dissabte, 31 de març del 2012

Amnistia fiscal per als estafadors i pressió als legals

En aquest país de mediocres, també a la política, sempre se soluciona de la mateixa manera. Els estafadors en surten airosos i els complidors els toca pagar els plats trencats. Tots sabem que si tothom pagués els impostos que els correspon, el dèficit nacional no seria tan elevat. Com que hi ha qui no paga el que li correspondria, ens augmenten la pressió fiscal als que sí que paguem impostos, i als estafadors els rebaixen l'impost.
Potser estic equivocat, però entenc que la mesura és una estafa per a la gran majoria d'assalariats que tenen declarats tots els ingressos, i facilita que qui no compleix amb les seves obligacions fiscals, regularitzi la situació, amb una rebaixa ostensible de la quota, i sense cap càstig. Més aviat un premi.
No és la primera vegada que passa. Una cosa semblant va passar amb el govern de Zapatero, que precisament va ser criticada pel PP, i ara és aquest partit qui ho posa en pràctica. Una vegada més la memòria ciutadana és efímera, i la nostra reacció es redueix a abaixar el cap i esperar quina altra ens en fan.
M'agradarà saber quants diners ingressaran per aquesta mesura adoptada. Espero que hagi valgut la pena. De totes maneres crec que no és just i el que s'hauria de fer és impedir el frau fiscal. No ha de ser tan difícil. Quan es volen saber les coses, bé que se saben. Es tracta només de voler-ho descobrir. El problema potser rau en què hi ha interessos compartits que no ho fan possible.
Com que poca cosa més podem fer, permeteu-me que em queixi des d'aquest humil racó virtual, exigint, si se'm permet, que es lluiti d'una vegada per totes contra el frau i es castigui els estafadors. I sobretot, que quan s'enxampin, se'ls faci pagar el diner robat. No és normal que mai es torni el diner, per més culpables que se'ls consideri. Ja està bé d'anar fent el "primo"! Demano més serietat al govern, i més respecte per a qui està fent bé les coses i compleix amb les seves obligacions.

divendres, 30 de març del 2012

Ens cal un govern fort, però no prepotent


Després d'una legislatura marcada per la indecisió davant una crisi financera que trigarem a superar, el que necessitem és un govern fort, que tingui les idees clares i no li tremoli el pols. També Catalunya ho necessita, després d'un govern tripartit que no ha sabut explicar i fer entendre totes les millores introduïdes, amb un final caòtic que se li ha anat de les mans.
De normal, però sobretot en temps de dificultats, cal que les persones que estan al capdavant d'un govern, tinguin la capacitat de convèncer amb les mesures preses, i donar la sensació que es té control de la situació. Res a veure amb prepotència ni oïdes sordes. Control, seguretat i decisió ferma.

El govern de Rajoy ha tirat endavant una reforma laboral de manera contundent i sense aconseguir un acord amb patronal i sindicats, i això el podria fer més vulnerable. L'única manera per aconseguir alguna cosa és demostrant la seva fortalesa i evitant fer marxa enrere a la primera manifestació dels sindicats, la qual cosa no impedeix que, passada la prova, s'asseguin amb ells per intentar llimar les diferències, coneixedors que no es podrà arribar molt enllà. La situació a Europa no dóna per a gaires concessions.
La mateixa fortalesa que cal espera del govern de Rajoy davant els sindicats, caldria dirigir-se a banquers i grans fortunes, i de manera especial aquells que han estat protagonistes principals de la gran crisi, sense que això ens deixi lliures de pecat. Tots hi hem contribuït.
Encara que pugui semblar el contrari, a ningú agrada un govern feble, un pare dubitatiu, un mestre indecís, un entrenador temorenc... sempre esperem de qui ha de liderar un projecte, fortalesa i convenciment d'estar fent bé les coses. També amabilitat, saber escoltar i rectificar en allò que es pugui anar equivocat.
Al govern de la meva vila se l'ha acusat de dèbil, i de donar passos en fals. De canviar d'idea i no escoltar l'oposició. De fet el govern no disposa de la majoria que li permeti fer i desfer al marge dels altres partits polítics, i això obliga a pactar, a escoltar i cedir, però això no hauria d'estar renyit amb tenir les idees clares, uns objectius definits, i uns objectius a assolir. Tampoc l'oposició s'ha de valer d'aquesta fragilitat, per obligar a fer tot allò que quan en va tenir ocasió no va voler o saber fer. Trobar l'equilibri entre la defensa del propi programa i la capacitat de negociar amb l'adversari, només és possible si hi ha realment voluntat de servei a la comunitat i no haver-se ficat a la política per interès personal, per aconseguir un fals prestigi.
Als nostres polítics els hem d'exigir serietat i honestedat. Si ens volen decebre, poden continuar tirant-se els plats pel cap, sense cap més intenció que desprestigiar l'altre. Si volen que confiem en ells, han de jugar amb la veritat per davant i demostrar que estan al nostre servei, que tenen clar què necessitem, i que saben lluitar per aconseguir-ho.

dijous, 29 de març del 2012

Els sindicats denuncien coaccions

El lladre robat, o el mentider enganyat. També té gràcia la cosa! Avui els sindicats s'han queixat que alguns empresaris han coaccionat els seus treballadors, de manera subtil, perquè no donessin suport a la vaga general. M'imagino que deu ser en el grau de subtilesa la diferència entre una coacció i una altra, perquè... no em direu pas que els "piquets" informatius actuïn massa subtilment? Per què en diuen informatius? i per què "piquets"? potser... perquè piquen? Potser els hauríem d'anomenar "informadors incendiaris".
Estic convençut que hi ha motius per protestar, i també anar a la vaga. El problema que jo hi veig amb tot això, no és tant els motius com la coherència de les persones. Per exemple els partits polítics. Quan governava el PSOE a Madrid, amb Zapatero, ¿com va actuar el PP davant la convocatòria de la vaga general? i ara que governa el PP, com ha actuat el PSOE? digueu-me sisplau, hi ha coherència?
Insisteixo que no cal que entrem a valorar la situació que ens ha portat la convocatòria de la vaga. Per quins motius ens movem? els partidistes? Penso que el PP no ho està fent bé. Tampoc és que em vingui de nou. ¿On són aquells que deien que tant era que governés el PP com el PSOE? Amb consciència, continuen pensant el mateix?
Amb això no vull pas dir que el PSOE ho hagués fet bé. Si fos així ara continuaria governant. El que no es pot fer, però, és analitzar els esdeveniments en funció dels propis interessos. No cal exigir objectivitat, però com a mínim serietat. De veritat que quan llegeixo segons quines proclames em fa vergonya. 
I després de la vaga què? el problema que tenim és que la situació econòmica no ens permet gaires alegries, i seria bo anar tots junts per buscar les millors solucions. L'enfrontament d'avui hauria de servir perquè tots plegats reflexionéssim i, enlloc de buscar culpables trobéssim canals de diàleg.
Si em permeteu, i ja sé que em repeteixo, voldria recordar que el govern de l'Estat va sortir escollit democràticament i legitimat pel resultat de les urnes. Una altra cosa a preguntar-nos és qui va votar a qui, i sobretot qui no va votar. També crec que la majoria absoluta no dóna dret a fer el que es vulgui, però la batuta la vàrem donar al senyor Rajoy.

dimecres, 28 de març del 2012

Guerra als pianistes incívics!!!

El piano, un instrument incívic? 
Darrerament hem pogut llegir diferents notícies referides a unes sentències condemnatòries contra joves estudiants de piano, o d'algun altre instrument musical. Resulta que vivim en una societat amb persones molt sensibles, que no poden suportar l'atac d'unes tecles enfurismades ni les seves notes musicals. No us penseu pas que els malvats pianistes estiguin torturant els seus infeliços veïns fins a altes hores de la matinada, ni a l'hora de la migdiada, no. Els estudiants acostumen a tocar durant la tarda i en hores en què tothom es belluga. 
Senyors, tal com diria en Capri, estem malalts! Només sabem reclamar, protestar, exigir, però en cap moment ens aturem a pensar què carai estem fent! Vivim en societat i ens dediquem a fotre el veí. Tocant el piano? No!, mirant com el podem denunciar. Perquè... esclar, el piano molesta molt! molesta molt més que sentir els escarafalls en aquestes televisions porqueria que tenen tanta audiència. I ho sentim a través de les claraboies o les mateixes parets, perquè no discuteixen, sinó que bramen com bèsties. Això si que és interessant i no molesta les nostres oïdes. I això no és denunciable, oi? No ho és, perquè el nostre país és un país de mediocres, incults i ignorants, que ens vanagloriem de les nostres misèries. 
I per què aquestes sentències condemnatòries? Doncs, perquè la Justícia està en consonància amb el nostre país decadent. Hi ha futur? M'agradaria pensar que sí, però tinc els meus dubtes. Ens agrada massa moure'ns pel fang, i ens falta esperit per esforçar-nos a millorar la societat, començant per nosaltres mateixos.
Jo visc en un carrer cèntric, i el meu veí és un manetes, i li agrada fer obres a la llar, i pica, i què? em molesta que piqui, i què? no hi té dret? I a l'altra banda toquen la gralla, i el trombó... i què? M'hi haig d'enfadar? Si no sabem viure en societat, si no som capaços de conviure, agafem els trastos i anem a la muntanya, on no hi hagi ningú. Però no se'ns acudeixi anar a "pagès", i fer aturar les campanes, o decantar els ramats perquè fan pudor. Podrim-nos en un racó de món, que no ens molesti ningú, perquè d'aquesta manera estarem segurs que nosaltres no fem la guitza a ningú.

