dijous, 30 d’abril del 2026

Rodoreda, un bosc

Aquest matí hem fet una escapada a la capital, en tren fins a la plaça Catalunya, sense incidències i amb puntualitat. Cal remarcar-ho, perquè no és cosa habitual i quan funciona, s'ha de dir. Hem anat al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona on hi ha l'exposició "Rodoreda, un bosc", dedicada a l'obra de Mercè Rodoreda, que es podrà visitar fins al 25 de maig.

 És una gran exposició, amb infinitat de referències a l'obra de l'escriptora catalana més important del segle XX. No és una exposició fàcil de seguir i, al meu entendre, per gaudir-ne plenament cal conèixer bé la seva obra i, a poder ser, haver rellegit darrerament les seves novel·les.

Els lectors de Rodoreda si no hi han anat, no s'ho poden perdre i m'agradaria que em diguessin què pensen de l'orientació de la comissària de l'exposició, la Neus Penalba. Estic convençut que si es plantegés un debat sobre la manera com s'ha preparat l'exposició, hi hauria opinions per a tots els gustos. Personalment, que no soc un gran coneixedor de Rodoreda, ni de bon tros, m'ha sorprès el to de l'exposició. Seria interessant recollir aquí opinions dels visitants.

Sigui com sigui, penso que no es pot perdre l'oportunitat de visitar l'exposició i recordar fets i textos de l'escriptora. També intentar situar-se en l'època i entendre què significa viure trenta anys a l'exili. Contextualitzar és sempre un bon exercici per entendre la gent i la seva obra.

No cal dir que els catalans podem sentir-nos orgullosos de Mercè Rodoreda i tot el que va escriure, que s'ha traduït a moltíssimes llengües, que permet que persones d'arreu del món coneguin detalls i circumstàncies molt nostrades i que a través de la seva obra traspassen fronteres.

Si no hi heu anat, feu-hi una escapada, i m'ho comenteu. 

dimecres, 29 d’abril del 2026

Comprar amb confiança i seguretat

Llegia la notícia sobre la campanya que l'Agència Catalana del Consum (ACC) vol posar en marxa al sector de les ungles i l'estètica. És cert que aquests establiments han crescut com bolets. Acostumen a ser negocis de curta durada, que es posen de moda i no paren d'obrir locals. Això mateix va passar amb les botigues de venda de fundes de mòbils, o de cigarrets electrònics.

És bo que l'ACC inspeccioni que les empreses que donen serveis ho facin correctament, per evitar la indefensió dels consumidors. Tot i això, no hem de pressuposar que s'estigui fent malament, i malmirar aquests negocis sense tenir cap base que ho pugui demostrar.

A la mateixa notícia es parlava de les denúncies que s'interposen a les grans companyies, com poden ser les elèctriques, i aquí sí que cal dedicar-hi temps i energia. Són empreses que exerceixen un monopoli, que no en pots prescindir i que si l'Administració no ho controla, poden fer i desfer davant la impotència dels seus usuaris o clients.

Al nostre país la postvenda no està funcionant correctament, i s'ha de trobar la manera d'exigir que els serveis de les empreses, siguin del sector que siguin i al marge del seu volum de negoci, s'ofereixin amb totes les garanties i atencions. No tenim massa pràctica en la mediació entre empreses i clients, i caldria fer pedagogia al respecte, incorporant més empreses en el marc de la mediació i l'arbitratge, i donar-ho a conèixer a la ciutadania. Que sàpiguen que els seus drets són tinguts en compte i coneguin on han d'anar per reclamar allò que considerin que no s'ha realitzat correctament.

En un temps en què sospitem de tot i tothom, on la picaresca i l'engany tenen la seva presència, és bo que l'Administració procuri recuperar la confiança perduda i treballi perquè els professionals dels diferents negocis compleixin amb les seves obligacions.

Segur que hi ha molta gent que desconeix l'existència de la Junta Arbitral de Consum de Catalunya, i que els establiments adherits tenen un distintiu a l'entrada de la botiga. Comprar en aquestes botigues comporta un grau superior de confiança i és bo fixar-nos-hi sempre, sobretot quan hi anem per primera vegada.

dimarts, 28 d’abril del 2026

On hem nascut?

He vist que al Ple municipal d'aquesta tarda, a Arenys de Mar, es presenta una moció per demanar que la inscripció dels naixements es faci al municipi on estan domiciliats els progenitors. Ha passat a la història quan els naixements es produïen a la casa familiar. Des de fa molts anys la immensa majoria de naixements tenen lloc en hospitals o clíniques, les quals acostumen a estar ubicades en ciutats mitjanes o grans.

Haig d'entendre que si es presenta aquesta moció, sol·licitant que es puguin registrar els naixements al municipi de residència dels pares, encara que hagi estat a l'hospital d'una altra ciutat, és perquè algú ha decidit que s'han d'inscriure al municipi de l'hospital, i això m'ha generat alguna pregunta. És cert que la norma actual t'obliga a registrar-lo al municipi de l'hospital?

Si la llei vigent obliga a registrar el naixement al municipi on ha tingut lloc el part, és molt clar que els municipis petits deixaran de constar a les partides de naixement, i aquestes s'acumularan a les capitals de comarca, on hi ha l'hospital de referència, o a la mateixa capital catalana, on hi ha una gran concentració de centres hospitalaris.

He navegat per internet intentant trobar informació sobre el registre de naixements i enlloc he sabut veure que no es puguin registrar els naixements a la població de residència dels pares. En algun punt he vist que, si no es diu el contrari i la tramitació la fa el mateix hospital, el municipi que constarà el naixement serà el de l'hospital, però tens la possibilitat de registrar-lo al teu municipi, si demostres que és on tens la residència.

És cert, però, que he trobat una informació important sobre el procés de digitalització del tràmit del registre de naixements a Espanya (DICIREG) que quan s'implanti completament podria limitar les possibilitats de registrar els naixements als municipis de residència dels pares i forçar que sigui al municipi de l'hospital, i d'aquí sorgeix la necessitat de presentar la moció i fer-la arribar als organismes i institucions estatals, per intentar frenar-ho a temps.

Desconec si en el cas concret del Registre Civil d'Arenys de Mar ja s'ha implantat el nou sistema digital i, per tant, ja ens afecta a l'hora d'inscriure els nostres fills. En tot cas, suposo que tots els grups municipals del nostre Consistori hi votaran a favor.

dilluns, 27 d’abril del 2026

Boixets, puntes i coixins

Aquest cap de setmana s'ha celebrat, a Arenys de Mar, la setena fira internacional de puntes, amb una trobada, diumenge, d'unes quatre-centes puntaires, que ens han ensenyat el treball que en aquests moments estan fent. Puntaires que representen una tradició molt arrelada a Catalunya, i a Arenys de manera especial.

Són aquests esdeveniments els que ens ajuden a veure la vida amb un to més positiu del que ens té acostumat el món actual. Observar com l'art de la punta es manté, si bé és cert que la gran majoria de puntaires no són de la primera volada, però entremig hi veus alguna joveneta que agafarà el relleu que no podem perdre.

