Tots contra Puigdemont

 La frase que s'escolta aquests dies, després del trencament entre el PDECat i JxCat és "tots contra Puigdemont”. Sembla que Puigdemont ha agafat la directa i que va a totes per aconseguir una victòria personal en les properes eleccions, que prefereix retardar-les per acabar de teixir el seu programa.

El procés successori de l'antiga Convergència ha anat deixant pel camí totes aquelles persones que s'han enfrontat a Puigdemont i a la seva manera de pensar i plantejar la república catalana. Les separacions més clares han estat les de Marta Pascal, primer, i ara la del president Mas. La primera en un clar enfrontament, i en aquesta ocasió, menys sorollosa, però probablement més traumàtica. Abans n’hi va haver d’altres.

Puigdemont ha guanyat sempre que s'ha presentat en unes eleccions, i a l'hora de liderar un projecte. És potser per això que deu pensar que la sort o l'encert continuarà si ho acaba de lligar bé. Caldria veure què en pensa la població, i de fet això serà el que es veurà quan es convoquin les eleccions.

En les anteriors eleccions Puigdemont sortia com a víctima de les baralles entre els dos principals partits independentistes, i alguns pensem que això li va anar bé a l'hora de recollir molts vots que potser no estaven pensats inicialment per anar cap a ell. Continuarà passant el mateix?

Tot és possible, però jo penso que ara les coses han canviat, i ja no es veu Puigdemont de la mateixa manera que abans. Ara potser hi haurà vots dels indecisos que no li donaran el suport que espera. Ha passat molt temps i les picabaralles comencen a cansar. Aquesta incapacitat per compartir, dialogar i caminar junts, molesta molts votants, que tindran l'opció de no anar a votar, o bé canviar el seu vot per una opció menys conflictiva.

Falta temps, si es compleix el desig de Puigdemont de retardar les eleccions, i per tant poden passar moltes coses, però el cert és que els catalans portem massa temps esperant veure canvis i avançar socialment i econòmica, i de moment el més calent és a l'aigüera. Aquesta provocació de tots contra Puigdemont pot no sortir-li tal com es pensa.

Deu anys del primer sí a la República Catalana

Els nostres veïns de munt, celebren avui els deu anys de la collonada que ningú podia imaginar-se'n la seva repercussió. Deu anys de la primera votació en referèndum, no vinculant, sobre la independència de Catalunya. No les tenien totes i no sabien si serviria per caure en el ridícul extrem. La senyora Eva Granados ens diria que aquesta pregunta és massa important com per deixar que la població la pugui votar.

Deu anys que han canviat la manera de fer política a casa nostra, però també a l'Estat. Veníem d'una transició tranquil·la i parsimoniosa, i de cop i volta a algú se li acudeix posar en solfa el referèndum d'autodeterminació. Uns vilatans d'una població d'encara no deu mil habitants.

Han estat uns anys difícils políticament, d'unes conseqüències que encara desconeixem definitivament, de moment amb polítics catalans presos i a l'exili, però en fa dos que s'ha encallat la maquinària i només fem passes endavant i endarrere, sense aconseguir moure'ns del fangar on hem caigut. Parlem molt del futur, però no tenim clar com hi podem arribar. Sense reforços consistents no hi ha manera de trencar, perquè ningú ho vol fer a les armes, i ningú està disposat, tampoc, a dialogar a fons.

Però avui Arenys de Munt està de festa, molt contents d'haver iniciar aquest camí cap a la República catalana, que cada vegada està més embolicat. Deixem que ho celebrin, que el president hi digui la seva, però exigim que demà els nostres polítics es posin a treballar per aconseguir desencallar la situació que estem patint des de fa massa temps.

Entendre les aliances electorals en mig d'un procés que fa aigües

Mentre hi ha uns partits polítics que tenen molt clar qui són i amb qui van a les eleccions, n'hi ha d'altres que encara s'ho estan plantejant i, sobretot, discutint entre la direcció i les bases. Aquest seria el cas dels Comuns i EUiA, Comunistes i la nova formació que encapçala Elisenda Alamany.

Tots aquests no formen part del grup de sobiranistes que encara tenen votants que els demana unitat. Això fa que el nombre de llistes pugui batre un rècord i que els votants tinguem complicat d'acabar d'entendre quins són uns i quins els altres i a qui hem de votar i perquè.