dimarts, 27 de març del 2012

Amb polítics irresponsables que intoxiquen

La irresponsabilitat dels partits polítics que han estat governant em treu de polleguera. A la decisió del govern espanyol de castigar els mals gestors, jo hi afegiria el càstig als demagògs i irresponsables que després d'haver provocat un dèficit difícil d'eixugar, ara, des de l'oposició, castiguen el govern amb missatges populistes i totalment partidistes. 
El nostre sistema democràtic hauria d'incorporar un sistema de detectació de voluntat de servei, respecte a la ciutadania i honorabilitat. Hi ha actituds que no es poden defensar i només tinc paraules i sentiment de menyspreu. On ho veiem? Només es tracta d'obrir els ulls. Qui són els responsables? Doncs, en part ho som nosaltres perqué demanem i exigim impossibles i provoquem que molts polítics actuin de cara a la galeria, sobretot quan no tenen responsabilitat de govern. 
Si volem que ens menteixin amb paraules amables, el que aconseguirem serà més engany i menys possibilitats de sortir-nos del merder en què ens trobem. Hem de ser exigents amb els partits del govern, però també amb els partits de l'oposició. No podem permete que ens enredin i ens busquin per satisfer els seus objectius i no els de la ciutadania. 
Repassant els diferents ajuntaments del país, ens trobarem amb tots els colors polítics, jugant amb nosaltres. No podem permetre que partits que han arruïnat el poble, ara des de la comoditat de l'oposició, es dediquin a intoxicar i jugar amb la bona fe de qui ha confiat en ells. Hi ha pobles que això no ha passat, i és d'agrair, encara que hauria de ser natural.

dilluns, 26 de març del 2012

El contrincant de l'alcalde Fors i el PAM

A l'alcalde d'Arenys sembla ser que li ha sortit un contrincant, i no li fa cap gràcia. Tot i que encara falten tres anys, aquest diumenge, a Ràdio Arenys, va parlar del retorn del fill pròdig, Lluís Blanchar, i al president local d'Unió, no li va agradar gaire. L'alcalde Fors va aconseguir que el diputat Maimí no li ocupés l'alcaldia, però ara tem que Blanchar el substitueixi.
Però si falten tres anys, no seria millor parlar per exemple... del PAM? Precisament els grups de l'oposició li varen presentar una moció en el darrer Ple, i ara haurà de córrer a confeccionar-ne un. Al regidor del Bloc el varen acusar d'anar traient conills del barret de copa, i la regidora d'ICV va fer una gran defensa dels beneficis de comptar amb un PAM. Sobretot de transparència i de referència per anar veient què s'està fent. O sigui que no es tracta d'una eina estàtica, sinó totalment dinàmica. 
L'alcalde es va defensar, dient que el PAM que s'havia elaborat en el darrer mandat, quan el seu partit era a l'oposició, preveia realitzar moltes actuacions que finalment no es van dur a terme. Si no ho recordo malament, el percentatge d'obra i actuacions realitzades va ser molt alt. Fins i tot la revista L'Agenda, molt crítica amb el tripartit, no ho deixava pas malament del tot. Però la importància d'un PAM, com també passa en un procés participatiu, no està només en el grau de compliment, sinó també en la justificació del per què alguna cosa no es compleix. 
Ningú, que vulgui ser honrat, oblidarà els problemes financers que es varen començar a notar durant el darrer mandat, ni tampoc que el nostre Ajuntament està sanejat, gràcies a una bona feina de fa uns quants anys, havent passat governs de tots colors. Les grans inversions han fallat, però tot té una explicació, i això és important.
No sé si l'actual alcalde es presentarà de cap de llista a les eleccions de 2015, però el més important per a la nostra vila és saber si aquests quatre anys de mandat es farà bona feina, si ens ho escriuran al PAM i el podrem valorar, sobretot els partits de l'oposició, que hi estan tan interessats. I el regidor/a de barri quan?

diumenge, 25 de març del 2012

Eleccions a Andalusia i crits d'independència a Reus

Aquest diumenge estem atents al resultat de les eleccions a Andalusia i Astúries. En el primer cas se'ns ha venut que s'acabava el regnat del PSOE durant trenta anys i que Arenas, a la quarta seria la vençuda. Els primers resultats de l'escrutini, però, han posat la por al cos del PP, perquè han estat favorables a l'actual govern. Astúries, per la seva banda, també hi guanya el PSOE, però tothom està pendent del resultat final i veure qui suma què, i sobretot, si UPyD pot ser determinant a l'hora de decantar la balança.
Però a Catalunya els ulls han estat posats a Reus que, com ja comentava ahir, s'hi celebrava el Congrés de CDC que tenia un to més sobiranista del que és costum. Personalment també he estat atent a la notícia de la mort d'Antonio Tabucchi, un especialista de l'obra de Fernando Pessoa.
La informació que ens arriba de Reus representa una afirmació clara de la voluntat sobiranista de CDC que podria posar en perill el suport que el govern de la Generalitat està rebent del PP. Tot i així, els populars no s'ho acaben de creure i esperaran a que el president es desperti d'un possible mal somni. Permeteu-me que jo també ho posi en quarantena i esperi uns dies a reaccionar.
I a Mallorca també hi havia moguda. En aquest cas per manifestar-se contra la decisió del president balear, de no exigir el coneixement del català per presentar-se a les oposicions a la funció pública. De fet es tracta d'un pas més contra la llengua catalana, que és una obsessió del president des de que va accedir al càrrec. M'agradaria poder conèixer la història d'aquest senyor. Quina ha estat la seva infantesa? quins problemes ha tingut que l'hagin amargat? és una revenja per algun trauma viscut? No pot ser normal, i hi ha d'haver alguna cosa que ho expliqui, que no ho justificaria perquè no té justificació possible. Una cosa és equiparar les dues llengües i no discriminar a favor de la més dèbil, i l'altra és lluitar per destruir-la. Com podeu veure, doncs, hi ha prou temes per entretenir-nos. Ara tornaré a mirar qui està guanyant a Andalusia i Astúries. El recompte de vots encara no s'ha acabat.

dissabte, 24 de març del 2012

CDC el partit de la gran majoria dels catalans

És el que ha dit el president Mas, i potser això explica aquest anar i venir del partit entre posicions sobiranistes i pactes amb el Partit Popular. M'imagino que d'aquesta manera acontenta uns i altres i no exclou ningú, però aquesta pràctica és perillosa perquè quan es vol acontentar tothom, a vegades no acontentes ningú.
Una cosa sí que aconsegueix, i és que dóna peu a que els altres partits es posin nerviosos i els critiquin. El PSC, en veu de Pere Navarro, critica que el Congrés de CDC estigués ple de senyeres estelades mentre manté Alícia Sánchez Camacho com a "vicepresidenta a l'ombra".
M'imagino que els partits que s'han declarat independentistes, ERC i SI, voldrien que CDC s'hi definís, i que el president Mas actués de manera diferent i no pactés amb un partit polític, el PP, que és descaradament "anti", i a vegades, fins i tot, dóna la impressió que treballa en contra dels interessos catalans.
El problema de tot plegat és que l'independentisme no té prou pes i difícilment un partit polític que s'hi declari, pot governar el país. L'estratègia d'anar marejant la perdiu, pot resultar beneficiosa en el sentit de radicalitzar els actuals independentistes i guanyar adeptes a la causa, sense perdre seguidors i encara menys, votants.
El paper que el president Mas li dóna a CDC és el que molts hauríem volgut per al PSC, i que en un temps semblava que podia ser. Les hores baixes en què passa el partit socialista haurien de servir per reflexionar i estudiar l'estratègia per tornar a guanyar la posició que mai hauria d'haver perdut. Crec, però, que els passos que està donant el PSC darrerament, no van en aquesta línia, sinó que el porten a ser un partit contradictori, de segona fila i poc arrelat al món que el va veure néixer.

