Ni amb aigua calenta!

N'hi ha que no se senten al·ludits per més insistència que hi pugui haver. D'una manera prou explícita, importants dirigents d'ERC, i també històrics, demanen a l'actual direcció que s'ho pensi dues vegades i faci un pas al costat. Cal renovar les persones, sobretot després del fracàs. I si l'únic dirigent que ha manifestat que vol tornar-hi és Oriol Junqueras, queda clar que el manifest va dirigit a la seva persona. No se n'adona?

    Sempre he pensat que era molt cregut i que actuava per sobre del bé i del mal. Són apreciacions a la distància i, per tant, poden ser equivocades. Són sensacions. Ara, però, veien el que està passant i la manera de reaccionar, gairebé que m'ho corrobora.

    Ens queixem molt de personatges que teòricament han desaparegut, però no deixen de fer la punyeta i amargar tothom. Els dos grans exemples són els presidents Aznar i Felipe González, però n'hi ha més. I en tenim de molt a prop, com és el cas del senyor Junqueras, però tampoc no està sol. 

    Les persones hauríem de ser prou llestos i adonar-nos quan fem nosa. I això no vol dir que no s'hagi de reconèixer tots els mèrits, la feina ben feta, els sacrificis personals i dedicació, i les conseqüències, com poden ser la presó o l'exili. Hi ha un moment, però, que un ha de saber retirar-se i donar pas a altres persones que segur que també ho faran bé. Això ho trobaríem arreu, però en política crec que és més evident que enlloc més.

    El manifest signat per molts càrrecs i militants d'ERC hauria de fer reflexionar el president en hibernació, i pensar-s'ho dues vegades si el 30 de novembre ha de presentar candidatura, o bé es queda al costat, ajudant a qui agafi el relleu, que ben segur li serà molt útil. 

    És una qüestió de partit i, per tant, han de ser els militants qui acabin decidint quin és el futur. Seria una llàstima que un excés d'ego fer perdre posicions a un partit polític que ha liderat el govern català durant els darrers anys, i que ha patit tota la repressió del nacionalisme espanyol. Cal renovar el partit, i recuperar tot el que s'ha perdut, en el seu benefici, però també en el de tot el país.

El perillós Trump

Amb l'inici de la campanya electoral, de moment amb les primàries republicanes, s'ha posat en evidència que Trump té moltes possibilitats de recuperar la presidència dels EUA. Un fet que fa tremolar a molta gent i que Europa no hi té res a guanyar, ans el contrari. Un Trump de president dels EUA encara afeblirà més la posició europea i donarà ales a Putin per acabar d'ensorrar Ucraïna, davant dels nassos d'una Europa incapaç de resoldre el conflicte ni salvar-li els mobles.

    Sempre havíem sentit a dir que la democràcia era el sistema menys dolent i rèiem per sota el nas. Ara ens adonem que les escletxes de la democràcia per empitjorar la situació del món no només varen existir el segle passat, sinó que continuen presents i estan a punt de manifestar-se novament, amb una pujança de l'extrema dreta i, conseqüentment, una pèrdua de drets i llibertats de les classes més humils, en uns moments en què la classe mitja està a punt de desaparèixer.

    El partit demòcrata nord-americà ha estat incapaç de trobar una alternativa a Biden que pugui fer ombra a l'expresident republicà, i molt ens temem que això el conduirà novament a la presidència del país, provocant una greu desestabilització del món en general. Biden ni ha convençut, ni se li veuen forces per res de bo per evitar-ho. La vicepresidenta, que semblava que era un input important de la candidatura, ha passat pràcticament desapercebuda, i no ha afegit valor a la presidència. Això també és un punt en contra de la possible reelecció del líder demòcrata, i el pot conduir estrepitosament a la derrota.

    I la pregunta que molts ens fem: com és possible que els humans fem tan malament les coses? i que repetim els mateixos errors sense aprendre del passat? No sé si l'arribada al poder del president Trump va ser un punt d'inflexió, però el cert és que portem uns anys que anem a la deriva, no només als EUA, sinó a tot el món en general. I des d'Europa les veiem venir sense saber ni poder evitar aquesta passivitat i manca de lideratge que no ens pot salvar. La dependència d'altres potències, siguin els EUA o la Xina, sembla que no importi gaire. Tan insignificants som com per no poder avançar i decidir per nosaltres mateixos?

    En temps del dictador somiàvem entrar a l'Europa que ens havia de resoldre tots els problemes, sobretot alliberar-nos de l'autoritarisme repressiu. Passats els anys, i ja dins d'Europa, ens adonem que ningú no ens pot treure les castanyes del foc, i que probablement ens hem adormit i hem perdut el tren. La nostra dependència serà ara d'un altre governant autoritari i dominant, encara que sigui a l'altra banda de l'Atlàntic.

