Persones tòxiques

Ara que tenim més oportunitats de llegir comentaris de persones que no coneixem i probablement no coneixerem mai, t'adones que n'hi ha que resulten tòxiques i que embruten la nostra societat. Sempre he dit que la convivència no sempre és fàcil, fins i tot quan hi ha bona voluntat. Ganes d'agradar i fer feliç al del costat, de no amargar-li la vida. També, sense adonar-te'n, no sempre ho poses fàcil.

N'hi ha, però, que no tenen gens d'interès a fer agradable la vida als altres i només busquen com molestar o insultar, criticant-ho tot sense arguments, simplement per la satisfacció de portar la contrària i fer difícil les relacions. I no em refereixo a persones que tenen un sentit crític de la vida. Criticar, amb arguments i voluntat de millorar les coses, no és negatiu. S'ha de saber fer i frenar de tant en tant. El problema són les persones que no tenen el sentit crític, sinó la voluntat de fer mal.

Us heu fixat que hi ha gent que facis el que facis ho trobaran malament. No et donaran mai cap solució, perquè ni ho intenten. Són persones que dificulten les relacions veïnals, també a la feina o el lleure. Persones amb qui no t'hi trobes bé, però que no sempre les pots evitar.

No es tracta de trobar-ho tot bé. No interessar-te per millorar les relacions. No col·laborar en el benestar de tots. Es pot ser crític sempre que tinguis ganes que les coses funcionin bé, i el primer que has de fer és acceptar les regles de joc i, en tot cas, treballar per canviar-les si consideres que no són encertades. 

No es tracta de cremar-ho tot, i en aquest món hi ha gent, que no és la majoria, però que es fa notar, que no busquen l'enfrontament. Destruir per destruir. I això és el que cal evitar. 

Avui m'indignen segons quins comentaris, no pas perquè pugui no estar-hi d'acord, sinó simplement perquè no hi veus cap aportació sana que intenti resoldre allò que potser no acabem de trobar la solució. Hi ha persones que realment són tòxiques i això ho hem de manifestar.

Una mala utilització de la llengua

Aquests dies he llegit a les xarxes socials, però també en algun article periodístic, com avui mateix al diari ARA, comentaris sobre una intervenció de Jordi Évole a TV3, i en concret es parla de l'expressió "espanyolitzar TV3". D'entrada haig de dir que no em sorprèn que persones que viuen a Catalunya siguin tan crítics amb la llengua pròpia i la utilitzin per polemitzar entre nosaltres, com si la llengua fos l'esca de tots els mals, i no l'eina de comunicació dels humans. Cadascú la seva.

    Atacar les persones i les institucions per l'ús que es fa de la llengua és una pràctica massa habitual. En el cas concret que comento desconec totalment com va anar l'entrevista i per tant no puc opinar al respecte. Parlar sobre allò que els altres diuen sempre és un risc, però sí que veig que entre tots estem fent un discurs que no ens afavoreix.

    Hi ha uns fets que, amb el cor a la mà, amb coneixement de causa i ganes de resoldre dubtes i solucionar problemes, tenen una evidència que no s'hauria de qüestionar. Que el català continua essent una llengua a protegir és una realitat que només qui voldria que desaparegués ho pot discutir. La manera de fer-ho sí que pot diferir i es pot pensar que no ho estem fent bé, però que necessita la protecció és un fet. 

    Com totes les coses, no és prohibint que resolem els problemes, sinó més aviat empatitzant amb la gent, buscant solucions que no perjudiquin, però sense oblidar l'objectiu, i aquest ha de ser que les persones que tenim el català com a llengua pròpia no tinguem traves per relacionar-nos, ni accedir a serveis havent de canviar de llengua. Hem de ser respectuosos amb els que no tenen el català com a llengua pròpia, però també se'ns ha de respectar, i això no passava en temps del dictador, però tampoc passa ara arreu i en tot moment. Només cal veure com funcionen administracions públiques de casa nostra com els jutjats, per no parlar de casernes de policia nacional, que això ja és impossible.

    Només hi ha una televisió que tingui com a llengua pròpia el català, i el seu àmbit de propagació és Catalunya. La resta són de parla castellana. Pretendre que TV3 ignori que la llengua pròpia de Catalunya és el català no té cap sentit. Això no vol dir que no es pugui parlar en castellà i altres llengües. De fet és el que passa, i cada vegada amb més freqüència. Pensar que parlant en català excloem els catalans de parla castellana és un error. És utilitzar la llengua per crear fronts oposats, fent que la llengua sigui motiu de disputes i conflictes. Això ho volen alguns, però ni ens convé ni el fons ho volem els que tenim el català com a llengua pròpia. 

    Potser això no era el que deia o volia dir Jordi Évole, però en tot cas sí que hi ha persones que ho pensen i ho defensen, cosa que agradava molt a partits polítics com Ciudadanos, que només varen aparèixer per crear polèmica i intentar fer desaparèixer la nostra llengua, i amb ella la cultura i les tradicions.

