dimecres, 17 d’octubre de 2018

Casado, la veu del fracàs de la democràcia a Espanya

Llegir les declaracions de Casado em desespera. No entenc com pot haver-hi al món persones tant ignorants, farsants i ineptes amb tant de poder a Espanya. És per això que l'article de Ferran Sáez, a l'ARA, l'he trobat brillant, perquè il·lustra el fracàs d'Espanya que ni veuen ni accepten, no sé si per ignorància, excés d'orgull o ràbia mal dissimulada.
Casado és la viva imatge del fracàs de la democràcia a Espanya, de l'exaltació ridícula de fets valorats de manera equivocada, perquè només se sustenten en la força de les armes, o de l'orgull, però mai de la raó, i acaben sempre en un fracàs sonat. Els nostres avis varen viure la pèrdua de les últimes colònies, i com molt bé diu Ferran Sáez, tot el poder i domini espanyol va quedar en un no-res. No en varen aconseguir cap profit.
Casado, per ell mateix, és un insult a la intel·ligència. Que un dels partits més importants actualment, sinó el que més, tingui com a líder el senyor Casado ho diu tot d'Espanya i els espanyols. Està vist que cada vegada estem més avergonyits dels polítics que lideren les nostres institucions. A casa nostra també molts lamentem la manera de fer i com s'expressa el nostre president, i voldríem creure que hi ha millors persones, amb més capacitat per fer avançar el nostre país.
Vivim una època molt grisa de la política espanyola i catalana, que em fa témer una involució que costi molt de recuperar-nos. L'extrema dreta guanya terreny, també a Espanya, i l'esquerra encara es troba adormida, incapaç de construir un projecte prou engrescador per desencantar-nos i fer front a aquest repte en defensa de la democràcia i dels drets humans.

dimarts, 16 d’octubre de 2018

Un any d'injustícia, ràbia i indignació

Puc entendre la desesperació d'Stefan Zweig observant la indiferència i tranquil·litat de molts escriptors i intel·lectuals europeus en els preparatius del que acabaria essent el naixement de la pitjor tragèdia del segle XX, que va portar a la segona guerra mundial. Espanya, seguint l'experiència dels darrers mesos d'Europa, observa sense immutar-se el ressorgir de l'extrema dreta, amb unes consignes i discursos indignes i perillosos per al manteniment de la pau i els drets humans.
No és només la reacció d'impresentables líders polítics davant la situació injusta dels nostres presos polítics, avui es compleix un any de captiveri, sinó també les amenaces als catalans, que volen retenir, no pas per simpatia, sinó per sotmetre'ns.
Es fa molt difícil estimar i desitjar la unitat d'Espanya quan veus la consideració que ens tenen i l'odi que sembren entre els espanyols humils que tot s'ho empassen, perquè tots els canals de comunicació fan pinya amb els partits polítics corruptes i prevaricadors.
Un any de presó preventiva per a dues persones acusades injustament d'uns delictes inexistents, que no acabaran de sentenciar-se, però que el mal ja està fet. No hi pot haver sentència de culpabilitat d'uns delictes que no han existit, com clarament demostren les imatges observades, i que només se sustenten en el revengisme d'un Estat autoritari, prevaricador i calumniador.
No només avui, però la data ho fa destacar, recordem els nostres presoners innocents que paguen per la maldat dels poders polític i judicial espanyols. On és l'esquerra espanyola de veritat? On són les persones que caldria suposar que reivindicarien la justícia al país? Què se n'ha fet de l'Espanya civilitzada i crítica davant la injustícia? El panorama no és gens esperançador, i el terreny massa propici per a l'arrelament de moviments ultradretans, populistes i gens democràtics.

dilluns, 15 d’octubre de 2018

Uns gestors ineptes que no ens mereixem

Podem discutir si el transport públic a casa nostra té la infraestructura adequada per donar el servei que se li reclama. També podem acceptar que hi ha fets excepcionals que poden provocar un caos en el transport, per la seva dimensió i casuística, però hi ha una cosa que no té justificació ni excusa possible i que és, al meu entendre, el que demostra els greus problemes del transport públic i per extensió de l’administració pública a Catalunya. Em refereixo al nivell d’informació que es proporciona davant d’incidències ocasionals que, malauradament, són massa freqüents.
La ciutadania no es mereix el menyspreu dels responsables del transport públic que no informen a temps, ni de manera exhaustiva, quines són les causes de l’endarreriment o aturada del transport, ni les previsions que hi ha per restablir-lo.
Passa massa sovint com per no tenir organitzat un sistema de comunicació als afectats, de tot allò que succeeix un dia i un altre. És una vergonya el tracte que reben les persones usuàries del transport públic, que tampoc és barat, i que té també una afectació a l’escola i al treball.
Tot un país paralitzat per incidents climatològics o d’un altre índole, però el més trist de tot és que ningú no ens informa i ens queda la cara de babaus, sense saber què passa ni com podem improvisar cadascú de nosaltres la manera de poder arribar abans a la nostra destinació.
Voldria creure que no es tracta d’actuacions voluntàries amb ànim de perjudicar els usuaris, sinó tan sols d’ineptitud dels seus responsables. És per això que exigim una millora del servei, fent fora aquells professionals que no es mereixen estar al capdavant d’un servei públic.

diumenge, 14 d’octubre de 2018

Responsables dels nostres actes

Potser d'aquí a vint anys entendrem la realitat actual i, sobretot, algunes actituds que ara ens deixen una mica sorpresos. Intento llegir el màxim d'articles de persones diverses per aconseguir entendre què està passant realment, però sobretot què pot arribar a passar en els propers mesos i anys. La recent lectura de l'obra d'Stefan Zweig, el món d'ahir, m'ha fet reflexionar molt sobre la situació actual. No és la mateixa que descriu l'autor, però sí que hi veus moltes reaccions semblants.
Hem fet molta broma amb la lectura de l'expresident espanyol, el senyor M. Rajoy, però és més seriós del que sembla. No n'hi ha prou en tenir uns estudis, uns màsters, sinó som capaços de llegir com pensa tothom, els del nostre voltant, que ja ens els triem, però també els que pensen diferent a nosaltres. I la història, que malgrat hem de ser molt cauts segons de quina font ens vingui, sí que ens permet posar en quarantena moltes de les coses que barroerament sovint es donen per vàlides.
Els discursos de Casado aquests dies són un veritable atac a la intel·ligència. Poden venir per ineptitud i ignorància del seu autor, o per maldat i ganes de fer mal. Se'm fa difícil de discernir, però sigui quina sigui la causa o origen, ens trobem davant d'un problema, no només a Catalunya, que som els que més rebem, sinó també a Espanya.
Ahir jo parlava del 12 d'octubre, però en cap moment mencionava la hispanitat, perquè només de pensar-hi tinc pell de gallina. Casado, en canvi, la veu com la pàgina més brillant de la història de la humanitat. Si s'ho creu és un perill, i si ens vol convèncer, també. No és estrany tot el que passa políticament i judicial, observant els personatges que tenim davant nostra i que pretenen dirigir el futur del nostre país.

dissabte, 13 d’octubre de 2018

Amèrica o unitat d'Espanya

Ahir, 12 d'octubre Espanya commemorava el descobriment d'Amèrica, tot i que la lectura que se'n fa no és la mateixa per a tothom. Des de fa molts anys la festa es va convertir en la celebració de la unitat d'Espanya i l'exaltació dels seus valors com a nació. Les discrepàncies que hi podien haver sobre la diada sempre s'han considerat com atacs a l'Estat, i el País Basc i Catalunya han donat mostres de distanciament.
El dia de la raça també ha estat un altre dels títols defensats en l'òrbita més casposa de la dreta espanyola, mofant-se d'aquells que pensen que el descobriment d'Amèrica va esdevenir l'ocupació, tortura i intent d'extinció de la cultura existent en aquell continent. 
A casa mai hem celebrat la diada, més enllà de no anar a treballar. Avui, que l'extrema dreta ha fet un pas endavant important, i tots estem a l'expectativa de què passarà i de fins on pot arribar, la diada pren encara més protagonisme, sobretot també pel procés d'independència de Catalunya, que és un evident atac a la unitat d'Espanya.
Les manifestacions del 12 d'octubre a Barcelona sempre han estat protagonitzades per grups d'ultradreta que en cap cas tenen representativitat parlamentària. Ara, però els unionistes de PP i C's també han sortit al carrer, i ho han fet de la mà d'altres sense representació al Parlament, VOX, però que esperen que a nivell d'Espanya i suposo que de Catalunya, puguin entrar-hi. 
Tota l'atenció, a partir d'ara, estarà enfocada en veure la reacció dels dos partits de dretes davant el fred de peus que els ha causat VOX. Es tracta de pactar-hi o competir-hi, sempre per evitar perdre el protagonisme i aconseguir el govern de l'Estat. Els catalans, al meu entendre, tenim dos objectius diferents i importants a tenir en compte. Per una banda aconseguir que el PSC recuperi protagonisme i línia progressista, desmarcant-se de C's i, evidentment, del PP, i per altra banda aclarir les idees dels partits polítics independentistes, i que entenguin el missatge emès per tota la ciutadania mobilitzada els darrers anys.

divendres, 12 d’octubre de 2018

No seríem els primers en abolir una monarquia, oi?