Desconec si a Vic s'organitzen trobades de puntaires. Ho hauria de buscar i demanar. En tot cas, durant els anys que vaig estar treballant amb temes culturals a la ciutat de Vic, vaig rebre la visita d'unes puntaires vigatanes i en vàrem organitzar una de força sonada, a la plaça major. Em consta que existeix alguna associació de puntaires en algun barri de la ciutat, i estic convençut que participen en trobades organitzades a altres municipis.

Hem de ser conscients que la Cultura, amb majúscula, és la saba que ens alimenta i ens fa viure per sobre de tots els problemes que se'ns presenten. Negar la cultura o posar-s'hi d'esquena és el pitjor favor que es pot fer a la nostra societat. I les tradicions culturals són el nexe d'unió dels pobles del nostre país, que es manifesten en trobades geganteres, castelleres, puntaires, sardanístiques i patrimonials. 

Arenys de Mar, aquest cap de setmana s'ha fet ressò de l'art de la punta i no ens hem limitat a mirar-nos el melic, sinó que hem obert la porta a puntaires d'arreu del món, organitzant aquesta fira internacional.

diumenge, 26 d’abril del 2026

Passió pel piano

Ahir vaig tenir el plaer d'escoltar un tastet musical a càrrec d'en Quim Estrada, un jove arenyenc de vint anys que acaba els estudis de grau professional de piano i es prepara per optar, a primers de maig, al premi de final de grau del Conservatori Professional de Badalona. 

Ens vàrem aplegar una seixantena de persones per escoltar les peces que ha preparat per optar al premi, amb obres de Chopin, Bach, Debussy, Brahms i Albéniz, amb el regal del preludi de la música callada de Frederic Mompou. Guardo un bon record de la interpretació de les peces de Chopin i Debussy.

En Quim Estrada va iniciar els seus estudis musicals a l'Escola de Música d'Arenys de Mar, i els va continuar al Conservatori de Badalona. Ha tingut la sort d'estudiar amb dos grans pianistes, com són en Joan Miquel Hernández i la Mireia Fornells, que ens delecten amb la seva formació musical Nexus Piano Duo.

Haig de dir que des de l'inici del recital pianístic vaig tenir dues impressions ben clares a la ment: sentiment i sensibilitat. En Quim ens estava interpretant aquelles peces musicals des del cor, amb una sensibilitat a flor de pell. Ho corroboraven les seves paraules i explicacions en presentar les obres.

És una gran sort tenir l'oportunitat de gaudir d'una interpretació tan acurada, tècnicament i sensitivament. No sempre ambdós elements apareixen junts, i quan això passa gaudeixes plenament de la música. Tanques els ulls i et deixes anar.

Li desitjo molta sort en la seva carrera musical. Acaba una etapa, però continuarà estudiant i treballant perquè l'aprenentatge no s'acaba mai. Ell segur que ho sap, i té la gran sort que en gaudeix, i això és el que fa gran els intèrprets. 

Moments com aquest dissabte et fan adonar que tenim joves amb talent. Fa poques setmanes parlava de la Lucía, una jove estudiant de piano que fa meravelles davant del teclat, i avui us parlo d'en Quim, que és una altra promesa del panorama pianístic del nostre país. Gràcies pel concert!

dissabte, 25 d’abril del 2026

L’expresident Jordi Pujol a Madrid

Aquest dilluns, si no vaig mal fixat, l’expresident Jordi Pujol serà a Madrid a declarar en el judici que s’està duent a terme després de molts anys d’estudi, i que estan acusats diferents membres de la família. La veritat és que vaig una mica perdut.

Sempre he defensat allò de qui la fa la paga. La llàstima és que no sempre és així i hi ha qui sempre se n’escapa. No seré jo qui defensi que no s’hagi de jutjar l’expresident malgrat els seus 95 anys, però sí que penso que ha faltat una mica d’humanitat. També és cert que avui no s'estila i els jutges estan molt envalentits, sobretot contra Catalunya i les persones vulnerables. Diria que avui és possible fer judicis en línia sense adulterar el contingut d'aquests, i tampoc no seria la primera vegada que es produís, tenint en compte l’edat i els informes mèdics sobre la salut de l’expresident.

Sap greu que la reputació de la Justícia a Espanya sigui tan negativa i que la manera com s’imparteix tingui un nivell de confiança tan baix. Ja em perdonareu, però no crec en l’objectivitat dels tribunals de justícia d’aquest país i res del que puguin sentenciar em mereix confiança. 

Crec en la necessitat de confiar en la Justícia, i de respectar les sentències, però avui dia m’han de demostrar que la seva tasca és realment justa i benintencionada, sense interessos polítics ni ideològics que ho manipulin. 

Intento no fer cas dels comentaris de les xarxes socials, perquè tampoc ens hem de creure tot el que es diu, però entenc les emprenyades de molta gent, quan veus que les decisions es prenen en funció dels acusats. No hi ha imparcialitat i això és greu.

Comentava al començament que hi havia trobat a faltar humanitat. Crec que és evident. No calia que l'expresident s'hagués de desplaçar a Madrid. Tot es pot fer més fàcilment, sense perdre seriositat ni sentit democràtic.

divendres, 24 d’abril del 2026

Tristesa, ràbia i impotència

Llegia l'article de la Madina Ayar al diari ARA i em notava una tristor interna, un sentiment d'impotència i ràbia, al mateix temps, i em preguntava: què hi podem fer?

Trump va decidir atacar l'Iran i es justificava dient que hi ha un règim assassí que massacra la població. La seva excusa davant l'opinió contrària, encara que en veu baixa, de molts països era que la població iraniana patia l'autoritarisme i el fanatisme dels seus dirigents. No t'ho creies. Segur que els dirigents iranians no són un bon exemple, i que la seva població viu atemorida, però la solució és declarar-hi la guerra?

Avui, llegint aquest article sobre els talibans i la prohibició d'estudiar de les noies més grans de dotze anys, em preguntava què es podia fer per ajudar-les i fer desistir els seus dirigents d'aquesta injustícia perversa. L'Afganistan ha patit atacs i dominis exteriors per part de Rússia i els EUA, i mireu en quina situació es troben. La fugida dels EUA va ser patètica i cruel. 

T'adones que el nostre patiment, per tot el que ens cau a sobre els catalans, no té punt de comparació amb el que sofreixen altres poblacions del món. Avui m'he fixat en les dones de l'Afganistan, però tindria tema per molts dies si anés desgranant tot el que està passant a altres contrades.

Et fas creus que en ple segle XXI hi hagi països del món on la dona sigui considerada pitjor que qualsevol bèstia. No et pots imaginar què passa per les seves ments ni pots entendre la perversitat de la seva actuació. Et rebel·laries, però no saps com ni amb quines forces. Se t'acudeix que la resta de països del món haurien de bloquejar l'Afganistan, no permetent cap activitat internacional, però penses que la població, potser no té tanta culpa de la situació, o sí?