Alejandro Fernández tensa la corda

Tot i que no acostumo a seguir les interioritats dels partits polítics és cert que en el moment que la premsa se'n fa ressò, mires què carai hi passa. Aquesta setmana em va sorprendre la conferència que va muntar el líder del PP català, el senyor Alejandro Fernández, rebel·lant-se contra Madrid, i concretament contra el candidat a la presidència del govern espanyol, el senyor Alberto Núñez Feijóo.

Si repassem la història del PP català durant tota la transició democràtica, comprovarem que sempre ha tingut una dependència absoluta de Madrid, i si algun dirigent català ha gosat encarar-s'hi ha hagut de plegar i marxar amb la cua entre cames. Només s'han salvat aquells dirigents que han dit Amén a tot. És per això que en veure el senyor Fernández posicionar-se de la manera que ho va fer, només et ve al cap una sortida, i aquesta és la seva sortida del partit.

Desconec si el líder català ha volgut marxar esbombant el seu descontentament més absolut amb les directrius que venen de Madrid, o si ha cregut en algun moment que seria capaç de capgirar la troca i aconseguir ser escoltat i beneït per la capital. Ho dubto.

Si bé el PP està en mans del posicionament dretà més extrem, al llarg de la història no sempre ha estat així. Però si alguna cosa no ha variat mai, a Catalunya, és que en cap moment s'ha prioritzat l'anar bé dels catalans, preferint ser obedients a Madrid, probablement per mantenir la cadira i el sou. Això ens ho haurien d'explicar bé. 

A Catalunya els populars han tingut durant molts anys la competència de la dreta pujolista que no els deixava gaire marge de maniobra, i quan aquesta dreta nacionalista s'ha esquerdat i derivat cap a l'independentisme, no han estat capaços d'aglutinar el descontentament. Penso que degut a la seva manca d'empatia cap als catalans de peu. Ells sempre s'han vist com a forasters en una terra hostil. El PP, tret d'algun període excepcional, ha estat un partit força residual, a diferència del que ha passat a la resta d'Espanya.

El radicalisme amb què s'ha manifestat Alejandro Fernández, més proper a Ayuso que no pas al dubtós Feijóo, no crec que li doni gaire rèdit. Probablement tindrà seguidors, entre els radicals anticatalans que tenim a casa nostra, però tots els dirigents que aspiren a mantenir la cadira, segur que li giraran l'esquena. Tots volem anar amb els guanyadors, i en aquests moments el senyor Fernández és un clar perdedor, si més no mentre Feijóo aguanti el pols.

Cansats de polítics inútils

Tal com us comentava ahir, el senyor Pedro Sánchez ha volgut passar pàgina molt ràpidament de les eleccions municipals i ens ha plantificar unes noves eleccions, mig any abans del que estava previst. Es tracta de portar la veu cantant i demostrar que no té por als resultats. Tothom sap, però, que no ho té gens clar i que haurà de fer mans i mànigues per intentar capgirar la tònica dominant que el porta a perdre les properes eleccions, o si més no a veure com el PP i Vox sumen per fer-se amb el poder.

Les perspectives no són gaire bones per a totes les persones que creiem en la democràcia i, sobretot, en la defensa dels drets de tothom, també dels més dèbils, aquells que no ostenten el poder i que ho tenen prou difícil per subsistir en un món cada vegada més divers, amb un distanciament important entre rics i pobres.

També hem d'estar preocupats aquells catalans que estimem la nostra terra, que hem somiat durant tota la vida el reconeixement als trets diferencials, que hem lluitat per la nostra cultura, la nostra llengua. Sabem que si el PP governa i a més necessita del concurs de Vox, tot seran traves i perdrem els pocs drets que hem estat capaços de salvar.

No he cregut mai en la teoria de com pitjor ens ho plantegin millor ens en sortirem. Està vist i comprovat que la nostra capacitat de resposta i enfrontament als poders que pretenen aniquilar-nos és nul·la. No només som incapaços de fer-hi front, sinó que a més ens dividim i ens tirem els plats pel cap.

Sorprèn, per no dir que emprenya, sentir els discursos dels líders de Junts i ERC demanant unitat davant el repte de perdre bous i esquelles. No sé si no s'han adonat que estem farts dels seus discursos inútils. Estem cansats dels sermons del senyor Junqueras, les declaracions de la senyora Vilalta, de les excuses del senyor Turull, i així podria continuar amb altres exemples i protagonistes.

No han vist la resposta de la gent en aquestes eleccions, amb un nivell de participació ridícul? No creuen que això anirà a més si no són capaços de capgirar el discurs, però sobretot, l'actitud i les maneres?

Estem molt cansats dels polítics d'avui i necessitem un relleu ja! Els volem a casa i necessitem cares noves. Calen polítics que donin la cara, que siguin coherents, honestos i deixin de tractar-nos com a criatures. Els hi reconeixem els mèrits i el sofriment patit, però sisplau quedin-se a casa i deixin que nous protagonistes entomin la situació. No maregem més la perdiu! ja ens han complicat massa l'existència!

