Perdre la confiança, perdre la credibilitat

Avui s'ha produït la compareixença de la consellera d'Educació davant de parlamentaris per explicar els errors que invaliden els resultats de Catalunya a les proves PISA. Una compareixença que no ha resultat fàcil per a la consellera i, probablement, les conseqüències de l'error ho expliquen.

No entraré a valorar-ho, perquè entenc que ja hi ha qui ho està estudiant i prou diputats i partits polítics que hi són al darrere. Ja ens ho explicaran quan tinguin les dades de per què ha passat, però en tot cas em quedo en la necessitat de no perdre mai la confiança de la gent ni la credibilitat. No les podem perdre nosaltres, dins del nostre àmbit de treball, lleure i família, però és molt greu quan això passa als nostres dirigents.

Assumir responsabilitats de govern no és una decisió fàcil ni agraïda, però cal ser-ne conscients i vetllar perquè la gestió diària no provoqui aquesta desconfiança i desafecció de la ciutadania. La transparència és una bona eina per alimentar aquesta confiança i no sempre s'utilitza. Se'n parla molt, però no sempre resulta fàcil obtenir la informació suficient i a temps, per fiscalitzar i mantenir la confiança vers els polítics escollits democràticament per a la nostra representativitat.

Insisteixo que no entro a analitzar què ha passat, i confio que ho acabarem sabem i, si hi ha culpables, que aquests dimiteixin, no com a càstig, sinó com a exemple que la responsabilitat té una base real i efectiva. 

Sap greu que el final d'un curs escolar tan polèmic acabi amb aquesta notícia, callada durant mesos. Això no genera confiança ni credibilitat i, per tant, provoca rebuig i malestar que no és fàcil de revertir. Cal, doncs, que s'aclareixi tot molt bé, per poder continuar confiant en les nostres institucions.

Un nou ROM per millorar la participació

Aquesta setmana s'ha celebrat el primer Ple municipal regit amb el nou reglament orgànic municipal (ROM), aprovat recentment després de vint-i-cinc anys de vigència de l'anterior. Durant la celebració del Ple es varen poder observar dos canvis significatius. Per una banda, l'ordre de les intervencions dels grups municipals, invertint-lo i començant pels grups amb més vots, i per l'altra, la durada màxima de dues hores de l'apartat de precs i preguntes.

La primera mesura té lògica i es fa coincidir amb el que passa a les altres institucions supramunicipals. El tradicional ordre d'intervencions d'Arenys de Mar no estava escrit, però era un costum. Pel que fa a la durada màxima de dues hores, que té la intenció de no allargar excessivament la sessió plenària va provocar que quedessin unes quantes preguntes al calaix, que es varen llegir i que el govern local respondrà per escrit. La durada de les intervencions no es va respectar, segons el que està estipulat, i això va fer que no hi cabessin totes. Segurament que, amb l'experiència d'aquesta vegada, caldrà ser més meticulosos en les pròximes sessions, i fer possible que es pugui parlar de tot.

Un element introduït al nou ROM i que encara no va aparèixer és la participació ciutadana en una sessió prèvia de mitja hora abans del Ple. Les normes superiors a què s'ha d'adaptar el ROM no permeten que aquest espai formi part pròpiament del Ple, però sí que aprofita l'avinentesa de la presència de tots els grups municipals per permetre que els vilatans puguin expressar-se lliurement i rebre resposta directa a les seves reivindicacions i suggeriments.

Estic convençut que aquesta porta oberta serà aprofitada i ajudarà a fer que l'Ajuntament i el seu govern es facin més propers a la ciutadania, més transparents i ajudin que la política municipal sigui més participativa. Recordem que el nostre sistema polític és de democràcia representativa, però totes les fórmules que puguem aplicar per millorar la participació seran benvingudes.

Ser realment transparents

L'esforç per millorar l'administració pública dins d'un model de democràcia representativa ha comptat amb dos elements que han centralitzat els objectius a assolir. Per una banda, la participació de la ciutadania en els afers públics i per l'altra la transparència. Ambdós constitueixen, al meu entendre, la base de la confiança necessària entre l'administració i els administrats. Saber que pots dir-hi la teva, a través dels marcs establerts, i conèixer què es cou a dins, gràcies a les finestres que avui tenim obertes amb l'ajut de les noves tecnologies, que ja no són un tan noves, i Internet.

Ahir parlava del nou ROM, aprovat definitivament en sessió plenària i que incorpora les audiències prèvies al Ple, que és una manera més d'acostar la ciutadania a la tasca que realitzen els nostres representants polítics. Els webs municipals i de totes les administracions públiques també ens obren a descobrir la feina de l'administració. Les millores en les facilitats per accedir-hi són bàsiques perquè la tal transparència sigui real.

Encara que la majoria de la població actual hagi nascut dins de l'època digital, encara hi ha moltes persones que en viuen al marge i necessiten que algú els ajudi per bellugar-se en aquest món i fer les tramitacions necessàries que cada vegada en són més. L'administració pública té l'obligació de facilitar les eines d'accés a les dades públiques i això es pot fer de moltes maneres, sigui de qui sigui la competència.

Les oficines d'atenció ciutadana (OAC) han estat claus a l'hora de fer fàcil tota mena de tramitacions i, ajuntaments com el d'Arenys de Mar, fa molts anys que actua com a finestreta única per a tràmits adreçats a altres administracions. Però com que no podem fer recaure tota la responsabilitat i tasca a aquestes oficines, cal crear els espais idonis perquè la ciutadania, que no se'n surt, hi pugui acudir i ser atès. Tots i totes tenim el dret d'accedir a les dades públiques i si no tenim la capacitat de fer-ho per nosaltres mateixos, ens hi han d'ajudar.