On és el problema en demanar l'abolició de la monarquia? Estic convençut que una gran majoria de catalans estem en contra de continuar vivint en un sistema monàrquic i preferim la república. Si la majoria de diputats escollits pel poble demanen la seva abolició, què passa? Per demanar que no quedi, oi? Una altra cosa és el cas que se'n farà i les conseqüències que se'n poden derivar.
Ahir també em va molestar llegir unes declaracions de Lluís Pasqual recent dimitit com a director del Teatre Lliure, on afirmava que els sobiranistes ens segrestaven i ens feien sortir al carrer. Per què parla en nom meu si no sap com penso? A mi no m'agrada el que està fent el govern català, ni el que està passant al Parlament, però jo he sortit l'onze de setembre, lliurement, sense que ningú m'hagi obligat.
Que cadascú opini per ell mateix i deixi de parlar de què pensen els altres. Si ens deixen votar el referèndum sabrem si som molts o pocs els que volem la independència i llavors es podrà parlar clar, però de moment, que no es fiquin amb mi.
Quant al rei, ja sé que fa mal veure com la majoria parlamentària el rebutja, però la vida és així. No pot ser viure tota la vida amb imposicions. Avui ho deia molt clar l'articulista Xavier Roig a l'ARA. Els jutges passen unes oposicions i serveix per tota la vida, però això no ha de voler dir que tot el que diguin i decideixin durant tot el temps que estan en actiu sigui cert i s'hagi de venerar. Atacar la sentència d'un jutge no és delicte. Tots ens podem equivocar, també els jutges.

dijous, 11 d’octubre de 2018

Per què una llista unitària a Arenys de Mar?

Davant la notícia que apareix a diferents municipis, inclòs Barcelona, d'intentar conformar una llista unitària per aconseguir un alcalde o alcaldessa independentista a les properes eleccions municipals, em pregunto per què cal fer-la a la meva vila? Necessitem una llista unitària per aconseguir majoria independentista? Que no en tenim ara? Que canviaran gaire les coses?
La meva opinió és que Arenys no necessita una llista unitària perquè l'alcaldia independentista està assegurada. Afegiria un altre argument, i és la necessitat d'un govern del mateix color, per assegurar la coherència i una línia de govern clara, esclar que precisament a Arenys no ho tenim, sinó que són cinc partits diferents els que asseguren l'alcaldia.
En el fons, però em preocupa la capacitat de gestionar un ajuntament, i això és el que encara m'han de demostrar els darrers governs de la vila. La sensació que tens, i jo ho afirmaria, és la d'un funcionament paral·lel entre tècnics i polítics. No hi ha una direcció clara i les coses surten per inèrcia, per encert de qui s'ho prepara i a vegades per casualitat. La prova són els temes recurrents que fa anys que s'arrosseguen sense solucionar-se.
Llavors és quan em faig la pregunta sobre quina opció és la més encertada per aconseguir aquest objectiu, i se'm fa molt difícil trobar-la. Si em demaneu quin és el plantejament teòric que més m'agrada segur que tindré resposta, però si després em pregunteu si hi confio, us hauré de confessar que no. I tot això abans de saber qui i com es presenten els nous servidors municipals.
Després d'això, no em preocupa gens si hi ha llista unitària o no, m'interessa conèixer la capacitat de gestió municipal dels alcaldables i el seu equip.

dimecres, 10 d’octubre de 2018

El joc brut de l'Estat

En totes les coses el fet més odiós és el joc brut. Malauradament és força freqüent i hi ha persones que ho tenen tan assumit que ni tan sols tenen problemes morals ni ètics. Quan és l'Estat qui practica descaradament el joc brut, el sistema polític fa aigües i res no s'aguanta. 
Arran del procés independentista que per alguns ha estat la causa de tants mals, sí que és cert que han aparegut moltes accions de joc brut, repartides entre les diferents institucions que conformen l'Estat espanyol. Hem pogut llegir molts fets que s'han intentat amagar i de ben segur que n'hi ha molts encara per descobrir.
La gran sort que té l'Estat és que entre ells es defensen i impedeixen fer net en les institucions que governen de manera autoritària i prevaricant. Només l'existència d'Europa fa possible que algunes coses no puguin seguir el camí traçat per jutges i polítics espanyols, i a alguns ens queda l'esperança que amb el temps n'hi haurà d'altres.
Una de les darreres descobertes del joc brut de l'Estat ha set la participació del govern i la monarquia per descapitalitzar Catalunya. Aquells moviments que varen iniciar La Caixa i el Banc de Sabadell, no varen ser uns moviments gratuïts, sinó que obraren per exigència del govern de l'Estat i del propi rei. D'altres entitats i empreses varen patir la mateixa pressió i molts poques es varen resistir.
Ja fa alguns anys que comentem que el període que estem vivint es recordarà històricament com el període negre de la democràcia a Espanya. Fa anys que ho venim dient, però potser no ens pensàvem que pogués arribar a tant.
Res no justifica la disbauxa del govern català i els partits independentistes, però és cert que la jugada bruta i cruel de l'Estat no ha posat les coses fàcils. Confiem que la història col·loqui tothom on es mereix.

dimarts, 9 d’octubre de 2018

Els partits independentistes perden les votacions

No he pogut seguir gens tot el que ha passat al Parlament català, però m'he assabentat del trencament entre JxC i ERC la qual cosa ha provocat que perdessin la majoria de votacions. No tinc prou informació per poder fer judicis i encara menys previsions de què pot passar els propers dies. M'imagino que el govern espanyol deu respirar una mica i veure amb millors ulls ERC.
D'entrada penso que la notícia no ens hauria de sorprendre tant, sobretot veient la tossuderia de JxC dels darrers dies. Estic d'acord que les formes són importants, però també crec que el fons s'ha de cuidar i probablement és la millor manera per avançar.
Del poc que he llegit fins ara, estic d'acord amb l'anàlisi que algú feia a les xarxes socials, sobre la voluntat d'ERC en prioritzar l'eixamplament de la base sobiranista en front del criteri de JxC d'anar pel dret. Veurem qui té més raó, si és que al final aconseguim sortir d'aquest atzucac.
No sé quina ha estat la reacció del president Puigdemont, ni tampoc la del president Torra. Aquest ha viscut molt a prop tot el procés del trencament de l'acord entre els dos partits independentistes. La CUP entretant pot tenir la consciència tranquil·la, perquè si han faltat vots favorables, aquests no han estat els seus, sinó dels diputats suspesos de JxC.

dilluns, 8 d’octubre de 2018

VOX posa la por al cos a moltes persones

Aquest cap de setmana VOX ha posat la por al cos de molta gent. Vivim un temps de crescuda de l'extrema dreta arreu del món occidental. No només a Europa, sinó també als EUA, on les principals idees d'aquest moviment formen part dels objectius dels nous dirigents. 
Casualment aquests dies estic llegint l'obra d'Stefan Zweig "El món d'ahir. Memòries d'un europeu", suggerit per la meva amiga Maria Dolors, i que malgrat els anys que han passat des de la mort de l'autor, em fa pensar molt en l'actualitat. El món ha canviat, però hi ha uns elements que de manera cíclica envaeixen els cervells de les persones i ens fa caure en els mateixos errors.
No sabem la repercussió de VOX en la vida política espanyola, ja que no són els únics partits d'extrema dreta que existeixen a Espanya i fins ara els seus resultats electorals han estat insignificants. El moment actual, però és propici a la crescuda d'aquests partits, molt més de quan PxC va aparèixer a llum pública. De moment PP i C's, que han anat escalant cada cop més posicions de dreta extrema, han obert els ulls i no les tenen totes.
L'entrada de VOX al panorama polític espanyol no seria bo per a Catalunya, però tampoc per a Espanya. El seu discurs antiindependentista no és pitjor que els missatges xenòfobs i masclistes. Són missatges irracionals que enlluernen ments malaltes, però també ments senzilles i poc educades. La història d'Europa ens brinda uns exemples del segle XIX que no podem menystenir. S'ha d'atacar des de l'arrel, i no deixar transcórrer gaire temps.
El sentiment que experimento aquests dies davant les notícies que m'arriben, és de pena i dolor. No sé si em deixo portar pel sentiment que expressa Zweig dels mesos anteriors a la guerra del 1914. No vull ser tremendista, però sí que és important que cadascú de nosaltres sigui molt conscient dels seus actes. És potser per això que darrerament sóc tan crític amb el govern de la Generalitat.

