La cultura de l'esforç

Arran de les proves de la Selectivitat que han tingut lloc aquests dies ha sorgit el tema de la cultura de l'esforç. Se'ns diu, des de fa temps, que cada vegada costa més que els alumnes i les persones en general entenguin que les coses no surten soles, que cal esforçar-se per aconseguir els objectius i que lluny de defallir, s'ha de lluitar per obtenir allò que t'has proposat.

Les generalitzacions no són mai bones, però podria molt ben ser que la manera actual de formar les persones hagi deixat de banda aquest pensament i que amb les ganes de facilitar la vida a la gent, cada vegada sigui més estrany veure com un se sacrifica i lluita per aconseguir sortir-se'n. Volem evitar el fracàs i la desil·lusió. No volem que els alumnes visquin amargats i els ho posem fàcil, però això no necessàriament els ajuda a la vida.

El dia a dia et presenta moltes dificultats que has de combatre. Si no estàs preparat per afrontar les adversitats, de primer moment pots quedar superat i encallat. Només la pràctica constant i l'esforç per aconseguir superar totes les proves et permetrà tirar endavant. No serà fàcil, i això ho has d'entendre. Ningú no et regalarà res, però amb el treball podràs vèncer i deixar enrere els entrebancs.

Els exàmens que t'obren o tanquen les portes al futur no són gaire aconsellables. Probablement, encara no hem trobat la manera de valorar la capacitat de les persones per afrontar els reptes de la vida. Penso en dificultats intel·lectuals, però no només. La formació ha de ser global i ha de tenir en compte la memòria i la teòrica, però també saber-ho aplicar en casos pràctics perquè, al capdavall, la vida està plena de situacions pràctiques que has de torejar. Si allò que has après no et serveix per resoldre els dubtes, hauràs perdut el temps.

Educar no és fàcil, però fer la vida massa fàcil als alumnes o els fills, tampoc els ajuda gaire davant de reptes, com poden ser unes proves d'accés a la Universitat.

Prohibir o educar?

Una de les notícies d'aquests dies és l'anunci del president del govern espanyol de prohibir l'accés a les xarxes socials als menors de 16 anys. A partir d'aquí ha saltat la polèmica amb comentaris a favor i en contra d'aquesta mesura, sovint sense analitzar-ho a fons, o bé per interessos econòmics, com podria ser el cas d'Elon Musk.

Si em deixen escollir, sempre prefereixo educar que no pas prohibir. Les prohibicions han de quedar molt justificades. Han de ser per fets molt evidents que resulten perjudicials en qualsevol sentit. En aquest cas la prohibició d'accedir a les xarxes socials als menors té la intenció de protegir-los de la contaminació de les xarxes, per un mal ús o la voluntat de manipular els usuaris. Si són menors, acostumen a ser més vulnerables. Tot i això, no podem suposar que els adults estiguem al marge d'aquesta manipulació. Malauradament, hi ha prou exemples que ho posen en dubte.

Sempre he defensat que l'educació s'ha de practicar a la família. No podem pensar que serà l'escola, els amics o l'entorn mediàtic qui se n'encarregarà. Massa famílies s'han alliberat d'aquest deure i després se'n penedeixen quan ja és massa tard. També és cert que no totes les famílies tenen capacitat per educar bé els seus fills, però segur que serien l'excepció. Ens hi arrepengem i que sigui un altre qui ho entomi!

Si des de casa es controlés més l'ús d'Internet i l'accés a les xarxes dels nostres fills, probablement no caldria arribar a l'extrem de prohibir-ho per llei. Potser és l'evidència que aquest control, que no és fàcil, no s'està fent, i per això es proposa la regulació per llei.

L'altre tema que va de bracet és la manera com es podrà fer efectiu el control perquè els menors no puguin accedir a les xarxes socials. Estic segur que hi ha maneres de fer-ho, però no seran senzilles i, com sempre, feta llei, feta la trampa. 