Ens presentem per governar

Preparant la meva intervenció d'aquesta tarda-vespre, en la presentació de la candidatura de la CUP per a les eleccions municipals del proper mes de maig, es fa més evident que mai que una intervenció de cinc minuts és molt més complicada que no pas de mitja hora. La clau està en resumir i sintetitzar les principals idees, sense poder-les desenvolupar gaire. Dir just el més important, a partir del qual pots entendre tot el seu contingut.

Tinc molt clar els conceptes dels motius per haver acceptar la proposta de formar part de la llista, i també el llistat d'actuacions que ara fa setze anys vaig iniciar i de les quals en guardo un bon record. No tot va sortir tal com volíem, però sí que vàrem trencar una inèrcia d'apatia i vàrem introduir uns quants elements que han perdurat, no pas sense obstacles, i amb uns primers moments que semblava que tot se n'anava enlaire.

També queden clars els nous objectius, tant els que pugui aportar de manera personal, si es dona el cas que en tinc l'ocasió, com aquells que hauríem de construir tots plegats, de manera col·lectiva i al marge de les ideologies o consignes de partit.

La llibertat de moviments és molt important, i això és el que sempre he demanat i posat com a condició, sense oblidar el compromís i lleialtat als principis bàsics de qui et fa la proposta i et convida a formar part del projecte.

Segur que després de quinze anys les coses han canviat. No només les persones, sinó també la manera de fer, les normes i les prioritats, però hi ha uns temes que no desapareixen mai, i en canvi es troben a faltar, com és el respecte a les persones, el saber estar a l'altura de les circumstàncies i, sobretot, el retre comptes del treball i responsabilitats assumides.

Si una cosa es troba a faltar a la vila és l'empatia i confiança entre els polítics i la ciutadania, i això és una cosa que, des de qualsevol posició i responsabilitat, hem de treballar-hi tots, per aconseguir caminar plegats i millorar com a vila i com a societat. Hem d'obrir les portes i tenir una atenció especial a les famílies més vulnerables, les que requereixen més protecció i empara. És un treball col·lectiu, participatiu i positivista, per afrontar els grans reptes d'avui i sempre.

Collboni abandona el vaixell per tornar-hi amb més llibertat

La decisió de Jaume Collboni de sortir del govern municipal de Barcelona per preparar la seva candidatura a l'alcaldia no ha estat ben rebuda ni entesa per molta gent. El compromís que s'assumeix a l'inici del mandat és per a quatre anys i, tret que no passi res inesperat, es confia en la seriositat dels escollits per treballar fins a l'últim dia. 

Es pot entendre que una persona demani acabar abans d'hora amb les seves responsabilitats, per diferents motius, però es fa estrany que sigui per descarregar-se de feina i poder preparar millor una campanya per tornar-hi. La pregunta que ens podem fer és si l'alcaldessa Colau optés per fer la mateixa operació, si això s'entendria.

En aquesta decisió hi ha dues coses a tenir en compte. En primer lloc el fet de deixar a l'estacada la resta de regidors i regidores, per un interès personal i de partit. Per altra banda, també és important pensar en com actuarà en campanya, i de quina manera atacarà el govern de l'alcaldessa Colau, quan ell n'ha format part i s'ha significat en la majoria de decisions preses per l'actual govern municipal.

La segona part l'haurem d'analitzar quan arribi la campanya, segons quin sigui el seu discurs i la manera de justificar un fer diferent del que ara ha practicat en coalició amb els Comuns. De moment, però, ens podem centrar en el fet d'abandonar el vaixell, amb la intenció de tornar-hi i poder-lo dirigir.

Dissortadament els votants som poc crítics a l'hora d'emetre el vot, i ens deixem portar massa vegades per promeses que no s'acaben complint, i la majoria ho fa pel color del partit polític, sense tenir gaire en compte com s'ha actuat. Si de veritat penséssim en les persones probablement castigaríem la decisió de Jaume Collboni i no li donaríem suport. 

Desconec si els seus companys de viatge, els del mateix partit, han valorat positivament aquesta decisió. Segurament, si tenen ganes de continuar i els hi asseguren el lloc, ho donaran tot per bo, però d'entrada semblaria que és una llufa que els hi han penjat i que han d'aguantar estoicament perquè el partit mana.

Per sort meva no hauré de prendre part de la decisió de donar-li o no el meu suport, però si fos el cas, estic convençut que no li aplaudiria la decisió i em decantaria cap a una altra opció de més compromís, seriositat i esperit de servei.

Avui la relació intergeneracional és més important que mai

Ahir escoltava una conversa on es criticava els polítics Ernest Maragall i Xavier Trias perquè, a la seva edat, optaven a l'alcaldia de Barcelona. Em va semblar una crítica sense cap tipus d'argument que justifiqués que no poden ser unes persones vàlides per liderar un projecte polític a la capital catalana.

No hi vaig voler intervenir perquè d'alguna manera si els defensava podia semblar que justificava la meva decisió de figurar a les llistes electorals del proper mes de maig a la meva vila d'adopció, tot i la diferència d'edat amb els dos al·ludits. 

