Sí o què?

Els titulars diuen que el Tribunal Suprem aixeca l'ordre de detenció del president Carles Puigdemont, però llavors llegeixes la notícia i no ho acabes d'entendre. Si us plau, s'aplica la llei d'amnistia o no?

Els profans en temes jurídics anem molt perduts. Acostumes a llegir totes les notícies referents a sentències, declaracions de jutges i tribunals, interpretacions d'advocats i gent entesa, però et fas un embolic que no saps on ets. Som de la generació que ens varen prometre un sistema democràtic amb la mort del dictador, que no acabava d'arribar. Entrem al sistema, on la clau està en la independència dels tres poders, i van passant els anys i t'adones que no són flors i violes, i que la separació de poders no és tal. Que els jutges juguen a fer política i els polítics intervenen en les decisions judicials, i et preguntes: què està passant?

Avui, doncs, quan he llegit el titular he pensat que finalment s'aplicava la llei que va aprovar el Poder legislatiu, que és el que votem els ciutadans, i que fins ara no havia acceptat el Poder judicial, que no el votem ni podem fer-hi res per influir-hi (algunes persones sí que hi tenen influència). Dic, doncs, que avui després de llegir el titular he pensat que tot s'havia acabat, però es veu que no. Que els jutges i tribunals ideològicament de dretes i extrema dreta, poden revertir la situació i, per això, el president Puigdemont potser millor que de moment no es bellugui.

La situació és molt trista i això passa en un país democràtic amb un govern "progressista". Imagineu-vos què passarà quan el govern giri a la dreta. Potser millor que no ens ho imaginem i que visquem al dia, amb l'esperança que la vida és alegre, encara que hi hagi qui te la vol desgraciar!

Quan el nom no diu el que és!

Trobar el nom d'una entitat o organització no sempre resulta fàcil, o potser el que es pretén és confondre a la gent (?). Semblaria la cosa més senzilla del món. Analitzes qui conforma l'entitat i quins són els objectius i ja tens pràcticament resolt el misteri. Què passa quan t'adones que allò que fan no és el que sembla?

Em venen al cap dos exemples que són, per a mi, molt clars. Segur que n'hi ha d'altres. Només es tracta de gratar una mica i n'apareixeran més. Hi ha noms que expressen ben bé el contrari dels objectius que persegueixen, però amb tota la intencionalitat de confondre els altres. Fer passar bou per bèstia grossa.

El primer exemple seria el "Sindicato Manos Límpias" que no té res a veure amb la idea que tenim dels sindicats i és evident que les mans no les tenen pas netes. Es tracta d'una organització d'extrema dreta, que vol imposar la seva ideologia i interessos per sobre dels altres, amb especial fixació amb el pensament progressista i democràtic. 

Un segon exemple és l'entitat "Abogados Cristianos", una organització d'ideologia d'extrema dreta que potser sí que són advocats, però que utilitzen els sentiments religiosos per atacar els seus adversaris, confonent els més innocents.

Avui llegia que aquesta entitat, de creences suposadament cristianes, havia enviat una carta al Vaticà, demanant que rectifiquen la decisió de celebrar l'eucaristia en un recinte, l'Estadi Lluís Companys, que porta el nom d'un assassí, i, en canvi, visiti el Valle de los Caidos, el mausoleu construït pel dictador Francisco Franco, que al seus ulls deu seu un exemple de moralitat cristiana.

Ja sé que el millor que podríem fer és no tenir-ho en compte ni fer cap comentari al respecte, per no donar-los més importància del compte, però és tanta la indignació que provoquen que no puc deixar de comentar-ho i denunciar una manipulació que considero hauria de rebre la reprovació corresponent. Confio que no rebin cap mena de subvenció que l'estiguem pagant entre tots.

Quaranta-cinc anys després

Han passat quaranta-cinc anys i ho recordem com si fos ahir. Va ser l’ensurt de pensar que potser fèiem marxa enrere en el procés de transformar el país en una democràcia. Sortir de quaranta anys de dictadura. Aquesta por de recular en drets i llibertats encara la tenim.

L’auge de l’extrema dreta amb el suport inconscient de molts, alguns dels quals no han tastat la repressió d’un dictador, ens fa témer que puguem arribar a perdre fites aconseguides amb molt d’esforç, amb víctimes que s’han quedat pel camí.

El president del govern espanyol ha anunciat que demà el Consell de ministres desclassificarà papers de l’intent de cop d’estat. Veurem què ens deixen llegir i fins on arribarà la nostra sorpresa. Tot i que considero necessari facilitar tota la informació, no crec que ens serveixi de gaire res.

El pitjor que ens pot passar és que es converteixi en una narració de fets, més ben documentats que no pas ara, però sense desvetllar qui estava realment al darrere. Ja ens ho imaginem i podem entendre que els protagonistes de l’intent de desestabilitzar el país eren uns simples figurants. Es varen servir d’ells, però no ho varen aconseguir.

No podem ignorar que si bé el cop d’estat no va reeixir, sí que es va produir una frenada del procés de recuperació de la normalitat política i això ha estat la xacra que ha condicionat la situació present, i que no es depuressin responsabilitats. És per això que avui podem afirmar que en el món judicial no es va transitar cap a la democràcia i que les seves institucions són hereves del franquisme, ancorades a l’extrema dreta i actuant amb total parcialitat. 

Han passat quaranta-cinc anys, però mantenim la por al cos i dubtem de tot i tothom. No ens hem fet grans democràticament i tenim l’amenaça a la cantonada.

Qui s'ha quedat el premi?

