El perill de les rieres

Una vegada més hem de lamentar la mort d'una persona empesa per la força de l'aigua. Diuen que el foc té aturador, però l'aigua no. I és ben cert, i no ens ho acabem de creure. Ara no és hora de recriminar res, sinó de manifestar el nostre dolor per la mort d'una dona de només quaranta anys, víctima de la mala sort. 

No podem parlar d'imprudència, perquè no es correspon exactament als fets, però sí que hauríem d'intentar explicar a tothom del perill que suposa travessar una riera els dies de pluja. Perquè el cabal que baixa ens pot semblar insignificant, una ridiculesa, però de sobte arriba el més fort, i la força que té l'aigua quan baixa riera avall és increïble. Ho sabem la gent que vivim en un rial, però encara hi ha massa persones que no ho tenen prou entès.

Hi ha perills que les nostres institucions haurien de poder evitar. Penso en les línies de tren, que a vegades són massa accessibles i causen desgràcies, però n'hi ha d'altres que són impossibles. Només les senyalitzacions del perill que representen les baixades sobtades d'aigua a zones inundables i les recomanacions de no acostar-s'hi i encara menys travessar-les poden ajudar a conscienciar del perill real. 

Les campanyes d'alerta són importants, sempre que siguin mesurades i creïbles. A vegades les trobem exagerades i innecessàries, però quan succeeixen fets lamentables com el d'ahir a Cabrera de Mar, t'adones que mai està de més d'insistir i insistir, encara que resultin esgotadors.

La ratxa d'aquestes darreres setmanes al Maresme i Vallès Oriental és molt negativa. Massa famílies han perdut un ser estimat, i això ens ha de fer pensar en la millor manera de promoure campanyes efectives on quedi palès el perill que significa una riera o la costa, quan plou desmesuradament. Nosaltres, coneixedors del perill, hem de col·laborar a difondre quina és la realitat de la nostra comarca, pensant que els fenòmens extrems del canvi climàtic cada vegada són més presents i evidents.

L'últim, que tanqui la porta!

La immigració dona per a molts debats, amb coneixement, però sobretot amb molt desconeixement. Bàsicament perquè jutgem per allò que veiem, sense conèixer a fons la realitat. Tampoc és el mateix parlar de la immigració que ens trobem a casa, o del que està passant a la frontera entre Mèxic i els EUA. Allò no ho veiem, sinó que ens ho expliquen, i si qui en parla és un candidat a la presidència, pots anar ben servit.

Avui llegia un article de l'ARA, que m'ha semblat interessant. Es veu ben bé allò que sempre s'ha dit: els darrers a arribar són els primers a demanar que es tanquin les portes. Si entra més gent, a qui perjudicaran serà als que encara s'estan situant i, com és normal arreu, la solidaritat acostuma a escassejar.

Arran de les eleccions dels EUA, que tindran lloc ben aviat, l'enfrontament entre els dos candidats amb possibilitats de presidir el país té com un dels punts centrals la immigració, probablement perquè saben que la gent és molt sensible. I a l'article que esmento queda clara una cosa: les promeses incompletes acaben fent mal. I encara hi afegiria que la motxilla de qui governa acostuma a ser una llosa davant d'unes eleccions. És molt fàcil fer promeses electorals, i molt complicat justificar per què durant el mandat no s'han complert.

Els llatins establerts als EUA no volen més entrades. És per això que simpatitzen amb Trump. No recorden el camí que ells, o els seus pares, varen recórrer ni les penalitats sofertes. O, si ho fan, creuen que és hora de tancar portes perquè ja són suficients. 

A casa nostra podríem fer molts paral·lelismes, però cal pensar que tot plegat és molt delicat. S'ha de saber interpretar bé. Catalunya ha tingut moviments migratoris al llarg de la història, amb períodes de molta intensitat. Cada moviment nou ha estat observat amb preocupació pels residents, fossin autòctons o arribats anteriorment. Normalment, aquests darrers són els que han estat més crítics o bel·ligerants, i no els podem culpar sense entendre els motius. Qui ho té tot assegurat, desconfia menys dels altres. Qui ha de lluitar dia rere dia per arribar a finals de mes, tot ho veu més inestable, i l'arribada massiva d'immigrants l'inquieta. 

Com en tot, s'ha de fer molta pedagogia i ser molt transparents. A casa hi ha feina per a molta gent, però l'acollida s'ha de fer correctament i les lleis que la regulin han d'estar ben escrites. Jugar amb la immigració acostuma a ser habitual en les campanyes electorals, i els EUA no en són cap excepció.

Una plàcida jornada d'hivern a Tavertet

Quina pau i tranquil·litat es respira a Tavertet un dimecres d'hivern! Quin país que tenim! És necessari aprofitar les ocasions que es presenten per reflexionar sobre la manera com vivim dia rere dia sense temps per pensar-hi i procurar corregir tot allò que és innecessari i que ens perjudica. Quatre, cinc, sis... fins a vuit voltors sobrevolant el municipi a la punta del precipici sobre el pantà de Sau, planejant en absolut silenci.