divendres, 23 de març del 2012

Viure de les subvencions, també a Arenys

El Consell de Ministres ha aprovat una llei de la transparència perquè els ciutadans puguin estar ben informats de què es fa amb els seus diners. No podem entrar a valorar-la, perquè no la coneixem prou, però d'entrada s'ha de dir que qualsevol eina que faciliti la informació a la ciutadania, és benvinguda. Si una cosa no ens hem cansat de demanar, és precisament això: més transparència.
Veurem com es concreta, i no ens imaginem que amb aquesta llei ho solucionarem tot. És allò de feta la llei, feta la trampa, però com a mínim es tracta de posar-ho més difícil a qui s'aprofita de llocs preferents per embutxacar-se diners. Coneixerem els sous, les subvencions i els contractes que realitzen totes les administracions. A més, la portaveu del Govern espanyol ha dit que obriran un petit procés participatiu, perquè la ciutadania hi digui la seva.
Els sous són prou coneguts, i s'acostuma atacar els polítics per ells, encara que ens oblidem d'altres ciutadans que cobren molt més, i fins fa poc ningú els anomenava. De les subvencions també hi ha informació, però passa més desapercebuda, a no ser que sorgeixi algun problema. Seria bo que la ciutadania es fixés en les subvencions que s'atorguen, fins i tot aquelles que no sumen gaires diners, però que a vegades tampoc queden prou justificades.
El nostre país va descobrir la pràctica de subvencionar per a tot, i hi ha gent i entitats que només viuen gràcies a les subvencions, i no sempre són prou merescudes. Tot i que l'administració pública utilitza eines suficients per analitzar l'ús dels diners públics amb què se subvencionen projectes i activitats, hi ha prou maneres de burlar el control i deixar-ho tot en paper mullat.
A l'entrevista que la revista arenyenca L'Agenda feia al senyor Joaquim Cassà, arenyenc de l'any 2011, li varen remarcar una frase prou clarificadora de tot el que representa el món subvencionat: "Depenem massa de les subvencions i això ens fa perdre la iniciativa". Ahir, al programa Banda Ampla de TV3, l'alcalde de Barcelona va equivocar-se quan va dir que era més just que tots els contribuents paguessin per l'organització d'una Festa Major, que no pas ho haguessin de pagar els participants a la Festa.
Tenia raó Trias quan deia que no hi ha res de franc, i per tant tot té un cost. ¿Què és això d'obrir totes les portes i no cobrar entrada, com si no li costés res a l'Ajuntament? Aquest costum de fer-ho tot de franc, ens ha mal educat, i no entenem que ara ens vulguin fer pagar entrada. Sigui l'Ajuntament o l'entitat veïnal qui organitza la festa, els veïns han d'entendre que els diners han de sortir d'un lloc o altre. Què prefereixen? pagar entrada si volen assistir al ball, o que els augmentin els impostos municipals? Al final, els diners surten del mateix lloc. És per això que és tan important saber en què es gasten els nostres diners, i si van per a subvencions, que puguem veure quin ús en fan les persones o entitats subvencionades. Està molt bé que es vulgui fer coses, però no ho podem supeditar tot als diners que ens regali l'administració.

dijous, 22 de març del 2012

No hi ha dia que no m’indigni

Després que els indignats hagin desaparegut de les primeres pàgines dels diaris, m'he proposat fer una llista de les notícies que em provoquen indignació. Les decisions polítiques, les reaccions ciutadanes, les injustícies evidents... No sé si vosaltres heu fet aquest exercici, que en tot cas us hi convido. 
Avui la notícia que m'ha provocat indignació ha estat la que parlava de l'Imam de Terrassa, a qui els Mossos d'Esquadra van enregistrar un sermó, un adoctrinament d'acord amb la seva interpretació de l'Alcorà. "...sens dubte la dona ha nascut d'una costella torta, i el més tort d'una costella és la part davantera". "Si no acata (la dona) aquestes obligacions, el pas següent és que l'home deixi sola la seva esposa al llit, nomes al llit, i li negui les relacions sexuals. I si amb aquest mètode no se soluciona el conflicte, doncs has de recórrer als cops (...) han de ser discrets, que ningú no en sàpiga res fora de la vida conjugal..." N'hi ha prou, oi? 
A casa nostra hi ha fanatisme religiós, encara que és més dissimulat, i us haig de dir que també em treu de polleguera, m'indigna i m'avergonyeix. Tot i que respecto la diversitat i la defensaré arreu, no puc acceptar cap tipus de lesió als drets fonamentals, en aquest cas de la dona. No hi ha tradició ni doctrina que pugui justificar una salvatjada com la que predicava l'Imam de Terrassa, i s'ha de denunciar i castigar sense cap eximent. 
Per altra banda... ¿No us indignen les declaracions fatxendes de Francisco Camps, després que un jurat popular no el considerés culpable? O l'actitud del periodista Alemany, a qui el president autonòmic Jaume Matas li pagava un dineral, perquè li escrivís els discursos, i després el posés als núvols en articles a la premsa?
¿No us indigna veure que per més que declarin culpables de robatori o malversació de fons, ningú torni els diners? O la notícia d'avui en què la ministra espanyola ha vist com tot Europa li deia que foradar els Pirineus per acontentar els aragonesos i fotre els catalans no era prioritari ni viable, i encara no s'ha donat per vençuda?
I què us sembla quan els polítics que han perdut el govern exigeixen el que ells no han sabut fer?  I aquests alcaldes i càrrecs públics que han permès endeutaments per sobre del 200%?
N'hi ha més, però ho deixaré per un altre dia.

dimecres, 21 de març del 2012

És això el que esperen els arenyencs del seu Ple?

Per primera vegada des de la meva sortida de l'ajuntament d'Arenys de Mar, he tingut la mala pensada d'escoltar en directe el Ple municipal. Hi he connectat quan estaven discutint sobre una moció per deixar de pagar la recaptació dels impostos, a Espanya i fer-ho a l'Agència Catalana (que després ho ingressarà a la caixa espanyola). Feia riure, per no plorar, la confusió sobre si entraven la moció d'ERC o la de la CUP, la regidora deia que deien el mateix, però els altres regidors no ho veien així... Com podeu veure, un treball important i profitós per a la nostra vila. Finalment, després d'aprovar la moció de la CUP, no sabien què havien aprovat, ni si el primer pagament ja l'haurien de fer a l'Agència Catalana...
Després, per entrar en temes transcendents per a Arenys, han portat a votació una moció contra l'actitud de la policia de València contra els estudiants que es manifestaven per la ciutat. De veritat que estic content de no ser allà dalt, passant vergonya.
¿Algú dirà o pensarà alguna cosa per millorar la gestió del nostre ajuntament en benefici dels vilatans? Potser ho han fet al començament del Ple, quan jo encara no hi estava connectat.
Després ha vingut la moció de la CUP contra la Reforma laboral. És evident que algú em podrà dir que hi ha molts arenyencs que hi estan implicats. Tot i així sempre he pensat que a l'ajuntament s'hi va a fer altres coses. I em faig una pregunta (jo per la ràdio no puc veure qui vota què) els regidors i regidores del Ple municipal, voten segons consigna dels partits? M'imagino que el PP no hi votarà a favor, i en canvi el PSC sí, ja que el senyor Rubalcaba ho ha manifestat prou clarament. Bé, deixem que aquesta moció toca els treballadors municipals... Ah però... resulta que es presenten dues mocions en contra de la Reforma laboral. No han estat ni capaços de presentar una moció conjunta. La primera, la de la CUP s'ha aprovat amb sis vots favorables, i la segona, la d'ICV i PSC, que presentaven en nom també de l'Intercomitè de treballadors municipals i els sindicats CCOO i UGT, s'ha aprovat amb vuit vots favorables. O sigui que s'han aprovat les dues mocions!
I després... una altra moció! Ara contra les participacions preferents d'entitats bancàries. També és fotut per a qui s'hi ha trobat enganxat, però això ha d'anar al Ple també? Esclar... deu ser això fer política.
I més mocions... Ja em perdonareu que, arribat en aquest punt, no us expliqui per què se m'ha escapat el riure, i m'he mossegat la llengua. Hi ha fets que clamen el cel! com es pot ser tan hipòcrita? 
Probablement avui no havia d'haver sintonitzat Ràdio Arenys, i no voldria que algú pensés que no valoro la feina dels 17 regidors i regidores, que dediquen bona part del seu temps lliure per treballar per Arenys. Ningú té cap dret a criticar l'esforç que els suposa i les renúncies que han de fer, però... crec que ens estem desviant, i podem arribar a practicar un excés de política i molt poca gestió. El Ple ha continuat, però jo... m'he desconnectat.

