Aprendre de l'experiència de la ciutadania

Aquesta setmana he rebut un correu electrònic de la Generalitat de Catalunya, del programa "Espais d'experiència ciutadana", convidant-me a assistir a una sessió web titulada "Quan la ciutadania parla, els serveis digitals milloren". Fa uns mesos vaig participar en un projecte on se'm demanava que opinés sobre tràmits administratius a la web d'un dels departaments de la Generalitat. Vaig analitzar tot el procés i vaig opinar al respecte.

És important que les institucions públiques i les entitats privades que tenen usuaris que s'han de comunicar amb elles per Internet, procurin dissenyar uns tràmits clars i senzills, amb assessorament efectiu, per evitar la desatenció o la pèrdua d'oportunitats de bona part de la població, no només de gent gran.

Qui dissenya un procés per tramitar qualsevol expedient o sol·licitud ha d'oblidar-se de tot el que sap i imaginar-se que és un usuari que entra a la pàgina web desconeixent-ho tot. Sovint, allò que és evident per al programador no ho és per a qui ha de completar el tràmit.

Simplificar els tràmits, especificant bé tots els passos i acompanyar-ho amb un bon assessorament escrit i telefònic, si cal, és la millor manera de fer fàcil la vida de la gent. M'agrada poder fer tràmits per Internet i estalviar-me el desplaçament, sovint fora de la vila, i fer la cua corresponent, però també m'enfada veure que un simple tràmit pot resultar fatigós i gairebé impossible de dur a terme. 

Les administracions haurien d'assumir la formació bàsica de tota la població, perquè aquests tràmits que et veus obligat a fer, no siguin un obstacle i ens deixin al marge. És per això que m'agradaria que Arenys de Mar tingués un Punt Òmnia, amb sessions de grup i assessoraments individuals per a tots els vilatans i vilatanes que ho necessitin. A veure si el govern municipal s'anima i pot ser una realitat ben aviat!

Experiència i temps lliure

L'esperança de vida va experimentar un increment espectacular fa uns anys. Els que ja tenim una edat recordem que de petits els nostres avis eren persones de seixanta anys, amb algunes excepcions. Avui ens fem un tip de veure persones que assoleixen els cent anys. 

L'edat de jubilació per aquelles persones que tenen la sort de treballar està entre els seixanta i els setanta anys, això vol dir que la gran majoria de persones, una vegada deixen la feina tenen molts anys que poden destinar a tot allò que han somiat durant anys i que ara poden exercir, i també per dedicar-les als altres.

El coneixement adquirit durant la vida, tant en tel temps de lleure com en el professional, no es pot desaprofitar. S'ha de revertir a la societat, sigui formant a altres persones, acompanyant-les o oferint serveis que són necessaris i que no sempre es disposa de temps ni preparació.

Cada vegada hi ha més gent que s'apunta a activitats de tota mena, com a aprenents, però també com a ensenyants. Professors jubilats que donen classes de geografia, filosofia o llengua, que permet una segona oportunitat a aquells que no han tingut l'ocasió de seguir uns estudis, o bé que la seva elecció ha anat per una altra banda i ara és el moment d'ampliar coneixements.

Ens queixem de l'obsolescència programada dels electrodomèstics, però no ens adonem que nosaltres, els humans, també actuem sota la influència d'aquesta obsolescència. No té sentit que a partir d'una edat ja no siguem productius ni útils a la societat. Ens hi hem de rebel·lar i plantejar-nos el nostre futur d'una altra manera. 

L'Aula d'Extensió Universitària per a la gent gran, que avui en parlàvem en una tertúlia radiofònica, o l'activitat que programen els ateneus i altres entitats, són una demostració del que som capaços de fer i d'oferir, resistint-nos a acceptar que ja estem acabats. La gran sort de molta gent és la seva vitalitat i aquesta s'ha d'aprofitar al màxim. No ens quedarem a casa!

Compromís

Fa uns dies vaig llegir la notícia que l'Associació de Famílies dels Alumnes (AFA) de l'Escola Sinera d'Arenys de Mar necessitava rellevar els seus membres. Els seus fills acabaven el cicle escolar i calia trobar nous pares i mares que volguessin rellevar-los. La bona notícia ha estat que amb pocs dies han aparegut una sèrie de pares i mares disposades a agafar el testimoni.

És important que a la vida assumim compromisos desinteressats en bé de la societat on vivim. Poden ser compromisos polítics, culturals, educatius, esportius o socials. Les coses no es fan soles sinó que sempre hi ha d'haver algú al davant per dur-les a terme.

Segurament que si ens animéssim més en participar de les entitats, tindríem menys temps per a nosaltres, però ben segur que ens enriquiríem. És en l'associacionisme que, a més de ser participatius, aprenem a conviure i a treballar plegats per uns objectius positius per a tots.

Ara que és tan corrent llegir, a les xarxes socials, crítiques sense donar la cara i amb pocs arguments, penso que si tots plegats ens arremanguéssim i ens comprometéssim amb els altres, potser no tindríem tant temps per criticar, i valoraríem millor la feina que es pot fer en equip.

Arenys compta amb un nombre important d'entitats i associacions de tota mena, i això vol dir que a la vila hi ha moltes persones que volen dedicar una part del seu temps lliure per ajudar els altres o per motivar-los en qualsevol disciplina.

