Les comparacions són odioses

Quan compares situacions, actuacions i actituds en circumstàncies diferents pots equivocar-te de mig a mig. Cada cosa s'ha de contextualitzar i intentar entendre les reaccions d'uns i altres per adonar-te que no sempre tens els mateixos referents i els condicionants tenen molt de pes. Dit això, però, hi ha fets que no entens i d'alguna manera malpenses.

Tots hem analitzat la reacció de la policia, sigui d'on sigui, davant de manifestacions d'un signe o altre. Sovint comentem que l'actuació policial no és la mateixa si qui s'hi enfronta és d'un signe o altre, i arribes a les teves conclusions. La més fàcil és relacionar-ho ideològicament. Hi ha persones que cauen més bé que d'altres, i això ho explica bastant tot. La policia, però, en principi hauria d'actuar sense prejudicis ni odis ni simpaties, però...

Aquest cap de setmana el Barça jugava a Elx i un seu seguidor va ser agredit per la policia nacional, potser perquè portava una estelada. Quin crim! Puc entendre que els ànims estiguessin escalfats i que no tothom estigués en condicions de reaccionar d'una manera civilitzada, però les imatges que han transcendit són força eloqüents i, intentant ser objectiu, no tenen cap mena d'explicació. Es va excedir la policia?

Ara deixaré de ser objectiu i diré que els catalans, sobretot si portes una estelada, no som benvinguts a segons on, i encara menys per segons quins col·lectius. Curiosament, hi ha persones amb un currículum gens exemplar que reben millor atenció i consideracions. I això s'ha de denunciar, sabent, però, que no en traurem res, i que fets com els d'aquest diumenge a Elx es tornaran a repetir, no només per terres espanyoles, sinó també a casa nostra. No ho podem acceptar. Ho hem de denunciar, però al mateix temps tenir clar, que és un bucle històric que no s'aturarà mai.

Una mala utilització de la llengua

Aquests dies he llegit a les xarxes socials, però també en algun article periodístic, com avui mateix al diari ARA, comentaris sobre una intervenció de Jordi Évole a TV3, i en concret es parla de l'expressió "espanyolitzar TV3". D'entrada haig de dir que no em sorprèn que persones que viuen a Catalunya siguin tan crítics amb la llengua pròpia i la utilitzin per polemitzar entre nosaltres, com si la llengua fos l'esca de tots els mals, i no l'eina de comunicació dels humans. Cadascú la seva.

    Atacar les persones i les institucions per l'ús que es fa de la llengua és una pràctica massa habitual. En el cas concret que comento desconec totalment com va anar l'entrevista i per tant no puc opinar al respecte. Parlar sobre allò que els altres diuen sempre és un risc, però sí que veig que entre tots estem fent un discurs que no ens afavoreix.

    Hi ha uns fets que, amb el cor a la mà, amb coneixement de causa i ganes de resoldre dubtes i solucionar problemes, tenen una evidència que no s'hauria de qüestionar. Que el català continua essent una llengua a protegir és una realitat que només qui voldria que desaparegués ho pot discutir. La manera de fer-ho sí que pot diferir i es pot pensar que no ho estem fent bé, però que necessita la protecció és un fet. 

    Com totes les coses, no és prohibint que resolem els problemes, sinó més aviat empatitzant amb la gent, buscant solucions que no perjudiquin, però sense oblidar l'objectiu, i aquest ha de ser que les persones que tenim el català com a llengua pròpia no tinguem traves per relacionar-nos, ni accedir a serveis havent de canviar de llengua. Hem de ser respectuosos amb els que no tenen el català com a llengua pròpia, però també se'ns ha de respectar, i això no passava en temps del dictador, però tampoc passa ara arreu i en tot moment. Només cal veure com funcionen administracions públiques de casa nostra com els jutjats, per no parlar de casernes de policia nacional, que això ja és impossible.

    Només hi ha una televisió que tingui com a llengua pròpia el català, i el seu àmbit de propagació és Catalunya. La resta són de parla castellana. Pretendre que TV3 ignori que la llengua pròpia de Catalunya és el català no té cap sentit. Això no vol dir que no es pugui parlar en castellà i altres llengües. De fet és el que passa, i cada vegada amb més freqüència. Pensar que parlant en català excloem els catalans de parla castellana és un error. És utilitzar la llengua per crear fronts oposats, fent que la llengua sigui motiu de disputes i conflictes. Això ho volen alguns, però ni ens convé ni el fons ho volem els que tenim el català com a llengua pròpia. 