Vaig escriure el seu dia que em semblava un error haver concedit el Premi Novel de la Pau a la senyora María Corina Machado, bàsicament perquè estava immersa en un litigi poc clar. Atorgar el premi a la pau requeriria més cura de la que s'ha anat observant al llarg de la història, sobretot els darrers anys. Hi ha persones que s'han significat com a defensores de la pau d'una manera totalment altruista. La senyora Machado, amb més o menys raó, s'ha vist immersa en una lluita per al poder d'una nació i això obliga a investigar a fons què hi ha de veritat en un costat i l'altre.

Aquell dia comentava que el premi a la líder de l'oposició veneçolana era com una manera de no fer enfadar el president Trump que anhelava obtenir el guardó. Amb el lliurament de la medalla a Trump dona força a la meva idea de l'escrit. S'imaginaven que pogués passar això els responsables de decidir el guardonat o guardonada?

Haig de pensar que quan es confecciona la llista de candidats a rebre el premi a la pau es busquen persones que hagin fet prou mèrits per aconseguir la pau al món, o fins i tot simplement al seu país. Atorgar la pau a un polític que ha pretès aconseguir el poder, encara que hagi estat bandejat per un estafador o dictador té els seus perills i no considero que sigui motiu suficient. Però així ha anat.

Aquesta actuació, a la meva manera de veure, no deixa gaire ben parats, ni a Machado, ni a Trump, ni al jurat del Premi Nobel de la Pau. Crec que tots plegats n'hauríem d'aprendre la lliçó i, a qui respongui, ser més curosos la pròxima vegada si no volem que el premi perdi tot el seu significat. 

Han passat cinquanta anys

Aquesta setmana farà cinquanta anys de la mort del dictador i fa molta ràbia veure jovent, que no va patir la repressió franquista, exaltant el dictador i tot el mal que va fer. Puc entendre que hi hagi persones que varen sortir beneficiades de la dictadura, ells i els seus ascendents, però no m'entra al cap que ciutadans, descendents de persones que van viure amb por i reprimits, puguin parlar bé de Franco. Què hem fet malament?

Probablement no s'ha explicat prou bé tot el que va passar. S'han comès errors. S'ha fet una transició amb moltes mancances i sense fer caure els hereus del franquisme, instal·lats a l'exèrcit, els jutjats i les estructures de l'Estat. L'esquerra ha estat poc agosarada i no ha fet els canvis que calia per entrar de ple en una veritable democràcia. L'esquerra i la dreta civilitzada.

Ara, després de cinquanta anys escoltes segons quines declaracions de personatges que havien d'haver girat el sistema polític com un mitjó, i encara tenen paraules amables cap al dictador, que no va ser res més que un revoltat que es va carregar la República instaurada a l'Estat, amb tots els defectes i errors comesos, però votada per la ciutadania. Un repressor que va assassinar milers de persones i que l'església espanyola va beneir i acompanyar sota pal·li.

Ens vàrem avergonyir que, a diferència dels règims feixistes europeus, el dictador morís al llit i amb tots els honors. Que el successor fos escollit pel mateix dictador, i així ens ha anat. Però el més greu de tot és veure la involució política i social i que la democràcia al nostre país pengi d'un fil. Que es criminalitzi el més vulnerable i es protegeixi el corrupte i qui ostenta el poder. 

La flaquesa i fins i tot la deixadesa dels governs espanyols que s'han succeït ha provocat que avui, a ple segle XXI encara hi hagi tantes persones que, ignorant les morts i el sofriment de tants avantpassats, glorifiquin un personatge pervers i criminal. No podem permetre que la història es repeteixi. Que es vulnerin els drets de la majoria. Que es limiti la llibertat d'expressió. Que s'oblidi que la sobirania emana del poble.

Ens hem d'avergonyir d'Europa?

N'he parlat més d'una vegada en aquest blog, referint-me a Europa. El nostre somni, quan vivíem sota el franquisme, era obrir les portes a Europa i alliberar-nos de la pressió autoritària i, en el cas de Catalunya, de la prohibició de parlar amb la nostra llengua i defensar la nostra cultura. Crèiem que Europa ens salvaria i facilitaria la recuperació dels nostres drets. 

En un primer moment les coses varen anar per aquest costat. La mort del dictador i l'entrada a la Unió Europea ens permetien respirar i recuperar els nostres drets i, al mateix temps, les nostres il·lusions. 

Han passat uns quants anys i, en certa manera, patim la sensació que anem enrere. Que estem perdent bous i esquelles. Que el català no és tan ben vist a Europa, i que els europeus han perdut la fe en el continent, i alguns d'ells, potser cada vegada més, volen reduir les competències de la Unió, i que cadascú s'espavili pel seu compte.

El que està passant darrerament, des de la tornada de Trump a la presidència dels EUA és llastimós i insòlit. Crec que els nostres líders europeus han perdut els papers i fins i tot la dignitat. Un bocamoll molt perillós està fent el que vol amb nosaltres i som incapaços de defensar-nos. Estem a la seva disposició, perdent tot allò que amb molt d'esforç havíem anat aconseguint.

Hem arribat a un punt que ens plantegem, em plantejo, si no m'haig d'avergonyir de ser europeu. Cada vegada té més sentit la idea de ciutadà del món. El problema, però, és el món que estem dissenyant. La pèrdua de valors. L'afany del poder encara que sigui trepitjant els altres.

Avui escoltava el primer ministre britànic, que no són de la Unió Europea, però sí europeus, amenaçant reconèixer l'estat palestí si Israel no canviava d'actitud. Depèn de què estigui fent un cruel i dèspota primer ministre israelià, que es reconeguin els drets d'un poble, com és el palestí? Ens hem venut l'enteniment?