Segurament tindrem temps per anar-ne parlant. Ara només es tracta d'un primer avís. Seria interessant aprofitar l'avinentesa perquè els pares i mares reflexionessin amb els fills sobre els perills de deixar-se influir per les xarxes socials i la necessitat de créixer de manera crítica i ferma per enfrontar-se a tots els enganys amb què es trobaran al llarg de la vida.

Buscar d'allà on es pugui!

Llegia l'article d'en Toni Soler a l'ARA i estic d'acord que cal una renovació de polítics, menys mediocres, i que entre tots els hem de trobar, però no podem oblidar que els polítics no surten per generació espontània, ni surten del no-res. Els polítics són membres de la nostra societat i hem de tenir clar que d'on no n'hi ha no en raja.

Està bé que busquem nous líders, més capacitats per dirigir amb èxit el nostre país, i resoldre els principals problemes amb què ens hem d'afrontar, però el primer que caldrà fer és procurar que existeixin aquestes persones i, per tant, fer els possibles perquè la formació dels nostres fills i nets sigui millor, que tinguin bons resultats en competències i, sobretot, resolutius davant de les situacions imprevistes.

Recordo què comentava l'economista Xavier Sala i Martín, i que en vaig parlar l'altre dia en aquest post. Hem de procurar tenir alumnes i, lògicament, ciutadans intel·ligents i no només que sàpiguen memoritzar davant d'un examen. Persones que davant d'una situació nova, sàpiguen com actuar. 

Si millorem la cultura, el coneixement i les aptituds de la nostra ciutadania, serà més fàcil aconseguir nous dirigents amb capacitat per fer-nos avançar com a societat organitzada i com a país. Potser llavors podrem, o podran, tornar a intentar aconseguir la independència amb l'objectiu de ser governats en la proximitat, coneixent la realitat nostrada, estimant el país, la llengua i la cultura. Un fet que posem en dubte dels dirigents espanyols, siguin de dretes o d'esquerres.

Ja arriben els Reis!

Aquesta nit màgica on la quitxalla somia amb els regals que esperen rebre de ses majestats, a Arenys s'hi afegeix la tradicional penjada de naps i cols. És una nit d'il·lusió i de disbauxa, que no passa desapercebuda. En el primer cas parlem d'innocència i família, pel que fa als naps i cols, es demana creativitat i imaginació, però també serenitat i control, per no fer destrosses, ja que en alguna ocasió algú s'ha passat de volta.

Recordo els reis, a Vic, quan era un xic, però també quan hi portava els meus fills. Crec que ells també en guarden un bon record. Cada població s'estima la cavalcada i la considera única. És lògic i bo. A Vic, l'esforç de l'organització crec que mereix una bona nota. És espectacular la quantitat de participants i la il·lusió que hi posen per engrescar els més menuts i fer-los passar unes hores agradables, amb molts nervis i ganes d'anar aviat a dormir.

I em venen al cap comentaris que he llegit aquests dies, que no són nous d'ara, de persones que consideren que la festa és un engany a les criatures i que caldria aturar-ho. Penso que tothom té dret a defensar i opinar sobre les coses i participar o deixar de participar-hi segons creguin convenient. La festa de Reis és un engany? 

És cert que fem creure als més petits l'existència d'uns personatges que arriben cada any per portar-nos regals. A partir d'aquí podem acceptar que els estem enredant i que arribarà un dia que ho descobriran, perquè algú els ho explicarà, i potser tindran un desengany. Hauríem de deixar de celebrar-ho i dir la veritat? Regalar nosaltres directament les joguines sense pensar en majestats arribades de l'Orient? 

Aquesta festa m'agrada, tot i que ja fa molts anys que no la visc en plenitud. Si no hi ha quitxalla per casa, es fa més estrany. Intento no posar-me transcendent i de la mateixa manera que estimo la festa de Sant Jordi, com el dia de la rosa i el llibre, quan ho podríem comprar cada dia de l'any, també m'agrada pensar en la il·lusió que es transmet a la canalla, i als més grans, sobretot tenint en compte que la nostra vida està plena de traves, desenganys i problemes. 

