Què podem fer per millorar-ho?

Avui, en una tertúlia radiofònica, parlàvem de convivència, de participació, de corresponsabilitat. Crec que vivim uns moments massa pressionats per la política, les picabaralles ideològiques i la manipulació de les idees. Ens oblidem de viure i compartir. De tenir en compte els veïns. Les notícies que ens arriben sobre decisions judicials, enfrontaments verbals als parlaments i la corrupció que ho empastifa tot, ens capfica i no ens deixa temps a conrear el veïnatge.

En un moment donat de la xerrada he comentat la iniciativa ciutadana de Tàrrega, de saludar i somriure. Ens trobem vilatans pel carrer i passem com si no hi hagués ningú. La salutació pot semblar un fet menor, però no és així. Hem de desitjar un bon dia a aquella persona que tenim per veí, que ens trobem sovint, però que desconeixem. Curiosament, preparant aquest post, he trobat a Internet que demà, dia 21 de novembre, és el dia mundial de les salutacions. 

El conductor del programa comentava que avui ja no saludem quan entrem en una botiga. Jo crec que és una mica exagerat. Penso que encara hi ha el costum de saludar en entrar en un local on hi ha altres persones. Potser menys que abans, perquè també les botigues no són iguals, amb més supermercats i menys botigues del barri.

Hem parlat de participació i compromís amb la institució que ens governa la vila. He comentat que tothom hauria de passar per l'ajuntament en un moment de la seva vida. Ja sé que no es pot interpretar literalment, però la idea és que tothom hauria de ser conscient què representa dirigir la política d'un municipi, organitzar els serveis i millorar la vida de tots els vilatans. Es tracta de posar-se al servei dels altres. 

Hi ha qui ho fa a través d'entitats i associacions. També és vàlid. Es tracta de sortir de la zona de confort i afrontar nous reptes, pensant sempre en els altres. Estic convençut que aquest seria el remei per millorar la convivència, i segur que temes com la recollida selectiva de la brossa, per posar un exemple molt d'avui, sortiria millor. Cal posar-hi ganes, interès i voluntat. Hem d'alçar-nos del sofà i mirar què podem fer perquè la nostra vila sigui millor.

Veïns

Saps qui tens de veïns? Sé que aquesta pregunta se l'han de fer més aviat les persones que viuen en grans ciutats. Quan vius en poblacions petites, que tothom es coneix, o això es diu, no et pares a pensar la resposta, perquè se suposa que la saps perfectament.

Els temps han canviat, i ara hi ha més mobilitat, encara que tinguem tants problemes d'habitatge. Això fa que els veïns de tota la vida ja no sigui una realitat. Si a tot això la teva manera de fer és prescindir força de qui hi ha al teu costat, et pots trobar que, malgrat viure en una vila petita, desconeguis qui és el teu veí. Potser l'hi has vist la cara, i fins i tot us heu dit adeu, però heu intercanviat més de quatre paraules?

Hi ha veïns que només hi parles quan un dels dos necessita alguna cosa. Si tot va sobre rodes, ni te'n recordes. Una mica trist, oi? Els veïns només serveixen perquè et donin una mica de sal, quan la botiga està tancada?

A Arenys, i a moltes altres ciutats, hi ha la tradició de celebrar, a l'estiu, els sopars del carrer. Una manera de trobar-se totes les persones que conviuen en aquell carrer, amb els amics i parents que conviden. La idea és bona, però caldria que el contacte entre veïns no es limités a aquesta trobada, sinó que durant l'any, s'aprofités l'avinentesa per fer-la petar, potser fins i tot ajudar-los o que t'ajudin per resoldre no sé quins problemes, i fer pinya davant de qualsevol circumstància que et pugui afectar.

És important, doncs, engrescar els veïns a organitzar actes conjunts, però també els contactes diaris, que poden no tenir cap transcendència, però que segur t'ajuden a omplir una mica més de sentit la teva vida. La família és important, i s'ha de cuidar, però el veïnatge també ho és. Ells són al teu costat, per a bé i per a mal, i tant ells com tu us esforceu dia rere dia per tirar endavant la família, la casa i també la vila. Encara que només sigui per passar bé una estoneta, cuidem els veïns!

Ens saludem?

L'altre dia, navegant per Internet, vaig veure una notícia sobre Manlleu, on hi ha endegada una campanya perquè els veïns es saludin. La notícia va sortir a TV3, i per tant m'imagino que moltes persones n'estan al cas, però m'agradaria saber l'opinió de la gent, ja que no tothom té el costum de saludar, quan es va pel carrer, i fins i tot a algunes persones els hi estranya.

    Sempre que hem parlat de viure en ciutats grans o pobles petits, m'ha cridat l'atenció el fet que moltes persones opinen que prefereixen la gran ciutat perquè facilita l'anonimat. En una gran ciutat pots estar caminant una bona estona pels seus carrers sense trobar-te cap persona coneguda, i per a la majoria això vol dir no haver de saludar a ningú. Quan vius en una població més petita passa tot el contrari. La majoria de la gent que et trobes són amics, coneguts o saludats.