Quina diferència quan arribes al Vallès i t'encamines cap al Maresme... És cert que el mar t'obre els braços i et brinda un captard serè i amb un lleu onatge. També aquí hem de ser capaços de trobar-hi la pau que necessitem tots en un moment del dia. No pot ser estar sempre neguitós, angoixat i preocupat, i ara a més amb tot el sainet polític de la investidura.

Ja a casa, repassant la premsa del dia he llegit l'escrit a l'ARA del filòsof Ferran Sáez Mateu, "Manuel Valls: retorn a Espanya". M'ha cridat l'atenció, ja al final de l'escrit on parla del polític català naturalitzat francès, quan diu: "No fa gaire, en una llarga conversa amb persones de dos partits diferents que han ocupat importants responsabilitats, vaig observar una coincidència en la diagnosi. El problema dels partits -deien- no és pagar campanyes electorals, sinó mantenir -cito literalment- l'eixam de 'vivales' que s'han fet grans a les joventuts del partit i volen el despatxet". 

N'he parlat alguna vegada en aquest blog. Hi ha persones que no han fet mai res fora del partit, i això probablement intoxica els partits polítics, i explica per què sovint els nostres polítics viuen tan apartats de la realitat del carrer. Avui he coincidit amb dos càrrecs polítics de Tavertet... res a veure amb el concepte que tenim dels "polítics". És un altre món, una altra dimensió!

Us recomano que llegiu l'article esmentat. El trobo molt encertat!

El govern municipal incomplirà una promesa

Què passa quan es promet alguna cosa i s'acaba incomplint? Hi ha qui és molt fidel als compromisos assumits, però cada vegada són més excepcionals i en política el fet s'agreuja. Tots recordem les promeses del PP durant les campanyes electorals i què ha passat quan ha obtingut la majoria que els permet governar.

També ho trobem a prop. Quantes coses no s'han promès i s'han incomplert en els nostres ajuntaments? Arriba un moment que ja no en fem cas, ja no ens ve de nou. Hi estem massa acostumats.

A la nostra vila aquests darrers anys s'han promès diferents processos participatius, diferents consultes. La participació està de moda, encara que pocs se la creuen, i els governants els qui menys. Una de les promeses va ser poder decidir on volíem ubicar la Biblioteca. Diumenge el PSC, soci de govern, va donar a entendre que la consulta no es realitzaria, perquè la decisió ja estava presa: la Biblioteca anirà a les Clarisses.

Que quedi clar que personalment no ho veig pas malament. Probablement és el millor equipament on situar la Biblioteca de la vila, el que em sap greu és la manera de fer dels nostres polítics. La manera com fan i desfan com si ens tinguessin molt en compte. Probablement hem d'acceptar que el PSC ha estat molt honrat, per treure'ns la il·lusió d'opinar, perquè ja estava decidit.

Tampoc penso que tot s'hagi de consultar. Crec seriosament que els nostres governs, també el local, tenen la legitimitat d'actuar segons creuen, sobretot si actuen de manera coherent amb el que han defensat. Si volem anar més enllà d'una democràcia representativa, sí que hem de trobar la manera que la ciutadania pugui incidir directament en temes que l'afectin, sobretot si som capaços d'explicar molt bé quins són els objectius dels temes a decidir. Cal ser coherents, sincers i no anar fent promeses alegrament, per evitar crear més desafecció i frustració entre la població.

El moviment veïnal és història a Arenys de Mar

Tot fa pensar que el moviment veïnal a la nostra vila és pràcticament només història. Si descomptem alguna comunitat de propietaris, el que seria una associació de veïns ha deixat d'existir. Les causes són diverses i el fet pot ser més o menys dramàtic en funció del paper que juguin les formacions polítiques que són a l'ajuntament, sobretot des de l'oposició.

Partits com ICV o la CUP, serien els únics que a la nostra vila s'han interessat en un moment o altre per l'opinió i neguits dels vilatans, arran de carrer, tret de les campanyes electorals, quan llavors tothom surt a passejar demanant el vot.

Malgrat tot, tampoc ICV i la CUP sembla que estiguin per la labor darrerament, sobretot després de les darreres eleccions municipals, amb sort diferent, però amb la mínima expressió. Serà potser perquè els arenyencs ja estem ben servits i tot allò que es fa ja cobreix les nostres expectatives. Ningú no ho diria, però. El clavegueram continua essent un problema pendent de resoldre, l'arranjament dels carrers i la dinamització del comerç i del Mercat Municipal...

Tots aquests temes han sortit en campanya, però ara ni es fa res ni es reivindica, i tots plegats ens quedem en l'anècdota. Potser, doncs, és lògic que les associacions de veïns arenyenques siguin història, perquè avui ningú no ho reclama. És això signe de que tot va bé? No serà que tots plegats vivim còmodament esperant que sigui el veí qui es mogui primer?