Que tingueu una bona nit de Reis, i de naps i cols!

De vacances!

Els mesos de juliol i agost acostumen a ser els mesos de vacances, si més no per aquelles famílies amb fills, aprofitant les vacances escolars. Això no impedeix que hi hagi persones que puguin gaudir-ne a qualsevol època de l’any, com seria el cas dels jubilats, i d’altres que, per contra, ho tenen prou difícil, perquè l’economia no està tan bé.

Les vacances, per als que tenim la sort de poder-ne fer, haurien de servir per canviar d’hàbits, desconnectar de la rutina de durant l’any, però també per reflexionar sobre tot allò que hem viscut, pensat i realitzat els darrers mesos. Aquest exercici seria bo fer-lo diàriament, però no en tenim gaire el costum, o la pressió que rebem i acumulació de tasques i nervis no ens ho permet.

Fer vacances no vol dir necessàriament viatjar, però si aquest és el cas, segur que n’hem començat a gaudir tot preparant el viatge i, una vegada retornats a casa, recordant l’experiència viscuda, sigui comentant-t'ho o revisant les fotografies i anotacions fetes.

Espero i desitjo que tots tingueu l’oportunitat de trencar el ritme de treball de l’any, tot gaudint d’uns dies més relaxats, sigui amb noves aventures, o sota un arbre i amb una bona lectura.

Som a la cua

Recomano la lectura de l’entrevista del diari ARA a l'educador i filòsof Gregorio Luri, arran dels resultats del darrer informe PISA, que han fet trontollar i posar en dubte el sistema educatiu del nostre país i amb ell els responsables polítics que han anat passant pel govern sense ser capaços de millorar-lo.

Si bé no es podia esperar gaire res de bo, el fet de deixar Catalunya a la cua de tothom ha generat una alarma accentuada, potser perquè ens creiem que som els que ho fem tot bé i ara ens deixen en evidència.

L’ensenyament al nostre país té moltes mancances, des dels recursos que el govern no hi aporta, passant per la formació que reben els mestres, per acabar amb el model educatiu que, per més canvis que li facin, no acaba de funcionar ni genera la confiança necessària per portar-hi els nostres fills. Dit això, però, estic d’acord que el problema el tenim a la nostra societat. 

Veient com funciona la nostra societat catalana, què esperem que passi al sistema educatiu? Ni els governants, que ens representen, ni la societat en general podem estar gaire satisfets de com estem funcionant, i el futur el tenim força negre. 

L’entrevista, al meu entendre, toca tots els elements importants. No se centra només en l’escola, o en el professorat, o en els responsables polítics que decideixen el model educatiu, sinó que també parla de la responsabilitat dels pares, i aquí hi entrem una mica tots. Podem criticar la manca de recursos, la sobreprotecció dels alumnes, la pèrdua de la cultura de l’esforç, però no ens podem oblidar de la responsabilitat dels pares, que sobreprotegeixen els fills i han abandonat la seva implicació en l’educació dels fills, cedint tot el protagonisme a l’escola.

No cal tornar al passat, quan la por de l’alumne davant del professor es basava en una pràctica poc recomanable i i fins i tot violent, però tampoc no es pot permetre tot, i en això no hi podem deixar els mestres sols. Els pares els han de fer costat. Una cosa que no acostuma a passar per irresponsabilitat dels pares i mares.

La consellera diu que hi estan treballant i que necessiten temps, però estem cansats d'aquests discursos ambigus que no porten enlloc. Fa massa temps que anem de baixa i ningú ha fet res per evitar arribar on som en aquests moments. Però insisteixo que sí no hi col·laborem, ells sols ni sabran ni podran millorar la situació, i els grans perjudicats seran els nostres fills, que són el futur del nostre país.

L'excés de soroll i la convivència

Avui havia decidit que parlaria del soroll, suposo pel fet que havia llegit al diari ARA tot un reportatge sobre sorolls i les dificultats per viure a diferents ciutats del món per culpa del soroll, ja sigui del trànsit rodat o de l'oci nocturn, sobretot ara que s'han pacificat diferents zones de la ciutat i la gent acostuma a sortir a prendre alguna cosa en terrasses, compartint l'espai amb veïns que hi tenen la casa, alguns dels quals intenten dormir.

