diumenge, 24 de juny de 2018

Una festa de Sant Joan diferent

Mig dissimulat en un cap de setmana de juny, hem celebrat la festa dels Països Catalans, la festa de Sant Joan, més d'incògnita que de costum. Acostumats amb els ponts o aqüeductes, el fet de caure en diumenge ens ha passat més desapercebuda, malgrat els actes que són tradicionals amb l'arribada de la flama del Canigó com a punt àlgid.
La festa de Sant Joan és la porta d'entrada a l'estiu i a tot el que representa. Des d'un punt de vista festiu, a tot el conjunt d'actes que celebrem al carrer, amb revetlles, festa major i vot de vila, en el cas d'Arenys. Acostuma a passar, que venim d'un període més o menys llarg de mal temps i de fer més vida casolana, i comencem a sortir al carrer per celebrar amb els amics i coneguts, diferents actes festius.
Enguany, però, la festa de Sant Joan ha vingut precedida per uns actes que no són habituals. Des de fa molts mesos la vida al carrer és més activa per tots els moviments i conseqüències del procés independentista. Fa molts mesos, massa mesos, que sortim a denunciar l'empresonament d'unes persones que encara no han estat jutjades i que són a la presó com a venjança per la derrota del dia 1 d'octubre passat.
La incapacitat del govern de l'estat espanyol, amb totes les seves forces polítiques i judicials al costat, d'evitar la celebració del referèndum, va provocar que de manera barroera i forçada, s'empresonessin unes persones acusades de violència quan ha quedat palesa la seva actuació pacífica en la reivindicació del dret a decidir.
Aquesta necessitat de sortir al carrer a denunciar la situació en què viuen els nostres presos polítics, ha fet que la festa de Sant Joan no hagi estat, enguany, la primera sortida massiva al carrer amb un únic objectiu.

dissabte, 23 de juny de 2018

Hem banalitzat la democràcia

Entre tots hem banalitzat la democràcia i això ens afecta més als que vàrem viure els anys de la dictadura franquista i que somiàvem en desempallegar-nos-en, que no pas a aquelles persones que han nascut dins d'un sistema democràtic. 
Si ens fixem en tot el que passa a diferents estats declarats demòcrates ens adonem que no tots actuen de la mateixa manera. No en tots aquests estats la democràcia té les mateixes connotacions, ni són les mateixes les sensacions de llibertat, participació i transparència. 
Hem arribat a un punt en què definim un estat democràtic aquell que convoca eleccions per escollir els seus dirigents. És per això que considerem estats demòcrates Turquia, Rússia, Alemanya, Grècia... per què no ho han de ser si el poble ha escollit lliurement Erdogan, Putin, Merkel...?
Hem oblidat que no només convocant eleccions podem declarar un estat com a democràtic. No tenim en compte la llibertat dels seus ciutadans per formar una candidatura i presentar-s'hi, ni les facilitats per donar-se a conèixer... però també deixem de fixar-nos en la independència dels poders judicial i legislatiu, de l'executiu. Potser alguns catalans som especialment sensibles a aquests elements, però caiem en el perill de la generalització o de només mirar-nos el melic.
Avui parlar de democràcia no ens diu res, perquè hem arribat a la conclusió que no és garantia de res. Se sobreentén que l'estat és democràtic i a partir d'aquí es construeix tot, encara que s'entri en contradiccions amb la pròpia definició de democràcia. És per això que molts hem perdut la il·lusió, i hem obert els ulls i ens hem adonat que havíem idealitzat la democràcia. Sens dubte que havíem de sortir de la dictadura, però una vegada fora, ens trobem desemparats i amb pocs recursos per avançar per a un món més just i igualitari.

divendres, 22 de juny de 2018

Cal educar els jutges!

He llegit la frase: "No n'hi ha prou amb canviar el codi penal, cal educar els jutges". Ho deia Viviana Waisman, presidenta de l'ONG Women's Link Worlwide. I té tota la raó, i no és una afirmació gratuïta, sinó que té molt de sentit i explica moltes de les coses que estan passant.
Els jutges no es comporten com un robot que té introduïdes totes les casuístiques i genera automàticament la sentència, sinó que és una persona humana que examina més coses que el simple comportament de les persones jutjades. El jutge interpreta i sentencia, i és per això que es pot equivocar. No ens concentrem només en el cas de "la manada", sinó que ho podem generalitzar.
És just i encertat que 12 persones, per més ben instruïdes que siguin, puguin tombar una llei aprovada per totes les institucions implicades i referendada pel poble? És el cas de l'Estatut. No creieu que hi ha components més enllà de la causa que hi intervenen?
En el cas de la violació múltiple a Pamplona, que crea alarma i inseguretat entre la població, no creieu que s'ha de tenir en compte més coses que les considerades per l'Audiència de Pamplona?
Com diu la Viviana Waisman a l'entrevista del diari ARA, "Cal examinar el Codi Penal, però sobretot el que cal és educar les persones que tenen la responsabilitat d'aplicar la llei". "L'ONU ha recomanat a l'estat espanyol la formació dels jutges en perspectiva de gènere".
Malgrat aquesta manca de visió que s'hauria de resoldre, hi ha el sentit comú i el concepte "alarma social" que moltes vegades es té en compte a l'hora de prendre decisions que poden provocar més problemes dels existents.
Continuo pensant que la Justícia no s'aplica de la mateixa manera a totes les persones, i això és un problema que només es pot resoldre si en són conscients.

dijous, 21 de juny de 2018

La tortuga babaua de Mataró

Avui hem après una mica més sobre la vida de les tortugues marines, sobretot des del moment de la nidificació fins a l’eclosió. Ens ho han explicat tècniques de la Fundació per a la Conservació i Recuperació d'Animals Marins (CRAM) i de la Xarxa de Recerca de la Fauna Marina (XRFM), de la Generalitat de Catalunya. La xerrada formativa a persones voluntàries s’ha organitzat arran de la nidificació d’una tortuga babaua a la platja de Sant Simó, de Mataró, amb una posta de 173 ous, molt per sobre de la mitjana.
La Generalitat, responsable del seguiment del procés d’eclosió, ha encarregat a l’ajuntament de Mataró la coordinació dels torns de custòdia del niu de la tortuga babaua fins a l'eclosió dels ous i retorn a l'aigua de les cries.
Ha estat interessant les dades aportades i és quan t'adones que al teu voltant estan passant coses que no en tens ni idea, o un coneixement molt superficial. La tortuga que la nit de dijous a divendres, ara fa una setmana, va pondre els 173 ous a la platja de Mataró, ha provocat un moviment de persones amants de la natura, i sensibles a la vida animal. Una sensibilitat que trobem a faltar en altres ambients, però que al mateix temps ens fa descobrir que encara hi ha persones que es commouen per la senzillesa i al mateix temps bellesa de la naturalesa. Diríem que no tot està perdut!
Ara del que es tracta és d'estar alerta perquè el procés d'incubació sigui un èxit i en surtin el més gran nombre de tortugues possible, i en òptimes condicions per a sobreviure. La naturalesa és sàvia, i és per això que les tortugues ponen tants ous, sabedores que la gran majoria de les seves cries no reeixiran. Diuen que de cada 100 tortugues que neixen només una arriba a l'edat d'adult. Aquí rau la necessitat de col·laborar en l'èxit d'aquesta nidificació.

dimecres, 20 de juny de 2018

Al rei no el deixen dialogar

Hem llegit la notícia de la negativa de la Moncloa a la petició del nostre president per parlar amb el rei. De què tenen por? Suposo que el tràmit és aquest: el president català sol·licita reunir-se amb el rei, aquest demana permís al president del govern espanyol i aquest decideix si poden o no. En aquesta ocasió Pedro Sánchez no ho ha autoritzat, i el rei vindrà divendres a Catalunya, ens farà un discurs, i se n'anirà cap a casa sense parlar amb el president del país visitat.
Ho trobo ridícul, però ja em sembla bé. De fet per a molts, siguem o no independentistes, el rei no ens fa ni fu ni fa. Si no vol o no el deixen parlar amb el nostre president, doncs que no parlin. Després del discurs del 3 d'octubre passat, ja no és el mateix, ni per aquells que no ens hem considerat mai monàrquics, ni tampoc per a molta gent que no hi tenien cap inconvenient. Aquell 3 d'octubre el rei es va definir perfectament i va deixar de ser rei per a molts.
Puc entendre que si el nostre president demana al rei espanyol que es disculpi pel discurs del 3 d'octubre, a aquest no li faci gaire gràcia. Ell ho va llegir molt convençut i a més tenia tot el suport de la majoria dels grans partits espanyols. Els catalans ens havíem torejat la guàrdia civil, els polítics espanyols i els jutges. Havíem celebrat el referèndum prohibit i els varen pujar els colors a la cara. Després han actuat amb tota la ràbia del món i amb l'objectiu de venjar-se de tanta humiliació.