Arran de les paraules del major Trapero

Les declaracions del major Trapero, molt punyents contra la direcció política d'ara i d'abans, haurien de servir per a una reflexió a fons sobre la policia d'un país, però també sobre la política. Parlar de la policia, o parlar de política no resulta fàcil, sobretot si hi ha voluntat de no deixar-se portar per la pròpia ideologia i els propis interessos. El cos de policia acostuma a generar molts anticossos, i això ho podríem aplicar a totes les policies, les locals, les autonòmiques i les estatals.

Les persones que hem tingut algun tipus de responsabilitat pública i ens hem hagut d'enfrontar amb les reivindicacions policials, no ho hem tingut fàcil. El paper que desenvolupa la policia no es pot aïllar de la norma, i aquesta mai és independent ni objectiva. Els poders públics són els que orienten el funcionament d'una societat, d'acord amb la seva ideologia, expressada públicament, i amb el suport que reben de la ciutadania a través dels processos electorals.

Trapero es queixa d'ingerències polítiques en el funcionament de la policia, i això es pot criticar d'una manera simplista, segons estiguem més o menys d'acord amb la direcció política, però convé reflexionar-hi. La policia té un compromís cap a la societat, i una exigència de funcionament democràtic que a vegades es deixa de banda, amb l'excusa de l'exercici de les seves funcions.

Se'm fa molt difícil acceptar o refusar les paraules del major Trapero, però en tot cas és d'agrair la seva sinceritat i, jo diria, valentia a l'hora de fer-les públiques. Defenso la independència de la gestió de la policia respecte al polític de torn, perquè quedi a mans dels tècnics, dels professionals que hi entenen, però no es pot oblidar que la policia està al servei de la ciutadania, i una manera de ser-ho és a través dels polítics que han estat escollits pel poble sobirà.

Caldria conèixer l'entrellat que ha portat a l'enfrontament entre els policies que representa el major Trapero i el polític de torn, per saber exactament la base del problema. En més d'una ocasió el major Trapero ha manifestat la seva resolució a complir amb l'ordenament establert, i això és clar, però també és cert que la manera d'exercir-ho és molt subjectiva i aquí hi poden haver friccions.

Crec que el problema que tenim actualment és el desori polític que estem patint. No és només la Conselleria d'Interior la que fa aigües, sinó que hauríem d'estar parlant de tot el Govern català. Una altra cosa és pensar que la policia no té límits en la seva actuació, i a mi m'agradaria una policia amiga, que no es veiés com a repressora, encara que sí convincent i eficaç davant del delicte o l'incompliment de la llei.

A les xarxes socials ha sortit la paraula corporativisme, i penso que és cert que en col·lectius com el policial, es pot caure fàcilment en el corporativisme, com també passa en l'advocacia, els jutges o el funcionariat en general. És per això que, tot i entendre el major Trapero quan critica la ingerència política, també crec que hauria de reflexionar sobre el comportament policial, que no sempre ha estat a l'alçada que caldria suposar-li.

Les xarxes socials bullen

Ara li ha tocat el rebre a Lluís Llach. Segons m'ha semblat entendre, si vaig errat en demano disculpes, tot va començar amb una piulada del cantant català on reproduïa una fotografia d'una parella musulmana, ell amb banyador i ella totalment tapada. Desconec si hi havia algun comentari que mereixés la reprovació de la gent. En tot cas el que he entès és que s'ha aprofitat una imatge que posa en dubte el dret de les dones musulmanes a vestir com volen, per criticar en Llach, tenint en compte que ERC té musulmans a les seves llistes.

En el fons jo hi he vist una baralla política entre simpatitzants de JuntsXCat i d'ERC, que s'ha de sumar a tot el que està apareixent a les xarxes socials. No només hi ha apunyalades entre els polítics d'un i l'altre partit, sinó que els simpatitzants i militants d'ambdós partits polítics no deixen passar cap oportunitat per criticar-se entre ells.

De tot plegat s'ha de concloure que l'estiu no està sent gens tranquil i que els assidus a les xarxes socials no fan vacances, sinó que estan més actius que mai. El més trist de tot plegat és que no ens estem fent cap favor, sinó tot el contrari. Estem provocant cada vegada més uns enfrontaments que no ens ajudaran gens a resoldre els nostres problemes. No ens calen enemics, perquè entre nosaltres ja cobrim tot els llocs vacants.

L'exemple que ens donen els nostres polítics no és gens exemplificant, però nosaltres no quedem pas curts. Estem sempre a punt de veure la palla a l'ull de l'altre, sense adonar-nos de la biga que hi portem nosaltres. 

Arran de la polèmica ha sorgit el tema dels banys a la piscina i la platja amb la roba posada. Hi ha qui ha parlat de la higiene i de la necessitat que tothom, sigui de la confessió religiosa que sigui, es comporti de la mateixa manera. El tema és complexe i no es pot discutir a base de tuits. La diversitat ofereix moltes oportunitats, si ho sabem aprofitar, però també provoca conflictes. Conviure no és fàcil, sobretot quan som tan diferents. Aquí hi resideix la clau del saber viure amb pau junt amb persones ben diferents a nosaltres. 

