas, considero que els contribuents hi tenim alguna cosa a dir.

No era un criminal perillós?

No només les paraules se les endú el vent, sinó també tota la paperassa, acords i decisions signades. I ens hi hem d'anar acostumant, si no ens volem desesperar i trencar la baralla.

Això ho dic arran de la trobada del president Trump i el president interí Ahmed al-Sharaa, un exlíder d'Al-Qaida, que ja no deu ser tan dolent. 

Em sembla molt bé que la gent es trobi, parli i intenti millorar les relacions, però em sorprèn, encara, els canvis d'actitud en funció dels interessos de cada moment. Realment hem perdut la memòria, o millor dit, no tenim gens d'interès de recordar allò que passava anys, mesos o dies enrere. I això fa que la gent no entengui res i desconfiï de tot i tothom.

És evident que posar l'exemple del president dels EUA és una ironia. Si alguna persona canvia d'opinió i discurs en poques hores és ell. Un bocamoll, perillós pel poder que té i, per tant, pel mal que pot provocar.

Avui què toca dir? El que té menys importància és el que vàrem dir demà, i no ens preocupa pensar què direm demà. Quan ens llevem ja veurem què direm i què farem. Si ningú ens pot frenar, per què ens hem de molestar en ser coherents o, fins i tot, a donar explicacions dels canvis?

Tots tenim aquesta tendència de centrar-nos en l'avui sense recordar d'on venim i on volem o podrem arribar. Fa quatre dies que patíem una sequera extrema i ara, que hem tingut una bona tongada de pluges, ja ho hem oblidat tot. La sequera és part de la història passada. També la pandèmia de fa quatre anys ens havia de canviar la manera de viure. Una vegada superada, en què hem canviat?

L'apagada de finals d'abril ens va enganxar amb els pixats al ventre. Això no es pot tornar a repetir, i si fa el cas, hem d'estar preparats per afrontar-ho millor. En serem capaços?

Està bé viure al dia, però no podem oblidar-nos del nostre passat, dels nostres principis i, si hem de rectificar, ho fem, però sense oblidar-nos d'on venim i recordar per què hem arribat fins aquí.

S'inicia el conclave

Aquesta tarda, els 133 cardenals que hauran de decidir qui serà el successor del papa Francesc, s'han reclòs a la Capella Sixtina a deliberar. La fumata blanca serà la que anunciarà l'acord pel nomenament, que pot trigar uns dies, si tenim en compte tot el que s'ha dit sobre els candidats i els posicionaments encontrats entre seguidors de Francesc i aquells que s'hi han afrontat, i que faran el possible per evitar un candidat continuista.

De totes maneres, a vegades penso que això és parlar per parlar, ja que la història ens ha ensenyat que després de moltes especulacions, el resultat ha estat totalment contrari als pronòstics i, al mateix temps, tampoc els papes han respost sempre a les expectatives creades.

És curiós veure tota l'expectació creada en un món cada vegada més allunyat de la fe catòlica. Un signe de la importància de la figura del papa, al marge de creences religioses. La premsa i televisions d'arreu hi han enviat els seus corresponsals, per tal de posar a la primera plana dels diaris i l'inici de les retransmissions informatives, les notícies que es puguin desprendre des del Vaticà.

S'ha parlat molt de la pressió que el corrent més conservador ha exercit per tal d'evitar un papa continuista. En un món cada vegada més ancorat a la dreta, temen que la màxima autoritat de l'Església catòlica pugui deixar en evidència actituds poc humanitàries, en contra de la immigració i la població més vulnerable. Es tracta que ningú aixequi la llebre, i procurar mantenir el poder d'uns pocs.

Seguirem tot el que ens arribi des del Vaticà, esperant conèixer qui serà el nou papa, però sobretot, mantindrem la nostra atenció per analitzar no només el seu perfil, sinó també quins canvis proposa i executa. Massa sovint tot queda en la intencionalitat dels canvis, però aquests no acaben d'arribar mai.

Avui fa cent sis anys

Avui és un dia propici per a la nostàlgia. Crec que tenim dret a experimentar aquest sentiment, que normalment qualifiquem de negatiu. Si no ens desespera ni angoixa, també és bo recordar vells temps, guardant els bons moments i reflexionar sobre les dificultats i punts negres per on tots hi hem passat.

El dia de Santa Llúcia naixia la mare, avui fa cent sis anys. Ha plogut molt des d'aquella data i evidentment jo no puc retrocedir tant, però sí recordar-la des de fa gairebé setanta anys. També ha plogut molt. 

