Reconeixement a en Joan Majó

Avui hem conegut qui s'ha escollit com arenyenc de l'any 2025. Es tracta d'en Joan Majó, cuiner i pescador, amb qui dona gust passar-hi estones, perquè per sobre de tot és una bona persona, sempre disposada a fer el bé, a ajudar qui ho necessiti i fer-te sentir confortable al seu costat. Això, que a vegades no valorem prou, és molt important per a la convivència, i és l'enveja d'aquells que no tenen la sort de compartir veïnatge amb persones com en Joan.

Quant als personatges de l'any, sigui allà on sigui, sempre he tingut una mica de recels. Entenc la intenció dels promotors i és bo que hi hagi persones i entitats que es dediquin a valorar fets positius que en sortim tots beneficiats, però també és cert que el món avança no tant per fets puntuals com per dinàmiques permanents. Particularment, valoro molt positivament la trajectòria de les persones per sobre d'actuacions d'un moment determinat.

Sé que el jurat encarregat de buscar els candidats a l'esmentat títol busquen fets ocorreguts durant l'any i els seus protagonistes o impulsors, i no els hi llevo el mèrit, però a mi m'agradaria més poder escollir entre les persones que tenen una manera de fer que et fan fàcil la vida. Persones amb qui et sents còmode compartint temps i espai. Aquells que saps que en tot moment hi podràs confiar perquè no t'enganyaran mai. Persones que si els hi mires el seu historial veus que està farcit de fets positius i dignes de reconeixement.

Estic convençut que al marge del que ha pogut protagonitzar en Joan Majó l'any 2025, és una persona d'un tarannà i una trajectòria que el fa mereixedor d'aquest premi. Estic, doncs, molt content de la seva elecció, sense menystenir el treball i les actuacions dutes a terme pels altres candidats. Tots ells eren a la llista per mèrits propis. Quan es convoca un premi hi ha guanyadors i perdedors. En aquest cas, però, totes les persones seleccionades són guanyadores pel reconeixement que han obtingut, tant per part dels organitzadors del premi com de tots els arenyencs que els hem votat.

Qui s'ha quedat el premi?

Vaig escriure el seu dia que em semblava un error haver concedit el Premi Novel de la Pau a la senyora María Corina Machado, bàsicament perquè estava immersa en un litigi poc clar. Atorgar el premi a la pau requeriria més cura de la que s'ha anat observant al llarg de la història, sobretot els darrers anys. Hi ha persones que s'han significat com a defensores de la pau d'una manera totalment altruista. La senyora Machado, amb més o menys raó, s'ha vist immersa en una lluita per al poder d'una nació i això obliga a investigar a fons què hi ha de veritat en un costat i l'altre.

Aquell dia comentava que el premi a la líder de l'oposició veneçolana era com una manera de no fer enfadar el president Trump que anhelava obtenir el guardó. Amb el lliurament de la medalla a Trump dona força a la meva idea de l'escrit. S'imaginaven que pogués passar això els responsables de decidir el guardonat o guardonada?

Haig de pensar que quan es confecciona la llista de candidats a rebre el premi a la pau es busquen persones que hagin fet prou mèrits per aconseguir la pau al món, o fins i tot simplement al seu país. Atorgar la pau a un polític que ha pretès aconseguir el poder, encara que hagi estat bandejat per un estafador o dictador té els seus perills i no considero que sigui motiu suficient. Però així ha anat.

Aquesta actuació, a la meva manera de veure, no deixa gaire ben parats, ni a Machado, ni a Trump, ni al jurat del Premi Nobel de la Pau. Crec que tots plegats n'hauríem d'aprendre la lliçó i, a qui respongui, ser més curosos la pròxima vegada si no volem que el premi perdi tot el seu significat. 

No utilitzeu l'esquerra en va!

No sé si el món d'avui continua diferenciant l'esquerra amb la dreta, però a mí em costa cada vegada més definir que és l'esquerra, per on es mou i què n'ha quedat d'allò que havíem vist fa anys, quan érem joves. El president Pedro Sánchez continua dient que són el govern més progressista de la història. A casa nostra, al PSC, defensant el Hard Rock, costa de veure-li l'esquerranisme. I ara, per acabar-ho d'adobar, apareix una nova marca política, Izquierda Espanyola, que vol entrar a Europa i després ser present al nostre Parlament. Una formació política impulsada per fundadors de Ciudadanos. No rigueu!

    El senyor Francesc de Carreras, líder d'un partit polític d'esquerres! I res a veure amb l'objectiu màxim de Ciudadanos, contra el català, res! Curiosament, però, un dels candidats a parlamentari europeu per aquesta formació és el pare de Canet de Mar que va demanar més hores de català a les aules i, d'alguna manera, va provocar la sentència del 25%. Una simple casualitat!