No som res, ni tenim gaires possibilitats de provocar grans canvis, només podem aconseguir que al nostre voltant tot sigui diferent i millor. A vegades no ens adonem que també contribuïm al deteriorament d'aquest món.

dijous, 23 d’abril del 2026

Avui també hi ha cues

Avui les cues són per un motiu diferent. Lectors engrescats perquè el seu escriptor o escriptora escollida els signi el llibre que acaben de comprar. El meu està pendent de signar, perquè l'autora era a la capital signant els exemplars venuts. Queda pendent!

Ens hem passejat per la placeta de l'església i una part de la riera on hi havia parades de llibres i de roses. M'he fixat en les cares dels que com nosaltres badaven i les he trobat diferents de sempre. Se'ls hi escapava un lleu somriure que associaves amb la festa més gran del nostre país. La festivitat de Sant Jordi, malgrat el que pugui dir algun personatge malintencionat, és respectada i valorada per tots els catalans i catalanes. Els que els agrada la lectura, els que s'estimen, els que estimen el país.

Catalunya compta amb moltes festes apreciades, amb molta activitat, i Sant Jordi és la que enceta el recorregut de durant l'any. Després vindrà Sant Joan i a continuació, a la nostra vila, s'hi suma Sant Zenon, el patró, i Sant Roc, el vot de vila.

Les festes, les tradicions, la cultura és el que ens ajuda a viure. Tenim prou problemes, i ens enfrontem amb prou maldecaps, amb enveges d'altres nacionalitats, amb el menyspreu i desinterès d'aquells que no ens deixen marxar, però tampoc ens estimen, per no valorar i viure plenament les festes, sobretot aquelles que ens defineixen.

Gaudiu de la festa!, sigueu positius i busqueu allò que ens uneix. Deixem de banda tot allò que ens divideix, i respectem els altres de la mateixa manera que volem que ens respectin. Les cues d'avui es fan agradables, les de la resta de dies, ara que s'ha iniciat el període de regularització dels immigrants, són una altra cosa. 

dimecres, 22 d’abril del 2026

Improvisen a costa dels ciutadans

Una vegada més l'Administració ha improvisat a l'hora de tirar endavant un acord ministerial i qui en rep les conseqüències és la ciutadania. El Consell de Ministres va aprovar el decret per a la regularització de persones migrants que viuen a l'Estat espanyol sense tenir permís de residència ni de treball, no pas perquè no vulguin, sinó perquè la llei d'estrangeria és un bunyol que s'arrossega de fa molts anys i no hi ha manera que ho resolguin.

N'he parlat moltes vegades en aquest blog, ja que hi ha una evidència que les coses no es fan bé. No pot ser que una persona d'un altre país pugui venir al país i no se li permeti treballar. Si les coses es fessin bé no caldria convocar aquestes mogudes, que s'acostuma a fer de la pitjor manera possible. La regularització es fa necessària davant l'absurditat d'una llei mal plantejada d'inici. 

Iniciat el període per sol·licitar la regularització dels immigrants, encara s'ha de formar a les persones que hauran d'intervenir en el procés. Els ajuntaments són els encarregats de lliurar el certificat del padró i el de vulnerabilitat. El primer és un tràmit molt ben regulat que no ha de comportar cap problema. El segon, però, s'ha improvisat i ha fet que les persones interessades s'adrecessin als ajuntaments, normalment formant llargues cues, i que els funcionaris no tinguessin la formació ni els coneixements de com procedir.

La imatge que es dona és nefasta i tens la impressió que les autoritats corresponents no tenen vergonya a l'hora de contemplar els efectes de la seva improvisació i la mala planificació, per no dir nul·la.

Qui rep la gent i no sap què dir no és el causant del caos, sinó una víctima més d'aquesta manca de previsió, i de fer malament les coses. Si decideixes que els sol·licitants necessiten un document concret, has de tenir ben pensat com el poden obtenir de la millor manera possible. Has d'informar a les altres administracions de com ho han de fer, i fer-ho amb temps i per avançat. No crec que sigui tan difícil. Només cal el sentit comú i el respecte cap a la ciutadania.

dimarts, 21 d’abril del 2026

Al final tot se sap!

Diuen que s’atrapa abans un mentider que un coix. Bé, ara potser no és políticament correcte dir-ho així, però d'aquesta manera ens ho deien a casa, de petits. Avui dic que al final tot se sap i la prova és que hem sabut, després d’una dècada, qui era en M. Rajoy! Tot un descobriment!

La Justícia al nostre país és molt lenta, però ho va desgranant gairebé tot. Sempre hi ha qui se n’escapa, i acostumen a ser els mateixos. Els poderosos, els que tenen amics influents o que tenen la manera de convèncer-los. 

El problema de la Justícia és que arriba tard i quan es podria actuar s’ha covat l’arròs. Què li passarà a l’expresident ara que s’ha descobert qui hi havia al darrere d’aquelles sigles tan poc sospitoses? Res!

Tampoc no li ha passat res a l’expresident Aznar per la seva actitud davant de l’atemptat terrorista de Madrid, a la vigília de les eleccions generals, o en l’atac a l’Iraq.

El mateix podem dir de l’expresident Felipe González i el GAL. I continua donant lliçons de moralitat i comportament democràtic!

I et demanen confiança i suport… Això fa molt mal a la societat. La desconfiança està justificada encara que no ens agradi. Què hi podem fer? La meva resposta sempre és la de donar exemple i ser crític. Fer-los avergonyir del seu comportament, encara que tenen tanta barra que els entra per una orella i surt per l’altra!

No els passarà res i haurem d’anar suportant els seus discursos. No tots són iguals i hem de ser capaços de diferenciar-los. No els podem posar a tots al mateix sac, sinó ningú no s’oferirà de manera altruista per tirar endavant la vila, el país, el món, i necessitem bons líders per treure'ns de l'atzucac.

dilluns, 20 d’abril del 2026

Relleu a Bulgària

La Unió Europea se les prometia molt felices amb l'espectacular derrota electoral de Viktor Orbán a Hongria, i ahir diumenge va veure com un amic de Putin guanyava les eleccions a Bulgària. Plega un i n'entra un altre. No és clar que el substitut d'Orbán al capdavant del govern hongarès posi les coses fàcils a la Unió, però el que sí que es veu avui és que, si més no, hi haurà un relleu en la figura del president electe búlgar.

Ho he dit moltes vegades, i no em cansaré de repetir-ho, que Europa, si vol avançar econòmicament i socialment, ha de reformar-se. Ha de canviar la manera d'actuar. Ha de ser més transparent i que la ciutadania europea tingui una incidència més directa en les institucions. I ha de canviar el sistema de prendre les decisions. No pot ser que un país pugui bloquejar la Unió, com ha estat fent fins ara Hongria, i que pot tenir el relleu de Bulgària.

Rumen Radev, exmilitar i declarat admirador d'Orbán, ja ha manifestat que és contrari a l'euro, però sobretot que està en contra de l'ajuda militar a Ucraïna. És amic de Putin i suposo que farà el possible perquè aquest li pagui les gràcies. Amb la desaparició d'Orbán agafarà protagonisme i qui sap si serà capaç de reflotar el país més pobre de la Unió.