És cert que la nostra trajectòria en aquest món transcorre a través d'unes etapes on acostumem a col·locar-hi les coses i quan surts de la norma ets criticat i incomprès. Limitar-nos en el temps és un error, però sí que convé analitzar quin pot ser el nostre paper en cada moment de la vida, i sobretot en el camp de la política no professional, valorar què hi pots aportar per millorar-la. L'experiència és un grau i això s'oblida. Una experiència que no és sinònim d'eternitzar-te en les coses. A vegades va bé un decantar-te temporalment per després tornar amb més força.

També és cert que la joventut aporta empenta, decisió i ganes de revolucionar allò que sovint queda amorteït i caduc. La il·lusió per la novetat i les ganes d'obrir-te camí en un nou món, poden afavorir els resultats. En política es peca sovint de l'estancament, la rutina i el deixar-se anar. És molt fàcil dir que la burocràcia és feixuga i que no et deixa fer allò que voldries, allò que has promès que faries. Els joves poden trencar aquesta dinàmica amb més facilitat.

És per tot això que la combinació d'experiència i coneixement amb la il·lusió de la joventut per fer coses noves pot ser una proposta interessant en uns moments on la desconfiança cap als polítics és important. Caldrà, però, treballar perquè la distància entre el polític i el ciutadà no es vagi eixamplant, sinó tot el contrari. Per implicar el vilatà als temes de la vila, animar-lo a participar i que vegi útil la seva col·laboració en la gestió del municipi.

L'encaix d'experiència i joventut pot ser una solució a la paràlisi actual. Els joves volen fer moltes coses, però desconeixen el funcionament de l'administració. Aquelles persones que s'han apalancat al poder, han perdut la il·lusió i qualsevol excusa és bona per no fer res. Trobar aquest equilibri ha de ser l'objectiu de la nostra candidatura.

Què li passa a Lambán?

El president aragonès, que no és el nostre, darrerament està molt esverat i només fa que sortir als mitjans de comunicació amb les seves declaracions, sempre en contra de Catalunya. No és cap novetat que el president de l'Aragó aprofiti els avantatges d'atacar Catalunya per guanyar vots al seu territori. Aquesta pràctica és comú arreu d'Espanya. Els catalans, per mèrits propis o per interessos dels altres, som l'esca del pecat i tothom s'atreveix a criticar-nos i demonitzar-nos.

Probablement hem fet mèrits per ser envejats, i el problema és que rebem per totes bandes. No només tenim la crítica de les altres comunitats autònomes, com si fóssim uns privilegiats, sinó que a més no és cert i se'ns castiga amb menys inversió de la que correspondria i amb atacs a la nostra llengua i cultura.

Aragó és una comunitat que té l'autoestima molt baixa, i això ajuda a rebel·lar-se contra qui li fa ombra. Si a més hi ha interessos a compartir, llavors la lluita està armada. Aragó es va aprofitar del decret de l'article 155 de la Constitució per recuperar patrimoni que es trobava a Catalunya. Qualsevol excusa és bona per aconseguir allò que volem.

En les negociacions per a l'organització dels jocs d'hivern de 2030 s'ha arribat a un clímax ple d'espurnes. Es fa difícil saber què hi ha de veritat al darrere, perquè les informacions que ens arriben són contradictòries en funció del canal amb què arriben. En un principi semblava que tècnicament hi havia acord entre les dues comunitats, però després hi va entrar el joc polític que ho va encallar tot, fins al punt que el Comitè Olímpic Espanyol retirés la petició per organitzar els jocs. Ara tothom se'n lamenta, excepte els catalans que es mobilitzaven per aconseguir aturar-ho.

Lambán continua molt embalat, i les seves declaracions i crítiques contra Catalunya i el Comitè Olímpic Espanyol no s'han aturat. M'imagino que és una manera de lluitar per mantenir-se al capdavant del govern, sobretot pensant en les eleccions de l'any vinent. I tot això sent del mateix color polític que el govern de Madrid. Imagineu-vos què passaria si fossin de partits polítics diferents!

La percepció que jo tinc és que al president aragonès ha perdut els papers i no sap com sortir-ne. De totes maneres és una opinió que es pot considerar interessada, per la meva condició de català. Crec, però que qualsevol persona que examini els fets s'adonarà que el president aragonès té una certa tendència a la catalanofòbia, i això el perd. No sé fins quan durarà el sainet, ni les conseqüències que tindrà per a la seva reelecció com a president de la seva comunitat autònoma.

Jocs olímpics d'hivern

Coincidint amb l'article de Germà Bel al diari ARA apareix la notícia de l'aval del govern català a la candidatura de Barcelona-Pirineus per als jocs olímpics d'hivern de 2030. En aquesta proposta hi té molta importància el paper de la ciutat de Barcelona, però també del territori dels Pirineus, i segons diu la notícia, el govern vol demanar l'opinió de la ciutadania abans de fer efectiva la seva candidatura.