diumenge, 7 d’octubre de 2018

Al conseller Miquel Buch el vestit li va gros

Si bé és cert que carregar tots els mals a una sola persona seria un error, no és menys cert que l'arribada del consell d'interior ha estat voltada de soroll i males cares. Des del primer dia es va posar la policia d'esquena i tot i les rectificacions posteriors, no ha aconseguit el diàleg necessari perquè les coses funcionin. Ara, al meu entendre, es fa difícil que la situació pugui millorar gaire, i probablement un canvi de conseller seria un bon pas en aquest objectiu.
La manifestació d'ahir, amb els detalls i moments discutibles, té a veure amb un cúmul d'errors de la direcció política de la policia autonòmica. Coneixem que els col·lectius policials no són fàcils de gestionar, i en això molts alcaldes ens donarien la raó, però no per això s'ha de deixar de treballar per fer les coses de la millor manera possible. La situació en què es va trobar la policia catalana en l'assalt al Parlament va resultar penosa i és lògic que ahir es manifestessin contrariats amb com s'havia gestionat.
Sovint els càrrecs públics es creuen més savis del compte i substitueixen a tècnics especialitzats en les funcions que no els correspon. El primer error del conseller va ser intentar dirigir el cos de policia políticament i el resultat va ser nefast, i l'obligà a rectificar immediatament.
Al conseller li falta prou coneixement de l'àmbit que dirigeix, i també empatia, la qual cosa provoca un enfrontament que no és bo per a ningú. Al conseller el vestit li va gros.

dissabte, 6 d’octubre de 2018

Amb més sensibilitat aniríem millor

Aquest matí llegia una notícia on es parlava de la manca de sensibilitat i m'ha fet reflexionar. La interpretació que fem de la sensibilitat, sobretot referit-nos als altres, a vegades és molt interessada, i si més no diferent entre nosaltres. Què volem dir quan manifestem que l'altre no té prou sensibilitat? Que no pensa igual que nosaltres? Que no ens fa cas? Que no presta prou atenció a coses que a nosaltres ens motiven o afecten?
És perillós no ser conscients del veritable concepte de la sensibilitat o bé de la interpretació que en fa cadascú. Alguns es manifestaran molt sensibles escoltant una cançó, i d'altres veient el naufragi dels emigrants del Mediterrani. Quan demanem alguna cosa que ens és negada podem afirmar tranquil·lament que l'altre no ha estat prou sensible?
Jo crec que no sempre fem bon ús de la paraula sensibilitat i és per això que moltes vegades no ens entenem, o bé critiquem els altres i els considerem insensibles. La notícia, que no especifico, però que qui em segueix pot endevinar fàcilment, utilitza sensibilitat en un afer molt interessat, que no dic que no s'hi hagi de ser sensible, però es poden deduir altres raons, sobretot quan coneixes ambdues parts.
Quan anava a fer l'escrit he llegit un tuit criticant la insensibilitat d'Arcadi Espada vers els polítics presos, a qui critica els miraments que reben per part de la direcció penitenciària. En política penso que la sensibilitat brilla per l'absència, si més no està condicionada als interessos polítics de cada formació, i així ens va el país.

divendres, 5 d’octubre de 2018

El Parlament de Catalunya no es mereix el ridícul dels darrers mesos

Veure segons quines intervencions de la cap de l'oposició, al Parlament de Catalunya, m'ofenen. Em molesta adonar-me del nivell intel·lectual tan baix, de la poca moralitat de les seves crítiques i afirmacions, del poc respecte a la institució catalana. No és això el que s'espera del partit que va guanyar les eleccions al Parlament. 
Una líder de l'oposició parlamentària ha de ser contundent a l'hora d'analitzar la feina que fa el govern i exigir als partits que li donen suport un compromís clar de treball i coherència amb les promeses fetes. També ha de ser crítica i defensar la seva posició, els seus arguments i aquelles actuacions que voldria que es portessin a terme segons la seva manera de pensar.
És una llàstima, i un atac a la decència parlamentària el menyspreu cap a la resta de parlamentaris i a la pròpia institució de què fa gala la senyora Arrimadas i els seus diputats. M'agradaria un canvi de xip i, encara que no combregui amb la seva manera de pensar, que exposés clarament i amb educació les seves tesis i els seus principis.
De la mateixa manera que sóc molt crític amb les mancances de la cap de l'oposició i el seu partit polític, també ho sóc amb el president del govern i els partits independentistes que li donen suport. Estan fent el ridícul i desacreditant-se davant la població que en algun moment han confiat en ells. El trist espectacle a què ens tenen acostumats darrerament al Parlament, ens avergonyeix i voldríem que s'acabés d'una vegada i que tornessin, tots plegats, a situar el Parlament de Catalunya a primera divisió.

dijous, 4 d’octubre de 2018

Sensació de desgovern

He pogut constatar que la sensació que tinc de desgovern, d'improvisació, de dubte permanent i manca d'autoritat i credibilitat, com bé comentava ahir en el meu post, està força generalitzada. Ho veus a les xarxes socials, als diaris, a les notícies de televisió. No fa falta fixar-nos ni escoltar els grups de l'oposició, bàsicament C's i PP, que encara tenen menys credibilitat, per adonar-te que no anem bé, que ens falta un lideratge potent, que tingui les coses clares i ens tregui d'aquest atzucac.
Els polítics que tenim a la presó i a l'exili no es mereixen aquest impàs tan llarg i sense que es vegi el final del túnel. Segur que hi ha gent més vàlida que l'actual equip de govern, més desperta i amb capacitat de redirigir tot allò que s'ha torçat, perquè se n'ha torçat unes quantes de coses.
Fa pena el desgavell que hi ha, amb discursos contradictoris, un darrere l'altre. No, president, no anem bé!
Hem dedicat molt temps a lamentar-nos per la baixa categoria moral, ètica i política de molts líders de l'oposició, quan teníem uns dirigents que podíem estar-hi d'acord o no, però semblava que tenien idea d'on volien anar a parar i com. Després és cert que s'ha desmuntat molts castells, que s'aguantaven de manera molt fràgil, però és que ara, continua una oposició ridícula que no es mereix el país, i se li ha afegit un govern que fa aigües.
Hem llançat l'alarma, des de molts punts i per part de moltes persones, però no sabem trobar els serveis de rescat que vinguin a salvar-nos del naufragi. No sóc pessimista. Tant de bo ho fos, però crec que en aquest cas sóc molt realista. No ho podem jugar tot a una carta, la carta de la sort, del messies, de la carambola. Les coses no surten per ells mateixes si no hi ha un bon treball al darrere, i aquest, ara, el trobem a faltar.

dimecres, 3 d’octubre de 2018

La credibilitat del nostre president

Estic molt d'acord amb l'article de Josep Ramoneda a la contraportada de l'ARA. L'he llegit de dalt a baix pensant que descrivia molt bé tot el que he pensat aquests dies sobre el nostre president. No hi ha dubte que Ramoneda és un gat vell i il·lustra amb enginy la dinàmica política del nostre país.
Ho pensava avui: no m'agrada el meu president. Jo sempre he acceptat el president del meu país, encara que no l'hagi votat. De tots els que he vist, des de Tarradellas fins a Torra, haig de dir que és l'actual qui em preocupa més que sigui president. Llegint l'article d'en Ramoneda queda clar quin és el problema de Quim Torra, la manca d'autoritat.
Com molt bé diu l'articulista, l'autoritat es basa en la credibilitat d'una persona. No necessàriament hi has d'estar d'acord, però has de veure-li una coherència en tot el que diu i fa, i això no passa amb el nostre president. Té sortides que són veritables atzagaiades, reaccions infantils i fora de lloc. No cal anar a eleccions per rellevar el president, potser només es tractaria de fer un pas al costat i confiar que sorgeixi un president amb cara i ulls, que sàpiga afrontar la realitat amb autoritat, que no vol dir autoritarisme, sinó que sigui creïble i generi confiança. 
Avui he vist que els mateixos partits polítics que li donen suport han qüestionat les darreres paraules amenaçadores al partit en el govern de l'Estat. Quan s'ostenta un càrrec de tanta responsabilitat no es pot sortir amb ciris trencats. S'ha de vigilar molt el que es diu, tant des del punt de vista estratègic, com de seriositat i responsabilitat. Em preocupa la seva continuïtat com a president, probablement perquè li he perdut la confiança, i signaria on fos per canviar de president.

dimarts, 2 d’octubre de 2018

El president també ha d'assumir responsabilitats

Mai no defensaré la violència, pels meus principis, per l'educació rebuda, per ètica, per la més pura lògica que intento que regni en mi. És per això que vaig rebutjar la violència policial de l'1 d'octubre de 2017, i també els enfrontaments violents d'ahir dilluns, quan commemoràvem el primer aniversari del referèndum.
Ni la defenso, ni la justifico. Puc arribar a entendre que hi hagi persones que siguin violentes i que l'exerceixin, perquè en el món hi ha de tot i no tothom pensa igual, però en cap cas accepto ni molt menys me n'alegro, encara que els violents defensin el mateix que jo pugui estar defensant, però de manera pacífica. Crítica sí, però en pau.
Critico el meu president, el molt honorable Quim Torra, perquè considero que la seva actitud i les seves paraules no són les més adients ni oportunes, sinó que per una banda faciliten que algunes persones reaccionin amb violència, i per l'altra provoca el desencís i el descrèdit de tot el govern català.
No voldria que les meves paraules facilitessin la feina d'uns partits polítics a l'oposició on els seus dirigents no es mereixen estar on són, per decència i respecte a la democràcia. Això no treu, però que manifesti el meu desacord amb l'actitud de l'actual govern que penso que no està fent bé les coses, dubtant tot el dia, amb decisions contradictòries constants. 
Aquesta situació d'imprecisions ve acompanyada d'una lluita entre els partits sobiranistes que té més l'aspecte de rivalitat per estar a dalt, que no pas de ganes per solucionar els molts problemes que tenim, i arribar a un desenllaç en el procés. Que decideixen com ho volen acabar i que siguin transparents i contundents. Alguns poden estar en desacord amb les decisions que un govern pugui prendre, però tots estaran en contra si no es pren cap determinació.  