Llegia avui el tema concret d'EUiA, que no és una formació compacta, la qual cosa encara dificulta més la decisió d'anar o no en coalició amb tal o tal altra formació política. Nuet, coordinador general d'EUiA sembla que optaria per anar en coalició amb ERC. Després de com ha anat tot el procés sobiranista es fa difícil d'entendre, més enllà d'ampliar la base dels que demanen un referèndum. Nuet sempre ha deixat clar que vol el referèndum, però no la independència, o això és el que jo he entès. ERC, per altra banda, té clar que vol la República catalana, i lluitarà per avançar en aquest objectiu. El fet de presentar-se amb altres formacions que no pensen el mateix pot despitar el personal. No sé si podem parlar d'estratègia o bé que ERC té clar que donada la situació actual, el camí a seguir s'ha de refer des d'un bon començament, i aquest serà llarg. Probablement el més assenyat.

No sé si després de la celebració de les eleccions d'abril i maig tindrem l'aigua clara, però desitjo que aquestes hi ajudin i aplanin el camí a les eleccions al Parlament català, que no poden trigar gaires mesos a celebrar-se. L'impàs actual no fa cap bé.

Borrell, el primer ensurt del govern català

Després d'alegrar-nos per la coça al cul a M. Rajoy, i sense esperar-ne grans avenços, el govern català i molts de nosaltres vàrem rebre el primer ensurt del canvi de president a Madrid. Em refereixo a la designació de Josep Borrell com a ministre d'Exteriors.

Penso que és la pitjor persona que el PSOE podia col·locar, i en el pitjor lloc. Tots recordem les últimes setmanes del nou ministre, insultant els nostres polítics i totes les persones que ens sentim profundament catalanes. Si en alguna cosa el PSC ha destacat en aquests darrers mesos és en el seu posicionament favorable al 155 i la seva crítica insultant als que no pensen com ells. Una de les veus més escoltades i que ho ha expressat amb més èmfasi ha estat el senyor Josep Borrell.

Col·locar Borrell de ministre d'Exteriors és la manera que té Pedro Sánchez d'avisar-nos que no ens les prometem tan felices, perquè el sentit de Pàtria i de Nacionalisme espanyol persisteixen, ara en mans del PSOE, de qui ja tenim bones o no tan bones referències en temps de Zapatero.

Encara que celebràvem la derrota de M. Rajoy i no la victòria de Pedro Sánchez, alguns crèiem que no ens ho posarien tan malament. Penseu que Borrell és la persona ideal per sembrar porqueria per Europa i aconseguir contrarestar la propaganda que fins ara s'ha fet des del bàndol independentista. 

Col·locar Borrell a Exteriors és gairebé el mateix que posar Boadella a Cultura. Ambdós personatges, amb diferències, s'han encarregat de parlar malament de Catalunya, els seus dirigents i les seves persones. Ells saben que, sent catalans, el mal que poden produir és més gran. Són dues persones amb molta supèrbia, que destrossen de la manera que sigui tothom que no pensi com ells.

La designació de Borrell farà que no baixem la guàrdia i continuem lluitant per aconseguir la República catalana, i fer-ho, senyor CGO, amb intel·ligència i obrint de veritat la base.

Rajoy i Sánchez pacten mantenir intervingudes les nostres finances

Quin diàleg podem esperar d'un govern que pacta amb l'oposició mantenir la mà a la caixa catalana? Sembla una mica absurd pretendre dialogar amb qui et manté la intervenció de l'economia. Si no podem exercir les poques competències que ens queden, què podem esperar del govern espanyol? 

Sembla ser que l'acord a què han arribat el PP i el PSOE, en boca dels seus màxims dirigents, és mantenir la intervenció de les finances de la Generalitat, i algú que m'expliqui quina política pots exercir si no disposes de diner, o bé tens marcat en què te'l pots gastar.

Que s'ho faci mirar aquell que critica al govern català de fracturar Espanya. No serà l'actitud de l'Estat la que provoca el trencament? Jo particularment ho tinc molt clar, i qui vulgui que em vingui a convèncer que estic equivocat.