    I per què es fan dir d'esquerra? És molt fàcil d'entendre! Des de la dreta s'està intentant desestabilitzar el PSOE, que amb el lideratge de Pedro Sánchez, pactant amb els independentistes, s'aguanta per un fil, amb uns barons socialistes molt crítics i ben relacionats amb el PP i Vox, destacant qui fou president del govern, el senyor Felipe González. També d'esquerres!

    No ens estranyem, doncs, que amb aquest panorama, la gent ja no sàpiga on és l'esquerra i la dreta, i anem als extrems. El PP cada vegada més a la dreta i el PSOE també. On és el centre?

    Ja no sé què pot passar diumenge vinent, amb formacions estrambòtiques com Se acabó la fiesta i Izquierda Espanyola. Desconec quins seran els criteris per votar una o altra formació: la imatge dels seus líders? les promeses en campanya? les ganes de canviar de cromos?

    El problema de tot plegat és que el resultat condicionarà el futur, i aquest no és gaire clar. L'extrema dreta està creixent, amb un discurs populista i en contra dels partits tradicionals que no han sabut retenir militants ni simpatitzants. Europa és dèbil i a partir de diumenge encara ho pot ser més. I aquí, a casa nostra, el més calent és a l'aigüera.

On és el relleu?

Després d’una legislatura fracassada, hereva d’un desengany important, ens hauria agradat una desfilada massiva dels seus protagonistes i un relleu al capdavant dels partits polítics cridats a reconduir un país que es troba encallat i sense gaires esperances. Malauradament això no passarà i ens trobarem amb les mateixes cares i els mateixos cagadubtes. Què faran diferent que ens puguin convèncer per anar-los a votar?

    El govern en minoria d’ERC ha demostrat abastament la seva incapacitat per governar amb cara i ulls. El fracàs que l’ha portat a convocar les eleccions abans d’hora és un petit exemple de tot el que passat durant el seu mandat. Pensar que a partir de maig ho faran millor és una bestiesa. No hi ha res millor que els actuals dirigents?

    Ens han enganyat. Han estat més pendents de marcar cintura que no de resoldre els veritables problemes del país. Han negociat de la pitjor manera possible amb el govern de Madrid tot i tenir-ho de cara per obtenir-ne algun rèdit, i s’han molestat quan el seu antic soci i principal rival de l’òrbita independentista els hi ha passat la mà per la cara.

    Junts, per la seva banda, explora el recurs de la nostàlgia perquè tampoc té res millor a oferir. Una proposta que ens pot portar a hipotecar el país quatre anys més. Un continuar vivint dels records, d’allò que no vàrem saber fer prou bé, fins i tot quan tenien al seu costat una gran part de la població, molt engrescada i que després ha patit un gran desengany.

    I un PSC amb un cap de llista que no té un currículum que l’avali per ser n bon governant, més enllà de ser una garantia per al PSOE de submissió total als seus criteris i voluntats.

    A Catalunya no li espera un gran futur amb tots aquesta candidats, els tres més ben posicionats per liderar el nou govern. La resta de partits polítics s’hauran de repartir les engrunes amb l’únic interès d’aconseguir ser decisius en el pacte postelectoral. Uns partits que portaran la motxilla de tot el que han fet o deixat de fer durant aquesta legislatura tan desafortunada.

    I nosaltres ens tocarà decidir a qui li donem el vot, sense tenir res clar, ni qui ens mereixi un mínim de confiança. Ens esperen dos mesos de soroll electoral, més pèrdua de temps i cap esperança que amb el nou govern que s’acabi constituint millorin les circumstàncies. És per tot això que demanem un relleu que ens desperti la il·lusió, encara que no ens puguin assegurar l’èxit, però que com a mínim visquem d’esperances. Avui ho veiem tot en blanc i negre.

Cosa de segons i tercers

Aquest migdia he participat en una xerrada a Ràdio Arenys on ens hi havien convidat als representants de les formacions polítiques que han confeccionat una llista per a les eleccions del dia 28 de maig. No hi eren els caps de llista, i no es tractava d'un debat polític, encara que en el fons es feia difícil no transcendir en temes polítics. De fet la política, en sentit ampli, és bastant a tot arreu.

No sé quina ha estat l'opinió dels oients, ni tampoc n'he parlat després amb els altres participants a la tertúlia, però penso que ha anat prou bé, sobretot perquè teníem molt clar que no es tractava de fer cap míting electoral, encara que cadascú pogués defensar el posicionament no només propi, sinó també de la formació política amb qui ens presentem.

Particularment m'hi he trobat molt bé, i els temes que el conductor del programa, en Joan Puig, ha plantejat, eren prou interessants, algun d'ells no estrictament local, però que tots vàrem patir, com és la pandèmia del COVID, i que l'administració local també va haver-hi d'actuar.