dimarts, 20 de març del 2012

Als catalans ens falta, si més no, picardia

Al meu fill, que juga al futbol, sempre li dic que els falta picardia, que no té res a veure amb jugar brut i destraler, sinó de manera intel·ligent i oportunista. Quan es troben al davant un equip groller, tenen totes les de perdre, tant si continuen fent el seu joc, com si pretenen posar-se al nivell de l'adversari. No en saben, i llavors és quan els penalitzen.
La picardia, ben emprada, és una virtut que si no es té es troba a faltar. La picardia i l'estratègia fan bona companyia i ajuden a triomfar en la vida. I jo tinc la mania que als catalans ens falta picardia, i fins i tot errem en l'estratègia.
No fa massa que vaig escriure sobre la representació de la retirada de la bandera espanyola del balcó de l'ajuntament de Sant Pol. La convocatòria i la corresponent resposta donava un aire patriòtic que els autoconvencia de la força de l'independentisme. El resultat va ser que la bandera espanyola, que no estava penjada, ara ja hi sigui, i fins i tot ha animat la delegada del govern a exigir a tots els ajuntaments que no ho fan, que pengin l'espanyola als balcons consistorials.
Ja sé que tot plegat és una criaturada, o no! Perquè si nosaltres donem tanta importància a la senyera, també ells li donen a la bandera espanyola. És qüestió d'acció i reacció. Creieu que els convocants han demostrat tenir picardia? i l'estratègia ha estat l'adequada?
Les grans píndoles independentistes que va repartir SI durant la campanya electoral al Parlament de Catalunya,  quin resultat varen aportar? ¿no penseu que va enfortir la posició contrària? Varen entrar al Parlament, però no em feu recordar com han acabat. Si Laporta no hagués estat expresident del Barça, no haurien quedat al carrer?
Una bona estratègia podria ser agrupar totes les forces independentistes, per sumar, i demostrar que allò que es va veure pels carrers de Barcelona el famós 10 de juliol, es tradueix en diputats al Parlament. Però no, perquè el protagonisme, l'ego és massa fort entre els candidats a salvar el país. I si em queixo que eren tants partits (la paraula ja ho diu "partits" en mil trossos), ara encara hi podríem afegir la CUP, i qui sap qui més.
Els catalans ja no fem por a Madrid, perquè saben que som dèbils, individualistes i temorencs. Bordem molt, però no mosseguem. Ens falla l'astúcia, la picardia i qui sap si també la intel·ligència, però el que no hem de perdre és la dignitat.

dilluns, 19 de març del 2012

Han detingut 16 jutges

Els han acusat de formar part o bé col·laborar amb la Camorra. Es veu que quan la policia detenia membres de la màfia, aquests jutges els absolia. També hi havia implicats funcionaris de l'administració tributària. Era tota una xarxa especialitzada en la compravenda immobiliària i hotelera. Tot això al sud d'Itàlia.
Jo que em pensava que els tots els jutges, excepte el senyor Garzón, eren bons... i ara resulta que també n'hi ha de dolents. O sigui que m'he quedat com quan em varen dir que els reis eren els pares. La meva innocència se n'ha anat en orris.
Amb això què vull dir? doncs que la ciutadania s'ha cansat dels polítics (¿seguiu la campanya electoral andalusa?) i també del jutges i els respectius tribunals. Perquè no n'hi ha un pam de net. I amb això no pressuposo que els nostres jutges siguin delinqüents, sinó que aquell drap que tapa els ulls a la Justícia, sembla que transparenta.
La presumpció d'innocència és bàsica per a l'anar bé de la nostra societat. Si partíssim de la idea que tothom és corrupte, no podríem donar ni un pas. Passi el que passi convé no oblidar aquesta premissa, si no volem estavellar-nos. Una altra cosa és que cada vegada quedem més decebuts de com funciona el nostre sistema democràtic i malfiem més de les promeses i bones intencions dels polítics i personatges públics.
Avui, sense anar més lluny, llegia les declaracions del senyor Daniel Fernández, una de les 'joves' promeses del PSC (?), atacant el govern de CIU, dient-li que era impúdic, i no sé què més. L'altre dia em vaig creuar amb ell, però, com és natural, no ens vàrem dir res. No ens coneixem de res. Era a l'acte del comiat de Cpc. Se'l veia molt sol. Doncs aquest polític que ha guanyat punts dins el PSOE, vull dir, el PSC, després de la remodelació, o canvi de cadira dels nous dirigents socialistes, té la barra d'insultar d'aquesta manera el govern convergent, tenint tan recent el passat tripartit. No sé mai si és falta de memòria, o barra, el que fa dir segons què, vistos els resultats.
Avui el senyor Caja, el vetllador dels drets dels castellanoparlants a Catalunya, ha presentat un recurs al Tribunal Constitucional contra la llei d'immersió lingüística que aplica el govern català. Continuem vivint entremig de plets i replets, com si tinguéssim la vida solucionada. A vegades penso que el món està acabat. Llavors em ve la bena positivista i penso en el Barça que ja només està a 8 punts del Madrid. Això sí que és important, i en tirarem un bon tros a l'olla.

diumenge, 18 de març del 2012

En castellà també, senyor Pla Nualart

El problema no és que hagi reaccionat tard a l'article d'Eduard Voltas, el problema és que el seu article és de laboratori, però no és aplicable enlloc. Si volem continuar teoritzant i vivint de somnis lingüístics o de puresa lingüística, podem seguir el seu discurs, però ens quedarem on som si no anem a pitjor.
Cal que obri els ulls i s'adoni que la Catalunya actual no té res a veure amb la Catalunya dels nostres avis, abans de l'arribada de les primeres immigracions, procedents de la resta de l'Estat. També convé que tingui en compte que aquestes persones que fa quaranta anys que viuen a Catalunya, són catalans. O potser creu que catalans només ho són els que tenen un mínim de quatre o cinc generacions d'avantpassats residents a Catalunya?
Per on vol començar per aconseguir aquesta Catalunya que no existeix? si una cosa hem d'intentar treballar és en convèncer a conciutadans que una Catalunya forta i sobirana és la solució per resoldre molts dels problemes actuals. Que si anem tots junts podrem fer un país més ric i just, de qui tothom se'n podrà sentir orgullós.
El senyor Voltas en cap cas qüestiona la importància de la llengua catalana, i la manté com a llengua pròpia de Catalunya, però no oblida que el 50% dels catalans tenen com a llengua materna el castellà. Això potser no li agradarà, però haurà d'acceptar que és cert. Si és així, què els prometrà en una hipotètica Catalunya lliure i independent? Els amenaçarà amb que la seva llengua materna serà arraconada? És això el més important que podem aspirar aconseguir els catalans?
La seva teoria és molt bona i fins i tot bonica, però és teoria. Pretendre escombrar el castellà o negar la importància que té a Catalunya, és un error que no s'aguanta per enlloc. Entenc que la seva posició de lingüista el faci defensar la llengua catalana d'una manera tan idíl·lica. I això li ho diu una persona que té el català com a llengua materna i que com a mínim pot demostrar cinc generacions d'avantpassats catalanes.

dissabte, 17 de març del 2012

Convivència cívica, un frau

Una farsa? una presa de pèl? No, un frau a la convivència, i un riure's de la Llei i l'ordre. És tan injusta l'actitud d'aquest col·lectiu residual, com el cas que li fan partits democràtics com Ciudadanos o el Partit Popular. Vergonya em va fer l'Alícia Sánchez Camacho quan va demanar que el seu fill fos educat en castellà. La seva posició al capdavant del Partit Popular a Catalunya, mereixeria un comportament més assenyat i no tan partidista i electoralista.

Els catalans segur que no ho hem fet bé. Hem provocat que sorgissin partits com Ciudadanos, o bé líders mediàtics com Jiménez Los Santos, o que el PP es radicalitzés i enfoqués tota la seva política contra la singularitat catalana i els seus drets sobiranistes.
M'imagino que la millor estratègica és atacar allò que fa més mal, la part més sensible de les persones i pobles. En el nostre cas estem parlant de la llengua, que d'alguna manera ens identifica com a poble, amb cultura pròpia, història, tradició i jurisprudència. Després de quaranta anys de prohibició, denunciar un atac a la llengua castellana és ficar el dit a la llaga i guanyar punts per aconseguir una fractura social.