A la darrera conversa d'ahir, dins dels actes del festival literari Les Set*Ciències, a càrrec d'en Ferran Mascarell i l'Enric Sierra, i que tractava de les ciutats, es va parlar molt de política, mirant força el melic. Avui hem de mirar a Europa, si volem ser forts i anar units contra totes les disbauxes que passen pel món, i intentar tenir les idees clares i saber-les defensar. 

diumenge, 19 d’abril del 2026

Ja sé quin llibre vull per Sant Jordi!

Avui he assistit a la conversa entre en Màrius Serra i la Marta Pérez, a la sala Josep Maria Arnau del Centre Cultural Calisay, dins dels actes de "Les Set*Ciències" d'aquest cap de setmana. Ha estat molt interessant, tant per les intervencions d'en Màrius com les de la Marta. Podem estar orgullosos els arenyencs de tenir una conciutadana com la Marta.

Doncs, ja sé quin llibre em compraré per Sant Jordi. No serà la novel·la "El joc del silenci" d'en Gil Pratsobrerroca, el meu nebot, que ja el tinc i que, si no l'heu llegit, us el recomano, sinó el llibre "Peti qui peti!" de la Marta Pérez, un llibre d'expressions, dites i refranys que segur que ens sorprendrà.

A mi m'agrada conèixer i utilitzar refranys i dites, i els que em seguiu sabeu que de tant en tant n'incorporo als meus escrits. Probablement no ho faig prou perquè tampoc en conec tantes, i penso que el llibre de la Marta me n'ensenyarà moltes i, una cosa que encara és més interessant, a saber el motiu de les frases. Gairebé tothom coneix el seu significat, però no és tan habitual que coneguem l'origen. El perquè s'expressa d'aquella manera.

Avui, per exemple, he sabut d'on va sortir la frase fer catúfols, referida a persones grans que gairebé no les entens. Els catúfols són aquells recipients que transporten l'aigua d'un lloc a l'altre en una sínia. Quin goig poder assistir a xerrades com les d'aquests dies. També ho podem trobar a les xarxes. A Internet. Però no podem quedar-nos en la mediocritat o poca-soltades que s'acostumen a llegir i escoltar. Hem de saber fer la tria.

Arenys de Mar ha tingut la sort de comptar amb unes persones que es dediquen professionalment a l'escriptura, i que tenim el goig de poder llegir i escoltar. Cal felicitar el govern municipal la iniciativa i encert de la trobada, i animar a més gent a participar-hi. A la vida hem d'estar sempre a punt per aprendre, i la millor manera és escoltant els altres. Gràcies. 

dissabte, 18 d’abril del 2026

En defensa de la participació

Darrerament, Arenys de Mar ha estat notícia no pas per fets luctuosos, sortosament, sinó per la iniciativa d’una vilatana, l’Ana León, que ha comptat amb la participació i mobilització de molts vilatans i ciutadans d’altres poblacions veïnes. El motiu, reclamar a la Generalitat la creació d’una línia de transport públic per arribar a l’hospital de referència de la mostra comarca a can Ruti, a Badalona.

Vivim en una democràcia representativa i algú no entén que la ciutadania pugui actuar més enllà d’escollir els seus representants polítics cada quatre anys, i es mobilitzi per unes causes justes, en aquest cas, per aconseguir un servei essencial.

Estem més acostumats a sentir criticar l’administració pública per les seves mancances que no pas arremangar-nos per fer veure les nostres necessitats, la nostra voluntat. Accions com la de l’Ana León, n’hem vist alguna altra, però escassegen. Existeix la Iniciativa Legislativa Popular (ILP) però a casa nostra no ha tingut gaire èxit. Em ve al cap la iniciativa per aconseguir una llei electoral pròpia que els nostres representants polítics han estat incapaços de consensuar, i que va acabar en no res.

Si potenciéssim la mobilització tranquil·la i la participació col·lectiva per millorar la societat, potser deixaríem una mica de banda la pràctica massa habitual i fàcil d’utilitzar les xarxes socials per increpar i insultar, que no serveix per a res més que per crear un ambient desagradable i fins i tot violent.

Cal felicitar l’Ana León i totes les persones que li han fet costat i esperar que la Generalitat doni una resposta positiva a aquesta demanda tan reclamada i necessària. En uns moments que la xarxa ferroviària està tan deteriorada, encara pren més força la necessitat de comptar amb un transport públic alternatiu, i en el cas de l'hospital de can Ruti, per la seva situació geogràfica, queda molt més justificat.

divendres, 17 d’abril del 2026

Preparats per al que faci falta

Avui és d'aquells dies que arriba el capaltard i t'adones que no t'has assabentat de res. Què ha passat pel món? A més, et sents una mica frustrat perquè allò que volies aconseguir no ha estat possible. T'has estat barallant amb l'ordinador per poder confeccionar aquell document que t'ha de servir per a la teva feina, i... com és possible que sigui tan complicat? 

Potser no és complicat, i el problema és que a mi em costa de trobar la manera de resoldre-ho. Qui m'hi pot ajudar? A qui puc trucar perquè em digui si allò que vull fer és possible i de quina manera hi puc arribar?

Llavors és quan penso que hi ha moltes persones que tenen dificultats en coses bàsiques. El meu cas sempre pots dir que no és urgent i, fins i tot, en pots prescindir, encara que t'agradaria aconseguir-ho per tenir les coses més ben plantejades. Aquelles persones, però, que els problemes són de salut, d'habitatge, o d'arribar a finals de mes i haver pogut alimentar tota la família, segur que no poden aclucar els ulls, o pensar que demà o un altre dia potser estaran més inspirats. El problema el tenen a sobre i l'han de resoldre o trobar qui els ajudi.

Aquest cap de setmana Arenys de Mar bullirà d'activitats i, com ja va sent habitual, hi ha duplicitat d'actes que t'obliguen a triar i, per tant, deixar d'assistir a algun lloc que promet ser molt interessant. Aquest cap de setmana a Arenys se celebra la primera edició de "Les Set*Ciències", hereva de l'"Arenys vila del llibre" dels dos darrers anys.

Vindran a Arenys escriptors i escriptores de renom, i això és tot un luxe, i també els autòctons tindran el seu protagonisme. Segur que tindrem visitants, que s'han assabentat dels actes programats. Tots ells seran benvinguts. A veure si tenim els carrers ben endreçats i poden marxar de la vila, convençuts que juguem a primera divisió.

dijous, 16 d’abril del 2026

Fem bé les coses!

Cal que ens concentrem bé en la feina, tant si es tracta de feina professional com d'activitats de lleure. El mateix si ens referim a tasques de l'administració pública com si és dins del món privat. Parlo sovint d'excel·lir. És, al meu entendre el que hauríem d'intentar aconseguir, però en tot cas, fem bé la feina, i no permetem que el desinterès, la manca d'atenció provoqui fets irreversibles.

La reflexió d'avui m'ha sorgit arran de la notícia del suïcidi d'un assassí confés, dins de la seva cel·la. Segons es comenta, es tracta del quart suïcidi en presons catalanes aquest any. Es podia haver evitat? La mateixa informació diu que a l'intern no se li havia activat el protocol de prevenció de suïcidis perquè no s'havien detectat indicadors que en justifiquessin aquesta activació.