Podria continuar amb més exemples que posen en dubte l'honorabilitat europea. És per això que em pregunto si no m'haig d'avergonyir de pertànyer on pertany, i em pregunto què puc fer per tenir la consciència tranquil·la.

Si ho volem, podem!

Si una cosa he trobat a faltar amb l'arribada de la democràcia al nostre país és la predisposició per lluitar per les coses. Ha semblat com si ja ho haguéssim aconseguit tot, que no necessitéssim esforçar-nos per millorar res i acceptar estoicament tot el que ens ha vingut a sobre. Tot plegat molt diferent de l'època del dictador que sabies que havies d'enfrontar-te a una situació injusta per aconseguir la llibertat d'expressió, poder parlar la teva llengua, recuperar la teva història, la teva cultura i els teus drets.

Aquesta actitud d'acceptar tot allò que et donen ens ha portat a una precarietat en molts camps, fins al punt de creure que el món que deixarem serà pitjor del que havíem assolit amb la mort del dictador, amb l'entrada a la Unió Europea, amb el reconeixement de la Generalitat de Catalunya, i la llibertat de poder parlar el català.

Teníem clar que quan una cosa la volíem i lluitàvem per ella, l'acabàvem aconseguint. Ara sembla que això no és possible. Que no tenim prou força, encara que ens poséssim tots d'acord i treballéssim plegats. Cal, doncs, convèncer-nos que tenim prou força per aconseguir allò que desitgem, amb esforç i sacrificis. Les coses no et venen soles. 

Penso en la davallada en l'ús del català. Hem de deixar de lamentar-nos i posar en pràctica una cosa tan senzilla com no renunciar a parlar-hi en tots els àmbits, exigint que se'ns lliuri tota la documentació en la nostra llengua i no claudicar a la primera sotragada. 

També podem dirigir la nostra demanda als productes que ens mereixen confiança, sigui perquè en coneixem l'origen, sabem com es produeix, com es respecten els drets dels treballadors, quins són els principis dels seus propietaris, i a qui volen afavorir. Això ens pot suposar renúncies, però al capdavall segur que ho agrairem. Si tot ens posem d'acord, podem fer fracassar aquells que només busquen el seu propi interès i benefici, i que maltracten els altres. Només ens cal estar alerta i anar plegats. La força de la societat, quan s'ho proposa és invencible.

Un progressisme que no es veu per enlloc

Decisions com la que ha pres el govern espanyol, amb la complaença del PSC, de mantenir la policia nacional a l'edifici de la Via Laietana de Barcelona, són les que posen en dubte el progressisme tan esgrimit pel PSOE. La història d'Espanya té un episodi nefast que hem pogut viure alguns de nosaltres, ni que sigui d'esquitllada. La dictadura del general Franco va permetre que en aquest edifici es detingués i torturés a centenars de persones, catalanistes i republicans. 

Quan el PSOE parla de la Llei de la Memòria Històrica no sé en què estan pensant. D'entrada creus que t'enreden i que de progressistes no en tenen res. No es pot esperar cap decisió de reparació per part de la dreta espanyola, però sí que tens certes esperances que l'esquerra pot fer el gest. Doncs no!

Aquests signes de feblesa i menysteniment de les persones que varen patir directament la brutalitat de la dictadura són els que creen desafecció. Si no podem confiar en l'esquerra, per què se'ls ha de votar? Si són incapaços, quan governen, de capgirar tot allò que la dreta ha forçat o no ha eliminat, per què necessitem que aconsegueixin el poder?

No estem parlant de detalls sense importància. Amb tot el que va passar allà en aquest edifici de tortures i repressió, no hi ha cap excusa de centralitat policial, i encara menys tenint en compte, com ens recorda l'Antoni Bassas en el seu article, que les competències policials en seguretat ciutadana són dels Mossos d'Esquadra. 

És molt trist que passi tot això. Que ens prenguin el pèl d'aquesta manera i, sobretot, que no vulguin reparar els danys soferts per tants i tants republicans i catalanistes. No només tenim un dictador que va morir tranquil·lament al llit, sinó que l'alternativa de govern d'esquerres és incapaç de posar les coses al seu lloc, i continua mantenint acatament i submissió als feixistes del segle XX.

Celebrar els cinquanta anys de què?

No acabo d'entendre els actes de celebració de la mort del dictador. Què volen que celebrem? La mort al llit d'un dictador que va reprimir-nos durant quaranta anys? Cinquanta anys de llibertat perquè el dictador va morir tranquil·lament al llit? Quin mèrit hi ha? Celebrar...

Franco va aconseguir mantenir-se al poder fins a la mort. Ningú va aconseguir fer-lo fora i reinstaurar la democràcia. Els fets varen ser purament naturals, i el successor va ser l'escollit pel dictador. On són els mèrits per celebrar alguna cosa?

Diuen que pretenen que els joves prenguin consciència de la història d'Espanya i valorin la llibertat que atorga un sistema democràtic. No acabo de veure que un reguitzell d'actes recordant la mort del dictador sigui el millor per enfortir els sentiments democràtics i fer obrir els ulls a la gent, sobretot a totes aquelles persones nascudes després de mort del dictador.

I amb això no em poso al costat dels detractors d'aquestes celebracions, PP i Vox. Aquests no ho volen perquè els agradaria continuar vivint en un sistema dictatorial, on uns pocs puguin dominar la resta. De fet, molts d'ells són hereus directes de les persones que varen fer possible que un sistema repressor es mantingués viu durant tants anys. Són hereus perquè de supervivents d'aquell període en quedem menys dels que veiem sortir al carrer amb el braç alçat, amb simbologia franquista i exaltant el dictador.