Ahir vaig acabar de llegir Estimada Mirta, de Maria Escalas. Una novel·la colpidora sobre els crims dels militars argentins. Com podeu imaginar, se'm feia molt present l'època franquista. Salvant les distàncies, els principis eren els mateixos. Els damnificats, també.

A aquest cúmul de pensaments se m'hi ha afegit aquella desconfiança que em genera sovint la manera de treballar de molts professionals. Sempre ens fixem en els polítics i en som crítics, però no ens adonem que en el món privat hi ha moltes mancances, i una d'elles és la professionalitat, fer bé les coses. Quantes vegades no ens hem trobat amb un mal servei, desatesos i maltractats? La postvenda és de jutjat de guàrdia!

És fàcil caure en el parany de dir que abans tot anava millor. Hem evolucionat i hem millorat moltes coses, però no hem estat capaços, al meu entendre, d'aprofitar els avenços tecnològics i el coneixement, per facilitar les coses, fer-les més àgils, treure'n més rendiment i gaudir més de la vida en societat.

Vivim uns moments difícils per a molta gent, perquè hem arraconat moltes famílies que, tot i tenir feina, no poden arribar a finals de mes dignament. Els rics són cada vegada més rics, i la pobresa ha anat guanyant terreny. No només la pobresa econòmica, sinó també la cívica. L'incivisme és més agut, i fins i tot ens fa viure insegurs i desplaçar-nos pel carrer amb por. A ningú se li acut deixar la porta de casa oberta, com passava quan nosaltres érem joves. Tot ha canviat, però no sé si hem sigut prou hàbils de canviar per a bé. En molts aspectes potser hi hem perdut. 

Quants dies a la setmana?

Avui em fixava en la notícia de la prova pilot, a Portugal, per estudiar els efectes de la implantació de la jornada laboral de quatre dies a la setmana. Res a veure amb el que ha passat a Grècia que, si no ho tinc mal entès, pretenen implantar la jornada de sis dies a la setmana.

M'ho he llegit per veure a quines conclusions havien arribat, sobretot tenint en compte que a Espanya també es volia organitzar una prova pilot, però encara no s'ha posat en marxa. Al meu entendre, les conclusions no són prou clares per prendre una decisió, i m'imagino que no tots els negocis tenen les mateixes facilitats per adaptar-se a un canvi com aquest. Per altra banda, pensar que no es pot fer res també és absurd. Al llarg dels anys hem pogut experimentar canvis importants, sobretot pel que fa a hores de treball.

Dit això, m'ha vingut al cap la qüestió pendent des de fa anys sobre la implantació de la franja horària al nostre país, i els canvis horaris que s'han generalitzat a una bona part d'Europa, diferenciant l'estiu de l'hivern. Com recordareu, deu fer uns tres o quatre anys que tot feia pensar que aquests canvis horaris dels mesos de març i octubre deixarien de fer-se i que només es tractava de decidir amb quin ens quedàvem. De moment tot segueix igual i sembla que va per llarg l'anul·lació d'aquests canvis horaris.

Si hi afegim els horaris del nostre país, en l'obertura dels establiments o les hores dels àpats, que també fa molts anys que en parlem, podrem afirmar que som bastant al cap del carrer. Qualsevol canvi comporta molt debat, moltes pors, i poques ganes de prendre decisions. La majoria dels canvis, a la nostra vida, venen de manera natural, sense gaires plantejaments i força per casualitats. Aquí la principal raó seria la manca d'autoritat i por a les reaccions dels detractors, que sempre n'hi ha.

No sé si finalment a Espanya es farà la prova pilot i quines seran les empreses que, voluntàriament, hauran decidit implicar-s'hi. El que és evident és que hi ha negocis on avui no es pot ni somiar una jornada laboral de quatre dies a la setmana, quan estan oberts els set dies. Per més torns que es confeccionin la massa salarial seria gairebé inassumible, sobretot pensant en empreses petites o mitjanes. Això no és obstacle perquè sigui bo que s'experimenti. Mai es perd res!

Un altre dia parlarem de la productivitat al nostre país. Aquí sí que hi ha tema per debatre durant força estona. Algú vol començar?

El comerç

Comparant el comerç de quan nosaltres érem joves amb l’actualitat t’adones que ha canviat moltíssim. Tret d’alguns elements i excepcions diríem que no tenen res a veure. No es tracta només de la venda en línia, que ho compres per Internet tot navegant i analitzant els productes i que abans no existia, sinó també amb la compra presencial, pel tipus de botigues i grans superfícies.