Avui, a la tertúlia de la ràdio, comentàvem les disfuncions entre Adif i Renfe, i algun dels tertulians deia que probablement la separació de funcions i responsabilitats entre les dues empreses era la causa de l'augment dels conflictes i problemes de Rodalies. No sé què hi ha de cert, però en tot cas hi ha coses a millorar, i la més urgent és la comunicació i informació als usuaris.

Els responsables d'Adif o Renfe poden excusar-se en la manca d'inversió històrica a l'hora d'explicar les causes de tantes anomalies a la xarxa, però el que no té justificació possible és el silenci i falta de comunicació als usuaris davant de qualsevol aturada o disfunció. La comunicació és vital i la seva absència és el que provoca més desconfiança a la gent. Pots enfadar-te molt si et trobes que dia rere dia el tren no funciona correctament, però és exasperant que no se t'informi al moment de tot el que està passant, de la previsió de retorn a la normalitat, i de les alternatives que se t'ofereixen per poder arribar a la teva destinació.

Cal fer bé les coses, sobretot si al darrere hi ha unes persones que depenen de la teva actuació. Exigir responsabilitats quan faci falta, i practicar el deure d'informar en tot moment de quina és la situació.

dimecres, 15 d’abril del 2026

El dret a la llibertat

Avui he llegit una notícia al diari ARA que estic segur revolucionarà les xarxes socials, per la por que pot generar. Es tracta de l'alerta que el centre penitenciari de Ponent fa a la Fiscalia de Lleida de l'alliberament, aquest dijous, d'un home condemnat per dues morts i diversos atracaments. El pres ha complert la condemna i sortirà en llibertat.

El fet no seria notícia si no fos que les persones que l'han tractat hi veuen un "risc significatiu de noves actuacions delictives". El pres no ha volgut seguir cap mena de tractament i després de cinc mesos de llibertat va tornar a ser ingressat a la presó per un atracament. 

Se'ns diu que els delictes han disminuït, però no la sensació d'inseguretat de la població. És per això que saber que una persona amb tots els seus antecedents delictius i criminals, pugui tornar a la societat en plena llibertat, provoca certa angoixa. El dret a la llibertat no es pot negar a ningú, i si una persona ha complert la pena, té tot el dret a gaudir-ne. 

Després ve la dita que val més prevenir que curar, i això entra en contradicció en la presumpció d'innocència i pensar que la persona s'ha penedit dels seus actes i que no necessàriament hagi de tornar a delinquir. De totes maneres, si els seus cuidadors durant els anys de captiveri consideren que hi ha indicis que hi torni, això s'hauria de tenir molt en compte.

La notícia ja parla que des de l'any 2010 la llei preveu la llibertat vigilada en cas de delictes greus, però aquesta llei no és retroactiva, sinó que es té en compte en sentències posteriors. Cal pensar que alguna cosa s'haurà de fer, que no contradigui el seu dret a la llibertat, però que pugui minorar les possibilitats de reincidir i provocar noves víctimes.

Tal com deia al començament, segur que més d'un no hi estarà d'acord. Els drets i deures s'han de respectar i analitzar a fons, i et trobes en situacions que es fa molt difícil opinar i donar la raó. Esperem i desitgem que la persona en qüestió s'hagi redimit i no provoqui més morts ni atracaments.

dimarts, 14 d’abril del 2026

Tot per l'audiència!

No em cansaré mai de dir que no tot s'hi val a l'hora de parlar en públic i manifestar les nostres idees, malgrat que cada vegada ens trobem amb més exemples d'actituds estúpides o fins i tot ofensives que no tenen cap més intenció que fer-se notar per interessos econòmics, polítics o socials. És evident que tenint exemples com el de Trump, pots entendre que hi hagi persones que es passin de la ratlla. Ho entens, però no queda justificat.

Aquesta setmana l'escriptor Eduardo Mendoza va fer uns comentaris referits a Sant Jordi i la diada del llibre que han tingut ressò, no pas per la qualitat o enginy d'aquests, sinó per l'absurditat o falta de respecte que han significat. Uns comentaris que no tenen cap sentit, i que només hi ser veure la voluntat de crear polèmica, sortir als diaris i vendre algun llibre més.

El primer que penses és això, perquè se't fa més difícil creure que l'home s'hagi trastocat. Dir que Sant Jordi fa nosa el dia 23 d'abril, afirmant, a més, que era un maltractador d'animals i que ni tan sols sabia llegir, és una bajanada que no se sustenta en res i només provoca rebuig i malestar. 

Haig de dir que, sense ser-ne un fidel lector, sempre havia mirat amb bons ulls l'escriptor. Vull pensar que va tenir un mal moment i que no per això haurem de canviar la manera de veure'l i apreciar. No vull creure, per un seu bé, que pateix algun problema mental, la qual cosa m'entristiria, sinó que es tracta d'un lapsus perdonable. Li desitjo molts anys de vida i de treball literari. Segur que pot aportar idees molt més interessants que les quatre frases que va deixar anar aquest dia. 

dilluns, 13 d’abril del 2026

Uns resultats electorals desitjats

El resultat de les eleccions d'ahir a Hongria ha comportat una desfeta espectacular de qui ha estat durant vint anys primer ministre del país, els darrers setze de manera ininterrompuda, amb una posició de poder absolut, canviant-ho tot perquè res li fes ombra. Haig de reconèixer que, malgrat que les prediccions asseguraven la derrota, jo no ho tenia tan clar, tenint en compte la possibilitat que es manipulessin els resultats, un fet que cada vegada és més previsible que pugui passar.

La gran incògnita d'ara, però és el programa que seguirà el nou primer ministre, que ha escombrat els seus adversaris, sense ensenyar gairebé les cartes. L'única cosa que sabíem era que volia desbancar el fins ara primer ministre i ho ha aconseguit.

Els membres de la Unió Europea, estaven molt pendents dels resultats bàsicament perquè Orbán ha estat la pedra a la sabata de l'organització, actuant com un cavall de Troia, tot informant d'amagat Putin i Trump, del que s'estava coent dins de la Unió, i vetant acords que requereixen la unanimitat, en benefici de Rússia. 

Probablement, Orbán no ha estat l'única persona que ha obrat d'aquesta manera. Som conscients que la ultradreta, cada vegada més present i forta dins la Unió, també ha pogut facilitar informació interna als principals enemics. Una ultradreta que no creu en l'organització europea i que voldria recuperar les competències que els seus respectius països han cedit a la Unió.

Tot i el canvi polític que experimentarà Hongria continuo pensant que es fa necessària la reforma del funcionament del Parlament Europeu, de cara a substituir la unanimitat per majories qualificades en la presa de decisions. No es pot deixar tot en mans d'un sol membre que, per les circumstàncies que sigui, pot estar interessat a bloquejar el funcionament de la institució.

Orbán va perdre les eleccions d'ahir diumenge, però hi ha més perdedors i aquests es diuen Trump, Putin i Netanyahu.

diumenge, 12 d’abril del 2026

La història es repeteix

Vivim en un país on tot s'improvisa i el pitjor de tot és que la ciutadania en paga els plats trencats. No s'exigeixen responsabilitats i sempre hi ha algú que s'embutxaca beneficis per uns fets que finalment es demostren erronis. 