No es mereixen que parlem d'ells, però el Poder Judicial hi dedica moltes hores i esforços. Es perden moltes energies per culpa d'uns personatges que només busquen publicitat i desestabilitzar el país. Semblaria que no pot ser possible que una norma que ha demostrat la seva eficàcia i ha estat lloada més enllà de les fronteres, per interessos d'una minoria, sense escrúpols, pugui posar en dubte la seva legalitat.
Si un model de vida i convivència funciona, no hauria de ser mai declarat il·legal, a no ser que la Llei estigui desfasada o subjecte a una voluntat interessada. Tenim un concepte equivocat de la Llei, quan la pensem inamovible i sempre justa i per sobre de la voluntat del poble. El legislador no és objectiu, per la qual cosa les lleis tampoc ho són. Cal un pacte i consens, i això no passa, sobretot quan qui legisla està en contra de les aspiracions sobiranistes d'una part de l'Estat. Si el Tribunal Constitucional arribés a donar la raó a Convivència Cívica, seria el mateix Tribunal que s'hauria de qüestionar. El Rei, del Petit Príncep tenia molta raó. Ell sabia les ordres que podia dictar, per evitar la desobediència. L'ABC diu que Espanya té un problema, però jo penso que el problema el té Catalunya.

divendres, 16 de març del 2012

Final d'etapa de Ciutadans pel Canvi

Ahir, al centre Arts Santa Mònica, ens vàrem trobar amics i amigues de Ciutadans pel Canvi, que durant dotze anys hem estat treballant per ajudar al canvi en la manera de fer política. Un canvi que encara no s'ha acomplert, però que de mica en mica ha anat impregnant la ment de la ciutadania interessada en la cosa pública.
Ahir ens vàrem reunir per tancar una etapa, ja que tots teníem clar que res està tancat per sempre i mai s'acaben les ganes de treballar per allò que creus, sobretot si et sembla que pot beneficiar la societat on vius. Ens desitjàvem sort i ens emplaçàvem a retrobar-nos en un nou projecte cívic i social.

Les tres persones que han liderat el projecte de Ciutadans pel Canvi, varen repassar moments i sensacions d'aquests dotze anys d'il·lusió, i es varen resistir a acceptar qualsevol idea de fracàs. Josep M. Vallès, Carme Valls i Àlvar Roda, han estat els presidents d'un col·lectiu que ha dedicat bona part del seu temps per analitzar la situació política del nostre país, vetllant pel compliment de les promeses electorals, amb uns principis irrenunciables com són la participació, la transparència i el compromís cap al poble de Catalunya.

La feina de Ciutadans pel Canvi, no sempre s'ha entès, i ha estat precisament el partit polític més proper a les idees i pensament polític, qui més resistències ha demostrat a l'hora d'acceptar la manera de fer de Cpc. Un dels molts errors del president Montilla, mal assessorat per companys del seu partit, va ser girar l'esquena a Ciutadans pel Canvi, com també ho va ser el distanciament sostingut entre Cpc i altres forces polítiques progressistes i d'esquerres, amb qui es podia compartir molt bona feina.
Hi ha hagut, com arreu, moments per oblidar, com els que es varen viure en una de les darreres convencions, celebrada a Barcelona, i d'altres de molt bon record, com els viscuts durant la campanya per a la Iniciativa Legislativa Popular, per una llei electoral catalana, un tema pendent al Parlament català.
L'experiència ha estat positiva, i m'ha permès conèixer persones amb iniciativa, empenta i ganes de col·laborar i participar en la societat. He après i compartit bons moments a diferents indrets de la geografia catalana, i crec que hem estat honests. No puc deixar de recordar la gran vàlua de qui va ser el primer president, en Josep M. Vallès, i que va tenir ocasió de demostrar en la seva etapa de conseller de Justícia, i la força i capacitat de treball de la Carme Valls. Amb l'Àlvar s'ha tancat una porta, però estic segur que on sigui deixarà petja. Gràcies a tots, amics i amigues.

dijous, 15 de març del 2012

Ser capellà, un ofici de futur

Ja han trobat la manera!
Des de fa molts anys, l'església catòlica al nostre país, té veritables problemes per aconseguir vocacions sacerdotals. Podríem discutir sobre els motius d'aquesta manca de vocacions, i de ben segur que en trobaríem unes quantes. Hi hauria causes internes, d'anquilosament i distanciament de la societat, i també externes, amb pèrdua de valors, d'esperit de sacrifici. 
L'enginy de monsenyor Rouco no té límits, i ja han trobat la manera d'engrescar aturats a ordenar-se sacerdots. Els prometen una feina per a tota la vida, amb sous no massa alts, però a càrrec de l'Estat i els ciutadans. I si no us ho creieu, aquí hi ha el vídeo promocional. 

dimecres, 14 de març del 2012

La coherència de Rajoy i la independència

Si una cosa reclamem als polítics, no únicament a ells, però d'alguna manera especial, és que siguin coherents. Els polítics han de prendre decisions, i això vol dir prioritzar, decantar-se per un costat i rebutjar l'altre. Això vol dir fer contents a uns i descontents als altres. És per això que no poden evitar la crítica, i si ho pretenen, volent acontentar tothom, llavors tots hi surten perdent, els polítics també.
Dic això de la coherència perquè avui el president espanyol ha estat molt clar, i molt conseqüent amb la coherència. Rajoy ha deixat ben clar que s'oposava al reconeixement de la independència de Kosovo, perquè és la mateixa opció que defensaria en el cas català. Ho havíem denunciat, però sempre ens ho negaven.
Bé, de fet Rajoy el que ha dit és que no reconeix la independència de Kosovo perquè "És el que convé als interessos generals dels espanyols". Una manera subtil de dir el que jo li feia dir.
Però aquesta coherència no és exclusiva seva, sinó que la comparteix amb l'anterior cap del govern, el senyor Zapatero, i els partits que representen. I això és el que haurem d'acabar de veure, si l'objectiu de l'ACN s'acompleix.
Jo sí que defenso la independència de Kosovo. Potser perquè vull ser coherent, quan arribi el dia.

dimarts, 13 de març del 2012

La independència per a quan siguem grans

No us perdeu l'article d'avui d'IU Forn, a l'ARA. De veritat que no té preu. Sabeu que IU no té pèls a la llengua, i diu les coses pel seu nom. Ja sé que parlar de Suïssa i dels suïssos és cosa fàcil, però no em direu que no està molt encertat? 
L'altre dia algú deia que vivim en un país de fireta. Quan parlem de país ens referim a Espanya, però també Catalunya. No es penseu que nosaltres siguem tan diferents. Potser ens entenem millor, però el ridícul també el sabem fer. Molesta veure que hi hagi països on els seus habitants són i actuen de manera responsable. 
L'exemple de l'escrit d'IU Forn era el referèndum, i el resultat obtingut, i s'imagina què hauria passat a casa nostra si ens haguessin donat l'oportunitat de manifestar-nos. Si veiem com han actuat els sindicats aquests darrers dies, amb unes proclames típiques de finals del franquisme, o d'una pel·lícula dels germans Ribes. O mireu com està darrerament el moviment veïnal. 
En una discussió que vaig tenir no fa gaires dies, em defensaven que els partits polítics, quan es varen legalitzar, es varen endur els millors, els que havien estat grans líders veïnals, i es varen quedar les segones o terceres opcions. Uns moviments veïnals que tenen grans dificultats perquè la ciutadania els segueixi, col·labori i participi al barri, però també unes associacions amb unes juntes que s'han perpetuat en el temps, com si no hi hagués ningú més per exercir de president o secretari. 
Portem gairebé quaranta anys de democràcia, però no ho acabem de fer bé del tot, i la nostra picaresca, i també desconfiança, fa que actuem amb nocturnitat i traïdoria, malmetent les relacions socials, i avançant molt poc. 
L'ANC ens demanarà que ens pronunciés sobre el nostre futur com a poble sobirà, i ho farà comptant amb les persones que som. Caldrà que aprenguem a actuar amb més ètica, amb més confiança i transparència, per ser millors. 
Hem d'exigir justícia fiscal, però al mateix temps entendre quina és la realitat econòmica. Si exigim que l'administració actuï de manera il·legal, o ignorem que els recursos s'han acabat, i volem més i més, l'única cosa que aconseguirem serà continuar vivint en la ignorància, essent la burla de tots.