És lògic que segons quines situacions provoquin polèmica i discussions, i amb les facilitats que ofereixen les xarxes socials per fer una crítica, a vegades desenfrenada i en l'anonimat, no es fa estrany situacions com la que comento. La llàstima és que al darrere hi hagi uns interessos polítics que no fan més que embrutar les relacions humanes que estan tan deteriorades avui dia al nostre país.

Jordi Sánchez, una passa al costat

Jordi Sánchez ha anunciat que no es presentarà a la reelecció com a secretari general de JxCat en el proper congrés del mes de juny, i d'aquesta manera ha aclarit molts dubtes que hi havia sobre la seva decisió i, sobretot, ha alegrat la vida a moltes persones contràries a la seva gestió. Des de fora, penso que és una bona decisió, que caldria situar al voltant de la idea de Jordi Cuixart de fer una passa al costat i deixar el camí lliure a altres persones menys implicades en el Procés.

Sempre analitzat des de fora, crec que la gestió de Jordi Sánchez no ha estat encertada i ha provocat una situació de crisi constant entre les formacions independentistes que, probablement amb altres casuístiques, han ajudat a la paràlisi actual del govern. A Jordi Sánchez se li ha d'agrair el seu sacrifici i lamentar que hagi estat pres per culpa d'un Estat repressor, però el seu treball polític, una vegada indultat, tampoc ha ajudat a avançar com a país.

El futur de JxCat no està clar i m'imagino que el proper congrés haurà de decidir molt bé què pensa fer en un futur, i com encaren la continuïtat del pacte amb ERC al capdavant del govern català, assumint que continuen sent la segona força independentista, i que no poden fer res sense un consens amb ERC.

Precisament llegia a l'ARA l'article que parlava avui del proper congrés de JxCat, i el paper a jugar de Puigdemont, Borràs, Turull i Sánchez. Segons l'articulista el dilema Turrull-Sánchez es presentava complicat per les declaracions del primer en què no veia clar un enfrontament amb Sánchez per ocupar la secretaria general. Amb les declaracions d'avui, Turull té el camí obert si continua optant a aquesta secretaria, sempre i quan Borràs no li barri el pas, com seria el cas que Puigdemont repetís com a president de la formació.

Per ara, com que les eleccions parlamentàries encara queden lluny, tot es centra en la definició dels principals càrrecs del partit, sense oblidar la pressió que encara exerceixen les conseqüències judicials del Procés, i en el cas de Borràs, el possible judici per la seva actuació al capdavant de la Institució de les Lletres Catalanes.

Tres baixes a l'actualitat catalana

Avui s'anuncien tres baixes, per diferents motius. Es tracta de l'arquitecte Ricard Bofill, que ha mort als 82 anys; la delegada del govern espanyol a Catalunya, Teresa Cunillera, i el president d'Òmnium Cultural, en Jordi Cuixart.

Com he dit, avui hem sabut de la mort d'un dels arquitectes catalans més famosos d'aquesta generació, que no ha estat exempt de polèmica, tan professionalment com particular. Recordo l'edifici del Teatre Nacional, que no va convèncer a tothom, sinó que va generar força polèmica, i també l'edifici Walden 7, molt comentat entre la població.

Teresa Cunillera va substituir com a delegada del govern a Catalunya, al senyor Enric Millo, del Partit Popular, i que va ser figura discutida i criticada durant tot el seu mandat, amb un repunt important l'any 2017, amb el referèndum de l'1 d'octubre, i el paper que va jugar el seu partit, llavors governant a Espanya.

La delegada que avui ha anunciat la seva renúncia al càrrec, s'ha comportat d'una manera molt grisa, sense massa ressò i actuant de manera fidel al govern socialista de Pedro Sánchez, evitant un enfrontament clar i directe amb el govern català, potser per contrarestar el paper que va jugar el seu predecessor en el càrrec.

Jordi Cuixart deixa la presidència d'una de les entitats més importants del nostre país, i que ha jugat un paper destacat en tot el procés independentista, pagant personalment amb presó, tot el seu bagatge i empenta dins de l'entitat i a la societat catalana en general. Cuixart proposa com a successor el filòsof Xavier Antich, que entenc li donarà un altre color a l'entitat, malgrat formar part de la seva junta.

La mort de Ricardo Bofill, i la voluntat de fer relleu en la presidència d'Òmnium, són dues raons per la baixa dels seus protagonistes. En el cas de la delegada del govern, no se'ns ha dit quina ha estat la seva raó, però de ben segur que ho sabrem aviat. La discreció que sempre ha tingut Teresa Cunillera, també la manté, de moment, a l'hora d'anunciar la seva renúncia.

A la mort de l'arquebisbe Desmond Tutu

Tothom es recorda dels personatges que han fet història en aquest món en el moment de la seva mort. Llavors tot són paraules de reconeixement, però sovint queden només en paraules. El testimoni de personatges com l'arquebisbe Desmond Tutu, ajuden a tenir una mica d'esperança, però malauradament el seu record s'esvaeix en poques hores.

Caldria que tots plegats féssim l'esforç de llegir bé les paraules i els fets de persones que han ajudat a humanitzar la vida, en situacions ben difícils. En el cas de l'arquebisbe, que als 90 anys ha mort, hem de fer memòria de la injustícia en què es va viure a Sud-àfrica, amb un apartheid injust que va comportar molt de sofriment.