dimarts, 19 de juny de 2018

Lluita interna per succeir M. Rajoy

Avui que es coneix oficialment la presentació de les dues candidates a dirigir el PP, les senyores Cospedal i Santamaria, avui parlaré de la successió de Rajoy. Ahir vàrem conèixer la baixa del president gallec i l'alta de l'exministre García-Margallo i el diputat Casado a la carrera per aconseguir el lloc de l'amo. N'hi ha algun més, però aquests quatre serien els que s'han sentit més en els mitjans digitals. 
Les dues exministres, que tothom diu que estan a matar, lluitaran per guanyar posicions i acabar liderant el partit. Si hagués de dir alguna cosa, penso que cap d'elles es quedarà amb el lloc de Rajoy, sinó que s'optarà per una alternativa gens conflictiva. Penso en el senyor Pablo Casado. 
Haig de dir que no veig en els candidats i candidates uns posicionaments tan contradictoris entre ells, com per sumar tantes candidatures. Hi veig més una ànsia de poder, i en el cas de les dues exministres, l'aconseguir dilucidar qui té més suport entre la militància. Tot plegat, doncs, es tracta d'un tema d'interessos personals, gens altruista, amb ganes d'assolir el poder.
Per alguns, aquesta lluita entre les candidatures només s'explica per les ganes de salvar el partit i no desaparèixer. La història del partit, plena de taques, no els ajuda a defensar el partit com a l'idoni per recuperar les rendes de la política espanyola, mantenint la disbauxa en la inexistent separació dels poders. No veig en cap d'ells la capacitat de passar pàgina a tots els esdeveniments polítics, però sobretot a la corrupció del partit, perquè tots han tingut un paper protagonista acompanyant Rajoy, i la seva alternativa no deixa de ser el mateix del mateix, amb un canvi de cromos a dalt. Quin paper hi farà Aznar? Continuarà burxant des de fora? Els deixarà plantats? Aquestes preguntes poden tenir unes respostes molt sucoses. No crec que triguem gaire a conèixer-les. Aznar pot continuar sent una pedra a la sabata, però no crec que se la jugui canviant de socis i acostant-se a Rivera. Ja li agradaria, però no és persona per rebaixar-se d'aquesta manera.

dilluns, 18 de juny de 2018

Iñaki Urdangarin té la suite a punt

Podria parlar de la tortuga que ha post 170 ous a la platja de Sant Simó, a Mataró, just a un metre del xiringuito. Un fet insòlit i que ha mogut moltes persones a visitar el lloc protegit per aconseguir que d'aquí a un parell de mesos en puguin sortir les tortugues.
Podria parlar de la llista de candidats a substituir M. Rajoy al capdavant del PP, que avui ha caigut un dels que inicialment semblava el més que probable nou president, però he escollit comentar que avui ha ingressat a presó el cunyat del rei, el marit de la infanta de Barcelona, a qui se li va ratificar la culpabilitat i la sanció de més de cinc anys de presó.
També es pot considerar un fet insòlit. En primer lloc que una persona de la família reial hagi estat jutjada i castigada a presó, i per altra banda que aquest familiar entri a la presó. Perquè estem parlant d'Espanya on força anys després de Franco podem continuar afirmant que és "different".
El que no tenim tan clar és el temps que s'hi estarà, però sí que hem sabut les comoditats que tindrà. A casa no em creien quan els he dit que entraria en una presó de dones. Sí, en una presó de dones, però amb un mòdul masculí, fins ara en desús, i habilitat expressament per al cunyat del rei.
En moments així continuo recordant les paraules del seu sogre quan ens deia que la Justícia era igual per a tothom. Nosaltres rèiem, i sabem perquè ho fèiem. Espanya continua avergonyint-nos i el que fa més ràbia és que es vulgui blindar personatges o institucions, i es reprimeixi la llibertat d'expressió, la que vàrem exigir quan defensàvem l'actual bufó del rei, el senyor Boadella, i que ara, l'hem de tornar a exigir, en aquest cas als amics del bufó per evitar que empresonin artistes innocents que han gosat dir mal del rei o de les forces armades. 

diumenge, 17 de juny de 2018

Tots pendents de l'Aquarius

Avui diumenge està prevista l'arribada de l'Aquarius a València. Finalment hauran estat tres les embarcacions que han transportat els emigrants rescatats al Mediterrani i que Malta i Itàlia es negaven a desembarcar a les seves costes. El canvi en el govern espanyol ha permès que aquestes persones poguessin arribar a València i acabar el seu primer malson.
I dic primer, perquè les seves peripècies no hauran acabat una vegada posin peus en terra ferma. Cap d'ells pot estar segur de què li passarà en els propers dies. Seran acollits a Espanya? Els tancaran en un CIE? Els deportaran als seus països d'origen?
Estem parlant de persones i no pas d'objectes, i això vol dir que hauríem de ser més curosos. No podem estar jugant amb éssers vius com si es tractés d'objectes. Cal tenir molta cura, sensibilitat i respecte per a unes persones que han estat patint fins al punt de jugar-se la vida per sortir dels seus països. No es tracta de frivolitzar ni jugar a veure qui queda més bé davant dels ulls del món.
Vull pensar que el govern espanyol és conscient de tot plegat i no utilitzarà els pobres emigrants per posar-se cap medalla, en la seva cursa per escalar posicions i obtenir més mèrits davant d'unes possibles eleccions generals.
Aplaudeixo la decisió del govern de Pedro Sánchez, però li demano seriositat i consciència que estem parlant de persones. El seu principal objectiu ha de ser trobar una solució per a aquestes persones i no un rèdit personal.

dissabte, 16 de juny de 2018

Miquel Buch i els mossos d'esquadra

No sé si a vosaltres us passa, però jo, a vegades, tinc uns pressentiments que no sé d'on em vénen ni perquè, i s'acaben complint. Normalment hi ha poca base, perquè si no fos així ja no tindria gràcia, sinó que no en saps ben bé els motius, però veig que allò, o tal persona, no acabarà de rutllar, que no acabarà bé, vaja!
Aquest és el cas del conseller d'Interior, el senyor Miquel Buch, que no conec personalment, ni tinc prou coneixement del seu currículum personal ni polític com per opinar, però que des del primer dia m'ha estranyat el nomenament. No sé què em passa, però no li veig una bona fi.
Dit ara, pot semblar que tot em ve pel malestar dels mossos d'esquadra per la decisió d'apartar qui ha estat el màxim responsable del cos, després de la destitució del major Trapero. No és això, sinó que aquesta notícia m'ha recordat la sensació que vaig tenir el moment de conèixer el seu nomenament com a conseller.
Voldria no estar encertat i que la seva tasca al capdavant de la conselleria sigui tot un encert. No ens podem permetre relliscades després de tot el que ha passat, però continuo pensant que no haurà estat la millor decisió.
La política no és agraïda, i no sempre el millor gestor en surt victoriós. A vegades són els més foscos, els més "putes", que en solem dir, els que millor se'n surten, i això pot resultar molt desagradable per a les persones honestes que han decidit entrar en el món de la política. Li desitjo tot l'encert al conseller, però li recomano molta humilitat i també molta sensibilitat a l'hora de tractar les persones, sobretot aquelles de qui depenen moltes de les seves decisions.

divendres, 15 de juny de 2018

La derrota de Rajoy ha d'obrir la porta a les mesures socials pendents

Rajoy abandona el Congrés de Diputats i se'n va al Registre de la Propietat. Una decisió que hauria de ser més normal del que acostuma a passar en política al nostre país. Mai he cregut en l'ofici de polític i sempre l'he considerat una ocupació temporal. Probablement el mal que pateix la política a Espanya (Catalunya inclosa) és l'excessiu professionalisme de la política.
Us imagineu que Felipe González, Zapatero o Aznar, quan varen perdre les eleccions o es varen retirar de la primera línia de la política, haguessin pres la mateixa decisió que Rajoy?
Ara Espanya ha de recuperar aquelles lleis, sobretot les socials, que el PP es va encarregar de frustrar, a Catalunya a través del Tribunal Constitucional, i a Espanya per la seva majoria el Congrés de Diputats, sempre amb el suport de C's, el partit polític que havia de regenerar la política i fer fora la corrupció, cosa que s'ha acabat demostrant que no era cert, i això els pot fer molt mal de cara a futures eleccions.
Si Zapatero, amb majoria suficient, no va ser capaç de contrarestar la regressió d'Aznar, ara ha de servir d'exemple per no caure en el mateix error i aprofitar l'oportunitat per aprovar lleis progressistes i fer sortir els colors a la cara de C's, perquè es vegi clar que és un partit de dreta extrema i no allò que ens volen fer creure amb un populisme que ratlla l'autoritarisme. 

dijous, 14 de juny de 2018

Ens hem d'aferrar als canvis per anar a millor

Aquesta darrera setmana la situació política a Espanya ha canviat. Algú pensarà com un mitjó, i els més escèptics consideraran que tot segueix igual, que els presos continuen a la presó i que la capacitat de diàleg del nou president, en el tema que interessa als independentistes catalans, no és diferent d'abans. Per la meva part intento buscar les diferències, i a poder ser que siguin millores.
Hem de partir de la base que el pensament sobre el referèndum o la independència no es pot canviar d'un dia per l'altre, sigui quina sigui la força política que governi a Madrid, ni la Constitució tampoc, perquè el concepte d'Espanya es veu diferent des del centre, i es governa en minoria i amb un Senat amb majoria absoluta del PP. A partir d'aquí podem començar a analitzar els canvis.
D'entrada ha estat important que tots els ministres del govern del PP i el seu president hagin saltat de la poltrona i que la seva prepotència els hi hagi fotut un clatellot. Tenim noves cares i amb ganes de fer-ho millor. No tots, que ja ens coneixem algun personatge.
Els presos polítics no han de continuar a la presó i això s'ha de resoldre el més aviat possible, però entretant és bo que com a mínim es redueixi el dolor, apropant-los a casa. Atenció! han de recuperar la llibertat que injustament se'ls va arravatar.
La destitució del ministre de cultura, encara que pressionat pels fets, és una bona decisió del nou president i això li fa guanyar adeptes. No perquè se sentís acorralat s'ha de deixar d'agrair-li. Venim d'un temps de màxima supèrbia i comportament quixotesc, que no els feia moure ni un pèl. Esperem que això canviï.
No li he dipositat grans esperances, però tinc una lluita interna que em vol fer creure que el canvi servirà per millorar. Ningú no ens regalarà res, ni tan sols allò que ens pertany, el dret a decidir, però ho hem de continuar lluitant i, si pot ser, amb més intel·ligència i unitat.

dimecres, 13 de juny de 2018

L'actuació del ministre de Cultura l'obliga a dimitir?