La iniciativa de convidar als segons o tercers de la llista és bona, perquè ajuda a veure que no tot acaba amb els caps de llista, sobretot quan penses en aquells que porten una bona colla de mandats liderant un projecte polític concret. I encara més, quan a la nostra vila s'ha produït un enfrontament, a vegades desagradable, entre candidats. És bo, dic, perquè t'ajuda a veure que hi ha més gent als equips, amb coneixements, aptituds i predisposició a treballar per a la vila.

És evident que el format del programa no permetia estendre's en els temes plantejats. Ja sigui perquè érem sis representants, o per la pròpia importància dels temes que requeririen un tractament particular cadascun d'ells, per poder anar a fons. 

Només voldria destacar la Seguretat, on la majoria de representants polítics de la taula ho han centrat en la policia, i en la necessitat de contractar més policies i col·locar més càmeres al carrer. He aprofitat el moment per discrepar d'aquesta opinió majoritària, perquè crec que és un error centrar els problemes de seguretat en l'aspecte policial, i no pensar en altres elements que hi tenen una incidència prou important. La CUP té molt clar que abans de l'actuació policial s'han de treballar aspectes d'educació, formació, salut, serveis socials... que han de permetre a la nostra societat en general, i la nostra vila en particular, combatre la percepció d'inseguretat sense deixar-ho tot en mans de l'actuació policial. Qui cregui que amb més policies solucionarem els problemes d'inseguretat, està molt equivocat. Però això és un debat que no podem despatxar amb tres o quatre paràgrafs, sinó que cal treballar-hi a fons per trobar un nou model de convivència i tractament de les disfuncions, que eviti acabar-ho sempre amb actuacions d'ordre públic.

En defensa del territori arenyenc

És important que les entitats arenyenques organitzin debats amb la participació de representants dels partits polítics locals per poder escoltar quina és la seva opinió i posicionament davant de temes tan importants com és el cas del respecte al territori. Aquest divendres hi ha convocada una taula rodona per part de la Plataforma en Defensa del Territori Arenyenc, i tindrem l'ocasió d'escoltar diferents candidats a l'alcaldia i conèixer la seva opinió sobre què està passant al nostre municipi, i què pensen fer per evitar més destrosses del territori.

Es pot considerar un acte electoral tenint en compte la proximitat de les eleccions municipals, i pot comportar un discurs més propagandístic del que caldria. Seria bo que aquests debats es programessin al llarg del mandat i potser ajudarien a prendre decisions en el moment oportú.

També és cert que coneixem força el posicionament de cada opció política, i les excuses que alguns prenen a l'hora de votar una cosa o una altra. Probablement ens hauríem de remetre a uns quants anys enrere quan els que podien haver pres altres decisions ens haurien estalviat algun disgust.

Parlar i escoltar, però, sempre és interessant i donar la veu a la gent també, i per això és tan important potenciar i animar la societat civil que s'organitzi per mantenir viu el municipi i enriquir-nos en coneixements, però al mateix temps comprometre'ns de cara el futur.

No sé si la resposta dels partits polítics a la convocatòria de la Plataforma hauria estat la mateixa en un altre moment, no pas en vistes a les eleccions municipals i amb la necessitat dels diferents partits de no autoexcloure's perquè ningú no pugui dir que aquests no tenen opinió al respecte.

Cal esperar que divendres la sala d'actes de la biblioteca s'omplirà de vilatans per escoltar les diferents opinions, no sé si en clau electoral, per decidir el vot, o simplement per les ganes que tenim tots plegats de saber què opinen aquelles persones que han decidit representar-nos al govern municipal.

Treballant per al canvi

Avui hem conegut que els socialistes arenyencs recuperen Ramon Vinyes com alcaldable per a les eleccions del proper mes de maig. No hi ha dubte que es tracta d'una notícia sorprenent i que de ben segur tindrà els seus efectes. Estic convençut que la força amb què la CUP s'ha presentat, fa que les altres formacions polítiques no es vulguin quedar enrere. Busquen els candidats que els permetin millorar la seva imatge, sabent que és l'hora de sortir de l'atzucac en què el govern d'ERC ens ha conduït, ja que ha estat incapaç de resoldre temes tan importants com la manca d'habitatge social, la millora de la mobilitat o l'eliminació de les barreres arquitectòniques, o la creació del consell de cultura, per posar només alguns exemples.

Des del mateix moment que vaig acceptar formar part de les llistes de la CUP, assumia la responsabilitat de treballar per fer possible augmentar el nombre de representants d'aquesta formació al Ple municipal, amb la il·lusió que fos la CUP qui tracés el canvi polític necessari a l'Ajuntament d'Arenys de Mar, després d'un mandat que tots voldríem oblidar.