No sempre els homes d'església ha estat testimonis de lluita contra la injustícia. Massa vegades hem observat que l'església es posava al costat del poder injust, per intentar salvar els mobles. Espanya durant el franquisme en va ser una bona mostra, i això ha fet que molta gent hagi desconfiat de la institució, i se n'hagi allunyat.

Sempre, però, hi trobarem persones que amb el seu testimoni de vida han engrandit l'esperança d'un món millor, i en diferents contrades hem pogut observar la seva tasca en pro d'un món més just. Persones com Desmond Tutu o Pere Casaldàliga han donat exemple de bondat i d'enfrontament valent a la injustícia, i han permès que la vida, al seu voltant, fos una lluita sincera cap al benestar de les persones injustament menyspreades.

Avui tots els diaris digitals es fan ressò de la mort de l'arquebisbe, però seria interessant que recordéssim la seva obra, les seves paraules i el seu exemple de vida, per intentar aprendre a viure i contribuir en un món més just.

Ayuso-Abascal, un bon tàndem

El PP ha anat avançant cap a l'extrem, de manera que molts membres del partit es podrien confondre amb membres de Vox. De fet en més d'una ocasió s'ha escrit que Vox era una escissió del PP. Sempre, quan no existia Vox, dèiem que el PP era un partit molt ancorat a l'extrema dreta, fins que simpatitzants d'aquest partit varen constituir-se com a nou partit.

Aquests dies hem pogut observar la simpatia que el partit d'extrema dreta tenia vers la presidenta de la Comunitat de Madrid, que com tots sabem viu un enfrontament amb el líder del seu partit, el senyor Casado. Díaz-Ayuso veu amb bons ulls el suport que rep de Vox, i lluny d'amagar-se'n, treu pit.

Es fa difícil saber com pot acabar tot plegat. El PP ha de fer esforços per aconseguir batre el PSOE i recuperar el govern espanyol, i no pot fer cap fàstic a Vox, que els pot necessitar a l'hora de sumar vots al Congrés de Diputats. Aquest acostament de Vox al PP de Díaz-Ayuso, paral·lelament a l'enfrontament que tenen amb el PP d'Andalusia o amb el mateix Pablo Casado, pot comportar problemes dins del PP per acabar decidint qui és el veritable líder que li convé més, encara que sigui sacrificant Casado.

El futur d'Espanya, amb aquesta dreta tan radical, és força negre, i no sabem la capacitat del PSOE per aguantar l'empenta de l'oposició i mantenir-se en el govern. L'alternança de govern entre PSOE i PP s'ha anat mantenint al llarg dels anys, i res fa pensar que no torni a passar en els propers anys, potser en les properes eleccions generals.

L'agafada de la mà d'Ayuso i Abascal és un problema per a Casado, si vol mantenir el seu lideratge, però també per al PP, per aconseguir guanyar les eleccions amb suficient majoria com per formar govern i canviar tot allò que hagi pogut introduir el PSOE durant la seva legislatura. 

Converses entre partits de centre-dreta

Amb la desfeta de Convergència i Unió, i posteriorment la desaparició de Convergència Democràtica, hi va haver tota una sèrie de gent que va quedar desemparada i políticament marginal, amb cap de les formacions polítiques que es varen crear que els fes el pes. D'aquesta manera vàrem llegir que es creaven un seguit de partits catalanistes de centre-dreta, poc independentistes, però totalment lluny del PP, que es preparaven per fer un camí a part. Les dificultats per engrescar prou gent per presentar-se a les eleccions va fer que o bé es quedessin al marge, o bé el seu intent fos un absolut fracàs.

Aquesta setmana, que molts polítics són de vacances, hem pogut llegir que hi ha seriosos intents de reunir aquests dispersats per tal de constituir un partit polític capaç de presentar-se a les eleccions amb un mínim de garanties de sortir. Parlo de Lliures, el PNC i la Lliga Democràtica, que estan en converses per veure si arriben a bon port. Tampoc descarten la presència del PDECat, que com tots sabem va fracassar a les darreres eleccions al Parlament de Catalunya.

L'objectiu, segons he pogut llegir, és arribar a finals d'any amb un acord per constituir aquest nou partit polític que hauria de cobrir el tram de centre-dreta catalanista. La deriva independentista de Junts per Catalunya ha fet que els votants de la dreta catalana es quedessin sense opcions clares de ser presents al Parlament català, i també a molts dels municipis del país.

A l'espera dels resultats de les negociacions entre els governs català i espanyol, és bo que el tram orfe recuperi els tutors que l'han de permetre ocupar uns seients a la política catalana. Entenc que no és normal que aquest segment de l'electorat català no tingui representativitat, ni és bo per al país. La radicalització s'ha vist que al final no és bona i que l'enfrontament entre els dos representants de la catalanitat independentista, sigui perjudicial per al futur del nostre país.