Sovint ens renyen, o fins i tot ens autorenyem, quan generalitzem en dir que els polítics són tots uns corruptes. Continuo pensant que no tots ho són, però hem de concloure que n'hi ha una bona colla, i no afavoreixen gens els honestos, que també n'hi ha.
Avui ha sortit la notícia del frau a Hisenda del flamant ministre de Cultura. Els seus el disculpen dient que no deu res a ningú. Esclar, ja va pagar la multa, i ho va fer perquè el varen enxampar. No es tracta de si s'ha pagat o no, sinó com ha actuat. Una persona que estafa no és de fiar.
És cert que ningú, o probablement quasi ningú, pot assegurar que mai, però mai, no ha estafat, tampoc a l'Estat, però això no justifica que s'hagi de permetre que càrrecs públics, que han defraudat puguin continuar en el govern. Cal donar exemple, sobretot quan es tracta de membres d'un govern que hi són perquè han fet fora l'anterior govern, acusat de corrupció.
Ja sé que fa mal acceptar que tu també has enganyat i actuat fraudulentament, però no hi ha excusa que valgui, i el més honest és dimitir. A més, les declaracions del president Sánchez, quan no era president, per justificar l'atac al PP, el deixen fora de joc. Si no cessa el ministre, tindrà sempre més la xacra al damunt, i no podrà exigir als altres el que ell no haurà estat capaç de fer.
El cas del ministre de Cultura i Esports no és el mateix que els casos que s'han anat succeint en els diferents governs del PP. Ell no s'ha aprofitat de la política per estafar Hisenda, sinó que ho ha fet a títol personal, però... Quan tens un càrrec i has estat nomenat servidor públic, s'ha de tenir un currículum exemplar, i aquest no seria el cas del ministre Huerta.

dimarts, 12 de juny de 2018

L'alternança política s'utilitza per fer neteja

Amb la caiguda de l'aplicació de l'article 155 i el canvi del govern espanyol, aquests dies estem veient com es planifica la recuperació de lleis vetades pel PP, o l'anul·lació d'altres d'aprovades aprofitant la seva majoria; aturar actuacions i decisions preses pel PP, ara a l'oposició, i que deixaven sense efecte lleis aprovades per unanimitat al Parlament català... L'alternança política s'ha convertit en això, perquè quan es governa es pensa poc en la ciutadania i massa en els propis interessos, però no hauria de ser així.
Quan un partit polític aprofita que està governant amb majoria per fer fora tot allò que el perjudica com a classe social, queda demostrat que quan es perd el control, l'adversari té la feina de recuperar la situació inicial. Aquest anar i venir no és cap demostració del bon funcionament d'una democràcia, sinó d'una incorrecta aplicació de la mateixa. 
Una cosa és la ideologia d'un partit polític i el to i tendència de les lleis que s'aproven, i una altra de molt diferent és aprofitar l'avinentesa per fer passar la piconadora. En el cas del 155 també s'ha pogut comprovar que s'ha actuat amb venjança i gens d'acord amb el funcionament en altres autonomies no intervingudes, i sinó que m'expliquin el tema ambaixades.
Ens ha sorprès molt la decisió de Pedro Sánchez, que ho té complicat, de plantar cara al PP, a M. Rajoy, i la seva valentia li ha aportat el suport de fins i tot els independentistes catalans. Ell sap, o hauria de saber, que els vots s'han utilitzat per fer fora el PP i rescabalar-nos de l'atac venjatiu pel ridícul sofert el dia del referèndum. Si ho aprofita per dialogar i escoltar què diem des de Catalunya, pot ajudar-lo a consolidar una posició que dos mesos enrere no es podia ni imaginar. Amb intel·ligència ha de fer possible pensar que no sempre anar contra Catalunya és sumar simpaties a Espanya, si més no això voldríem creure.

dilluns, 11 de juny de 2018

Les declaracions de Borrell el defineixen

Haig de confessar que Josep Borrell sempre m'ha caigut malament, i és per això que se'm fa molt difícil parlar d'ell amb objectivitat. El rebuig que em mereix en veure'l i sentir-lo a parlar és superior a les meves forces. No ve d'ara, sinó des de fa molts anys, quan encara no fou ministre per primer cop. Tot i que s'ha d'acceptar l'afany d'una persona per escalar posicions, t'agradaria que es fes sense necessitat de trepitjar els altres ni insultar els que no pensen com tu, ni tampoc mentir.
Borrell ha estat per a mi la mala notícia del nou govern socialista, i hem d'esperar moltes intervencions desagradables, no només contra els nostres polítics, sinó també les nostres institucions, perquè Borrell viuria feliç si desapareguessin les autonomies i Espanya fos i actués com un estat totalment centralista.
Però, fins i tot acceptant la seva manera d'actuar, hi ha afirmacions que ja no es tracta d'estar-hi d'acord o no, o de voler atacar els adversaris o fer-los mal, sinó que hi ha declaracions que són descaradament inapropiades i perilloses. Afirmar que Catalunya està a la vora d'un enfrontament civil és d'una insensatesa tal que se l'hauria de cessar per provocador i inconscient. Només se li pot ocórrer a una mala persona, i això penso i he pensat sempre que és la millor definició de l'actual ministre d'exteriors.

diumenge, 10 de juny de 2018

Sense cobertura telefònica a una part de la vila

Ahir el cotxe ens va deixar tirats al Rial de les Canalies, a Arenys de Mar. Tot i formar part del nucli de la vila, en un extrem, no hi acostumo a anar i és per això que em va sorprendre tant el fet que em quedés incomunicat. No podia utilitzar el telèfon mòbil perquè no tenia cobertura. Ho vaig provar amb més d'un mòbil, de companyies diferents, i gairebé no rebia senyal.
M'ho varen ratificar persones que hi viuen, que tenen la casa allà i que han de sortir al carrer i buscar on els arriba el senyal per poder parlar per telèfon. Insòlit!
Sembla ser que a Arenys de Mar no és l'únic indret que això passa. A casa tampoc és que tinguem gran cobertura, però no arribem a aquest extrem. I a Canet de Mar els passa una cosa semblant. Llavors és quan arribes a la conclusió que ens discutim a l'hora de decidir qui volem que ens governi, però al final, sigui qui sigui, aquests problemes els superen, perquè són problemes a l'abast de les grans companyies que són les que tallen el bacallà.
Creieu que és normal que a la segona dècada del segle XXI, quan tenim tant tecnologia que ens permet tantes coses, hi hagi nuclis de la població que no els arribi el senyal telefònic? No ho trobeu ridícul? O potser hauríem de dir que és injust que ens parlin de tantes possibilitats tecnològiques quan part de la població no arriba als mínims.
Em va quedar pendent de parlar de quines gestions han fet per aconseguir millorar les condicions. Suposo que s'han mogut, que l'Ajuntament n'està al cas i també s'ha bellugat, però de moment no han aconseguit la cobertura necessària per fer una trucada telefònica.

dissabte, 9 de juny de 2018

L'actitud d'Arrimadas evidencia l'objectiu de C's

No vull pecar d'innocent i pensar que amb Pedro Sánchez de president del govern espanyol s'hauran acabat els mals de Catalunya, però sí que crec que podem avançar tots plegats, també Espanya, en posar una mica d'ordre en la gestió política, havent decantat el PP, però sobretot havent clavat una bufetada a C's.
La moció de censura ha situat C's en una posició molt complicada. Els obliga a canviar de tàctica, però a Catalunya encara no han reaccionat, ni sembla que en siguin capaços. El nomenament de Sánchez com a president del govern espanyol, i si s'acompanya d'un bon treball d'Iceta, facilitaria que C's reculés en expectatives de vot i el socialisme català recuperés posicions que no havia d'haver perdut.
Que ningú s'imagini que el PSC canviarà de bàndol, si això estàvem pensant, però sí que pot superar la tendència a esdevenir un partit residual i plantar cara al seu adversari polític, C's, que només sobreviu a base de la crispació, encara que s'hagi demostrat al llarg de la història, que aquesta pràctica no té futur.
C's, i Arrimadas, s'adonaran que la seva tàctica és infantil i absurda. Que no es pot estar enganyant la ciutadania amb rebequeries sense sentit. No es pot acusar els altres del mateix que ells fan. Si, segons ells, el president no ho és de tots, tampoc la cap de l'oposició ho és. Anar per aquest camí no porta enlloc.
Hi ha prou temes a debatre i a discutir com per realitzar una bona gestió d'oposició al govern de la Generalitat. Encallar-se en els símbols i en la falsa retòrica només vol dir una cosa: no es disposa de cap programa alternatiu per governar Catalunya. L'únic interès de C's és la confrontació i el menysteniment del país i les seves institucions. Confiem que el canvi a Madrid, recol·loqui tothom al seu lloc.

divendres, 8 de juny de 2018

A Arrimadas li falta sentit democràtic i respecte a les institucions

Diu Arrimadas que no assistirà a una reunió amb el president mentre es mantingui, al balcó de la Generalitat, la pancarta reclamant la llibertat dels presos polítics. El President farà molt ben fer de no entrar en el joc d'Inés Arrimadas, perquè la pancarta expressa una demanda completament justa i que té tot el sentit del món. Els presos hi són per venjança dels jutges i polítics espanyols.
Arrimadas fa un discurs fals que, o bé és una ignorant o una mala persona. Dir que Torras és el president de la meitat de catalans és no acceptar el mandat democràtic de les urnes. Si fos ella la presidenta de la Generalitat, ho seria de la totalitat dels catalans? Seguint el seu criteri, no seria la meva presidenta ni la de molts catalans, de l'altra meitat. Tenint en compte, però el que penso jo de la democràcia, sí que ho seria, encara que no l'hagués votat, com ho varen ser Pujol, Maragall, Montilla, Mas i Puigdemont, que foren escollits per la majoria del Parlament sorgida de les urnes.
Jugar com ho fa Arrimadas i el seu partit polític a l'enfrontament perquè sí, no beneficia el país que hauríem de creure vol defensar. La seva visió de Catalunya és totalment contrària a la visió del nostre president, però és ell qui ha obtingut els vots necessaris per a la seva designació, encara que sigui per un marge tan escàs. 
El dia que el Parlament de Catalunya nomeni presidenta de la Generalitat Inés Arrimadas, si aquest és el cas, ella serà la meva presidenta, malgrat ho sigui a contracor. El problema d'Inés Arrimadas és un problema d'incapacitat democràtica per acceptar les regles del joc. No pot acusar els altres d'allò que ella faria en el seu cas. Necessita moltes lliçons de democràcia i, pel que hem pogut veure des del seu escó al Parlament, de dignitat per ocupar un lloc de tan alta consideració institucional.

dijous, 7 de juny de 2018

El groc no és independència, sinó llibertat!

