El feixisme continua ben viu a casa nostra

A Polònia fer la salutació nazi està prohibit i et poden multar. A Espanya ho veiem diàriament i no passa res. Aquesta seria una petita gran diferència, i deixa molt clar quin tipus de transició hem viscut per arribar a una democràcia que fa pena.

És trist que avui puguem veure partits polítics d'arrel feixista ocupar llocs als parlaments espanyols, i saber què passa en segons quines casernes militars, o de l'afiliació de policies a partits d'extrema dreta. Tot això sense que se'n derivin conseqüències. Aquesta realitat passa més de quaranta anys després de la mort del dictador, amb un rei emèrit corrupte a l'estranger, i un rei en exercici que ataca els seus súbdits catalans.

Tot plegat fa que quan analitzem la situació espanyola, i en concret la catalana, estiguem tan desanimats. Quan observem el caldo de cultiu del Poder Judicial, a les forces armades i a la policia nacional, no et venen ganes de somiar en res. I al costat de tot això, uns partits polítics catalans que es tiren els plats trencats pel cap, intentant demostrar que ells són els millors.

Quan escolto Jordi Sánchez, secretari general de Junts per Catalunya, només criticant i sense aportar solucions a la situació actual, només puc desitjar que plegui i que deixi pas a altres persones que siguin capaces de construir en lloc de destruir.

Avui hem conegut una notícia que estem molt poc acostumats a llegir. Un policia nacional ha reconegut que va agredir un periodista per qüestió ideològica. Això passa mentre es continua defensant l'actuació de la policia nacional i la guàrdia civil el dia 1 d'octubre de 2017. Encara és hora que algú reconegui que a la policia espanyola se'ls va descontrolar la seva actuació, i que no varen actuar com a policia d'un país democràtic. Val la pena, doncs, rellegir la notícia d'avui, per ajudar-te a aixecar l'autoestima que la tenim molt baixa. 

Tenim un govern, el més progressista de la història, que és incapaç de defensar els principis democràtics de qualsevol societat. És incapaç de trobar la manera d'impedir que hi hagi qui continuï exaltant el feixisme, fins i tot des de les més altes institucions de l'Estat.

Ple del Pressupost, excessivament a la lleugera

Sempre ens han dit que el Ple del Pressupost és el més important de l'any, ja sigui del municipi o de l'Estat. És per això que resulta tan trist veure com es planteja el Ple del Pressupost en el Parlament català. Els partits polítics de l'oposició no el volen ni veure, i el partit en el govern tampoc se l'acaba de creure. Pura demagògia en uns moments de crisi malgrat el que digui el president Rajoy.

Ens diuen que banalitzem la política, però el cas és que tot ho polititzem, fins i tot la Justícia, i aquí rau l'esca del pecat. Tot es construeix en benefici del poder executiu de torn, sobretot quan aquest és de dretes i hereus directes del franquisme.

M'he proposat no seguir el debat pressupostari del Parlament català. No li trec importància, però no em mereix prou respecte. No vull formar part de l'entreteniment d'uns polítics que no donen la cara, ni volen solucionar els problemes actuals ni la mare dels ous.

Aquests dies, a la feina, he rebut alguna alenada de la realitat que es viu al carrer, no és en tots els carrers, però en més dels que ens pugui semblar, massa! Avui també podia llegir les declaracions fetes des de Serveis Socials d'Arenys de Mar, que calculen en 30 el nombre de famílies arenyenques que viuen amb pobresa energètica. No estem parlant de països del tercer món, sinó de famílies del nostre veïnat.

Entenc tots els raonaments de retallades i limitacions, però segur que es pot fer més. Em temo que la desgràcia d'uns quants sigui l'excusa per justificar la sortida d'Espanya. Em fa por pensar que els nostres polítics, els independentistes, encara no saben quin model de país volen construir. 

El joc que entreté els parlamentaris catalans també és present en molts consistoris catalans. La dispersió del vot ho afavoreix, però allò que podria suposar un enriquiment de la política pot esdevenir la causa de la inestabilitat i l'estancament. No hem après a escoltar, dialogar i consensuar. Acabem votant sense més voluntat que la de fer prevaldre la nostra. Encara no acceptem que la unió fa la força, però perquè existeixi s'ha de renunciar a una part nostra. Hem d'aprendre a renunciar sense perdre il·lusió ni reconeixement. Massa complicat per a què alguns dels nostres polítics aprenguin la lliçó i la posin en pràctica.