Les petites botigues, de tracte més familiar i proper cada vegada són més escasses i el volum global de vendes arriba a ser insignificant en el conjunt del comerç total. Això fa que els petits comerciants, si pretenen existir, hagin d’inventar-se nous sistemes i actituds que els diferenciïn dels grans establiments i mantinguin fidels els compradors.

La varietat de productes i accessibilitat dels clients són dos elements importants que acostumen a jugar fort contra els petits. No és fàcil tenir un gran estoc de productes per satisfer tothom, i l’accés a les botigues, també per les dificultats de moviment i aparcament, condicionen els tipus de clients que s’hi dirigeixen.

Tot i que l’amabilitat dels dependents de les grans superfícies no l’hem de qüestionar, el coneixement entre botiguer i client també ho fa diferent. Recordo per exemple les petites llibreries, on el llibreter, que et coneixia, et podia aconsellar un llibre que sabia que et podia interessar. Avui això ho has de trobar en un altre lloc, si la compra la realitzes en línia. Sí que és cert que també ara rebem més informació per totes bandes i que molts petits venedors poden tenir dificultats per disposar de tota la informació per assessorar-te particularment. Aquí també els ha canviat la manera de dirigir el negoci.

Segur que, si us hi pareu a pensar, trobareu més diferències i no necessàriament totes negatives. No cal posar-se nostàlgics ni pensar que tot era millor abans que ara. Les coses canvien i cal aprofitar les millores que podem incorporar amb l’evolució de la nostra societat. Tots, clients i botiguers, hem de superar el repte dels canvis i adaptar-nos a la situació del moment.

Incentivar la deshabituació

L'article de Tali Sharot al diari ARA m'ha semblat molt interessant. Crec que us l'hauríeu de llegir. Parla del problema que representa avui l'habituació, que defineix com la tendència a reaccionar cada vegada menys davant de coses que no varien o que canvien a poc a poc. I és important reflexionar-hi, perquè ens pot explicar moltes de les coses que passen avui. 

    Fàcilment caiem en la simplificació de les explicacions a reaccions humanes. Penso, per exemple, en el populisme. Sovint diem que els discursos populistes van minant la població i per això l'auge de l'extrema dreta al nostre món. Si ens fixem en el fet de l'habituació es pot arribar a entendre l'auge del nazisme a Alemanya entremig de les dues guerres mundials, el segle passat.

    Però s'expliquen situacions més properes i que ens afecten directament. La prevaricació dels jutges espanyols ha arribat a un punt que ens fa creure que és la cosa més habitual i lògica. Ens hi hem habituat i som incapaços de reaccionar-hi en contra. D'aquí la importància de l'antídot a aquesta habituació: la deshabituació.

    L'article esmenta la Resistència francesa, el moviment pels drets civils Black Lives Matter i el Me Too, com a moviments impulsats per persones que qualifica d'incentivadors de la deshabituació, i en dona una colla d'exemples, alguns dels quals han estat víctimes directes de la violència o la discriminació, però però també aquells que s'han mogut tot veient el patiment dels altres.

    I té molta lògica pensar que els grans canvis faciliten la reacció de la gent, ja sigui a favor o en contra, però que els petits canvis, aquells que es produeixen de manera lenta, encara que acabin sent uns canvis radicals, aconsegueixen que les persones ens hi habituem i no hi reaccionem. Ens acostumem a fets que analitzats fredament són incomprensibles. Al dolor de víctimes innocents de Gaza, o altres contrades, i a una altra escala, a la politització de la justícia a càrrec d'uns personatges que ho són tot menys persones justes. Recomano la seva lectura. Fa pensar.

L'enciclopèdia

De petit tenia molt present el moble de la sala d'estar on hi havia tots els volums de l'enciclopèdia, que ens servia per entendre conceptes que anaves assimilant a mesura que anaves creixent i que fins i tot t'hi adreçaven els professors de l'escola. A la majoria de les cases no hi podia faltar un diccionari i una enciclopèdia, encara que la família no tingués l'hàbit de llegir.  

En aquells temps no teníem Internet, i per tant no hi havia el senyor Google, que tot ho sap, ni les xarxes socials, que tot ho expliquen, sinó que t'havies d'espavilar a buscar, ja fos a la biblioteca del poble o, si els teus pares ho havien previst, a l'enciclopèdia de casa que parlava de tot.