El tema és interessant perquè ens afecta a tots, si més no els que vivim en pobles i ciutats, però sobretot aquelles persones que viuen en ciutats turístiques o que s'ha convertit en tradició sortir al carrer i prendre la fresca tot prenent alguna cosa. La convivència no és fàcil i en situacions com aquestes pot arribar a ser molt problemàtica.

Quan anava a escriure sobre el tema m'he trobat amb la notícia d'una periodista de casa nostra que havia fet pública una queixa que s'havia trobat a la porta de casa seva i es referia al soroll que provocaven els seus fills, molestant, segons l'escrit a mà, la pau i tranquil·litat del veïnat. La notícia venia acompanyada de bona quantitat de comentaris que lluny de donar la raó a la periodista, justificaven l'escrit del seu veí o veïna.

Penso que la periodista en qüestió s'ha equivocat a l'hora de publicar l'escrit i sobretot a l'hora de criticar els seus veïns i sobretot quan els engega a la m. Penso que tot és qüestionable i s'ha d'analitzar a fons i conèixer què hi ha de cert i també el nivell de soroll i molèsties que poden ocasionar els seus fills, però d'entrada haig de suposar que els veïns poden arribar a estar molestos amb ella i els seus fills, si de veritat els crits, encara que sigui arran dels seus jocs infantils, són tan sorollosos que trenquen la pau que tots volem per a casa nostra.

Sempre he dit que és molt trist quan una família no pot tenir un nivell d'intimitat i tranquil·litat a casa seva. A la via pública es fa difícil la quietud i és per això que molts anhelem arribar a casa i poder descansar, també de sentir el soroll viari. Quan això no és possible a casa, ja sigui perquè el carrer és massa sorollós o perquè tens uns veïns que no respecten el silenci o no són prou curosos a l'hora de bellugar-se i relacionar-se familiarment, és de plànyer i pot justificar la queixa, sobretot si aquesta es fa de manera educada i sense insultar ningú.

Al marge de l'anècdota d'aquest escrit, penso que tots plegats hauríem de mirar de resoldre els problemes que l'excés de soroll provoca a les persones. No és bo estar tot el dia i nit intentant aïllar-te de l'excés de so, perquè tots necessitem de moments de silenci. Tot el que els nostres governants puguin fer per minorar el soroll i procurar espais de silenci, sobretot a la nit, serà benvingut i afavorirà d'alguna manera la bona convivència que, precisament ara, tenim força en perill.

Els petards no es deixen sentir

Els darrers anys havia observat que els sorolls de petards dies abans de la revetlla de Sant Joan eren més escassos que anteriorment. Deduïa que el cost n'era un bon motiu, atès que estàvem en crisi, iniciada el 2008. No sé si era una sensació errònia, però havia arribat a aquesta conclusió. Enguany, que un mes enrere encara no sabíem si podríem celebrar-la, s'ha de dir que pràcticament no n'he sentit a esclatar. 

Demà hi haurà revetlles familiars, de poca volada, però hi haurà petards, segur que en sentirem, però podem assegurar que a la vigília jo no n'he sentit. I s'ha de dir que jo m'hi trobo la mar de bé, perquè a mi no m'agraden els petards. Mai m'han agradat i a casa no n'hem comprat, ni quan era amb els meus pares, ni després amb els meus fills.

No hi he trobat mai cap gust fer petar-los i més aviat m'ha molestat sempre passar pels carrers anant sortejant-los i evitant que no en petés cap gaire a prop. Tampoc sóc amant dels castells de foc, ni de les fogueres, ni els correfocs. L'única excepció podria dir que seria la llar de foc, que no em desagrada, potser perquè no s'hi barreja la disbauxa, tot i que només tinc el record d'infància a Cantonigròs. Sempre he deixat prevista la seva instal·lació, però mai l'he acabat de col·locar.