Ja no es tracta d'independència o de procés, ni tan sols del dret a l'autodeterminació, sinó de mesures tan bàsiques com l'assistència sanitària universal, o la llei de la pobresa energètica, per posar només dos exemples. Suposo que en aquests casos, com a mínim els Comuns estaran d'acord en afirmar que l'Estat ens limita la nostra voluntat de governar-nos. Doncs, lluitar contra això és construir la República catalana, i en aquesta tasca ens hi han d'ajudar.

El nou govern també ha d'aprendre dels errors anteriors i canviar la manera de fer. Els independentistes no superen el 50% i això obliga a aplicar una política diferent a la de fins ara. Això no vol dir que no haguem de reconèixer el resultat de l'1-O, el fet d'haver-ho celebrat i el resultat obtingut, ni tampoc deixar de tenir en compte els resultats del 21-D, que donen una majoria parlamentària als partits independentistes. I encara menys ens hem d'oblidar dels polítics empresonats o a l'exili, i també dels jordis, que porten massa mesos sense llibertat. Tot això ho hem de tenir en compte i lluitar per restablir l'ordre, fent-los retornar i avançar en la recuperació dels nostres drets, però ho hem de fer de manera que tots o la màxima gent possible vegi clar quins són els nostres objectius com a país, i que no hi ha res en contra de, sinó a favor d'una societat més justa i lliure, cosa que des de l'Estat espanyol es fa molt difícil.

Al final ens donaran la raó, però tinc por que sigui massa tard

Al final es donarà la raó als partits independentistes, però el problema és saber quan, i què s'haurà perdut entretant. A Espanya fa anys que passa el mateix. Els diferents governs estatals han aprovat lleis que anys més tard Europa ha condemnat. El problema és el que comentava, quan es resol el mal ja està fet.

S'ha de reconèixer que JxCat i el nostre president tenen la capacitat de posar nerviós a tothom. No només als catalans que desitgem una resolució abans no sigui massa tard, sinó també al govern espanyol. També els diferents tribunals de justícia estan astorats i preocupats per la pressió que reben per la seva pròpia actuació.

Molts estem esperant que el TC accepti el recurs del govern espanyol contra la llei aprovada pel nostre Parlament, que vull recordar que va ser escollit majoritàriament per les persones que volem una República catalana, i d'aquesta manera decidir per la via d'urgència qui serà el president que ens estalviarà unes noves eleccions.

A mi m'agradaria que no fos una persona qualsevol, sinó que tingués la talla necessària per ocupar aquest càrrec i conduir a bon port el govern i tot el país. Entenc que l'opció Puigdemont quedarà en standby fins que la raó ens sigui reconeguda i el puguem votar democràticament i escollir com el nostre president que ens varen cessar injustament.

Tot això no agrada ni al PSOE, ni al PP, ni a C's, perquè no han acceptat mai que alguns catalans qüestionessin Espanya. Quan la majoria d'aquests va permetre un Parlament amb majoria independentista, han sortit amb tot el que han trobat per evitar que la democràcia seguís el seu camí. Llavors són els altres els que fracturen Catalunya i Espanya. No pas aquells que amb autoritarisme han negat la nostra llengua, el nostre dret, la nostra història i la manera de ser dels catalans.

Desconcert

Aquesta seria la millor definició de la sensació en què vivim la majoria de catalans, haguem defensat o no el dret d'autodeterminació, haguem participat o no en el referèndum, estiguem o no cansats de tants maltractes per part dels successius governs espanyols. És una sensació estranya que ens manté vius esperant poder conèixer el minut després de l'actual.

Ahir diumenge vàrem observar com quedaven ben definits els tres grups polítics que es mouen per Catalunya, amb les seves pròpies particularitats. Per una banda tenim els partits sobiranistes, que han defensat la proclamació de la República catalana, la qual encara està per veure. El segon grup és dels unionistes amb un posicionament molt clar del PSC, malgrat tot el que s'ha arribat a dir des de dins i fora. El tercer lloc és la dels Comuns, que tenen per norma no acabar de definir-se i mirar, d'aquesta manera, d'anar arreplegant vots. La Colau n'és tota una especialista.

Avui ens ha sorprès la notícia que el president cessat es trobava a Brussel·les, a fer què? No hi ha anat sol i he arribat a llegir que hi són per demanar asil polític? Serà una d'aquelles decisions que Junqueras ens va avançar que potser no entendríem? L'asil polític del govern català és l'estratègia per assolir la independència?