dilluns, 1 d’octubre de 2018

Ara és l'hora dels polítics

Arenys de Mar, com la majoria de poblacions de Catalunya commemora el primer aniversari del referèndum d'autodeterminació que, malgrat tots els entrebancs i les càrregues policials a alguns municipis, es va poder celebrar, amb una bona participació i un clar resultat favorable a la independència.
Sabem de què estem parlant. Sabem que no és un referèndum reconegut amb el qual puguem anar per Europa reclamant el reconeixement de l'estat independent, però també sabem que el nostre testimoniatge ha arribat molt lluny i ha fet reflexionar a molta gent.
També i malauradament, l'actuació de l'Estat espanyol, amb les càrregues policials del dia 1 d'octubre, les imputacions judicials desmesurades de després i l'aplicació del 155 per part del govern del PP, amb el suport de C's i PSOE (PSC inclòs), ha enfortit la veu del nostre poble i ha guanyat adeptes fora de les nostres fronteres.
No hem tingut ni tindrem suport de col·lectius espanyols, ni polítics, ni culturals, ni socials, però sí a Europa. S'ha demostrat que les acusacions dels tribunals de justícia espanyols són gratuïtes i totalment inacceptables, i això ens ha donat més força.
Tenim, però una assignatura pendent i aquesta és la dels nostres polítics. Crec sincerament que el govern actual no actua d'acord amb el mandat de l'1 d'octubre, ni correspon a l'esforç realitzat per la ciutadania del nostre país. Ens cal una rectificació política, més treball i més contundència per evitar que tot el que hem patit acabi no servint per a res. El poble respon i ara és l'hora dels polítics.

diumenge, 30 de setembre de 2018

Ho recordem, però cal avançar

No podem viure dels records, la qual cosa no significa que els haguem d'oblidar. No oblidarem el que va passar el dia 1 d'octubre de 2017, però hem d'avançar, no ens podem quedar estancats i això és el que a molts ens sembla que està passant. Tenim govern i volem que governi. Estem farcits d'institucions, crides i moviments que no sabem ben bé per a què serveixen, i no notem que avancem en res. 
Un president a Waterloo i un altre a Barcelona. Tenim presos polítics i exiliats que no podem oblidar, sinó que hem de lluitar perquè recuperin la llibertat que els han robat, però el país ha de caminar i no dedicar-se només en commemorar aniversaris. 
L'1 d'octubre d'ara fa un any va ser un pas molt important per demostrar al món que alguna cosa estava passant a Catalunya i, sobretot, l'actitud repressiva de l'Estat espanyol. Des de llavors han passat moltes coses, totes elles en contra del nostre país i els nostres dirigents. També molts errors dels nostres polítics. Hem tingut temps per reflexionar-hi i rectificar en allò que no hem fet prou bé, però sobretot per arrancar i sortir d'aquest atzucac on ens trobem.
Hem d'exigir els nostres polítics que moguin fitxa i no permetin que el temps continuï passant sense que la situació millori, sobretot la de les persones menys afavorides i que més ho estan patint.

dissabte, 29 de setembre de 2018

Ni oblit ni perdó

Resulta molt difícil poder parlar dels fets d'ara fa un any sense deixar-te portar pels sentiments, ja sigui de ràbia, dolor o impotència. Tant de bo fóssim capaços d'analitzar-ho fredament i a poder ser també objectivament, però és difícil. Ho és perquè el que va passar va ser molt greu, i és per això que organitzar una manifestació per celebrar l'actuació policial no és només un cas de cinisme, sinó que m'atreviria a dir d'odi institucionalitzat.
Al marge d'estar d'acord o no en la celebració del referèndum, hauríem de ser capaços d'analitzar què va passar aquell dia. Quin va ser el comportament de la gent, les persones que volien votar i els policies que tenien l'ordre d'impedir-ho. Voldríem saber qui va donar l'ordre als policies d'actuar d'aquella manera tan violenta. Eren ordres clares i contundents o es tractava de l'odi personal, conreat d'alguna manera, per atacar els catalans que es trobaven als col·legis electorals?
Veure les imatges de l'actuació policial no poden agradar a ningú. Només bèsties i persones irracionals hi poden trobar satisfacció, però ni tan sols haurien de ser consentides. Qui declara que no hi va haver càrrega policial no és un cínic, sinó un sàdic que no es mereix ostentar cap càrrec públic.
Aquest cap de setmana recordem els fets de l'any passat, el dia 1 d'octubre de 2017, i l'única cosa que em surt del cor és que no ho oblidarem mai i, malgrat l'educació moral que he rebut, difícilment podré perdonar, no només per com varen actuar, sinó per la manca de penediment, ans el contrari, l'orgull d'haver actuat correctament en defensa d'un Estat corrupte i agressor dels drets humans.

divendres, 28 de setembre de 2018

Open Arms a Arenys de Mar

He assistit a la xerrada "Open Arms, la defensa dels drets humans al mar", organitzada per la regidoria de Medi Ambient, a la sala Josep M. Arnau, al Calisay. Érem pocs, molt pocs, massa pocs per descobrir una mica més la feina d'aquesta ONG. Una feina solidària, amb l'objectiu de salvar vides de persones desesperades que fugen del seu país per trobar una vida més justa, sense guerra ni fam.
A vegades ens omplim la boca de bones intencions, però som incapaços de fer el primer pas. És per això que és bo reconèixer el valor i entrega d'aquestes persones que, de manera altruista, surten a salvar persones desconegudes i evitar-los la mort.
S'ha de dir que la xerrada ha estat una mica desmanegada, però s'hi ha dit coses molt fortes que t'obliguen a pensar en quin món vivim. El conferenciant parlava de manera apassionada perquè comentava allò que ell vivia, i que l'omplia. Potser per això el guió de la conferència ha trontollat una mica.
El representant de l'entitat, argentí, s'ha sincerat d'una manera molt natural i ha facilitat que ens apropéssim a l'escenari del salvament, però també que ens adonéssim del canvi, els darrers mesos, en l'actitud de la majoria de països europeus. Una vegada més l'egoisme i la hipocresia fan acte de presència davant de problemes humanitaris. Els han tancat les portes i els conviden a col·laborar amb Salvament Marítim, qui coordinarà el salvament, en base al port de Motril.
La reacció, resignada, però sense oblidar que allà on ara no seran, hi continuaran perdent la vida molts emigrants. 

dijous, 27 de setembre de 2018

El projecte Radars, una bona notícia per a Arenys

Sortosament la vida continua, potser amb més dificultats que en altres moments, però no podem obsessionar-nos en un sol tema, encara que sigui transcendental. He vist que es torna a parlar del projecte Radars a la nostra vila i he pensat que era important comentar-ho en aquest bloc. 
La web municipal anuncia la presentació del projecte el dia 26 d'octubre, aprofitant, si no vaig errat, la celebració de la festa de la gent gran. En el projecte ja fa temps que s'hi està treballant i s'ha comptat amb l'assessorament de l'ajuntament d'Arenys de Munt, que és un dels municipis on aquest programa ja està funcionant.
El projecte Radars és evidentment un programa de voluntariat en l'àmbit assistencial i comunitari en què tots ens hi hem de sentir cridats. Desconec els detalls del model que prendrà la nostra vila, però conec altres experiències que no poden ser gaire diferents a la que es vol implantar a Arenys. Es tracta de detectar possibilitats de risc en persones grans que viuen soles.
Probablement anys enrere el programa no tenia tanta raó de ser, perquè la vida en comunitat ja comportava aquest coneixement del nostre veí i de les necessitats que pogués tenir. Avui, fins i tot en poblacions petites com la nostra, és fàcil que desconeguem qui viu al pis del costat de casa i encara més que ens preocupem per com viu i si necessita res. La posada en funcionament del projecte Radars, doncs,  és una bona notícia per a la gent gran d'Arenys i de tots nosaltres, perquè ens permetrà implicar-nos més amb els nostres convilatans, aquells que tenen més dificultats per afrontar el dia a dia.