    Potser això no era el que deia o volia dir Jordi Évole, però en tot cas sí que hi ha persones que ho pensen i ho defensen, cosa que agradava molt a partits polítics com Ciudadanos, que només varen aparèixer per crear polèmica i intentar fer desaparèixer la nostra llengua, i amb ella la cultura i les tradicions.

Hem de ser més exigents amb la nostra llengua

Dissabte, després d'un recorregut literari i una agradable visita al Museu del Cau Ferrat, vàrem decidir anar a dinar. Havíem de recuperar forces ja que el matí havia estat intens, encara que molt interessant. 

Desconeixíem els llocs més preparats per fer un bon dinar, ni quins eren més assequibles econòmicament, de manera que no ens prenguessin el pèl ni els diners. Havia estudiat bé on deixar aparcat el cotxe, però no havia previst on anar a dinar. 

Quan et trobes en una situació com aquesta et dediques a passar per davant dels restaurants i mirar la carta. Sobretot la seva varietat, les preferències, i els preus. Alguns llocs ja els descartes, doncs, no tots estan a l'abast de totes les butxaques. Però hi ha un element que no me n'oblido mai, i és la llengua o llengües que utilitzen a les seves cartes. Hi ha el català?

No soc molt radical, és a dir, no miro si el català és la llengua preferent de la carta, però sí que hi sigui present. Això va fer que alguns dels restaurants els descartéssim, perquè a Sitges encara hi ha restaurants que no utilitzen el català. No demano que em parlin en català, sinó que m'entenguin en la meva llengua, i que aquesta sigui present, si més no per escrit.

Amb això vull dir que la nostra actitud és molt important a l'hora de defensar la llengua. Tenim molts problemes per la pressió que ens ve de la resta d'Espanya, amb una forta radicalitat de les institucions estatals, però també d'institucions i poders que resideixen dins de Catalunya. La policia nacional, els jutjats..., però també empreses privades, siguin multinacionals o de petit volum.

No sempre tens la possibilitat de forçar que et deixin expressar-te amb la teva llengua, però el que no podem fer és no revel·lar-nos-hi i no exigir que ho puguem fer. I el més fàcil és a l'hora d'escollir què compres, on ho compres, on menges.

Si cadascú de nosaltres ens esforcem en defensar el català, i que aquest hi sigui present, farem un gran favor a la llengua i al país. Jo no canvio de llengua, i al mateix temps exigeixo que se'm respecti la meva llengua. Quan aquesta és absent, surto per la porta i busco una altra parada. Per cert, vàrem dinar molt de gust!

No podem abaixar tant el llistó

Darrerament ha creat polèmica les decisions que hi ha hagut sobre els suspensos, ja sigui en l'ensenyament o en unes proves d'accés a la Policia Nacional. Pel que sembla, la manera d'evitar que la gent suspengui és eliminant el concepte, o l'examen, i d'aquesta manera tothom feliç i enganyat.

La vida és prou dura com per ensenyar els joves, i als no tan joves, que cal esforç en tot per anar superant les proves que se't van presentant. Si la tàctica és facilitar-ho tot, sense exigir cap tipus d'esforç, el futur de la nostra societat serà un desastre.

No penso que la nostra generació ni les anteriors estiguessin tan traumatitzades per la por a rebre un suspens durant els estudis. Després vàrem poder comprovar que no sempre resultava fàcil trobar una bona feina, un fet que ara potser és fins i tot més complicat. 

Aquesta manera d'educar els nois i noies, evitant el que es considera un trauma si els presentes un suspens, no crec que sigui la millor manera d'encarrilar-los per a la vida. El cas de la Policia Nacional, amb un sindicat que defensava la mesura, per no considerar que fer faltes d'ortografia tenia cap incidència en la vida professional de la policia, es podria aplicar a l'ensenyament obligatori. Llavors veuríem què exigiríem als nostres alumnes, ja que està clar que no tot el que s'ensenya té una incidència directa sobre la feina que acabaran fent, si és que tenen la sort de trobar-ne.