M'imagino que en qüestió de focs soc força una excepció en un país que el foc és molt present en les festes tradicionals.

Dinar familiar a la capital de la plana

Després d'una bona colla d'anys de no participar-hi, avui he assistit a la trobada dels cosins Febrer. No hi érem tots, doncs no és fàcil reunir-nos sense que a algú li sorgeixi algun impediment, ni tampoc a tothom li agraden aquestes trobades, o prefereix espaiar-les. És bo que ningú s'hi senti obligat, per més que puguis pensar que és bo no reduir les trobades als enterraments de familiars, un dels darrers el del pare, el petit de can Casas i el darrer en deixar-nos.

Som una família força nombrosa i amb un interval d'edats important. La cosina més gran té 92 anys i la més jove, la meva germana, en té 57. Els deu fills i filles vius es varen casar tots a la plana, la Guixa, on varen néixer, Malla, Vic. Els seus fills, els meus cosins i cosines, majoritàriament també, encara que no tots. Barcelona, Canàries, Cardedeu, Arenys... Tot això fa que no ens veiem si no ens ho proposem.

Avui, doncs, ens hem trobat a Vic, ens hem recordat i hem xerrat molt, res transcendent, però sí d'allò que ens passa cada dia, amb la família, els amics, els veïns. Hem compartit taula, parlant amb els més propers i recordant els nostres pares i els avis, els culpables de que tots els presents dinéssim junts.

La Justícia no és igual per a tothom

"La Justícia a l'Estat espanyol no és igual per a tothom i els fiscals defensen els interessos dels corruptes del PP". Aquesta podria ser una frase que molts defensarien després de veure el que passa dia rere dia. No tinc cap interès en què el cunyat del rei entri a la presó, simplement m'estranya i indigna que no tothom és tractat de la mateixa manera. Li desitjo tota la sort del món, però també a molts infeliços que no han tingut la mateixa sort.

Quan veus les decisions que es prenen, després de sis o set anys de sentir parlar del judici i de tot el que han estat fent durant anys. Quan veus la manera que té el fiscal general d'arraconar fiscals que imputaven càrrecs electes del PP per corrupció, només tens ganes d'engegar-ho tot a rodar. Quin futur estem preparant als nostres fills?

Quan era jove tenia la il·lusió d'aconseguir que al meu país acabés amb la dictadura i tinguéssim un sistema democràtic. Veia amb ganes el futur que s'acostava, perquè la situació no podia continuar. Europa era massa forta i a prop com per permetre que no escapéssim d'aquell món gris del general Franco i els seus aliats.

El resultat no ha estat el que desitjàvem, però sí que és molt millor del que teníem els anys setanta. Ara, però jo penso en els meus fills i se'm fa difícil animar-los de cara el futur, però ho haig de fer, i no sé on agafar-me per engrescar-los perquè gaudeixin d'una vida feliç i justa. Tenen tots els números d'haver de suportar la dictadura d'una democràcia malalta i corrupta durant massa anys. Els vull animar a treballar perquè aconsegueixin un món més just i lliure de corruptes i paràsits, però em costa. M'està costant. Ja no em preocupen els anys que pugui continuar vivint, que espero que en siguin molts, sinó el futur dels meus fills que els hi hem posat tan difícil. Com podem acabar amb aquest govern del PP tan corrupte, manipulador i injust?

En memòria dels pares que hem estimat

Avui fa un any que ens va deixar el pare. Gairebé no et pots creure que el temps passi tan de pressa. Ha estat un any complicat i en molts moments em venia al cap la idea de trucar-lo per comentar-li un fet o demanar-li si recordava tal cosa. 

Amb la mort dels pares et vénen a la memòria moltes anècdotes viscudes i compartides. Moments alegres i d'altres no tant, però al mateix temps apareix una cortina espessa que no et deixa veure més enllà i per tant desapareix la possibilitat de recordar coses que de ben segur ells t'ho podrien explicar, però no els tens amb tu.