dilluns, 12 de març del 2012

Els partits polítics també hi fiquen el nas

Si l'altre dia parlava de la intromissió dels partits polítics arreu, i em malfiava del seu paper d'oient davant la creació de l'Assemblea Nacional Catalana, avui ho podria ampliar a més àmbits, un d'ells molt sensible. Diumenge es commemorava, entre altres coses, el vuitè aniversari dels atemptats de Madrid, i la concentració no va ser unitària. Per què? perquè els partits polítics, sobretot el PP, en aquest cas, han jugat amb el dolor dels familiars de les víctimes, per fer política. Per fer política denigrant i fastigosa.
Aquest és el gran problema del nostre sistema democràtic. Els partits polítics es creuen amb el dret de posar el nas a tot arreu, amb la política del tot s'hi val per aconseguir ser el primer. Això és el que crea desafecció, i el que provoca corrupció política. El meu fill, que té 16 anys, aquest diumenge em demanava si abans també hi havia tanta corrupció. La meva resposta va ser que sí, però que no es coneixia com ara. Potser perquè ni per corruptes serveixen molts polítics, però també banquers i personatges que remenen diners. És que el mateix sistema polític i social permet que uns obtinguin uns salaris i/o beneficis extraordinaris, mentre la seva empresa o el seu banc, ha fet fallida o ha estat intervingut pel govern de l'Estat.
Sóc conscient que les generalitzacions són perilloses i fins i tot injustes, però llegint el diari t'adones que cada dia hi ha menys partits que quedin al marge d'embolics per part d'algun dels seus militants. Alguns de descarats, d'altres més residuals, però en molts casos al voltant de malversació de fons públics i/o prevaricació.
Quina impressió us ha fet en veure el PP al darrere d'un col·lectiu de familiars de víctimes del terrorisme, i no de l'altre? Per què el PP continua pensant en ETA com a culpable dels atemptats de l'11-M de 2004 a Madrid? Per què es pensa que són els altres els que juguen amb el dolor dels familiars de les víctimes?
Potser no tinc el dia, però tot plegat fa molta pudor de socarrimat. Estem perdent els papers, la moral i el sentit comú. La societat civil està cansada, i en aquests moments molt afectada per la situació econòmica que vivim, i probablement deixem massa en mans dels partits polítics, allò que en aquests moments demostren que són incapaços de liderar, ni tan sols intentar posar ordre i, per sobre de tot, responsabilitzar-se dels actes dels seus militants i dirigents. Una ANC sense polítics? la independència sense els partits polítics?

diumenge, 11 de març del 2012

Els sindicats i la Guàrdia Urbana es descompten

Com ja va essent habitual, a l'hora de sumar hi ha qui es descompta. Alguns se'n descuiden, d'altres en compten de més. A la manifestació d'aquest diumenge a Barcelona, els sindicats n'han comptat 450.000, i en canvi la Guàrdia Urbana, només n'ha trobat 17.000, una diferència remarcable.
És evident que, si ens hem de basar en el poder de convocatòria dels sindicats, l'èxit de la mateixa és molt diferent si ens creiem els propis organitzadors o la Guàrdia Urbana. Personalment no m'hi fixo gaire, però és cert que veure a molta gent reunida, fa impacte, i ajuda a pensar que hi ha motius per mobilitzar tanta gent.
De la mateixa manera que ahir al Palau Sant Jordi, voldria pensar que els partits no hi pinten res. Que són uns convidats, però que els veritables protagonistes són els ciutadans. Esclar que s'ha de ser molt innocent per creure que els partits no hi juguen el seu paper i que, en el cas d'ara, l'oposició no ho aprofita per intentar desgastar el govern. Que no ho havien fet els altres quan eren a l'oposició? doncs, si ho fan uns per què no ho poden fer els altres? Si el govern del Partit Popular ha redactat una reforma laboral que afecta l'estat del benestar, a ulls de molta gent, és lògic que el Partit Socialista hi estigui en contra i mobilitzi els seus militants i amics. L'altra cosa és pensar què passaria si el govern fos del PSOE. No podem deslligar les mesures preses pel PP, de la realitat que patim, una situació que ha vingut influenciada per la situació global d'Occident, però també per la gestió de l'anterior govern de l'Estat.
Ens hem d'estrènyer el cinturó, i permetre que el govern flexibilitzi el mercat laboral, per ajudar a reduir l'atur, però cal estar alerta que no ens venguin gat per llebre. Que no s'aprofiti la crisi per atacar l'estat del benestar, que tant ens ha costat aconseguir. Hem estirat més el braç que la màniga, però tampoc ens poden prendre el pèl. Coneixem de quin mal pateix el PP, i sabem que ho pot aprofitar per afavorir els seus, i posar més distància entre les rendes dels més rics i les de la classe treballadora. 
Els sindicats han de treballar per evitar despropòsits, però que no utilitzin la demagògia, ni busquin victòries personals, amb la convocatòria de manifestacions i de la vaga de finals de mes. Siguem tots plegats una mica sensats, i no ens perdem amb falsos protagonismes, ja sigui del govern, de l'oposició o dels dirigents sindicals.
Probablement cal flexibilitzar el mercat del treball, però sense oblidar que estem parlant de persones, de famílies i, fins i tot en pla egoista, de consumidors. ¿Hi ha possibilitat d'asseure'ns a la taula a dialogar, o ho hem de deixar a mans de manifestacions i vagues? necessitem un govern fort, amb les idees clares, però que no es passi de frenada, que les conseqüències poden ser deplorables.

dissabte, 10 de març del 2012

L'ANC, un moviment polític sense partits

És possible crear un moviment polític i social sense partits polítics? ens ho deixaran fer? tindrem prou força per prescindir-ne?
Des que els partits polítics varen legalitzar-se i els seus militants sortiren de les associacions de veïns, s'ha mantingut una certa tensió per veure qui conservava el protagonisme. Molts líders veïnals varen trobar en els partits polítics la plataforma per fer carrera política, però... també per defensar les seves reivindicacions? La impressió que he tingut des del primer dia és que l'actitud d'aquests líders veïnals, una vegada constituïts els partits polítics, va canviar. Es va passar de reivindicar a voler manar, sense que pretengui treure'ls cap tipus de legitimitat.
Avui, en la constitució de l'Assemblea Nacional Catalana (ANC), es posava èmfasi en els representants polítics  que hi eren presents, i em preguntava si calia referenciar-ho. No creieu que hi pot haver socialistes o populars que, personalment, estiguin a favor de l'Assemblea? doncs deixem de parlar de partits polítics.
Si els primers polítics, sortits, tal com deia més amunt, de les associacions veïnals, varen començar a posar en dubte el paper d'aquestes, què pot passar amb l'Assemblea si es manté el compromís de no jugar a la política de partits?
Fixeu-vos en qualsevol ajuntament que tingui creats consells municipals de participació. Observareu que en aquests òrgans de participació hi formen part representants dels partits polítics. No creieu que el paper que hi fan als consells, és sobrer? Els partits polítics o grups municipals tenen el Ple on debatre el seu posicionament sobre qualsevol iniciativa governamental. Per què han de lluir protagonisme en els consells participatius, única plataforma a disposició de veïns i veïnes?
Els membres de SI seran capaços de cedir protagonisme a l'ANC en el seu camí a la independència? i ERC, que només es pot salvar si lidera la via independentista, permetrà que sigui l'ANC qui ho faci? Com justificaran les seves dietes? Ja sé que els partits polítics i l'ANC poden ser compatibles i complementaris, però... ho seran? no grinyolarà?
Voldria equivocar-me, però el model d'Assemblea de Catalunya avui no funcionaria, i la nova Assemblea tindrà molt complicat mantenir-se al marge dels partits polítics en un sistema en què tot es basa en aquests.

divendres, 9 de març del 2012

Consulta popular contra la Constitució espanyola

Hi ha una frase pronunciada pel recent nomenat arenyenc de l'any 2011, el senyor Joaquim Cassà i que destaca la revista l'agenda, en el seu número de març, que és molt encertada: "Depenem massa de les subvencions i això ens fa perdre la iniciativa". M'agradaria que tothom la reflexionés, tant els que atorguen les subvencions com els que les reben. Hi estic molt d'acord. El problema és que ens han acostumat massa a fer per allò que ens donen, i no estem disposats a lluitar per res.
Però jo avui no vull parlar de la política populista, per no dir xantatgista, de comprar vots amb subvencions gratuïtes, sinó de la nostra capacitat de prendre iniciatives, i proposo a l'Ajuntament d'Arenys de Mar superar el llistó de l'Ajuntament d'Arenys de Munt, i que convoqui una consulta popular per prescindir de la Constitució espanyola en el terme municipal. No us sembla una bona iniciativa?
El Ple municipal d'ahir dijous, l'Ajuntament d'Arenys de Munt va aprovar una moció per a la convocatòria d'una consulta popular per decidir si pengen o no la bandera espanyola al balcó de l'ajuntament. Ja sabeu que, gràcies a la iniciativa de l'Assemblea Nacional Catalana d'anar a despenjar una bandera espanyola del balcó de l'Ajuntament de Sant Pol (que no la tenia penjada), ara la delegada del govern espanyol a Catalunya, vol denunciar tots els pobles que no la tenen penjada. Els d'Arenys de Mar només la pengem un dia a l'any.
Jo vull anar més enllà de la penjada i despenjada de banderes, i em vull ficar amb la Constitució espanyola, que és el principal obstacle perquè els catalans aconseguim el nostre objectiu, i per això animo els regidors i regidores del meu ajuntament que convoquin aquesta consulta, i a veure qui la fa més grossa. De fet ho tenim guanyat, perquè el PP i PSC només sumen 6, i els altres partits sempre s'han manifestat molt independentistes.
El problema de tot plegat és que aquestes consultes no serveixen per a res. Només per distreure'ns i desviar-nos del camí que hem de seguir. Si algú té més iniciativa, que la posi en pràctica.

dijous, 8 de març del 2012

La sentencia del TSJC una victòria o un nyap?

