Visca la creativitat!

Segons he pogut llegir a la premsa, l'arenyenc Lluís Danés ha rebut l'encàrrec d'organitzar la festa d'inauguració de les Rambles de Barcelona, que des de fa molt temps es troben aixecades i que està previst que tingui lloc els dies 13 i 14 de febrer.

Els arenyencs ens sentim orgullosos que el director artístic recaigui en la persona d'en Lluís, un creador visual amb un llarg currículum artístic, en molts àmbits i esdeveniments, i que mai ens ha deixat indiferents. La creativitat és un do que escasseja i, en canvi, és l'ànima cultural de qualsevol societat que vulgui destacar, en un món on la mediocritat és força estesa.

Diuen que el món està mal repartit. Uns tant i d'altres tan poc! Seria bo que en el camp de l'ensenyament i la formació de les persones es treballés més la capacitat creativa de la gent. Si volem sortir d'un món grisós, necessitem enfortir aquest camp. Trobar persones amb imaginació, il·lusió i ganes de treballar per fer-ho tot més agradable i, sobretot, sortir de la monotonia en què a vegades ens entrebanquem.

La creativitat és bàsica en el món cultural, però no només aquí cal dedicar-hi esforços. Arreu trobem a faltar aquest component i potser és per això que les coses no funcionen com voldríem. Anem millorant les tècniques, ampliant els recursos i descobrint nous camps, però ens falta imaginació. El cost és elevat i no està planificat.

Cada dia, quan em desperto, penso en què podria fer avui per innovar i millorar tot allò que hauré de tocar i remenar. Tant de bo que tingués les idees clares, però la intenció hi és. Segur que si moltes més persones es paressin a pensar què poden aportar de més, el món giraria com un mitjó. Sortir del pou, o de la rutina hauria de ser un dels nostres objectius. 

Des d'aquí felicito en Lluís pel nou repte a assumir, i estic convençut que serà tot un èxit! 

El Regne Unit rectifica

Arran de l'acord adoptat perquè el Regne Unit torni al programa europeu Erasmus, avui la premsa parlava de la decisió de sortir d'Europa, el Brexit, després d'una votació que va generar molts dubtes. En primer lloc, perquè la campanya per defensar la sortida no era ni clara ni sincera, i probablement també perquè els seus defensors no ho havien analitzat prou bé, sobretot les conseqüències que se'n derivarien. Crec que poc després de la sortida ja se'n penedien.

La Unió Europea no viu els millors moments de la seva història, des de fa ja uns quants anys. Hi ha altres estats que potser també es plantejarien la sortida, llevat que en treguin algun benefici econòmic, i probablement frenats pel fracàs britànic. La solució demana reformar la Unió, des de dins, corregint aquells errors que són evidents. 

El creixement de la Unió no ha anat acompanyat de les reformes necessàries per fer-la més governable. No és el mateix ajuntar-te uns pocs estats més o menys semblants, que obrir les portes a una gran quantitat d'estats, amb característiques molt diverses i també interessos diferenciats. 

Podem posar molts exemples, però potser els més evidents, i no voldria equivocar-me, serien l'eliminació de la unanimitat dels principals acords a adoptar, i incorporar-hi el sistema de majoria qualificada, i la política fiscal unitària, que no es pot adoptar fàcilment i encara menys de manera sobtada.

L'auge de l'extrema dreta, d'un fals patriotisme que exaspera, no afavoreix l'avenç cap a una Unió més forta, sinó que més aviat potencia el distanciament dels estats membres, amb l'únic interès per aprofitar-se dels beneficis. Acceptar tots els drets, però negar o dificultar el compliment dels deures.

El conflicte entre Rússia i Ucraïna tampoc hi ajuda, i les amenaces de Putin, que culpa Europa de tots els mals, no facilitaran aquest caminar plegats que tant necessitem. Seria bo que ens aturéssim a reflexionar-hi i assumir el repte de desencallar una situació de paràlisi que fa massa temps que dura.

La gestió municipal, un repte que ens compromet

Una vegada passades les eleccions i en una situació que no se'ns pot acusar d'electoralisme ni interessos de partit hauríem de ser capaços d'analitzar què està passant al nostre ajuntament i intentar ajudar a les persones que l'hauran de tirar endavant per sortir de l'atzucac en què es troba.