    Ja sigui perquè gairebé sempre he viscut en pobles i ciutats petites o mitjanes, o per costum familiar, a mi sempre m'ha agradat saludar pel carrer, i em resulta estrany quan passo pel costat d'una persona i no ens saludem. Una campanya com la de Manlleu ajuda a trencar el gel, i afavorir que tothom agafi el costum de desitjar el bon dia a la resta de convilatans. 

    És cert que no pel fet de saludar, com d'inèrcia, ja millorarem la convivència a la vila, però estic segur que acostumar la gent a saludar-se hi pot contribuir. Com totes les coses, es pot fer amb més o menys gràcia, i si el que s'acaba aconseguint és que es tracti simplement d'un ritual sense cap sentiment afegit, potser no aconseguirem l'objectiu que un principi podríem pretendre.

    Crec que podríem apuntar-nos a la iniciativa manlleuenca i fer-ho també a la nostra vila, sobretot quan entrem en un local o una botiga. No sé si us hi heu fixat, però hi ha persones que són capaces d'entrar en un establiment sense dir ni piu, ni saludar els que hi ha dins. A casa dèiem que era qüestió d'educació. Podem entendre que en una ciutat com Barcelona la gent no se saludi pel carrer, però en entrar a la botiga... Podem començar pels carrers estrets, aquells on amb prou feines pot passar més d'una persona per la vorera, cedint el pas a les persones més grans, i després anar-ho ampliant a vies més grans. Totes les campanyes que ens facin més amables seran benvingudes. El món ja està prou carregat de problemes com per no intentar viure una vida més agradable.

La creu de Canet

Avui hem anat una mica més al nord, al poble veí, per admirar el Maresme des d'un altre mirador: la creu de Canet. Hi hem anat des d'Arenys de Munt, on hi ha el pavelló nou i hem trigat una hora i mitja, a pas lent, sense atabalar-nos, aprofitant que el sol ja no escalfava gaire, però sabent que ens donaria temps a arribar-hi i tornar al punt de sortida.

El dia avui acompanyava més, i per això hem trobat més caminadors, i també vehicles motors. S'ha de dir que resulta agradable saludar-te pel camí, com si fos tot un ritual, la qual cosa és d'agrair. Quan vius en un poble petit és més usual saludar els veïns i les persones que acostumes a trobar-te pel carrer, però a la muntanya això ja està més arrelat, com si els consideressis dels teus, dels qui agrada sortir a caminar.

A dalt, a la creu, no hi ha res més que la mateixa creu, però la vista també és bonica. T'alces per sobre de la vila de Canet, on la muntanya hi penetra fins al mateix centre. En altres ocasions hi hem pujat des de baix, passant pel costat del castell de Santa Florentina, però la passejada des d'Arenys de Munt et permet fer un recorregut que et separa les vistes del mar i del Montseny.

La passejada d'avui també ens ha permès oblidar-nos una mica de la situació política que estem vivint, i del mal de cap que fa dies que em turmenta. És un agafar forces per encarar una nova setmana de setembre, i planificar un curs que volem que sigui de més pràctica saludable aprofitant la natura que tenim tan a prop.

Una escapada a la natura

Aquest matí he travessat el Montseny que és la barrera natural que separa la meva ciutat natal de la meva vila d'adopció. La destinació era Tavertet, al bell mig de les Guilleries, però no hi volia anar pel camí més ràpid, la C-17, sinó pel trajecte que t'acosta a la natura en l'estat més pur, per Coll Formic. És una carretera que, entre setmana, en un dia feiner com avui, et vénen ganes d'aturar-te cada vegada que et creues amb un altre cotxe, i saludar-lo. Oi que ho fem quan passegem pel bosc, i no ho recordem quan som a ciutat?

Ahir el meu fill, parlant de Barcelona, em comentava que allà la gent no saluda. Entren a les botigues i com si no hi hagués ningú. Passejant per la vila et fas un tip de saludar i desitjar el bon dia, i això és agradable perquè dóna sentit al compartir un espai i un temps, i deixar de viure isolat.

Tavertet es lleva molt tranquil, amb molt poca gent pel carrer. Uns jubilats ben abrigats i calçats, han deixat aparcats els cotxes i es disposen a fer una petita ruta, potser camí de Rupit, per l'Avenc. Hi ha uns joves que han instal·lat un càmera fotogràfica a sobre d'un trípode de color groc llampant, o potser és una filmadora. No ho acabo de veure, però s'han situat a la punta de l'espadat. 

Els sis excursionistes em desitgen bon dia, quan passen pel meu costat, i un bon profit. Estic menjant l'entrepà de pernil dolç de cara a la Mare de Déu del Coll, a sobre d'Osor i del pantà de Susqueda. Després aniré a fer el cafè a Can Mariano. L'avi Mariano havia estat veí nostre fa anys, i ens conreava l'hort. Després la casa els hi va comprar la filla de la propietària del pis dels meus pares. Casualitats de la vida. Han passat molts anys!

La tornada l'he fet pel camí més usual, com per anar-me acostumant al que veuré la resta de la setmana. Molt més trànsit, radars i civilització. M'ho prenc com si es tractés d'una vitamina, que ens reforça...