Podrem parlar realment de participació i transparència quan tots els obstacles que encara queden desapareguin i ningú pugui dir que no hi ha tingut accés.

Espanya, territori judicial

Està vist i comprovat que Espanya és territori judicial. Són els jutges i els seus tribunals els que marquen l'itinerari a seguir per sobre de qualsevol altre poder establert. I això no és nou d'ara, encara que darrerament ha augmentat exponencialment. 

Els de la meva generació recordem molt bé jutges com el senyor Garzón, que després va caure en desgràcia, però que durant molts anys feia i desfeia i sortia a les primeres pàgines dels diaris. Avui en tenim uns quants que són estrella per sobre de cantants, artistes i, evidentment, polítics.

No seré jo qui digui si tal jutge o tal altre té raó o no. Ho deixo per a les persones que hi entenen més que no pas jo. Tampoc seria objectiu. Em fixo simplement en el fet de la transcendència, de la publicitat i protagonisme dels jutges, encara que si em permeteu una indiscreció, sempre segons la meva manera de veure les coses, la seva actuació acostuma a estar esbiaixada cap a un mateix cantó. Per què serà?

Els catalans, en el moment que aixequem la veu, hem estat a ull de l'huracà, però després n'han vingut d'altres. Avui tot són ulls dirigits cap als socialistes, aprofitant que ostenten el poder polític a Madrid. I em permetré una altra llicència: pequen de memòria i no recorden tot el que varen fer els altres, aquells que estan esperant amb candeletes les eleccions per tornar al poder. Bé, el poder refrendat, perquè el real no l'han perdut mai.

M'agradaria que els jutges fossin com els bons àrbitres de futbol. Aquells que no recordes ni el nom. Que acaben d'arbitrar un partit i ningú se'ls posa a la boca. Quan els àrbitres són els protagonistes, o com és el cas dels jutges, crec que alguna cosa no està funcionant prou bé. El principi d'objectivitat i transparència han desaparegut i la confiança vers ells ha desaparegut. Soc conscient que sempre critiques aquell que et porta la contrària, però quan es fa d'una manera tan descarada... no saps què pensar. 

A Espanya qui remena les cireres és el jutge. Un personatge que ningú no ha escollit ni votat.

Qüestió de drets

Avui tampoc no hi ha servei de trens a Rodalies. El motiu sembla ser, que no hi ha prou maquinistes disposats a treballar perquè no consideren prou segura la xarxa, després de la llevantada. Això és el que m'ha semblat entendre i té un sentit. L'altra cosa és que ho veiem bé.

Els treballadors tenen el dret d'exigir seguretat a la feina i no posar en risc la seva vida. Per altra banda, els ciutadans tenen el dret de disposar d'un servei de transport per desplaçar-se a la feina o l'escola. En situacions com la d'avui ens adonem que la facilitació d'uns drets perjudica la satisfacció d'uns altres. Com s'ha de resoldre?

El debat és obert i no té una resposta fàcil ni ràpida. Cal valorar bé la situació i analitzar els arguments d'uns i altres. Passa una mica el mateix quan treballadors de serveis públics convoquen una vaga que perjudica els receptors d'aquests serveis. La llei és ben clara quan reconeix el dret a la vaga, però les persones perjudicades no ens ho acostumem a prendre massa bé.

Conviure no és fàcil i requereix, en primer lloc, voluntat de trobar solucions als conflictes, que per més que no ens agradin, apareixen de tant en tant. Sovint les coses s'agreugen per culpa d'actituds gens propícies a entendre'ns. Una vegada posats d'acord a voler trobar solucions, cal anar a fons i buscar alternatives que minoritzin els danys i perjudicis, i esforçar-se a ser comunicatius i transparents. La manca d'informació és un fet freqüent i poc resolt.

L'empresa pública encarregada del transport dels trens de Rodalies té una responsabilitat davant dels treballadors, però també davant de la ciutadania. Ha de resoldre el conflicte com més aviat millor i millorar el servei, evitant que situacions com la d'aquests dies es repeteixin massa sovint. Els treballadors, sense renunciar als seus drets, han de comprendre que estan prestant un servei públic de gran abast. Els usuaris de Rodalies han d'entendre que estem davant de casos excepcionals, si bé és cert que si s'haguessin fet bé les feines, probablement això no passaria, o seria realment excepcional.

És una qüestió de drets, però els deures?

Fer fàcil la vida

Llegia avui la notícia que parlava del pla de l'Ajuntament de Barcelona per simplificar i agilitzar els tràmits administratius i m'agradaria que fos una realitat i que s'encomanés a altres administracions. Hem avançat molt en coneixements informàtics, i ja no podem parlar de noves tecnologies, però no s'ha millorat gaire quant a facilitar als vilatans el seu ús, simplificant tràmits innecessaris, alguns, i més assequibles a tota la població, sense necessitat de ser experts tecnològics o digitals.

Encara ara, quan necessites fer alguna gestió amb l'administració pública, no et resulta fàcil. Ja sigui perquè la informació dels passos a seguir no és clara ni hi ha totes les casuístiques possibles, o perquè hi ha tràmits que s'han de fer presencialment, amb la maleïda cita prèvia obligada. 

Si a més, vols embrancar-te amb els portals de transparència, la cosa es complica més. No hi ha tota la informació, n'hi ha d'altra que no està ben dirigida o bé no és amb format obert. Al final aconsegueixen que els ciutadans s'oblidin del tema i renunciïn a utilitzar-ho.

Encara avui et trobes que l'administració et demana una documentació que ella disposa o té la manera per obtenir-la, malgrat que la llei t'empara. I això és més greu quan els tràmits a realitzar no són voluntaris, sinó que la mateixa administració t'obliga a fer per aconseguir uns drets legítims i necessaris per al teu dia a dia.