No entendria la meva vida sense aquest compromís, amb el perill d'equivocar-me i no fer-ho prou bé, però sempre honestament i amb esperit de servei.

Viatjant s'aprèn

Viatjant s'aprèn allò que podries fer o el que no hauries de fer mai. Et poses en situació observadora, sense implicació personal, i mires que fan els altres de diferent. També t'adones que els humans no som tan diferents i que arreu passes coses semblants. Però n'hi ha que no, sobretot aquelles de tipus organitzatiu. Els costums, les tradicions, allò que s'ha après de petit. Hi ha molt per aprendre.

Una de les coses que més em fixo és en la netedat dels carrers i places. Si els països visitats tenen cura de mantenir net el paisatge o passen una mica de tot, com a casa nostra. El plàstic, per exemple, és el gran enemic de molts països. N'hi ha que estan pràcticament ofegats, sobreeixint plàstics de tot arreu. 

Recordo països com el Marroc, Egipte o Jordània, on la bellesa dels seus paisatges, els seus monuments o les raconades, es veia atacada per la presència de milers i milers de peces de plàstic, voleiant al ritme del vent. Hi ha altres contrades que el plàstic, que bé que hi existeix, està degudament retingut i no es deixa veure. És aquí quan em pregunto per què no podria passar el mateix a casa nostra.

El nostre país no es troba en cap d'aquests dos extrems, però li convindria una netejada seriosa, però sobretot, una estirada d'orelles a la gent poc respectuosa amb el medi ambient i l'espai públic. No és tan difícil. 

I amb el plàstic hi hauríem de sumar les burilles de les cigarretes, els xiclets i les esclòfies de les pipes, per posar tres exemples característics de casa nostra. Tampoc no és tan difícil. Si fumes, no llencis la cendra a terra i encara menys les cigarretes mal apagades. Si t'agraden les pipes, no vagin escopint pel carrer, com no deus fer pel passadís de casa. I els xiclets no els enganxis a la cantonada o llencis per terra. És molt emprenyador trepitjar-los. No es desenganxen fàcilment.

I els gossos, que pixen i defequen per tot arreu. No n'hi ha prou amb recollir la merda, que algú encara no ho fa. Les pixarades, per més que després es reguin, van embrutint els nostres carrers, que al cap de l'any fan fàstic. És qüestió de civisme. Hi ha països, que he visitat recentment, que fa la impressió que no hi ha gossos pels carrers. Potser no en tenen tants com aquí, però en tot cas els seus passejadors són més curosos.

Conversar sense obsessionar-nos

Més d'una vegada he pensat que havia de canviar el nom del meu blog. Probablement, la idea que tenia fa vint anys, quan vaig decidir començar a escriure en aquest racó obert, no ha reeixit o fins i tot no tenia raó de ser i calia batejar-lo de manera diferent. La veritat és que, tret de raríssimes excepcions, el meu espai ha resultat un monòleg i no pas una tertúlia.

A Arenys de Mar, una colla d'amics i coneguts vàrem iniciar un projecte que es basava en la tertúlia. El model va canviar amb els anys, amb més o menys presència d'experts i coneixedors de diferents matèries, però en el fons el que ens interessava era precisament la tertúlia. Un espai de conversa i d'aportació d'opinions i idees. A vegades amb molt de coneixement de les temàtiques que escollíem, i en altres ocasions érem uns autèntics neòfits. 

Hi he pensat moltes vegades i, malgrat que hi hauria coses que canviaria i intentaria corregir, en faig una valoració positiva. Vaig adquirir coneixements i també aprendre a conversar, amb una idea bàsica que m'agradaria saber transmetre. En una conversa, que és l'essència d'una tertúlia, no has de pretendre mai convèncer a ningú. L'objectiu ha de ser aportar les teves idees, reflexions i opinions, defensant-les, però amb les orelles ben obertes per escoltar què hi diuen els altres.

Sovint el fracàs d'una conversa o tertúlia rau en el fet que hi ha algú que no escolta i que té per objectiu convèncer els altres de les seves raons. I malgrat que pugui tenir-les, no és el lloc per obsessionar-s'hi. Aconsegueixes arruïnar la tertúlia i, el que encara és pitjor, provocar que hi hagi qui abandoni el grup.

Això, segur que ho podem aplicar a molts llocs i circumstàncies. La capacitat d'expressar les teves opinions, amb arguments, sense pretendre convèncer els altres, és la clau de l'èxit. Si realment tenies raó, tard o d'hora es reconeixerà. Si t'obsessiones, només aconseguiràs el rebuig i l'avorriment.

Continuaré pensant si canvio el nom del meu espai. Seria bo que més persones hi intervinguessin, però no vull pecar de pretensiós. Em sento prou satisfet de donar la meva opinió en obert.

Recuperar la gent sàvia

Ahir, a l'inici de la conferència de l'Ateneu, a càrrec del periodista i politòleg Jordi Barbeta, o tertulià, tal com es va definir ell mateix, va anunciar-nos que intentaria minimitzar la sensació que tot funciona malament que, malauradament, és el que pensem molts i que ens amoïna.