La conclusió a què podríem arribar és que la iniciativa política, la voluntat dels governants, queda superada per la maquinària administrativa. A cap polític, sigui del color que sigui, li interessa la paràlisi, el no poder donar resposta favorable a les inquietuds i demandes de la ciutadania. Gairebé sempre si les coses no avancen és per les dificultats que es troben i que impedeixen aconseguir els objectius fixats.

La maquinària administrativa del sector públic cada vegada és més feixuga. Al marge de la capacitat i voluntat dels treballadors municipals hi ha tot un seguit d'obstacles que cal superar i que no són pocs. La desconfiança de poders supramunicipals va crear tota una serie de traves que han dificultat la gestió fàcil dels ajuntaments. La por de molts funcionaris que tenen responsabilitat patrimonial dels seus actes també ha estat una manera d'alentir els processos i encallar, sovint, moltes de les actuacions previstes.

Al marge de fets concrets i situacions específiques, la gestió d'un ajuntament es troba sotmesa a moltes limitacions, ja sigui per recursos econòmics insuficients davant les moltes necessitats, o per manca de personal i preparació adequada. També s'hi afegeix el desconeixement per part de molts polítics del funcionament de l'administració, la seva disponibilitat per dedicar-se a treballar per la vila, i el suport necessari per exercir una gestió eficient i efectiva.

La majoria absoluta aconseguida per l'equip guanyador de les passades eleccions li permetrà tirar endavant el seu projecte polític sense haver de patir per l'oposició de la resta de formacions polítiques, però té el gran repte d'endreçar un desmanec que ningú ha volgut, però que ha acabat passant. Alguns pensem que caldria el suport unànim de totes les forces polítiques per desencallar la situació, perquè al final és el que la nostra vila necessita. Grans projectes no es poden acabar realitzant, per les limitacions exposades, però sí, en canvi, es pot arreglar el funcionament del nostre ajuntament, aconseguint una agilitació dels tràmits, un acostament als vilatans i a les seves necessitats, i una millora de la vida de tothom, tenint molt present aquelles persones que tenen més dificultats per tirar endavant el seu projecte de vida.

Vull pensar que la mà estesa de la nova força política que dirigirà l'ajuntament no és una frase amable, sinó que té un fons real i una voluntat efectiva, i que la resta de partits polítics, cadascú des del lloc que les urnes els han situat, tindran la capacitat de contribuir en la millora de la gestió del nostre ajuntament, perquè tots els arenyencs sortim guanyant d'aquest treball conjunt. Confio que les animadversions personals hauran desaparegut definitivament del consistori.

La por és una protagonista temible

Ja fa uns dies que, arran de l'epidèmia del coronavirus, es fa memòria de la grip espanyola d'ara fa cent anys i també de la pesta del segle XVI, que a Arenys de Mar rememorem cada any per Sant Roc, a qui se li atribueix que ens en salvés. Suposo que enguany, quan és d'esperar i confiar que ja haurà passat tot, no hi podrà faltar algun tipus de referència.

No podem comparar uns fets amb els altres perquè les circumstàncies són molt diferents, però sí que m'imagino que hi ha un element que s'ha repetit en un i altre cas: la por. He detectat molta por entre les persones davant el que es considera una amenaça de contraure la malaltia. Una por que ens diuen que és protagonista dins dels hospitals. No és només cautela i respecte, sinó també por.

Diuen que la por guarda la vinya, i que aquesta ha fet que la humanitat hagi persistit, però hem de trobar la manera de poder-la dominar. No és senzill, perquè intervenen els sentiments, també la imaginació i sovint la desconfiança davant d'allò que és desconegut.

No tenim doncs un sol repte, com és el coronavirus, sinó que se'ns hi afegeix la por, que a vegades ens pot jugar una mala passada. Jo voldria animar tothom a vèncer aquesta por, que no vol dir despreocupar-nos de com va evolucionant tot, sinó sense perdre-li el respecte, seguir les pautes que els científics ens indiquen, i confiar que podrem sobreviure a la malaltia. Això és el que desitjo al més gran nombre de persones possible, amigues i desconegudes.

Som més a prop d'unes noves eleccions

Cada vegada són més les veus que apunten a un avançament de les eleccions catalanes, sobretot ara que el president, com deia jo mateix ahir, es troba a la corda fluixa. La resolució que se'n tregui de la situació del president de ben segur afectarà a la convocatòria o no de les eleccions.