A veure si ho entenem tots. Els llaços de color groc i tots els altres elements, de color groc, utilitzats aquests dies, no són una reivindicació de la independència, sinó l'exigència que es faci justícia i es tregui de les presons uns polítics que encara no han estat jutjats, i que estan en presó preventiva simplement com a venjança de l'Estat (poders polític i judicial) pel referèndum del dia 1 d'octubre, que és la vergonya d'Espanya arreu.
Podem entendre que s'està demanant que deixin d'estar empresonades unes persones que no han estat jutjades? Sobretot tenint en compte que a Espanya hi ha persones condemnades a presó i que en no ser sentència ferma, es troben lliures pel país o fins i tot a Suïssa.
Qui no vulgui entendre que es tracta d'una injustícia que tard o d'hora es reconeixerà arreu, fins i tot a Espanya, és que pensa com aquells polítics i jutges que s'han venjat dels nostres polítics independentistes. D'aquí es pot endevinar per què hi ha tants catalans que volen independitzar-se d'Espanya, mani el PP, el PSOE o C's. 
Hem fet fora uns polítics que no qualifico, però no estem contents dels que vénen ara. Ens agradaria pensar que seran millors, però com a mínim no són els que hem hagut d'aguantar durant els darrers set anys.
El groc no és independència, sinó llibertat. També llibertat d'expressió, que avui es troba assetjada per l'Estat espanyol.

dimecres, 6 de juny de 2018

El govern de Sánchez compassadament

Com en un sorteig de Loteria, van sortint els i les ministres afortunades i anem coneixent el nou govern socialista. A les xarxes, i de manera pausada, van apareixen els noms dels i de les ministres de Sánchez. El primer, que acostuma a ser el que t'il·lusiona o bé et descarta el premi, va ser Josep Borrell. Per la meva part va ser una mala notícia i ja no tenien sentit la resta d'elegits que poguessin anar sortint.
De fet haig de confessar que no conec la majoria d'elles i per tant no puc opinar sobre l'encert o no de les premiades. Malauradament, els pocs que conec no em mereixen gaire confiança i només puc desitjar equivocar-me en les meves expectatives.
Ni Borrell, ni Batet, ni Ábalos són sants de la meva devoció i no crec que ens beneficiï gaire als catalans que somiem en canvis importants en la gestió política. L'experiència de tot aquest temps no ens fa ser gaire optimistes. De fet, el mateix president del govern espanyol ja ens ha deixat testimoni de la seva estima vers el nostre govern i les nostres institucions. És per això que no ens ve de nou.
Entretant veiem que els jutges continuen treballant carregant-se cada vegada més la llibertat d'expressió. Ens adonem que fets i acudits que fins ara havien estat, si més no tolerats, en aquests moments són motiu de judici i possible sentència condemnatòria. Penso que no tenen ni sentit de l'humor, que sempre va bé, ni respecte a la llibertat d'expressió, que hauria de ser d'obligat compliment. Parlar malament del rei, dels jutges i de les forces armades no hauria de ser mai considerat un delicte ni motiu de judici. Mentre el país funcioni i pensi d'aquesta manera, no aconseguirem la normalitat democràtica que ens crèiem tenir.

dimarts, 5 de juny de 2018

Borrell, el primer ensurt del govern català

Després d'alegrar-nos per la coça al cul a M. Rajoy, i sense esperar-ne grans avenços, el govern català i molts de nosaltres vàrem rebre el primer ensurt del canvi de president a Madrid. Em refereixo a la designació de Josep Borrell com a ministre d'Exteriors.
Penso que és la pitjor persona que el PSOE podia col·locar, i en el pitjor lloc. Tots recordem les últimes setmanes del nou ministre, insultant els nostres polítics i totes les persones que ens sentim profundament catalanes. Si en alguna cosa el PSC ha destacat en aquests darrers mesos és en el seu posicionament favorable al 155 i la seva crítica insultant als que no pensen com ells. Una de les veus més escoltades i que ho ha expressat amb més èmfasi ha estat el senyor Josep Borrell.
Col·locar Borrell de ministre d'Exteriors és la manera que té Pedro Sánchez d'avisar-nos que no ens les prometem tan felices, perquè el sentit de Pàtria i de Nacionalisme espanyol persisteixen, ara en mans del PSOE, de qui ja tenim bones o no tan bones referències en temps de Zapatero.
Encara que celebràvem la derrota de M. Rajoy i no la victòria de Pedro Sánchez, alguns crèiem que no ens ho posarien tan malament. Penseu que Borrell és la persona ideal per sembrar porqueria per Europa i aconseguir contrarestar la propaganda que fins ara s'ha fet des del bàndol independentista. 
Col·locar Borrell a Exteriors és gairebé el mateix que posar Boadella a Cultura. Ambdós personatges, amb diferències, s'han encarregat de parlar malament de Catalunya, els seus dirigents i les seves persones. Ells saben que, sent catalans, el mal que poden produir és més gran. Són dues persones amb molta supèrbia, que destrossen de la manera que sigui tothom que no pensi com ells.
La designació de Borrell farà que no baixem la guàrdia i continuem lluitant per aconseguir la República catalana, i fer-ho, senyor CGO, amb intel·ligència i obrint de veritat la base.

dilluns, 4 de juny de 2018

No tot s'hi val en política

El joc polític ha arribat a un nivell tan alt de degradació que ja et pots esperar qualsevol cosa. No es tracta simplement de sorprendre qui encara entén la política com un servei, sinó a les persones que ja saben que la carrera política és una cursa d'obstacles amb trampes i trampetes, però que probablement no havien arribat a imaginar-se que es pogués anar tan lluny.
La moció de censura ha fet mal al PP, i probablement el suport rebut pel PNB, després de la negociació i aprovació dels pressupostos, ha estat el que més els ha dolgut. S'havien venut a canvi de privilegis al PNB i aquests els han deixat glaçats. Per què ha passat? Què han fet de malament que el PNB no els hagi correspost?
Una vegada més veurem que la qualitat política i l'ètica del PP brillen per la seva absència, i faran tot el possible per venjar-se dels bascos. Com? Una primera acció, que ja han anunciat, és presentar esmenes als seus pressupostos, aprofitant la seva majoria absoluta al Senat. És legal? Sí. És ètic? No.
Deixant de banda a qui beneficia o perjudica una modificació dels pressupostos, l'actuació només s'explica per venjar el que el PP considera una traïció. Com sempre, s'utilitza la política per jugar brut, i el que menys importa són els ciutadans. Es tracta d'actuar per aconseguir mantenir-se en el poder, utilitzant les eines que calguin. 
Aquesta mala praxis que no només realitza el PP, fa que temem una possible victòria de C's, perquè aquests ho practiquen i difonen encara que no hagin manat mai. Imagineu, si ens manipulen aquells que ens han enganyat en període electoral, què no faran aquells que ja t'amenacen a l'hora de demanar-te el vot!
Vull pensar que la història condemna qui obra malament, perquè en el fons de tot, no tot s'hi val en política.

diumenge, 3 de juny de 2018

El virrei destronat

S'havia anat fent fort. Cada vegada se sentia més valent i esperonat. S'havia arribat a creure el poder que tenia i això se li reflectia a la cara. Havia canviat la manera de ser, la seva actitud ratllava la supèrbia i començava a mirar-se els altres per sobre les espatlles.
Ell no era així. En un principi havia assumit el seu càrrec amb il·lusió i amb ganes de fer-ho bé. La seva antecessora havia mal utilitzat les seves responsabilitats i ell ho volia fer millor. Parlava del diàleg i no es volia ficar en tonteries en contra dels ajuntaments. Pensava que ho podia fer molt millor.
Les circumstàncies en què l'ha tocat viure, l'han transformat. El to pervers i prepotent dels seus superiors de Madrid, l'ha canviat. Potser fins i tot en contra de la seva voluntat, però l'ha fet impopular, no només per pertànyer al partit en el govern d'Espanya, sinó perquè li ha canviat el caràcter.
La imposició del 155 l'ha assumit com la gran victòria personal. Ara era ell qui tallava el bacallà. Un somni erroni que l'ha acabat de malmetre i de fer-se odiar per aquells que com a molt l'ignoraven. 
El seu regne s'ha acabat. S'haurà de veure on el portarà aquest reset de la seva trajectòria. No ho tindrà fàcil, malgrat que en política hi ha regals, alguns d'ells enverinats, però d'altres que immerescudament es reben. Ha desenvolupat el paper de dolent davant del sobiranisme, davant dels catalans que han lluitat contra les prevaricacions del PP i la injustícia dels tribunals judicials que no han actuat amb parcialitat, sinó en ànim de venjança contra els catalans independentistes.
Millo deixa el seu despatx a les ordres del govern del PP, i haurà de buscar un lloc on poder continuar lluitant per no quedar a la cuneta de la història. La mateixa cuneta que la guerra civil va deixar-hi molts republicans, i que feren plorar Pablo Iglesias, donant lloc a la imatge real d'un fanàtic del feixisme que aspira un dia governar Espanya.

dissabte, 2 de juny de 2018

Sense Bíblia ni crucifix!