El problema de fons no és tant tecnològic com de voluntat política per facilitar els tràmits. Avui no hi ha gaires excuses per no permetre segons quina tramitació, i més aviat es tracta de l'interès de l'administració per facilitar-ho. És per això que quan llegeixes notícies com aquesta, en un primer moment ho aplaudeixes, encara que pensis que van tard. Després veus que es premien portals per la seva transparència i et fa ràbia comprovar que a l'hora de la veritat, la meitat de les coses són inaccessibles, sigui perquè no hi ha manera de fer-ho, o perquè és massa complicat d'entendre el procediment. 

En definitiva, es tracta de fer fàcil la vida. Entendre que l'administració pública ha d'estar al servei de la ciutadania, que no s'hi dirigeix perquè li faci gràcia, sinó perquè en té necessitat. 

Creure en la participació

La primera pregunta que ens hauríem de fer és què entenem per participació. Si us hi fixeu, sempre que es parla d'un acte públic es comenta el grau de participació entès com a nombre de persones que hi han assistit, al marge de si la seva actitud ha estat més o menys passiva. En un espectacle, cultural o esportiu, hi ha participants que formen part del públic i d'altres que actuen, els jugadors o els artistes. Sovint el concepte de participació no va més enllà. 

Quan parlem de democràcia participativa hem d'entendre que volem una mica més que l'assistència passiva a un esdeveniment. Ens hi referim quan tenim la voluntat que els assistents o les persones que puguin quedar afectades per unes decisions polítiques, hi puguin dir la seva i s'estableixi un mecanisme per tenir-ho en compte. Acostuma a passar que tot acaba en unes votacions i no és ben bé això.

Tot i que ha passat una mica de moda, hi va haver un temps que les nostres institucions varen treballar sistemes de participació en la política que no han acabat de quallar, sigui perquè participar porta la seva feina, o perquè no acaba d'interessar els polítics que han estat escollits en unes eleccions dins del marc de la democràcia representativa, amb el protagonisme clau dels partits polítics.

Es va fer popular l'organització dels pressupostos participatius, sota la base que el Pressupost és la llei més important que s'aprova anualment en una institució, sigui un Parlament o un Ple municipal, i d'aquesta manera es pretenia donar valor a l'opinió de la ciutadania en un tema transcendent. 

Aquí no puc desenvolupar gaire el tema, que donaria per un llarg debat. Les persones que ho han seguit sabran quines són les dificultats per portar-ho a terme, els resultats obtinguts i una mica la decepció de molts participants. La conclusió podria ser la xocolata del lloro.

Hi ha altres maneres de participar en la política local i no se'n fa ús. Bàsicament perquè no interessa. Perquè molts pensen que ja hi ha un procés participatiu cada quatre anys per decidir qui ha de governar, i qui ha de prendre totes les decisions. És una llàstima que no s'avanci en la metodologia participativa, encara que es respectin els principis de la nostra democràcia, que és, com he comentat abans, de caràcter representatiu. 

El que més em dol és que es falsegi la realitat i que s'aprovin reglaments amb un paràgraf inicial on s'especifica que s'ha realitzat un procés de participació i transparència, com marca la llei vigent, però és totalment un tràmit gairebé ocult, sense possibilitat de dir-hi la seva. Al nostre municipi, per donar un detall final, ni tan sols es convoca l'Audiència Pública, encara que el Reglament Orgànic Municipal la fixi com d'obligat compliment.

Impresentables al món de la política

Com a tot arreu, al món de la política del nostre país també hi ha persones que hauríem de qualificar d'impresentables. Persones que només aspiren a aconseguir poder personal trepitjant a qui sigui, també als més propers, a qui hauries d'anar de bracet per defensar els teus objectius i servir millor la ciutadania.

Hi ha massa gent que viu de la política sense merèixer-ho. A la política només hi haurien d'anar a parar aquelles persones que tenen un esperit de servei, que defensant els seus principis i ideologia, estan disposats a dedicar bona part del seu temps als altres. La realitat, però és força diferent. Hi ha molt bona gent implicada en política i que considera una prioritat participar i col·laborar perquè les coses funcionin millor, però també n'hi ha que són uns aprofitats.

N'hi ha d'intel·ligents, però també de rucs i incapaços de guanyar-se la vida honestament i que aprofiten el trampolí dels partits polítics per aconseguir diners, poder i nom. Els companys de viatge ho pateixen, i només hi surten perdent aquells que discrepen en les maneres. Aquelles persones que estan convençudes de la necessitat de fer camí junts.

Avui llegia l'acusació de dues militants de Junts pel xantatge que els va fer un alt dirigent del partit. No sé què hi ha de cert, qui té raó ni com acabarà la investigació, però en tot cas cal treballar a fons perquè si els fets són reals, no es puguin anar produint en el món de la política.

Tenim massa casos de corrupció, d'assetjament, d'abús de confiança, i s'hi ha de posar remei. No sé si evitant que les persones s'eternitzin al món polític ho resoldríem. Probablement hi hauria menys casos denunciables, però es fa difícil pensar que tot pugui funcionar com una seda.

És per això que els responsables de les formacions polítiques, sobretot aquelles que tenen capacitat de governar, vetllin pel bon comportament de la seva militància i dels càrrecs que tenen poder de decisió dins del partit i a les institucions públiques. Cal transparència i, si convé, fer caure caps.

L'opacitat del govern local és preocupant!

Sabíem que passaria des del moment que vàrem conèixer els resultats electorals a la nostra vila. Majoria absoluta de la candidatura de Junts. A partir d'aquest moment el nou govern tindria les mans lliures per aprovar tot allò que volgués, sense que l'oposició pogués fer res, més enllà d'opinar i votar-hi en contra o a favor. Teníem la confiança en les promeses de transparència i mà estesa, però tot ha quedat en no res. Des del govern es fa i desfà, sense ordre ni concert. No es compleixen els terminis de presentació de la documentació per portar a aprovació al Ple, dificultant la tasca de fiscalització que té encomanada l'oposició.