El nostre Ajuntament necessita persones treballadores, amb formació i coneixements per encarar tots els reptes que es presentin, millorant la convivència de la gent, atenent totes les demandes i necessitats, des del primer dia, i no només quan s'acosten les eleccions. No es tracta de completar llistes per justificar uns sigles de partit, sinó aglutinar persones capaces de liderar un projecte il·lusionant, amb millores reals i directes en benefici de totes les persones, sobretot les més vulnerables.

La CUP es presenta amb un cap de cartell, l'Arnau Cucurull, perquè sigui l'alcalde del canvi, amb un equip de persones al darrere, que facilitarà aquest canvi en la manera de fer política, defensant la preservació del territori, l'habitatge assequible i la participació real de les persones en la vida pública. 

Probablement tindrem ocasió de conèixer més sorpreses i novetats, i benvingudes siguin si serveixen perquè l'ajuntament que es constitueixi el mes de juny sigui el més representatiu, eficaç i resolutiu, per situar la nostra vila al lloc on li correspon. 

Els candidats de Mario Vargas Llosa

Aquests dies a les xarxes socials i diaris digitals llegeixes comentaris satírics contra l'escriptor Vargas Llosa, qui s'ha destacat per defensar posicions properes a la ultradreta, també a Espanya, i en el cas de Catalunya, molt crític cap a tots nosaltres, sobretot els que defensem una cultura i una llengua diferent a la castellana, sense oblidar la importància d'aquesta.

Les sàtires es basen en el seu posicionament davant de diferents eleccions d'arreu del món, on els resultats han estat favorables als candidats que ell donava per perdedors. Els seus, els que defensava com la millor opció, han perdut les eleccions. És per això que moltes persones li demanen que es manifesti a favor de Feijóo, a les eleccions de l'any vinent, amb l'esperança que el seu ull clínic continuï funcionant de la mateixa manera.

Haig de reconèixer que he llegit els diferents comentaris amb una rialla. Vargas Llosa em cau malament des del primer dia que va defensar el seu posicionament polític, després del seu fracàs al seu Perú natal. El fet de guanyar el Premi Nobel de Literatura no el capacita per donar lliçons de política arreu del món. 

Passa sovint que personatges que destaquen en alguna disciplina es creuen que poden opinar de tot, però més que opinar, donar lliçons i menystenir els que pensen diferent a ell. El fet que defensi un candidat determinat és totalment legítim. Si resulta que el seu candidat perd les eleccions, s'ha d'entendre que la majoria dels votants d'aquell país no pensen el mateix que ell, però no per això s'equivoquen.

El que em rebenta és precisament el seu convenciment que qui vota diferent a com ho faria ell, s'està equivocant. Aquest posar-se per sobre del bé i del mal, i creure's el més encertat de tots, el que posseeix la veritat i sap el que convé a tothom, em fa rebutjar-lo i no tenir-lo en compte.

M'imagino que és per la seva manera de dir les coses i pensar-les que la gent reacciona de manera burlesca, més que pel fet de no haver encertat les seves prediccions. El que li hauríem de demanar al senyor Mario Vargas Llosa és que continuï escrivint, i que, amb humilitat, reflexioni sobre la vida de tots els pobles i respecti el que els seus habitants decideixen per governar-se. Tots plegats tenim prou problemes per conviure amb un mínim de dignitat, com per haver d'aguantar lliçons polítiques de qui no ha triomfat.

No em tremolarà el pols...

Aquesta semblaria que és la frase que tindria a la ment el president de la Generalitat, el dirigent d'ERC, a l'hora de fer front a la desconfiança manifesta del seu soci de govern JxCat, i en concret per mantenir la destitució del seu vicepresident. No crec que sigui aquest el final del litigi entre els dos partits polítics, però sí que és un pas important en la desfeta de la coalició de govern.

Crec sincerament que Catalunya no es mereix aquest govern i potser convindria convocar eleccions, amb l'esperança que no s'hi presentessin les mateixes persones, sinó que hi hagués un relleu de candidats. Els actuals estan cremats i generen massa desconfiança cap als ciutadans.

Tot i mantenir la meva actitud de respecte al president del meu país, sigui qui sigui, i m'agradi més o menys, haig de reconèixer que actualment faig un gran sacrifici. Jo també li he perdut totalment la confiança, i no pas pel fet d'haver destituït el seu vicepresident, que hi té tot el dret, sinó per com ha portat les coses fins arribar a la situació actual. Amb ell són molts els polítics del govern i dels partits polítics que li donen suport, que m'han decebut, i que m'agradaria que fessin un pas al costat.

No sé si, com va dir el cap de l'oposició, Salvador Illa, parafrasejant el president Tarradellas, el que està fent Pere Aragonès i els seus és el ridícul, sinó més aviat un avergonyir-nos de la situació en què han portat les nostres institucions. Hem caigut molt avall, i serà difícil recuperar el prestigi que havíem tingut. Per la Generalitat han passat presidents de tot tipus, amb errors i encerts, però crec que en aquests moments hem arribat al nivell més baix de prestigi, tan necessari per aconseguir un mínim de respecte per part de tothom. Un respecte dels administrats, però també dels estats veïns.