Han passat els anys i tot ha canviat molt. Les enciclopèdies continuen existint, les de paper vull dir, encara que són més testimonials que res més, i seria bo analitzar les consultes que reben a les cases que encara les han mantingut. L'Internet, que en uns segons et troba gairebé tot allò que busques, és la gran alternativa a passar pàgines i més pàgines, amb unes definicions que sovint han quedat desfasades, que difícilment solucionen les revisions i ampliacions periòdiques. 

No tinc ni idea com s'ho han fet les empreses editorials que han basat el seu negoci en la publicació d'aquestes enciclopèdies, però no se'm fa estrany llegir, com avui ha passat, que estiguin a punt de fer fallida, preparant regulacions d'ocupacions, i especulant amb la venda d'actius, a vegades a mans de benefactors, que intenten salvar la història, agraint una tasca que el temps ha deixat gairebé obsoleta.

Quan mires el present, fent memòria del passat, i intentes endevinar el futur, t'adones que la gran qualitat d'una empresa és la seva capacitat d'adaptar-se al moment. No sempre és fàcil, ni tampoc tots els negocis tenen la flexibilitat necessària per aquesta adaptació. Podem entendre, doncs, que molta gent s'esglaï quan sent a parlar de la Intel·ligència Artificial, que de ben segur ens canviarà molts paradigmes, però és llavors quan creus que és important aquesta capacitat d'adaptació a l'evolució i al ritme dels canvis, aprofitant les noves tecnologies, els nous descobriments per crear noves tasques, noves especialitats i noves empreses. 

Avui, la majoria d'enciclopèdies que encara trobem a les prestatgeries de moltes cases, no ens serveixen ni per treure'n un profit a preu del paper. Els drapaires també escassegen, limiten molt les seves compres, i tens prou sort si lliurant les andròmines no hi has d'afegir diners.

A quina hora farem bugada?

La diferenciació tarifària a la factura de la llum pot fer-nos canviar els nostres hàbits domèstics i l'ús dels programadors dels nostres electrodomèstics, sobretot la màquina de rentar plats i la rentadora. Des d'avui dia u de juny ha entrat en vigor la nova tarifa elèctrica que té en compte les franges horàries a l'hora de valorar el cost del consum, castigant l'ús de les hores puntes del dia i afavorint les nits i els caps de setmana.

No tinc les dades a la mà, però de ben segur que la gran majoria de consumidors familiars no teníem diferenciada la tarifa elèctrica i no ens fixàvem si era de dia o de nit quan realitzàvem el màxim consum. Ara, amb la determinació de tres tipus de tarifes, ens incentiven a programar el nostre consum, mirant d'utilitzar aquells aparells programables, a les hores de tarifa més econòmica.

Aquesta conscienciació induïda pot ajudar a regularitzar les grans inversions per fer arribar suficient potència elèctrica a tots els consumidors, fent baixar les puntes de consum. Els humans tenim això que els diners ens posen a to. És per aquesta mateixa raó que sovint reclamem sancions per fer creure la gent. Només amb mà dura i repercussions econòmiques ens acabem de creure allò que és positiu per al conjunt de la societat.

A partir d'avui, doncs, ens fixarem quan posem en marxa els nostres electrodomèstics i com distribuïm les tasques de casa durant el dia. La pregunta que em faig és si això durarà gaire. ¿Serem capaços d'adaptar aquests canvis i mantenir-los en el temps, o bé d'aquí uns mesos ja no ho recordarem i retornarem a la rutina de sempre?

Deu anys del 15-M

Deu anys del 15-M i sembla com si no hagués passat res. En aquells moments hi vàrem donar molta importància, doncs ho vèiem com una lògica reacció del jovent davant la situació del país. Aquella revolució era un toc d'atenció a la societat perquè reconsiderés la seva evolució. També als partits polítics PP i PSOE que s'alternaven en el poder sense que al nostre país es produïssin canvis significatius.

Han passat deu anys i tens la impressió que som allà on érem, que cal tornar a fer una parada i un toc d'atenció perquè no anem bé. Deu anys després i Madrid es manifesta més de dretes que mai, amb una força important de l'extrema dreta, aquella que no es qüestiona res, sinó que viu de l'herència, de la rutina que sempre els afavoreix.

De què va servir veritablement el 15-M? Per a què? No es tracta de menystenir els moviments reivindicatius, els que fan obrir els ulls a la majoria silenciosa, però sí que és important adonar-se que la revolució, si no és permanent, no porta enlloc. Ens podríem preguntar si seríem gaire diferents sense els fets del 15-M. Potser així podríem valorar millor aquells dies.