Què en pensen els partits? A mi em fa l'efecte que a ERC li interessa unes noves eleccions perquè estan convençuts que en aquesta ocasió superaran a JxCat. Aquestes eleccions tindran aquest al·licient, de veure qui queda primer, però també es produirà un intercanvi de vots entre PSC i C's. Està per veure si la pujada del PSC serà significativa, però tot fa pensar, vistos els resultats de les generals passades, que C's ha de baixar i una bona part dels seus vots han d'anar a parar al PSC. Però això s'ha de veure.

El tercer repte i element a tenir en compte és l'equilibri entre els partits independentistes i els constitucionalistes. Ja portem unes quantes votacions observant-ho i les variacions no són gaire importants. Els vots passen d'una formació a l'altra, però respectant el bloc.

Una curiositat a tenir en compte és el fet que ara que es podria aconseguir aprovar els pressupostos, ara es convoquin noves eleccions.

Amb la dansa d'Arenys acabem la festa

Amb la fotografia d'en Xavi Salbanyà il·lustro aquest escrit sobre la diada de Sant Roc que, per diferents motius, he participat menys que mai, però sí que a darrera hora he pogut gaudir de l'alegria de tots els col·laboradors que des de diumenge han estat organitzant diferents actes al voltant del vot de vila a Sant Roc.

He tingut temps també de pensar en Cantonigròs, el poble dels estius de la meva infantesa, que té Sant Roc com a patró. La festa major i l'endemà la tornaboda a la font del faig. Han passat molts anys.

Tal com m'avançava un dia d'aquests, cal agrair a totes les persones el seu temps, enginy i treball perquè la vila d'Arenys s'ompli de festa aquests dies. La pedalejada del diumenge; la passejada nocturna dels gegants, la nit de dilluns; la festa de la pesta, el capvespre de dimarts, i avui els macips, són els actes més destacats, però no els únics, d'uns dies que comencen a escurçar-se i preparar-se per a l'arribada del nou curs.

El govern municipal de torn ha d'estar cofoi de la col·laboració ciutadana i ens hauria de donar un marge de confiança que serem més cívics i no embrutarem tant la nostra vila. Potser, amb l'ajuda de la nova normativa d'animals domèstics i amb una mica d'esforç a l'hora d'encertar quina bossa hem de treure per al porta a porta, aconseguirem una vila neta, que és el repte que ens cal superar. Gràcies a tots, però sobretot als joves que són el nostre futur.

Consellers suïcides

Tal com ens han presentat avui el panorama de govern, dóna a entendre que aquests són els i les conselleres suïcides, les que s'enfrontaran a tot tipus d'inhabilitacions, multes, càstigs i ves a saber a què més. Han sortit els que volen preservar, o bé no han acceptat el repte, i s'hi ha quedat tot aquell que ho dóna tot per aconseguir la celebració del referèndum i que guanyi el sí.

La crítica de l'oposició i també de Madrid està en la línia del moment històric que estem vivint. S'està construint una història que s'estudiarà en el futur, llegida i interpretada pels guanyadors, i per tant gens objectiva. Nosaltres que l'estem vivint i patint, tindrem els nostres punts de vista que haurem de transmetre als nostres nets.

Ahir ens varen prometre que avui ens donarien a conèixer quines són les intencions del PSC i el PSOE per tal d'evitar l'1 d'octubre. Ho he llegit de resquitllada i he intentat ser positiu, és a dir, creure'm que tot allò que prometen s'ho creuen i a més ho veuen factible. Reconec que sóc un incrèdul i un mal pensat. Potser pessimista o gat escaldat. Ho sento, però no, no ho veig, no penso que puguin arribar enlloc.

Entenc les bones intencions i no sé a qui beneficiaria que el dia 1 d'octubre no hi hagués el referèndum, però el discurs que ens presenten està molt vist i sentit, i no hi veig voluntat per part dels que no han donat la cara. ¿Els mateixos socialistes, els d'Andalusia o Extremadura, per exemple, signaran una modificació de la Constitució que beneficiï els catalans? És impossible!

Tant de bo m'equivoqués, però la meva intuïció em diu que tot són paraules, no nego la seva bona voluntat, però és picar ferro fred. Seguirem els esdeveniments.