Difícilment em veureu en cap acte dels que es puguin programar per aquesta efemèride. Seria molt millor que es dediquessin tots els esforços per consolidar la democràcia al nostre país, millorant la situació de moltes famílies que continuen oblidades i que, com a molt, reben subvencions degradants, com li agradava fer al dictador.

També és cert que els catalans celebrem l'onze de setembre, una derrota que ens ha impedit avançar com a país lliure i sobirà. Potser és, seguint aquesta dinàmica, l'única manera que tenim de commemorar els fets històrics del nostre país. No m'hi veureu!

Serenitat

Avui llegia al diari els comentaris dels diferents partits polítics sobre el discurs de Nadal del rei Felip VI. Un discurs que, com cada any, no vaig escoltar, bàsicament perquè no m'interessa gens el que pugui dir aquest senyor, que s'ha desacreditat ell sol, al marge de ser un personatge que ningú no ha escollit. És l'hereu del rei que ens va imposar el dictador Franco. Un rei, per cert, que va fer i desfer només buscant el seu interès personal i familiar. Un rei, l'emèrit, que no hem pogut jutjar perquè no ens deixen. Ell pot ser corrupte i no passa res. Aquest és el model de democràcia que tenim.

I com que no m'interessa què diu el rei, no l'escolto. Una altra cosa és llegir els comentaris dels dirigents polítics. Com sempre, els partits majoritaris li fan la pilota. Saben que la majoria d'espanyols estan amb el rei. I ara, després del discurs del 3 d'octubre de 2017, contra els catalans, encara li tenen més estima i devoció. 

Segons llegeixo, el rei va demanar serenor. Que els partits polítics es comportessin de manera serena, sense tantes picabaralles. Som molts els que demanem als partits polítics que es comportin. El problema és que allò que critiquen dels altres s'ho haurien de fer mirar. De corruptes n'hi ha tots els partits polítics, i la manera més fàcil de dissimular els propis delictes és acusant els altres, del mateix. El PP, amb l'ajuda del Poder judicial i de la premsa espanyola, ara està abocat contra el PSOE, el president del govern i senyora, i tot allò que no poden controlar a través de les urnes. 

Però el rei, si fos honest, hauria de callar i demanar perdó per tot el que el seu progenitor va fer i que l'ha beneficiat. Junts ha demanat una qüestió de confiança al president del govern espanyol. Seria interessant que el rei s'hi sotmetés. No dubto que la guanyaria, ja que hi ha molts monàrquics a l'Espanya profunda, i també a casa nostra, però seria tot un detall. 

O, si no, que faci una cosa encara millor. Que renunciï a la inviolabilitat com a cap de l'Estat. Perquè una cosa és la responsabilitat per l'exercici del càrrec i una altra molt diferent és la responsabilitat dels actes de corrupció i enriquiment personal, que ell, com a fill obedient, ha de tenir molt present.

I ara què?

Avui ha saltat la notícia de l'entrada dels rebels sirians a la capital Damasc i la fugida del tirà Al-Assad. Una vegada més es repeteix en aquella zona del món la caiguda d'un dictador en mans de forces rebels, amb un toc religiós que ho impregna tot. És la millor solució per a Síria?

Els fets d'avui no són fruit d'una casualitat. Fa massa anys que el país està en guerra, amb moltes morts, sigui pels combats o pel genocidi practicat pel tirà, avui fugit i que molt probablement no haurà de donar comptes de res de tot el que ha fet durant els anys de poder. Als espanyols no ens ve gens de nou. També el nostre dictador va morir tranquil·lament al llit, i encara rep homenatges i els seus hereus i simpatitzants continuen ocupant llocs de poder.

El meu pensament, quan he conegut la notícia, se me n'ha anat a l'Afganistan. Entenc que la situació pot no ser la mateixa. Ho desconec i no soc capaç de fer-ne cap valoració amb un mínim d'arguments que l'avalin. Tot són sensacions. També he pensat en l'Iran, que els de la meva generació l'havíem conegut com a Pèrsia, i vàrem observar la caiguda del tsar. Cada estat és diferent i, per tant, té les seves peculiaritats i el resultat final pot ser molt diferent, però d'entrada et fa pensar i témer el pitjor.

Mai he vist bé el tirà Al-Assad, però voldria pensar que tots els mals soferts per una bona part dels sirians s'hauran acabat i la democràcia i les llibertats s'hauran recuperat. L'experiència em fa témer que no tot és tan clar, i que el futur de Síria encara s'ha de començar a construir. 

Desitjo el millor al poble sirià, i que els dirigents que s'hagin de fer càrrec de reorganitzar el país actuïn democràticament, sense caure en el perill de la venjança ni voler simular tot el que ha fet el tirà amb els seus. No soc gaire optimista, i això no impedeix que celebri la caiguda del dictador, però...

Caldrà seguir de prop tot el que vagi passant, i desitjar-los encert i gens de fanatisme, encara menys si aquest està alimentat per una religiositat mal entesa. D'aquesta n'hi ha allà i també la tenim a casa nostra. Són diferents, però tenen en comú la irracionalitat i la manipulació dels innocents. Els desitjo sort!