Avui han pres possessió dels seus càrrecs els consellers de la Generalitat i també el nou president del govern espanyol. Tot això ha passat i jo no ho he pogut seguir. De fet no ha estat cap novetat, però sí que m'ha cridat l'atenció un twit que he llegit a mitja tarda, crec. Un diari digital escrivia com a gran notícia el fet que el president del govern no havia jurat, sinó promès el càrrec, i ho havia fet sense Bíblia  ni crucifix. Gran notícia!
No he acabat d'entendre on era la gran notícia, a no ser que la mentalitat del país encara sigui la del segle passat. Potser tenia sentit pel fet que tot és depenent una cosa de l'altra. De la mateixa manera que la justícia no és independent de l'executiu, tampoc ho és, o ho era, la política de la religió.
Com a creient em fa més nosa que servei la barreja entre religió i política, entre fe i poder. M'agradaria pensar que som molts que tenim la mateixa opinió, i que no ens representa cap notícia rellevant el fet que en una presa de possessió d'un càrrec públic no hi hagi ni Bíblia ni crucifix, sobretot tenint en compte que l'Estat espanyol es defineix com a laic. L'altra cosa és com actua i quin poder encara té l'Església sobre segons quins polítics. 

divendres, 1 de juny de 2018

M. Rajoy perd la moció de censura que fa Sánchez president

Amb la caiguda del president M. Rajoy per la corrupció del PP, semblaria que alguna cosa hauria canviat a Espanya. La curiositat vindria pel fet que C’s, que es va presentar prometent fer neteja, és l’únic partit que ha donat suport al president del govern i del Partit Popular, sentenciat com a corrupte. Han estat la resta de partits polítics, tot i la gran discrepància ideològica i d’objectius, els que han possibilitat que M. Rajoy caigués derrotat.
Ara tindrem un nou president de govern, amb uns quants vots de regal, d’uns partits que no hi estan a favor, però que han jugat a fer fora M. Rajoy, l’única manera que ho feia possible en aquests moments. Això voldrà dir que Sánchez estarà molt vigilat de prop, i no ho tindrà fàcil per avançar. El passat recent no l’afavoreix. Les dures crítiques i insults al procés català i els seus dirigents, no li auguren grans acords. Haurà d’estar molt alerta i procurar diferenciar-se de M. Rajoy, convocant de seguida el president de la Generalitat a dialogar.
Pedro Sánchez ha gaudit dels vots contra M. Rajoy per aconseguir la majoria absoluta, però sobretot ha comptat amb el mutis dels barons del seu partit, que en altres moments no haurien actuat de la mateixa manera ni li haurien consentit, perquè això ja va succeir fa uns quants mesos.
Caldrà, doncs, veure quina és la seva actitud i com afronta el problema latent de les relacions amb Catalunya i la vigilància sense treva dels seus barons socialistes, que no li permetran cap tipus de relliscada. 
Catalunya i Espanya en general s’ha tret un mort de sobre i ara estarem a l’expectativa de si el recanvi no fa bo a qui hem deixat a la cuneta.

dijous, 31 de maig de 2018

Esperant si es confirma la coça al cul del president

Pensant-ho bé potser sí que val la pena votar favorablement la moció de censura i d'aquesta manera treure'ns de sobre tota aquesta colla de ministres impresentables, amb el seu president al capdavant. Crec que, ben mirat, també m'hi apuntaria. No és que em mereixi cap confiança el senyor Pedro Sánchez, i no parlo només pel tema Catalunya, sinó d'Espanya en general. Tampoc tinc gaires esperances amb els ministres que ens hi poden posar, i sobretot em preocupa per l'staff que hi ha a Madrid, que lliga molt de peus i mans els polítics.
És més aviat la idea de deixar d'escoltar personatges com Montoro, però sobretot, els pitjors, Zoido, Dastis i Méndez de Vigo, uns ministres que, no sé com a persones, han fet més mal que bé al país, no als seus interessos particulars, i han fet el ridícul més esperpèntic que ningú no s'hauria imaginat mai. 
Serà possible que deixin d'aparèixer a les primeres pàgines dels diaris? Que no tinguem dos anys més M. Rajoy donant lliçons d'allò que ell no ha practicat, com és la honradesa...
Continuo pensant que Catalunya no hi surt guanyant amb el canvi, o com a molt podem pensar que no hi perdrà el que faria amb C's, que espera la primera oportunitat que pugui per portar a l'extrem la seva doctrina autoritària i populista.
M'agradaria pensar que els nostres presos polítics en sortiran beneficiats, però molt em temo que tampoc. El PSOE no s'ha desmarcat de la imposició del 155, sinó que li ha donat suport i ha insultat els nostres representants polítics, i per tant a nosaltres. L'únic consol de tot plegat, si es confirma la victòria de la moció de censura, serà pensar que M. Rajoy deixarà de presidir el govern de l'Estat, amb una coça al cul. 

dimecres, 30 de maig de 2018

Coincidíem també als anys 70 reclamant la fi de l’autoritarisme

Corria per les xarxes socials un escrit on es deia que bona part de la nostra generació, que ara tenim entre 60 i 70 anys, som els que ens manifestem en defensa de la llibertat d'expressió, i que molts érem els que ens vàrem manifestar els darrers anys del franquisme. 
M'imagino que som més que no pas nosaltres, però sí que és cert que entre les persones que ens trobem i parlem de la situació política actual, coincidim en recordar tot el que vàrem viure en la nostra joventut, reclamant la fi de la dictadura i exigint un sistema democràtic per a Espanya.
Els joves, que sortosament també n'hi ha, poden entendre a mitges les nostres vicissituds, ja que per molt que ens estiguin maltractant i limitant els nostres drets, no hem arribat a la situació que teníem amb el dictador. De totes maneres, mai ens hauríem imaginat, els primers anys després de la mort del dictador, que a ple segle XXI ens trobaríem en una situació semblant.
Poc podíem imaginar que un partit polític, per més dretà que pogués ser, arribaria a actuar de la manera que ho fa el PP, ni que podrien sorgir altres partits més extremistes, com C's, batallant per retallar els nostres drets. Tots confiàvem que estàvem fent passos per a una societat més justa i democràtica, i que mai més tornaríem a ser governats per gent tant autoritària. Pensàvem que Europa no ho permetria.
Segur que Europa podria i hauria de fer més per salvar la nostra democràcia, però estic convençut que sense aquesta Europa que observem entristits, la nostra situació seria encara molt pitjor.
No estem parlant d'independència, sinó de llibertat, de democràcia, de respecte als drets fonamentals de la persona, d'una Justícia sana i imparcial, i d'uns governs al servei de la població. Tot un conjunt de fets que haurien de ser normals, i que en aquests moments es troben desapareguts o críticament malalts.

dimarts, 29 de maig de 2018

Cospedal diu que els jutges no són infal·libles

Quan Cospedal afirma això està generalitzant o només parla dels jutges que condemnen el PP i a M. Rajoy? Ho hem sentit bé? "El que diu un jutge no és llei". Crec que aquesta ha estat l'altra frase que ha pronunciat. Ho podem aplicar en el cas del jutge Llarena? O potser aquest jutge és l'excepció i sí que és infal·lible?
És molt fort sentir dir això per la senyora Cospedal, després del que està passant des de fa mesos a Espanya, amb els nostres presos polítics. A veure, faig una pregunta als unionistes, i d'aquests als que els sembla bé que l'anterior govern de la Generalitat estigui empresonat o a l'exili: si els jutges no són infal·libles, com afirma Cospedal, per què el jutge Llarena manté el govern a la presó i ningú fa res per evitar-ho?
S'ha de ser molt mala persona per fer aquestes afirmacions quan la sentència t'és desfavorable, i defensar a capa i espasa les decisions judicials, sense judici, quan et van a favor. S'ha de ser mala persona i indigna per ocupar un càrrec públic. El senyor Rajoy i tots els seus ministres no es mereixen governar el país, i haurien de dimitir sense demora, al marge del resultat que hi pugui haver amb la moció de censura.
Una vegada més manifesto que la política que s'està utilitzant a Espanya, amb la conxorxa dels tribunals judicials, em fa fàstic i és denigrant. Espanya no es mereix tenir uns polítics corruptes i cara-dures com els del PP. I no hi ha consol que ens calmi, quan veiem quina és l'alternativa de govern. 