Desconec com acabarà aquest malaguanyat episodi, però voldria que fos ràpid per poder girar pàgina i intentar trobar una sortida que ens salvi. No, no és ridícul, sinó descrèdit, desconfiança i rebuig a uns polítics que han malmès les nostres institucions, que tant d'esforç s'hi ha esmerçat per mantenir-les vives.

No és ell sol, d'acord, però sí que és un dels principals causants de tanta desgràcia. Voldria pensar que el partit que li dona suport no és el culpable de tot, però la història ens ha demostrat que des de la recuperació de la democràcia, poca cosa ha fet de positiu, més enllà d'anar fent bullir l'olla, veure passar molts dirigents sense gaire carisma ni empenta, ni deixar el pòsit necessari per aconseguir una Catalunya triomfant. Quin desastre!

Repartiment de jutges

Observant com s'estan repartint els candidats al Tribunal Constitucional entre el PP i el PSOE, et mereix molt poca confiança sobre la independència dels poders Judicial i Legislatiu. Una politització de la justícia que desanima els demòcrates del país.

T'adones que la Justícia està en mans d'unes persones que juguen poc amb la imparcialitat que hi hauria d'haver, sinó que estan totalment subjectes al seu pensament ideològic i polític. Els dos partits polítics donen per entès que les persones escollides per formar part del Tribunal Constitucional, actuaran d'una manera determinada, al marge de quin sigui el tema a jutjar o decidir.

Pel que fa a casa nostra, està molt clar que sigui qui sigui el qui entri a formar part del Tribunal Constitucional, ho tenim molt magre perquè ens vagin a favor, doncs fins i tot els magistrats més progressistes van en contra. I és en aquest punt que et planteges què esperes de la democràcia? 

Les persones que defensem que el poble és sobirà, ens trobem amb l'entrebanc de les lleis i la seva interpretació, i la impossibilitat de canviar-les, perquè qui ho podria fer ha estat nomenat a dit en la defensa d'una ideologia concreta. Ho hem vist en decisions on el legislatiu ha donat per bones i el judicial les ha fet rectificar. 

La dreta, quan està a l'oposició, es val del poder judicial, que li acostuma a ser favorable, per desfer allò que aprova la majoria del Congrés de Diputats, que hi és representat el poble que els ha escollit. Aquesta contradicció no és nova d'ara, però darrerament els polítics s'han acostumat a fer-ho passar tot per la Justícia, donant-los més relleu del que seria convenient.

No et quedis a casa, vota

Malgrat el poc interès que ens desperten els polítics actuals, si en alguna ocasió es fa més necessari i gairebé obligat participar en les eleccions són les d'aquest diumenge. Només cal pensar en les moltes persones que no ho podran fer, bàsicament per l'epidèmia, per estar confinats o infectats, però també per la por que moltes persones grans tenen d'encomanar-se el coronavirus.

És per això que ara més que mai ens veiem obligats a anar a votar i escollir, ja sé que és difícil, entre tots els candidats i candidates que aquests dies han proclamat les seves promeses, la majoria de les quals quedaran per complir-se, i s'han discutit per coses banals i n'han deixat d'altres d'interès al calaix.

Són moltes les persones que amb els seus escrits ens conviden a participar-hi, a no quedar-nos a casa, encara que només sigui per fer el pas que moltes persones haurien volgut fer i no podran. És també el moment de deixar clar si ens creiem el camí a la independència, o bé ressituar-nos després de deu anys de problemes i encallades.

Mai abans hi havia hagut tantes forces polítiques que aspiraven a quedar primeres. A les darreres eleccions ens va sorprendre el guanyador, en aquell cas guanyadora, contra la majoria de pronòstics. Dos es barallaven i el tercer es va emportar la victòria, encara que no va servir per a res. En aquesta ocasió s'hi ha afegit el PSC, i ERC veu a tocar la seva enyorada victòria, sobretot pensant en la disgregació dels hereus de CIU que es barallen entre ells, alguns per poder entrar al Parlament.

Els que no hagueu votat per correu, no us oblideu aquest diumenge d'acudir a les urnes a dipositar el vostre vot. Podeu reflexionar a qui li doneu, però no us quedeu a casa sense votar. Impliqueu-vos en aquestes eleccions, encara que els candidats no es mereixen gaires obsequis. El futur de Catalunya està a les nostres mans.

Ataquem els feixistes tot ignorant-los

No sé si la millor manera de combatre el feixisme i els seus impulsors és provocant les baralles a totes les poblacions que els partidaris, simpatitzants i candidats de Vox s'hi desplacen. D'alguna manera crec que és donar-los més protagonisme del que es mereixen.