Avui hem conegut el veredicte del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, i la pregunta que ens fem és si és una bona sentència o no. Si temíem que 30 anys d'immersió lingüística se n'anaven en orris, podríem pensar que ens ha sortit barat, però és això el que volem?
Tenia raó en Manel Cuyàs, avui a la tertúlia de Catalunya Ràdio, quan deia que el veredicte era una mala notícia. La solució proposada pel Tribunal convida a pensar que la llei no s'aplica igual per a tothom. Ara resulta que si no t'agrada, vas i demanes que t'ho canviïn. Tots estudiarem en català, però qui no li agradi, li faran en castellà. 
La immersió lingüística és bona o no? és una bona eina de cohesió social i de protecció de la llengua feble? si és així, i l'experiència de 30 anys ho ha demostrat, per què s'han de fer excepcions? perquè ho demana el pare?
No penso que la resolució sigui una bona notícia per als catalans, i a més, posa en perill la cohesió social, ja que dóna peu a que hi hagi cua de familiars demanant la immersió en castellà, amb tot el que això pot provocar. No es tracta de deixar el castellà en situació precària, perquè els resultats donen la raó a qui defensa el bon coneixement d'ambdues llengües, amb el model lingüístic català. Es tracta d'aplicar un model que funciona i dedicar els esforços a solucionar altres problemes, com el fracàs escolar, que no té res a veure amb la llengua en què s'educa.
Continuo pensant que passem tot el temps del món defensant la nostra manera de ser, els nostres drets com a catalans, i ja comencem a estar-ne ben tips. Si ens volen fer sentir independentistes, no podien trobar una millor manera.

dimecres, 7 de març del 2012

A l'escola en català

Només hi pot haver una sentència justa, i aquesta és favorable a la immersió lingüística en català. Però el nostre país està acostumat a patir i no ens ha de venir de nou que la sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya avali la immersió lingüística també en castellà.
Pensar que la Política no juga dins el món de la Justícia és una ingenuïtat massa evident. Si realment la Constitució espanyola no defensa la idoneïtat de la immersió lingüística en català, si el TSJC sentencia que la Constitució avala la immersió en castellà, és perquè no estem parlant de la nostra Constitució, i va essent hora de proclamar-ho als quatre vents. I ho ha de proclamar un militant socialista, i també un del partit popular. Si no s'opina d'aquesta manera és perquè hi ha interessos contraris a la sobirania popular, és perquè es dóna més importància a l'opinió de quatre jutges que no pas a la veu del poble.
Demà coneixerem la sentència, i sabrem quin camí hem de seguir per continuar defensant els nostres drets com a nació sobirana. Si podem anar al costat del Tribunal, o bé des l'altra banda. Tenim un gran defecte, que ni després de tants entrebancs hem aconseguit superar: som incapaços d'unir-nos davant l'adversari, davant d'aquells que no ens volen, però tampoc ens deixen marxar.
Avui llegia que tots els partits, amb les excepcions ja conegudes, s'han posat al servei del govern, per anar junts en la defensa de la immersió lingüística en català, que des de la seva implantació ha rebut tants elogis, i que és la clau per preservar la cohesió social al país. M'agradaria pensar que aquest anar junts no és tan sols cosa d'hores, sinó que es manté en el futur, perquè, sigui quina sigui la sentència, res s'haurà acabat, i els nostres problemes de supervivència continuaran furgant i atabalant-nos.
Com deia Eduard Voltas en l'article al diari ARA, en castellà també, sisplau, però la immersió lingüística en català, perquè és l'única manera d'evitar a casa nostra una fractura social, de difícil solució.

dimarts, 6 de març del 2012

El PSC ha entrat a l'UVI

Avui ho llegia a l'ARA. L'alcalde de Cornellà, el senyor Balmón, nomenat recentment secretari d'acció política del PSC, no vol que els membres de l'executiva critiquin les votacions del partit al Congrés de Diputats. Suposo que recordareu aquelles discussions sobre si el PSC havia de tenir grup parlamentari propi a Madrid, que ho defensaven amb tanta força Ros o Joan Ignasi Elena, i que s'enfrontaven amb Pere Navarro, que va acabar guanyant, però tots contents i a dins a fer bullir l'olla... Sí, perquè varen quedar que potser no calia tenir grup propi, però podrien votar diferent que la resta del PSOE, en temes que afectessin a Catalunya. Tot solucionat!
Doncs, mira que és casual, però a la primera que es presenta una votació que Catalunya hi surt implicada, va i... mantenen la disciplina de vot, contra una decisió que ens beneficiava. Ah! i que ningú ho critiqui eh!
Aquesta és la trista figura d'un partit que ha estat molt important per a casa nostra, però que aviat li cantarem les absoltes. Finalment el peix gros s'ha empassat el petit, i només en queden les espines.
Ho veus a nivell de país, i a nivell local. Aquests dies hi ha dimissions i estripades de carnet. D'altres ja no tenen ni l'esma de fer l'esforç, o es troben avergonyits per haver arribat fins aquí.
A mi em dol, perquè sempre he pensat que el PSC ocupava un lloc que ningú més cobreix, un lloc necessari per a l'equilibri polític del nostre país. Ni ERC, ni ICV han estat capaços de mobilitzar una esquerra catalana de veritat, sinó que han actuat de satèl·lits del PSC, acompanyant-lo al cim, i finalment estimbant-lo.
El més preocupant de tot és que la gent del PSOE a Catalunya, se sent envalentida i no s'adona que enterrant el PSC, no té futur. La incapacitat de liderar un partit acceptant la diversitat interna, conrea una mentalitat absoluta que porta al fracàs. El diàleg és positiu, i la crítica argumentada també. Anul·lar la discrepància només ens porta a situacions com les que estem veient aquests dies a Rússia, i més dramàticament a Síria.
Tinc l'esperança que no tot està perdut i que de les cendres renaixerà l'au fènix.

dilluns, 5 de març del 2012

Muntañola ens deixa en uns moments difícils per als catalans

Joaquim Muntañola va ser present a casa dels meus pares durant molts anys, a través dels seus dibuixos a El Correo Catalan. És d'aquells records que et queden de casa. Hi havia uns personatges de qui es parlava sovint a casa. Un altre era l'humorista Capri, de qui teníem molts discs i que escoltàvem sovint. Els dibuixos de Muntañola al diari, no ens els perdíem mai.
De la mateixa manera que ens acompanyava diàriament, ara feia molt temps que no n'havia sentit a parlar més. És per això que la notícia de la seva mort ha estat una sorpresa, no tant pel fet, sinó per fer-se present després d'anys d'oblit. Estic segur que la seva personalitat serà recordada per molts, i ja forma part de la història del nostre país.
La notícia ha aparegut barrejada entremig d'informacions que posen en evidència la voluntat del Partit Popular, per uniformitzar el país, traient singularitat a les diferents autonomies, que en el nostre cas es tradueix en pèrdua de competències o, si voleu, de descafeïnament. El procés iniciat amb la sentència contra l'Estatut d'Autonomia, no s'atura, i no sabem fins on arribarà. És per això que hi ha tanta gent que desconfia de la tàctica del govern d'Artur Mas, i intenta endevinar on hi ha la clau, o la trampa. On hi ha l'explicació d'aquest anar de la mà del PP, en un moment en què es manifesta més radicalment anticatalà.
El seguiment que faig del ministre d'Educació, Cultura i Esports, no deixa de sorprendre'm, des de l'afany per aconseguir el reconeixement mundial de les corrides de toros, a la homogeneïtzació de l'educació de les diferents comunitats autònomes que avui donava a conèixer. Un país com el nostre, en què la Cultura i l'Educació són una part destacada de la nostra existència i manera de ser, qualsevol atac a la especificitat cultural del nostre poble, és un atac a l'essència i a la nostra capacitat de subsistència, en un entorn advers i asfixiant.
Si només som capaços de provocar, només aconseguirem reforçar la seva pluja de decrets i lleis que deixin sense força ni sentit, la jurisprudència pròpia. Si ens limitem a jugar a amagar, aconseguirem fer forts els que ens volen fer desaparèixer com a nació diferent a l'espanyola. El panorama polític català no pinta bé, i la ciutadania n'està ben tipa. O canviem d'estratègia, o el nostre futur és molt negre.