Per no tenir, no tenim ni tan sols la tranquil·litat de la feina ben feta. El caos organitzatiu cada vegada és més gran. Les decisions es prenen precipitadament, sense una anàlisi a fons de les conseqüències d'una mala elecció. Els nyaps que han anat succeint en són una bona mostra, sense que ni tècnics ni polítics sàpiguen reaccionar, malbaratant recursos. 

La incapacitat de prendre decisions o asseure en una taula les parts en discòrdia, com és el cas de les obres de la nova biblioteca, és gairebé un escàndol. Després d'un any d'haver sorgit un problema, que va paralitzar l'obra durant uns mesos, ens trobem encara en la mateixa situació.

Els problemes de la neteja i la recollida selectiva de la brossa, no se saben abordar. No és un tema senzill, però cal trobar una solució més enllà de netejar durant més hores, sense que els resultats siguin satisfactoris.

I l'opacitat és el sistema de treballar del govern local. No només s'han negat a elaborar el Programa d'Actuació Municipal (PAM), que tot i no ser d'obligat compliment, permet observar quin és el recorregut que vol fer el govern municipal, i fer-ne un seguiment des de la ciutadania. Altres elements, que sí que estan contemplats en el Reglament d'Organització Municipal (ROM), com és l'Audiència Pública, no s'està convocant. L'excusa que fa anys que no es convoca, no és raó per no complir la norma establerta. 

La setmana vinent el ple municipal aprovarà les ordenances fiscals, sense que els vilatans n'hàgim estat informats, i ens tocarà les butxaques. Convocar o no l'Audiència Pública no és una deferència cap a l'administrat, sinó una responsabilitat de l'equip de govern que té l'obligació de convocar, com a mínim, una audiència cada any.

El Reglament de Participació Ciutadana, que regula, entre altres coses, la creació i organització dels consells de participació, i que s'havia d'actualitzar, està aturat, sense cap explicació. Però ni tan sols allò que hi figura ara, s'està complint, com és l'obligació dels presidents dels consells d'informar en sessió plenària de l'activitat dels consells, com a mínim un cop l'any.

La informació de la carpeta ciutadana, on figuren els expedients oberts entre els vilatans i l'ajuntament, va desaparèixer fa uns mesos, i encara no s'ha restablert, i no sabem quan estarà disponible. I podria continuar...

Malgrat això, els vilatans, a títol personal o implicats en entitats i col·lectius, no perdem l'esperança de ser escoltats ni renunciem a la voluntat de col·laborar en qualsevol tasca per millorar la vila.  

Els Comuns, la crossa del PSC

No ens sorprèn gens el canvi de la normativa del Parlament per legalitzar el pagament, per part del PSC, a dos assessors dels Comuns. Una altra cosa és que sigui entès per la gran majoria, els que no militen en cap partit polític. I dic que no ens sorprèn perquè afavoreix als dos partits polítics, i la resta de partits, que podrien fer fracassar el pacte, no saben si també els pot convenir en una altra ocasió. 

Hi ha un fort cansament de la política i molt especialment dels partits polítics. No s'acaba d'entendre tot el que passa dins de les institucions, amb falta de transparència, la qual cosa fa que la gent tingui molts dubtes sobre la feina que s'hi fa. Es pot entendre la diversitat ideològica, però quan es barregen les coses, per interès de partit, la gent arrufa el nas.

L'assignació de recursos als partits polítics és també motiu de polèmica. Potser el desprestigi generalitzat dels polítics i de la seva tasca, fa que es pugui confondre la funció del polític com a part del voluntariat i que, per tant, no li cal una retribució econòmica. Probablement, si tot fos més transparent, no hi hauria tants dubtes. 

El nostre sistema polític es basa en el concurs dels partits polítics, com estructures tancades, amb tot el que això comporta. El que passa a dins dels partits només ho saben ells, i la manera de grimpar a posicions de domini, tampoc és transparent. Si a aquesta opacitat li sumes els casos de corrupció, que no en són pocs, et fa entendre que hi hagi tanta desconfiança entre la ciutadania.

Els partits polítics petits han de tenir les idees molt clares i saber-les explicar bé, i treballar molt bé els pactes amb els altres partits, a l'hora de formar majories que els pugui permetre assumir responsabilitats de govern. Quan sistemàticament un partit esdevé una falca d'un altre, renunciant clarament als seus principis ideològics, és quan comences a dubtar de la seva honestedat, i considerar-los prescindibles. 

Al paper que varen jugar els Comuns, forçant l'avançament electoral i desfeta d'ERC, i el suport actual al PSC, que defensaven les seves línies vermelles, li sumes que els hi paguin el sou dels seus assessors, fa que no acabis d'entendre per què cal que continuïn al marge dels socialistes.

Ordenances fiscals, Pressupost i Audiència Pública

Aquests dies els ajuntaments del país estan preparant les ordenances fiscals i el pressupost per a l'any vinent. Les ordenances han d'estar aprovades de manera definitiva abans del dia 31 de desembre, i entre l'aprovació inicial i la final hi ha un període de 30 dies per poder-hi presentar al legacions. 

La curiositat del tema és que les ordenances fiscals i els pressupostos acostumen a presentar-se per separat, quan, al meu entendre, tindria tot el sentit del món que es fes una presentació conjunta. El fet que les ordenances s'hagin d'aprovar abans d'acabar l'any, i el pressupost es pugui aprovar més tard, fa que les presses siguin per les ordenances, i es deixi el pressupost per a més endavant.