Com a societat no sé si hem canviat, però políticament jo diria que no. Els partits polítics continuen retroalimentant-se, cada vegada més lluny de la societat, amb més interessos de partit que no pas pensaments per millorar la societat. Cada vegada més reticents a canviar res. Uns, la dreta, perquè no li interessa, els altres, l'esquerra, perquè no volen perdre la posició, volen mantenir el poder i aquest ve de l'estabilitat, de defensar a uns quants.

No soc gens optimista pensant en el 15-M d'ara fa deu anys, ni en la possibilitat que a curt o fins i tot mitjà termini hi torni a haver una altra sacsejada que ens faci veure que no anem bé. Anem fent bullir l'olla evitant problemes greus, i acostumats a la tradició, a jugar sobre segur i mirar cap a un altre costat quan se'ns presenten els problemes.

Pocs canvis polítics a la vista

Comencem un nou any amb una vella reivindicació. Demanem l'alliberament dels presos polítics i una solució política a la situació de Catalunya i el seu encaix a Espanya. Entenc que els unionistes no ho veuen igual i es mantenen ferms en el càstig a l'atreviment dels polítics catalans. Entenc que Europa es mantingui tan prudent considerant que la raó s'ha de donar als estats, que són els que conformen la Unió Europea, però la situació política del nostre país no pot continuar igual, i encara menys quan les previsions dels resultats electorals del 14 de febrer no consideren la possibilitat de cap canvi important en l'equilibri de forces entre independentistes i unionistes.

Tot i l'esforç del PSC per trobar un líder que els catapulti a l'èxit electoral, no es preveu que els seus guanys vinguin de les forces independentistes, sinó més aviat de la pèrdua de pes de C's. L'opció Illa, amb tots els seus col·laboradors interns del PSC, com ja avançava fa un parell de dies, és una opció espanyolitzada del partit, que treu possibilitats a C's, però no als que defensen la independència i el dret a decidir.

La lluita electoral en què ens trobem és una lluita interna dins de cada opció, però tot fa pensar que l'equilibri final entre independentistes i unionistes es mantindrà, amb un lleuger avantatge per part de les forces independentistes, a l'espera de què passa amb la CUP, que és qui darrerament ha permès la majoria al Parlament.

Només es podria donar el cas d'una pèrdua de vots independentistes, fruit del desencís de molts votants, i de la lluita entre les diferents opcions partidistes, no només entre JxCat i ERC, sinó amb el concurs dels partits polítics que s'han creat amb la desfeta dels hereus convergents. Caldrà seguir molt de prop què passa fins al 14 de febrer, però molt ens temem que pocs canvis hi haurà. És per això que es fa més necessari que mai, un canvi en les relacions entre Catalunya i Espanya, que només és possible amb la fermesa del PSOE i l'actual direcció. No podem ser gaire optimistes, però és l'única cosa que tenim per poder-nos-hi agafar.

Visca el rei! per amagar què està passant

Avui ens han passat fragments del vídeo que han elaborat amb diferents personatges proclamant "viva el rey", el mateix dia que hem conegut el resultat d'una enquesta no oficial sobre la monarquia, que no la deixa ben parada, sobretot a Catalunya.

És ben bé que quan una cosa perilla o es troba en una mala situació, la reacció és instantània intentant fer veure que tot va bé. Potser és això el que ha mogut a totes les persones del vídeo a exaltar el rei, com volent amagar quina és la realitat.

No està clar que en un referèndum sobre república o monarquia, guanyés la república, doncs hi ha molt monàrquic a Espanya i qualsevol canvi sempre fa por, però és cert que la monarquia passa pel pitjor moment, probablement el pitjor de tots els temps, des de la mort del dictador.

La dreta sempre ha defensat la monarquia, perquè ha estat el seu garant. La transició els ha permès continuar manant, fins i tot quan el govern de Madrid estava a mans del PSOE. El rei ha estat un fre a grans canvis, junt amb tot l'aparell de l'Estat. Una república posaria en perill aquesta estabilitat favorable a la dreta, que ara és reforçada per l'ultra dreta desbocada i sense escrúpols.

Avui, dotze d'octubre, també han sortit els feixistes amb total impunitat, cantant el "cara al sol" i enyorant la dictadura franquista, un fet que seria impensable a Alemanya, però que a casa nostra té tot el vent de cara. Recordava fa pocs dies, el bé que viu aquest moviment, respectat pel poder judicial, malgrat hi hagi sentències condemnatòries. Espanya continua sent diferent!