Quatre opcions per a la primera alcaldessa d'Arenys de Mar

Si ens limitem a l'estadística pura, Arenys de Mart té un 40% de possibilitats d'escollir la primera alcaldessa de la vila. ERC, PP, ICV i C's presenten una dona com a cap de llista. Dues opcions de dretes i dues d'esquerres, encara que a casa nostra ja estem acostumats que dretes i esquerres pactin governs de consens.

Per especificitats de pactes Arenys de Mar s'emporta la palma. En aquest mandat que s'acaba, no tan sols hi ha hagut un govern de consens de partits de dretes i esquerres, sinó també de partits sobiranistes i unionistes. El Bloc i l'actual alcalde s'han manifestat independentistes i el PSC i el PP hi han votat en contra. Els quatre han governat junts durant una part del mandat, des de l'entrada del PSC fins a la sortida del Bloc per encarar unes noves eleccions.

Avui en Pau Roig, en el seu apartat de Facebook, ens donava unes quantes xifres de la història de les eleccions municipals a la nostra vila i ens avisava que "Arenys de Mar camina amb pes ferm i decidit cap a un ajuntament ingovernable". Parla d'aixecar un monument a les rotondes a aquells caps de llista que aconsegueixin més de tres regidors. Un repte que dies enrere particularment creia impossible d'aconseguir.

Sobre la ingovernabilitat hi podem fer alguns matisos, sobretot tenint en compte els pactes que s'han realitzat al llarg d'aquests anys de democràcia. El PSC ha pactat amb CIU, aquest mandat, i també amb el PP. En alguna ocasió (1987/1991) varen prioritzar el pacte amb el PP deixant ICV a l'oposició. Veient això podem dir que a Arenys qualsevol pacte és possible.

Però sigui quin sigui el pacte, una altra cosa és la governabilitat, i en això tornem a la reflexió d'en Pau. Si per governabilitat entenem el que ha succeït aquests darrers quatre anys, qualsevol entesa entre les diferents opcions polítiques pot servir, però si volem un govern de progrés que de veritat reactivi l'economia de la vila i ens espolsi de sobre aquest inconformisme d'anar fent bullir l'olla i deixar que els nostres veïns creixin més que nosaltres, ho tenim pelut i caldrà que afinem molt bé l'opció de govern que escollim. No ens deixem portar ni per sentimentalismes ni amiguismes. Mirem qui es presenta i quina és la seva capacitat de revolucionar aquest ajuntament que tenim tan adormit.

Un càstig als partits polítics tradicionals

Continuen les conseqüències dels resultats de les eleccions europees de diumenge, sobretot pel que fa als partits que han sofert més la davallada de vots. El PP, tot i perdre un bon percentatge de vots i també d'eurodiputats, se'n surt més bé de la crítica perquè al seu adversari directe encara li ha anat pitjor. 

Ja ho deia ahir, que la responsabilitat de govern en èpoques adverses passa factura i és per això que se'ls perdona més la disminució de vots. Caldria pensar que el PSOE, a l'oposició, podia treure'n més rèdit, però encara està patint el càstig de quan va governar, sense que Rubalcaba hagi aconseguit esborrar-ho de la memòria. És per això que la crítica és més dura i ha provocat la sortida del seu secretari general.

A Catalunya, Mas ha aguantat, tot i els atacs que rep per cada costat, i les declaracions que Navarro, Sánchez-Camacho o Cospedal han fet contra el president, no deixen de ser una cortina de fum per amagar el propi fracàs.

Després de molts intents, Sánchez-Camacho havia aconseguit fer créixer, de manera moderada, el PP a Catalunya. Els seus antecessors havien fracassat. Ara, però ha estat un toc d'alerta que es podria agreujar en les properes eleccions generals de 2015.

Però a Catalunya el repte més important el té el PSC, tant per posar ordre a dins, com per evitar que en les eleccions municipals de l'any vinent s'acabi convertint en un partit polític residual. El que li va passar al PSUC - ICV, li podria passar ara al PSC, si no és capaç de fer una reflexió a fons i sincera, per acabar adonant-se que s'ha col·locat d'esquena a la ciutadania, que ha deixat de ser al centre polític del país, per desplaçar-se a la perifèria on hi fa molt fred.

Però el secret de tot plegat potser l'hauríem de buscar en el sistema democràtic occidental, en la manca de transparència del partits polítics en la seva gestió de govern, i en la gran escletxa que s'ha obert entre els polítics i la ciutadania. Potser això explicaria els resultats de partits com C's, UPyD o Podemos. Continuarà...