Certament és molt trist pensar que escons del Parlament català puguin estar ocupats per indesitjables, però no podem oblidar que són representants escollits per la ciutadania a través d'unes eleccions, i si surten elegits és perquè hi ha persones que els han votat.

És per això que no estimo oportuna l'actitud dels antifeixistes, encara que la pugui comprendre. La millor manera és anant a votar i reduir al màxim l'abstenció, perquè és aquesta la que afavoreix més a partits polítics com Vox. Sempre s'ha dit que una gran participació beneficia els grans partits i posa més difícil entrar al Parlament els partits petits, perquè els escons resulten més cars.

D'alguna manera a Vox li interessa anar de víctima i poder demostrar que els seus adversaris actuen de manera violent, poc democràticament perquè no els deixen expressar lliurement. És utilitzar les seves maneres per combatre'ls i no penso que sigui la millor manera.

El millor menyspreu que es pot fer a una persona i a les seves idees és la ignorància. No fer-ne cas, com si no existissin i treure publicitat. Si us fixeu les notícies a diaris i televisions els fan protagonistes i provoquen que persones innocents els compadeixin. Siguem més intel·ligents que ells hi ignorem-los. Fem-los petits i anem massivament a votar.

El desprestigi de la política

Fins que els nostres polítics no acceptin que tots i totes han contribuït al desprestigi de la política no hi haurà possibilitat de recuperar-lo. La corrupció, els interessos partidistes, les mentides i enganys, les falses promeses, la poca empatia i distanciament de la ciutadania, són alguns dels elements que han provocat aquest desprestigi, que quan arriben les campanyes electorals es fa més palès. 

Les decisions improvisades es repeteixen de manera cíclica, la petició de compareixences per denunciar actes il·legals, la judicialització de la política és constant. No accepten que el Poder judicial es posi pel mig, però són els primers a recórrer-hi per aturar allò que no poden fer amb la pràctica política. Tot això provoca fatiga i avorriment.

Aquests dies, per acabar-ho d'adobar, hem pogut observar insults gratuïts a contraris, pel sol fet de tenir la possibilitat d'escriure a les xarxes socials, amb molta facilitat, sense pensar en els efectes que provoquen. Aquesta manera d'obrar de persones que s'ofereixen a representar-nos per fer avançar el país, encara incrementen aquesta sensació de mediocritat dels candidats.

Estic convençut que no sóc l'únic que té greus problemes per decantar el seu vot en aquestes properes eleccions, perquè no hi ha partit polític o candidatura que hagi presentar les seves opcions, amb respecte i mesures clares i concises sobre com encarar el futur, sense que alguns dels seus membres mereixin el rebuig de la ciutadania.

Personalment no he concebut l'opció de l'abstenció com una sortida davant de tants dubtes, i això aquesta vegada ho fa molt difícil. És molt trist haver d'estar mirant quina és l'opció menys dolenta per dipositar el vot, i la culpa és en la imatge que dona la política avui dia, i els fets que se'n deriven. Tal com deia al començament, si no hi ha una consciència clara que s'ha de canviar la manera de fer política, l'actitud i l'esperit de servei, el futur del nostre país és molt fosc i gens afalagador.

Un govern farcit d'ineptes

Cada vegada funcionem pitjor. Tenim un govern que no n'encerta ni una i, amb el temps, en sorprèn més la ineptitud dels seus consellers i conselleres. Avui es carregaven les culpes entre ells, m'imagino que en veure que fan tan malament les coses, i voldria entendre que avergonyits. O no se n'han adonat? No han vist que pitjor no ho podien fer?

I no em refereixo a problemes informàtics que ningú no desitja i a vegades no es poden preveure, però sí que hi ha plantejaments que són ridículs i una mostra clara de la incapacitat de dirigir ni un govern ni una empresa, per modesta que sigui.

A qui se li acut oferir deu mil ajudes quan hi ha cinc-cents mil candidats? I a més oferir-les als primers que hi arribin! Què esperaven que passaria? Tan talossos són els nostres consellers? Aquest conseller de treball ja fa temps que hauria d'haver dimitit, però al nostre país aquest verb no es conjuga!

No li fa vergonya presentar aquestes propostes? Es veu que no té sentit de la vergonya. Però és que això és un insult! És riure's dels autònoms, burlar-se d'ells. Si tinguessin aquest mínim de decència que se'ls hauria de suposar, correrien a dimitir. Però no ho faran, i aquesta no serà la darrera pífia que muntaran. 

L'administració pública en mans d'aquests polítics no pot funcionar pitjor, o potser sí! I això ho fan a costa de la supervivència de molts professionals, que es poden veure obligats a tancar els seus negocis i sortir a pidolar!