dimecres, 26 de setembre de 2018

Sense confiança en la justícia espanyola

Aquests dies hem sentit el president del Tribunal Suprem i del Consell General del Poder Judicial, el senyor Carlos Lesmes, queixar-se del mal que els dirigents independentistes estan causant a la honorabilitat de la justícia espanyola. També molts hem respost que el desprestigi se l'havien guanyat a pols i ells solets.
La resposta dels tribunals de justícia europeus a la demanda d'extradició dels polítics catalans exiliats els ha sorprès i neguitejat. No s'ho podien creure! La reacció no ha estat racional, sinó de crítica i acusacions de deslleialtat. El govern del PP, però també ara el ministre espanyol del PSOE, el senyor Borrell, han quedat en evidència i demostrat que a Espanya no hi ha separació de poders.
I a més de totes les actuacions dels diferents jutges dels diferents tribunals espanyols pel procés català, també hem descobert actuacions reprovables d'alts magistrats, com el cas que avui corria per les xarxes de la filtració d'una conversa de la ministra de justícia, l'any 2009, parlant d'un viatge a Colòmbia.
No es tracta d'anècdotes, perquè el que es demostra és la nul·la qualitat humana, ètica i moral de persones que tenen a les seves mans el poder d'exercir la justícia, de condemnar els altres malgrat tota la porqueria que amaguen a dins. 
He dit més d'una vegada que no em sembla just que l'opinió de dotze persones tingui més valor que la de tot un país, com va passar amb l'Estatut d'Autonomia de Catalunya, però ara hi hem d'afegir que són persones humanes amb defectes i virtuts, i que acabem de veure que n'hi ha que han actuat d'una manera reprovable èticament i moral, però a més a més delictiva. Com podeu imaginar, no tinc cap mena de confiança en la justícia espanyola.

dimarts, 25 de setembre de 2018

La impotència de l'Estat ens ha fet mal

I els que més l'estan patint són els presos polítics i els exiliats. Les salvatges garrotades de la policia espanyola l'1 d'octubre de 2017 són una mostra evident de la ràbia acumulada per la impotència de l'Estat. El mateix podem dir de l'actuació judicial amb l'empresonament preventiu i el fracàs amb les decisions judicials de tribunals europeus de justícia.
L'anàlisi que fa l'Antoni Bassas a "On són les putes urnes?", sobre la impotència de l'Estat, la il·lustra amb les imatges de la mateixa Policia Nacional, al Col·legi Nostra Llar, de Sabadell.
Si us fixeu en el següent enregistrament us adonareu que, filmat per la mateixa policia en diferents col·legis electorals, les imatges no estan manipulades i queda evident quin va ser el comportament de la policia el dia en què més de dos milions de catalans vàrem anar a votar el referèndum d'autodeterminació declarat il·legal per l'Estat espanyol. Un comportament de la policia que no és digne d'un país que es declara democràtic, sinó que més aviat ens recorda, als que ho vàrem viure, els anys finals del franquisme.
Sap molt greu que tot el patiment d'aquest 1 d'octubre de 2017 i el sofriment dels nostres presos i exiliats no ens hagi portat a una situació millor de la que estem ara. No podem permetre que tot el que hem passat durant aquest darrer any no hagi servit per a res, i hem d'exigir els nostres polítics que no perdin més el temps i plantegin seriosament la resolució del conflicte.

dilluns, 24 de setembre de 2018

Les eleccions municipals retraten els partits

Probablement les properes eleccions municipals serviran per demostrar com s'han arribat a pervertir, sobretot en ciutats grans on el pes de l'alcaldia té molta importància i es valora més el poder que no pas l'esperit de servei als seus ciutadans. Certament la impressió que tens en aquests moments, pensant en Barcelona, però també en altres ciutats grans, és que el menys important són les persones. Als partits polítics els interessa guanyar vots i poder per sotmetre els seus contrincants. Tot menys pensar en els ciutadans. En tots els ciutadans!
Amb això quedaria tot dit, però ho podem il·lustrar amb l'exemple de Barcelona. Cada partit polític està ensenyant públicament les seves misèries. Ada Colau ha hagut d'amenaçar en plegar per aconseguir la pau dins el seu grup. El PDeCAT continua en hores baixes i molt fosques, sense que tinguin clar quin candidat o candidata han de col·locar. La llista única independentista els aniria bé per dissimular la seva situació interna i el probable fracàs electoral. ERC ha fet fora el seu anterior cap de llista per posar-hi el conseller d'exterior, per veure si el seu cognom pren volada i li aporta més vots. Ciutadans han convidat un personatge que està molt ben vist en cercles econòmics poderosos de la ciutat, i espanyolistes, no pas fancesos, però es poden trobar que els deixi al marge i confeccioni el seu propi pla. El PP barceloní no se'l veu per enlloc i amb poques ganes d'eleccions. Collboni treu pit en el PSC per reivindicar-se i que ningú es fixi en el cognom del candidat d'ERC, no fos cas que es confonguessin. I la CUP? Suposo que es presentarà algú!
Davant d'aquest panorama no voldria ser elector barceloní. A la meva vila, on es coneix la majoria de candidats i candidates, encara pesa una mica el perfil i el programa. Esperem que no es perverteixi tant.

diumenge, 23 de setembre de 2018

I si votem tots les CUP?

Darrerament hi ha molts comentaris crítics als dos partits independentistes, PDeCAT i ERC, perquè no s'entenen i no acaben de posar-se d'acord entre ells per tirar endavant el govern de Catalunya. El Parlament ha endarrerit les sessions parlamentàries un mes, per intentar resoldre unànimement la situació dels diputats suspesos, però ningú té clar que a 1 d'octubre el problema estigui resolt.
Entretant la CUP té molt clar què s'ha de fer i discrepa de l'actitud dels altres dos partits polítics. Considera que són poc valents i no avancen en el mandat que la població de Catalunya els va fer en les darreres eleccions autonòmiques, després dels fets de l'1 d'octubre de 2017. La CUP ho té clar, però quan li preguntes et diu que ho consultaran assembleàriament. 
Del dit al fet hi ha un bon tros i tots hem pogut veure, en aquest darrer any, com es complicaven les coses que inicialment ens havien presentat com a senzilles. El fet que hi hagi consellers i també el president, presos i a l'exili no es pot deixar de banda i obliga a pensar abans d'iniciar una nova acció.
Tot això ha portat a grans discursos plens de grans intencions, però que són molt literaris i gens concrets. Paraules que queden molt bé, però no s'entenen, o el que és pitjor, no arribem a veure com volen avançar. El poble es manifesta i demana ruptura, però els governants catalans estan espantats.
Des de la CUP és molt fàcil dir que s'ha de trencar amb tot, però jo voldria que m'expliquessin l'estratègia a seguir. No la diré a ningú perquè no ens sorprengui l'enemic, però d'aquesta manera tindria més clara la meva opció política en la primera ocasió que tingui de manifestar-la.

dissabte, 22 de setembre de 2018

Què vol i creu poder fer el govern català?

Hem arribat al temps dels "primers aniversaris". Ho hem vist aquest dijous 20 de setembre, varen passar més desapercebuts els sis i set de setembre, ara vindrà l'1 d'octubre i en vindran més. Com que és el primer aniversari i estem igual que ara fa un any, o pitjor, es tracta de reivindicar els fets de 2017 i buscar uns objectius per al futur. El problema, però és tenir clar on som i què volem i com ho farem.
Tenim un nou govern, amb la mateixa força parlamentària, amb un procés judicial en marxa i amb polítics a la presó i d'altres d'exiliats. Estem esperant l'inici de les sessions parlamentàries, amb un retard d'un mes, i que es posin d'acord els dos principals partits independentistes. Entretant anem organitzant manifestacions.
El perill que ens trobem és que banalitzem el fet de manifestar-se, sobretot quan ens adonem que els polítics no acaben d'entendre quina és la voluntat del poble, o potser no saben com posar-ho a la pràctica. Està molt bé sortir al carrer a donar suport a una idea, però cal que algú la pugui posar en marxa. Si això no passa, la sortida massiva al carrer no serveix per a res, perquè tothom que tingui un dit de front ja sap que som molts els que estem a punt per sortir a defensar els drets dels catalans, i la voluntat de convocar un referèndum d'autodeterminació. Si només és això, resulta una mica com la cançó de l'enfadós.
El dilluns 1 d'octubre farà un any que vàrem votar en el referèndum titllat d'il·legal, i que ens va costar rebre unes quantes garrotades. Molts tornaran a sortir al carrer, però jo demano: Què pensa fer el govern català? Què creu que pot fer en la situació actual? Potser que ens ho digui abans i així decidirem ben bé què fem el dia 1 d'octubre.

divendres, 21 de setembre de 2018

Sense seguretat jurídica

El corporativisme dels jutges funciona de manera hermètica i si el que es tracta és d'atacar els nacionalistes catalans, encara més. Aquests dies que s'ha donat a conèixer el xat dels jutges atacant els independentistes i insultant-los, també als seus votants, sembla com si ens vingués de nou. Crec que sense haver-ho llegit ens ho podíem imaginar. Hem pogut comprovar la prevaricació de jutges, el nomenament fraudulent de magistrats del Suprem i les acusacions sense fonament de rebel·lió i sedició, i no hi ha hagut cap tipus de fractura, ni entre els membres del Tribunal Suprem i el Constitucional, ni entre aquests i els partits majoritaris espanyols. Sabent això què ens sorprèn?
Les persones, siguin jutges o mecànics de cotxe s'expressen tal com pensen i quan estan convençuts que tenen raó i que els altres són el diable, arriben a desbarrar tant com poden. Té lògica que el xat que comparteixin s'utilitzi per fer-se forts contra l'independentisme. No es tracta de recollir arguments, sinó d'unir-se per combatre-ho a la força.
Estic convençut que aquest xat no passarà d'una simple anècdota i en tot cas ens pot servir, si encara portàvem el lliri a la mà, per desconfiar encara més dels togats, sobretot quan actuen de manera prepotent, prevariquen i encallen el procés judicial que els interessa i acceleren el que consideren adient.
Ens posarem aviat d'acord en afirmar, tal com diu el president Torra, que a Espanya no hi ha seguretat jurídica per als independentistes, i això és greu.