Aquesta manera de pensar, tan limitada, no porta enlloc més que a la mediocritat que predomina al nostre entorn. Llavors ens queixem que no avancem, però si anem abaixant el llistó del nostre coneixement, el que es pugui esperar de nosaltres és molt poc. 

Definitivament, no em sembla bé amagar la realitat del no assoliment dels coneixements mínims que s'ha d'exigir a una persona, sigui jove o gran, sinó que en tot cas s'ha de canviar la manera d'ensenyar i motivar la gent perquè tingui interès en aprendre. Tots tenim molt clar que quan una cosa interessa, la persona aconsegueix els coneixements necessaris per utilitzar-la. No siguem tan condescendents a l'hora de valorar la progressió en l'estudi, si volem realment un món millor.

El feixisme continua ben viu a casa nostra

A Polònia fer la salutació nazi està prohibit i et poden multar. A Espanya ho veiem diàriament i no passa res. Aquesta seria una petita gran diferència, i deixa molt clar quin tipus de transició hem viscut per arribar a una democràcia que fa pena.

És trist que avui puguem veure partits polítics d'arrel feixista ocupar llocs als parlaments espanyols, i saber què passa en segons quines casernes militars, o de l'afiliació de policies a partits d'extrema dreta. Tot això sense que se'n derivin conseqüències. Aquesta realitat passa més de quaranta anys després de la mort del dictador, amb un rei emèrit corrupte a l'estranger, i un rei en exercici que ataca els seus súbdits catalans.

Tot plegat fa que quan analitzem la situació espanyola, i en concret la catalana, estiguem tan desanimats. Quan observem el caldo de cultiu del Poder Judicial, a les forces armades i a la policia nacional, no et venen ganes de somiar en res. I al costat de tot això, uns partits polítics catalans que es tiren els plats trencats pel cap, intentant demostrar que ells són els millors.

Quan escolto Jordi Sánchez, secretari general de Junts per Catalunya, només criticant i sense aportar solucions a la situació actual, només puc desitjar que plegui i que deixi pas a altres persones que siguin capaces de construir en lloc de destruir.

Avui hem conegut una notícia que estem molt poc acostumats a llegir. Un policia nacional ha reconegut que va agredir un periodista per qüestió ideològica. Això passa mentre es continua defensant l'actuació de la policia nacional i la guàrdia civil el dia 1 d'octubre de 2017. Encara és hora que algú reconegui que a la policia espanyola se'ls va descontrolar la seva actuació, i que no varen actuar com a policia d'un país democràtic. Val la pena, doncs, rellegir la notícia d'avui, per ajudar-te a aixecar l'autoestima que la tenim molt baixa. 

Tenim un govern, el més progressista de la història, que és incapaç de defensar els principis democràtics de qualsevol societat. És incapaç de trobar la manera d'impedir que hi hagi qui continuï exaltant el feixisme, fins i tot des de les més altes institucions de l'Estat.

Tots pendents de la corba

Crec que mai hi havia hagut tanta gent pendent d'una corba com està passant amb la pandèmia del coronavirus. Portem uns dies en què s'especula si la corba s'aplana, si arribem al pic, i quan començarà a baixar. És cert que es tracta d'evitar el més gran nombre de víctimes i això és el que passaria si les morts comencessin a disminuir.

Tenim doncs la representació de les corbes als diferents països, que ens serveix de comparatiu atès que no a tot arreu va començar el mateix moment. Xina, on tot va començar, ja comencen a alleugerir les mesures de confinament, perquè ha quedat demostrat que les persones afectades pel coronavirus ha disminuït moltíssim, i es veuen en cor de tornar a la vida normal els propers dies. A la resta del món encara està pujant o fins i tot encara s'espera la seva arribada.

Denigrant, segons la meva manera de pensar, tal com es presenta el seguiment de l'epidèmia a nivell espanyol, amb els representants militars donant la cara, com si es tractés d'una guerra. Els que vàrem viure sota el franquisme tenim molt mal record dels militars i la Policia Nacional, com per ara haver-los d'aguantar. Una vegada més el PSOE m'ha decebut i ha reafirmat la idea que en segons quins aspectes no són tan diferents de la dreta espanyola.