Estic indignat, i això que a mi no m'afecta personalment, però intento posar-me al lloc dels autònoms, i no puc aguantar tanta inutilitat i desvergonyiment dels nostres polítics. Sisplau que plegui algú, que algú demostri tenir un mínim de dignitat. No n'hi ha prou en demanar disculpes, s'ha de dimitir!

El cas que en fan de la militància

Avui en parlava en Xavier Roig en el seu article setmanal a l'ARA, i acabo de llegir a les xarxes socials que alguns diputats de Ciutadans estan en contra del canvi de cap de llista per a les eleccions autonòmiques. Certament l'exemple de C's és una mostra del que dic sovint sobre la representativitat dels nostres polítics i del funcionament poc democràtic dels partits polítics.

La decisió de la direcció de Madrid de substituir Lorena Roldan per Carrizosa, quan ella havia guanyat les primàries, que segons els estatuts interns del partit son les que validen els candidats, és una mostra de desautorització de la militància. Si a dins del partit ja no funciona la democràcia participativa, com volen que ens creiem que la defensaran a les institucions on hi tinguin representació?

Mai no he format part d'un partit polític, perquè no he vist clar com acostumen a funcionar. La manera com els militants aconsegueixen ocupar els primers llocs, al marge de la seva qualitat i capacitat de treball. Tenim mostres d'aquesta manera de fer a tots els partits polítics, i no és estrany que cada vegada siguin menys competents.

Estic d'acord amb en Xavier Roig, que sempre ha defensat models democràtics com l'anglès, on es vota la persona i no el partit. És una manera d'incentivar les persones a presentar-se a les eleccions, i a treballar per aconseguir l'èxit personal. Si un polític no és competent, la següent vegada ja no el votaran. 

Catalunya no ha estat capaç de ni aprovar una llei electoral pròpia, i encara menys, un canvi en el seu funcionament, a base de llistes obertes on els administrats puguin escollir les persones que prefereixen. Res és fàcil, però el pitjor de tot és no tocar res per viure tranquils. Els partits polítics haurien de canviar molt per aconseguir que realment els fruits dels representants escollits siguin positius.

El PP basc desautoritzat

Els partits polítics espanyols tenen la mania que s'està convertint en costum d'imposar els candidats locals des de Madrid. Ho hem vist amb el PP a Catalunya i també al País Basc, però es tractava d'eleccions generals, per anar a treballar a Madrid. Ara, però el PP va més enllà i imposa no tan sols els candidats al Parlament basc, sinó també la coalició amb C's, un partit que al País Basc no té representació.

Què passarà al País Basc? Els líders locals hauran de cedir el pas als escollits per Madrid? Això és el que sembla i penso que és un greu error. Forçar els candidats des del centre és la millor manera per desmotivar els militants i simpatitzants de la perifèria. Els que creiem en la representativitat i en la proximitat dels electors, i per això ens agrada el sistema britànic, no podem entendre aquesta aberració. Es converteix tot en una massa uniforme que només pensa en el partit, encara que hi surti perdent.

Greu error de la direcció central dels partits polítics espanyols, que espero i desitjo que els surti malament. Si ara C's no té representació al Parlament basc, podria molt ben ser que al PP li passés el mateix.

Guanyar-se el sou en política

Una companya deia tot esmorzant, que els polítics que no fan la feina no haurien de cobrar. Parlàvem de la incapacitat de Pedro Sánchez, de formar govern, i que portem quatre convocatòries d'eleccions amb tant poc temps.

Jo sempre he pensat que els sous dels polítics no són tan elevats com algú vol fer creure. Exercir el govern comporta unes responsabilitats que es mereixen retribuir. Un altra cosa serien els privilegis que a vegades s'obtenen a títol personal. Hi ha persones amb capacitat per governar que no es decideixen pel sou a rebre i els maldecaps que es posen a sobre. Potser si els sous fossin més elevats hi hauria més candidats entre la gent més preparada.

Esclar que els vividors també se'n beneficiarien, encara que no tinguessin la preparació necessària. Dins del món de la política hi ha moltes persones que no es mereixerien ocupar els llocs de responsabilitat que ocupen, ni per preparació o mèrits, ni per les seves intencions. 

Tornant al comentari de la companya, potser seria una bona idea haver de justificar el sou, i si un polític no és capaç de governar i manté pràcticament aturat el govern, que hagués de retornar el sou. Probablement s'espavilarien i, com deia ahir, no ens voldrien fer creure que ho han fet tot per aconseguir formar govern. No es pot ser més cínic.

El bloqueig de l'Estat

Les peticions perquè hi hagi eleccions lliures a Moscou són comparables a les nostres demandes del referèndum. Sortim al carrer amb exigències, però ens trobem amb el tap del poder de l'Estat. En un i altre cas arribem a la conclusió que la democràcia està emmascarada, no és pura, sinó que s'utilitza per justificar i defensar la raó del poderós, del que té el govern. No votem els nostres servidors i representants polítics, sinó els que dirigeixen el país en benefici de qui té la paella pel mànec.