Bel, en el seu article es pregunta si val la pena organitzar aquests jocs olímpics. Saber quins beneficis en trauríem i quins inconvenients i costos patiríem. La CUP ja va dir en el seu moment que no hi estava d'acord, perquè ho considerava una activitat especulativa. Barcelona diu que no ho vol liderar, encara que sí hi estaria d'acord amb la seva organització.

Aparentment l'organització dels jocs olímpics de Barcelona 1992 va ser l'oportunitat per donar a conèixer al món la capacitat del nostre país per organitzar un esdeveniment d'aquesta magnitud, i la ciutat de Barcelona es va obrir al mar, amb tot el conjunt d'inversions que s'hi varen produir. A vegades sembla que aquesta és la manera d'aconseguir fer avançar un país i millorar-ne la infraestructura.

No sé si el cas que ens ocupa és una bona ocasió per millorar les comunicacions entre la capital i el territori pirinenc. De ben segur que hi ha mancances que s'haurien de solucionar, però no ara amb motiu d'uns jocs olímpics d'hivern, sinó des de fa molt temps per respecte a la població afectada i al desequilibri territorial del nostre país.

La meva opinió no té cap interès, però sí que voldria dir que qualsevol cosa que impliqui una millora de les condicions en què vivim, sempre és benvinguda. La llàstima és si això és a costa d'inversions que després no es puguin amortitzar. El perill seria malbaratar els recursos i també la sostenibilitat mediambiental. Crec que si es decideix presentar la candidatura, caldrà anar molt en compte en no deteriorar més el país. Si l'organització dels jocs comporta destrossar el territori, és preferible oblidar-nos del projecte i dedicar tots els esforços a millorar-lo sense necessitat d'organitzar res.

Un debat avorrit amb espòiler

Escric el post en paral·lel al primer debat per a la investidura del diputat Pere Aragonès com a president de la Generalitat de Catalunya, un debat que ja ens han avançat que acabarà en fracàs, atesa l'abstenció que pensa exercir el partit polític JxCat. Un debat que no he seguit, per qüestió laboral, però que tampoc em despertava gaire emoció. Sabíem el final.

Com ja he dit aquests darrers dies, som moltes les persones que no entenem el posicionament de JxCat, com si es volgués fer l'important i fer-se pregar. Tampoc entenem la seva insistència amb el Consell per la República, que en cap cas ha de posar-se per davant d'una institució com el Parlament, on hi ha asseguts tots els representants del poble català.

El fracàs anunciat s'hauria de penalitzar amb una expulsió de tots els seus diputats i diputades i col·locar-ne de nous. Si en el mes i mig que portem des de les eleccions no han estat capaços de posar-se d'acord, és millor que en vinguin uns altres nous i que ho intentin. Em perdonaran si els dic que només les ganes de protagonisme fan inviable un acord per formar govern.

Crec que és bo que ens anem acostumant als governs de coalició, però potser caldria modificar la llei electoral i marcar com a alternativa a una falta d'acord en la proclamació del president, el líder de la candidatura més votada, en aquest cas el PSC, com ja passa en les eleccions municipals. Probablement d'aquesta manera seríem més àgils a l'hora de decidir qui surt elegit president, i no perdríem tant el temps amb debats que resulten avorrits i repetitius.

Si tot acaba com ens han anunciat, caldrà esperar el segon debat, el de diumenge o dimarts, en què en dos dies hauran d'acordar i pactar tot allò que no han estat capaços de fer en un mes i mig.

Pablo Iglesias surt del govern

Darrerament, cada dia ens trobem amb una notícia bomba, políticament parlant. Avui no és altra que la sortida de Pablo Iglesias del govern de Madrid per presentar-se a les eleccions autonòmiques de la comunitat madrilenya. Si alguna cosa no se li pot dir al líder de Podemos és que sigui un aprofitat, doncs, surt de la posició de confort, la vicepresidència del govern, per anar a barallar-se en unes eleccions que no se li auguren grans resultats.

Crec que no el podem titllar de buscar la cadira, perquè la cadira és el que tenia fins ara, i a la Comunitat de Madrid difícilment pugui aconseguir res de bo. Amb qui farà camí? Diu que vol evitar la majoria absoluta del PP, evitar que les dretes continuïn governant la comunitat central, però... de qui pensa robar els vots, si és que la seva formació aconseguir créixer? De C's, que tot fa pensar que pugui desaparèixer? O del PSOE, amb qui haurà de pactar si pretén treure la dreta?

De moment Ayuso se sent molt forta i això és el que ha de defensar si vol conservar la cadira. Venent que el futur és seu, més ara que mai, serà la manera d'enfortir el PP i de retruc la seva candidatura a continuar governant. Ara té un adversari més fàcil de competir-hi. Ja ha canviat el lema i ha introduït el substantiu "comunisme" que fa molta por a la dreta conservadora de la capital d'Espanya.