Avui pensava que hauríem d'aprofitar tot el que existeix per utilitzar-lo en clau positiva. Intentar aparcar la negativitat i procurar quedar-nos amb la part bona i interessant, que n'hi ha. Les xarxes socials, per exemple, van plenes de bajanades, de gent mediocre, sense educació ni respecte, ni cap mena de sensibilitat. La majoria de les coses que hi trobem són per llençar o riure'n les gràcies. No tot és porqueria!

Si rasquem una mica podrem trobar conferències, lliçons i comentaris que ens han de servir per veure les coses d'una manera millor, i aprendre. Si tenim la capacitat d'aprendre constantment de tot el que veiem, arribarem a créixer com a persones i, fins i tot, podrem observar la vida amb bons ulls i ganes de continuar.

Crec que hauríem de fer l'esforç de cercar la gent sàvia que encara tenim entre nosaltres. Aquelles persones que ens fan descobrir actituds i maneres de resoldre els obstacles diaris. A vegades només cal que ens posin en ordre pensaments i idees que ja coneixíem, però que potser teníem descuidades dins la nostra ment. Si aconsegueixen que les recuperem, ben segur que hi sortirem guanyant.

Convindreu amb mi que és molt agraït i satisfactori poder escoltar a segons qui, que ens fa oblidar per uns instants tota la mediocritat que abunda en aquest món. Una mediocritat que trobem a la feina, al lleure, i entre els nostres polítics. No tots, però són els que més escoltem i sovint els que tenen més poder de decisió i condicionar la nostra vida.

Recuperar la gent sàvia, que n'hi ha, i procurar tenir present tot allò que ens descobreixen o recuperen de dins nostre, per poder-ho aplicar i ser feliços. Tant de bo que la saviesa superés la mediocritat. No podem permetre que el món segueixi aquesta tendència tan autodestructiva i sense sentit.

L'encert de tancar la televisió

Ja fa una bona colla de mesos que la televisió ocupa ben poc espai a la meva vida. No puc dir que la tingui tancada, perquè en algun moment del dia es connecta, però es tracta de breus minuts, mig d'esquitllada. No m'interessa. 

Sempre m'havia estranyat aquelles famílies que no tenien televisió a casa seva. Em semblava impensable, potser més abans que no hi havia Internet i, per tant, era pràcticament l'única manera que tenies d'assabentar-te de què passava pel món, a part dels diaris. Creia que hi havia programes interessants que valia la pena veure. Ara segurament també n'hi ha, però me n'he cansat.

L'altre dia, de visita, vaig poder veure uns moments d'un programa de tarda de la televisió catalana. Es tractava d'una taula amb quatre o cinc persones parlant de coses sense cap mica d'importància ni interès. Em va semblar fins i tot estúpid i que només es tractava d'anar omplint la tarda, encara que fos dient beneiteries.

Segur que no tot és així, i de tant en tant llegeixo que s'emeten documentals prou interessants, sobre temes que ens afecten, però fa tanta mandra obrir la televisió! I em sap greu que es desaprofiti una bona eina que podria servir per formar, entretenir de manera intel·ligent i no barroera, per aprendre, per estar informat, per gaudir del temps lliure, però... Què millor que un bon llibre, que tu esculls, i una bona peça musical, que t'emociona! 

Llegia avui l'entrevista de l'Albert Om a l'Antoni Puigverd i m'ha fet gràcia quan deia que es penedia d'haver anat a les tertúlies, perquè encara que no es vulgui formes part de l'espectacle. I crec que té molta raó. No he seguit mai cap tertúlia de canals espanyols de televisió, amb unes cadenes privades que fan vergonya. No soc masoquista. La tertúlia surt molt bé de preu, però per aconseguir què? Sé que no es pot generalitzar i que hi ha excepcions que no es poden posar en el mateix sac, però se n'ha fet tant d'abús, sobretot aquelles tertúlies que només serveixen per ocupar hores d'emissió, que no es poden aguantar. Per tot això crec que vaig estar encertat quan vaig dir: fins aquí. Només quan sigui estrictament necessari.

Aprendre dels errors

Si en una cosa fallem és precisament en aprendre dels errors. Perquè d’errors tots en fem. Alguns més que altres, però una vegada l'hem errat és important analitzar per què hi hem caigut, què podem fer per esmenar el dany ocasionat i, sobretot, estudiar la manera de no tornar-nos a equivocar. Això és un fet que no és puntual, sinó que al llarg de la vida ens hi hem d'anar aturant per intentar fer-ho millor. 

Quan ens equivoquem hem d'assumir-ne les conseqüències, i això ens pot ajudar a fer-ho diferent una altra vegada. Si ens hem hagut de rascar la butxaca, potser ja ens hi pensarem més a l'hora de fer un altre pas. El problema està quan qui s'equivoca no en rep les conseqüències, sinó que aquestes recauen en un altre. Un fet habitual a l'administració pública. Si no és eficient, si no optimitza els recursos, són els contribuents els que en paguen els plats trencats.

No sé si us hi heu trobat, però jo estic cansat d'haver de reclamar a diferents administracions públiques que esmenin errors que em perjudiquen. Errors que no he comès jo, però que en rebo les conseqüències, normalment havent de pagar més del necessari, i presentar recursos que no acostumen a ser senzills ni gaire ràpids a l'hora de resoldre'ls.