Estem molt acostumats a estudiar la història del passat que simplifiquem en poques paraules, i probablement no som conscients que tot allò que va succeir no va ser de la nit al dia, sinó que va trigar el seu temps, amb alts i baixos, amb petits triomfs i severes derrotes, per acabar passant allò que ja coneixíem d'antuvi. Ara ho estem vivint i és per això que ens trobem tan intrigats i en certa manera desconcertats.

Fins on estic disposat a defensar la República catalana?

Avui, mentre anava a caminar pel costat de la platja fins a Canet, m'he plantejat una pregunta que encara no m'he respost. Una pregunta que he traslladat al nostre Grup de Debat i Tertúlia, que tenim trobada divendres vinent: Fins on estic disposat a defensar la República catalana?

Aquests dies ens trobem en una situació estranya que no acabem d'entendre del tot i que no tots en pensem el mateix. Divendres passat, després de 24 hores de dubtes, rumors i contradiccions, el Parlament català va aprovar una proposta de resolució que declarava la independència de Catalunya i afirmava que la República catalana es constituïa com a estat independent i sobirà.

També el mateix divendres, el Senat espanyol autoritzava al govern espanyol l'aplicació de l'article 155 de la Constitució, i el president Rajoy cessava, entre altres, al president, vicepresident i consellers de la Generalitat, convocava eleccions el 21 de desembre i dissolia el Parlament català.

Amb tot el que va passar abans d'ahir, on som ara? El govern català està cessat pel govern de l'Estat, però abans del cessament, el Parlament català havia declarat la independència, llavors... té algun efecte el cessament promogut per Madrid? Dilluns el govern vol anar a treballar normalment. De què dependrà que ho puguin fer? De si són empresonats o no? De si els mossos d'esquadra els deixaran entrar als seus despatxos?

Tenim unes quantes preguntes que no en coneixem la resposta, però que no trigarem a tenir-la. Entretant, què hem de fer? Podem considerar-nos independents i republicans? Ja no tenim res a veure amb el Borbó?

Encara República Catalana

Segons he pogut llegir, l'ambaixador espanyol a Catalunya, el senyor Enric Millo, ha rebut el primer rebuig per part de l'alcalde de Viladomat, en què l'informa que el seu municipi no disposa de locals municipals per poder celebrar les eleccions del dia 21 de desembre.

Si no podem esverar-nos ni tensionar-nos més, el millor que podem fer és donar-li la volta i agafar-nos-ho bé. Sabíem que passaria si finalment es proclamava la República Catalana, llavors res no ens ha de venir de nou i podem fer tot allò que creiem oportú menys provocar violència ni actuar com han estat fent en aquestes darreres hores alguns fanàtics espanyolistes, conscients, nosaltres, que són una minoria i no representen la majoria dels espanyols, sinó que més aviat no els fan cap favor.

He trobat curiosa la resposta de l'alcalde de Viladomat i he pensat que probablement no serà l'única sortida, amb enginy i bon humor, que podrem escoltar els propers dies. En aquests moments alguns de nosaltres continuem tenint Puigdemont com a president, d'altres tenen Soraya Sáenz de Santamaría fent les funcions de presidenta. Cadascú que triï qui més li convingui, perquè el dia a dia no hauria de canviar tant, ni a les escoles, ni al treball, ni a la família. Seran, però, setmanes difícils i continuo pensant que ningú no té clar què acabarà passant.

Estic d'acord amb aquells que opinen que, després que Rajoy digués que les eleccions no podien celebrar-se fins que no s'hagués tornat a la normalitat, les convoca el 21 de desembre perquè no té clara l'aplicació de l'article 155 de la Constitució. També és una manera de no deixar temps als sobiranistes a reaccionar davant l'opressió de l'Estat espanyol.

Sigui com sigui, continuem vivint en una República fins que no ens en facin fora i ens tornin a imposar el Borbó.

Incertesa pels efectes de la declaració d'independència

Avui no és, o no hauria de ser, un dia de blancs o negres, de guanyadors o perdedors, sinó que és un dia de grisos, d'incerteses i d'expectatives de què pot acabar passant i quan menys actes irreversibles hi pugui haver millor. La declaració unilateral d'independència és transcendent i comporta efectes polítics immediats, i tan de bo només sigui política.