dijous, 20 de setembre de 2018

En clau local

En clau local he llegit tres notícies que considero interessants de comentar i opinar. De fet, opinar és gratuït i criticar encara més, sobretot quan no tens responsabilitats de govern. Es tracta, doncs, de donar la teva opinió i per anar bé amb arguments.
La primera notícia fa referència als contenidors de brossa del final del carrer Ample. El govern municipal ha llançat la tovallola i ha decidit retirar-los. S'havien convertit en un abocador sense control i no es veuen capaços de resoldre l'incivisme de molts arenyencs. L'oposició ho critica i reclama més diàleg i més pedagogia amb els vilatans, i instal·lar-hi càmeres. Tot és opinable, però posar en marxa normatives sense poder assegurar el seu compliment és absurd. Tots coneixem uns punts on hi ha vilatans que no fan bé els deures, i no els passa res. Al nostre país si no hi ha càstig la gent s'ho tira a l'esquena.
La segona notícia parla d'unes declaracions del cap de l'oposició, que va ser alcalde fins que va perdre una moció de censura, en el sentit d'ignorar el resultat d'una consulta popular sobre la ubicació de la nova biblioteca, en el cas que aconsegueixi novament l'alcaldia. Considera que el lloc escollit pels vilatans que varen participar en la votació no és el millor i que la seva opinió és la bona. Aquí podem parlar molt de la participació ciutadana, de la representativitat municipal i del cas que en fan els polítics de l'opinió dels seus vilatans. 
Per acabar apunto una tercera notícia relacionada amb el Mercat municipal. El govern actual manifesta la seva preocupació per la disminució de parades i anuncia un concurs per adjudicar les places vacants. Crec que és un error no plantejar una reforma del mercat, perquè el funcionament actual no és bo, i no millorarà pel simple fet d'augmentar el nombre de parades. S'ha de treballar el model de mercat que necessita Arenys i després posar-ho en pràctica. Serà llavors que es veurà si falten o no falten parades i de quin tipus han de ser. No és bo anar tapant forats sense planificar seriosament.

dimecres, 19 de setembre de 2018

Avergonyits d'Aznar

Se'm fa molt difícil de creure que hi pugui haver persones tan hipòcrites que gosin anar amb la cara alçada sense sentir vergonya per tots els mals provocats. Digueu-me innocent, però me'n faig creus! És ben cert que la millor defensa és un bon atac i, sobretot, esquitxar merda, o engegar el ventilador, per dir-ho més suau.
Aznar mai reconeixerà tenir cap culpa de res, encara que hagi provocat que la situació d'Espanya sigui la que és, per la seva culpa i per la culpa del seu hereu a dit, M. Rajoy. És impossible pensar que Aznar en sa punyetera vida pugui demanar disculpes de res. És tan orgullós que estic convençut que es creu perfecte i això el fa fort davant de qualsevol acusació, que ell sempre considerarà falsa i provocadora.
Aznar és la imatge de l'espanyol amb excés d'orgull que creu que tots els altres estan equivocats, que només ell està en possessió de la veritat i és capaç de mentir descaradament i culpar els altres de tots aquells mals que han esdevingut, no només a Espanya, sinó també al món, com pot ser la guerra d'Iraq.
Ahir tocava escriure sobre Aznar, com a primícia recent a les seves declaracions, però al final de tot penses que no hi ha cap novetat, que Aznar continua essent el mateix orgullós i prepotent que la societat espanyola ha creat i conreat. Miquel Puig diu que les seves declaracions li recorden les de Jordi Pujol, amb la diferència que els convergents n'estan avergonyits.

dimarts, 18 de setembre de 2018

Preocupat per la imatge d'Espanya a l'exterior

Borrell afirma que la imatge de l’Estat a l’exterior és molt dolenta per culpa dels independentistes. Caldria matisar les seves paraules i més aviat dir que la imatge d’Espanya, arran del procés és pèssima, però no per culpa dels independentistes, sinó de l’actuació de l’Estat a través de la policia, el govern corrupte del PP i el revengisme del Poder Judicial.
Si avui llegiu l’article de Miquel Sàmper a l’ARA, veureu què està passant en veu d’un advocat de prestigi, ex-president del Consell de l’Advocacia de Catalunya.
El senyor Borrell, que és intel·ligent, no hauria d’actuar tant amb la sang calenta i adonar-se que la situació que ens va deixar el PP, amb el seu suport, no pot continuar i, sense fer miracles, hauria de procurar millorar per a bé, no només dels catalans independentistes, sinó de tot l’Estat. Hauria d’aprofitar els regals dels senyors Casado i Rivera i els seus partits, per millorar en prestigi i demostrar que la política a Espanya encara no està del tot perduda.
Algú pensarà que sóc massa càndid, i probablement tindrà raó i jo mateix me’n puc adonar, però són tantes les ganes que tot plegat faci un tomb que fins i tot somio despert.

dilluns, 17 de setembre de 2018

Competència ferroviària Arenys-Barcelona

L'any 2020 ha de quedar alliberat el sector ferroviari i RENFE ja no en tindrà el monopoli. A la possibilitat que l'AVE Madrid-Barcelona tingui una competència d'una companyia privada, tothom mira de buscar-hi traves per, com a mínim, allargar-ho fins al 2020.
Si em permeteu, i per interès personal, o millor dit, familiar, m'agradaria més que la competència arribés per al tram Arenys de Mar - Barcelona Sants. Aquí, per poc bé que tot anés seria molta la gent que en sortiria beneficiada. Esclar que m'han d'aclarir com s'ho poden fer amb la situació de les vies actuals.
Miracles a Lourdes! Tal com està tot el panorama ferroviari es fa difícil pensar que hi poden haver millores a curt termini. M'imagino que tot passa per unes bones inversions i deixar Rodalies en condicions d'anar més ràpid, sense tants entrebancs i amb més comoditat.
No és estrany que aquesta voluntat de mantenir totes les competències des del centre de l'Estat, amb un resultat funest, doni ales a més gent en voler sortir d'Espanya. Per lògica, l'aproximació al punt de gestió ha de millorar l'eficàcia, i a més si hi afegim les ganes de que funcioni bé, l'èxit ha d'estar assegurat.
Malauradament fa massa anys que estem esperant transferències o inversions, en temes de transport públic, i no arriba ni una cosa ni l'altra. Seguirem demanant, convençuts que només gràcies a Europa podem aconseguir treure'ns de sobre aquesta cotilla que ens ofega.

diumenge, 16 de setembre de 2018

Arenys obre el retaule als visitants

Les visites guiades del retaule barroc de l'església de Santa Maria d'Arenys de Mar són un bon motiu per desplaçar-se fins a la nostra vila i gaudir de la bellesa del nostre retaule i aprofitar l'avinentesa per passejar pels nostres carrers i rials, visitar el cementiri i degustar un bon plat de peix en algun dels nostres restaurants.
És bo que es doni a conèixer el nostre patrimoni i acostumem la gent a sortir de casa per gaudir de l'art, i més ara que tots estem tan polititzats i vivim moments estressants, és bo compaginar-ho amb la contemplació de l'obra d'un artista que ha deixat petjada.
Arenys té racons prou interessants com per sentir-nos-en orgullosos i poder-los ensenyar a amics i forasters. Ens cal, això sí, tenir més cura i procurar que la brutícia que darrerament ha anat en augment desaparegui dels nostres carrers. No podem esperar només a què el nostre govern municipal ho netegi, sinó que hem de començar per ser més curosos i denunciar qui no té cap recança en embrutar l'espai públic.
La col·laboració de tots els vilatans en fer més atractiva la nostra vila, és també una manera de millorar la riquesa i economia de tots els vilatans. Les sensacions que siguem capaços de generar seran les que facilitaran o no la tornada dels nostres visitants i ajudaran o no el boca orella per engrescar més persones a visitar-nos. Nosaltres també som responsables del futur de la nostra vila.

dissabte, 15 de setembre de 2018

Buscant complicitats a l'exterior

Ahir ja ho deia que les picabaralles sobre els màsters, tesis i doctorands acaben tapant moltes notícies i fets més rellevants. No vull pas dir que no sigui important descobrir les mentides i enganys dels nostres polítics, ja que queden en evidència i arribes a la conclusió que no et pots refiar de cap d'ells. Mentir, encara que sigui en coses poc significants proporciona arguments per pensar que en coses més transcendents també t'enredaran.
Ahir vaig comentar els tripijocs per nomenar Llarena instructor dels imputats pel procés català, i avui podria mencionar l'escrit de l'Albert Om a la contraportada de l'ARA, parlant del ministre d'Exteriors, el senyor Borrell. L'entrevista a la BBC va passar força desapercebuda i el fet que reconegués que Catalunya és una nació, encara que després ens hagi afegit "cultural", no és una cosa menor, sobretot per l'impacte internacional de la notícia.
Està vist que si Catalunya vol sortir-se amb la seva ha de buscar complicitats a l'exterior. Des d'Espanya mai trobarà col·laboradors per erigir-se com a nació independent, ni tan sols perquè se li reconegui molts dels drets que estan en suspensió. És a Europa on es podrà conrear el terreny fèrtil per aconseguir la independència. Una independència que s'ha d'entendre simplement com el final de la tirania a què està sotmesa per l'Estat espanyol. Els països cada vegada són més interdependents, i això té els seus inconvenients, però també avantatges. El que no es pot permetre és que un país ofegui un altre, i aquí rau bona part dels motius pels quals els defensors de la independència han anat creixent els darrers temps.