D'acord que aquest paràgraf és molt contundent i segur que hi ha fets que no segueixen el patró, però malauradament n'hi ha massa que sí que encaixen en la descripció i el que avui vull comentar sembla que n'és un d'ells.

Segons he pogut llegir al diari ARA, dos exagents de la Guàrdia Civil varen patentar el sistema d'avís lumínic conegut com a balisa V-16, i que el govern espanyol, a través de la Direcció General de Trànsit, ens ha obligat a comprar i utilitzar en cas d'una avaria a la carretera. Sembla que aquesta patent ha generat un negoci de més de 1.200 milions d'euros. 

El problema, però, és que l'Associació Unificada de la Guàrdia Civil (AUGC) ha manifestat que el sistema és ineficaç i que no ha aconseguit, des de la seva posada en marxa, el seu objectiu de reduir el nombre de morts per atropellament a les carreteres. Els principals obstacles per al seu bon funcionament són la poca visibilitat durant les hores del dia, i els buits de cobertura i connectivitat en algunes zones rurals, entre altres. A tot això cal sumar que els vehicles estrangers que circulen per les nostres carreteres no estan obligats a utilitzar les balises, sinó els tradicionals triangles.

L'AUGC comenta que a l'hora de decidir la posada en marxa del nou sistema obligatori, no es va tenir en compte l'opinió dels agents que trepitgen diàriament la carretera. La meva pregunta és: Qui és el responsable de tot això? Se li haurà d'exigir responsabilitats polítiques i econòmiques?

En aquest blog ja vaig parlar un parell de vegades de la balisa i ja tenia els meus dubtes sobre l'eficàcia de la mesura. L'Administració sempre va tard i s'adona dels errors quan ja està tot decidit. No podien haver-ho analitzat prèviament i no esperar que tothom hàgim hagut d'adquirir la balisa? Continuarà... 

dissabte, 11 d’abril del 2026

Desconfiant

Avui podria ser un dia important tenint en compte la trobada entre els EUA i l'Iran per negociar l'alto el foc. Aconseguir que s'acabi la guerra absurda seria tota una fita, i per això hauríem d'estar expectants amb l'esperança que arribin a un acord. Estem massa escaldats, però, i hem perdut l'esperança. Ja no ens fiem de res i això, sense anar gaire lluny ho podem corroborar amb els exemples de Gaza, Ucraïna i ara l'Iran. Moltes negociacions, moltes paraules, però cap resultat eficient.

Algú creu que a Gaza ja viuen tranquils? Potser ens falta informació, i això ens fa pensar que tot s'ha acabat. A Ucraïna han pactat un alto el foc provisional, de 30 hores. Quantes vegades s'han reunit amb la intenció d'acabar la guerra? 

Em dol pensar que vivim en un món capaç de volar cap a la lluna, però incapaç d'aturar les guerres. Busquem culpables i n'assenyalem uns quants, probablement els protagonistes principals: Putin, Trump, Netanyahu, però què passa amb tota la gent que els fa costat. Ja no parlo de qui els ha votat, que aquest seria un altre tema, sinó d'aquells que estan al seu voltant i permeten que mantinguin les guerres.

També els dirigents europeus que amb la seva posició dubtosa i incoherent, són incapaços de plantar cara i permeten que Israel continuï bombardejant, amb el suport dels EUA. Trump amenaçava de sortir de l'OTAN, però entenc que el més coherent i moral seria que els altres països que en formen part fossin els que en sortissin. 

Aquests dies el papa avisava al president Trump que Déu no està al costat dels que tiren bombes. Aquestes paraules que no han tingut un gran ressò són importants pensant que l'Església massa sovint ha callat davant de fets criminals com els que protagonitza el president dels EUA. Les paraules se les emporta el vent. És cert i, per tant, cal escoltar-les i actuar en conseqüència. No podem continuar al mateix bàndol veient tot el que està passant. 

divendres, 10 d’abril del 2026

La toponímia d'Eivissa

A la nostra visita a l'illa d'Eivissa em va cridar l'atenció que la gran majoria de pobles tenien el nom d'un sant o santa. De fet, la capital és una de les poques excepcions. Els grans municipis són, a part d'Eivissa, Santa Eulària, Sant Antoni, Sant Josep i Sant Joan. A més, aquestes poblacions tenen dins del seu terme municipal altres petits pobles que també amb nom de sants o santes: Sant Rafel, Sant Miquel, Sant Jordi, Sant Josep, Santa Agnès, Santa Gertrudis, Sant Llorenç, Sant Agustí, Sant Carles, Sant Mateu... 

És per això que un cop a casa he volgut conèixer la raó d'aquesta proliferació de sants i santes, que també passa a la petita illa de Formentera, amb Sant Francesc Xavier, el meu patró, i Sant Ferran. 

L'explicació rau en el fet que antigament hi havia una gran dispersió a l'illa i amb la construcció de les parròquies, els pobles es varen anar formant al seu voltant i adoptant els noms d'aquestes esglésies. De fet, a casa nostra tampoc no ens ha de venir de nou. Si gratem una miqueta i anem enrere, ens adonarem que moltes poblacions es varen constituir al voltant d'una parròquia. Arenys de Mar en seria un bon exemple.

Potser Catalunya ha corregut a secularitzar-se, tot traient el nom del sant de les seves poblacions. Segur que tots en tenim algun exemple al cap. A mi, el que em ve a la memòria de seguida és el cas de l'Esquirol, que sempre s'escrivia entre parèntesis, després del nom oficial de Santa Maria de Corcó. Al Maresme tenim els exemples de Vilassar de Dalt i de Mar, i també de Premià de Dalt i de Mar, tots ells amb noms de sants. D'altres són Ripoll, La Ràpita, Besalú, i podríem seguir.

És important conèixer la història perquè a vegades volgudament o inconscientment en reneguem. Em sembla molt bé que es vulgui secularitzar, però això no ens pot fer oblidar que històricament la religió, i en el nostre cas la catòlica, ha tingut un pes molt important i decisiu, i que no ens ha de fer vergonya reconèixer. És per això que dol tant quan s'utilitzen les creences religioses per insultar o menystenir les persones. Tothom és lliure de creure o deixar de creure, però s'ha de ser molt ignorant no conèixer d'on venim. 

dijous, 9 d’abril del 2026

La lentitud de la Justícia

Avui ho comentàvem a la tertúlia de la ràdio. No és lògic que es triguin vint anys o més a jutjar uns fets delictius. La Justícia al nostre país és massa lenta. Entenc que tot s'ha d'estudiar a fons i no precipitar-se, però d'aquí a trigar dues dècades per jutjar uns delictes no té cap sentit i, a més, provoca rebuig i desconfiança a la ciutadania.