El judici al major Trapero continua

El coronavirus i les baralles entre ERC i JxCat fan que el judici al major Trapero passi força desapercebut, però hi ha coses interessants. M'agradaria pensar que si tothom fos objectiu, en aquests moments s'estaria donant la volta a la situació acusatòria contra Trapero i es començaria a veure que l'actuació de Pérez de los Cobos no va ser la lleial que calia esperar i potser hauria de ser ell qui estigués sent jutjat.

És complicat ser objectiu en aquests casos de gran crispació, però el que no queda clar és que Trapero sigui el culpable de tot. En tot cas és l'ase dels cops i la persona sobre la qual es vol justificar tots els problemes sorgits el dia 1 d'octubre, fins i tot el comportament de la Policia Nacional i la Guàrdia Civil.

La llàstima de tot plegat és que la resolució del cas es coneix des del principi, fins i tot abans d'iniciar el judici: culpable. L'Estat no pot permetre's el luxe de deixar com a innocent al major dels Mossos d'Esquadra, perquè està en la línia de culpar a tots del mateix bàndol, i així ho entenen malgrat que Trapero ha assegurat d'anada i tornada que estava a les ordres dels jutges i no dels polítics catalans.

Som molts els que creiem que el comportament dels Mossos va ser l'adequat, tot i la situació caòtica en què es trobaven. El rol de la policia no és agraït. Sempre hi ha situacions criticables, sobretot quan hi ha gent exaltada. El tema està en que la manera de fer de la policia catalana no és la mateixa que l'espanyola. Encara que sempre hi ha excepcions, la capacitat de diàleg dels Mossos és molt superior a la de la resta de cossos policials, sobretot quan la ciutadania es mostra pacífica, encara que persistent en les seves intencions, com va passar el dia 1 d'octubre de 2017.

El passat d'alguns testimonis dels fiscals

Em serveixo de la premsa perquè moltes coses o bé les ignorava o ja no ho recordava. Aquest és el cas del testimoni en el judici sobre el procés sobiranista de qui fou cap de la Policia Nacional a Catalunya durant els fets de 2017, el senyor Sebastián Trapote, o també del coordinador de tota l'operació policial, el coronel Diego Pérez de los Cobos.

El primer sembla ser que se'l va acusar de la mort d'un detingut per un tret a l'esquena l'any 1974. Com passava llavors, i ara no han canviat tant les coses, el cas es va arxivar i va poder continuar la seva carrera policial. Pel que fa al coronel, se'l relaciona amb el cop d'estat del 23 de febrer de 1981, quan es va presentar de voluntari amb els colpistes.

És cert que tothom té un passat i les persones tenim el dret de poder rectificar en aquelles coses que hem fallat. Passa, però, que hi ha circumstàncies curioses que lliguen massa i algunes són sorprenents, com ara que un coronel aboni les tesis de la fiscalia per acusar de rebel·lió a uns polítics catalans, quan ell té a la motxilla el passat lligat amb l'intent real de cop d'estat de Tejero.

Cadascú que en tregui les seves conclusions, però de tot plegat arribes a pensar que existeix tota una trama molt ben desenvolupada, amb uns personatges molt concrets que sempre estan a punt per donar la mà a polítics corruptes, al poder del diner i de la política. Sempre contra el poble, en aquest moments parlaríem dels catalans sobiranistes, però en alguna altra ocasió serà contra la base del poble espanyol. No són només els que escollim cada quatre anys els que ens perjudiquen, sinó que hi ha tota una trama que domina l'Estat sigui qui sigui el partit en el govern.

Una persona normal obeeix la policia

Amb el poc que he seguit les declaracions del senyor Nieto com a testimoni en el judici als nostres presos polítics, he retingut aquesta frase: "qualsevol persona normal fa el que li diu la policia", o una frase semblant. És evident que el dia 1 d'octubre de 2019 totes les persones que varen rebre la visita de la policia nacional i la guàrdia civil no devien ser normals, perquè no varen fer, voluntàriament, el que la policia els demanava, a cops de porra, estirades de cabell i empentes.