Crec que cal donar tot el suport a aquestes forces polítiques perquè arribin a una entesa i puguin presentar-se a les eleccions i donar una resposta a molts catalans que han quedat sense referents a la política actual. Tot això al marge de la nostra ideologia i simpatia cap a aquestes o altres forces polítiques. La diversitat sempre ha estat positiva, molt per sobre de la polarització actual a què hem arribat.

La manipulació del poble

L'acte d'avui a la plaça de Colon de Madrid és una mostra més de la manipulació dels partits polítics sobre la població. L'objectiu clar és desgastar el govern espanyol per aconseguir la victòria a les eleccions generals de l'Estat. L'excusa és perfecte perquè va en contra d'una part dels catalans, que han estat sempre a l'ull de la política espanyola, fins al punt que molts espanyols ens veuen com a traïdors i mereixedors de tot l'odi.

Aquesta manipulació no és només d'avui, sinó que és l'obra dels partits polítics per decantar la balança i aconseguir canviar la trajectòria que a Espanya és fluctuant entre els dos grans partits, el PP i el PSOE. Les persones, quan actuem en massa, deixem de pensar i acostumem a actuar i respondre en calent, sense gaire reflexió. Si a això hi afegeixes la informació desviada i interessada que els arriba, aconsegueix fer una imatge terrible de qui som els catalans i què pretenem ser.

Resulta insòlit que no es vegi que fins que no es solucioni l'encaix de Catalunya a Espanya, no hi podrà haver pau política a l'Estat. La força del nostre país és massa gran com per passar desapercebuda, i no implicar el funcionament general d'Espanya. Això, que sembla tan evident, i que s'ha repetit al llarg de la història, sembla no voler ser vist pels dirigents d'un i altre color polític.

En aquests moments el PSOE està interessat en mantenir les relacions amb els polítics catalans que ostenten el govern, bàsicament ERC, i per això opta per enfrontar-se a la idea general espanyola de la dolenteria dels catalans. És un episodi puntual interessat, que amb el temps pot canviar. L'enfrontament amb la dreta espanyola és electoral i motivat per l'interès en guanyar les eleccions que es puguin convocar.

La relliscada d'Arrimadas

De moment a Arrimadas li ha sortit el tret per la culata. El seu acostament a Pedro Sánchez, en contra de l'opinió de molts dels seus militants, no li ha servit perquè li fes lloc al costat en l'aprovació dels pressupostos, i ERC li ha passat la mà per la cara. Aquesta mala jugada li pot sortir cara pensant en les properes eleccions.

Ja comentava fa uns dies que C's han anat canviant de bàndol trampejant com ha pogut la situació, després del desastre que va comportar la retirada de Rivera i el canvi de lideratge. El seu enfrontament visceral amb ERC semblava que li anava bé, però al final Podemos ha aconseguit convèncer Sánchez que ERC era millor parella de ball.

La disputa interna de C's sobre qui han de ser els seus companys de batalla col·loca Arrimadas en una situació molt difícil. El seu lideratge i el futur de C's dependrà d'encertar o no el posicionament, en definitiva si els votants li donen o no la confiança. L'ambigüitat sobre la seva postura no li va a favor.

Avui, quan sentia els arguments d'Arrimadas per no donar suport als pressupostos em preguntava si l'única raó era el fet d'haver-los pactat amb ERC o bé hi havia alguna cosa de contingut que no li agradava. Resulta estúpid segons quin argument i sembla com si ens considerés babaus. Puc entendre que uns pressupostos no agradin per les polítiques que es persegueixen, però em resulta inversemblant que es discuteixi qui hi ha al darrere del sí o el no. Aquesta manera de fer política no condueix a res positiu, és una política de partits que només persegueix ocupar seients i rebre un bon sou. 

Més enllà del COVID

Avui, mentre estava escoltant el telenotícies, em preguntava de què estaríem parlant si no hi hagués el COVID. Que ningú es pensi que li faig la pilota al president Trump, sinó que em prenc molt seriosament la seva existència, i crec que hem de lluitar-hi per evitar més víctimes. Però sí que em feia la pregunta, perquè és cert que l'epidèmia ocupa bona part de les notícies, però també de totes les tertúlies i avisos que es produeixen al llarg del dia.

Probablement repescaríem alguna notícia que ara queda aparcada, i no pas perquè no sigui important, sinó perquè no ens toca de prop. Hem dit moltes vegades que les informacions passen molt de pressa, i que tens la sensació que només succeeix allò que et comenten, quan t'ho fan saber, però que després desapareix el problema, amb la mateixa rapidesa que la notícia.

Quantes guerres no hi ha que nosaltres només ens n'assabentem de tant en tant, però el dolor i la mort hi perduren. Fa uns dies parlàvem de l'enfrontament entre armenis i azerbaidjanesos, i n'hem deixat de parlar. És que la guerra no continua? No és això, sinó que hem passat pàgina i anem per un altre tema.

Les redaccions dels diaris i les televisions, segur que tenen molts temes a tractar, però la prioritat ara és el coronavirus i totes les conseqüències. S'entén, però el que no s'entén és el nostre poc interès per les injustícies que s'estan produint en aquests moments al món, més enllà de casa nostra.