Penso que seria interessant analitzar-ho a fons, sense buscar culpables, sinó fent sortir els motius. Qui sap si arribarem a la conclusió que ja ens està bé tot, fins i tot quan els nostres governants locals només es dediquen a fer bullir l'olla, i qui dia passa, any empeny.

Un reguitzell d'estratègies per provocar por

Cada dia anem veient diferents accions per espantar els electors i que desisteixin, si així ho pensaven fer, de votar els partits independentistes. En tractar-se, la majoria dels cops, de mentides, es pot considerar immoral, però a qui ve de nou? Les campanyes d'intoxicació han existit sempre, i normalment han estat més intel·ligents i subtils que les actuals.

Qui pensi que tot el que ha estat fent el govern, els mitjans de comunicació, i entitats com la Societat Civil Catalana, no té repercussió, s'equivoca. Hi ha moltes persones que es creuen sempre el pitjor i les pors que els posen al cos són prou importants com per fer canviar el seu vot, o si més no abstenir-se.

Tot això era imaginable i probablement s'ha pecat d'innocència per part dels partits i moviments independentistes. Segur que si calibréssim les trampes i mentides que un i altre bàndol han exercit, guanyaria de camp el conjunt de partits contraris a la independència.

Les estadístiques favorables al Sí, poden també perjudicar els independentistes, si se'n refien massa i desmotivin els electors a donar-hi suport. Caldrà seguir aquest pols entre uns i altres, per conèixer per a quin costat es decanta.

No seran els polítics que vénen de fora els que aixecaran Catalunya!

Sempre he tingut el dubte de si la participació de polítics espanyols en campanyes electorals locals o autonòmiques és favorable als interessos del partit que els convida o no. Probablement la imatge de polítics que tenen poder i visibilitat a la televisió estatal anima els simpatitzants d'un partit i també a persones indecises, sobretot quan tenen bona imatge.

En el meu cas diria que ni els afavoreix ni els perjudica, perquè tinc la sort de poder escollir quin partit m'agrada en cada ocasió i per a cada tipus d'elecció, al marge de qui vingui o no vingui. Des d'un punt de vista de simpatia o antipatia, sí que hi ha una cosa que no tolero i m'enfada, i és quan vénen aquí a donar-nos lliçons. 

En aquesta ocasió crec que qui s'ha passat més ha estat el senyor Pablo Iglesias, que penso no és ningú per venir a proposar-nos un pacte contra Mas i Rajoy. Haig de dir que no sóc votant de cap dels dos, però en el cas de Mas és el meu president, i en canvi el senyor Pablo Iglesias és el líder d'un partit centralista com pot ser el PP i el mateix PSOE, que encara no ha demostrat res, ja que, com a eurodiputat, que és el que és, sembla ser que no hi va mai, i per tant no sé per què s'hi va presentar, ni per què el varen votar.

No és només el senyor Pablo Iglesias qui no m'agrada que vingui a dir-nos què hem de fer, també hi ha el senyor Sánchez que tampoc m'ha demostrat res fins ara. Qui sí que m'ha demostrat alguna cosa és el president del govern espanyol i del PP, el senyor Mariano Rajoy. El que m'ha demostrat, però, no em permet tenir-li cap tipus de simpatia, i no ho dic per la seva ideologia, sinó pel que ens ha fet als catalans des del primer dia. 

Fins ara només el PP i el PSOE tenien els convidats espanyols durant les campanyes, que a vegades amagaven perquè decididament no els afavoria, però ara també hi tenim ICV, que per altra banda ha amagat Joan Herrera i fins i tot la Dolors Camats, i en canvi ens ensenya a tort i dret el senyor Pablo Iglesias. Qui ho havia de dir ara fa pocs mesos! 

Jo em quedo amb els de casa, els que donen la cara i que poden ajudar a transformar el nostre país, perquè... que ningú s'enganyi que no seran els que vénen de fora els que aixecaran Catalunya. Que no s'ho pensin. Som nosaltres i per tant em quedo amb els de casa.

Zapatero demana que millorem l’autogovern amb l’Estatut retallat

Zapatero ha tornat, però no s'adona que no té cap tipus de credibilitat i encara menys per prometre'ns res o donar-nos lliçons de res. Zapatero té la barra de demanar als sobiranistes que mirin cap a l'Estatut que ens varen retallar primer i buidar de contingut després, gràcies al PSOE i al Tribunal Constitucional, respectivament. 

Si polítics com Zapatero tinguessin una mica de vergonya, es quedarien a casa i no intervindrien en cap tipus de campanya política, i molt menys en campanyes electorals. No s'adonen que encara perjudiquen els seus?

Han vingut els dos, l'actual i l'ex, i tots dos pretenen convèncer-nos que fem bondat i comptem amb ells perquè ens solucionin els suposats problemes amb l'encaix a Espanya. El problema, però no són ells, sinó els catalans que s'ho creuen.

Però no són només els votants socialistes, sinó també els que encara votaran Joan Herrera. També ell creu que amb Espanya es pot pactar res que ens pugui beneficiar. És trist el paper que fem tots plegats, i probablement arribarem a la conclusió que no ens mereixem res millor del que tenim.