La coordinació entre les diferents administracions tampoc és gaire habitual. Més aviat hi ha descoordinació que sovint t'obliga a repetir tràmits que no caldria. Existeix una llei que allibera al contribuent a presentar segons quina documentació, si consta ja a l'administració o aquesta la pot obtenir en contacte amb altres administracions. No sempre es respecta i a vegades et reclamen certificats i justificants que són totalment innecessaris. 

Soc un gran defensor de les tramitacions d'ofici, aquelles que es generen automàticament des de l'administració sense que el ciutadà l'hagi d'iniciar. Estem, però molt lluny d'aconseguir que la coordinació entre entitats públiques o privades de caràcter públic sigui efectiu i ràpid. Fixeu-vos, com a exemple, en la multitud de discrepàncies que hi ha entre el Registre de la Propietat, l'administració local i el Cadastre. Us adonareu que rarament les dades coincideixen i veureu també que qui en rep les conseqüències és sempre el contribuent. Hem d'aprendre dels errors, assumir-ne les conseqüències i no derivar-les als altres. Siguem més seriosos i millorem la tramitació administrativa.

Planificar i saber reaccionar a temps

Pensant en tot el que ha passat a València aquests dies, m'ha vingut al cap una idea que tinc molt present i que probablement ja n'hauré parlat en aquest blog. Acostuma a passar que aquells temes que hi creus fermament, et preocupen o t'interessen, en parles sense adonar-te'n i et repeteixes com l'all. Em refereixo a la capacitat de reacció de les persones. 

Soc un gran defensor de la planificació. Em queixo sovint que moltes vegades falta planificació, ja sigui per mandra, perquè no es volen ensenyar les cartes o per inconsciència. La planificació, a part d'obrir els ulls a la gent i facilitar-los la col·laboració i l'entesa del perquè de les coses, t'ajuda enormement a valorar si estàs anant pel bon camí, i conèixer en tot moment allò que necessites per aconseguir els teus objectius.

Dit això, hi ha un altre element que trobo molt valuós, i que a mi m'agradaria tenir-hi més traça. Davant de qualsevol adversitat, però no només, és molt important la capacitat de reaccionar. Si es tracta de contrarietats esdevé importantíssim, perquè sovint passa que en pocs instants has de prendre decisions que poden ser fatals o bé resolutives. 

Les persones que dirigeixen una empresa, sigui pública o privada, necessiten planificar bé la feina, però també ser capaços de prendre decisions instantànies, sense possibilitat d'analitzar ni dedicar-hi gaire temps. En casos com el que viuen  al País Valencià resulta evident que aquesta capacitat de reacció immediata és cabdal, ja que pot salvar moltes vides.

Crec que no cal parlar gaire de la reacció del president valencià o de la consellera de Turisme. Aquesta ha estat honesta demanant perdó, el primer simplement ha canviat el discurs, com aquell qui res. 

Seria bo que les persones destinades a dirigir una empresa, un ajuntament, un govern, rebessin formació i tècniques per millorar la seva capacitat de reacció. Personalment, m'hi apuntaria, perquè ho crec important. La responsabilitat que s'assumeix ha d'anar acompanyada de la voluntat d'aprendre cada dia com actuar millor, amb més rapidesa, però al mateix temps més eficàcia. Segur que hi ha algun lloc on podem anar per aprendre-ho. M'hi apunto!

Aprendre de l'experiència i les garrotades

Permeteu-me que parli de Clara Ponsatí i del frustrat intent d'entrar al Parlament de Catalunya amb una nova formació, Alhora. Em direu que és molt fàcil parlar-ne ara quan ja sabem els resultats, però... és que hi havia algú que creia que tindria èxit?

    Des del primer dia vaig estar convençut que el projecte de Ponsatí i Graupera seria un fracàs, i no és que em tingui per molt espavilat, sinó que tot hi apuntava. El que no he acabat d'entendre és que una persona intel·ligent com Ponsatí, no s'adonés de la situació i tirés endavant la idea de fer-se un lloc, barallant-se amb tothom, entre ells els fidels seguidors de Puigdemont i d'ella mateixa fins fa pocs mesos.

    La ciutadania és molt intel·ligent i sap què vota i per què ho fa, o per què es queda a casa. Portem massa anys de picabaralles entre els polítics que han de liderar el país, i això ja no s'aguanta. Ara molts diaris i opinadors prediquen que l'independentisme ha mort i que cal girar full. Jo no crec que l'independentisme hagi mort, sinó que hi ha un cansament general que ha fet aparcar tota l'empenta per aconseguir un objectiu al qual no s'hi ha renunciat, però que probablement ara no toca. L'independentisme ressorgirà, i ho farà més o menys bé en funció dels nous líders, de la seva capacitat d'aglutinar la gent i generar confiança.  És hora de canviar la tàctica i planificar el futur, sense oblidar el present, que el teníem una mica apartat. I en aquest futur hi serà tot, també la lluita per a la independència. 

    És per tot això que considero que els actuals dirigents polítics han de fer un pas al costat i seguir l'exemple del president Aragonès. Ho ha de fer el president Puigdemont, o el líder d'ERC Oriol Junqueras, i tot un seguit de polítics a qui hem d'agrair la feina feta, la dedicació del seu temps lliure, amb més o menys encert, i que deixin pas a altres persones que assumeixin la realitat, aprenguin dels errors passats i canalitzin les voluntats i ideals de la ciutadania. Que l'engresquin, amb arguments i realitats, i que no els defraudin.