Dic que tindria més sentit que ambdues coses anessin de bracet, perquè les ordenances regulen els ingressos propis dels ajuntaments. Uns ingressos que superen àmpliament la resta d'ingressos que provenen d'institucions supramunicipals. Si en el pressupost han de quadrar ingressos i despeses, seria lògic que es fes tot junt. 

Enguany, a Arenys serà important veure quina és la decisió del govern municipal, amb majoria absoluta, i amb les eleccions encara llunyanes. Apujar taxes i impostos permet disposar de més diners per poder tirar endavant serveis que els vilatans reclamen, però al mateix temps comporta un rascar-se les butxaques, que no acostuma a agradar massa. És per això que l'elaboració de les ordenances fiscals i la determinació dels increments de taxes i impostos, és prou delicat i convindria fer-ho amb molt deteniment, tenint en compte la repercussió a les famílies, sobretot pensant que no tothom pot afrontar els augments de la mateixa manera. I és important pel trencament de la regla de la despesa, que seria bo que algú ho expliqués de manera planera a tota la població, i que condicionarà la inversió dels dos pròxims anys.

Acostuma a passar que, per ideologia, interessos de classe, comoditat o desconeixement de la realitat, normalment es posa la directa sense una anàlisi profunda de la situació. Convindria, doncs, que, vista la situació actual, les decisions que prengui el govern local, amb la tranquil·litat de la majoria absoluta, s'hagin estudiat bé i reflexionat, en bé de tots els vilatans, sobretot d'aquells més vulnerables.

Aprofito l'avinentesa per afegir que, si els nostres governants volen presumir de transparència i participació, ara és un bon moment per posar-ho en pràctica i convocar sessions obertes als vilatans. L'Audiència Pública és una bona eina que acostuma a quedar en un calaix.

Per què tanta abstenció?

La informació que ens arriba de la jornada electoral i el que he vist quan m’he acostat al meu col·legi electoral per exercir el meu dret, i probablement el meu deure cívic, la participació serà baixa, massa baixa, i molts es posaran les mans al cap. La pregunta que tots ens hem de fer és per què som incapaços de motivar la gent a anar a votar? Què fa que les persones es quedin a casa i no es moguin per escollir els seus representants polítics a les institucions?

    Segur que els motius són diversos, però n’hi ha alguns que caldria destacar per sobre dels altres. En el cas del Parlament Europeu, que s’emporta el rècord d’abstencionisme, seria la insuficient informació que es dona de la seva utilitat, funcions i competències. Per a què serveix el Parlament? Quines funcions té la Comissió Europea? I el Consell Europeu? No el confonguem amb el Consell d'Europa, eh!

    En general, l’abstenció no és patrimoni únic d’aquestes eleccions, sinó que en general cada vegada n’hi ha més i sobretot entre els joves, que són el futur. 

    Els defensors de la democràcia participativa coneixement les dificultats d’engrescar la gent a participar tret d’aquelles persones que jo anomeno professionals de la participació. I tot això arranca d’un pas previ: la informació, la transparència i la pedagogia. És molt important trobar sentit a les coses. Quan una cosa interessa la gent es mou. Per què no interessa la política? Qui és el responsable d’aquesta manca d’interès? Són els polítics? Només ells?

    Els resultats d’avui, que desconec en el moment d’escriure aquest post, poden condicionar negativament el futur d’Europa. Els euroescèptics cada vegada són més i la delegació de competències a Brussel·les troba més detractors. Molts estats voldrien recuperar-ne, i aquells candidats a entrar a la Unió Europea, no és que creguin en la bondat de caminar junts i enfortir la Unió, sinó que simplement esperen obtenir-ne uns beneficis extres. Amb aquestes intencionalitats el futur d’Europa és negre.

    Demà podreu valorar els resultats electorals, per ara em quedo amb la participació, que no és una bona notícia. D'aquí a unes hores probablement haurem de lamentar l'auge de l'extrema dreta, que tothom vaticina. Aquests hauran aconseguit aixecar de la cadira els seus votants, la resta no. 

El paperot de Sallent

La decisió del govern en funcions de nomenar Eduard Sallent com a Major dels Mossos d'Esquadra fa lleig. Segurament és lícit, però no n'hi ha prou a fer les coses legalment, sinó que és important fer-les amb elegància, i en aquest cas jo la hi trobo a faltar.

    Desconec la necessitat d'aquest nomenament, la seva urgència, ni tampoc si hi ha problemes entre els dos comandaments, Sallent i Trapero, i entre aquest últim i el govern en funcions d'ERC. Sigui el que sigui sempre és d'agrair que les coses es facin amb transparència, sense presses i explicant ben bé els motius de les decisions. Perquè crec que al final tots hi sortim malparats, els ciutadans, el govern i el nomenat. Si no s'acaba d'entendre com han anat les coses, el nou comandament perd credibilitat, tant a dins del cos policial, com entre la ciutadania.

    Estem massa acostumats a que els nostres governants prenguin decisions equivocades. Portem uns quants anys de no saber què carai està passant, i per això s'entén que partits polítics com el PSC ho aprofitin per carregar-se no només a l'actual govern, sinó a qualsevol de les seves aspiracions, com podria ser la independència. 

    Sempre he pensat que ERC viu constantment en la incertesa, la provisionalitat i la manca de rigor. No sé si en aquest cas del nomenament policial també ho podem posar en aquest sac, però aquesta és la impressió que tinc. No ens mereix confiança l'actual conseller en funcions, el senyor Elena, ni el seu president, Pere Aragonès, i molt probablement això quedarà confirmat amb els resultats electorals de demà diumenge.

    Veurem com acaba tot plegat, però des d'aquí demanaria més rigor als nostres governants, i que facin les coses amb intel·ligència, cuidant les formes, perquè és l'única manera de guanyar en credibilitat, lluitar contra la desafecció, i ser empàtics amb la ciutadania. A casa nostra això va quedar molt clar ara fa un any, amb una lliçó dels vilatans, ben evident. Pot ser que passi el mateix demà amb el govern català.