diumenge, 4 de març del 2012

El demòcrata Putin

Amb l'experiència que tenim amb quaranta anys de dictadura, per només parlar de la darrera, quan analitzem els altres estats del món, ens fixem molt en el tipus de govern que tenen i fem la diferenciació entre democràcies i governs absoluts o dictatorials. Aquesta separació ha esdevingut una farsa i ara ens cal aprofundir una mica més i treure del grup de democràcies, aquells països que només en tenen el nom, però que són clarament estats corruptes amb el poble enganyat i feliç, o no.
El problema amb què ens trobem és que la decisió de col·locar uns estats en un lloc o l'altre, no sempre està clar, sobretot per una part de la població, normalment interessada, i ja no parlo dels propis ciutadans que ho pateixen. Tots recordarem els elogis a governants com Chávez, que representava la bufetada al capitalisme explotador de les classes populars. I no parlem de personatges com Castro. Amèrica central i del sud ha estat víctima del frau de la democràcia. Una democràcia només de nom.
A l'altra punta del món hi tenim Rússia, que pateix des de fa anys Putin com a president o primer ministre. Es tracta de legislar en benefici propi, per perpetuar-se en el poder, amb la figura que sigui. Avui hem vist com tornava a guanyar unes eleccions, posades en dubte per Gorbatxov, i el seu contrincant directe a la presidència. Més a prop nostre hem tingut Berlusconi que només l'ha vençut, per ara, el caos econòmic que pateix Europa.
Putin podrà presidir la Rússia durant sis anys més, amb la possibilitat de tornar-s'hi a presentar, una vegada acabi aquesta presidència. Riem-nos dels mandats dels governants de la URSS, quan tenim l'exemple del "nou" president de Rússia. Un estat que té el poder de vetar la participació de les Nacions Unides a la barbàrie de Síria, on també hi ha hagut eleccions "democràtiques".
Ens queixem del nostre país, on un partit polític com el PSOE deixa molt que desitjar amb el sistema demòcrata intern. No contrastat, tenim els comentaris sobre les trucades d'última hora per arraconar Chacón de la direcció del partit, tot gràcies a dos personatges que algú podria creure que no hi pinten res, González i Guerra, però que són els que tallen el bacallà. Tot això, però, no és res davant el frau descarat a països com Rússia, Veneçuela, Cuba o Síria, per no eixamplar el ventall.
Un altre dia parlarem del demòcrata Rouco Varela.

dissabte, 3 de març del 2012

Cultura i Esport en un matí de dissabte

Avui no hi ha hagut sort, o més aviat s'ha jugat malament i el Cabrils no ha perdonat. Feia molts partits que no coneixien la derrota i ha sobtat. A diferència d'altres temporades, ens havíem acostumat a la victòria i no recordàvem què volia dir perdre. El joc d'aquest dissabte no mereixia cap premi, malgrat hi ha hagut algunes oportunitats de marcar. L'equip es manté líder, encara que molt justet.
El matí havia començat millor. L'Ignasi havia estat seleccionat per representar els grups de 4t d'ESO del Col·legi La Presentació, al Concurs escolar d'anglès The Fonix, i avui era la prova, a lÌnstitut Nacional d'Educació Física de Catalunya (INEFC), a Montjuic. Els resultats els coneixerem d'aquí a un mes, però el més important és haver tingut l'oportunitat de participar-hi, i l'Ignasi n'ha sortit content.
Això sí, dinar a les cinc de la tarda, però... ja se sap, els partits es juguen l'hora que toca, i no et deixen escollir. Si poguéssim, no trobaríem mai l'hora ideal. Entra en el paquet de ser pare, i ens convertim en els veritables seguidors i animadors de l'equip, amb la voluntat d'educar-los, i per tant, actuant amb passió, però també amb correcció. Enguany, tret d'alguna ocasió, ha predominat el bon comportament per part de totes bandes, i això és d'agrair.

divendres, 2 de març del 2012

A les manifestacions amb responsabilitat

En un temps en què som tan exigents amb els polítics, convindria no oblidar la necessitat de ser molt exigents amb nosaltres mateixos. El desmanec que a vegades oferim invalida qualsevol actitud recriminatòria que puguem exercir. No s'hi val exigir als altres allò que som incapaços de complir. Aquesta hauria de ser la primera observació a tenir en compte abans de fer cap pas.
Hem de ser responsables dels nostres actes i, per tant, de les conseqüències que se'n poden derivar. Si no és així, seria massa fàcil actuar. Autoexigència i responsabilitat que no he pogut observar en els participants a les manifestacions d'estudiants.
L'altre dia parlàvem de l'assegurança per possibles danys a tercers, per aquelles entitats que organitzen actes a la via pública. Qualsevol activitat pot originar algun problema, per més bé que es planifiqui, i per això és convenient preveure els possibles danys i qui se n'ha de fer càrrec.
Això és transportable a qualsevol tipus d'iniciativa ciutadana que utilitzi l'espai públic per donar a conèixer els seus ideals, les seves queixes. La manifestació pública està regulada i és un dret que tenim com a ciutadans, però no és un acte gratuït, sense que se'n puguin derivar responsabilitats. És per això que els organitzadors d'una manifestació al carrer, han de preveure totes les conseqüències dels seus actes, encara que es tracti de danys causats per infiltrats aliens a l'organització. No s'hi val a dir que no són dels nostres, perquè s'hi han sumat gràcies a haver organitzat la manifestació. Aquesta responsabilitat no es pot defugir i s'ha de respondre davant de tercers, que ells sí que no hi tenen cap culpa.
Mentre no siguem capaços de veure la importància de respondre dels nostres actes, no podrem exigir a ningú que respongui dels seus. No estic limitant el dret a manifestar-nos, sinó exigint responsabilitat de les nostres decisions.

dijous, 1 de març del 2012

En castellà també, senyor Arenas

Arran de l'article d'Eduard Voltas, de diumenge passat, "En castellà també, sisplau", s'ha originat un debat interessant, amb arguments favorables i d'altres que no ho són tant. Deixo de banda els comentaris que acostumen a aparèixer a Internet, encara que n'hi ha d'assenyats i educats, però queden desfigurats per culpa dels "grans crítics", que aprofitant-se de l'anonimat, insulten més que no pas critiquen.
Deia que s'ha originat un debat interessant, que avui mateix es podia seguir en els articles de Sebastià Alzamora, "En castellà també, per descomptat" i de Joaquim Arenas, "En castellà també, sisplau, o el preu de la independència".
Vaig deixar constància en aquest bloc, que estava completament d'acord amb Eduard Voltas, i el mateix puc dir de l'article de Sebastià Alzamora, a qui segueixo diàriament. No puc dir el mateix del senyor Joaquim Arenas, a qui no recordo haver-li llegit cap més article, i per tant em falten referències. 
No hi estic d'acord perquè penso que no ha entès què estava dient Eduard Voltas, ni toca de peus a terra. El seu article és un treball de laboratori que no reconeix la realitat i es deixa portar per sentiments i voluntats, i probablement de cert regust del passat històric. No sé si Joaquim Arenas va viure el franquisme i va patir directament la prohibició de parlar en català, com sí que vaig haver d'aguantar jo, i que per tant m'estimo la llengua com el que més, però això no m'encega i sé veure quina és la realitat del meu entorn. I parla una persona de Vic, que viu a Arenys de Mar, amb majoria catalanoparlant, però malgrat això, sé veure què passa a Catalunya.
Jo no sóc bilingüe, però el meu país no és monolingüe. Hi ha moltes llengües, però el castellà no és una llengua més. Hi ha molts catalans que tenen el castellà com a llengua pròpia, i amb aquests hem d'anar junts a buscar la independència de la nostra nació. Si no ho entenem així, mai l'aconseguirem.
Darrerament s'ha volgut reeditar l'Assemblea de Catalunya, amb un versió segle XXI, però amb les mateixes eines i arguments del segle passat, quan no som els mateixos ni les circumstàncies tampoc. Sabrem despenjar banderes o fins i tot cremar-les, però amb aquestes accions només aconseguim l'odi i que les banderes tornin a onejar, amb més força que abans.
Sense arraconar el cor ni els nostres sentiments i emocions, utilitzem la raó, la intel·ligència i l'estratègia, per aconseguir allò que diem defensar, i fem-ho de la mà de tots, quants més siguem millor, i el castellà és una part de la nostra nació. No neguem l'evidència.