S'ho ha pensat bé Iglesias? Li fa algun favor a Pedro Sánchez? Mai la seva successora crearà tants problemes interns al PSOE, com ho ha fet Pablo Iglesias. Ha tret munició a Casado en seu parlamentària? Són aquestes algunes de les preguntes que ens fem, i que podrem anar responent al llarg dels dies. Tenim temps per fer prediccions i valorar l'encert o no d'Iglesias i el seu partit polític.

Boris Johnson, opció guanyadora al Regne Unit?

Avui Boris Johnson guanyarà les eleccions al Regne Unit, i molt probablement ho farà per majoria absoluta. Un president populista, com està de moda a massa llocs. L'alternativa a la candidatura de Johnson, el senyor Jeremy Corbyn, es considera massa radical i no té suficient suport a les illes. Quedarà per veure el paper que juga el partit escocès en aquesta ocasió. Si recupera els vots perduts en les darreres eleccions.

Amb la victòria de Boris Johnson es farà efectiva la sortida del Regne Unit de la Unió Europea, prevista per a finals de gener 2020. Una sortida que es veuria frenada si fos el líder laborista qui guanyés les eleccions, perquè es convocaria un segon referèndum amb un resultat incert a hores d'ara.

No sé si us passa a vosaltres, però mirant el senyor Johnson no t'acabes de creure que pugui ser president d'un país com el Regne Unit. El veig molt poc seriós, i em fa dubtar de la seva capacitat per governar, de poder ser responsable del càrrec que ocupa i que aviat ho farà, amb majoria absoluta, si ens creiem totes les enquestes.

És clar que si al Regne Unit poden estar governats per Boris Johnson, no ens ha d'estranyar els polítics espanyols que hem tingut al capdavant dels successius governs espanyols.

La CUP a les eleccions espanyoles

Sorprenentment, o no, la CUP ha decidit, en aquesta ocasió, presentar-se a les eleccions al Congrés de Diputats de Madrid. Ho fa "per impedir la governabilitat" en un moment en què "algunes forces independentistes" estan disposades a garantir-la. Afirmen que "en cap cas la candidatura té l'objectiu de normalitzar l'activitat política institucional a l'estat espanyol", i acaben dient que el seu objectiu és "impugnar des de l'arrel la consolidació del règim del 78 i impedir qualsevol governabilitat a l'Estat, fins que no es reconegui el dret a l'autodeterminació".

A les darreres eleccions generals una part de la CUP s'hi va presentar amb Pirates, dins del Front Republicà, després que la CUP votés en contra de presentar-s'hi. Ara, però la votació ha fet un tomb i finalment han aprovat ser-hi. Caldrà veure si, a diferencia de les anteriors eleccions, en aquesta ocasió sí obtenen algun representant en el Congrés.

Per què votar la CUP? Aquesta és una pregunta que molta gent s'hauria de fer i treure'n conclusions. S'ha demanat d'entrada i sortida fer una llista unitària amb tots els moviments independentistes, però ni JxCat ni ERC hi estan interessats. La CUP, doncs, entra en joc amb uns militants i simpatitzants molt més dràstics en la seva lluita per a la independència de Catalunya. És ben cert que no poden aspirar a obtenir prou vots per ser decisius en res, però si aconsegueixen representació, la seva veu serà present a Madrid, i es podran dir i denunciar moltes coses que fins ara s'han ocultat.

De ben segur que hi ha tot un col·lectiu de votants que la decisió de presentar-se, de la CUP, els ha obert els ulls i solucionat la papereta sobre si votar o no, i per qui fer-ho.

La campanya electoral des de la garjola

El fet que els nostres presos polítics puguin participar en la campanya electoral és una anomalia que pot esdevenir una naturalitat política perillosa. La possibilitat que puguin expressar opinió i animar el vot per a la seva candidatura no ens ha de fer oblidar que la seva situació és anòmala i injusta. Impedir la seva participació seria una agressió als seus drets, però el fet que estiguin reclosos des de fa gairebé un any i mig és una injustícia i no ho podem oblidar.

Per altra banda, resulta incòmode veure'ls opinar sobre el diàleg i la necessitat d'anar junts com a poble, quan des del carrer cada partit va a la seva. Se'm fa estrany que no estiguem pensant en un mateix objectiu, quan el seu alliberament ho és. Què pretenem?

Probablement hem d'acceptar que la unitat no és possible a l'hora de reclamar el vot, però hi trobo a faltar més compromís per treure de la presó els nostres polítics, una situació on no havíem d'haver arribat mai.

Puc entendre que escoltar-los des de la presó és una manera de donar-los la veu i defensar la seva lluita, però em costa entendre el posicionament dels seus respectius partits, encara que vull pensar que hi estan d'acord i respecten. No sé fins a quin punt molts ens hem de sentir culpables de la situació en què es troben, i entendre que el vot que ens reclamen és d'alguna manera per restituir-los i minorar el seu sofriment i la nostra mala consciència.