dilluns, 28 de maig de 2018

Cada dia tenim més limitada la llibertat d’expressió

Amb tot aquest anar amunt i avall amb creus grogues i l'intent de retirar-les, ens hem perdut la substància, i uns i altres sembla que anem una mica despistats. Els llaços grocs, les creus i les tovalloles o bufandes grogues no s'utilitzen per reclamar la independència de Catalunya. El groc s'ha agafat per exigir la llibertat d'unes persones que no han estat jutjades i se les ha empresonat injustament.
I als nostres polítics empresonats i exiliats, hi sumem els jordis a qui s'acusa de violents quan les imatges han demostrat tot el contrari, i els cantants de qui se senten ofesos per les seves lletres, i totes aquelles persones que veuen censurada la seva llibertat d'expressió, per culpa d'uns jutges que utilitzen erròniament i també interessadament la justícia. El color groc de l'exigència perquè es faci justícia i que aquesta no depengui de la voluntat política. Volem una justícia imparcial, com se la suposa, però que de moment no actua com a tal.
El tripijoc entre jutges i polítics ja no es porta a terme de manera dissimulada, sinó que ho fan a cara descoberta, segurs que ningú no els en demanarà comptes, perquè tenen tot el poder controlat. Aquesta és la gran misèria que domina el nostre país, més enllà de passejar símbols per carrers i ciutats. La nostra societat ha sofert una involució dramàtica, de la qual ens costarà sortir-nos-nos.
No es pot permetre l'empresonament de persones pel simple fet de criticar les forces armades, el rei o la sagrada Constitució. I això encara és més descarat, quan paral·lelament es fomenta i no es castiga l'atac a les nostres institucions i els seus representants legítims. Amb aquest model de país, no podem anar bé, i es fa molt difícil creure que es pugui solucionar a curt i mitjà termini. L'improbable èxit de la moció de censura a M. Rajoy no és cap garantia, tampoc, per aconseguir un país just i respectuós amb les nostres institucions.

diumenge, 27 de maig de 2018

La diversitat ens enriqueix, evitem el conflicte

Quan m'he refet del cansament d'aquest matí he decidit escriure el post d'avui. He pensat quina era la notícia del dia que voldria comentar i he fet una petita volta a través de les xarxes socials. De què parlen aquesta tarda de diumenge?
Puc parlar de corrupció, fent esment de la sentència del cas Gürtel, o bé de la moció de censura presentada per Pedro Sánchez. També puc parlar de les creus grogues que es van plantant a diferents poblacions catalanes, avui a Mataró...
Tot això està passant i es repeteix dia sí dia també. Em pregunto què en dirà la història? Què en coneixeran els nostres néts? Serà important per a l'evolució del nostre país o bé quedarà en una trista anècdota en un paràgraf del llibre de text?
Aquest matí, en un moment donat, he palpat la indignació que provocava una processó de creus grogues. He intentat entendre què discorria per les ments d'aquelles pacífiques persones, i si pensaven el mateix que jo. La complexitat dels nostres pensaments fa que les reaccions siguin diferents i només has de demanar serenitat i no fer cap mal pas.
Per què és tan difícil conviure persones diferents? Només hi trobo una resposta: ens falta respecte a la diversitat. No suportem que l'altre sigui diferent de tu. Que pensi diferent i tingui uns altres costums, una altra manera de fer. Resulta totalment estúpid perquè la diversitat ens enriqueix, o així ho hauríem de veure. Què estem fent malament? Què ens ha fallat?
Aquest matí coincidien en un espai obert, no massa gran, diferents cultures que conviuen de costat, cada dia, i per uns instants ens hem mirat i hem descobert que les persones no som tan diferents si prioritzem el diàleg i el gaudir plegats d'una festa.
Els nostres polítics s'haurien de fixar més en les persones i prendre exemple. No es pot estar en política per benefici propi, sinó per servir i ajudar a conviure les persones en la diversitat. Aquesta és la gran recompensa. El demés no comporta conflictes.

dissabte, 26 de maig de 2018

Apunyalades a l'esquena en el món judicial

Avui ja no saps què et fa més fàstic si la política o les maniobres internes de la justícia. Quan veus tot el que es cou dins del món de la judicatura per arribar a ocupar alts càrrecs, sense cap tipus de mirament ni ètica exigible a qui ha de jutjar les persones, et resulta vomitiu i tot el que pugui haver fet M. Rajoy en política no és res comparat amb tot el que ha provocat en el món judicial.
Llegia avui l'article de la subdirectora de l'ARA, la Sílvia Barroso "Trapero, en mans de Conxa", i t'adones que estem voltats de merda, perdoneu l'expressió. Espanya continua immersa en el món fosc i tenebrós de l'autoritarisme, ara sense Franco, però farcit de personatges sinistres que tenen la paella pel mànec i continuen dominant la societat, amb la innocent i estúpida col·laboració dels que en surten més perjudicats.
Si algú creu que l'alternativa de poder, en mans de C's, ens podrà alliberar de la dreta espanyola, hereva del franquisme, està molt equivocat, doncs aquest partit, sorgit de la ràbia que els feia el fet català, no té altre objectiu que retornar a models feixistes o, si no us agrada el nom, populistes, on la classe dirigent no dóna la paraula al poble, perquè se'l considera inútil i equivocat en les seves decisions.
Catalunya, atacada per totes bandes, conviu en una Espanya grisa, sense futur esperançador, perquè no existeix cap alternativa de govern que generi optimisme. Només cal veure els darrers quinze dies de Pedro Sánchez per adonar-nos que el seu nivell està molt per sota del que caldria esperar d'un polític que aspira a governar Espanya, amb un partit polític errant i desorientat, que té molt lluny la seva filosofia progressista que se li esperava.
Tinc moltes ganes que el corrupte M. Rajoy salti del govern d'Espanya, però el suport del PDECat i ERC a Pedro Sánchez no el considero ni oportú ni defensable, coneixent qui és qui en aquesta jugada del PSOE.

divendres, 25 de maig de 2018

El PSOE presenta una moció de censura a Rajoy

La sentència condemnatòria al PP i a un bon grapat de polítics del seu partit, no ens ha sorprès. Tothom tenia clara la seva evidència, i ho era tant, que fins i tot els seus tribunals de justícia no han pogut fer res per salvar-li el cul. A partir d'aquí què passa? En un país demòcrata i de funcionament normal, el president dimitiria, però Espanya no actua d'aquesta manera.
El senyor Rajoy, no tan sols no demana perdó, sinó que encara es manifesta prepotent i arrogant com si la seva responsabilitat estigués neta de culpa. Per a ell, ara és més important els vots que té al darrere que no pas el pes de la justícia! Es tracta de canviar de discurs segons li convé. Aquesta ha estat sempre la seva manera d'actuar. Quan les sentències li són favorables, els altres són uns corruptes, però quan li són contràries, es tracta d'un complot contra el PP. El pitjor de tot és que ell s'ho creu, i la majoria dels seus simpatitzants i votants també.
Avui el PSOE ha presentat una moció de censura per fer fora Rajoy de la presidència del govern. Aquesta moció necessita el vot favorable de gairebé tota l'oposició, exceptuant C's que ja busca l'excusa per no donar-hi suport, però sense deixar de culpar Rajoy per la sentència rebuda. Tot plegat funciona de cara a la galeria.
Als catalans què ens interessa més? A aquesta pregunta només podem buscar com a resposta qui ens farà menys mal, ja que, sigui qui sigui qui governi Espanya, sabem per experiència que els catalans mai hi sortirem guanyant. Deixeu-me creure que les opcions PP i C's són les pitjors, i que ara convé fer fora de la presidència un corrupte.

dijous, 24 de maig de 2018

El PP ja és judicialment corrupte

Bé, no sé si s'ha de dir d'aquesta manera, però el cert és que ja no cal batejar de "presumptament" corrupte, si nó que ja hi ha sentència. Ningú apostava ni cinc cèntims per la seva innocència, tot i l'amistat del partit amb la cúpula judicial. Era massa evident com per passar-ho per alt. Esclar que, en situacions normals, el president ja no seria "presumptament" corrupte i ja no exerciria de president. Però això ja és demanar massa.
Tal com un twitaire ja va avançar ahir, la notícia s'ha volgut amagar amb una altra notícia en contra de polítics i alts càrrecs catalans. Calia esperar el moment adequat per donar-ho a conèixer, i havia de servir per intentar passar desapercebuda la sentència del cas Gürtel. Amb això no vull dir que no s'hagi d'investigar tot, i si hi ha delicte s'ha de conèixer i jutjar.
El PP i els jutges, són tan previsibles, que ja res no ens sorprèn. Quan estem esperant alguna clatellada al PP, ja sabem que en caurà una altra, per equilibrar la balança, no fos cas que hi hagués massa gent pendent de les misèries del PP. 
És molt trist que un partit polític tan corrupte estigui governant Espanya, però hem de recordar que ho fa gràcies al PSOE i en connivència amb C's, i la mà estesa del PNB. Però tampoc podem oblidar que, de moment, l'alternativa política al PP encara és pitjor: un camí a l'autoritarisme que molts recordem del passat franquista.

dimecres, 23 de maig de 2018

Millo no ha entès res, el groc és llibertat i drets trepitjats

Amb la tramesa d'aquesta carta als alcaldes i alcaldesses de Catalunya, es demostra que Millo, el delegat espanyol a Catalunya, no ha entès res. No és estrany que es comporti com ho fa i se'l vegi tan rar. 
Algú li podria aclarir que amb la plantada de creus a les platges, els llaços a les solapes i façanes, no estem reclamant la independència, sinó la llibertat? La llibertat dels presos polítics i els jordis, i la nostra llibertat per poder-nos expressar i defensar la nostra cultura, la nostra llengua i, en definitiva, els nostres drets.
Millo no està sol en la ignorància de tot el que passa i perquè passa. És cert que la majoria parlamentària d'ara i l'anterior legislatura és independentista, però ara el que demanem és justícia i que unes persones sense judici ni sentència, pugui viure lliurement. Demanem i exigim que els nostres drets siguin respectats, i després ja parlarem d'independència, sobretot si formant part d'Espanya no hi ha manera de protegir-nos.
Millo s'equivoca quan parla de neutralitat. En la defensa dels nostres drets no hi ha neutralitat que valgui. Els drets es defensen o es trepitgen, i si el que pretén és que ens els deixem trepitjar, està molt equivocat. No pararem d'exigir justícia i respecte fins que ho aconseguim, i ho farem pacíficament, malgrat que els nostres agressors utilitzin la violència. Quedarà molt clar qui són els violents i qui els anima a ser-ho.

dimarts, 22 de maig de 2018

Qui són els violents, que no respecten els altres, que ataquen amb traïdoria?