S'esborra, doncs, una part del passat que no arribaràs a conèixer mai. Amb els pares també han marxat els seus amics, els germans i germanes. No ha quedat ningú. Ara som nosaltres la generació que es troba a primera fila i la que ha d'afrontar el pas del temps amb l'obligació de fer-ho còmode per als nostres fills.

T'adones realment que aquella frase que sovint sents sobre la durada del temps, és real. Han passat més de seixanta anys i sí que és cert que hi ha moltes vivències a la memòria, però al mateix temps tens la impressió que han volat i que l'esperança de vida és molt més curta que tot el que has viscut.

Aquesta setmana recordarem el pare i la mare en l'aniversari de la seva mort, un i catorze anys respectivament, i ho farem amb les persones que tenien més properes, i en un dels llocs que varen visitar freqüentment: el Santuari del Far, a les Guilleries.

Parlem de gats que això ja avorreix

Avui mentre esmorzàvem parlàvem dels nostres gats, de si els espanten els trons, de si endevinen quan ha de ploure, si són agressius o bé passen de tot... Avui no parlàvem dels fills, i això que en sumem uns quants, la majoria molt més petits que els meus.

Els animals de companyia es fan estimar i això ho veies aquest matí quan cadascú de nosaltres explicava les seves anècdotes. Aquell que no el pots treure de casa perquè es tornar agressiu, o de l'altre que fa la seva i ni s'immuta si hi ets o no. A casa els dos són completament diferents. En Figaro necessita que estiguis per a ell i en Papageno que li agrada passar desapercebut. Els dos, però tenen molt clar que si no hi el menjar a punt te l'han de reclamar.

Per què parlo de gats? Per què començo a estar avorrit de tanta política i per què les dues notícies destacades d'avui: la imputació de la presidenta del Parlament català, i la decisió del vot del PSC en el nomenament del president del govern, ja estan molt suades i no han provocat cap sorpresa. Els meus gats tampoc és que surtin gaire de la rutina, però són agraïts i et reconforten, i no hi intervé ni el poder legislatiu ni el judicial.

Necessitem més denúncies i menys insults

Aquests darrers dies, a nivell local, hem pogut llegir notícies sobre la inquietud dels veïns per actes incívics al carrer o concentració de persones poc respectuoses amb la calma i tranquil·litat que cal esperar a l'espai públic. Són situacions que es repeteixen sovint en molts llocs i que dóna la impressió que cada vegada més van en augment.

Tots necessitem un espai de repòs i la nostra llar és el lloc ideal. És per això que les persones que es troben amb conflictes prop de casa seva es preocupen i se senten incòmodes, encara que no existeixi un perill imminent. Són a vegades simplement sensacions, però suficients per desestabilitzar-nos.

Encara que algú pugui pensar que les meves reflexions són típiques de la gent gran, que sempre troben que el passat era millor, crec fermament que hem perdut en qualitat de vida social, essent molt fàcil faltar el respecte dels altres i guanyar en insensibilitat i egoisme. 

Bona culpa dels problemes dels nostres fills ve de nosaltres els pares, que hem delegat a professors i a la pròpia societat la nostra responsabilitat d'educar-los. L'exemple de molts pares també condiciona l'actitud dels fills i els condemna a caure en la pràctica del menyspreu, la manca de respecte i la insolidaritat.

Evidentment que no tot és negatiu ni tots els joves són iguals. És fins i tot admirable alguns comportaments que superen tota la impressió i deseducació de molts programes televisius, sobretot de la televisió privada. Opinadors, presentadors o tertulians televisius que insulten, degraden i menteixen vilment per provocar l'audiència, viuen impunes la seva actuació, perjudicant severament la convivència.

No volem un estat repressor que coarti la llibertat de les persones, però no estaria de més que es vetllés pel mal que provoquen segons quines declaracions i actituds públiques de personatges que tenen una influència negativa i important sobre una gran majoria de ciutadans. Hem de col·laborar en vetllar pels bons costums, denunciant tot allò que atempta la seguretat i bon funcionament de la nostra societat.