Arrimadas diu que C's és de centre

Ho he escrit diverses vegades, el que em va sorprendre de C's quan es varen venir a presentar a Arenys de Mar, les disputes entre els seguidors, aquell dia al Calisay, sobre si eren de dretes o d'esquerres. Hi havia qui afirmava que ell havia estat sempre d'esquerres i per això s'havia apuntat a C's, però d'altres asseguraven que es consideraven de dretes i que per això eren de C's. Al final de la trobada, els que hi vàrem anar a tafanejar, no vam poder treure'n l'entrellat de si esquerres o dretes.

Avui la nova líder de C's, la Inés Arrimadas, ha deixat molt clar que ells són de centre, un centre que pacta el govern de comunitats com Andalusia, Madrid o Múrcia, amb la ultradreta. Cadascú, doncs, que en tregui les seves conclusions. O potser a partir d'ara canviaran i trencaran aquests pactes? 

Fins ara, i l'Arrimadas tenia un paper important, C's ens ha pres el pèl d'anada i tornada, mentint en benefici seu i en busca de vots d'estranquis. Hauria de canviar molt per creure que ara seran i actuaran diferent. Aquest parèntesi del coronavirus els ha anat molt bé, perquè els haurà servit per intentar renéixer, havent fet oblidar tot el que ha estat C's fins ara. Estic a l'espera sobre quin serà el discurs, a nivell estatal, sobre Catalunya. Molt em temo que en aquest cas pocs canvis hi haurà. De fet va ser el seu anticatalanisme el motiu del seu naixement.

La gran davallada a les darreres eleccions generals haurà servit per fer un canvi en els objectius de la formació? Diu Arrimadas que s'ha d'aprendre dels errors i els encerts, i en això té raó, però el que no pot fer és tornar-nos a enganyar. Si prenen una postura, que sigui la que ens anuncien, i no es valguin de la mentida per fer-se amb el poder.

El govern espanyol rectifica novament

Ningú no em podrà discutir si afirmo que el govern espanyol s'ha mostrat com un caga-dubtes, ordenant i rectificant a continuació les mesures a prendre. No es pot dir que siguin canvis fruit dels esdeveniments, sinó d'haver pres malament les decisions. A tot això s'afegeix el fet que en cada ocasió han negat la proposta del govern català i d'alguna altra comunitat autònoma, per acabar aplicant-ho. 

Això passarà ara amb la regulació horària de les sortides a passejar de la població. Algú podrà dir que es fa per evitar el que va passar diumenge, però era previsible i se'ls havia advertit, però en aquell moment el que calia era tenir criteri propi i menystenir les altres opinions.

El govern espanyol ha volgut quedar-se amb el control de tot, i decidir des de la distància. Fins i tot ha arribat a decidir que el territori ideal per al desconfinament eren les províncies. Potser és que només s'han fixat en Madrid, Múrcia o La Rioja. No deien que el coronavirus no era cosa de territoris? Doncs per què desconfinen per províncies? És el mateix Barcelona que Tavertet?

Caldrà veure si al final també canvien la decisió i permeten que les comunitats autònomes ho diversifiquen en funció d'altres criteris, com per exemple les àrees bàsiques de salut.

Al ministre de sanitat li ha tocat fer el paper del fill tonto, fins al punt de convocar i desconvocar rodes de premsa, i procurant inventar-se excuses per no fer més el ridícul, però no se n'ha sortit. La història el recordarà com el que ha estat, un personatge desbordat i incapaç de liderar un projecte amb sentit comú. Només ha tingut veu i protagonisme per imposició, gràcies a la declaració d'estat d'alarma.

Tota transició comporta riscos i pors

Les transicions sempre resulten complicades perquè estem massa acostumats a la comoditat i els canvis ens fan por. És per això que no sempre les transicions resulten operatives ja que a vegades es perpetuen en el temps i això no és l'objectiu que un es planteja inicialment.

Avui llegint el diari ARA, quan parla dels pagaments en metàl·lic i el procés d'introducció dels pagaments en targeta o mòbil, he recordat anècdotes que et fan veure que no tots estem igualment preparats per adaptar-nos a l'era digital. No són només les persones de certa edat, sinó que hem de pensar també en aquells que viuen marginats i els que es resisteixen a qualsevol canvi, perquè els fan por.