Per què Primàries i no Demòcrates?

No és el primer dia que parlo en aquest blog de la candidatura "Primàries" a la nostra vila. Els seus impulsors han treballat de valent per poder confeccionar un llistat amb un mínim de persones per presentar-se a les primàries i encapçalar una nova formació política per a les eleccions municipals del mes de maig. Els seus impulsors són membres de Demòcrates, una escissió de l'antiga Unió Democràtica de Catalunya.

El recorregut d'aquesta iniciativa a la nostra vila ha estat una mica trist, amb moltes dificultats per aconseguir candidats a temps, i tancant la llista ben tard i amb menys persones de les esperades. Ha estat una bona solució? No hauria estat millor presentar-se amb les sigles de la formació? De què es té por?

Feia falta la candidatura de Primàries a Arenys de Mar? La meva opinió és que no, en part perquè el nostre Consistori té una majoria sobiranista que ja desitjarien moltes poblacions. Dels 17 càrrecs electes, només 3 formen part de partits unionistes, dos d'ells governant en coalició amb forces independentistes.

L'altra raó que podria despendre's de la xerrada de l'expresidenta del Parlament català, la senyora Núria de Gispert, defensant una altra manera de fer política, no se la creu ningú. La veritat és que la política es fa només des dels partits mentre el sistema electoral sigui de llistes tancades. No es pot enganyar la gent dient que aquests sí que treballaran per al ciutadà, i no el que fan els partits polítics. M'apunto a un canvi de llei electoral, amb llistes obertes, però entretant són els partits polítics els que dominen el joc.

Potser la nostra vila no ha viscut els millors anys de la seva història, políticament parlant, però això depèn de les persones, formin part d'un partit polític o es presentin a Primàries. El desenllaç del 26 de maig no comportarà gaires sorpreses, però el pitjor de tot serà que tornarem a desaprofitar quatre anys  més de la nostra vida municipal.

Hem banalitzat la democràcia

Entre tots hem banalitzat la democràcia i això ens afecta més als que vàrem viure els anys de la dictadura franquista i que somiàvem en desempallegar-nos-en, que no pas a aquelles persones que han nascut dins d'un sistema democràtic. 

Si ens fixem en tot el que passa a diferents estats declarats demòcrates ens adonem que no tots actuen de la mateixa manera. No en tots aquests estats la democràcia té les mateixes connotacions, ni són les mateixes les sensacions de llibertat, participació i transparència. 

Hem arribat a un punt en què definim un estat democràtic aquell que convoca eleccions per escollir els seus dirigents. És per això que considerem estats demòcrates Turquia, Rússia, Alemanya, Grècia... per què no ho han de ser si el poble ha escollit lliurement Erdogan, Putin, Merkel...?

Hem oblidat que no només convocant eleccions podem declarar un estat com a democràtic. No tenim en compte la llibertat dels seus ciutadans per formar una candidatura i presentar-s'hi, ni les facilitats per donar-se a conèixer... però també deixem de fixar-nos en la independència dels poders judicial i legislatiu, de l'executiu. Potser alguns catalans som especialment sensibles a aquests elements, però caiem en el perill de la generalització o de només mirar-nos el melic.

Avui parlar de democràcia no ens diu res, perquè hem arribat a la conclusió que no és garantia de res. Se sobreentén que l'estat és democràtic i a partir d'aquí es construeix tot, encara que s'entri en contradiccions amb la pròpia definició de democràcia. És per això que molts hem perdut la il·lusió, i hem obert els ulls i ens hem adonat que havíem idealitzat la democràcia. Sens dubte que havíem de sortir de la dictadura, però una vegada fora, ens trobem desemparats i amb pocs recursos per avançar per a un món més just i igualitari.

Una vegada més els nostres polítics perden els papers

No és que el PP estigui dirigint els fils del poder judicial en contra dels presos polítics catalans, sinó que qui ho fa és VOX, l'extrema dreta més dreta de totes les dretes espanyoles. Aquests senyors que són el símbol de l'antidemocràcia són els que dirigeixen els nostres jutges perquè continuïn abocant bilis i ràbia contra unes persones que pensen diferent, però que mai se'ls podrà culpar de violents, encara que aquesta sigui la raó per la qual els mantenen a la presó.

Avui, una vegada més JxCat i ERC cauen en la trampa dels poders de l'estat espanyol i han convocat un ple del Parlament que no haurà servit de res, més enllà de mostrar una nova acció ridícula i sense sentit. No m'agrada que la CUP no doni suport a la candidatura de Turull com a president de la Generalitat, però els entenc i a més els considero coherents.