Aquest cap de setmana ha estat notícia l'agressió d'uns encaputxats enretirant les creus plantades a la platja de Canet de Mar. És evident que la lectura que se'n fa dels fets és diferent segons qui sigui que ho analitzi. Per als unionistes, el sol fet de plantar les creus a la platja ja és motiu d'agressió i només té com a resposta la violència. Per als independentistes o simplement, per als que estimen aquest país i la democràcia, plantar les creus és una manera de denunciar la pèrdua de drets dels catalans. 
Som capaços d'entendre les dues posicions? No dic de justificar-les, dic simplement d'entendre! Si en som capaços, llavors que cadascú hi reflexioni i em respongui unes qüestions:
Qui són els violents? Qui són els intolerants? Qui defensa la democràcia? Qui trenca la pau i la convivència?
És molt simplista acusar els independentistes de fracturar la societat. Qui els acusa què pretén? Voldria que continuessin submisos? Reivindicar justícia, millor tracte i respecte als drets més elementals, és fracturar la societat? No seria més lògic pensar que qui la fractura és qui exerceix el poder sense justícia, sense legitimitat?
Avui es fa difícil diferenciar la defensa de l'independentisme de la defensa de la democràcia. Es pot estar en contra del poder establert a l'Estat sense aspirar a la independència. Sí. Només reivindicant el dret a decidir com volem constituir el nostre país, acceptant el resultat, i lluitant per un país més just.
És una llàstima que partits polítics amb una gran història democràtica, també amb moments i personatges foscos, però amb el sacrifici de molta gent, pugui ara acabar menjant-se les engrunes d'un partit nefast, enganyós i perillós per a la democràcia, com és C's.
Continuen condemnant corruptes amb un currículum polític impressionant, que han desgraciat un partit, el PP, que al marge de la nostra opinió, no es mereixeria trobar-se en la situació en què es troba, per a la dignitat de moltes persones de la base, i simpatitzants, que en un moment o altre hi han cregut. 
Sisplau llegiur Rob Riemen, llegiu els clàssics, i reflexioneu!

dilluns, 21 de maig de 2018

Arran de la lectura de "Per combatre aquesta època", de Rob Riemen

Populisme, una manera de no nomenar pel seu nom feixisme

(Judith Shklar [Homes i Ciutadans]) El terme populisme és un terme molt relliscós, fins i tot si s'aplica a ideologies i moviments polítics. ¿Es refereix a alguna cosa més especifica que a una barreja confusa d'actituds hostils? És simplement una manera poc precisa per referir-se a totes les persones que no són clarament ni d'esquerres ni dretes? ¿La paraula no inclou senzillament tots aquells que han estat ignorats per una historiografia incapaç d'admetre altres possibilitats que conservador, liberal i socialista, i que va oscil·lant entre els pilars de <<dreta>> i <<esquerra>> com si fossin lleis de la naturalesa? ¿El populisme és només una rebel·lió que no té visat per entrar a les capitals del pensament conservador?
(Federico Fellini) El feixisme sempre sorgeix d'un esperit provincià, d'una manca de coneixement dels problemes reals i de la negativa de la gent -per mandra, prejudici, cobdícia o arrogància- a donar un significat més profund a la seva vida. Pitjor encara, presumeixen de la seva ignorància i persegueixen l'èxit per a ells mateixos o el seu grup, mitjançant fanfarronades, afirmacions sense substància i una falsa exhibició de bones qualitats, en comptes de proveir-se d'autèntiques capacitats, experiències o reflexions culturals reals. No podem combatre el feixisme si no reconeixem que no és res més que el costat estúpid, patètic i frustrat de nosaltres mateixos i que ens hauria d'avergonyir. Per tenir aquesta part de nosaltres sota control necessitem alguna cosa més que activisme a favor d'un partit antifeixista, perquè en tot nosaltres hi ha amagat un feixisme latent. Ja va tenir veu, autoritat i confiança una vegada, i pot tornar a aconseguir-ho [...]
(Alexis de Tocqueville, visitant els EUA, 1831) Busco en va una paraula que expressi aquest fenomen, perquè els vells conceptes de despotisme i tirania no són adequats. Per tant, intentaré descriure-ho: veig una multitud immensa de persones, totes semblants i iguals, que giren incansablement sobre elles mateixes per tal d'obtenir els petits i vulgars plaers amb els quals s'omplen l'ànima. Cada una d'elles, vista aïlladament, és com aliena al destí de totes les altres. [...] Per damunt d'elles s'eleva un poder immens i tutelar que assumeix completament la responsabilitat d'assegurar-los els plaer i de vetllar per la seva sort. [...] A aquest poder li agrada que els seus súbdits es diverteixin, sempre que només pensin a divertir-se. Sempre he cregut que aquest tipus de servitud -ordenada, suau, pacífica- que acabo d'esbossar, podria combinar-se millor del que es pensa amb algunes de les formes exteriors de llibertat, i que no li seria del tot impossible establir-se a la mateixa ombra de la sobirania popular.
(Arnold Toynbee [Un estudi de la història]) [...] les civilitzacions cauran, no perquè sigui inevitable, sinó perquè les elits que governen no tenen respostes adequades a les circumstàncies canviants, o perquè només estan centrades en els seus propis interessos.


diumenge, 20 de maig de 2018

El perill que es trenqui o ens arrossegui per terra

Tot i que avui volia parlar de l'estratègia per no parlar de feixisme, segons les referències i plantejament que fa del populisme el fundador i president del Nexus Institut, Rob Riemen, la notícia d'aquest migdia sobre la decisió pactada de no aixecar el 155, fa qui m'hi refereixi.
Avui és el tercer dia consecutiu que opino sobre la decisió del president de la Generalitat de nomenar consellers a polítics presos i a l'exili. Continuo pensant que és un error, i m'imagino que la decisió consensuada per Rajoy, Sánchez i Rivera, es deu principalment al nomenament del nou govern.
Si juguem a veure qui té més resistència, sento dir que el govern de l'estat té la paella pel mànec, perquè té els poders judicial, executiu i policial al seu bàndol, i nosaltres, el nostre govern, pot presumir de músculs, però tenim les de perdre.
Continuo pensant que està molt bé la idea de recuperar allò que il·legítimament ens han pres, però ara és hora d'avançar, i amb aquesta actitud no veig que puguem arribar molt lluny. Estem donant massa facilitats perquè els partits estatals vagin units, en part gràcies a la claudicació del PSOE a ser alternativa de govern. És així, ells ho han volgut, però els fem forts contra nosaltres.
Desitjo que el nostre president rectifiqui, ja sigui obligat per la impossibilitat de nomenar-los, o a voluntat pròpia, després d'haver ensenyat les dents, i no voler anar més lluny en el conflicte. També m'agradaria que es confirmés la trobada amb el president del govern espanyol, i que en aquesta ocasió s'actués de manera més brillant, sense improvisar i calculant totes les conseqüències.
La tasca del nostre president i del govern que en resulti nomenat no serà fàcil. Caldrà afrontar molts entrebancs, la majoria dels quals no hi podem renunciar, però és bo que coneguin què és essencial, i què es prioritari, i es deixi una mica de banda els simbolismes que no necessitem, o bé no són vitals, en un moment com l'actual.

dissabte, 19 de maig de 2018

Un govern amb empresonats i exiliats i lluny de la paritat

Dos exiliats i dos empresonats entre el nou govern nomenat pel president Quim Torra. Les amenaces del govern del PP no han evitat que el president català nomenés els consellers vetats per Madrid. El ministre portaveu del govern espanyol va deixar ben clar que si es produïa aquest nomenament, actuarien. Ara caldrà veure quina serà aquesta actuació, i si això provocarà que es perllongui la vigència del 155.
Ahir escrivia que no ho veia convenient, però és evident que era la meva opinió, i que al llarg de tot el que portem de procés, en més d'una ocasió he pensat de manera diferent de com s'ha actuat. Veurem si la decisió és bona i ens ajuda a avançar, o bé ens continua mantenint encallats.
Ahir vaig acabar de llegir "Al mateix riu d'Heràclit", de Pep Coll. M'ha resultat interessant i he pogut reflexionar sobre algun dels pensaments del savi filòsof, sobretot relacionats amb la vida pública i la política, però sobretot en la consciència de les persones, la responsabilitat dels seus actes, i les conseqüències dels mateixos.
Un govern en què el president tampoc s'hi ha lluït gaire a l'hora de tenir en compte la paritat. A vegades ens esplaiem amb grans proclames i exigències, però a l'hora de la veritat actuem de manera contrària i incoherent amb allò que hem defensat. No hi havia altres opcions? No es tracta d'obsessionar-se amb el percentatge exacte, però d'això a la realitat que podem observar hi ha una gran diferència.

divendres, 18 de maig de 2018

És la millor opció nomenar els consellers empresonats?