Els tribunals de justícia ataquen per totes bandes

Bombardeig massiu dels jutges i magistrats! Aquest podria ser un titular de tot el que està passant. Ja em perdonareu, però les persones que no hi entenem gaire de procediments judicials, tot el que estem veien aquests dies ens sorprèn desagradablement i creiem que no és ben bé com hauria d'anar. Crec que tots els atacs dels jutges dels diferents tribunals de justícia, i també del Constitucional, tenen un aire de venjança que fa feredat. Com que els jutges no fan les lleis ja troben la manera de pervertir-les i, paral·lelament, enviar a judici totes les persones que els fan nosa. En aquest cas, tots els que no són ni dreta espanyola ni extrema dreta.

    Avui, si llegim els diaris, veurem diferents notícies que tenen en comú ofegar aquells partits polítics i els seus representants que no combreguen amb el PP ni amb Vox. Recordeu que en campanya electoral ens varen prohibir els llaços grocs? Doncs ara permeten que una concentració totalment partidista, i utilitzant la religiositat mal entesa, el dia de reflexió. El dia que representa que no podem dir res sobre les eleccions de l'endemà. Una concentració davant d'un partit polític que, casualment, és d'esquerres i governa a Espanya.

    Però aquesta notícia no va sola. Al seu costat podem llegir que el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ha admès a tràmit el recurs de l'Assemblea per una Escola Bilingüe, contra el decret de règim lingüístic a l'escola aprovat pel Govern. Que l'Audiència de Barcelona demana obrir judici contra Francesc Homs per subvencions durant el Procés. Que no hi ha cap problema que en campanya electoral s'anunciï la citació judicial a l'esposa del president del govern espanyol, perquè no va a les llistes. I me'n deixo, eh!

    Tota aquesta orquestració dels jutges espanyols, d'ideologia franquista, justifica la desconfiança que molts ciutadans tenim vers els tribunals que haurien d'impartir justícia, però que es dediquen a fer política, una política d'extrema dreta i en contra dels drets més elementals de les persones. De les persones que no pensen com ells.

    Fot fàstic! I nosaltres, entretant, ens anem tirant els trastos pel cap en lloc d'anar junts per combatre aquesta guerra bruta dels magistrats espanyols. Està vist i comprovat que la seva lluita no té treva, i els que crèiem que amb la mort del dictador s'obria el camí a la democràcia i la llibertat, estàvem ben equivocats!

Una mala utilització de la llengua

Aquests dies he llegit a les xarxes socials, però també en algun article periodístic, com avui mateix al diari ARA, comentaris sobre una intervenció de Jordi Évole a TV3, i en concret es parla de l'expressió "espanyolitzar TV3". D'entrada haig de dir que no em sorprèn que persones que viuen a Catalunya siguin tan crítics amb la llengua pròpia i la utilitzin per polemitzar entre nosaltres, com si la llengua fos l'esca de tots els mals, i no l'eina de comunicació dels humans. Cadascú la seva.

    Atacar les persones i les institucions per l'ús que es fa de la llengua és una pràctica massa habitual. En el cas concret que comento desconec totalment com va anar l'entrevista i per tant no puc opinar al respecte. Parlar sobre allò que els altres diuen sempre és un risc, però sí que veig que entre tots estem fent un discurs que no ens afavoreix.

    Hi ha uns fets que, amb el cor a la mà, amb coneixement de causa i ganes de resoldre dubtes i solucionar problemes, tenen una evidència que no s'hauria de qüestionar. Que el català continua essent una llengua a protegir és una realitat que només qui voldria que desaparegués ho pot discutir. La manera de fer-ho sí que pot diferir i es pot pensar que no ho estem fent bé, però que necessita la protecció és un fet. 

    Com totes les coses, no és prohibint que resolem els problemes, sinó més aviat empatitzant amb la gent, buscant solucions que no perjudiquin, però sense oblidar l'objectiu, i aquest ha de ser que les persones que tenim el català com a llengua pròpia no tinguem traves per relacionar-nos, ni accedir a serveis havent de canviar de llengua. Hem de ser respectuosos amb els que no tenen el català com a llengua pròpia, però també se'ns ha de respectar, i això no passava en temps del dictador, però tampoc passa ara arreu i en tot moment. Només cal veure com funcionen administracions públiques de casa nostra com els jutjats, per no parlar de casernes de policia nacional, que això ja és impossible.

    Només hi ha una televisió que tingui com a llengua pròpia el català, i el seu àmbit de propagació és Catalunya. La resta són de parla castellana. Pretendre que TV3 ignori que la llengua pròpia de Catalunya és el català no té cap sentit. Això no vol dir que no es pugui parlar en castellà i altres llengües. De fet és el que passa, i cada vegada amb més freqüència. Pensar que parlant en català excloem els catalans de parla castellana és un error. És utilitzar la llengua per crear fronts oposats, fent que la llengua sigui motiu de disputes i conflictes. Això ho volen alguns, però ni ens convé ni el fons ho volem els que tenim el català com a llengua pròpia. 

    Potser això no era el que deia o volia dir Jordi Évole, però en tot cas sí que hi ha persones que ho pensen i ho defensen, cosa que agradava molt a partits polítics com Ciudadanos, que només varen aparèixer per crear polèmica i intentar fer desaparèixer la nostra llengua, i amb ella la cultura i les tradicions.

El perillós Trump

Amb l'inici de la campanya electoral, de moment amb les primàries republicanes, s'ha posat en evidència que Trump té moltes possibilitats de recuperar la presidència dels EUA. Un fet que fa tremolar a molta gent i que Europa no hi té res a guanyar, ans el contrari. Un Trump de president dels EUA encara afeblirà més la posició europea i donarà ales a Putin per acabar d'ensorrar Ucraïna, davant dels nassos d'una Europa incapaç de resoldre el conflicte ni salvar-li els mobles.