Recordant Joan Rigol

Avui hem conegut la mort de qui fou president del Parlament de Catalunya, el Molt Honorable Joan Rigol. I ho dic així per respecte al càrrec davant de tots aquells que voldrien fer desaparèixer les nostres institucions, però també per respecte a la seva persona. Una home bo, just, dialogant i honest. I de ben segur que encara ens deixaríem adjectius positius per parlar d'ell. Quan penso en ell és quan crec que encara queden bons polítics en qui confiar. Probablement cada vegada menys.

    Al marge de la simpatia o no que podia despertar la seva ideologia i afiliació política, de Joan Rigol només en podria dir coses positives. Perquè el més important d'una persona és l'honestedat. Pots discrepar de com pensa, però si actua amb honestedat, claredat, transparència i coherència, aquesta és la millor persona que pots tenir al costat, com a company de viatge o com a adversari. Els pitjors són els que enganyen, que amaguen el que pensen, només per obtenir poder i asseure's a la cadira.

    Sempre explico l'anècdota d'haver coincidit amb ell en una llotja de l'Auditori barceloní. És simplement una anècdota, però em vaig sentir molt cofoi. La impressió que em va donar és la que tenia d'ell en la distància. Segur que hi ha persones que podran parlar més a fons de la seva personalitat que no pas jo. Als polítics els veiem a través d'unes ulleres que no sempre són nítides. Tenen els seus biaixos, i la ideologia que està al darrere del partit polític on estan afiliats ens condiciona molt a l'hora de valorar-los. És per això que recalco la importància de valorar la persona al marge de la seva adscripció política. 

    Quan he conegut la notícia de la seva mort he pensat que necessitava expressar el condol des d'aquest meu racó virtual, com a petit homenatge i reconeixement a la seva tasca. Ell ens ha ensenyat la importància del diàleg. Del saber estar i saber fer. Podrem discrepar de moltes coses, però mai li podrem negar el seu treball intens, la seva gran estima al país, i la seva dedicació amb honestedat a fer més justa la política, que acostuma a ser molt maltractada, sovint amb prou motius. 

    Que descansi en pau l'expresident del Parlament, i que el seu record il·lumini a aquells aprenents de polític que ens han de fer sortir d'aquest atzucac on estem entaforats des de fa tant temps.

Transparència i participació

Avui els diaris parlaven del tercer fracàs del govern municipal de Barcelona que ha vist com els grups municipals de l'oposició l'impedien tirar endavant la tramitació del Pla d'Actuació Municipal (PAM) per aquests anys de mandat socialista a la capital catalana. Primer varen ser les ordenances fiscals, després el pressupost municipal i ara el PAM.

    Governar amb minoria té aquestes dificultats. Cal negociar molt bé les coses i esperar que l'oposició no hi posi traves. Disposar de majoria absoluta, com és el cas del govern municipal de la nostra vila, té garantit que s'aprova tot el que es presenta al Ple, sense necessitat de dialogar ni pactar res, o fins i tot deixant de presentar propostes, com és el PAM, que no és d'obligat compliment, però que com a mínim és una demostració de transparència, ara que se'n parla tant.

    El nostre govern municipal ja va deixar clar que no tenia cap intenció d'elaborar el PAM, i que tot el que faria estava recollit en el seu programa electoral. Si bé és cert que els partits polítics en campanya electoral manifesten tot allò que volen fer, si aconsegueixen la majoria necessària, la confecció del PAM facilita la temporalització dels projectes i poder fer-ne el seguiment. A Arenys de Mar, doncs, aquesta transparència i fiscalització ciutadana, que donaria valor a la qualitat democràtica del govern local, no hi serà, i haurem d'anar mirant què es fa i es deixa de fer, sense les facilitats que serien desitjables.

    Tot i que el nostre model sigui de democràcia representativa i no participativa, sí que s'ha aconseguit sensibilitzar els polítics a obrir més les portes i, per llei, donar plena informació de tots els tràmits municipals en pro d'una transparència que no sempre és prou evident. Mecanismes com el PAM, l'Audiència Pública, els Consells sectorials i la participació dels ciutadans al Ple municipal apropen la ciutadania a la gestió pública, perquè se la puguin fer més seva.

    Cal, doncs, que els nostres governants es prenguin seriosament la participació ciutadana i la facilitin, amb tots els mecanismes que tinguin a l'abast. S'ha d'escoltar a la gent, les seves opinions, suggeriments i crítiques i formalitzar els espais de trobada per recollir-ho, discutir-ho i posar-ho en pràctica. S'ha de fer, no pas per una simple formalitat, sinó amb ple convenciment de la seva importància i necessitat. La riquesa d'una societat es troba en el diàleg, la participació i col·laboració de quantes més persones millor, i per això, en política, sense contradir el model de representativitat, afavorir la participació és la millor manera d'apropar-te a la gent i ser més útil. En definitiva, els polítics estan al servei de la ciutadania, oi?

Conèixer la veritat

Cada vegada és més difícil conèixer què és cert i què és mentida. Si bé hi ha països on des de sempre ha estat complicat saber què hi està passant, sembla que això s'hagi encomanat i estès a altres contrades on, aparentment, es coneixien més les trames, els entrellats. És cert que sempre hi ha hagut opacitat, sobretot en el món polític i l'econòmic, però la impressió que tinc d'ara és que avui has de dubtar de tot, fins i tot d'aquelles coses que poden semblar transparents.