Com ja comentava fa temps, quan la situació no era tan crítica com la d'avui, voldria creure que les decisions preses no s'han fet a la lleugera, sinó que han estat fruit de la incapacitat d'arribar a cap tipus de diàleg i amb la certesa que el president Puigdemont i el seu govern tenen molt clar els passos a seguir per fer efectiva aquesta declaració.

També confio que no ho deixen tot en mans del poble, que en bona part els ha donat suport, sinó que hi ha escrit un full de ruta que no comporti cap tipus de violència als carrers del nostre país, ni càstigs desmesurats.

Hem vist moltes vegades documentals cinematogràfics de la proclamació de la República al balcó de la Generalitat, ara ho hem viscut en directe i desconeixem què passarà, només sabem què va passar la darrera vegada que es va proclamar.

Penso que tots hem perdut una mica la perspectiva i ens movem a cop de sentiments, a favor o en contra de la independència, i amb un desconeixement absolut de les conseqüències dels actes d'avui, que són fruit de tot el que ha passat fins ara, jo diria des de l'any 2010. És per això que els polítics han de tenir molt clar, amb els recels obvis, quins passos han de seguir per avançar d'acord amb la declaració aprovada.

Rajoy vol els catalans submisos

Rajoy no vol diàleg, perquè no en sap i s'excusa amb l'Estat de Dret i la Constitució. Argumenta que no es pot dialogar amb qui imposa condicions, el dret a decidir del poble català, però no s'adona que ell actua de la mateixa manera quan imposa la Constitució. La mediació i el diàleg s'ha de fer sense condicions, i és mentre es dialoga quan sorgeixen tots els punts a tenir en compte, entre ells el respecte a la Constitució i la voluntat del 80% de catalans de votar en un referèndum.

Europa també condiciona la mediació i el diàleg al respecte a la Constitució, no volen sentir a parlar d'una declaració unilateral d'independència, i això posa el president català i el seu govern en la disjuntiva de fer marxar enrere i somiar en una modificació de la Constitució que pactaran PP i PSOE, sense cap garantia per als catalans, o tirar pel dret amb la DUI i resistir mentre demana ajuda al poble català que està a favor de la república catalana.

Rajoy ho deia avui: vol els catalans pactistes, però no s'adona que aquesta actitud ens ha portat on som, perquè ens han pres el pèl d'anada i tornada, amb lleis contra la immersió lingüística, amb un finançament deficitari, amb una política d'inversions enganyosa perquè al final de cada exercici es constata que no s'ha complert, i podríem donar més exemples. 

És per tot aquest mal tracte, injuriós, que molts s'han convertit en independentistes. Els diferents governs espanyols han anat ridiculitzant-nos mentre en treien beneficis per repartir a la resta d'Espanya. Molts han dit prou i el president Puigdemont ha agafat el timó. S'haurà equivocat?

Un cap d'Estat totalment desacreditat

Escric aquest post a mitja jornada electoral del referèndum d'autodeterminació. Una jornada on hi està havent de tot; amb ferits per la policia per la resistència de qui vol exercir el seu dret a vot; amb aglomeracions pels talls elèctrics i de connexió d'Internet, per impossibilitar el vot; amb urnes i paperetes requisades, perquè no es pugui comptabilitzar els vots fins ara exercits. Policia Nacional i Guàrdia Civil a les ordres d'un comissari que fou acusat de tortures, fent la feina bruta d'un president del govern espanyol clarament desautoritzat.

És evident que, passi el passi, el resultat del referèndum no serà tècnicament bo, perquè no haurà tingut les garanties mínimament necessàries, i molts ciutadans hauran quedat sense poder votar, o hauran vist com els seus vots han estat requisats per la policia.

Malgrat tot, avui és un dia de victòria de la ciutadania pacífica i democràticament civilitzada, i és la derrota de l'autoritarisme del PP, i de tots els que li han fet costat: PSOE, C's, jutges... i alguns Comuns. Alguns d'aquests veurem com d'aquí a un temps s'apunten al carro, i si mai s'arriba a constituir la República Catalana, correran a ocupar llocs importants, com han pogut fer feixistes declarats en aquesta etapa de transició. Penso, per exemple, en l'exministre Rodolfo Martín Villa.