divendres, 14 de setembre de 2018

Al senyor Llarena no li tocava

Mentre ens entretenim amb els màsters, doctorats i tesis dels nostres polítics no ens fixem tant en notícies relacionades amb els tripijocs dins del Poder Judicial. Avui llegia una notícia reproduïda pel diari ARA on s'afirma que la designació del jutge Llarena com a instructor del procés es va fer de manera irregular, saltant-se les normes. És a dir, s'hi va col·locar aquest senyor quan no li corresponia.
M'imagino que no es tracta d'una acusació falsa, sinó que al darrere hi ha marro, i això ho podem pensar després de conèixer molts altres detalls de jutges, magistrats i fiscals. Per cert, l'actual fiscal de l'Estat, designada pel govern del PSOE no sé quin peu calça, però no la veig massa per la labor de suavitzar la situació, sinó que va molt embalada.
Crec que ja no ens calen més exemples per afirmar que la Justícia al nostre país no funciona i que, com molt bé deia el nostre recordat alcalde de Jerez, el senyor Pacheco, "la Justicia es un cachondeo".
Tot plegat faria gràcia, sinó fos que tenim persones empresonades injustament, i d'altres exiliades. Cada dia que passa és un grau més d'injustícia provocada per molts, però que en última instància ve donada per la posició del jutge Llarena, un jutge que segons diuen ara seria com un impostor, una persona que ocupa un lloc que no li correspondria. Ja arribarà el dia que es dirà que tot això ha estat una actuació venjativa amb prevaricació per totes bandes. La llàstima és que de moment qui ho està patint és aquell que es troba entre reixes o lluny de casa seva. Vergonya de país!

dijous, 13 de setembre de 2018

Han perdut la por a fer el ridícul

De tot el que ha estat passant els darrers mesos a Espanya i Catalunya, un fet a tenir en compte és la pèrdua de la por a fer el ridícul de molts càrrecs públics espanyols i militants polítics. Semblaria que ostentant un càrrec caldria anar més en compte en no espifiar-la i no sortir-ne esquitxat. Els fets dels darrers temps demostren que això no ha passat, sinó tot el contrari. Són moltes les situacions ridícules que hem vist protagonitzar per diferents càrrecs públics.
El darrer, probablement és el de l'ambaixador espanyol a França, titllant Torra de president inconstitucional i recriminant l'alcalde de Perpinyà per haver-lo rebut. La carta de resposta de l'alcalde de Perpinyà ha estat contundent i vergonyant per a l'ambaixador. Si aquest cotitzés en borsa hauria baixat estrepitosament.
No saps si es tracta d'ignorància o bé d'un excés d'odi i ràbia que els fa actuar de manera ridícula i desproporcionada. Diuen que la ignorància és atrevida, però tractant-se d'un ambaixador jo abans pensaria que es tracta d'un odi que els enlluerna i no els deixa veure la realitat. Els treu de polleguera.
Aquesta no ha estat l'única ridiculesa de representants espanyols. Jutges i ministres espanyols s'han lluït amb les seves pressions a Brussel·les, i amb líders polítics com Casado i Rivera t'hi trobes cada vegada que obren la boca. Al final arribes a la conclusió que estem governats per una colla d'impresentables que només es mouen per rancúnia i venjança fins al punt de quedar en evidència.

dimecres, 12 de setembre de 2018

Potser no són els polítics que ens mereixem

Ahir la societat civil demanava un compromís que els polítics no sembla que vulguin entendre. La Mònica Terribas va insistir en la pregunta, però cap d'ells la va respondre. Varen sortir per petaneres, com acostumen a fer i cansa a tanta gent.
L'ANC i Òmnium parteixen del referèndum ja celebrat i guanyat i no volen sentir a parlar d'un referèndum pactat. Jo els entenc, perquè tots sabem que un referèndum pactat és impossible, si més no a curt i mitjà termini. Haurien de canviar molt les coses perquè en un futur a llarg termini s'arribés a pactar un referèndum d'autodeterminació per a Catalunya. Llavors què estem fent?
Aquesta és la pregunta del milió i no trobem la resposta. Per a molts independentistes els polítics s'han encallat i només saben dir frases inintel·ligibles. No saben com continuar. La ciutadania ha respost cada vegada que se l'ha convocat, però ja és hora que es posin les piles. Què cal fer?
Estem reproduint el discurs de la CUP, però ells tampoc no ens expliquen com ho farien. Ells esperen que els partits majoritaris portin la iniciativa i aquests no es mouen.
Ara parlen de la marxa per la llibertat, i en què consisteix aquesta marxa?
Aquest onze de setembre es va poder veure les dues velocitats, la de la ciutadania, i la dels polítics independentistes. Aquest marge de distanciament sembla engrandir-se i això posa nerviosa a molta gent. Què més ha de passar? Algú coneix el guió?
Moltes vegades hem sentit a parlar de si ens mereixem o no uns polítics. Ens mereixem els que tenim?

dimarts, 11 de setembre de 2018

A Catalunya no hi ha un problema de convivència

Un any més hem celebrat la Diada en els dos actes que han esdevingut tradicionals. A les 11h des de la balconada del Xifré i, a les 17.14 h al punt de trobada de l'acte organitzat per l'ANC i Òmnium Cultural, enguany a la Diagonal de Barcelona.
Un acte formal, el del Xifré, i un acte reivindicatiu, el de la Diagonal. Enguany, però, amb el nostre pensament dirigit als presos polítics i exiliats sense judici i només per l'arbitrarietat d'un jutge que ha quedat retratat pels tribunals europeus. Aquesta és la vergonyosa realitat.
En política també són importants els gestos i enguany, a diferència de l'any passat, els polítics participants a l'acte institucional de l'ofrena floral a la senyera han deixat aparcats els temes personals i de partit, i han obrat com es mereixen els seus electors. Només el PP ha està absent de l'acte, que podríem arribar a entendre, però que no acceptem com a excusa. Els càrrecs electes es deuen al poble i han de ser presents en tots els actes institucionals, agradin més o menys.
És per això que agraïm el PSC local, en moments difícils per al país, la seva participació, i reprovem al PP la seva absència. Un acte que ha acabat amb la intervenció de l'alcaldessa de la vila, i que ha estat aplaudida per tots els portaveus municipals i el públic assistent.
A la tarda, a Barcelona, hem pogut constatar l'èxit de la convocatòria de tanta gent, per un acte que aparentment és insignificant, però
que té una càrrega emotiva que el justifica i explica perquè hi participem tants catalans. Catalans de naixement i vinguts de fora, que parlem català o bé el castellà o altres llengües.
M'agradaria que Iceta fes veure al president espanyol que a Catalunya no hi ha un problema de convivència, sinó un problema de menyspreu i repressió des de l'Estat des de fa molts anys, i que un partit polític, com el C's intenta provocar perquè aquesta convivència es trenqui, però no ho aconseguirà. Catalunya, la seva història i la seva gent és massa potent com perquè un partit polític, nascut per provocar, aconsegueixi fer-la trontollar.

dilluns, 10 de setembre de 2018

Justícia en hores baixes

L'obertura de l'any judicial marcat pel procés contra Catalunya, segons diuen els diaris, jo hi afegeixo marcat per la vergonya d'un poder judicial venut al poder polític amb l'únic pretext de la defensa de la unitat d'Espanya, per sobre de qualsevol dret i moral. Aquesta vergonya que hem desemmascarat els catalans que hem protestat des del primer dia, i que ha rebut el suport dels tribunals europeus que han intervingut. És per això que quan veig la fotografia de l'acte d'inauguració, amb el rei al mig somrient, em produeix un fort rebuig i desitjo que al final es faci justícia de veritat.
Estic d'acord amb el president del Tribunal Suprem quant a la meva desafecció del poder judicial, però no culpo els mateixos poders polítics que ell té presents, sinó el mateix poder judicial i els partits polítics a qui s'ha venut des de sempre. Culpo el conjunt de magistrats que continuen la ideologia franquista en defensa del poder establert i en contra de la ciutadania, i en el cas de Catalunya, en contra dels drets universals dels catalans.
És una vergonya que haurem de patir encara molts més anys, però tinc la certesa que al final hi haurà justícia, no pas plantejada pels actuals jutges i magistrats, sinó pels jutges i magistrats que hem pogut veure que respecten els drets des de diferents estats europeus.
El judici que preveuen per aquesta tardor i començaments de desembre serà una farsa i entenc que el president Torra avanci que no hi creu, perquè som moltes les persones que no hi creiem, perquè la base en què se sustenta està podrida i amb la sentència preparada, passi el que passi. 

