Com compaginar els drets?

Aquests dies ha sorgit la discussió sobre els drets d'uns a fer vaga enfront dels drets d'uns altres a desplaçar-se per les vies interurbanes. Aquest conflicte, que algú vol liquidar molt fàcilment, no és senzill de tractar i encara menys de resoldre. Crec que tots tenim clar que el dret a la vaga s'ha de defensar, però no tots ho veiem de la mateixa manera quan el dret dels altres ens perjudica.

Segur que haureu llegit comentaris a les xarxes socials, o pel carrer mateix, en què algunes persones afectades pels talls de carretera han començat a escridassar o malparlar dels mestres i professors. La reacció més freqüent és demanar-los que es manifestin allà on no perjudiquin la resta de ciutadans.

Si ara organitzés una enquesta sobre què penseu al respecte, segur que hi hauria divisió d'opinions, i estic convençut que es podrien defensar prou bé, encara que, en ser contradictòries, alguna decisió caldria prendre.

El primer conflicte en una vaga acostuma a ser els piquets informatius que més que informar el que pretenen és evitar que els treballadors díscols entrin a la feina. Ens podem preguntar que si algú vol exercir el seu dret a la vaga, per què no hi pot haver algú altre que vulgui exercir el seu dret a treballar? És clar que si els vaguistes, a qui se'ls descompta el sou, aconsegueixen millores, els no vaguistes també en sortiran beneficiats. Ah!

Després hi ha els afectats dels talls a les carreteres. Si jo, que no tinc res a veure amb l'ensenyament, em trobo aturat per una manifestació que em fa perdre el vol, o arribar tard a la meva feina, quina culpa en tinc? Qui m'ho compensarà? 

Segur que ens podríem plantejar més preguntes, i arribaríem a la conclusió que la resposta no és gens clara. Jo no m'atreveixo a donar la raó a uns o altres. Repeteixo que el dret a la vaga és irrenunciable. En tot cas podríem estudiar la manera de no afectar a tanta gent, sense perdre poder de pressió per aconseguir els objectius perseguits.

Per què la unanimitat és sospitosa?

La informació sobre els arguments dels jutges díscols del Tribunal Constitucional et fa veure que a Espanya la Justícia està en perill, perquè no actua de manera ponderada i democràtica, sinó que està totalment prostituïda segons la manera de pensar personal dels jutges, la majoria dels quals són de tarannà conservador i alguns amb ideologia franquista.

Els tres jutges que varen discrepar de la resta, tenen molt clar que el Tribunal Suprem no va actuar correctament quan no va permetre que Junqueras sortís de la presó i exercís el seu càrrec polític fora de la presó, primer com a Diputat i després com a Parlamentari, estant en presó preventiva, i ho consideren una vulneració dels drets polítics d'Oriol Junqueras.

Com acostuma a passar, sempre surten les coses quan ja és massa tard, i això que ja ho pressentíem. Aquesta lentitud judicial permet que decisions errònies no puguin corregir-se perquè les circumstàncies ja han canviat. Ara estem a l'expectativa de què diu el Tribunal Europeu de Justícia sobre la immunitat o no d'Oriol Junqueras i en conseqüència de Puigdemont i Comín. 

En situació normal, el Poder judicial espanyol hauria d'estar molt nerviós per conèixer la decisió del Tribunal Europeu, però no és així. Aquí, a l'Estat espanyol, hi ha massa orgull en tot i a tot arreu, com per arribar a pensar que les coses es fan malament, i en tot cas són els altres els que s'equivoquen.

Borrell és l'exemple perfecte del mascle alfa espanyol, que ho fa tot bé i pot criticar a tothom, sigui del tema que sigui. No entenc com encara hi ha gent que creu en ell. Una persona que ha demostrat des del primer dia que no és un polític transparent i net, però sí que és cert que obté molts encàrrecs. Potser per això va tan malament tot plegat!

Senyora fiscal, tot es demostra amb fets i no amb bones paraules

He llegit les declaracions de la nova fiscal de Barcelona, la senyora Concepción Talón, que substitueix Ana Magaldi, aquella senyora que es creia perseguida per tothom. Talón, segons diu la notícia de l'ARA, ha volgut defensar aferrissadament la imparcialitat de la fiscalia i la dignitat professional dels representants del ministeri públic que treballen a Catalunya, en uns moments difícils. I ha afegit: "Lamentablement hi ha una visió negativa de la nostra figura per una part dels poders públics i de la ciutadania. El ministeri públic no pren part i es dedica únicament a la defensa de l'estat de dret, la Constitució i l'Estatut d'Autonomia". 

Tot això, que sona molt bé, s'ha de demostrar amb els fets i no només amb bones paraules, i els fets que s'han esdevingut en el darrer any ho posen en entredit. No, senyora Talón, no ha funcionat d'aquesta manera. És cert que han dit que defensaven l'estat de dret i la Constitució, i fins i tot potser han pensat en l'Estatut d'Autonomia, però ho han fet humiliant els catalans díscols, empresonant per la ideologia i actuant de manera autoritària i repressiva com en qualsevol règim autoritari no democràtic.

La senyora Talón hauria d'entendre que els catalans no pretenem la protecció del fiscal, sobretot tenint en compte que el govern que els nomena ens va en contra (a Catalunya és un partit residual), però no tenim ni tan sols el recurs del "defensor del pueblo", que també el tenim en contra, i el síndic de greuges no hi pot fer res.

Davant d'una situació com aquesta, no tenim més consol que defensar-nos solets, alguns van a la presó i d'altres encara poden dir segons quines coses, amb el risc que això s'acabi i es converteixi en una dictadura, que alguns ja l'hem patit.