    Sempre havíem sentit a dir que la democràcia era el sistema menys dolent i rèiem per sota el nas. Ara ens adonem que les escletxes de la democràcia per empitjorar la situació del món no només varen existir el segle passat, sinó que continuen presents i estan a punt de manifestar-se novament, amb una pujança de l'extrema dreta i, conseqüentment, una pèrdua de drets i llibertats de les classes més humils, en uns moments en què la classe mitja està a punt de desaparèixer.

    El partit demòcrata nord-americà ha estat incapaç de trobar una alternativa a Biden que pugui fer ombra a l'expresident republicà, i molt ens temem que això el conduirà novament a la presidència del país, provocant una greu desestabilització del món en general. Biden ni ha convençut, ni se li veuen forces per res de bo per evitar-ho. La vicepresidenta, que semblava que era un input important de la candidatura, ha passat pràcticament desapercebuda, i no ha afegit valor a la presidència. Això també és un punt en contra de la possible reelecció del líder demòcrata, i el pot conduir estrepitosament a la derrota.

    I la pregunta que molts ens fem: com és possible que els humans fem tan malament les coses? i que repetim els mateixos errors sense aprendre del passat? No sé si l'arribada al poder del president Trump va ser un punt d'inflexió, però el cert és que portem uns anys que anem a la deriva, no només als EUA, sinó a tot el món en general. I des d'Europa les veiem venir sense saber ni poder evitar aquesta passivitat i manca de lideratge que no ens pot salvar. La dependència d'altres potències, siguin els EUA o la Xina, sembla que no importi gaire. Tan insignificants som com per no poder avançar i decidir per nosaltres mateixos?

    En temps del dictador somiàvem entrar a l'Europa que ens havia de resoldre tots els problemes, sobretot alliberar-nos de l'autoritarisme repressiu. Passats els anys, i ja dins d'Europa, ens adonem que ningú no ens pot treure les castanyes del foc, i que probablement ens hem adormit i hem perdut el tren. La nostra dependència serà ara d'un altre governant autoritari i dominant, encara que sigui a l'altra banda de l'Atlàntic.

Tot depèn de qui ho diu

Avui la premsa es feia ressò d'una carta enviada per un grup de militars retirats on es demanava que l'exèrcit destituís el recent investit president del govern. La notícia, després de tot el que hem estat veient aquests dies, provocat per l'actitud de la dreta i l'extrema dreta representada al Congrés dels Diputats, i amb majoria absoluta al Senat espanyol, no ens hauria de venir de nou, la qual cosa no vol dir que no sigui significativa i preocupant al mateix temps.

La preocupació ve del fet que tot i haver passat més de quaranta anys de la desaparició del dictador, els seus principis i anhels continuen vigents, no només entre els supervivents nostàlgics d'aquella època, que ja en queden pocs en vida, sinó també en els seus hereus, que en són uns quants més.

L'exèrcit espanyol és el que és, i els seus comandaments no es troben gens lluny de les tesis colpistes del senyor Tejero, com a figura visible, com també ho trobem en el col·lectiu de jutges i magistrats, formats sota la idea que Espanya és de dretes i que qualsevol intent de canviar-ho és un atac al seu estat de dret. Un atac a normalitat que ells volen per a la seva, i no dels altres, nació.

A mi em preocupa que segons quins moviments i accions reben tota la repressió haguda i per haver, i segons d'on venen els fets, no passa res. Quan hi ha una amenaça a la democràcia caldria suposar que es posa en marxa una maquinària destinada a posar les coses al seu lloc, en defensa d'aquesta democràcia. Però això no passa. No es pot bloquejar el pas dels parlamentaris catalans al Parlament del nostre país, però no hi ha cap problema que el president en funcions del govern espanyol es trobi amenaçat i bloquejat el seu vehicle. I això és així perquè qui actua en un cas i en l'altre no té el mateix color polític.

És per això que m'indigna sentir a dir als nostres jutges que s'està posant en dubte la seva imparcialitat i legitimitat judicial, quan hi ha prou senyals que la seva actuació difereix en un cas o un altre, en funció de les seves simpaties, i tots sabem quines són aquestes simpaties.

La salut democràtica d'Espanya està molt tocada. No diria tocada de mort, perquè sempre tens aquella esperança de poder sortir del clot on hem caigut, però sí que es tracta d'una situació molt complicada i que no ho tenim fàcil. 

Probablement als exmilitars signants de la carta no se'ls pot acusar de gaires coses pel fet de ser 'ex', però estigueu convençuts que si una colla de catalans gosés fer unes declaracions d'aquest estil, però de signe contrari, ja haurien estat titllats de terroristes, perseguits, enrajolats i pendents de judici. Un judici a càrrec dels seus enemics declarats.

L'alternança política a Espanya

La història política del nostre país des que ens vàrem alliberar del dictador, però no dels seus hereus i beneficiats, ens mostra una alternaça política entre el PP i PSOE, amb majories absolutes o pactes de conveniència, que ha representat un avançar i retrocedir constant en drets i llibertats democràtiques. La impossibilitat d'arribar a acords d'estat que quedessin al marge dels resultats electorals ha fet que cada canvi de color polític signifiqués la derogació de lleis substituïdes per unes altres de curta durada.

Ara que tothom dona per fer que el PSOE, amb els seus aliats, tenen els dies comptats i que la dreta, ja sigui amb el PP sol o amb l'ajuda de Vox, tornarà a governar, els diaris s'omplen de pàgines preveient els canvis legislatius que vindran, la majoria dels quals, per no dir tots, representaran una pèrdua de drets democràtics que amb moltes reserves i cautela havíem anat assolint.