    En el món de la política hi ha massa Messies. Persones que es creuen imprescindibles per aconseguir els grans objectius. Tots som útils, però mai imprescindibles. Tots hi hem de ser i col·laborar, reconeixent que no estem sols i que hi ha altres persones que potser ho poden fer millor que nosaltres. La decisió de Clara Ponsatí de crear un nou partit polític pot haver aigualit tot el reconeixement a molts anys de servei al país. És bo analitzar en fred la situació, i considerar que la feina s'ha de fer de la mà dels altres i no en contra de tothom.

Matinal Domènech i Montaner

Aquest matí, amb l’Ateneu arenyenc, hem visitat Canet de Mar i en concret una part de l’obra de l’arquitecte Lluís Domènech i Montaner. Ha estat com un parèntesi dins del conjunt d’actes que diferents entitats i l’Ajuntament d’Arenys organitzen per commemorar el cinquantenari de la mort de Cèsar Martinell, l’any 1973.

De Lluís Domènech i Montaner en celebrem el seu centenari i també l’Ateneu ha volgut incloure dins del seu programa cultural unes referències al gran arquitecte, i una d’elles ha estat la d’avui, visitant la Casa Domènech, la Masia Rocosa, observant des de fora l’Ateneu canetenc i la Casa Roura, i entrant al cementiri de la població, on s’hi troben uns panteons dissenyats per l’arquitecte, que no hi és enterrat, sinó al cementiri de Sant Gervasi, a l’espera que algun dia les seves restes puguin ser traslladades per reposar amb els seus familiars.

Hem comptat amb un guia excepcional, com és en Carles Sàiz i Xiqués, president del Centre d’Estudis Lluís Domènech i Montaner, que ens ha explicat de manera exhaustiva i amena l’obra i la figura de l’arquitecte, les seves arrels familiars a la població, la història i la seva qualitat com a professional de l’arquitectura, que ha deixat petjada a Canet de Mar, però també a moltes altres ciutats del nostre país, de manera significativa a Barcelona, on hi va residir, tret dels estius que passava a Canet.

Plaent, instructiva i enriquidora serien alguns dels qualificatius amb què definiria la nostra visita a la població veïna. Conèixer la història del país, i gaudir de les obres realitzades pels nostres avantpassats és una bona manera d’estimar la nostra terra i la nostra gent. Estic convençut que és així com podem deslliurar-nos de les xacres que ens empastifen i ens amarguen la vida. La Cultura, en majúscula, és el que ens diferencia de la vulgaritat on hi estan sotmesos massa mortals, i també nosaltres si ens encantem i no hi prestem prou atenció. Hem d’agrair, doncs, a totes les persones i entitats que mantenen encesa aquesta flama que ens fa lliures i feliços, i ens ajuden a aprendre i ser més persones dia rere dia. Gràcies.

Filosofia a l’Ateneu arenyenc

En més d’una ocasió he parlat en aquest blog de diferents activitats organitzades per l’Ateneu arenyenc. Hem d’agrair la seva tasca cultural i també social, que d’alguna manera omple un buit que de ben segur trobaríem a faltar si no existís. L’Ateneu té molta història, amb èpoques més dinàmiques que d’altres, sempre en funció del temps que es viu, però sobretot de la gent i els seus impulsors. En aquests moments tenim una junta molt engrescada, amb molta dedicació i amb una oferta d’activitats prou variada i interessant.

Enguany he assistit al curs de filosofia que imparteix en Joaquim Bretxa, dedicat als filòsofs hel·lenístics, amb una prèvia prou extensa sobre Sócrates i Plató. Gràcies a la meva situació de jubilat, m’ha estat possible participar-hi, i gaudir i aprendre una matèria que sempre m’ha interessat, però que mai hi havia aprofundit. Espero que el curs tindrà continuïtat a partir del mes d’octubre i que hi podré participar novament.

Ahir parlava de Cultura i la importància d’alimentar-la perquè crec sincerament que és l’única manera de ser persones de ple dret. Uns drets que no sempre són respectats, però sí lluitats i reivindicats. La ignorància és molt perillosa, per a un mateix, però també per a tota la societat. I doncs, conèixer els filòsofs i la seva doctrina i pensaments és una bona manera d’ajudar-te a conrear aquesta cultura que et farà lliure, i entendre moltes coses que passen avui, i adonar-te que malgrat el pas dels segles, hi ha coses que no canvien i actituds i maneres de pensar que són vitals per a una societat civilitzada.

Certament que la mateixa filosofia ha evolucionat moltíssim, i es fa necessària una reflexió de tota la trajectòria, i conèixer a fons la realitat actual i aprofundir en els coneixements dels nostres contemporanis, però crec que els grans pensadors pre-hel·lenístics sempre tindran alguna cosa a ensenyar-nos i els haurem de tenir molt presents per no equivocar-nos en les nostres decisions, i per ajudar-nos a reivindicar aquells drets bàsics per a tota societat democràtica. Vivim uns anys difícils per a la supervivència de la democràcia i estem obligats a lluitar per preservar-la i assegurar un futur adequat per als nostres fills.