    Si ens volem referir a casos concrets, tenim l'exemple de la Rússia de Putin que probablement ocuparia un dels primers llocs de la opacitat. Les seves paraules no ens mereixen cap tipus de confiança. Tot són amenaces, i la pantomima de les eleccions presidencials ho acaben de confirmar. Paral·lelament tenim la guerra amb Ucraïna, amb més desinformació que res més. Què hi està passant? Hi ha atacs de les forces ucraïneses, o dels russos rebels? Són certes les morts que proclama el president rus? Està realment tranquil?

    A casa nostra també portem alguns anys amb molts interrogants, dubtant d'allò que la premsa diu. La complicitat dels mitjans de comunicació amb segons quines ideologies polítiques fa que s'escrigui allò que interessa a uns partits concrets. La reacció més sàvia és desconfiar d'allò que es diu. Però llavors et preguntes: què m'haig de creure? com haig d'actuar i preparar-me per seguir en aquesta societat?

    I l'exemple més recent seria preguntar-nos: com s'ha arribat a l'avançament de les eleccions al Parlament català? Hi havia un interès especial dels Comuns en forçar les eleccions? Què hi tenen a guanyar? Per què ara s'han tancat amb el Hard Rock i no ho varen fer l'any passat? Interessos de partit? revenges per pactes no assolits? I el PSC, tant interès té en el macro casino? Hi veu futur o hi ha qui el pressiona pel darrere?

    Tot plegat ens obliga a ser uns desconfiats i malfiar de tothom. I el problema que tenim és que el dia 12 de maig haurem de decidir el nostre vot. Ens agradaria votar a aquells que actuen amb transparència, honestedat i esperit de servei. A aquells que els podem exigir responsabilitats i compliment de promeses. N'hi ha d'aquests?

    Resulta molt preocupant que avui no sàpigues a qui creure ni què creure. Que et sentis enganyat del matí al vespre. Que no tinguis a ningú, amb poder de decisió política o econòmica, amb qui hi puguis confiar cegament. Tot és mentida? Com ho endrecem tot això?

Què ens està passant?

Aquests dies llegia les notícies relacionades amb dues entitats del país i els problemes que tenen entre els seus socis i em preguntava què ens està passant que tinguem tanta desconfiança amb els altres, amb les persones que dirigeixen l'entitat, o que pretenen dirigir-la. Si seguiu una mica el món de les institucions catalanes segur que haureu vist que l'ANC ha convocat una consulta per decidir si opten per constituir una llista cívica que es presenti a les eleccions al Parlament de Catalunya que tindran lloc, molt probablement, la primavera de l'any vinent. Per altra banda, també hi ha convocades unes eleccions per decidir la presidència de la Plataforma per la Llengua.

    En ambdós casos hi ha dos bàndols oposats que no només discrepen en el seu posicionament, sinó que critiquen els altres i culpen a les respectives direccions d'actuar de manera fraudulenta. Segons els crítics de l'ANC, que no volen constituir-se com a llista electoral, la direcció està permetent que hi votin persones que haurien perdut la condició de socis pel fet de no estar al corrent del pagament. En el cas de la Plataforma per la Llengua, la candidatura que es presentava com alternativa a l'actual direcció, ha estat exclosa i no se la deixa competir.

    Desconec el fons de les qüestions, però suposo que hi ha algú que, amb coneixement de causa, pot opinar al respecte i assessorar les direccions de manera legal, honesta i desinteressada. El problema rau, segons el meu parer, que hi ha una rivalitat poc sana, que uns es malfien de l'oposició, i d'altres es consideren perjudicats per un abús d'autoritat. És allò de voler mantenir-se a dalt passi el que passi, i que ningú que pensi diferent a mi no pugui prendre'm la cadira ni canviar la dinàmica instaurada.

    Com ja he dit moltes vegades, ens queixem dels partits polítics, de com s'organitzen, de com s'escalen posicions per obtenir poder i es perd qualitat democràtica, transparència i accés franc a la participació, però ens adonem que a la societat civil, a les institucions socials, culturals i cíviques, està passant el mateix. Hi ha unes persones que es creuen imprescindibles i que veuen els seus rivals com uns usurpadors del poder, encara que no hi hagi diners al darrere.

    Si no som capaços d'organitzar-nos civilitzadament, competir de manera transparent i amable per defensar els nostres principis i maneres de fer, sense caure en la trampa de veure els altres com els nostres enemics, potser que pleguem i ens quedem a casa. La nostra societat està massa madura i tocada, com per continuar amb aquest ritme. Sisplau, una mica de seny i intentem unir esforços i no barallar-nos tant!

Sant tornem-hi!

Avui toca recuperar el ritme d'activitat de l'any després d'un parèntesi festiu, que no vol dir sense treballar, si més no per a uns quants. D'alguna manera, però, es faci festa o es treballi, les festes nadalenques actuen com una pausa en molts aspectes de la nostra vida, tant de la feina com del lleure, amb un component més familiar, si bé no per a tothom, sí per a la majoria de les famílies del nostre país. Dissortadament n'hi ha que ni tan sols ara ho poden viure amb il·lusió. I en això també hi hauríem de pensar.

    Tot i la pressió del moment, fins i tot en temes polítics també s'ha amortit una mica, però estic segur que amb pocs dies recuperarem la dinàmica anterior, la qual cosa no sé si és desitjable o caldria calmar-se i caminar més assenyadament i sense tantes presses. Quan es corre massa es cometen errors, i al nostre país ja en portem una colla de molt seguits.

    Els nois han tornat a l'escola, mentre el govern de la Generalitat ha creat una comissió especial per analitzar què està fallant al nostre sistema educatiu i què podem fer per millorar-ho. Poc abans de les vacances de Nadal hi va haver un gran batibull pels resultats PISA. Semblava com si el món s'acabés, com si fos una novetat i no una cosa que arrosseguem de temps. No sé què ens passa, però sempre estem tapant forats, intentant resoldre tot allò que ens peta als dits, sense capacitat per planificar i veure-les venir.