D'aquesta reflexió he anat a parar a la transició democràtica espanyola i els molts problemes que s'han amagat i que ara hem descobert. Per a moltes persones la transició ha representat un esforç per mantenir la situació de l'època franquista, per interès propi i rebuig a perdre posició i poder, però també hi ha qui s'hi ha resistit per por a arribar a un món desconegut amb nous problemes, qui sap si encara pitjors.

La gran majoria ha estat convençuda que el canvi polític era necessari, però s'han quedat en l'anècdota i en el fons no han avançat tant com es poden imaginar. El resultat de tot plegat ha estat que les forces que regeixen la nostra societat són les mateixes, amb indumentàries més acolorides, però amb els mateixos principis d'ara fa quaranta anys. Els que hem criticat la involució dels darrers anys, hem estat criticats i acusats de fracturar la societat. Qui l'interessa no canviar el model de societat, se n'encarrega prou d'acusar els altres de provocadors i desestabilitzadors del sistema. La transició tenia bones intencions, però no ha servit per arribar a una societat suficientment justa i lliure.

La ciutat vella de Praga

Realment Praga és una capital espectacular. El meu record era molt positiu i ara em feia por tornar-hi i veure-hi tants canvis, amb tant turisme, amb tanta gent i, sobretot, amb una ciutat globalitzada. Tot hi és i tot et pot condicionar, però com en totes les coses has de saber valorar la part positiva i aprendre. Si només véns a guaitar et perds la història i el coneixement de per què la ciutat i els seus habitants són d'aquesta manera.

Us confesso que en molts moments, veient persones del país de la meva edat o més joves, m'imaginava els seus pares i avis com devien ser i quin record històric tenien de la Praga que vaig conèixer l'any 1989, un any molt significatiu per al seu país, llavors Txecoslovàquia.

El tastet de les capitals imperials està resultant interessant. Ens trobem bé, i això és important, però és cansat. Es fa realitat allò que es diu que les vacances resulten molt cansades, però necessàries. 

Una nit diferent

De manera inesperada, avui no dormiré a casa, i per tant canviaré els hàbits sortint de la monotonia. Us confesso que com a casa enlloc! És ben cert que les persones som animals de costums i quan se't desquadra alguna cosa sembla que tot trontolli: on soparé? Com serà el llit? On tinc tal cosa? I aquells sofà tan còmode...

Tot això pot venir de nou a la gent més jove, ara que tot penja d'un fil, que la feina, si se'n troba, és interina, que el pis de lloguer no saps fins quan hi seràs, quan te l'apujaran ni quant, la incertesa de si el mes de setembre votarem en referèndum o en Rajoy ens enviarà abans la cavalleria...

Nosaltres, els de la meva generació, encara teníem algunes seguretats, no era com en temps dels nostres pares, que tot estava decidit, però sí que teníem on agafar-nos. Potser per això els canvis ens vénen més de nou. Fa més de 30 anys que vaig entrar a treballar a l'empresa i confio en jubilar-m'hi.

Tot s'ha de dir que cal estar oberts als canvis i, sobretot, evitar que et sobresaltin. Aquest matí, per exemple, he vist un racó de Barcelona que desconeixia, i de ben segur que hi ha coses interessants. A vegades la nostra imaginació és poc creativa i ho simplifiquem massa. Segur que la lectura, el viatjar, el compartir amistats, ajuda a volar una mica més i no crear tants estereotips. Segur que si coneguéssim més món no ens discutiríem tant per bajanades i seríem més dialogants i més oberts a tot allò que desconeixem. Espero passar una bona nit.

I si guanya Marine Le Pen?

Amb més o menys vots, la líder de l'extrema dreta francesa ja fa temps que planta cara a la resta de partits polítics, fins ara tots ells representants de l'establishment. A ningú, fins aquest moment, li havia passat pel cap la possibilitat que a la segona volta Le Pen es proclamés presidenta de França. Ara, però, després de tot el que ha passat darrerament, després que els partits tradicionals hagin quedat escombrats, i sigui molt recent el Brexit, apareixen més dubtes i no tothom ho té tan clar.

Com ha passat a Espanya, els grans partits polítics de sempre s'han ajudat, i han permès l'alternança política sense gaires escarafalls. Això, però, que els en surti un de descontrolat, com és el cas de Macron, ja els deixa una mica tocats. Ni un ni l'altra els fan peça, però saben que entre ells dos hi ha el futur president o presidenta de França.