Microrelats

Aquest dimarts vaig assistir al taller de microrelats de la biblioplatja, amb la Gemma, que també ens va dirigir els dos tallers d’escriptura creativa organitzats per la Biblioteca d’Arenys de Mar aquest hivern. Es tractava d’una sola sessió d’una hora de durada, però malgrat això l’experiència va ser interessant. 

Tots tenim idea de què pot ser un microrelat, el seu nom no deixa gaires dubtes, però una altra cosa és que t’expliquin quines característiques ha de complir un relat perquè entri a formar part de la categoria de microrelat.

Ara no explicaré tot el que se’ns va dir, però sí que m’agradaria comentar que les coses anirien d’una altra manera, i de ben segur que millor, si dediquéssim moments de la nostra vida a pensar i escriure. No es tracta de ser grans escriptors i començar a vendre llibres, sinó ajudar el nostre món, que passa per uns moments creatius molt baixos, a recuperar idees, i engrescar la gent a ser més positius i aportar a la societat alguna cosa de profit.

Al final del taller vaig pensar que continuaria amb els meus escrits al blog, bàsicament dedicats a la reflexió sobre les coses que passen pel món, però que al mateix temps miraria de trobar moments per escriure algun microrelat i procurar ser una mica creatiu. Per col·laborar, amb el meu granet de sorra, a aportar idees que a algú li puguin interessar, i a aprendre de l’escriptura, que al final és el que tots hauríem d’intentar fer.

La importància de les entitats per a la cohesió social

Avui, com acostumo a fer cada dia, llegia el web de Ràdio Arenys i he trobat dues notícies que he volgut recollir per escriure el meu post. Es tracta de la informació sobre la vida de dues entitats: l'AFA i l'Apa Anem-hi. En el primer cas es donava a conèixer l'elecció del nou president de l'entitat, després de l'assemblea que varen celebrar la setmana passada, i en el cas de l'entitat esportiva es referia a la celebració del quarantè aniversari de la seva fundació.

Sempre he dit que crear alguna cosa no és molt difícil, però mantenir-la viva és tota una altra cosa. És d'agrair l'esforç de les persones per tirar endavant iniciatives culturals, socials i esportives, que al marge dels objectius concrets esdevenen una font de cohesió social que té molt de valor, sobretot en els temps actuals que sembla que tot és molt efímer.

Les dues entitats no són endogàmiques, com en alguns casos ens podríem trobar, sinó que realitzen una tasca de divulgació i pedagògica importants i aquí rau la seva raó de ser i el mèrit i agraïment que hem de tenir vers elles. L'Associació Fotogràfica d'Arenys de Mar (AFA) no es dedica només a la formació dels seus socis, sinó que periòdicament programa activitats formatives per a tothom qui ho desitgi. 

En el cas de l'entitat Apa Anem-hi ha desenvolupat una tasca de formació d'atletes, alguns dels quals han arribat a obtenir grans reconeixements i premis a nivell estatal, i no pas per casualitat, sinó per l'esforç i treball que hi ha dedicat un conjunt de persones al llarg d'aquests quaranta anys.

La vida d'una població com la nostra necessita de la concurrència d'entitats de tots tipus, que a part de l'entreteniment dels seus socis incorporen formació i diversió per al conjunt de la població. El lleure és molt important per ajudar a viure i fer oblidar, encara que sigui per uns moments, el dia a dia més feixuc, ja sigui a la feina, o per dificultats familiars, siguin econòmiques o de salut. I és per això que cal potenciar l'existència d'aquestes entitats perquè ens ajudin a ser més feliços i aprendre tot allò que desconeixem i ens enriqueix.

Trobo a faltar, a la nostra vila, més esforç per part de l'administració local per aglutinar les entitats. No n'hi ha prou en facilitar el desenvolupament de les activitats, que és necessari, sinó també crear aquesta consciència de pertinença a un conjunt divers, ple d'activitats de tot tipus i que ens formen com a persones per viure en comunitat. Tant de bo cada dia hi hagi més vilatans compromesos i participants de les entitats locals, perquè de ben segur s'adonaran de la importància i els beneficis de ser uns més de la colla.

Treballar en equip

No és fàcil i considero que no ens ho prenem prou seriosament. Estem molt acostumats a veure grans líders, molts dels quals es queden en la propaganda i t'adones que en el fons és fum, però ens fixem poc en el seu equip i ells mateixos tampoc no ho treballen suficientment.

Treballar en equip hauria de ser un objectiu prioritari per aconseguir millors resultats. Centrar-ho tot en una persona acostuma a donar mals resultats, i en política s'ha dit que els grans líders lluiten per no tenir ningú a prop que els faci ombra. Més aviat busquen persones que els donin suport, però no els facin la competència. Després passa el que passa.

Sempre m'ha agradat el treball en equip, tot i pensar que de petits no n'hem après. No n'ensenyen prou. Quantes vegades no hem sentit a escolars dir que prefereixen fer els treballs de manera individual que no pas compartint-ho amb altres. Fins i tot s'accepta la signatura de companys, però que no s'hi fiquin, que es quedin a casa!

En el nostre sistema polític de llistes tancades, representant a partits polítics, acostumem a fixar-nos en qui va al davant, i a vegades són uns trepes, com els bategem, que no miren a qui trepitgen en el seu afany d'arribar al capdamunt. Llavors es fa difícil el treball en equip, ja sigui per divergències o per cedir tota la responsabilitat al primer, o bé per no comptar amb persones amb suficient preparació per afrontar els reptes de governar.