La tàctica de cedir, renunciar a l'escó o a la presidència, de Puigdemont i Sànchez, per tal d'aconseguir la llibertat que mai havia d'haver estat usurpada, no ha servit de res. Els presos polítics catalans continuen empresonats, sense escó ni representació política. S'ha fet el ridícul sense que això no commogués el jutge del Tribunal Suprem, que ha fet cas a VOX per mantenir Joaquim Forn a la presó.

Iceta, Arrimadas i Albiol se'n riuen del Parlament i del seu president, i jo, que no ho comparteixo ni els hi accepto, ho entenc. Sí, entenc que no respectin el Parlament amb qui ells no han cregut mai -no és el cas del PSC històricament, però sí darrerament- i que ara els han donat més motius per menystenir-lo.

El darrer sainet d'ERC i JxCat deixa descontents a molts catalans que havien confiat en ells i que ara s'adonen que els partits unionistes tenien més raó del que volíem acceptar, quan ens avisaven que al darrere no hi havia res. El poble català, però no llança la tovallola i esperarà millors temps per tornar a aixecar la veu i exigir justícia a les institucions que els hi han denegat.

Avui les enquestes ofereixen empats

Cada dia llegim diferents enquestes que pronostiquen quins seran els resultats electorals del dia 21 de desembre. Tenim clar que darrerament acostumen a fallar força, però si més no et donen una idea de cap on van les coses. Dir que el PSC pujarà, ja no sembla cap bestiesa i ajuda a pensar que potser sí varen tocar fons i recuperen alguns dels vots perduts els últims temps.

Avui llegia el pronòstic de dos empats, un per a cadascun dels dos bàndols. Sembla ser que el president, amb la candidatura Junts per Catalunya, es recupera i redueix distàncies amb ERC, amb qui gairebé estarien empatats. Molts pensem que una candidatura unitària hauria beneficiat els interessos sobiranistes d'ambdues opcions, però...

També les estadístiques donen un empat entre C'S i el PSC. Si fins ara Arrimadas apareixia com a principal força de l'oposició a l'independentisme, amb possibilitats de quedar com a primera força parlamentària, ara veiem que el PSC li va al darrere fins al punt d'empatar amb nombre de vots i escons.

Aquest segon empat m'agrada, i encara ho veuria millor si Iceta, qui m'avergonyeix veure'l ballar, superés Arrimadas. Estic convençut que és millor opció per a Catalunya un PSC més fort i un C's més residual, tenint en compte el seu menyspreu a la nostra llengua i cultura.

El perill que els tres partits independentistes no assoleixin el 50% dels escons parlamentaris, fa que el futur de la República sigui cada vegada més gris. Deixar-ho tot a les mans dels comuns no és gaire bo, sobretot per l'experiència que tenim d'ells, amb un fer i desfer que no ens mereix cap garantia ni seguretat. Amb ells, com a molt, podem aspirar a lluitar per a un referèndum pactat, però els seus dubtes i canvis d'opinió ens poden portar molt enllà, amb un país debilitat i sotmès als capricis dels partits espanyolistes.

Campanya electoral en clau local

La mitjanit passada va marcar l'inici de la campanya electoral al Parlament català, també a Arenys de Mar. Una campanya on destaca la situació dels presos polítics, alguns d'ells presents a les llistes dels principals partits sobiranistes. Una situació que caldrà veure si els beneficia o perjudica i, sobretot, caldrà observar què passa amb ells l'endemà de les eleccions.

Els polítics locals han reproduït les paraules dels seus líders nacionals, sense massa dificultats a l'hora de defensar els seus principis i objectius. Tots excepte els amics d'ICV que tenen un paper molt difícil ja que ningú no els pot negar la seva simpatia sobiranista, però en aquesta ocasió els toca donar suport a una candidatura que ha deixat clar que no és independentista i que, a més, en campanya s'ha manifestat molt crítica amb el posicionament independentista.

No és estrany que anunciïn una campanya de mínims a Arenys de Mar, doncs, saben que en aquestes condicions gairebé el millor que pot passar es que arribi el dia de les eleccions amb el mínim soroll possible, i derivin tot l'interès i atenció al fet social, que és políticament correcte i poden deixar anar un bon discurs.

Davant de dubtes, però, l'opció dels comuns és, per a Catalunya, molt millor que qualsevol d'aquelles que han donat suport a l'aplicació de l'article 155 de la Constitució, amb menyspreu cap a les institucions catalanes, els seus representants polítics i la població en general. Aquí no hi ha amics que hi valguin, aquí i ara és hora de defensar els nostres drets, les nostres institucions, la nostra cultura, la nostra llengua i la nostra gent.

La tercera en discòrdia al PSOE

Finalment, com era d'esperar, Susana Díaz formalitzarà la seva candidatura a liderar el PSOE. Serà la tercera opció després que així ho fessin Pedro Sánchez i Patxi López. Quines opcions té Díaz? Algunes veus diuen que les eleccions per decidir quina persona liderarà el PSOE estan preparades perquè sigui Susana Díaz la nova líder del partit socialista.