Estic convençut que tant Fillon com Hamon haurien preferit haver d'escollir entre ells i Le Pen, i no haver de donar el poder a Macron, però les coses han anat d'aquesta manera. I què faran els votants de l'extrema esquerra? Aniran d'extrema a extrema i tira perquè els toca? Ambdós partits extremistes defensen la sortida de la Unió Europea, per contra, Macron és un gran defensor de continuar-hi, però amb canvis. Què els pesarà més a l'hora de donar el vot?

Hi ha una altra pregunta a més de la possible sortida de la Unió Europea i és quins grans canvis es podrien donar a França amb un i altre president. Amb Le Pen de presidenta, què passaria? Solucionaria els greus problemes de les banlieues? I si guanya Macron? Es produiran molts canvis comparat amb els presidenciables Fillon i Hamon?

Penso que, com ha reconegut el president Trump, des de dins es veu diferent i no és tan fàcil canviar allò que s'ha promès en campanya. Els canvis només funcionen si es produeixen lentament, la llàstima és que moltes vegades ens quedem al mig.

Perilla la majoria independentista al Parlament català

Segons les dades que dóna avui el Centre d'Estudis d'Opinió (CEO) la pèrdua de credibilitat i/o simpatitzants de PDECat i CUP comportaria una baixada del nombre de parlamentaris favorables al Sí, i per tant perdent molt probablement la majoria absoluta amb què compten en aquests moments.

És així com s'ha d'analitzar o bé s'ha de pensar més en els canvis del suport de la ciutadania en favor de la independència. És una altra lectura, sobretot si creiem que en les darreres eleccions es va votar en clau referèndum d'independència i que no es tractava d'una consulta electoral qualsevol.

Si la pèrdua de la majoria absoluta es deu a la pèrdua de confiança en els partits declarats independentistes, podríem pensar que el referèndum no és tant determinant i que les ideologies polítiques encara juguen un paper.

Els darrers resultats del CEO semblen alterar més l'equilibri dreta-esquerra que no pas el Sí/No a la independència. Queda reafirmat, però, que una gran majoria voldria que es convoqués el referèndum i només un 22% hi estarien en contra.

Si la política fos sentit comú, les autoritats haurien de permetre la convocatòria del referèndum, però és evident que, com a mínim a Espanya, el sentit comú no regeix la política i només la raó dels vots persisteix.

L'altre dia sentíem com lletrats defensors i detractors de la independència acceptaven que en el marc constitucional actual hi cabria la convocatòria d'un referèndum. La negativa que dóna el govern de l'Estat per la impossibilitat legal per permetre-ho es, doncs, una excusa i una interpretació interessada de la Constitució.

Què en serà dels dos partits que havien de revolucionar l'Estat?

Mentre esperem a veure com continua tot el tema de les inhabilitacions a càrrecs sobiranistes, seria bo recordar aquells moments en què apareixien dues forces polítiques per trencar el bipartidisme a Espanya, i practicar una política diferent a la dels partits de sempre. C's, a nivell estatal ja que nosaltres ja els patíem, i Podemos, varen dir-nos que el bipartidisme s'acabava amb ells, i també la manera clàssica de fer política del PSOE i el PP, que tant ens havia avorrit, fins al punt de desafectar una gran majoria de ciutadans.

Això passava no fa gaire temps i crèiem que podien tenir raó i a més aconseguir millorar la política del país, posant en qüestió certs tics comuns dels dos grans partits espanyols, no sé si pactats, però com a mínim de pràctica comú.

La història fins ara ens ha demostrat que certament Espanya deixava de tenir només dos grans partits polítics, i n'afegia dos més amb més pes que no tenia des de feia força temps Izquierda Unida. La segona promesa, la de fer fora la corrupció i canviar la manera de fer política ha quedat més en quarantena. Probablement la gent de Podemos, si hagués aconseguit més suport hauria pogut provocar més canvis, però el que tenim molt clar és que la gent de C's mai podrà ser un recanvi del PP, sinó tan sols un canvi de persones, però no d'ideologia.

Després d'observar la seva incapacitat de contrarestar la simbiosi de PP i PSOE, tot fa pensar que el seu futur és molt incert, sobretot pel que fa a C's, perquè el seu discurs ja el representa el PP. En el cas de Podemos la seva vida depèn bàsicament de dos factors. En primer lloc s'ha d'acabar de veure com resolen els problemes interns de lideratge i d'estructuració del partit a nivell estatal, i per altra banda només tindran èxit si són capaços de mobilitzar els protagonistes del 15M. Si se'n decanten el seu futur serà efímer.