Malauradament la previsió és que durant molt més temps haurem d'estar parlant del coronavirus, però seria bo que els mitjans d'informació no s'oblidessin dels desastres que passen pel món, i que massa sovint ens n'oblidem. També de les bones notícies, que segur que n'hi ha!

Tots contra Puigdemont

 La frase que s'escolta aquests dies, després del trencament entre el PDECat i JxCat és "tots contra Puigdemont”. Sembla que Puigdemont ha agafat la directa i que va a totes per aconseguir una victòria personal en les properes eleccions, que prefereix retardar-les per acabar de teixir el seu programa.

El procés successori de l'antiga Convergència ha anat deixant pel camí totes aquelles persones que s'han enfrontat a Puigdemont i a la seva manera de pensar i plantejar la república catalana. Les separacions més clares han estat les de Marta Pascal, primer, i ara la del president Mas. La primera en un clar enfrontament, i en aquesta ocasió, menys sorollosa, però probablement més traumàtica. Abans n’hi va haver d’altres.

Puigdemont ha guanyat sempre que s'ha presentat en unes eleccions, i a l'hora de liderar un projecte. És potser per això que deu pensar que la sort o l'encert continuarà si ho acaba de lligar bé. Caldria veure què en pensa la població, i de fet això serà el que es veurà quan es convoquin les eleccions.

En les anteriors eleccions Puigdemont sortia com a víctima de les baralles entre els dos principals partits independentistes, i alguns pensem que això li va anar bé a l'hora de recollir molts vots que potser no estaven pensats inicialment per anar cap a ell. Continuarà passant el mateix?

Tot és possible, però jo penso que ara les coses han canviat, i ja no es veu Puigdemont de la mateixa manera que abans. Ara potser hi haurà vots dels indecisos que no li donaran el suport que espera. Ha passat molt temps i les picabaralles comencen a cansar. Aquesta incapacitat per compartir, dialogar i caminar junts, molesta molts votants, que tindran l'opció de no anar a votar, o bé canviar el seu vot per una opció menys conflictiva.

Falta temps, si es compleix el desig de Puigdemont de retardar les eleccions, i per tant poden passar moltes coses, però el cert és que els catalans portem massa temps esperant veure canvis i avançar socialment i econòmica, i de moment el més calent és a l'aigüera. Aquesta provocació de tots contra Puigdemont pot no sortir-li tal com es pensa.

Paralitzats amb l’enfrontament entre ERC i JxCat

Aquesta tarda llegia les possibles solucions a la més que probable inhabilitació del president Quim Torra pel seu estira i arronsa amb els llaços i la pancarta. Dic més que probable perquè sabem quins jutges tenim i també tenint en compte la poca estima que té el nostre president. 

La inhabilitació podria provocar un avançament de les eleccions i potser seria la millor opció. Particularment estic molt tip del meu president i tindria moltes ganes de canviar cromos. Sé que les coses no se solucionen només amb canvis de nom, però considero que en aquest cas està més que merescuda una alternativa a la presidència, més seriosa i eficient.

El tema està en què al darrere de totes les converses i plans t'adones que només hi ha un objectiu: aconseguir el poder. Ara s'estan mirant qui ostenta la vicepresidència per rellevar el president. Si ERC té més conselleries que JxCat, i si caldria canviar el vicepresident perquè aquest fos de JxCat.

Aquesta baralla entre els dos partits, que és totalment legítima entre partits polítics, no afavoreix en res la situació del nostre país. Tothom ha demanat la unitat sabent que aquesta no arribaria mai, ja que hi ha un ego massa gran. Els partits independentistes lluiten entre ells i no hi ha unitat que hi valgui,

Sembla ser que la sentència passarà pel Tribunal Suprem, perquè ara serà recorreguda, i que la decisió del Suprem no arribarà fins a l'estiu vinent. Això vol dir que tenim tema per a estona. Distrets ho estarem, però avançar socialment i econòmica, res de res.

Quin serà el paper de C’s al Parlament català?

C's continua sent el grup parlamentari més nombrós al Parlament català, el partit polític que va guanyar les eleccions. Ara que C's, a nivell espanyol ha passat de 57 a 10 escons al Congrés de Diputats, què passarà a Catalunya? Obtindran una davallada similar en les properes eleccions autonòmiques, o es mantindran a dalt, com a una excepció dins del panorama espanyol? 

De fet C's va néixer a Catalunya amb un objectiu molt clar: atacar la singularitat catalana en llengua, cultura, drets i història. Després varen anar a Espanya, però el motiu de la seva aparició era treballar a Catalunya l'enfrontament entre ciutadans, per raó de llengua, cultura i procedència. És per això que no seria estrany que, amb intel·ligència, poguessin mantenir-se forts al Parlament català.

Quin és l'adversari més perillós que els pot defenestrar com al Congrés? Sense cap mena de dubte és el PSC. Són els socialistes que poden acollir els votants desencisats de C's, alguns dels quals són antics votants socialistes. No són els partits independentistes els que els poden fer mal, i és per això que tenen una missió molt clara si no volen acabar desapareixent.