Es busca una lluita a tres per evitar enfrontar Sánchez amb Díaz. D'alguna manera Patxi López serviria per treure vots a Pedro Sánchez i d'aquesta manera brindar la secretaria general a la candidata andalusa, que és qui tindria més suport i la gran estima de patums del PSOE, amb l'expresident González al capdavant.

Què interessa més al PSC? Fins ara jo creia que la millor opció per als socialistes catalans era que guanyés Pedro Sánchez, però després del pacte d'Iceta ja no ho tinc tan clar. Els socialistes andalusos han estat els principals lluitadors perquè Catalunya no obtingués cap privilegi, sinó tot el contrari, que ens poguessin explotar al màxim, en benefici de la resta d'Espanya, sobretot d'Andalusia.

Probablement ho hem explicat molt malament, però el PSC llançant la tovallola ha fet un pas enrere en la tasca de fer pedagogia i diferenciar la solidaritat de l'abús de confiança. Segurament la pressió per aconseguir la independència l'ha rebotat a l'altra banda, simple qüestió de la llei del pèndol, però sap greu.

A C's cada vegada se'ls veu més el llautó

Un tuit d'aquest diumenge, després de conèixer els resultats electorals de Galícia i el País Basc, on C's no ha obtingut representació, deia que C's havia nascut per anar en contra de Catalunya i que potser seria cert que només servia per això.

La història i la raó de ser de C's només la coneixem bé els catalans, perquè va ser aquí on varen néixer i ho varen fer en un moment que es començava a veure certs moviments radicals a favor de la sobirania del nostre país. Uns intel·lectuals catalans, només de nom, però no de sentiment, varen engrescar uns joves de passat falangista perquè encapçalessin una candidatura per fer front als catalanistes que cada vegada cridaven més fort. 

Els promotors es situaven a segona fila perquè no volien assumir el fracàs en el cas que el seu projecte no funcionés, però va funcionar millor del que havien sospitat. Després ha vingut la propagació a Espanya i aquí no ho han tingut tan bé com s'esperaven. Fet i fet, però, tot el que sigui posar pals a les rodes a les aspiracions de Catalunya són un èxit a les seves vitrines.

Avui llegia que aquest partit que a Espanya s'ha presentat com a regeneracionista ha quedat en evidència amb el suport que dos dels seus senadors del grup mixt han avalat que Rita Barberá fos nomenada portaveu en una de les comissions. La cosa no ha anat més enllà pels vots contraris de la resta de senadors.

A C's ja se li ha vist el llautó i molt probablement el seu futur és anar a la baixa a l'estil de UPyD, encara que Ciudadanos vénen de més amunt. L'únic que pot esmorteir la caiguda és la trencadissa que hi ha dins del PSOE, fins fa pocs anys els únics amb capacitat per fer front al PP i succedanis. 

Els incompresos de les CUP

Aquest cap de setmana era potent políticament parlant, tant a casa nostra com a fora, amb l'exemple de les eleccions austríaques i la possibilitat que guanyés un partit xenòfob i contraria a la Unió Europea.

A casa teníem el 'Superdissabte' de CDC que a part de confirmar la candidatura d'Homs a les eleccions generals espanyoles, havien de decidir el seu futur com a partit. També hi havia programada una assemblea de les CUP per decidir si mantenien el compromís assumit amb Junts pel sí, o bé se'n rentaven les mans.

Jo diria que no hi ha hagut gaires sorpreses i que les opcions que sortien com a més probables s'han acabat confirmant. Una altra cosa és analitzar les conseqüències i també tenir en compte els comentaris de la xarxa. Sense novetat al front!

Diuen que "qui amb criatures s'allita pixat es llevat". El pacte de la coalició de CDC i ERC amb les CUP no va ser fàcil i comportava molt perills. Per a molts era l'única possibilitat de tirar endavant un procés constituent, però envoltats d'esbarzers i aquests han anat fregant el cul dels diputats, militants i simpatitzants de Junts pel sí.

El pacte subscrit col·locava les CUP en una situació molt delicada ja que fins llavors la seva funció havia consistit en posar en dubte i fiscalitzar l'acció de govern en un sistema en què no hi creuen. Anar de la mà de polítics de CDC i ERC no entrava en el seu programa i és normal que això els provoqui aquestes convulsions com les d'aquest cap de setmana.

No és fàcil analitzar la situació i encara menys criticar la seva decisió. Probablement estem massa acostumats en acceptar els incompliments i les incoherències dels partits que ens han governat, i se'ns fa difícil entendre aquelles formacions que defensen per sobre de tot la seva manera de ser. Potser va ser un error forçar el pacte que va provocar al pas al costat del president Mas, i la solució més coherent passava per convocar unes noves eleccions. Va ser la por d'uns i altres que ho va frenar, i ara hem d'acceptar la realitat i tirar endavant amb el que tenim.