És per això que valoro el treball en equip, amb persones preparades i amb ganes de compartir la responsabilitat que suposa tirar endavant un projecte de govern d'una vila o d'un país, i fer-ho posant cadascú de la seva part, els seus coneixements, les seves aptituds, i l'esforç i dedicació.

Massa vegades veiem uns governs amb un o dos que treballen i la resta amb prou feines fan acte de presència. No saps si per incapacitat o per afany de protagonisme de qui va primer. I això es pot comprovar. Una manera és veure-ho és amb la delegació de competències, la distribució de responsabilitats, i no estar sempre present a tot arreu, prenent sempre la paraula, deixant en evidència als altres.

Perquè crec en el treball en equip, he pres sempre la decisió de comprometre'm a assumir responsabilitats. No ho faria si només anés a fer gruix, i encara menys si pretengués ser l'estrella de l'equip.

A reveure Gavarra!

Com si es tractés d'una figura musical, avui podria cloure el treset de Gavarra. Ja som a casa i em venia al cap l'expressió d'arribada a la civilització, però això podria semblar un insult a les persones que viuen en zones com la descrita i no és aquesta la meva intenció. Més enviat els podria envejar o encara millor, admirar. No és fàcil viure en un indret on tot és molt més complicat de resoldre i tens menys oportunitats d'aprofitar-te dels avantatges de viure en societat.

La veritat és que la diferència entre un punt i l'altre és abismal, però les persones som el que som, i en tot cas l'entorn ens condiciona i requereix la nostra adaptació. Sortíem de Gavarra sense ningú a la vista i cap cotxe fins a Coll de Nargó. Entràvem a Barcelona per la Diagonal, amb una aglomeració de cotxes que t'obligava a parar estoicament. Vivim concentrats en quatre pams de terra!

Podríem estar setmanes i mesos, i fins i tot anys, parlant de la vida en un marc rural i un altre d'urbà, amb el que això representa i com ens implica i condiciona, i de ben segur que anirien sortint idees que ens farien entendre com és possible sobreviure en un o altre lloc. El més important, però, és centrar el tema en les persones, en la nostra capacitat d'adaptar-nos en el territori i, sobretot, la nostra voluntat de ser feliços malgrat el que pugui ocasionar-nos viure en un lloc o l'altre.

L'experiència d'aquests dies ha estat interessant. No és la primera vegada que experimento una situació semblant, però sí que no és habitual, i el marc d'aquests dies era totalment nou per a mi. A partir d'aquí podria animar tothom a practicar-ho en un moment de la vida perquè ens enriqueix. T'adones de què vol dir viure, i de la importància de ser-ne conscient. No deixar-nos absorbir per la rutina que, encara que no vulguem, sempre ens amenaçarà.

Si no heu estat mai a Gavarra, com jo mateix fins fa tres dies, us animo a fer-hi una escapada. No espereu res excepcional ni únic. Això només passa a les pel·lícules de ciència ficció. Es tracta d'estimar la natura en estat pur, sense pretensions ni grans recursos. Segur que podem trobar raconades com aquesta que ens poden ajudar a entendre la vida, però en tot cas aquest paratge és una d'elles.

La vida allà no és fàcil, com probablement no ho és per a molta gent al bell mig de la concentració de persones de la gran ciutat. Es tracta d'anar traçant el camí i tenir la sort de trobar qui t'hi acompanyi i t'ajudi. En el fons el que hem d'aprendre és a valorar les petites coses, que són les que més fàcilment ens cauran entre les mans. Els grans miracles no acostumen a passar mai, i per això no cal esperar-los.

La importància del present

Aquest matí, amb la tranquil·litat que em dona el fet de trobar-me al bell mig de la muntanya sabent que, en llevar-me, l’única cosa en què haig de pensar és en viure la vida, reflexionar i planificar el meu futur més immediat, sense gaires tribulacions, pensava que realment el diàleg és un bé apreciat i, com a tal, escàs. Però no qualsevol diàleg, o millor dit, no amb qualsevol actitud i predisposició.

Com en tot, hi ha moltes maneres de preparar-te per dialogar, i més que un entrenament previ es tracta de tenir voluntat d’escoltar i aprendre de l’altre. Perquè si vius sol i allunyat dels altres podràs pensar i repensar moltes coses, i fins i tot aprendre de la teva soledat, però la veritable riquesa ve dels altres, de com pensen i actuen davant dels esdeveniments, també de com et veuen i et qüestionen la teva manera d’obrar, però sobretot de com discutiu i preteneu arribar a un acord. No cal que siguin coses transcendents, sinó que també tenen importància les coses del dia a dia.

Tot això m’ha vingut al cap pensant en la famosa taula diàleg on s’hi han d’asseure els governs català i espanyol. El meu escepticisme ve donat pel meu convenciment que ambdues bandes parteixen de realitats diferents, però també voluntats distintes. D’entrada no hi ha interès en voler aprendre de l’altre ni, en el fons, voler-lo escoltar. Quan tu creus que la situació actual ja funciona, perquè t’interessarà posar-te a discutir amb un altre per canviar-la? A no ser que tinguis la voluntat d’escoltar què n’opina l’altre de com està funcionant ara, que no és el cas.