Repassant els anys de la transició ens adonem que els diferents governs socialistes han avançant molt lentament, i que amb l'entrada del partit conservador els canvis han estat sobtats i dràstics. Ara també sembla que les coses aniran pel mateix camí, i novament les classes treballadores i els catalans, acabarem pagant els plats trencats.

Davant d'aquest panorama molts ens preguntem quina hauria de ser la nostra actitud, o concretament, el nostre vot per evitar un retrocés democràtic. La resposta no és clara, sobretot des del punt de vista dels catalans, els que defensem els nostres drets singulars i creiem en la diversitat de l'estat espanyol. Perquè... tampoc podem estar massa contents de les reformes introduïdes pels socialistes. Jo diria que, per estratègia o necessitat, aquests ens han fet més cas, però just per aprovar allò que volien. En el fons ni uns ni els altres ens estimen gaire, però, això sí, no ens volen fora. Els hem de pagar l'estada.

L'estratègia d'ERC ha resultat inútil i fa pena sentir la ministra de transports, l'exalcaldessa de Gavà, defensant les competències estatals en transport, dient que la Generalitat ja pot decidir les horaris dels trens de Rodalies, perquè això és el que en definitiva pot fer el nostre govern. Se'ns pixen a sobre i ERC diu que plou.

En el fons, sabem que la cançó no canvia ni la melodia ni la lletra. I el problema més greu és que els nostres polítics tenen un nivell molt baix. No són ni bons gestors ni bons estrategues, per no pensar en aquells prepotents que es creuen els reis del mambo, i que voldríem que desapareguessin aviat. Algú pensa en Educació?

L'amenaça d'un atac nuclear

Tot i que no ha desaparegut mai, des de la invasió russa a Ucraïna i el fracàs del que havia de ser una passejada per les seves terres, arribant a la seva capital i instaurant una presidència amiga, la por a l'ús de les armes nuclears ha augmentat i gairebé ningú està tranquil. Cada vegada que els president rus fa declaracions surt el tema de les armes nuclears i tothom està atent per veure què en diu.

Avui tots els mitjans de notícies ens han explicat la conferència de Putin a les dues cambres del Parlament, i han posat èmfasi en l'anunci de la suspensió del tractat de no proliferació nuclear. Tothom ha volgut saber si això era una amenaça a l'ús d'aquestes armes en el conflicte obert amb Ucraïna. Putin ha dit només que suspenia l'acord, i que no seria el primer a utilitzar les armes nuclears.

És bo saber que no té intenció d'iniciar la guerra nuclear, però havent observat les mentides continuades i la tergiversació dels fets, a què ens té acostumats el president rus, tampoc seria tan estrany pensar que, acusant l'OTAN d'haver-ho iniciat, no les arribi a utilitzar.

Des del 24 de febrer de 2022, a punt de fer un any, hem escoltat i llegit milers de comentaris sobre la decisió de Putin d'envair Ucraïna. Putin sempre ha afirmat que la seva acció era defensiva veient què estava passant al Donbass, i en el seu discurs d'avui ho ha tornat a dir. Segons ell, Rússia va sortir en defensa del seu territori i l'entorn d'influència, i desitjava salvar Ucraïna dels nazis.

Qualsevol dictador, i així és com jo el considero, necessita disfressar la veritat perquè els seus súbdits li donin la raó i el mantinguin en el poder. La seva capacitat d'enlluernar la seva gent és gran, i l'entremat organitzat per salvar-li els mobles és considerable. El seu posicionament no li permet febleses, i per tant necessita continuar amb el mateix discurs perquè no té alternativa.

Tot això no ens ha de distreure i encara menys enganyar-nos en un pla cinematogràfic de bons i dolents. Occident oblida aviat les seves pròpies misèries i, tot i el perill d'una guerra nuclear, d'alguna manera ja li va bé tot el que li passa al president rus, i la manera que té per enlluernar els seus.

Llegeixo afirmacions molt dràstiques en un sentit o l'altre, que jo no seria capaç de signar. Com en tot, una i altra banda tenen prou motius de penedir-se de les accions realitzades. El problema de sempre és la incapacitat d'asseure's en una taula a dialogar, però el pitjor de tot són els interessos ocults que, treballant de manera opaca, són l'esca del pecat. Desgraciadament, la guerra continua.

El retorn de l'extrema dreta

Cada dia que passa anem veient com avancem cap al retorn de l'extrema dreta al govern espanyol. No, encara hi governa el govern més progressista de la història, però cada dia falta menys perquè se'n vagin i deixin pas a la dreta més extrema des de la mort del dictador. Algú podrà pensar que és el que toca, després d'uns anys de certa estabilitat democràtica, però podríem suposar que el retorn de l'extrema dreta és el fruit de massa anys de desgovern i de no saber aprofitar l'avinentesa d'una majoria d'esquerres per establir una democràcia realment plena.

Hi ha fets que ens demostren que l'extrema dreta està agafant molta força entre la població, i ja no escandalitzen segons quines actituds i actuacions que en altres temps ens haurien fet posar les mans al cap. No es tracta de simples anècdotes, sinó que ens retraten el camí cap on anem.

La benedicció d'uns militars al Valle de los Caidos no és una anècdota. És un fet insòlit que no hauria de passar, i si ha passat ha estat per un descontrol del govern cap al seu exèrcit. Ja no perdem el temps demanant responsabilitats, perquè són massa les coses que passen i que demostren la feblesa dels nostres governants. 