Ja en són 95!

Amb un dia d'antelació, aprofitant que avui és festa, hem celebrat els 95 anys del pare. Hi érem tots, fills, néts i besnét. El pare s'ha fet gran i diríem que no és home de moltes paraules. Intento entrar a la seva ment i conèixer què pensa i com veu el que l'envolta.

Viure la vellesa d'un familiar proper, a qui li coneixes el passat, perquè l'has compartit, t'ajuda a entendre que, tot i que a la vida hi som avui i demà no ho sabem, sí que ens ensenya a aprofitar el present i totes les oportunitats que et brinda, sense menystenir el futur, però essent conscient que no saps com hi arribaràs.

La nostra societat s'ha dedicat a ensenyar-nos com fer créixer els fills, però poc a com conviure i ajudar els pares, que cada vegada arriben a edats més avançades. La ciència evoluciona i permet que l'esperança de vida augmenti, però ens falta aprendre com allargar la nostra vida amb dignitat i capacitat cognitiva.

Demà farà 95 anys que en un poblet molt petit que s'ha convertit en un barri de Vic, La Guixa, naixia el petit de molts germans, que haurà passat una guerra, i la postguerra, una dictadura i una transició política. Que haurà votat per un futur millor, que malauradament no en podrà gaudir gaire, si és que no es torça tot. 

Una vida durant la qual s'ha inventat la televisió, s'ha anat a la lluna i no només ens telefonem, sinó que ens enviem imatges de manera instantània d'una part a l'altra del món. Una vida treballant per pujar una família i donar-li tot allò que ell no ha tingut mai. Un amor de molts anys que va perdre ara en farà 13, i que la fe l'ha ajudat a creure que podrà retrobar ben aviat.

El premi és la família que l'estima. Segur que n'és conscient i que ho agraeix, encara que ens costi d'entendre'l. Felicitats pare!

El sector oficial del PSC demana coherència

Hi estic d'acord. La coherència és bàsica en política i a tot arreu. Fa molts anys que els hi estem reclamant, com també ens ho hem d'exigir a nosaltres mateixos. S'ha demostrat que la coherència no existeix en política. Els polítics prometen molt i no compleixen. Exigeixen molt a la ciutadania i són els primers a incomplir. 

En els pagaments del deute, hi ha una mostra ben clara. La ciutadania ha de pagar els impostos a temps, però cobra les factures de l'administració amb retard, amb molt de retard. El manteniment i obligatorietat de complir certs requisits en els equipaments civils, no es practica sempre en els públics. Sabeu que hi ha teatres municipals que no tenen llicència, perquè no compleixen en mesures de seguretat? Això és possible en equipaments privats?

Ser coherent és molt difícil. Ho comprovem cada moment del dia. Hi ha pares que no permeten segons quines actuacions dels seus fills, però ells són els primers a incomplir-ho. Els polítics demanen respecte i són els primers que se n'obliden. Demanen diàleg i es tanquen en banda. 

És per això que considero encertat que el PSC oficial exigeixi coherència als crítics que no han respectat l'acord del Consell Nacional amb més d'un 83% de vots a favor. I jo aprofito per exigir coherència a la direcció del PSC que va prometre que estava a favor del dret a decidir, i que fins i tot va incomplir la consigna del PSOE al Congrés de Diputats i els seus diputats varen ser sancionats.

És allò de qui estigui net de culpa que llanci la primera pedra. Potser el que hauríem de practicar més seria la humilitat i reflexionar les nostres paraules i promeses, i no judicar tant als altres. La coherència és bàsica perquè la societat avanci. És imprescindible per confiar en els altres.

Som responsables de les borratxeres dels nostres fills

Dijous passat afirmava que un polític no pot defugir mai les responsabilitats que assumeix el mateix moment que accedeix al càrrec, ni donar les culpes als altres. Posava l'exemple d'un exalcalde que es justificava amb l'error dels seus treballadors, davant l'acusació de l'oposició per no haver aconseguit unes subvencions. Avui permeteu-me que faci extensiva aquesta premissa als pares.