    Un dia, en aquest blog, parlava de la necessitat de planificar. De saber planificar i fer-ho transparent, perquè tothom ho vegi i hi pugui dir la seva. En parlava en clau local, però ho podem fer extensiu a nivell de país. No sé com és possible que no tinguem uns dirigents que s'ho prenguin seriosament i, abans que tot se'n vagi en orris, hi hagi capacitat d'encarrilar bé les coses. Et pot agradar més o menys, però el que no és de rebut és que no es prevegi el que pot arribar a passar. I això ho podem aplicar a mil llocs.

    I es posarà en marxa l'obra pública que també ha quedat mig aturada. No sempre per qüestió de vacances, a vegades és per un problema greu en les licitacions. No sempre el millor preu és la bona opció, i en l'obra pública això queda clarament demostrat. A la nostra vila hi ha obres pendents des de fa unes quantes dècades i no crec que l'any que hem encetat canviï gaires les coses.

    Avui, doncs, ens hi hem de tornat a posar, i alguns amb nous objectius, promeses que no sempre s'acaben complint. Agafem-nos-ho bé, i si les coses ens venen de cara, aprofitem-ho i no siguem desagraïts.

Després del Ple

Ahir em vaig proposar el repte d’escriure el post mentre escoltava la sessió plenària de l’Ajuntament d’Arenys de Mar. Vaig acabar abans jo que no pas ells, que s’hi varen estar més de cinc hores, suficient per justificar el sou.

Després del Ple arriba l’hora de fer les valoracions i treure’n conclusions. Podem parlar de contingut i de formes. Aquestes varen ser totalment diferents a com ens tenien acostumats, amb una petita discussió entre l’alcalde i un regidor de l’oposició que, en tenir el micròfon apagat, des de casa no vàrem poder seguir què estava dient. Fos el que fos no va agradar a l’alcalde. El paper de dolenta va anar a càrrec de la regidora Soraya Real, que amb sorna es va fer mestressa de la sessió.

Podríem fer moltes observacions i comentaris, ja que, malgrat que l’alcalde l’havia considerat un Ple de tràmit, hi va haver força contingut i declaracions ben contundents i aclaridores. Ho deixarem, però, a mans dels grups municipals. Jo em quedaré amb un parell o tres d’idees.

Moltes de les coses que l’anterior govern va donar per enllestides, hem vist que el més calent és a l’aigüera: canalització del Bareu; reforma del Mercat Municipal; pisos socials, i d’altres amb problemes a resoldre, com és la biblioteca de les Clarisses, amb les obres aturades dos mesos, el reforç del mur del Paraíso, i la recollida selectiva de la brossa, per posar només uns exemples.

Un altre aspecte són els temes aclarits, com que el nou govern, amb majoria absoluta, no elaborarà el Pla d’Actuació Municipal (PAM). Com que no és obligat fer-ho i ningú els pot qüestionar què fan i deixen de fer, ni transparència ni participació! Tampoc posaran a concurs la plaça de cap de comunicació, sinó que ho contractaran per capítol 2.

Les paraules amables de l’alcalde varen continuar, però caldrà veure en què es concreten. La fiscalització de l’oposició no serà fàcil, però lluny de posar pals a les rodes espero que serveixi per aclarir les idees, sobretot d’alguns regidors i regidores que s’estrenen i sembla que el vestit els hi va una mica gran. El jove alcalde és gat vell i la seva mà dreta també. De ben segur que seran els que marcaran tot el traçat d’aquest mandat.

Escoltant el Ple

Intentaré demostrar que també soc capaç de fer dues coses a l'hora: escriure el meu post i escoltar la sessió del Ple, mirant de no fer malament les dues coses. 

D'entrada haig de comentar el to de la sessió plenària que no té res a veure amb l'anterior mandat municipal. Era molt trist escoltar les sessions anteriors amb un nivell de crispació que molestava i que no portava enlloc, més enllà de veure com cada grup municipal intentava marcar espai i, si podia, menystenir i desconsiderar els altres. Ara tot fa pensar que anirà diferent, probablement pel tarannà de l'alcalde. Potser caurem a l'altre extrem de l'anècdota, els somriures i el bonisme. Malgrat tot, prefereixo una cosa a l'altra.

És important que la gestió del govern municipal, sobretot ara que disposen de majoria absoluta, sigui com a mínim transparent i receptiva. L'opacitat va ser la tònica dominant a l'anterior mandat, i això no és bo per Arenys.

La manca d'experiència en gestió pública es nota en la intervenció dels regidors, sobretot els que tenen responsabilitats de govern, però no n'hem de fer una crítica destructiva, sinó més aviat generar-los confiança i confiar que l'aniran assolint i que això no serà en detriment de l'eficàcia a l'hora de resoldre els molts problemes que té la nostra vila, ni perdre oportunitats per avançar en serveis i millores.

De moment el nou govern municipal no para d'oferir la possibilitat a altres grups municipals d'entrar a formar part del govern, o assumir responsabilitats de govern, amb la confiança de disposar de majoria absoluta i no fer trontollar els objectius que com a grup municipal guanyador es va marcar. Caldrà veure si es manté l’oferta durant tot el mandat, i també com s’interpreta des dels grups municipals de l’oposició. D’entrada, però, el més important seria que totes les aportacions que es fan des de l’oposició, al marge de si s’entra o no a formar part del govern, es tinguessin en compte, i de moment sembla que en el cas dels romanents això no ha passat. Si més no d’això se n’han queixat tots els grups municipals. L’alcalde encara té temps a canviar la dinàmica i ser coherent amb el seu discurs.

No sé si he estat capaç de resoldre satisfactòriament el meu objectiu de fer dues coses ben fetes a l’hora. Com a mínim ho he intentat.