En aquesta línia, seria normal veure com els atacs de C's es dirigeixen cap al PSC, per evitar aquests usurpació de vots o, com deia abans, recuperació de vots socialistes. El pacte de PSOE amb ERC, perquè aquests s'abstinguin en la votació per a la presidència estatal, pot ser una bona excusa per atacar els socialistes, sobretot pensant que per a C's, ERC són molt dolents i posen en perill la sagrada unitat d'Espanya.

Tenir en compte la CUP

ERC té coll avall que en aquestes eleccions els seus resultats seran encara millors que les anteriors, on varen obtenir un molt bon resultat. Creuen des d'ERC que són el partit capaç de liderar l'independentisme tal com ells el tenen previst, i probablement tinguin raó. Tot i així no podem oblidar que en aquesta ocasió s'hi presenta la CUP i és previsible que no només s'alimenti de l'abstenció, sinó que prengui vots als altres dos partits sobiranistes, en particular ERC.

Puc entendre que ERC no pateixi pel paper que puguin fer la gent de Junts per Catalunya. Aquests fa molt temps que la veuen ballar i molts dels possibles votants no tenen clar qui són uns i altres. ERC, però ha de tenir en compte la CUP que entra amb força i amb moltes ganes d'obtenir escons al Congrés de Diputats. El paper que ha jugat ERC en l'enfrontament amb Junts per Catalunya, i la seva participació en un govern passiu i encallat, pot afavorir el traspàs de vots a la CUP, que defensa una postura molt contundent davant la repressió que no només rebem de la dreta, sinó que també ens arriba del PSOE, el principal candidat a governar.

Les estadístiques del CIS han estat molt més favorables als rumors que apuntaven un descens en el nombre d'escons. Aquesta setmana rebíem unes xifres que animaven el PSOE a seguir lluitant per millorar encara més els resultats. Cal recordar, però que les eleccions s'han convocat per la incapacitat de pactar els dos partits d'esquerres, i les expectatives no són gaire més diferents, i caldrà veure si en aquesta ocasió el pacte es pot dur a terme.

Per als independentistes el repte està en sumar el màxim d'escons per continuar demostrant que la majoria del poble català està pel referèndum d'autodeterminació, i el dret a decidir.

ERC qüestionada a les xarxes socials

Si us haig de ser franc no acabo d'entendre el que està passant a les xarxes socials on, des de fa unes setmanes, hi ha una sèrie d'atacs a ERC que no acabo d'entendre. Probablement m'he perdut alguna cosa, o bé no acabo d'entendre el posicionament d'uns i altres, i això em despista.

La situació que vivim ara no és la millor per a la gent independentista. Fa massa temps que es divaga, amb un govern sense actuar i a l'espera d'una sentència judicial que es preveu contundent, i sense resposta fixada. Tampoc la manifestació de l'onze de setembre d'enguany no acaba d'arrencar i es fa difícil preveure quin serà el resultat.

En una situació confusa com l'actual, i amb una picabaralla evident entre ERC i JxCat o PDECat, és fàcil entendre que els polítics d'una i altra banda siguin criticats, sobretot tenint en compte que la ciutadania demana unitat per enfrontar-se a Madrid. D'aquí, però, a atacar ERC culpant-los de tots els mals i dient que no són independentistes, sinó fins i tot botiflers, hi ha una gran diferència. 

No sóc seguidor d'ERC i en moltes ocasions els he criticat per la seva manera d'actuar, però en aquesta ocasió els poso al mateix cistell que els altres, que no despleguen, que només pensen en el seu partit, i que d'aquesta manera no es resol la situació de Catalunya dins l'Estat espanyol.

Crec que tots plegats hauríem de reflexionar una mica sobre la situació i intentar trobar solucions, més que no pas passar les culpes als altres. De fet, des d'Espanya és bo aquest enfrontament, perquè es perden energies i ells mantenen el timó.

Les declaracions de Borrell el defineixen

Haig de confessar que Josep Borrell sempre m'ha caigut malament, i és per això que se'm fa molt difícil parlar d'ell amb objectivitat. El rebuig que em mereix en veure'l i sentir-lo a parlar és superior a les meves forces. No ve d'ara, sinó des de fa molts anys, quan encara no fou ministre per primer cop. Tot i que s'ha d'acceptar l'afany d'una persona per escalar posicions, t'agradaria que es fes sense necessitat de trepitjar els altres ni insultar els que no pensen com tu, ni tampoc mentir.

Borrell ha estat per a mi la mala notícia del nou govern socialista, i hem d'esperar moltes intervencions desagradables, no només contra els nostres polítics, sinó també les nostres institucions, perquè Borrell viuria feliç si desapareguessin les autonomies i Espanya fos i actués com un estat totalment centralista.

Però, fins i tot acceptant la seva manera d'actuar, hi ha afirmacions que ja no es tracta d'estar-hi d'acord o no, o de voler atacar els adversaris o fer-los mal, sinó que hi ha declaracions que són descaradament inapropiades i perilloses. Afirmar que Catalunya està a la vora d'un enfrontament civil és d'una insensatesa tal que se l'hauria de cessar per provocador i inconscient. Només se li pot ocórrer a una mala persona, i això penso i he pensat sempre que és la millor definició de l'actual ministre d'exteriors.