Més d'una vegada he dit que davant d'actes de corrupció a l'administració pública es va decidir extremar la vigilància prèvia a qualsevol tramitació, amb la finalitat d'evitar que els corruptes ho tinguessin fàcil per enriquir-se il·legalment. Es va aconseguir l'objectiu? No. Estem farts de veure i llegir casos de corrupció tot i les mesures de control i les maniobres que s'han de fer per tramitar qualsevol expedient. I si no que li ho pregunti a un funcionari municipal qualsevol.

Sempre he defensat que els tràmits administratius han de ser àgils i senzills. El que cal després és disposar d'un sistema fiscalitzador de tots els tràmits realitzats que permeti descobrir irregularitats. I si n'hi ha hagut, o se sospita que algú s'ha embutxacat diners que no eren seus, llavors s'ha de jutjar ràpidament per demostrar a la ciutadania que actuar de manera corrupta té un càstig exemplar immediat.

Tal com es preguntava un dels tertulians, com es pot demanar detalls d'actuacions fetes fa vint anys? La memòria és efímera. Qui ha delinquit n'és conscient tota la vida, això no ho oblidarà i intentarà ocultar-ho per tots els mitjans. Una altra cosa és recordar totes les casuístiques. 

Aquests dies s'està jutjant diferents casos que tenen història i que en situacions normals i de sentit comú s'haurien d'haver resolt fa molts anys. La desconfiança de la ciutadania no ve donava només pel temps transcorregut, sinó també per la impressió que tot acabarà en no res, havent perdut diners i temps. És molt trist! 

dimecres, 8 d’abril del 2026

Metro fins a Mataró

Un dels temes de debat permanent al nostre país és la mobilitat. Tenim molts problemes per afrontar davant les dificultats en què es troba la xarxa de transport públic, sigui per carretera o ferrocarril. Rodalies, que té un volum molt alt d'usuaris que agafen el tren per anar a treballar o estudiar, fa massa anys que arrossega problemes, que s'ha agreujat els darrers mesos. La manca d'inversió i planificació ha fet que cada vegada hi hagi més gent afectada per una xarxa obsoleta amb moltes mancances.

La línia de Rodalies que passa pel Maresme està funcionant, teòricament i fins a Mataró, com un veritable metro. Si funcionés correctament i gràcies a la freqüència prevista, no et caldria mirar quan passa el tren, sinó simplement acostar-te a l'estació de tren i agafar el primer que passi. Malauradament, a la pràctica tot són entrebancs i anomalies.

L'alcalde de Barcelona manifestava avui que el metro hauria d'arribar fins a Mataró i Castelldefels, i potser si fos així, alliberaríem una mica la xarxa de Rodalies a l'espera que la inversió fins ara oblidada posi al dia la infraestructura que permeti un transport digne del segle XXI.

I a tot això cal millorar la xarxa de transport públic per carretera per poder accedir a serveis necessaris i que no és possible arribar-hi en tren. Penso concretament en centres sanitaris de referència, com poden ser l'hospital de Mataró i el de Badalona, que darrerament s'ha reivindicat amb mobilitzacions ciutadanes i suport d'ajuntaments.

Les carreteres es troben saturades, tal com s'ha pogut observar aquests dies de Setmana Santa, però també durant els dies de feina. El transport de mercaderies és bàsicament un transport per carreteres i això afegeix volum de trànsit a unes autopistes sense peatge i amb problemes de manteniment. Millorant el transport públic, la puntualitat i freqüència, ens faria la vida més fàcil, i també més econòmica, sobretot ara que el preu de la benzina s'ha inflat sensiblement.

dimarts, 7 d’abril del 2026

Un punyal a la butxaca

Avui he llegit una notícia que segur portarà cua, molts comentaris i posicions contràries. Es tracta de la mort d'un presumpte delinqüent quan intentava robar a una persona que anava en cadira de rodes i que es va defensar amb una arma blanca, apunyalant-lo i causant-li la mort. La notícia afegeix que la víctima mortal tenia antecedents per robatoris semblants.

M'imagino els comentaris perquè cada vegada que detenen un delinqüent la gent protesta perquè està convençuda que després de declarar sortirà al carrer fins a la següent temptativa. Davant la inseguretat que patim, segons per quins carrers circulem i quines hores, hi ha molta pressió perquè qui delinqueixi no li surti tan barat.

En aquest cas, la persona robada es va defensar apunyalant el delinqüent, i algú dirà que no és culpable perquè va actuar en defensa pròpia. Anar pel carrer amb una arma blanca no és gaire normal, sobretot si no tens intensió d'utilitzar-la. Si, per contra, penses que potser l'hauràs de fer servir has de ser molt conscient què significa atacar a una persona, encara que sigui per defensar-te.

Entenc la por de molta gent davant les notícies que apareixen de robatoris i assalts, però no podem anar armats i treure el ganivet a la primera oportunitat. No soc ningú per jutjar la situació i ho deixo als jutges que se n'hauran d'encarregar, però en tot cas caldria pensar en una altra manera d'anar per la vida.

Intentaré no llegir els comentaris que apareixeran, perquè ja hi ha prou violència física arreu per a haver de suportar violència psicològica en la seva lectura. Hi ha molts problemes de violència que no es poden resoldre policialment, sinó intentant dignificar la vida de tots, pensant en les persones més vulnerables, que acostumen a haver viscut una vida molt desestructurada. Això no els justifica, però t'ajuda a entendre quina ha de ser la missió dels nostres polítics dirigents.  

dilluns, 6 d’abril del 2026

Comença una nova etapa

Després d'una setmana de vacances que han servit per aturar el ritme frenètic dels darrers dies, comença una nova etapa de la meva vida, amb il·lusió i moltes ganes de ser útil per a totes aquelles persones que puguin necessitar els meus serveis. No es tracta de fer impossibles, sinó simplement tenir l'encert d'assessorar correctament els vilatans davant de possibles dubtes en la resolució dels seus conflictes amb l'Administració local. 

La figura del defensor de la ciutadania no és prou coneguda i hi ha un cert desconeixement de què pot fer, quines són les seves competències i quan hi podem acudir. Cal, doncs, no només fer més difusió de la seva existència, sinó també una mica de pedagogia per donar a conèixer quines són les seves funcions.

Arenys de Mar, compta amb la defensoria de la ciutadania des de fa gairebé vint anys, amb les persones de Manel Pou i la Teresa Verdura, que no han defallit, de manera altruista, per ajudar a totes les persones que s'hi han adreçat, sense límits en la seva voluntat de servir els arenyencs. El llistó que han deixat és el molt alt i, per tant, el repte és gran, però il·lusionant. Amb el seu ajut i el de la gent que forma part del Fòrum de Síndics Locals de Catalunya, confio a poder estar a l'altura.

Intentaré mantenir aquest blog que fa més de vint anys escric diàriament, deixant clar que és un espai de reflexions personals sobre què passa al nostre entorn i més enllà, desvinculat de la meva tasca com a defensor de la ciutadania. Penso que és bo que aprofitem l'espai d'Internet per exposar opinions serioses, potser no sempre encertades, però sempre de bona fe i amb ganes de posar un gra de sorra en l'esforç per fer més agradable la nostra convivència, massa sovint violentada.

diumenge, 5 d’abril del 2026

Una dosi de racisme

Davant de manifestacions racistes i xenòfobes tots ens posem les mans al cap. Hi ha, però, actituds i comentaris quotidians que passen gairebé desapercebuts. En el fons, i això és molt trist i preocupant, tothom té una dosi de racisme més o menys desenvolupada.