Probablement fa massa temps, massa anys que els catalans hem rebut d'una manera directa o indirectament patacades de la policia, també menyspreu i insults, com per continuar tenint fe en la policia. Si els creiem és per evitar una atonyinada, no pas perquè ens mereixin cap respecte. No se l'han guanyat.

És evident que parlo dels policies com a institució i no entro a parlar d'ells a títol personal. Aquí no m'hi fico perquè cadascú, entenc, que actua segons les ordres que rep. Tenim exemples de convivència amb guàrdies civils, pares de família i veïns, però amb un rebuig a la institució. Ho dic perquè quedi clar que són les ordres que reben les que ens distancien.

Per tot això, jo canviaria el títol d'aquest post i parlaria d'una persona normal com aquella que obeeix la policia si no vol rebre una patacada. Aquesta seria la normalitat i als extrems hi trobaríem aquells que no els fan por, i també aquells que els tenen devoció.

Hem recuperat les múltiples detencions d'independentistes

Ara ja feia unes quantes setmanes que no ens assabentàvem de múltiples detencions d'independentistes en mans de la Policia Nacional. Havíem perdut el costum i gairebé podem dir que ens ha vingut de nou. Amb la detenció de 16 joves acusats d'aldarulls l'aniversari de l'1-O, i posteriorment deixats en llibertat en espera de què diu el jutge, ha sorprès a tothom i les reaccions no s'han fet esperar.

Ens trobem en una situació tan sorprenent que només ens movem gràcies a les actuacions de la policia, els jutges o els polítics espanyols. Sembla com si en aquests moments els catalans no siguem capaços de moure cap fitxa, i només reaccionem a les accions dels constitucionalistes, amb el suport de la policia i els jutges.

Crec que ens hem de començar a acostumar que l'aturada ha servit per adonar-nos que no tot era tan senzill i de color de roses, i que les persones que teníem al capdavant no ho tenien tot lligat ni cap pla B, i que ara toca fer unes passes enrere i estudiar-ho millor. La primera cosa a tenir en compte és reconèixer quin entorn ens és més favorable i intentar aconseguir-lo. Sabem que des d'Espanya ningú ens donarà la mà per fer el pas, però hem de saber veure qui ens donarà més oxigen per no defallir en l'intent.

Han detingut els alcaldes de Celrà i Verges gràcies a unes fotografies que en algun cas no han resultat suficientment nítides com per assegurar qui s'estava detenint. No em queda clar, per les notícies que he llegit, si hi havia algun jutge al darrere d'aquestes detencions o si ja acaba sent normal que la policia tiri pel dret sense ordres judicials. En tot cas, l'actuació d'avui no afavoreix en res a un possible pacte perquè els partits independentistes permetin aprovar els pressupostos del govern de Pedro Sánchez.

La impotència de l'Estat ens ha fet mal

I els que més l'estan patint són els presos polítics i els exiliats. Les salvatges garrotades de la policia espanyola l'1 d'octubre de 2017 són una mostra evident de la ràbia acumulada per la impotència de l'Estat. El mateix podem dir de l'actuació judicial amb l'empresonament preventiu i el fracàs amb les decisions judicials de tribunals europeus de justícia.

L'anàlisi que fa l'Antoni Bassas a "On són les putes urnes?", sobre la impotència de l'Estat, la il·lustra amb les imatges de la mateixa Policia Nacional, al Col·legi Nostra Llar, de Sabadell.

Si us fixeu en el següent enregistrament us adonareu que, filmat per la mateixa policia en diferents col·legis electorals, les imatges no estan manipulades i queda evident quin va ser el comportament de la policia el dia en què més de dos milions de catalans vàrem anar a votar el referèndum d'autodeterminació declarat il·legal per l'Estat espanyol. Un comportament de la policia que no és digne d'un país que es declara democràtic, sinó que més aviat ens recorda, als que ho vàrem viure, els anys finals del franquisme.

Sap molt greu que tot el patiment d'aquest 1 d'octubre de 2017 i el sofriment dels nostres presos i exiliats no ens hagi portat a una situació millor de la que estem ara. No podem permetre que tot el que hem passat durant aquest darrer any no hagi servit per a res, i hem d'exigir els nostres polítics que no perdin més el temps i plantegin seriosament la resolució del conflicte.