Entenc que els símbols són importants i fins i tot necessaris, però en aquests moments Catalunya necessita fer un pas endavant i recuperar tot allò que ens varen usurpar il·legítimament, emparats per unes lleis aplicades erròniament i amb esperit de venjança. En aquest paquet de responsables de tanta injustícia no hi ha només el PP, sinó que hi figuren, amb responsabilitats i interès polític, C's i PSOE.
Com hem de fer aquest pas endavant? En cap cas hem d'oblidar-nos de tot el que ha passat els darrers mesos, i encara menys dels polítics i líders socials empresonats o a l'exili. Els hem de tenir molt presents i continuar denunciant el seu empresonament que és totalment injust. Ningú no ens perdonaria l'oblit perquè de la seva situació en compartim la responsabilitat, que no la culpabilitat, ja que aquesta està molt clar on es troba.
Sense l'oblit, però amb ganes de recuperar la dinàmica que teníem, legislant malgrat els impediments que ens posa l'Estat espanyol, aprovant lleis justes i socials, defensant el català, l'escola, la cultura i el país, i treballant per la República catalana.
Nomenar consellers i conselleres de la Generalitat els nostres polítics empresonats, probablement no és la millor manera d'avançar, que no vol dir que no s'ho mereixin, però ja tindran l'oportunitat més endavant, quan tota la injustícia del món, caigui pel seu propi pes, i el nostre país, també Espanya, recuperi l'estat democràtic que se li suposava. Aquest camí l'hem de fer tots, pensant en tothom, i especialment en els nostres presos polítics.
I aquest treball l'hem de fer junts. Si recuperés escrits de fa anys. Probablement de l'inici de l'embranzida independentista, quan encara no somiàvem arribar on som ara, trobaria els meus consells d'anar de la mà de qui mai s'ha sentit independentista, ni ha tingut necessitat de defensar la seva llengua, però sí que considera injust el tracte que rebem des de Madrid. Això no s'ha aconseguit, i caldria tornar-ho a intentar. 
De ben segur que els escrits del nostre president, que ara han aparegut a les xarxes socials, no són el millor exemple per avançar en concòrdia tots plegats, però tampoc ho és l'odi que es desprèn de molts polítics de C's, sobretot del seu dirigent, ni l'actitud del PP català, o certes declaracions d'un PSC més moderat que els altres, però no pas lliure de culpa. Tots necessitem reflexionar i, sobretot, actuar de manera honesta i amb esperit de servei.

dijous, 17 de maig de 2018

D'aquí a poc temps l'hemeroteca serà espatarrant!

A l'Estat espanyol se li en fot fer el ridícul per Europa, i menysté qui el ridiculitza. Hi ha massa supèrbia com per fer-los posar-se vermells. L'Estat espanyol el que vol és que li lliurin els polítics exiliats, de la manera que sigui, a les bones o a les no tan bones, però que facin el favor d'extradir-li els fugitius.
Els que no hem estudiat dret, o amb prou feines, la cosa que hem entès és com es practica a Espanya la Justícia. Es tracta d'utilitzar la llei de l'embut i fer passar bou per bèstia grossa. Encara que s'hagi demostrat que el jutge Llarena no està preparat per fer bé la feina, ell té molt clares les amenaces. Amenaça a una persona citada, a jutjar-la per allò que li vingui de gust, o a la justícia alemanya, a no comportar-se com la belga. I queda tan ample!
Entretant van caient acusacions contra polítics corruptes o mentiders, i també càrrecs prou importants com el que va ocupar el senyor De Alfonso, a l'Oficina Antifrau. Resulta còmic, però no fa riure, que l'encarregat de l'Oficina Antifrau actués fraudulentament. Això només pot passar en el nostre país, i que no sigui mal vist pel poder polític espanyol.
Passa el mateix amb l'acusació de xenofòbia. El PP acusa Torra de xenòfob i mil coses més, mentre que el senyor Albiol, anima als badalonins a mostrar-se en contra de la construcció d'una nova mesquita. Això no és xenofòbia? Potser quan ve del PP, no ho és.
Hi ha algú que vagi preparant l'hemeroteca? D'aquí a poc temps, quan molts haurem oblidat tot això que estem vivint, hi haurà qui obrirà el calaix i ens cansarem de veure actituds contradictòries, i tot això és perquè hi ha molta demagògia, molt d'engany, i molta irresponsabilitat i maldat. No anem bé!

dimecres, 16 de maig de 2018

Enyoro antics polítics, a la recerca de l'honradesa i l'honorabilitat

És injust que els nostres polítics continuïn empresonats i exiliats. Dia rere dia observem el ridícul de la judicatura espanyola, però això no ens fa feliços perquè els volem a casa. Volem que l'estat espanyol alliberi les persones empresonades injustament, a partir d'una interpretació parcial i interessada de la justícia, que a fora d'Espanya és motiu de sorpresa i fins i tot crítica. Un estat democràtic no pot caminar de la manera que ho fa, i això és precisament el que es posa en dubte, la democràcia de l'estat espanyol.
En veurem moltes més encara que ens desesperaran, perquè com ja he dit altres vegades a Espanya no s'està fent justícia, sinó venjança per uns fets totalment democràtics que els varen deixar en ridícul. Com es podien imaginar que tenint tot el poder a les seves mans, Catalunya aconseguiria organitzar el referèndum? Això va ser un cop baix que l'estat no ha paït, i des de llavors només busca excuses per venjar-se. Una mala pràctica de l'administració de la Justícia no és la millor manera de resoldre els conflictes entre Catalunya i Espanya.
I entretant continuen sortint mostres de corrupció de polítics del PP, i també d'alts càrrecs designats pel govern espanyol. Fins i tot l'oficina antifrau resulta esquitxada de cobraments il·lícitis. Amb aquestes institucions corrompudes què pretenen fer. Cada vegada queda més clar que els nostres polítics tenen un nivell d'honradesa molt baix i també de personalitat. Enyoro antics polítics, encara que no estigués d'acord amb els seus principis, però sí amb la seva ètica, la seva honradesa i la seva honorabilitat.

dimarts, 15 de maig de 2018

Rajoy i Sánchez pacten mantenir intervingudes les nostres finances

Quin diàleg podem esperar d'un govern que pacta amb l'oposició mantenir la mà a la caixa catalana? Sembla una mica absurd pretendre dialogar amb qui et manté la intervenció de l'economia. Si no podem exercir les poques competències que ens queden, què podem esperar del govern espanyol? 
Sembla ser que l'acord a què han arribat el PP i el PSOE, en boca dels seus màxims dirigents, és mantenir la intervenció de les finances de la Generalitat, i algú que m'expliqui quina política pots exercir si no disposes de diner, o bé tens marcat en què te'l pots gastar.
Que s'ho faci mirar aquell que critica al govern català de fracturar Espanya. No serà l'actitud de l'Estat la que provoca el trencament? Jo particularment ho tinc molt clar, i qui vulgui que em vingui a convèncer que estic equivocat.
Ja no es tracta d'independència o de procés, ni tan sols del dret a l'autodeterminació, sinó de mesures tan bàsiques com l'assistència sanitària universal, o la llei de la pobresa energètica, per posar només dos exemples. Suposo que en aquests casos, com a mínim els Comuns estaran d'acord en afirmar que l'Estat ens limita la nostra voluntat de governar-nos. Doncs, lluitar contra això és construir la República catalana, i en aquesta tasca ens hi han d'ajudar.
El nou govern també ha d'aprendre dels errors anteriors i canviar la manera de fer. Els independentistes no superen el 50% i això obliga a aplicar una política diferent a la de fins ara. Això no vol dir que no haguem de reconèixer el resultat de l'1-O, el fet d'haver-ho celebrat i el resultat obtingut, ni tampoc deixar de tenir en compte els resultats del 21-D, que donen una majoria parlamentària als partits independentistes. I encara menys ens hem d'oblidar dels polítics empresonats o a l'exili, i també dels jordis, que porten massa mesos sense llibertat. Tot això ho hem de tenir en compte i lluitar per restablir l'ordre, fent-los retornar i avançar en la recuperació dels nostres drets, però ho hem de fer de manera que tots o la màxima gent possible vegi clar quins són els nostres objectius com a país, i que no hi ha res en contra de, sinó a favor d'una societat més justa i lliure, cosa que des de l'Estat espanyol es fa molt difícil.

dilluns, 14 de maig de 2018

Ja en són 131. Felicitats President!

Aquest matí el Parlament de Catalunya a escollit Quim Torra com a president 131è de la Generalitat de Catalunya. Poca broma! Us haig de dir que, ni per qüestió laboral ni per esgotament i poques ganes d'escoltar personatges com l'Arrimadas, no he seguit el Ple i darrerament desconnecto molt de les notícies. Se'm fa pesat, sobretot haver d'aguantar persones mal educades, tal com es manifesten els diputats de C's.
Podreu dir-me que els hi tinc mania. Potser sí, però jo no suporto la mala educació i ells no fan altra cosa. No se saben comportar als llocs. Una cosa és discrepar i criticar l'adversari, defensant els propis arguments i una altra actuar com un hooligan en mig d'un partit de futbol, o d'una festa amb barra lliure.
Malgrat aquests energúmens ja tenim nou president. No sé si és el millor a què podíem aspirar, però sí sé que no podrà fer tot allò que caldria. Des de Madrid, amb la complicitat de C's i PSC, es qüestionarà tot allò que es pretengui aprovar i decidir. De fet ja tenim prou exemples d'abans del 155, i ara en tindrem més.
Necessitem reflexionar sobre tot el què ha passat des del dia 1 d'octubre de 2017 i evitar tornar a caure en la innocència i la improvisació. Cal recuperar tot allò que hem perdut, i avançar cap al nostre gran objectiu que és el referèndum d'autodeterminació. Cal que el món exterior continuï veient que si algú no fa bé els deures no som nosaltres, sinó el govern de Madrid, amb l'empara d'un poder judicial adulterat, que encara es regeix pels principis i anhels del franquisme. I no podem oblidar-nos de les persones destituïdes injustament, les empresonades i les exiliades. Hem de treballar per retornar-les al lloc que els correspon.
Endavant President!