Els russos han trobat en Putin la recuperació del poder de l'Estat contra la voluntat popular. Tenim massa exemples de governants que manipulen el poble, amb un discurs populista, i amb un rerefons que els protegeix davant qualsevol intent de fer-los caure. Això també passa als Estats Units del president Trump.

Els nostres polítics ho tenen mal entès. No es presenten a les eleccions per treballar per al poble, sinó que hi concorren per assumir el poder i dirigir el govern a la seva conveniència o a la dels que els han col·locat al davant. 

Avui a Moscou hi ha hagut una manifestació reclamant unes eleccions lliures, després que hagin retirat 57 candidats de l'oposició. Està ben clar: si no vols que guanyin els hi negues la possibilitat de presentar-s'hi. Més fàcil impossible.

El fracàs de Primàries, també a Arenys

Jo em pensava que després de l'estrepitós fracàs de Primàries Arenys en aquestes darreres eleccions municipals els hauria fet veure que un projecte agafat amb pinces no podia tenir èxit i que ho deixarien córrer. Llegeixo al web de Ràdio Arenys que pensen tornar-hi d'aquí a quatre anys. No ho entenc, ni gairebé no m'ho crec.

La idea de Primàries, a nivell de Catalunya, podia tenir sentit si es configurava una llista única de tots els independentistes, i els partits que se'n consideren acceptessin no presentar-se amb les seves sigles. Una vegada comprovat que això no passaria, sinó que ERC, CUP i JxCat es presentaven, el projecte Primàries ja va fracassar, i se'ls recomanava que no ho tiressin endavant. Malgrat tot ho varen fer en alguns municipis, entre ells Arenys de Mar, i el resultat ha estat decebedor.

Havent passat i suposo que havent-ho valorat, la decisió més lògica seria de tancar la barraqueta i pensar en altres històries, però no!

A Arenys de Mar amb prou feines varen trobar candidats per formar les llistes. Varen anar prorrogant el termini per presentar-se voluntaris al projecte, i amb molta insistència per part dels quatre promotors varen configurar la llista. El resultat va ser llastimós, ja que va ser la llista menys votada, amb 261 vots, el 3,40% dels vots vàlids. 

No s'hi val a dir que no es varen explicar bé. Molts els hi dèiem que ho deixessin córrer, però no en varen fer cas. Ara diuen que continuaran treballant... Quatre anys són molts anys per treballar sense un projecte clar. Passaran moltes coses i potser sí que l'any 2023 hi haurà una sola llista independentista, o potser ja ho serem d'independents, o... Qui ho sap! Ara el que interessa és que el dia 15 es constitueixi el nou Consistori, amb l'alcalde o alcaldessa que aconsegueixi més vots i que es posin a treballar, que a Arenys hi ha molta feina a fer!

El debat electoral de Ràdio Arenys

Un any més l'emissora de Ràdio Arenys va organitzar el debat electoral que decidirà qui serà el nou alcalde o alcaldessa i l'equip de govern que li donarà suport. Els vuit candidats i candidates es varen presentar per debatre els principals pols d'interès de la vila. El diumenge era el dia que els arenyencs havíem d'escoltar els diferents programes electorals i les promeses per als propers quatre anys.

No hi ha més cera que la crema i no podem esperar impossibles. Som el que som i aspirem a allò que podem aspirar. És una llàstima que, en línies generals, el debat va ser pobre, amb poques aportacions més enllà de l'equipament de les Clarisses, seguretat, el sistema de recollida de la brossa, i la brutícia dels carrers i places de la vila. 

Només d'esquitllada algun comentari sobre mobilitat, pla d'equipaments i serveis socials. No volem grans promeses que no s'acaben complint. Varen tornar a sortir les escales mecàniques per pujar al Pla dels frares, com ara fa 12 anys. També es va parlar de la variant, famosa des del 1979, i es varen deixar temes redundants com el Mercat municipal. 

L'actual alcaldessa va tornar a dir que havia fet més feina en tres anys que durant els darrers quinze, i es va haver de defensar que ella no menteix mai, tal com l'acusa el principal adversari en la lluita per a l'alcaldia.

No sé la impressió que en va treure el públic presencial i els qui ho vàrem escoltar per antena, però la meva va ser de desencís i amb poques esperances per aconseguir un govern diferent que treballi de veritat per al poble i no només per posar-se medalles. 

Probablement Arenys necessiti el revulsiu que alguna formació ens promet. Jo hi crec en aquesta necessitat i voldria somiar que tots plegats som capaços de girar la truita i afrontar el nou mandat amb il·lusió, força, joventut i serietat, per aconseguir d'una vegada resultats que ens tornin a col·locar com a vila capdavantera.