Amb tot això no vull dir que els defensors de la taula de diàleg estiguin equivocats i els detractors tinguin raó. Simplement hem de ser conscients de quina és la realitat i quina és la voluntat d’un i altre bàndol.

Mai estarà de més asseure’s a escoltar a l’altre, però hem de tenir molt clar quines són les prioritats dels dos dialogants i on voldran arribar amb les seves trobades. Nosaltres, entre tant, aprofitem els moments que tenim per parlar, i sobretot aprendre de les experiències del nostre interlocutor. No és tant per agafar models de vida per a un futur que no sabem on ens portarà ni fins quan, sinó per gaudir del present i acceptar la nostra realitat.

Al mig de la natura, amb silenci i pràcticament desconnectats del món, es fa més fàcil analitzar quin ha estat el nostre trajecte en aquesta vida, on hem arribat i de quina manera, i també com volem encarar el nostre futur, sense que això ens condicioni ni obsessioni. Com ja he dit en aquest mateix blog altres vegades, el més important és el present, perquè aquest el podem amollar bé o malament, i serà així que construirem el futur.

L'informe del Comitè Europeu per a la Prevenció de la Tortura

El trasllat dels presos polítics a presons catalans ha pogut fer pensar que era la millor solució, entenent que aquí serien tractats d'una altra manera, a part de ser a prop dels familiars. Aquesta sensació l'hem mantingut fins que hem conegut l'informe del Comitè Europeu per a la Prevenció de la  Tortura (CPT) del Consell d'Europa, on es denuncia que a les presons catalans es maltracta els presoners.

L'ambient que respirem contra l'estat espanyol pel procés ens pot fer pensar que a casa nostra tot ho fem bé, però ens adonem que no és així, sinó que hi ha molt a aprendre i moltes actituds a canviar. Segons diu l'informe hi ha proves evidents de tortures a presoners que no es poden admetre i són totalment denunciables.

De ben segur que els nostres presos polítics no les hauran sofert, en primer lloc pel seu comportament, però també per la repercussió que això tindria. En casos de tortura sempre hi ha aquelles víctimes que fàcilment se'ls pot aplicar perquè tenen poques defenses. 

Aquest exemple ens ha de servir per no adormir-nos i, paral·lelament a les nostres reivindicacions sobiranistes, hem de ser capaços d'exigir un estricte compliment del respecte als drets humans a totes les institucions públiques del país, també a les presons. Durant anys hem defensat els Mossos d'Esquadra com els bons, fins que hem observat comportaments no prou dignes. Hem de continuar defensant els Mossos com la nostra policia, però exigint un tracte exquisit de respecte a les persones, encara que sigui en enfrontaments. No tot s'hi val, i això ho hem de tenir molt present.

Aprendre a estimar

Des de fa temps hem deixat d'aprendre a estimar. Un fet tan simple que té gran abast. Estimar és la solució a molts mals, també a l'incivisme. Recordo que els meus pares m'ensenyaren a comportar-me a la via pública, respectant els altres, sobretot els més grans, i la base de tot era l'estima cap a les persones, les veïnes, les menys afavorides.

Al cap dels anys entens que estimes els altres quan defenses comportaments cívics a la vila, quan et fa mal veure que els altres l'embruten, sense que els vegis preocupats. Estimar també vol dir això. I la història, i la geografia, el país...

Una tradició, que no s'ha perdut encara que probablement sigui minoritària, era l'escoltisme, els grups d'esplai, les sortides organitzades a la natura, on s'ensenyava respectar les persones, però també les coses. Ja em crec que encara t'ho pots trobar, però abunda més l'incivisme, l'avorriment, el no saber en què dedicar el temps... I és potser això el que fa que hi hagi gamberrisme, actes incívics, i fins i tot delictius.

I això s'aprèn a l'escola, però també i sobretot a la família. Hem renunciat a l'educació dels nostres fills, i fins i tot els hem aviciat a l'excessiva competència, a menystenir el perdedor, a fer-ne escarni. Reivindico, doncs la necessitat que recuperem l'exercici de fer aprendre a estimar, no només els nostres, sinó també aquells que són diferents. A estimar l'espai públic i sentir-nos orgullosos de mantenir-lo endreçat. A treballar perquè la vida pública sigui harmònica, sense estridències i justa per a tothom.

La ciutat vella de Praga

Realment Praga és una capital espectacular. El meu record era molt positiu i ara em feia por tornar-hi i veure-hi tants canvis, amb tant turisme, amb tanta gent i, sobretot, amb una ciutat globalitzada. Tot hi és i tot et pot condicionar, però com en totes les coses has de saber valorar la part positiva i aprendre. Si només véns a guaitar et perds la història i el coneixement de per què la ciutat i els seus habitants són d'aquesta manera.

Us confesso que en molts moments, veient persones del país de la meva edat o més joves, m'imaginava els seus pares i avis com devien ser i quin record històric tenien de la Praga que vaig conèixer l'any 1989, un any molt significatiu per al seu país, llavors Txecoslovàquia.

El tastet de les capitals imperials està resultant interessant. Ens trobem bé, i això és important, però és cansat. Es fa realitat allò que es diu que les vacances resulten molt cansades, però necessàries.