El fet que es comenta aquests dies són els càntics contra els musulmans en el partit de futbol de les seleccions espanyola i egípcia. Si et bellugues per les xarxes socials, però, només has d’aturar-te en un article que parli de la immigració per adonar-te que aquesta dosi que comento existeix, amb expressions que ofenen.

No m’estendré amb aquest tema perquè ja en vaig parlar no fa gaires setmanes. Feu l’exercici de buscar i llegir aquests articles que us comento i estic segur que convindreu amb mi que el nivell i categoria dels opinadors és mediocre, i desagradablement violent.

Ens oblidem que estem parlant de persones i els neguem els drets que exigim per a nosaltres. Estarem d’acord que tot s’ha de regular i fer-ho bé, però mai en detriment dels drets d’un ésser viu, no importa on hagi nascut.

dissabte, 4 d’abril del 2026

Nascut a Granada

Aquests dies de Setmana Santa he seguit les notícies molt d’esquitllada. Tot i això, vaig veure que el TSJC continua posant bastons a les rodes a la llei de Política Lingüística, quant a l’ensenyament en llengua pròpia. És una mica la cançó de l’enfadós i, tal com ja he comentat alguna altra vegada, morirem lluitant per la nostra llengua. I no podem defallir.

Tinc la sort, també perquè m’hi he esforçat, de mantenir el català quan el meu interlocutor parla en castellà. No m’és gens difícil seguir la conversa en la meva llengua, parli com parli l’altre, amb el benentès que em comprèn i podem seguir la conversa. 

Avui m’he trobat amb una persona que feia algun esforç per contestar-me en català. Jo, si veig que pateixen gaire, els dic que em parlin en castellà sense cap problema, però en més d’una ocasió em responen que ja els va bé fer l’esforç. L’interlocutor d’avui m’ha dit que li costava un xic parlar-lo, fent èmfasi que havia nascut a Granada.

Si no ho lluitem nosaltres, ningú no ho farà per nosaltres. Això ho recalco als meus fills. Parlar en català arreu no és mala educació. És defensar la nostra llengua, que hem mamat i que ens fa expressar amb naturalitat els nostres sentiments, idees i opinions. Ens ha tocat viure-ho d’aquesta manera i ho hem d’acceptar sense claudicar.

divendres, 3 d’abril del 2026

El sol es pon

Mentre els astronautes van cap a la lluna nosaltres hem decidit dedicar una estona del dia al sol. De fet, ens ha acompanyat des que ens hem llevat, i l’hem volgut anar a acomiadar. Les postes de sol han estat sempre molt admirades, cadascú des del seu lloc de residència, però quan ha convingut o s’ha desitjat, també hem fet quilòmetres per admirar-la des d’una altra perspectiva.

Gaudir de les tonalitats que es poden distingir a mesura que el sol arriba a l’horitzó de referència és tot un luxe. Aquella vermellor que s’intensifica a mesura que es va acostant a l’horitzó, fins a desaparèixer, deixant per uns instants el testimoni de la seva esplendor. Pots apreciar el perfil de les muntanyes, si vius a l’interior o la línia que separa el cel del mar, si ho contemples arran de mar. Nosaltres, que vivim a la costa, és molt probablement el que més ens reconforta.

Hem intentat passar el dia al marge de les notícies, que des de fa massa temps són preocupants i tristes. Hem acabat el dia admirant la natura. Contemplant un fet que succeeix cada dia, però que ens passa desapercebut. Avui, no. Avui hem volgut aturar-nos i gaudir de la bellesa. No l’hem vist desaparèixer dins de l’aigua, però la seva lluminositat s’hi reflectia.


dijous, 2 d’abril del 2026

De nou, la lluna

Arran de l’enlairament de l’Artemis II en direcció a la lluna em venen a la memòria les imatges en blanc i negre de l’arribada de l’Apolo XI al nostre satèl·lit. Ho vàrem seguir amb expectació i emoció. No ens ho acabàvem de creure. De fet, durant molts anys hi va haver qui es va dedicar a comentar i defensar que tot havia estat un engany i que es tractava de decorats.

Després han passat molts anys sense que aquella proesa tingués continuïtat. La lluna ja no interessava?

Nosaltres, que no hi entenem res, pensàvem que a partir del 1969 tot seria un anar i venir de la lluna, on es construiria i hi hauria qui hi faria llargues estades. D’alguna manera, quan vam veure que l’aparcaven, vàrem quedar una mica desil·lusionats. Ara hi tornen.

Haig de suposar que durant aquests cinquanta anys llargs s’ha avançat molt en coneixements i a més ja no són només els nord-americans els que s’hi dediquen, sinó que russos i xinesos no queden curts. Bé, potser els russos amb el pa amb tomàquet que tenen muntat amb Ucraïna, ara quedaran un xic despenjats.

Sigui com sigui, amb el nou viatge en marxa, encara que sabem que no hi posaran els peus, tots ens hem engrescat una mica i hem deixat de pensar, per uns instants, amb la barbàrie que provoca el seu president.

dimecres, 1 d’abril del 2026

Hi ha moments que no pots callar!

M’avorreix solemnement parlar de Trump, però hi ha moments que no me’n puc estar, i no és perquè pensi que el president dels EUA pugui acabar llegint el meu blog, sinó per si algú, d’entre la gent que em segueix, o que arribi al meu blog per casualitat, té dubtes. Per aquelles persones que segueixen els predicats de Vox o simpatitzen amb aquesta entitat mal anomenada Abogados Cristianos.

Algú de bona fe pot pensar que l’eutanàsia és un error, que no s’hauria de permetre i que la llei que l’empara s’hauria d’abolir. Que un criminal, xenòfob i violent, com podríem definir Trump, amb tots els mals i morts que està causant, posi en dubte la legalitat d’una llei com l’eutanàsia, i posi en dubte la defensa dels drets humans a Espanya, és un insult a la intel·ligència i no hi hauríem de dedicar ni un minut, llevat que serveixi per a la bona gent i innocent que es pensen que amb aquestes proclames es va amb la bondat per davant.

No m’agrada prendre partit a la lleugera, però hi ha situacions que no es poden consentir i s’ha de dir en veu alta i clara que no es pot jugar amb els sentiments de la gent. Puc arribar a entendre els pares de la noia que desitja acabar amb el patiment en aquest món, però és denigrant veure que un personatge com Trump i la seva administració, que mata persones innocents de fora el país o de dins mateix, faci aquestes proclames. 

El món no es mereix segons quins dirigents poderosos, i en tenim uns quants que ho fan pagar a les víctimes innocents. Que ningú no se m’acosti a defensar aquesta intromissió sense sentit i perversa, que no invoquin el nom de Déu en va. Els creients ens sentim ofesos per segons quines manifestacions i accions d’entitats que es fan passar per creients i bones. No enganyem més a la gent i aprenem a estimar els altres!