diumenge, 9 de setembre de 2018

Preparant l'onze de setembre

A les vigílies de l'onze de setembre es fa difícil no parlar dels preparatius, del nombre d'inscrits, dels autocars que s'han reservat pel desplaçament a Barcelona, de la consigna, avui molt evident tenint els nostres polítics presos. 
Fa ja uns anys que donàvem per fet que les massives manifestacions de l'onze de setembre acabarien aviat, no pas perquè tinguéssim clara la independència, sinó perquè crèiem que arribaríem un acord amb el govern de l'Estat per aconseguir una situació més justa per a Catalunya, i més respectuosa amb la nostra cultura, història i institucions.
Han passat uns anys i ens trobem encara pitjor respecte a l'Estat, però hem guanyat credibilitat a Europa, la qual cosa no vol dir que tinguem la vida assegurada, sinó només que Espanya cada vegada s'haurà d'esforçar més per defensar la seva credibilitat i reconeixement democràtic.
És clar que molts hem perdut la confiança en les institucions espanyoles. No només el govern, sinó també en el poder judicial i evidentment en la casa reial. Res del que ens puguin dir ens mereixerà confiança encara que no ho facin tot malament. És allò del gat escaldat.
Dimarts, onze de setembre, tornarem a sortir al carrer ha exigir justícia, i enguany ho centrem en l'alliberament dels presos polítics, una situació totalment injusta que farà mal, a la llarga, al propi estat espanyol.

dissabte, 8 de setembre de 2018

La Fundació Francisco Franco i la Sexta

N'hem parlat moltes vegades, però tot i així resulta insultant que en un país que es considera democràtic hi pugui existir una entitat, com la Fundació Francisco Franco, amb les prerrogatives i subvencions per part de les institucions de l'Estat i, per tant, subvencionada per tots els espanyols.
Una cosa és la llibertat d'expressió, tot i que no sé què passaria a Alemanya amb l'exaltació de la figura de Hitler, però una altra és que es subvencionin les seves activitats amb diner públic. Desconec quin serà el final de l'exhumació de les despulles del dictador. No tinc clar que el govern del PSOE aconsegueixi complir la seva promesa, però m'agradaria que així fos. En tot cas és injust acusar els socialistes de remoure el passat, perquè l'única cosa que estarien fent és resoldre temes pendents que no havien d'haver durat tants anys.
És una vergonya que Casado critiqui la llei de la memòria històrica. Es pot entendre perquè sabem quin és el passat dels fundadors del seu partit i la manera de pensar de molts dels seus militants, però a la vida s'ha de ser honest i acceptar les coses com són. No és de justícia mantenir el silenci sobre uns fets que varen suposar la mort i la tortura de centenars de milers espanyols. Els que varen perdre, els que defensaven la república espanyola, els contraris a l'alçament militar.

divendres, 7 de setembre de 2018

Un polític indigne sense arguments ni credibilitat

Sembla ser que les persones que aquest matí estàvem treballant ens hem estalviat un espectacle denigrant a càrrec del líder de C's, el senyor Albert Rivera. He pogut llegir la transcripció que s'ha fet de l'entrevista de Lídia Herrera i no he sabut veure que el senyor Rivera presentés arguments a les seves acusacions als professionals de TV3.
És curiós que mentre la televisió espanyola s'ha hagut de reformar de dalt a baix amb el canvi polític, per l'existència de responsables de TVE a mercè del PP, es dediqui a criticar la televisió pública catalana perquè no tergiversa les notícies i ensenya el que són capaços de fer els manifestants de C's.
Estic convençut que hi ha moltes coses a criticar de la televisió catalana, però un polític que pretén governar el país, ha de demostrar allò que afirma o sinó tot fa pensar que s'ho inventa.
Cada vegada queda més demostrat quin tipus de polítics conformen la direcció de C's, i només faltava que ara aixopluguessin a un dels polítics més detestats de França, el senyor Manuel Valls, que pretén ser l'alcalde de la nostra capital i donar lliçons de processos migratoris. És ben bé allò que diuen que Déu els crea i ells s'ajunten.
Desitjo fermament que cada vegada siguin menys els simpatitzants i votants de C's. Que obrin els ulls i s'adonin que hi ha altres partits que defensen l'unionisme, sense necessitat d'arrastrar-se per terra amb un comportament fastigós i indigne.
No es tracta d'una discussió entre independentistes i unionistes, sinó entre un partit indigne i la dignitat plural de la resta de partits polítics, a Espanya i a Catalunya.

dijous, 6 de setembre de 2018

Primàries per la República

Se'm fa difícil entendre els esforços per aconseguir formar candidatures unitàries per a les eleccions municipals del maig que ve. Penso que són esforços inútils que més aviat poden desorientar la parròquia. No li sé veure la gràcia. Probablement estigui equivocat, però jo sempre he cregut que l'esforç per anar junts és més comprensible en unes eleccions generals o europees, més que no pas en unes autonòmiques o municipals. El fet és que més aviat s'ha fet el contrari.
Tampoc diré que estigui en contra que els municipis busquin aquesta sortida, però la veig innecessària i fins i tot diria que, en el cas d'Arenys de Mar, em sabria greu. Prefereixo votar un partit, que si m'interessa la independència ja el trobaré, que no pas haver de votar una coalició d'interessos diversos.
A Arenys en aquests moments hi ha partits independentistes en el govern i en la oposició, i el mateix passa amb els partits unionistes. Aquesta barreja no fa cap mal ni priva cap tipus d'iniciativa en un sentit o l'altre. La correlació de forces entre els dos bàndols és clarament favorable als independentistes, i no passa res.
Per tant, al final de tot el que interessa no és si els partits s'alineen en funció de l'independentisme o no, sinó que la suma de partits tingui la majoria que a tu t'agrada. Si algú hi veu diferències que m'ho expliqui. Al final de tot al meu govern li demanaré resultats de la seva política i gestió municipal. Si estan barrejats potser no faran ni una cosa ni l'altra, i no sabré a qui exigir responsabilitats.

dimecres, 5 de setembre de 2018

En democràcia s'acaten les sentències

Totalment d'acord. En un model de democràcia on aquesta es segueixi escrupolosament és evident que les sentències s'han d'acatar, perquè s'entén que els poders polític i judicial són independents i no existeix polítics ni jutges corruptes o que prevariquin. El problema rau quan aquesta puresa no existeix i es té constància de polítics corruptes i jutges que prevariquen i fan favors als amics.
Seria llarg de relatar els diferents exemples que demostren que a Espanya la democràcia està corrompuda i que hi ha jutges amb molt poder que han prevaricat i han enganyat la societat. Només fixem-nos en les darreres notícies sobre l'acta del Tribunal Suprem on entre altres acords s'aprovava la designació del jutge Llarena com a magistrat del Tribunal. Segons vaig poder llegir, es va fer trampa per afavorir el nomenament d'un jutge molt amic del president del Suprem i del Consell General del Poder Judicial.
Què vull dir amb tot això? Doncs quan desconfies dels actors (polítics i jutges) és lògic que siguis reticent a acceptar totes les sentències. No n'hi ha un pam de net! És una llàstima arribar a aquesta situació, i preferiria poder afirmar que confio en les sentències encara que no m'agradin, però no és això. La meva fe amb els jutges d'aquest país ha desaparegut. Ja no hi confio i per tant tinc la tendència a no acceptar les seves sentències, perquè hi veig mala fe.

dimarts, 4 de setembre de 2018

Xavier Domènech, un fart de llop

Avui hem conegut la notícia de la retirada de Xavier Domènech de la política activa. Considero que es tracta d'una sorpresa, tot i que si s'analitza a fons resulta comprensible. No es tracta tant de conèixer o no la persona a fons, ni la seva família ni entorn social, sinó tan sols examinant tot el que ha ensenyat i demostrat Xavier Domènech durant aquests darrers anys.
Sempre he pensat que la política no és agraïda i que tard o d'hora crema les persones. Aquesta meva teoria, però, no sempre es compleix ja que hi ha persones que es passen tota la seva vida fent política, i la majoria d'aquests en surten prou bé. Tot i això, jo no me n'acabo de refiar d'aquests. O són uns masoquistes o tenen la filó d'or.
Fa quatre dies Xavier Domènech rebia queixes i va provocar dimissions pel que representava d'acaparament de poder, amb acumulació de càrrecs. A casa en dirien un fart de llop, i això potser li ha provocat aquest cansament i les ganes de baixar del tren.
Admiro les persones que són honestes i humanes. No em fio de les grans patums que a sobre alliçonen. No he escrit gaire sobre en Xavier Domènech, i reconec que el poc que he escrit tampoc ha estat gaire afalagador. De totes maneres se li ha d'agrair les hores dedicades, encara que hi poguessis estar en contra. Tenim prou polítics que ataquen la sobirania i el fet diferencial català, com per posar Xavier Domènech en el grup de persones que estima el país, el coneix i ha batallat per fer-lo millor.