A Catalunya ho patim tot, la desfeta de l'esquerra espanyola, però també els greuges comparatius respecte altres territoris espanyols. Som l'ase dels cops i si ens queixem som uns antipàtics i insolidaris. El nostre destí és abaixar el cap i rebre totes les batzegades i si volem marxar no ens deixen, perquè no els sortiria a compte. La sagrada unitat d'Espanya no és una obsessió sense causa, sinó que és la necessitat de tenir sota el seu poder la gallina dels ous d'or.

Malauradament som tan impresentables que el nostre govern és incapaç de plantar cara de veritat, i es deixa prendre el pèl, amb una taula de diàleg que no es reuneix, i amb uns pactes al Congrés de Diputats que no es compleixen, si més no per part del govern de l'Estat.

Estem malament, però encara acabarem pitjor. La guerra contra la nostra llengua, perpetrada per l'estat espanyol, amb tots els poders conxorxats, és una simple mostra de tota la força utilitzada per menysprear-nos i mantenir-nos subjectes i callats. És per això que cada vegada hi ha catalans més crítics amb ERC, que fins ara ha representat la voluntat negociadora d'uns perdedors a qui ningú no fa cas.

La renúncia a l'OTAN

Sembla ser que en les converses entre Rússia i Ucraïna, estarien arribant a un acord perquè Ucraïna no ingressi a la OTAN, una de les condicions que Putin imposava per deixar de bombardejar el país. De moment no està tancat, però ahir el president ucraïnès ja ho mig avançava.

Els dubtes que jo tinc és si amb això n'hi haurà prou perquè la guerra s'acabi. Putin demanava molt més. Volia una rendició amb lliurament de les armes, el reconeixement de la independència de les repúbliques de l'est d'Ucraïna, l'acceptació de l'annexió de Crimea, i no sé si encara em deixo alguna cosa més.

Putin no pot fracassar, després de tot el que ha fet. N'ha de sortir victoriós als ulls del seu poble, i no es pot conformar amb poca cosa. Per altra banda hi ha un dubte que plana entre la gent, i és la seguretat d'Ucraïna més enllà de l'OTAN. Qui protegirà Ucraïna d'una nova aventura del dirigent rus?

Entenc que el més important en aquests moments és la pau, i s'ha de fer el possible perquè s'aturin els bombardejos i la mort de víctimes innocents. El diàleg ha de ser profund, i ha de poder garantir una pau estable i permanent.

Quan arribi la desitjada pau, caldrà analitzar què hem fet malament tots plegats i quines han de ser les conseqüències de tot el que ha passat. No es pot tancar un conflicte com si res no hagués passat. Hi ha hagut morts i destrucció del país, i això no es justifica amb res. Penso que Putin no pot sortir victoriós, però molt em temo que és l'única possibilitat perquè així s'acabi la guerra.

Tots hem estat molt pendents del que passava a Ucraïna. Si arriba finalment la pau, caldrà analitzar què més està passant al món, i com es poden resoldre conflictes, com el de Síria, per acabar d'una vegada amb la incoherència dels discursos d'Occident i la prepotència de Rússia.

Els malpensats no ho acabem de veure clar. Tot i que Putin se'n surti amb la seva, haurà quedat en evidència la resistència d'Ucraïna, amb el seu president al capdavant. Això de ben segur que a Putin no li  agrada, i no voldria pensar que ja té una jugada preparada perquè el president ucraïnès i el seu país, no puguin celebrar l'acabament de la guerra, com una pírrica victòria del dictador rus.

El feixisme continua ben viu a casa nostra

A Polònia fer la salutació nazi està prohibit i et poden multar. A Espanya ho veiem diàriament i no passa res. Aquesta seria una petita gran diferència, i deixa molt clar quin tipus de transició hem viscut per arribar a una democràcia que fa pena.

És trist que avui puguem veure partits polítics d'arrel feixista ocupar llocs als parlaments espanyols, i saber què passa en segons quines casernes militars, o de l'afiliació de policies a partits d'extrema dreta. Tot això sense que se'n derivin conseqüències. Aquesta realitat passa més de quaranta anys després de la mort del dictador, amb un rei emèrit corrupte a l'estranger, i un rei en exercici que ataca els seus súbdits catalans.

Tot plegat fa que quan analitzem la situació espanyola, i en concret la catalana, estiguem tan desanimats. Quan observem el caldo de cultiu del Poder Judicial, a les forces armades i a la policia nacional, no et venen ganes de somiar en res. I al costat de tot això, uns partits polítics catalans que es tiren els plats trencats pel cap, intentant demostrar que ells són els millors.

Quan escolto Jordi Sánchez, secretari general de Junts per Catalunya, només criticant i sense aportar solucions a la situació actual, només puc desitjar que plegui i que deixi pas a altres persones que siguin capaces de construir en lloc de destruir.

Avui hem conegut una notícia que estem molt poc acostumats a llegir. Un policia nacional ha reconegut que va agredir un periodista per qüestió ideològica. Això passa mentre es continua defensant l'actuació de la policia nacional i la guàrdia civil el dia 1 d'octubre de 2017. Encara és hora que algú reconegui que a la policia espanyola se'ls va descontrolar la seva actuació, i que no varen actuar com a policia d'un país democràtic. Val la pena, doncs, rellegir la notícia d'avui, per ajudar-te a aixecar l'autoestima que la tenim molt baixa. 

Tenim un govern, el més progressista de la història, que és incapaç de defensar els principis democràtics de qualsevol societat. És incapaç de trobar la manera d'impedir que hi hagi qui continuï exaltant el feixisme, fins i tot des de les més altes institucions de l'Estat.