La figura del cap d'Estat, el rei Felip VI, ha quedat totalment desautoritzada, incapaç de fer asseure els dos governs i imposar un pacte d'Estat. El seu posicionament descaradament a favor del govern de l'Estat, l'ha deixat sense cap mica de credibilitat, fins al punt de demostrar la seva inutilitat institucional. Espanya al llarg de la història ha passat per èpoques negres que s'han intentat oblidar i fins i tot negar. Aquesta actual etapa de vergonya nacional n'és una altra que trigarà a desaparèixer de la memòria dels ciutadans del món.

Els partits polítics han ensenyat les cartes

És injust acusar el govern català de fracturar el país, quan els acusadors han deixat sistemàticament una part de la població marginada i amb els seus drets fonamentals congelats o en perill. Puc entendre el joc entre legalitat i legitimitat, i les picabaralles que hi pugui haver, però ni accepto l'acusació de fraccionadors ni tampoc la cèlebre frase "patada a la democràcia".

Què és democràcia per al senyor Rajoy? ¿Recollir signatures per deixar sense efecte un Estatut d'Autonomia aprovat pel Parlament català, retallat pel Congrés de Diputats i referendat pel poble de Catalunya? Això és la democràcia que ell defensa?

¿Entén per democràcia recentralitzar el poder i limitar les competències de les institucions catalanes? Posar en perill la política d'immersió lingüística i de passada la nostra llengua pròpia? Això és democràcia?

¿La democràcia del senyor Rajoy és permetre que els corruptes continuïn manant i que ell, president del partit polític més corrupte de tota la història del país, no dimiteixi per responsabilitat i honorabilitat? ¿La democràcia del senyor Rajoy li autoritza deixar sense efecte la divisió dels tres poders i posar a mercè del poder executiu tota la maquinària judicial?

Si aquesta és la democràcia que defensa el senyor Rajoy, jo li dono de gust una bona guitza a la democràcia, perquè els meus principis són molt diferents, i per això lluito per aconseguir una societat més justa i demòcrata, però no a la manera del senyor Rajoy. No sé si la República Catalana ens ho podrà garantir, però el que sí sé és que mai podrà venir de la mà del PP, C's i PSOE, uns partits que ja han demostrat quins valors defensen i la manera com ho fan. Ara coneixem els polítics que han donat la cara.

Cap de setmana amb Camus i la creu de Canet

Ahir divendres vàrem assistir a l’estrena de l’obra “El malentès”, d’Albert Camus, a càrrec de Fènix Teatre sota la direcció d’en Jordi Pons. Com que hi haurà més representacions durant el cap de setmana, i probablement més enllà, us recomano que l’aneu a veure.

Diuen que el text d’una obra ho aguanta tot, però segons com i quan es diu pot semblar que estàs criticant els actors i la seva interpretació o la mateixa direcció, i no és això. Simplement penso que una obra ben escrita té moltes possibilitats d’agradar a l’auditori, després la direcció i interpretació que se’n faci acabaran d’arrodonir-ho.

L’obra d’ahir el vespre no té res a veure amb la darrera producció que ens va preparar Fènix Teatre. En aquella ocasió, l’obra “Un barret de palla d’Itàlia”, d’Eugène Labiche no s’aguantava i per més que s’hi esforcessin els actors, en vàrem sortir molt decebuts. Ahir vam recuperar el Jordi Pons de sempre, gràcies al text de Camus, el seu bon art i una bona interpretació dels dos personatges clau de l’obra: la Martha i la seva mare. Felicitats Jordi!

I aquest matí ens hem ajuntat al grup que, passant arran del castell de Santa Florentina, pujava a la creu de Canet. Ha estat una bona estirada de cames, per acabar presenciant una bona imatge del Maresme. L’AMPA de La Presentació ha organitzat la matinal que afavoreix el compartir el lleure entre escolars i els seus pares, un dissabte de finals de maig.

Algú exclamava “som uns privilegiats”, i he pensat que tenia molta raó. Ens trobem en una bella comarca del país on és possible viure-hi confortablement. Només caldria que totes les famílies tinguessin la mateixa sort, els mateixos drets i les mateixes oportunitats. Si construïm una república catalana ha de poder ser amb aquests objectius principals, si no és així, no val la pena tants esforços.