Aquesta setmana estem llegint la notícia de la intoxicació etílica de menors als voltants d'una discoteca de moda de Mataró. Quinze joves varen ser atesos a l'hospital de la ciutat i va caldre desplaçar-hi policia i ambulàncies. Un cost de recursos públics que paguem tots.

Avui em parlaven que les escoles s'havien desentès de l'educació dels joves, la qual cosa és una afirmació temerària i exculpatòria dels pares de família. És molt fàcil per a un pare dir que a l'escola no eduquen el seu fill com comportar-se, mentre li permet que estigui vagant per la ciutat a altes hores de la matinada.

L'excusa fàcil de molts és afirmar que els pares no poden controlar els seus fills. No sé si és una evidència, però en tot cas és una excusa de mal pagador. I no estic parlant de famílies desestructurades, amb problemes econòmics greus i incultura exagerada. També parlo de pares molts progressistes, que permeten la disbauxa dels seus fills.

Ser pare no és fàcil. Els que tenim fills i filles adolescents ho sabem prou bé, i segur que més d'una vegada ens equivoquem. El que no val és defugir la nostra gran responsabilitat. Segurament és més fàcil deixar que els nostres fills surtin de nit, que no pas haver d'aguantar cares llargues, plors i queixes dins de casa. La decisió és nostra i la responsabilitat també.
Si som els primers a complir, després podrem demanar a professors, monitors d'esplai o esportius, que ens ajudin en l'educació dels nostres fills, però primer hem de començar nosaltres des de casa. Qui no assumeix la responsabilitat d'educar els seus propis fills, no té dret a queixar-se del que està passant a segons quins llocs, els caps de setmana. Siguem coherents i valents.

La responsabilitat d'educar els nostres fills

Demà els mestres i professores d'escoles públiques i privades s'incorporen a les escoles per preparar el curs escolar 2013-14. Un curs que s'iniciarà passada la diada de l'Onze de setembre que, més o menys a tothom ha sensibilitzat, ja sigui per animar la cadena humana o anar-hi en contra.

Els pares i mares que hem tingut els nostres fills durant aquests gairebé tres mesos de vacances, satisfets enviarem els fills a l'escola, perquè aprenguin i els eduquin. És aquí on vull fer la meva incidència. L'educació dels fills, i de les persones en general, té lloc a molts llocs, en diferents circumstàncies, i amb diferents protagonistes.

Sens dubte que a l'escola, els professors tenen un paper important a jugar en l'educació dels nostres fills, però també les entitats esportives, informàtiques, i extraescolars de qualsevol tipus. No ens equivoquem, però, i ens quedem tan amples. El lloc per excel·lència on s'ha d'educar els nostres fills és a casa, a la família, el dia a dia, ajudant a casa, sortint de viatge, anant a comprar o en qualsevol activitat que duguem a terme. Delegar exclusivament l'educació dels nostres fills a mestres, educadors i monitors és un greu error i una irresponsabilitat que després pagarem cara.

Hi ha famílies desestructurades, amb problemes greus no ja de convivència, sinó també de subsistència. En situacions extremes l'educació per part dels familiars serà gairebé una quimera, però estem parlant d'unes excepcions. Malauradament hi ha massa famílies que, podent-ho fer, han renunciat a educar els seus fills i culpen del seu comportament les escoles, la televisió o qualsevol agent, però mai reconeixen la seva deixadesa.

Seria bo que, de la mateixa manera que a finals d'any ens fem propòsits de comportament, ara, amb l'inici d'un nou curs escolar, ens proposéssim millorar la nostra atenció als nostres fills i compartir la responsabilitat de la seva educació, amb l'aprenentatge que rebran a l'escola.

El pagès sap molt bé que recull el que sembra, això anant tot bé. Els pares i mares hem de saber que el futur dels nostres fills i de tota la família dependrà del compromís que assumim en educar-los. És molt fàcil culpar a factors externs de tot el que els passa i de tot el que fan els nostres fills, i més difícil reconèixer la nostra culpa.